Author: Sa Fundació

MARIANO PLANELLS.

Treinta años inútiles, ha escrito Francisco Gilet, el consejero que aprobó la Ley de Normalización Lingüística (LNL) en 1986, con motivo de sus 30 años en ejercicio, siempre polémico. El gobierno de Cañellasmaduró esta decisión para neutralizar una atmósfera asfixiante y esterilizante de la oposición. Dicen, y lo creo, que en aquel momento se pensaba en aplicar un bilingüismo flexible entre el español y el catalán, pero muy pronto se dieron cuenta de que el pancatalanismo político no va con medias tintas y su ambición exclusiva fue arrinconando el castellano de las escuelas, en un proceso que culminó en un Decreto de Mínimos, firmado años después. Por supuesto, las modalidades baleares (mallorquín, ibicenco y menorquín) quedaron relegadas desde el comienzo.

Han sido 30 años de despotismo lingüístico, ante los lamentos de un minoría que se ha atrevido –en voz baja y con sordina– a exigir el cumplimiento de las sentencias de los tribunales y siguiendo la pauta rebelde de Cataluña. En resumen, los niños de toda España tienen el derecho de poder elegir lengua vehicular y poder estudiar al menos al 50% en la lengua oficial de España y en la cooficial de la comunidad.

Esto no se ha conseguido. Incluso con la aplicación de la reciente Lomce o Ley Wert. Una ley insuficiente y muy recortada, mucho mejor que las anteriores conocidas, siempre del PSOE por cierto, el PP jamás ha podido aplicar sus proyectos de ley de educación en toda España. El único que consiguió imprimir cierto grado de sensatez, en mi opinión, fue Bauzá con la aplicación del TIL usando tres idiomas de base en las escuelas: español, catalán, inglés. Aun así, gran parte del profesorado y de los sindicatos docentes se opusieran con todas las armas posibles y las imposibles, demócratas o no. Por cierto, el Constitucional dictó sentencia: el TIL era legal y constitucional. A buenas horas mangas verdes. Yo suelo decir que el único defecto de Bauzá fue no soportar el tirón de los totalitarios, echados a la calle, manipulando menores de edad, vaciando las aulas y con mil artimañas más para dificultar la vida normal del alumnado y en suma, de la sociedad balear.

Nada que celebrar, escribió Gari Durán, y parece cierto. La celebración fue sobria y exenta de concurrencia. A los isleños nos cuesta mostrar los caninos y solemos responder con el desprecio del silencio y la lejanía. ¿Celebrar la persecución del idioma español y de las modalidades de Baleares, por mucho que estén en la Constitución y en el Estatut? En Cataluña tampoco consiguen entusiasmar, más bien lo contrario: la desafección de los alumnos que, al dejar las aulas usan otros idiomas, como explicaba de forma divertida Carlos Pastor, en el artículo ´Follar en catalán´: por muchos intentos de sustituir el español por el catalán no conseguirán que folle en catalán. Por mucho que se ha presionado a los alumnos en el patio y en los recreos, optan en general y libremente por usar otros idiomas que no son el catalán. Es un tema que me entristece, cuando pienso que el bilingüismo era una solución práctica, cordial y democrática. La inmersión es puro despotismo y un derroche inútil.
__________
Publicat a Diario de Ibiza, 21/5/2016.

Una polèmica sense nom no és una polèmica, recordin sa polèmica d’en Pep Gonella a ses pàgines des Diario de Mallorca l’any 1972, una brega dialèctica entre en Francesc de Borja Moll i un misteriós Pep Gonella i que amb el temps s’ha coneguda, com sabrà es lector de “Sa Norma Sagrada”, més pes seu nom que pes seu contengut real.

Fa dues setmanes, en Jordi Caldentey, president de s’OCB de Manacor, encetava ses hostilitats amb un article publicat a Diario de Mallorca titulat “Consagrem la norma”. Des des títol mateix, Caldentey se referia implícitament –no anomenava peça, no fos cosa que en fes publicitat indirecta– a “Sa norma sagrada”, llibre editat per sa Fundació Jaume III. As cap de tres dies i, en exercici des seu dret a rèplica, Joantoni Horrach, coautor des llibre, contestava Caldentey a ses pàgines des mateix rotatiu. Però en Caldentey no se donava per vençut: envestia n’Horrach un parell de dies més tard. Horrach, emperò, no volia quedar enrera i el tornava a replicar. De moment, aquesta “polèmica de s’andalús” s’ha allargada dues setmanes amb quatre cartes a Diario de Mallorca. És ver que sa controvèrsia ha tengut altres derivacions, com s’article que firmava Ramon Aguiló a Diario de Mallorca i que ja vàrem publicar en aquesta web.

