Hem dit i repetit en aquest espai que es mallorquí se perd a marxes forçades. ¿Com? De mil maneres. No utilisant-lo a s’escola; no difonguent-lo en es medis de comunicació; no servint-se’n a s’administració; no usant-lo, en fi, a s’àmbit públic —institucional o socioeconòmic— i substituint-lo, en tots aquests casos, ja pes català de Barcelona, ja pes castellà. Però encara hi ha una manera pitjor de contribuir a sa seva desaparició i és desfigurant-lo. O dissolguent-lo. S’imatge que teniu aquí damunt demostra fins a quin punt sa cosa és sèria. Un cap de cantó des centre de Palma, devers les vuit del vespre d’un dia qualsevol de gener. Un ròtul enorme, que se reprodueix, idèntic, a sa fatxada de s’altre carrer. “Gossos i moixos”, s’hi llegeix. O sigui, una animalada, mig catalana, mig mallorquina.
Hauria pogut dir “cans i moixos” i ningú s’hauria regirat. Hauria pogut dir “gossos i gats” i qualcuns encara mos hauríem sorprès que sa catalanisació hagués arribat tan lluny. Però, ¿“gossos i moixos”? ¿Com això? Només se m’ocorr una explicació i és que es propietari des negoci tengui una cama mallorquina i una altra de catalana. Però llavors, aquest “urgencias” i aquest “clínica veterinaria”, ¿què dimonis hi fan? ¿O ara resultarà que es propietari té tres cames i sa darrera és castellana? ¿O que som davant un decidit partidari des TIL, però a sa seva manera?
Bromes a part, insistesc, sa cosa és sèria. Hem perdut el nord, que vol dir que hem perdut sa llengua. Sa nostra, sa que fins no fa gaire encara xerràvem com sempre l’havíem xerrada, sense empelts, sense mescladisses —o només amb ses provinents des castellà, que tenen almanco sa virtut de cantar—. Perquè, ja que anam d’animalades, ¿voleu dir-me quants n’hi ha avui en dia que sàpiguen que ets especialistes a curar tota casta de bèsties han estat sempre, en bon mallorquí, “manescals” i no “veterinaris”?