Autor: Sa Fundació

¿I si avui li pegam cap a ses endevinalles? Tenc ganes de baratar de motlo. Ja sé que es qui barata… es cap se grata, emperò tenc talent de canvis. A sa meva edat…

D’endevinalles en sé poques, sa veritat. Sa que vos pos a dalt des cornalonet meu, és una de misteriosa que tothom sap. M’agrada per sa rima, ¿què voleu que vos digui? Sa música i sa cançoneta des versos m’umplen ses orelles des sons de quan era infant i jugàvem, a taula, a endevinar-les. ¿Hi pos messions que aquesta no la saps? I així començava una estona des dinar entre crits i saragata dets al·lots per dir un caramull de desbarats, sa majoria de ses vegades.

També cantàvem qualque pic, si sa padrina començava una tonada coneguda pes grans, que es petits apreníem com el primero, per poder fer coro amb ells, que anaven mig beies. Deim dets al.lots, però ets homos fets i drets poden esser ben gorans en tastar s’esperit!

Sa qüestió és que, en arrencar s’enfilall d’endevinalles, tothom se’n treia una de sa butxaca que fos ben antiga, a fi que nigú no la pogués sebre. Ses ties velles eren ses que més n’amollaven d’aquestes. “Tres senyoretes ballen dins un plat, cotilleta verda i vestit morat”. Més rima. ¿Ho veis? O aquesta que era ben mala d’endevinar es primer pic, però que ja sabíem tots es parents de prop: “Una senyora, ben ensenyorada, que sempre va en cotxo i sempre va banyada”.

Ja me supòs que les coneixeu. I que en sabeu més que jo i tot. Podria passar que les féssiu aprendre an es néts i nebots néts a cada dinar de família. Així m’agrada. Ses tradicions s’han de conservar a través de ses generacions i sa nostra cultura oral és  impotantíssima. Si noltros no hi posam esment, prest se n’anirà a filar estopa tot allò que mos ensenyaren ets ancestres. Venga mem si hi afegim sa darrera i vos don ses solucions en sortir per sa porta de darrera des meu cornaló. Sus: “Un convent de monges blanques i un frare vermell que els pega per ses anques”.

Ses solucions estan girades a s’enrevés a posta. Ja les compondreu voltros segons li pertoqui a cadascuna: sa boca, el cel, ses aubergínies, sa llengo. Au, ja teniu un estol de coses nostres per guardar en es calaix des canterano de ses tradicions orals. ¿I què ha estat? No res!

Segurament molts de lectors se’n recordaran. A ses eleccions autonòmiques de l’any 2003 se va presentar una nova formació política, Sa Clau de Mallorca, un partit de caire mallorquinista que tenia com a principal objectiu sa defensa des mallorquí davant es català estàndar. Es president de Clau i candidat a sa presidència des Govern Balear era un jovenet que nomia Biel Martí que, poc després de ses eleccions, va ser fitxat pes nou Govern de Jaume Matas com a alt càrrec de sa Conselleria de Turisme. Ara Biel Martí ocupa un escó com a diputat des PP en es Parlament de ses Illes Balears. Lo curiós, però, és que Martí, en qüestió de deu anys, ha aconseguit es miracle de girar sa llengua i ara fa ses preguntes parlamentàries en un perfecte català estàndar. Mirin, si no, aquest document audiovisual on podem veure Martí a una sessió de control des Parlament, concretament sa des ple des passat 30 de setembre, fent una pregunta sobre es Fòrum de Turisme i Art Contemporani a s’actual conseller de Turisme, Jaime Martínez.

Fa un parell de mesos, Martí ja va deixar astorat tothom quan va visitar es docent Jaume Sastre durant sa seva històrica vaga de fam.

Document:

http://videotecahtml5.es/parlamentib/media/ple-del-parlament-de-les-illes-balears-de-dia-30-d
Ple del Parlament de les Illes Balears de dia 30 de setembre de 2014
(des des minut 1 i 6 segons fins an es minut 2 i 24 segons)

Pocs exemples són més gràfics de lo que hem denunciat de manera reiterada que s’imatge que els mostram avui. Es grans magatzems o ses franquícies en general tenen tan poc respecte per ses nostres modalitats insulars com ses nostres institucions. Es seus responsables estan convençuts que Mallorca és un bocí de Catalunya, com si nigú els hagués explicat mai que es nostro modo de xerrar –i d’escriure– és diferent des de Catalunya.

