Amb aquest article en Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, s’afegeix a sa llista des nostros col·laboradors baix s’epígraf temàtic de Miscel·lània balear, tractant assumptes variats, sa major de ses vegades íntimament relacionats amb ses nostres illes i sempre en bon mallorquí. En aquesta primera col·laboració, mescla història i etnologia balear amb s’objectiu de revisar un personatge històric molt important que li serveix com a introduccció a unes interessants reflexions sobre ses circumstàncies i diferències de ses dues vessants semítiques que trobam en es llinatges mallorquins, hereus de dos des col·lectius de més antigor i que se remunten a abans de sa conquista de 1229. Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest primer article en tres parts que anirem publicant entre avui i dijous.
De com roman s’herència d’en Ben Abet i altres
El 1229-1230 (i anys successius) Mallorca patí una vertadera crisi. N’hi ha que ho volen veure com una benedicció, una espècie de venturosa catarsi; però obliden sa seva profunda dimensió tràgica. Molts d’innocents mayurqís foren assassinats en nom d’una creuada que, com totes ses des moment, era legitimada per sa doctrinal infal·libilitat del Sant Pare (Roma); i més encara si això s’avenia amb ses necessitats geoestratègiques i comercials d’un rei principal. Qui comandava aquí per aquell llavor tampoc era cap sant, però es llegat general des sarraïns dins sa cultura mallorquina, balear, se pot considerar tot un tresor que se conservà a pesar de ses tesis historicistes que volen convertir aquella fetxa en una tabula rasa en base a sa qual tot lo antic desapareix i se comença de zero. Això és fals. Convé recordar que des de no fa gaire contam amb una increïble i excepcional troballa que narra sa crònica des des punt de vista des vençuts: “Kitâb Tâ’Rîh Mayûrqa”, que prové des gran savi andalusí Ibn’Amîra Al-Mahzûmî, testimoni directe de sa feta. Vista sa desproporció de forces i sa matança a Medina Mayurqa, tant Ibn Sayrî com Xiuap de Xivert miraren de resistir es cataclisme per salvar tota sa gent que poguessin, fent-se forts a tres castells de sa Part Forana: Alaró, Pollença i Santueri.
Però és sobretot des gran senyor Ben Abet de Bullansa (‘Ibn Abbadd’) i Senyor d’Alfàbia de qui voldríem parlar aquí, acusat pes jhiadistes d’aquell moment, ets almohades, d’apòstata, enemistat amb es Vali i amb sos seus aliats ets esmentats almohades, es nom des quals, derivat d’amir al muminin, ‘prínceps des creients’, ja era tota una ofrena cap as mayurquis que tan sols volien viure en pau. Ben Abet era per sa majoria des poble una benedicció, i com a poc una esperança, s’única via de solució pes cataclisme que s’anunciava. Davant s’evident incompetència des Vali, havia decidit, guiat pes seu bon seny, que no tenia cap altra alternativa que pactar amb sos invasors per aconseguir salvar sa vida i sa dignitat des seus, que eren molts. Ben Amet va arribar a ser anomenat pes propi conquistador, gràcies a sa seva ajuda i aliança com a “Àngel de Déu“, excusant-li sa seva ‘pagania’ atorgant-li terres i salvoconductes per tot aquell que no oposàs cap tipo de resistència. Abans, es Vali havia intentat jugar a dues bandes. Havia desafiat amb un “mal negoci” el rei aragonès rompent així es virtual pacte de “no-agressió” i proporcionantas mercaders catalans s’excusa perfecta per una conquista aragonesa. Aragó, interessat en s’invasió i en es seus rèdits, arrasà Ciutat i la va tenyir des vermell de sa sang des vençuts, dones, nins i vells inclosos. En Yahya va ser un irresponsable, i d’això en donen fe tant ses cròniques cristianes com ses musulmanes, i no hi ha volta de fulla. Però allò no justificava de cap manera sa matança que se va dur a terme a Palma.
D’una manera molt més pragmàtica, sàvia i humanitària, es gran senyor Sidi Ben Abet també jugà a dues bandes: mentres sa seva mesnada combatia es Vali en qualitat d’aliat de s’aragonès, se’n beneficiava des salvoconductes que li donava el Rei cristià, ajudant, an es mateix temps, a muntar sa resistència en ets esmentats castells i organisant un virtual califat a ses rodalies de Pollença per enviar cap allà molts de ciutadans temorosos a la vista des genocidi de Medina Mayurqa. De Pollença molts passaven després a Menorca (Minurqa) o Argel. Ben Abet, amb so seu comportament ambivalent, posava en perill son propi cap per mor d’aquest dualisme en es qual mai va renunciar en nom d’Alà. Ben Abet va conseguir vèncer aquell moment de crisis conservant part de ses seves possessions i romandre com un ‘intocable’ a sa seva illa, donat que era coralment mayurqí. Es seus fills, irremissiblement condemnats a adaptar-se an aquell nou món, adquiriren es reconegut llinatge de BENNASSER i disfrutaren de prosperitat, fama i d’una molt prolífica descendència que no fa més que honorar i engruixar es llistat de llinatges semítics deutors d’aquell llegat.