Sa Fundació Jaume III aplaudeix que es Consell de Formentera hagi decidit, una vegada més, sortir en defensa des lèxic genuí de ses Pitiüses i no només des de Mallorca i Menorca en es texts normatius de sa Comunitat Autònoma. En aquest cas, s’institució insular ha presentat al·legacions a s’esborrany de decret que regula s’identificació d’animals que viuen a s’entorn humà de Balears per s’ús exclusiu de sa paraula ‘moix’ quan eivissencs i formenterencs identifiquen a ses mascotes felines amb sa paraula ‘gat’.
Es Consell de Formentera ha al·legat, amb bon criteri, que tant sa Constitució (art. 3.3) com s’Estatut d’Autonomia (4, 12.4, 18.3, 24.2, 34 i 35) “exigeixen un respecte absolut pes català de ses Pitiüses de sa mateixa manera que an es de Mallorca i Menorca”. Ademés, sa llei de normalisació lingüística de 1986 (art. 2.5) se refereix an es “respecte i protecció explícita de sa tradició literària autòctona en s’ús des català en totes i de totes ses illes”, així com sa llei de publicitat institucional de 2010 també promou sa divulgació de sa tradició lingüística de ses illes.
Dit això, Sa Fundació demana coherència i que sa defensa de ses varietats lingüístiques balears no sigui una simple qüestió anecdòtica de lèxic. Si volem es “respecte absolut pes català de ses Pitiüses”, ses institucions públiques, totes, haurien d’esser ses primeres a donar exemple. No basta amb defensar, per exemple, que a Balears s’empri es terme ‘ca’ en lloc de ‘gos’. Exemple que, per cert, no se compleix a sa majoria de comunicacions i senyalisacions per part de ses institucions balears que se declinen per sa paraula catalana gos en lloc des balear ca. Hauria de defensar-se també sa morfologia verbal balear, que com pot comprovar-se a ses resolucions des BOIB, és substituïda sistemàticament per morfologia verbal de Catalunya: “tinc” en lloc des balear “tenc”, “ordre” en lloc des balear “orde” o “dict” en lloc des balear “dict” són tres simples exemples de molts.
Sa Fundació entén que aquest cas posa de manifest una vegada més que Balears necessita una institució encarregada de vetlar per sa protecció des patrimoni lingüístic de ses nostres illes. Que doni prioritat a ses formes insulars enfront de ses peninsulars i elabori es corpus lingüístic necessari perquè mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs puguin expressar-se per escrit en sa seva llengua autòctona amb total seguretat i sense haver de renunciar a ses seves singularitats.