Autor: Sa Fundació

XAVIER PERICAY

Quan sa polèmica sobre s’ús de s’article salat a sa ràdio i sa televisió públiques balears ja feia cadufos —i això que, com qui diu, acabava tot just de començar—, Valentí Puig va escriure un article a s’edició catalana d’El País en què, entre d’altres coses, afirmava lo següent: «En Mallorca, lo que se ha llamado lengua culta autóctona utiliza el artículo literario, pero cuando se trata de comunicación oral —como es la radio y la televisión— es postulable que usar el artículo salat sea del todo legítimo y natural» («El ‘gonellisme’ vuelve a escena», El País, 5-5-2014). No sé per què, però, que jo recordi, cap medi de comunicació va destacar llavors aquestes paraules. I és una pena, ja que haurien pogut servir per reconduir un debat que, d’ençà, no ha fet més que degradar-se i on s’ideologia i ses falses proves han pres es lloc des raciocini i es fets objectivables.

Es comentari de Puig tenia, en efecte, es mèrit d’introduir en es debat dos eixos argumentals que es detractors des nou model de llengua que IB3 ha decidit implantar a part des seus informatius —un model molt més respectuós amb ses modalitats insulars— solen ometre o, en es millor des casos, fer convergir en un de tot sol. Me referesc a sa distinció entre oralitat i escriptura, per una banda, i a sa distinció entre llengua literària i llengua estàndar, per una altra. Pes defensors de s’actual statu quo lingüístic, sa llengua literària i sa llengua estàndar són una mateixa cosa i s’oralitat no és sinó un subproducte de s’escriptura. De resultes d’aquest seguit d’equivalències, sa llengua de sa ràdio i sa televisió públiques balears hauria de basar-se, per força, en sa que sa tradició literària ha fixat des de temps immemorials —això és, mutatis mutandis, des des temps de sa Cancelleria Reial de sa Corona d’Aragó—.

Com és natural, un raonament d’aquesta casta no aguanta es més mínim contrast amb sa realitat. Primer de tot, perquè sa llengua literària de cap de ses maneres pot reduir-se a un únic model, ni aquí ni enlloc. No fa gaire Joan Veny indicava que ja al segle XVII s’article salat se va introduir en s’escriptura de ses Balears i que va ser amb s’arribada de sa Renaixença que s’hi va tornar usar, en exclusiva, s’article literari o lalat. Llàstima que no aprofitàs per recordar que escriptors com Gabriel Maura o Àngel Ruiz i Pablo, per posar dos exemples ben coneguts, seguiren emprant-hi es salat a pesar des vents que bufaven des de Catalunya. I és que resulta perfectament imaginable s’existència d’una llengua literària on s’ús de s’article lalat tot sol alterni amb so recurs an es sistema baleàric de s’article, o sigui, amb s’ús combinat de ses formes salades i ses lalades. Sa decisió, en tot cas, estarà en mans de cada escriptor. Si un creu que adoptant es model continental de s’article pot satisfer millor es seu propòsit literari o arribar més lluny en sa seva carrera, ¿qui són ets altres per impedir-li-ho? I lo mateix se pot aplicar a s’escriptor que opta per utilisar es sistema baleàric de s’article.

S’estàndar és una altra cosa. S’estàndar és un model de referència que s’ha d’acostar tant com sigui possible a lo que es parlants d’un territori consideren propi. Evidentment, amb tots ets ajustos formals que facin falta. No és lo mateix xerrar amb sos amics que escriure a un diari. Ni escriure a un diari que parlar per ràdio o televisió. I amb això entram a s’altre eix argumental a què m’he referit abans, es que diferencia s’escriptura de s’oralitat. Pretendre que s’estàndar oral ha de mimetisar s’estàndar escrit, com pareix que pretenen es qui fan bandera d’aquesta tradició literària per negar-se a canviar es model de llengua d’IB3 i per negar-se, de passada, a obeir es mandat des Parlament de ses Illes Balears que prescriu s’ús de ses modalitats insulars a sa ràdio i sa televisió autonòmiques, no treu cap enlloc. Com no en treu citar es mallorquí de trona —mímesi d’aquell llenguatge literari d’un temps— com a antecedent argumental a què aferrar-se, entre altres motius perquè se tracta ja d’una vertadera relíquia. S’estàndar, sobretot si és oral, no pot trobar-se a anys llum de lo que es parlants identifiquen com sa seva manera xerrar. Això és, de lo que anomenen, segons d’on siguin, mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer. I si una cosa identifica i unifica aquests parlants en sa seva manera de xerrar és s’ús de s’article salat. Aquest ús que Valentí Puig qualificava, amb tota sa raó del món, de «legítim i natural».