Hem anomenada aquesta polèmica com “sa polèmica de s’andalús” per mor de ses sistemàtiques comparacions que ha fet Caldentey i que fa es catalanisme en general (recordem en Tòfol Soler fa unes setmanes a IB3 on va tornar identificar es mallorquí amb s’andalús per justificar que no l’havíem d’usar a àmbits formals, encara que ell faci lo contrari) entre s’andalús i es mallorquí, donant a entendre que només és lícit utilisar-los de manera col·loquial però mai a àmbits més formals, una idea que Moll va explotar fa quaranta anys i que encara es seus deixebles repeteixen fil per randa. Una mostra més de sa fossilisació mental des catalanisme.

Ahir reproduíem es dos primers articles d’aquesta interessant polèmica. Avui, es dos darrers. Es debat ha començat.

 

CONSAGREM LA NORMA, Jordi Caldentey

REFLEXIONEM SOBRE SA NORMA, Joantoni Horrach

 

EL DOBLE CANTET DE L’ESPANYOLISME LINGÜÍSTIC, Jordi Caldentey

En Juan Antonio Horrach dia 6 replica el meu article de dia 3 remolest perquè no vol que comparem “ses modalitats balears amb s’andalús com si fossin català degradat”. L’exemple andalús és massa gràfic. Li cou. Si mira, per exemple, la Dialectología española, de n’Alonso Zamora, aprendrà la riquesa lèxica, fonètica, morfològica i sintàctica de l’andalús i de tots els dialectes castellans i no el rebaixarà a simple castellà degradat.

Com que n’Horrach no pot dir res de la política estandarditzadora que Espanya fa amb els seus dialectes peninsulars, no té altre remei més que recórrer a l’argentí, situat deu mil quilometres lluny dels dominis de l’estat espanyol. Això explica per què Madrid no piula, com bé diu ell, amb els dialectes d’ultramar. L’excepció que confirma la regla és el canari.

L’espanyolisme vol donar rang internacional, fins i tot intercontinental a les fronteres internes del bloc d'”autonomías” de llengua catalana. I, alhora, mantenir totalment esborrades i sense el més mínim efecte diferenciador lingüístic les fronteres del bloc d’autonomies de llengua castellana. Disgregació en un cas i integració en l’altre. Amb aquests dos cantets diametralment oposats, on és la “igualdad de todos los españoles” que prediquen?

Estan obstinats en anul·lar artificialment el veïnatge geogràfic natural que hi ha entre les Balears, el Principat i València imposant-hi una multiplicació d’estàndards que superi la que hi ha allà on Espanya ha perdut “el mando”, que és a les seves excolònies escampades pels cinc continents. Així de decantats i d’espargits mentalment, socialment i geopolíticament vol l’espanyolisme que estiguem la gent i les terres catalanoparlants. No volen que tinguem altre lligam en comú més que el castellà estàndard. Qüestió de funcions, com vaig dir a l’article. Per què no aixecau igualment tanques lingüístiques disgregadores entre les autonomies castellanoparlants? Divide et impera, deien els colonitzadors romans!

Els gonelles “independentistes” regionals de Barcelona com en Pla Nualart, són els més perillosos perquè, en lloc de predicar “barcelonín”, com feis els del “valenciano”, “mallorquín” o “lapao”, ells són més mals de detectar perquè segresten i s’apropien del nom unitari “català” per degradar-ne el significat, regionalitzar-lo i identificar-lo amb el dialecte catanyol de Barcelona, un híbrid que és l’estadi previ a la castellanització del Principat. Com que allà la substitució directa pel castellà, que cercau a València i a Mallorca, no funcionaria, hi fan com a Galícia, on han tramudat el gallec de dialecte portuguès en dialecte castellà. Si us pensau embullar-me gens amb en Nualart, anau ben errat. A bon sant comanau el miracle, don Juan Antonio!
__________
Publicat a Diario de Mallorca, es 10/5/2016.