Se fixin en aquest cartell de C&A, establiment emplaçat a sa plaça de Ses Tortugues de Palma. No és cap tesi doctoral, paraules ben poquetes…, però això no evita un xinxer de catalanades ferestes. En primer lloc, “Fem fora l’IVA!”, aquesta fa mal an ets ulls, quan aquí a Mallorca tenim un verb tan genuí com “engegar” i que, desgraciadament se perd entre ses noves generacions. “Engegar” equival a “treure defora”. De totes maneres, altres possibilitats serien “Eliminam s’IVA”, “Te llevam s’IVA”, “Expulsam s’IVA”, etc., i, si no tenguéssim més remei que quedar-mos amb so fer fora, com a mínim hauria de dir “feim fora s’IVA”, ja que aquesta, feim, és sa forma balear de sa primera persona des plural des present des verb fer. En segon lloc, s’ús abusiu de sa preposició “en” (en tots els articles), un error habitual entre es nostros normalisadors, en lloc de “a” (a tots ets articles), abús que prové d’una suposada distinció entre un valor locatiu propi i un de figurat, distinció que nigú fa avui en dia i que acaba generant que en aquests contextos –i probablement per efecte des castellà– “en” hagi anat suplantant “a”. En tercer lloc, sa negativa reiterada a usar s’article salat. I en quart lloc, s’ús de “menys” per “manco”. En fi, és mal de fer trobar un text amb tan poques paraules i amb tantes de catalanades.

Sa nostra proposta en bon mallorquí seria:

Engegam s’IVA!
-21%
A tots ets articles
Perquè compris més per manco
Promoció no acumulable a altres vigents en es mateix període
C&A

Ja sé que ara aquesta expressió no s’usa. Per començar, perquè si no hi hagués sa Fira del Ram, una bona partida de gent se pensaria que xerr de floretes. Per seguir amb so raonament empíric, perquè ben pocs saben si Pasco és qualque cosa més que ses vacacions per sortir de viatge i deixar enrere sa família. I, per rematar-ho, i ara ve sa moral, perquè quan un té al·lota no s’empatxa de raons i la duu a escoltar es sermó totd’una. Ca! I, ademés, sense gens de mala consciència. I ella ben xalesta!

Sa frase ve a ser lo mateix que passar s’arada davant es bou, que seria molt més bona d’entendre pes qui han vist mai una arada, que són tots de sa meva quinta. Don per suposat que un bou, lo que se diu un bou, amb banyes i bramuls inclosos, és més bo de colombrar gràcies an es documentals ecològics dets animalets de sa televisió.

Emperò es significat d’aquesta rellíquia, decididament destinada a fer qüec com un endiot pes vint-i-cinc de desembre, és més precís que es que xerra d’arades i de bous. Aqueixa expressió, ho he comprovat amb sos amics des meu nét de quart d’ESO i amb sos al·lots pucers que vénen a jugar amb so menut, els ve molt de nou i ja no saben de quin pa fer-ne sopes.

Ja pots donar voltes i més voltes an es calendari catòlic que tammateix no saben palada de res. O sigui que ni Rams ni Pascos ni bous o arades serveixen per obrir-los ets ulls. Si ses costums socials d’ara, a més, conceben ses relacions prematrimonials com lo més natural del món… què han d’anar a sebre de tota aquesta fraseologia estantissa! I, per paga, ses mestres expliquen aquests temes tan delicats sense un mot de retòrica. Envesteixen s’assumpte donant es nom propi de tot com si fossin professores d’anatomia en acte de servici.

Per això està fet de ses metàfores d’origen religiós i de ses figures retòriques per dissimular temes tabú. Tenc per mi que ni en castellà sabrien de què parla: “Se casó de penalti”. Si voleu, ho podem provar: demanau an es jovent què volen dir ses dues expressions i veurem quants n’hi ha que les saben. Si qualcú en troba cap que la hi puga desxifrar, podrà exclamar amb raó: Àngela Maria!

Vet aquí s’anunci publicitari amb el qual AENA dóna sa benvenguda an es nostros visitants a s’aeroport de Palma, just davant sa porta D des terminal d’arribades. I ho fa en ses dues llengües, com pertoca, però sense gens de respecte cap a ses modalitats insulars establides a s’Estatut d’Autonomia (art. 35). De fet, s’Administració de s’Estat en general no sol tenir massa en compte es mallorquí, menorquí i eivissenc i sol tractar ses Balears, lingüísticament, com si fossin una comarca de Catalunya.

