Quan escomets qualque filòleg o mestre de català i li demanes es motius de sa pèrdua alarmant de lèxic balear que s’ha produït en es darrers trenta anys que, casualment, coincideixen amb unes polítiques de normalisació lingüística que, almanco inicialment, pretenien tot lo contrari, te solen respondre que sa llengua és una i no una suma de compartiments territorials tancats. Efectivament, te diuen que lo primordial és que mallorquins, eivissencs, catalans i valencians se puguin entendre entre ells i això suposa que mos avesem a sentir −i usar− paraules que fins fa una vintena d’anys només se deien a Manresa o Barcelona. Aquesta idea ha estat defensada intel·lectualment pes nostros filòlegs. Des de Francesc de Borja Moll fins a Gabriel Bibiloni. Així, per exemple, es mateix Bibiloni, Antoni Alomar, Jaume Corbera i Joan Melià sostenien fa uns anys que “caldria abandonar la visió de la llengua com un conjunt de compartiments estancs i potenciar una concepció unitària (no unitarista, clar) en què tots els recursos de la llengua (especialment lèxics i fraseològics), de qualsevol varietat geogràfica, són entesos com a patrimoni de tots els parlants de l’idioma i, per tant, vàlids i utilitzables en tot el seu territori. Dit amb un exemple senzill, al costat de ‘moix’, ‘gat’ no ha de ser rebutjat com a part del patrimoni lingüístic dels mallorquins, de la mateixa manera que el mot ‘ca’ ha de ser sentit com a propi i natural de tots els catalans continentals, al costat de ‘gos’” (La llengua catalana a Mallorca, Ed. Consell de Mallorca, 1999).
Aquesta idea se coneix com a “transdialectisació” i, com indica es terme, suposa trascolar mots d’un dialecte a un altre i d’aquesta manera arribar a una espècie d’un pou lexicogràfic on un barceloní espipella frases fetes de Menorca, un menorquí pesca mots de Barcelona, un gironí tasta qualque locució de Mallorca i un mallorquí agafa adjectius originals de Castelló. O sigui, sa “transdialectisació” va en totes ses direccions i es resultat d’aquest procés de reconeixement mutu entre es distints territoris lingüístics seria sa concreció, almanco a nivell de lèxic, d’un modelcomposicional, o sigui, un estàndarcompost per paraules de tots es dialectes sense que cap d’ells s’imposi damunt ets altres. Això és sa posició que, amb més o manco energia, ha defensat històricament sa UIB. Se tracta d’una posició benintencionada però que ha estat arraconada per sa crua realitat sense que tampoc sa nostra universitat reaccionàs fent lo mateix que feren catalans i valencians: crear un estàndar regional propi.
Perquè, darrere sa cortina benintencionada de “transdialectisar” sa llengua comuna, lo que s’ha produït en realitat ha estat una suplantació de moltíssimes paraules balears –considerat es dialecte més genuí i pur de tots– per paraules de Catalunya. De fet, hem viscut i vivim sa suplantació lèxica més gran de tota s’història de sa llengua aquí a Balears. En parlava s’altre dia en aquesta mateixa tribuna, ¿qui ha sentit dir a TV3, Canal 9 o C33 una locució balear? ¿Qui ha vista escrita una paraula mallorquina a una informació des diari Avui o Ara? Segur que, en cas d’haver-ne vista qualcuna, no fa llarg. En canvi, en s’altra direcció, sí que observam IB3 emprar una mala fi de mots continentals substituint es balears, convençuts, adesiara, que es sinònim balear és un castellanisme, un vulgarisme o un arcaisme. O sigui, una ultracorrecció pròpia de s’ignorància o de sa vessa de consultar un diccionari. Així, per posar-ne un parell d’exemples, paraules com “servici” (servei), “témer-se’n” (adonar-se’n), “sext” (sisè), “sèptim” (setè), “octau” (vuitè) o “qualque” (algun), totes elles incloses dins es sis-cents termes que passaren a formar part des nou diccionari normatiu (DIEC1) de l’any 1996, foren marcades com a “massa dialectals” per ses estirades vedettesd’IB3 i també per sa mateixa UIB quan, el 2014, es Govern de Bauzá va malavejar balearisar es model lingüístic d’IB3 amb tota sa polèmica de s’article salat. Ni anaven de salat ni tampoc de lèxic genuí. Vint anys enrere, sa UIB i es propis polítics i periodistes balears havien reinvidicat s’inclusió d’aquests mots precisament a sa primera edició des Diccionari Normatiu de sa Llengua Catalana (DIEC1). I d’això, d’aquests canvis de criteri, encara n’hi ha que en diuen ciència.
Aquesta suplantació lèxica –vestida intel·lectualment de transdialectisació, com hem vist– ha tengut lloc davant es nassos des nostros polítics que no han badada sa boca per por a esser insultats pets experts en sa matèria. Sa Fundació Jaume III ha denunciat aquesta suplantació a un informe que analisa en detall es grau d’adaptació des llibres de text a ses modalitats balears (2014), estudi que poden consultar a sa nostra web (www.jaumetercer.com). Tenc en ses mans un llibre de llengua catalana de tercer de primària de s’editorial Anaya. L’obr i me top a ses dues primeres pàgines amb paraules com aquestes: “m’aprop” (en lloc de “m’acost”), “menys” (en lloc de “manco”), “a soles” (“tot sol”), entrepà (“pa i…” o “companatge”), “doncs” (“idò”), “gustos” (“gusts”), “tingues en compte” (“tengues en compte”), “a l’abast” (“a mà”), “estris” (“ormejos”) o “endreçada” (per “desada”). Fins i tot sa paraula “pedaç” apareix dins s’apartat de vocabulari com una paraula rara.
Més enllà de ses bones intencions, aquest és es vertader resultat de sa “transdialectisació” defensada pes nostros savis. Noltros, es balears, sí que mos hem transdialectisat, incorporant un fotimer de paraules continentals que han substituïdes ses genuïnes de Balears de manera que avui en dia molts des nostros escolars no en coneixen d’altra que sa catalana i sa castellana, que, adesiara, coincideixen. Però no coneixen sa variant mallorquina, menorquina o eivissenca que es seus padrins i repadrins encara utilisen. No crec que catalans i valencians s’hagin transdialectisat amb s’entusiasme amb què ho hem fet noltros. Segurament, qualque cosa té a veure que catalans i valencians hagin optat per elaborar es seus propis estàndars regionals mentre que es balears hem fet tot lo contrari: assumir s’estàndar de Barcelona amb un fervor i una devoció que haurien fet empegueir Mossèn Alcover, pare des Diccionari Català-Valencià-Balear. Supòs que qualque cosa té a veure també que es filòlegs de sa UIB siguin es guardians més lleials de s’ortodòxia fabriana. Evidentment, hi ha uns responsables de tot aquest empobriment lèxic i no és només s’eterna bubota de s’interferència des castellà. Crec que mai Francesc de Borja Moll, es principal defensor de s’estàndar a Balears, també partidari de sa teoria transdialectisant però que tenia una sensibilitat lèxica cap a ses nostres formes que ja voldrien es mestres de català d’avui en dia, s’hagués pogut imaginar que arribaríem on hem arribat. I molt manco si sabés que ha estat per obra i gràcia des seus deixebles.
____________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 22/6/2016