Sarraïns, jueus i mossàrabs
Des mossàrabs lliures, així com des sarraïns perdonats o alliberats as cap de poc temps (convertits i integrats perfectament dins sa nova societat), esdevengueren u enfilall de llinatges ben i ben mallorquins: Arabí (habitant des desert), Alomar (fill d’Omar), -Albertí és una temptació, però n’hi ha que diuen que prové d’Albert-, Arrom (-rumí- de Roma, cristià), Bibiloni (de Babilònia), Binimelis (fills d’en Malih), Bennassar / Benaser, etc (fills des gran Ben Abet, procedent de Bizanci i que romangueren a Mallorca), Femenia o Femenias (nom d’una alqueria), Gamundí (de s’àrab gamodí), Moragues (derivat de ‘moro’), Maimó (nom semític vàlid per ses dues branques), Mesquida (de ‘mesgid’, mesquita), Mas (talment, nom àrab), Massot (de s’àrab Mas’ud, diminutiu de mas), Massuti (derivat de Massot), Melis (des nom personal àrab Mahli), Massip, Moranta (segurament d’origen berber, de Mandor), Melià (derivat de s’alqueria de Malian o Meià), Moix (en català ‘gat’, en berber així talment), Salom (etimologia hebrea ‘arabisada’, com es topònim “Binisalem”, de Shalom, “pau”), Omar (vàlid per ses dues vessants semítiques. Normalment, sa tradició jueva ho escriu precedit de sa consonant muda H; es llinatge ‘Alomar’ seria una derivació), més tot aquell contingent que en es devenir des temps perderen sa rel des seus llinatges originaris per fer-se propis es des seus “padrins”, principalment dets Alemany, Font, Fuster, Gual, Togores, etc.
En aquests llinatges no derivats de sa conquista n’hi hauríem d’afegir altres que, al marge de s’ignorància imperant de sa gent en aquest camp, foren respectats pes sarraïns, com Xorrigo, Caimari, Fornari, Deià (‘Arrom’ designa tot un genèric pes cristians consentits) i un llarg etcètera, així com afegir es de s’altre ramal semític natural, es jueu, molt més antic que es sarraí o àrab.
Un altre testimoni inapel•lable d’aquesta permanència és sa cadència de ses cançons pes conró, llaurar, batre i més feines des camp. Més testimonis són sa cadència des glosadors, ets antics, senzills hàbits des nostros padrins (vestits a l’ample), sa nostra toponímia, es nostros llinatges, un munter de lèxic o es nostro eloqüent ‘trinxet’ en forma de mitja lluna.
Sobre això escrivia a finals 60 s’erudit estudiós de sa nostra història i costums, s’escriptor i editor Lluís Ripoll, en es seu article ‘Medina Mayurka’: “(…) Es caràcter mallorquí té cosa d’àrab; sa seva discutida negligència, sa seva proverbial calma, es seus trets fisonòmics són àrabs. Moltes de ses costums també. A s’idioma numeroses paraules provenen de s’àrab (…). Es cant des pagesos quan executaven ses feines des camp -encara amb ses lletres modernes- són també morunes. I així, res més parescut a un moro que un pagès, quan amb sa seva junta, ara a un camp o efectua sa trilla a s’estiua s’era, o entreté es seu temps baix s’ardorós sol de s’estiu cantant una melodia mallorquina de cadències del tot africanes. S’indumentària, avui perduda (però que roman en es folklore) era i és també àrab (…)”.