__________

Publicat an es Diari de Mallorca, el 27-8-2014

XAVIER PERICAY

Ja fa unes setmanes els parlava aquí mateix de dos manuals apareguts quinze anys enrere i que tenien com a fi orientar es mallorquins amb relació a s’ús públic de sa llengua catalana, en un cas, i a tots es balears amb relació a sa seva ensenyança, a s’altre. Se tracta, respectivament, de La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic (LCM), des professors de sa UIB Antoni I. Alomar, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera i Joan Melià, i de Proposta de model de llengua per a l’escola de les Illes Balears (PMLE), des mateixos Alomar i Melià. També els deia que tots dos llibres coincidien en molts d’aspectes, començant pes noms de dos dets autors; seguint pes recurs a una metodologia quasi idèntica per justificar s’idoneïtat d’una determinada forma, i acabant per s’objectiu d’acostar es model de llengua proposat an es model vigent des de fa dècades en es mitjans de comunicació i es centres d’ensenyança de Catalunya.

Es criteris de què se servien aquests filòlegs per beneir una forma i condemnar-ne una altra de manera presumptament científica eren bàsicament dos: es territorial, això és, es que indica si sa solució se dóna a tot es domini lingüístic o només a una part i si aquesta part és majoritària i inclou o no ses Balears; i es temporal, això és, es que indica si sa solució és més o manco clàssica o tradicional. A aquests dos criteris se n’hi afegia després un tercer, es de sa formalitat, consistent a determinar si sa solució és col·loquial o vulgar o, al contrari, distingida o culta. I lo cert és que, lluny de trobar-mos amb un mètode que s’aplica escrupolosament a cada cas en què hi pot haver dues o més variants en litigi, descobrim que no hi ha tal mètode, sinó un vertader manyuclejat de criteris en què lo únic que compta, as cap i a la fi, és que cada proposta s’acabi ajustant an es patró fixat d’unes quantes dècades ençà a Catalunya. Vegem-ne un parell —mallorquí— d’exemples.

D’entrada, sa parella moix/gat. Com és sabut, sa primera variant, moix, és avui en dia s’única emprada a ses Balears, mentre que a la resta des domini lingüístic s’usada de forma quasi exclusiva per designar aquest animaló és sa segona. Idò, a PMLE (119-121), en lloc de preferir s’utilisada en es territori a què va dirigit es manual, se recorre a tota casta d’arguments —que si gat és sa forma tradicional, que si durant segles no en va existir d’altra a ses Illes, que si “popularment mai no s’ha deixat de tenir clar que ambdues formes són sinònimes” (¿?)— per recomanar un ús indistint de moix i gat. En definitiva, per convidar ses editorials catalanes de llibres de text a mantenir a ses versions pretesament adaptades a ses Balears tots es gats que hi havia a s’original.

I si de vegades es criteri adduït perquè sa balança s’inclini —fins i tot quan aquesta balança se presenta equilibrada— és es tradicional, d’altres és es territorial. Però mai prenent com a referència ses Balears, sinó la resta des domini lingüístic. És es cas, per exemple (LCM, 55, i PMLE, 67), de ses formes reforçades des pronoms personals (em, et, es, ens, us), preferides a ses plenes (me, te, se, nos, vos), maldament aquestes darreres siguin ses més tradicionals i ses usades de manera predominant a s’arxipèlag. O es de s’orde des mateixos pronoms a ses combinacions de complement directe i indirecte (PMLE, 68-69), que a Mallorca s’ha conservat en s’estadi original (“el me dóna”) i a la resta de ses Balears i des domini lingüístic ha evolucionat (“me’l dóna”). En tots dos casos, es motiu per preferir ses solucions més modernes a ses més tradicionals és que ses primeres s’han “generalitzat en es llenguatge formal”. Dit d’una altra manera: sa formalitat, que hauria d’esser es corol·lari des raonament anterior i no un argument de pes per validar-lo i de la qual, per afegitó, ets autors són en part coresponsables, almanco amb relació a ses Balears, acaba actuant com una tradició compensatòria —i coincident naturalment amb sos usos de Catalunya— quan sa vertadera no convé an es propòsits des filòlegs. (Entre parèntesis: aquesta formalitat és tan científica que es nostros filòlegs la qualifiquen adesiara de “mitjana” (LCM, 51), de “mitjana i alta” (LCM, 62) o de “mínima” (PMLE, 86), sense que en cap moment precisin a què se refereixen amb cada un d’aquests adjectius.)