 

PENSAR SENSE EMBULLS, Joantoni Horrach

No puc dir que me sorprengui gens ni mica que el senyor Jordi Caldentey, vicari de s’OCB a Manacor, contesti sa meva rèplica amb falsedats o amb coses que ja li vaig explicar a sa carta anterior. O no llegeix, o vol manipular. En cap cas pot treure pit.

Deia jo que és una mica malaltís això de treure a passejar sempre es cas de s’andalús per lo que evidencia de xenofòbia poc dissimulada amb sos ciutadans d’aquella terra, objectiu prioritari ja enfilat per Jordi Pujol el 1976 (s’andalús “és un home poc fet que viu en un estat d’ignorància”). També perquè és un exemple que automàtica i equívocament se posa en circulació des dets anys 70. ¿Vol dir que a Canal Sur xerren exactament igual que a Telemadrid? ¿Fonèticament? ¿Lèxicament? Gens ni mica. Tampoc a sa televisió asturiana. Això de divide et impera també és un altre trist recurs d’un repertori fossilisat que no s’ha renovat en 40 anys. Poca feina veig en quant a pensament renovat dins es think tankscatalanistes…

Bastant insolvent també és s’acusació feta contra es sobiranista Pla Nualart de defensar es “catanyol”, quan precisament el senyor Caldentey, si s’hagués pres sa molèstia de llegir mitja pàgina de Pla Nualart, sabria que és un des seus gran adversaris. Estigui tranquil, Caldentey, no el vull embullar, però, per si no ho sap, se pot combatre es catanyol, esser independentista (o no) i també tenir una idea plural de sa llengua, defensant sa legitimitat d’estàndars regionals, sense que això vagi en contra d’un estàndar general d’ús en certes situacions, no a totes. I aquestes situacions no inclouen lògicament es medis de comunicació de Balears, això seria absurd. A València ja tenen es seu estàndar. A Catalunya també, perquè a TV3 no empren ni una paraula procedent de terres valencianes o balears. Però Balears encara no té un estàndar, gràcies sobretot an es boicot de s’OCB, Més o es Departament de Filologia Catalana de s’UIB.

Mos hem de posar al dia. Sortir de sa cova i aprendre què passa amb so castellà, amb s’anglès o inclús amb s’alemany. Pluralitat lingüística, igual que pluralitat mental, coses que ja sé que són anatema per segons qui; és molt còmodo viure dins sa tribu i que t’ho donin tot roegat. Però abans d’esser toca pensar. Aracil, pare de sa sociolingüística catalana, ja alertava d’aquesta tendència unanimista i acrítica a finals dels 70 però, com Alcover, el varen arraconar quan ja no convenia que s’escampàs sa seva ruptura amb Sa Norma.
___________
Publicat a Diario de Mallorca, es 13/5/2016.

RAMON AGUILÓ MUNAR.

Estos días ha sido noticia una nueva polémica, una más, conjeturo, que en el futuro más lejano seguirá produciéndose, sobre la cuestión por excelencia que por sí sola es capaz de generar división encarnizada entre los mallorquines, no el paro en el que están sumidos más de cien mil, ni la indigencia a la que se han visto sometidos tantos de ellos obligados a acudir a la beneficencia, ni la descomunal deuda que tenemos que soportar, ni la corrupción que ha afectado de forma vergonzosa a nuestras instituciones de gobierno, ni la deplorable situación de nuestro sistema educativo, ni nuestros graves problemas ambientales, ni las insuficiencias de nuestro sistema de salud que obliga a tantos a suscribirse a seguros privados, no, la cuestión por excelencia que nos divide es la lengua. Algunos de los hitos de la polémica han sido, por una parte, al hilo del aniversario de la ley de normalización lingüística, la publicación del libro de Joan Font Rosselló i Joan Antoni Horrach Miralles Sa norma sagrada, publicación que ha sido ignorada por parte de los medios encuadrados en la ortodoxia, especialmente los oficiales, que han negado cualquier tipo de subvención al mismo. Por otra parte, la discusión en sede parlamentaria protagonizada por Xavier Pericay y la presidenta Armengol, a propósito de la reclamación por parte del primero de la atención a las modalidades insulares del catalán.

