XAVIER PERICAY
Ja fa unes setmanes els parlava aquí mateix de dos manuals apareguts quinze anys enrere i que tenien com a fi orientar es mallorquins amb relació a s’ús públic de sa llengua catalana, en un cas, i a tots es balears amb relació a sa seva ensenyança, a s’altre. Se tracta, respectivament, de La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic (LCM), des professors de sa UIB Antoni I. Alomar, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera i Joan Melià, i de Proposta de model de llengua per a l’escola de les Illes Balears (PMLE), des mateixos Alomar i Melià. També els deia que tots dos llibres coincidien en molts d’aspectes, començant pes noms de dos dets autors; seguint pes recurs a una metodologia quasi idèntica per justificar s’idoneïtat d’una determinada forma, i acabant per s’objectiu d’acostar es model de llengua proposat an es model vigent des de fa dècades en es mitjans de comunicació i es centres d’ensenyança de Catalunya.
Es criteris de què se servien aquests filòlegs per beneir una forma i condemnar-ne una altra de manera presumptament científica eren bàsicament dos: es territorial, això és, es que indica si sa solució se dóna a tot es domini lingüístic o només a una part i si aquesta part és majoritària i inclou o no ses Balears; i es temporal, això és, es que indica si sa solució és més o manco clàssica o tradicional. A aquests dos criteris se n’hi afegia després un tercer, es de sa formalitat, consistent a determinar si sa solució és col·loquial o vulgar o, al contrari, distingida o culta. I lo cert és que, lluny de trobar-mos amb un mètode que s’aplica escrupolosament a cada cas en què hi pot haver dues o més variants en litigi, descobrim que no hi ha tal mètode, sinó un vertader manyuclejat de criteris en què lo únic que compta, as cap i a la fi, és que cada proposta s’acabi ajustant an es patró fixat d’unes quantes dècades ençà a Catalunya. Vegem-ne un parell —mallorquí— d’exemples.
D’entrada, sa parella moix/gat. Com és sabut, sa primera variant, moix, és avui en dia s’única emprada a ses Balears, mentre que a la resta des domini lingüístic s’usada de forma quasi exclusiva per designar aquest animaló és sa segona. Idò, a PMLE (119-121), en lloc de preferir s’utilisada en es territori a què va dirigit es manual, se recorre a tota casta d’arguments —que si gat és sa forma tradicional, que si durant segles no en va existir d’altra a ses Illes, que si “popularment mai no s’ha deixat de tenir clar que ambdues formes són sinònimes” (¿?)— per recomanar un ús indistint de moix i gat. En definitiva, per convidar ses editorials catalanes de llibres de text a mantenir a ses versions pretesament adaptades a ses Balears tots es gats que hi havia a s’original.
I si de vegades es criteri adduït perquè sa balança s’inclini —fins i tot quan aquesta balança se presenta equilibrada— és es tradicional, d’altres és es territorial. Però mai prenent com a referència ses Balears, sinó la resta des domini lingüístic. És es cas, per exemple (LCM, 55, i PMLE, 67), de ses formes reforçades des pronoms personals (em, et, es, ens, us), preferides a ses plenes (me, te, se, nos, vos), maldament aquestes darreres siguin ses més tradicionals i ses usades de manera predominant a s’arxipèlag. O es de s’orde des mateixos pronoms a ses combinacions de complement directe i indirecte (PMLE, 68-69), que a Mallorca s’ha conservat en s’estadi original (“el me dóna”) i a la resta de ses Balears i des domini lingüístic ha evolucionat (“me’l dóna”). En tots dos casos, es motiu per preferir ses solucions més modernes a ses més tradicionals és que ses primeres s’han “generalitzat en es llenguatge formal”. Dit d’una altra manera: sa formalitat, que hauria d’esser es corol·lari des raonament anterior i no un argument de pes per validar-lo i de la qual, per afegitó, ets autors són en part coresponsables, almanco amb relació a ses Balears, acaba actuant com una tradició compensatòria —i coincident naturalment amb sos usos de Catalunya— quan sa vertadera no convé an es propòsits des filòlegs. (Entre parèntesis: aquesta formalitat és tan científica que es nostros filòlegs la qualifiquen adesiara de “mitjana” (LCM, 51), de “mitjana i alta” (LCM, 62) o de “mínima” (PMLE, 86), sense que en cap moment precisin a què se refereixen amb cada un d’aquests adjectius.)
D’exemples com es que acabam de retreure aquí, en què es criteris territorials i temporals són usats de forma aleatòria i contradictòria, i segons convé a un objectiu que no és mai es de privilegiar ses solucions balears quan aquestes divergeixen de ses des català central, n’hi ha un caramull en es llibres citats. De fet, s’única defensa aparent de lo que s’actual Estatut d’Autonomia denomina “modalitats insulars” se dóna en un apartat dedicat an es lèxic (LCM, 66) i consisteix a aconsellar que s’evitin una sèrie de castellanismes històrics que figuren des de fa anys en es diccionari de s’IEC, o sigui, que són plenament normatius, i que se substitueixin per “ses nostres formes genuïnes”. Però fins i tot aquí ets autors mostren es llautó, ja que devora solucions estranyes an ets usos illencs, n’hi ha de ben arrelades i correctes i que ells també condemnen, com ets ordinals sext, sèptim, etc. o es substantiu fatxada.
Sa lectura, quinze anys després de sa seva publicació, d’aquests dos manuals permet entendre moltes de coses. Permet entendre, per exemple, per què s’ensenyança de sa llengua catalana a ses Balears és sa que és i per què es llibres de text que s’hi empren són es que són. Permet entendre també per què es model de llengua d’IB3 no difereix en absolut des de TV3. I permet entendre, sobretot, fins a quin punt sa filologia i s’autoritat científica que n’emana s’han posat an es servici d’una ideologia.
________________
Publicat a Diario de Mallorca, el 13-8-2014