D’exemples com es que acabam de retreure aquí, en què es criteris territorials i temporals són usats de forma aleatòria i contradictòria, i segons convé a un objectiu que no és mai es de privilegiar ses solucions balears quan aquestes divergeixen de ses des català central, n’hi ha un caramull en es llibres citats. De fet, s’única defensa aparent de lo que s’actual Estatut d’Autonomia denomina “modalitats insulars” se dóna en un apartat dedicat an es lèxic (LCM, 66) i consisteix a aconsellar que s’evitin una sèrie de castellanismes històrics que figuren des de fa anys en es diccionari de s’IEC, o sigui, que són plenament normatius, i que se substitueixin per “ses nostres formes genuïnes”. Però fins i tot aquí ets autors mostren es llautó, ja que devora solucions estranyes an ets usos illencs, n’hi ha de ben arrelades i correctes i que ells també condemnen, com ets ordinals sext, sèptim, etc. o es substantiu fatxada.

Sa lectura, quinze anys després de sa seva publicació, d’aquests dos manuals permet entendre moltes de coses. Permet entendre, per exemple, per què s’ensenyança de sa llengua catalana a ses Balears és sa que és i per què es llibres de text que s’hi empren són es que són. Permet entendre també per què es model de llengua d’IB3 no difereix en absolut des de TV3. I permet entendre, sobretot, fins a quin punt sa filologia i s’autoritat científica que n’emana s’han posat an es servici d’una ideologia.

________________

Publicat a Diario de Mallorca, el 13-8-2014

XAVIER PERICAY.

Que un filòleg aspiri a esser considerat un científic, amb tot lo que això comporta de prestigi, distinció i quasi quasi immunitat, és sa cosa més natural del món. De fet, se tracta d’una aspiració comuna a qualsevol professor universitari, i un filòleg sol reunir també sovint aquesta condició. A més, ¿no forma part sa filologia de ses ciències humanes? ¿No s’obliga es filòlegs a publicar en revistes dites científiques per poder mantenir —és un dir— sa seva plaça universitària? ¿No són ells, en fi, o una selecta representació des seu gremi, es principals garants de sa normativa d’una llengua, quan aquesta llengua disposa d’una acadèmia? ¿No constitueixen l’Acadèmia per antonomàsia?

Tot això fa que es dictàmens des filòlegs siguin rebuts, per part de sa gent normal i corrent, com paraula de Déu. Aquesta bona gent xerra com li han ensenyat o tal com ha sentit xerrar a ca seva, però no sap d’on surt, això que xerra; es filòlegs sí que ho saben. Per això mateix han estudiat lo que han estudiat. És sa seva feina, en definitiva. Sa que els permet distingir es termes genuïns des que no ho són o no ho són tant, sa que els faculta per interpretar texts escrits fa un caramull de segles, sa que els posa en condicions de decidir, per exemple, si un determinat topònim és un llatinisme, un arabisme o un mossarabisme.

Però no tots es filòlegs se limiten an aquestes funcions. Es nostros de Balears, i en general es que tenen per objecte d’estudi això que en diuen es domini lingüístic català, afegeixen una nova funció a ses pròpiament filològiques. Ells la consideren patriòtica —i ja se sap que ets interessos de sa pàtria tot ho justifiquen—, però lo seu seria anomenar-la pes seu nom, és a dir, política. Perquè persegueix un objectiu polític: s’imposició d’un model de llengua estàndar unitari i uniforme a s’Administració, s’ensenyança i es medis de comunicació de tots es territoris des domini lingüístic, un model que precedesqui i faciliti sa tan anhelada unitat i independència dets anomenats Països Catalans.

Com és natural, tothom té dret a proposar utopies i a defensar-les a sa plaça pública. Només faltaria. Però lo que no treu cap enlloc i constitueix, per afegitó, un cas de despotisme gens il·lustrat és servir-se d’un determinat prestigi social —en aquest cas, es de filòlegs, es de científics— per imposar an es conjunt des ciutadans un model de llengua que no respon ni an ets interessos generals d’aquest col·lectiu ni se sol avenir sa majoria de ses vegades amb sa seva manera de xerrar. Per comprovar-ho, no hi ha res millor que repassar ets arguments contenguts en dues obres publicades ara fa quinze anys per quatre membres des Departament de Filologia Catalana de sa UIB i que tenien com a finalitat inculcar an es mestres i professors balears, d’una part, i a tots es qui volguessin fer un ús públic de sa llengua, de s’altra, un model caracterisat per sa seva evident llunyania de sa llengua parlada.