Creo poder opinar sobre la cuestión aunque no sea filólogo. La filología no es ninguna ciencia exacta ni goza de capacidad normativa indiscutible. Según la Wikipedia consiste en el estudio de los textos escritos, a través de los que se intenta reconstruir, lo más fielmente el sentido original de los mismos con el respaldo de la cultura que en ellos subyace. La palabra “lengua” está intrínsecamente ligada a la palabra “habla”. La lengua no existe por sí misma, es de los hablantes. Y otra cosa es la lengua escrita. Aunque me parecen muy interesantes las aportaciones de Font y Horrach desde el punto de vista histórico, especialmente la pugna Fabra-Alcover y las vicisitudes de Moll, discrepo respecto a que la lengua formal, escrita, deba atenerse a las formas de la lengua hablada. No sé de ninguna lengua que conozca un poco donde se cumpla este requisito. Ni el castellano, ni el francés, ni el inglés ni el alemán. En este sentido y hasta que alguien me convenza de lo contrario, soy partidario del catalán estándar, aunque, tal como dice el Estatuto en su artículo 14, con la protección de las modalidades insulares, sin perjuicio de la unidad del idioma. No existe un habla idéntica entre un hablante de Palma, uno de Binisalem, uno de Pollensa, uno de Sóller, etc., aunque podamos, a pesar de salar unos y no otros, decir que hablamos en mallorquín. Podríamos decir lo mismo respecto al catalán hablado en Menorca, Eivissa y Formentera. Aunque yo no me siento balear, sino mallorquín. Con más diferencias, con el catalán de Cataluña o el de Valencia. Creo necesario el consenso sobre la lengua escrita, la lengua formal o de “trona” que fortalezca y refuerce la unidad del idioma.

Pero lo que no puedo aceptar es que en un debate parlamentario, la presidenta Armengol que, en palabras de su padre, “se siente muy catalana”, responda a las peticiones de Pericay en pos de las modalidades insulares espetándole que es un ultraderechista. Armengol, no puede equipararse con los fanáticos nacionalistas catalanes que en una universidad catalana impidieron hablar a Fernando Savater al grito de fascista. Causa sonrojo que nuestra primera autoridad civil, trate de contrarrestar la argumentación de la oposición, no con otra argumentación, sino con la descalificación y el insulto. Esto no puede sino significar que carece de argumentos y se guarece en el viejo y sectario silogismo nacionalista: si no eres nacionalista (catalán o vasco o gallego) eres fascista. Queda sin explicar el porqué un nacionalista español es fascista y los otros no. El nacionalismo vive en la fantasía autojustificativa de que eres nacionalista de un signo o de otro. No puedes no ser nacionalista. Porque si no vives en esta fantasía se cae el edificio de la construcción nacionalista. Es una concepción pueril del mundo. Que llevó en el siglo XX a la mayor escabechina de la historia.

 

En un debate televisivo en el que dije que la ley de normalización, después del decreto de mínimos, se había convertido en una ley de imposición con el objetivo de transformar una comunidad bilingüe con dos idiomas oficiales, catalán y castellano, en una comunidad monolingüe catalana al servicio de un objetivo político pancatalanista (la postura de Més ha dejado de ser ya ambigua, apuestan por el referéndum de autodeterminación y los Països Catalans; uno de sus conspicuos dirigentes me tachó hace un año de judío traidor), sin respetar las modalidades insulares, Cristòfol Soler argumentó que tal posición (la de defender las modalidades) era como argumentar el uso en Andalucía del andaluz como lengua formal en lugar del castellano estándar. Es la misma argumentación de los dirigentes de la Obra Cultural Balear (OCB). Yo discrepo. El andaluz hablado no es sino una forma dialectal del castellano estándar. Antes del castellano, durante ocho siglos, en Andalucía predominaba el árabe. No entiendo la comparación. El mallorquín, o el catalán de Mallorca no es ningún dialecto del catalán estándar. Por dos razones. La primera es que no ha existido catalán estándar hasta avanzado el siglo XX. La segunda es que por el hecho de darse en una isla, el catalán de Mallorca se ha conservado mucho más puro y menos contaminado por otras lenguas, como el castellano o el francés, que el catalán de Cataluña. De ahí que nos rechine a algunos, no sé si muchos, que cuando vamos en un autobús de la EMT una máquina nos anuncie las paradas en un catalán del barrio de Gràcia de Barcelona y que cuando lo hace en castellano no pronuncie adecuadamente los topónimos y nos diga Son Moics en lugar de Son Moix.

