Aquesta dita conté un castellanisme que fa molt que s’estengué en es nostro parlar: es verb tropissar, com ho diuen a Menorca, o tropessar, com se deia en aquesta illa gran. No fa falta afegir que s’origen és es verb castellà “entropezar” (així se deia abans), que tothom coneix per “tropezar”. Ha perdut en ses dues llengües sa partícula anterior, perquè aquí també se deia entropissar, o entropessar, segons s’illa, i mos ha quedat així com és ara: pelat de closca.
Sa qüestió és que a fi que ses coses se recordassin més, moltes de vegades tenien rima. Com es poemes. Pentura per això, a s’escola, mos ne feien aprendre de cor i els recitàvem per Nadal o altres celebracions per guanyar-mos un duret.
Ara teniu es perquè de sa dita empeltada de castellà: si un frissa molt i fa ses coses trull, trull, probablement no li sortiran massa bé. Travelarà, que diríem i deim noltros. Com que si té rima, sona millor, sa paraula perfecta és aquest tropissa menorquí que li va com la nata. Podem posar més casos de dites amb rima interna i final castellanisat; per exemple, Qui no s’arrisca, no pisca, que segueix es mateix mecanisme, ja que una piscaés un poquet —”una pizca”, en castellà–. En altres paraules: si no som decidits, poca cosa arreplegarem
Bé, vaja una senyora llicó que m’ha sortit avui! Si es lector que me sol acabar d’arreglar ses dites no hi posa emperons (agraïts de bon de veres), aquest racó ja pareix es d’un missèr…