Una aula d’un institut de secundària d’una localitat qualsevol de Mallorca, quan no hi ha vaga. Un professor demana an es seus alumnes: «Cercau un parell d’exemples de lo que vos acab d’explicar. Però un parell mallorquí, ¿eh?». Ets alumnes entenen que no han de cercar-ne dos, d’exemples, sinó uns quants, una partida –més de dos, en tot cas–. Perquè a s’escola els ho han ensenyat d’aquesta manera. Els han dit que un parell eren dos, però que a Mallorca sa cosa no anava així. I els ho han ensenyat bé, si lo que compta és s’etimologia o s’ús que se fa d’aquesta locució a Catalunya i València. Ara bé, si lo que compta és sa forma de xerrar d’aquí, llavors els han donat figues per bigues.
I és que sa segona frase des professor sobra, és redundant. A Mallorca tothom sap que un parell són més de dos. Haver de precisar-ho afegint s’adjectiu mallorquí darrera de parell revela que es marc de referència d’aquest professor i aquests alumnes –i, en general, de s’escola pública i concertada– és Catalunya i no Mallorca. Per descomptat, an ets al·lots no els faria cap mal que també els ensenyassin que a Catalunya un parell són dos, que existeix, per dir-ho així, un parell català. Entre altres raons, per no confondre-se si un dia s’han d’entendre amb un català que xerra català.
Però, fora d’això, un parell, a Mallorca, «tant poden esser tres, com cinc, com dos-cents» (Diccionari català-valencià-balear); mai dos. Per això no s’explica que, en un manual de pròxima aparició on s’agrupen ses formes lingüístiques pròpies de ses Illes Balears, a s’apartat relatiu an ets indefinits i quantitatius i com a equivalent d’alguns, uns quants i una partida de, s’hi llegesqui: «Es pot usar també la locució un parell de, però només pot fer referència a dos elements».
O sigui, just lo que no és propi d’aquí.