Un dirigente de la OCB arremetía en una tribuna de este diario contra los que clamaban por las modalidades insulares (a los que calificaba como poseedores de obstinaciones enfermizas) y callaban contra la imposición supremacista del español en cines, etiquetado de productos, megafonía de superficies comerciales, diarios y emisoras de radio, consultas médicas, etc. Creo que confunden los valores y absolutizan sus creencias. Les convendría leer a Montaigne que dice que “la mejor ley es la que consagra la costumbre” y, con los antiguos, que “nada podemos conocer, nada percibir, nada saber; que nuestros sentidos son limitados, nuestras almas débiles, nuestras vidas breves”. Desaparecerá el catalán como desaparecerá el castellano, y el inglés, como desapareció el latín, el idioma del imperio más grandioso del historia. Estos asuntos a los que se refiere la OCB no son fruto de ninguna imposición españolista. Tienen que ver con algo que está para el hombre mucho más sacralizado que la lengua: la libertad.
__________
Publicat a Diario de Mallorca, es 6/5/2016.

JAUME OLIVER SALVÀ.

He acabat de llegir SA NORMA SAGRADA, un assaig escrit per D. Joantoni Horrach, i D. Joan Font, tots dos doctors de s’UIB, referent a s’imposició des català “estàndar” a ses Illes Balears. Excel·lent llibre.

Després de llegir-ho, no entenc sa forma en què varen actuar qualcuns des nostros polítics, uns per comoditat, uns altres per desidia, que varen consentir deixar en mans d’uns personatges sinistres sa nostra llengua, sa nostra cultura i part de sa nostra identitat.

Tant quan els va tocar governar an aquests fanàtics amb sos seus pactes, o com avui en dia, es seus únics esforços van dedicats a ideologisar i posar ses bases pes seu projecte pagat en una gran part amb doblers venguts de fora.

¿A qui he de demanar explicacions? Per tenir-me enganat durant trenta anys, fins an es punt de fer-me sentir culpable per no xerrar sa meva llengua materna correctament segons ells, vegent-me amb sa tessitura d’esser corregit per persones intel·lectualment no sé si més o manco preparades que jo, però si molt més ideologisades que lo únic que pretenen és una acció política.

Ah, ¿era això? S’unitat de sa llengua és una mera excusa per conseguir objectius polítics tal com varen fer es nazis amb so seu lema “ein Reich, ein Volk, ein Führer’ (Un Imperi, un poble, un líder).

He comprès que de lo únic que se tracta és arribar per mediació de sa llengua a uns quimèrics “Països Catalans” amb un lema clar “ein Land, eine Sprache, eine Kultur“ (Un país, una llengua, una cultura). Acabem.

Francisco Gilet

MIQUEL NIGORRA OLIVER.

AQUEST ÉS ES TÍTOL DES LLIBRE que sa Fundació Jaume III presenta a Ciutat, escrit per Joan Font Rosselló i per Joantoni Horrach. Crec que és s’obra que tracta amb més profunditat sa problemàtica de sa llengua a ses nostres Illes amb totes ses engronsades polítiques que hi ha hagudes en aquest darrers quaranta anys. És un complement bàsic de s’altre llibre Un model lingüístic per ses Illes Balears publicat l’any passat, redactat per Xavier Pericay i per sa Fundació. Aquestes dues obres justificarien per sempre, inclús sense fer res més, s’existència de sa Fundació Jaume III.