És evident que en lloc des verb “portar” haurien d’haver posat dur i en lloc de “dins”, dedins. No faria lleig tampoc usar s’article salat. Es cartell quedaria així: “Espanya, es destí que dus dedins”. Davall, en lloc des gal·licisme “vacances”, noltros hauríem posat vacacions,naturalment, tal com ho hem dit tota sa vida. Per altra banda, sa construcció “creus conèixer” pareix un calc des castellà “crees conocer”. En mallorquí, hauríem dit: “Vine en es país que te penses que coneixes”. De fet, si ho comparam sobretot amb sa sintaxi des mallorquí, es català estàndar –que segueix es patró barceloní– està farcit de calcs des castellà. Sa raó és ben senzilla: es barceloní està molt més afectat pes castellà que no es mallorquí, almanco es des nostros padrins. Es catalanistes, emperò, no ho volen reconèixer i, mentres mimetisen tot lo que ve de Catalunya com si tenguessin cera del Corpus, mos retreuen a cada punt “castellanismes” a noltros, es mallorquinistes.

Que en feia de temps que no guaitava per aquest cornaló! He tengut vacacions de jubilat, que ja és es colmo de ses vacacions. Com lo de ploure damunt es banyat, però en positiu. He menjat fins que he tengut talent; he pellucat per devers s’hortet i, com ja vaig explicar, he sortit amb so llaüt, però poc. Ha estat un estiu de ventegassers. I amb la mar hem d’anar alerta, perquè fa forat i tapa!

Bé, idò, ja tornam a estar en dansa per omplir sa pàgina de dites i expressions des nostro redol. Sa d’avui és un poquet grossera, ja ho sé, però feia una bona partida de mesos que la hi volia posar perquè la trob ben adequada per un caramuller de situacions. Sabeu que n’hi ha de gent que té lo que se mereix per ficar-se on no li manen. Ademés, és tan òbvia…

¿Quantes de vegades mos hem engrunat es dits per mor de voler tocar l’orgue sense sebre música? És un dir, ja m’enteneu. ¿Qui pot dir, sense posar-se vermell, que mai ha estat ingenu i ha confiat en qui no era de fiar?. I encara diré més: ¿qui no ha posat sa mà en es foc per una opció política que llavonses li ha sacorrat fins an es pèls de ses pipelles?

Tenc per a mi tots mos hem aixecat ben humits més vegades de ses que voldríem, perquè ses curolles que mos entren qualque pic domés se poden satisfer jugant-hi es coll i no tombant-lo perquè mos facin es feix a damunt com si fòssim uns beneitarros. Per això, com que qui vol peix s’ha de banyar es cul, no tenim més remei que fer s’agraït si mos proposen qualque cosa que no mos xoca gaire, emperò creim que pot fer canviar per bé, una mica, aquest món esportellat que mos toca viure. Maldament això vulgui dir que passam un poc per cabotes.

I aquí està es re. S’obvietat de sa dita d’avui està més que explicada i fins i tot vos ne posaré una altra que vol dir exactament lo mateix. I això prova es fester d’ocasions en què se deuen donar un casos d’aquests. Segur que la coneixeu: Qui no vol pols, que no vagi a s’era.

Ses empreses multinacionals, amb delegacions a molts de països, no solen conèixer de primera mà ses característiques culturals i lingüístiques des territoris on s’instal·len. D’aquí que cerquin qualcú que les assessori. És evident que en es cas de s’informació estàtica de ses sucursals balears de Leroy Merlin —una multinacional francesa especialitzada en bricolatge que compta amb botigues a 13 països, entre ells Espanya—, aquest assessorament s’ha fet des de Catalunya. Llevat, clar, que s’hagi fet des de Balears i se n’hagi cuidat un d’aquests que s’autoqualifiquen de “catalans de Mallorca” —o “de Menorca” o “d’Eivissa”—.

S’imatge que acompanya aquest text correspon a sa botiga de Leroy Merlin de Palma. Com se pot comprovar, es text està en català.

Com si això fos Catalunya, com si mos trobàssim, en realitat, a una de ses cinc sucursals que s’empresa hi té radicades. ¿Què costava escriure “te tornam”, en lloc de “et tornem”; “doblers”, en lloc de “diners”; “te canviam”, en lloc de “et canviem”; “servici”, en lloc de “servei”? Això per cenyir-nos a lo que s’Institut d’Estudis Catalans considera normatiu, perquè lo seu seria haver posat també “mos comprometem” en lloc de “ens comprometem”, i haver introduït en es text s’article salat.

¿Fins quan haurem d’acceptar que a ca nostra mos tractin com a estranys?