Me referesc a Proposta de model de llengua per a l’escola de les Illes Balears, des professors Antoni I. Alomar i Joan Melià, i a La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic, des professors Alomar, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera i Melià, respectivament. Vagi per endavant, per si qualcú en dubtava, que no hi ha cap diferència entre es model proposat en un llibre i es proposat a s’altre. Es fet que dues firmes coincidesquin i que tots quatre autors formin part des mateix Departament ja ho feia preveure. Però és que tampoc difereixen ses estratègies suposadament filològiques i científiques. Com que tot model descansa en sa tria d’una sèrie de solucions lingüístiques en detriment d’unes altres que podrien concórrer en un determinat context i amb una determinada funció, aquesta tria ha de basar-se en qualque criteri. Es nostros autors en manegen tres: es temporal, o sigui es que els permet dir si sa solució és més o manco clàssica o tradicional; es territorial, o sigui es que els permet dir si sa solució se dóna a tot es domini lingüístic o només a una part i si aquesta part és majoritària i inclou o no ses Balears; i un tercer criteri, vinculat an es dos anteriors i relacionat amb sa formalitat, o sigui es que els permet dir si sa solució és col·loquial o vulgar o, al contrari, distingida o culta. Aquests tres criteris incorporen també altres factors, com per exemple es pes de sa demografia o sa naturalesa, oral o escrita, des canal de sa comunicació.

Idò bé, un pic analisades ses dues obres, lo que un constata és que es criteris utilisats per beneir una solució i condemnar-ne una altra no s’usen sempre tots an es mateix temps, com correspondria a qualsevol procediment científic, sinó segons convé an es diguem-ne legislador. Això fa que un mateix criteri tant pugui servir per justificar una solució com per invalidar-ne una altra. Com si, en es fons des fons, s’únic criteri real fos anar ajustant sa tria i ets arguments corresponents a un model d’estàndar preestablit.

Però com que, per demostrar-ho, necessitam exemplificar-ho i per això hauríem de menester el doble d’espai de què disposam, ho deixarem, si no hi tenen inconvenient, per un pròxim article.

____________________

Publicat en es Diari de Mallorca, el 29-7-2014

. En nom de ses juntes insulars de Foment Cultural de Menorca i Foment Cultural d’Eivissa, volem fer arribar es nostro suport a IB3 Televisió davant ses crítiques i sa manipulació des sector catalanista de ses Balears que, una vegada més, ha difós una  falsetat sobre IB3 amb s’objectiu de desprestigiar ses modalitats insulars.

Com a menorquins i eivissencs, hem de lamentar aquesta manipulació informativa apareguda en es digital dBalears.cat. Balearisar no significa mallorquinisar. Balears no només és Mallorca, i es primers que ho tenim clar som es qui pertanyem a ses Balears menors, que volem fer valer sa nostra veu, que se mos escolti i se mos tengui en compte.

Es presidents de Foment Cultural de Menorca, Joan Pons, i d’Eivissa, Antoni Marí, han afirmat lo que segueix: “Aprofitam es present comunicat per deixar clar que consideram que a IB3 encara no se té prou en compte a ses illes de Menorca, Eivissa i Formentera. Dit açò, és rotundament fals que es procés de balearisació d’IB3 Televisió suposi mallorquinisar Menorca i Eivissa, cosa que mai acceptaríem”.

I han acabat amb un parell de consideracions: “Per comprovar que qui es menja es menorquí i s’eivissenc a IB3 no és es mallorquí sinó es català estàndar, bastarà un exemple molt senzill: a sa televisió no veim que sa paraula mallorquina veïnat substituesqui sa paraula menorquina i eivissenca vesí, sinó que veim com sa paraula catalana veí, que no empram a cap de ses Balears, suplanta ses dues balears, i així amb una infinitat de lèxic i formes genuïnes balears que són substituïdes per ses catalanes”.

“Està clar que aquesta campanya mediàtica de ‘mallorquinisació’ promoguda pes catalanisme és una excusa per seguir marginant es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc a sa televisió pública balear, en favor des català estàndar”.