Val la pena lletgir es llibre amb atenció. És una obra d’un contengut històric important. Entra de ple en sa problemàtica de sa llingüística i de sa política amb un nivell de coneixements indiscutibles. Es baix nivell cultural de sa nostra ciutadania i sa matraca que dóna es catalanisme pot fer que molts de lectors passin des llibre. Joantoni Horrach creu que en molts de casos es llibre tendrà es silenci per resposta. Jo crec que no tendran gaire ganes de pegar cap envestida grossa an aquesta obra, perquè en Font i n’Horrach els guanyen de molt. S’estimaran més seguir grunyint per ses voreres amb qualque insult i rossegant d’això d’això sa seva brusca.

Ets autors des llibre passen pes sedàs ses ideologies que estan damunt sa taula i també sa llista des personatges que han tengut protagonisme en aquesta lluita. Sa llista més llarga és sa des pancatalanistes mallorquins que sempre han disfrutat de ses ajudes ideològiques i sobretot de ses econòmiques de Barcelona, per sa via de s’Universitat.

 

També trobam polítics mallorquins que estimen sa nostra terra i sa nostra llengua, que no eren catalanistes i que se varen equivocar fent sa farina blana per no tenir una clara visió de s’estràtegia de s’enemic. Així vàrem optar per postures més suaus i poc compromeses. A s’altre extrem trobam Jaume Sastre que ho tenia clar quan demanava es «barco de rejilla» per tot es forasterum. És vera que tot lo d’en Sastre feia pudor a persecució ètnica, però no enganava ningú.

Tòfol Soler, fent sa mitja mordala i sense agafar es tirany més dret d’en Sastre, amb un poc de voltera volia arribar an es mateix redol, a poc a poc i a les bones. Aviat li varen afinar sa coa i va durar dos dies de President. Diuen que encara li senten cantar aquella cançó, Un dia em digueres sí / i lo endemà m’enganares, / sense deixar-me tenir / s’alegria d’es coní / ni es consol de ses donades.

Sa clau de Sa norma sagrada és que darrera es problema lingüístic hi ha sa política expansionista de Catalunya que se vol empassolar ses nostres Illes com si fossin caramel·los, i sa millor forma de conseguir-ho és s’arma de sa llengua. Perquè ses armes que sa Generalitat va provar pes mes d’agost de l’any trenta-sis, ja no s’usen. Ara sa política expansionista se presenta amb claredat, però s’intenta dur a terme d’una forma gradual per arribar an es final a conseguir s’objectiu de lo que diuen es Procés.

Hi ha negocis foradats i altres que ho pareixen, però sempre suren per molt d’estropeig que hi hagi, com es negoci d’aquell porquer de son Caliu que feia ballar pessetes dins un garbell i amb això hi havia arribat a ser s’homo més viu de dins Son Serra, com diu sa cançó d’en Pep Gonella, aquell fabulós personatge, que retreu es llibre de Sa norma sagrada. S’èxit des porquer de Son Caliu és comparable amb so que tenen es nostros catalanistes que han inventat un negoci que s’haurà d’estudiar en es màsters de Harvard i que està inspirat en es que tenen es qui fan córrer es cans darrera sa llebre dins es canòdrom i que mai la podran aglapir perquè sempre anirà vint passes envant.

Es nostros amos des cans, científics i especialistes amb tot es negoci de sa llengua, fan anar a tot es personal afuat darrera sa llebre des castellà per figurar que li poden arribar, sabent que du tant avantatge que mai l’agafaran i per lo tant es seu negoci mai tendrà fi. Amb aquesta comèdia mai s’acabaran ses justificacions per demanar subvencions. Això, que és bo pets amos des cans, és dolent per tots es nivells educatius de sa nostra comunitat. No diguem res des nivell d’anglès que podren tenir a ses nostres illes a no ser que es pares tenguin medis econòmics suficients per enviar-los qualque any a Anglaterra o que sàpiguen fer ballar pessetes dins un garbell, com es porquer de son Caliu.

Mos hem de mantenir alerta i orella dreta. No mos podem fiar de ningú. N’hi ha molts que encara fan sa farina blana. Una de dues: o són curts de gambals i no hi veuen dues passes enfora o són uns vertaders traïdors a sa nostra terra i a sa nostra vertadera identitat illenca, disposats a vendre s’ànima an el dimoni fent costat an es procés anexionista català per arribar a sa Catalunya Gran. Tot lo demés és cercar na Maria per sa cuina.
__________

Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 14/4/2016.