Sa Semana Santa ja és aquí. Som temps de formatjades, de carn, brossat i formatge —flaó, segons es poble—, i de veure s’al·lotim de xipell i demés escoletes com, després de mesos de regar ets abres, repleguen amb s’il·lusió de sempre es caramel·los d’antany.
Sense cap dubte, Pasqua i sobretot, Setmana Santa, és s’època més important de s’any litúrgic pes cristians que recordam i escenificam es darrers moments de Jesus a la terra a través de ses diferents professons: la Passió, Mort i Resurrecció. O sia, s’arribada de Jesucrist a Jerusalem passada sa llarga penitència del desert, quan ja proclamat com a Salvador, va esser processat, mort i crucificat, fins sa resurrecció.
Es primers cristians celebraven sa resurrecció de Jesucrist es mateix dia que sa pasqua jueva, fins que es Primer Concili de Nicea (any 325) va separar una festa de s’altra. Jo me deman, emperò, ¿som conscients de s’importància des cristianisme a sa vida des menorquins des de temps quasi remots?
Són molts es qui s’erren, entabanats per ses falses premisses des nacionalisme, i es creuen mentides com que s’història de Menorca comença el 1287 amb s’arribada d’Alfons III. Com si aquell any fos l’any 0 per sa nostra illa i féssim tabula rasaamb totes ses cultures que van calcigar sa nostra illa abans de 1287. Una gran mentida. De fet, s’autèntic conquistador de Menorca va esser es seu avi, el Rei En Jaume, qui conquistà Menorca per sa via diplomàtica i no per sa força de ses armes, i ho va fer assistint personalment a Menorca en tres ocasions per consolidar aixuixí es seu domini reial: el 1231, 1268 i 1269.
A diferència de lo que creu més d’un, sa religió catòlica no va desaparèixer mai de sa nostra illa. Ni tan sols durant s’època islàmica, com es vol fer creure. Es cristians que vivien en territoris dominats pes musulmans rebien es nom de mossàrabs, de s’àrab مستعرب (mustaʕrab) i que significa “arabisat”. De sa supervivència d’aquests cristians baleàrics arabisats en tenim constància a diferents documents, com per exemple es de 26 de desembre de 1057, on el rei Alí Iqbal al-Dawla de sa taifa de Dénia concedeix a Guislabert, bisbe de Barcelona, un document on li cedeix sa jurisdicció sobre sa diòcesis i es feels cristians des seu regne, que incloïa ses Illes Balears, Dénia i Alacant. O sia, açò mos indica que 150 anys després de sa conquista musulmana de ses Balears, encara hi havia a ses nostres illes una important població mossàrab que conservava ses seues iglésies i sa fe cristiana que practicaven lliurement, açò sí, pagant es respectiu impost, sa yiza.
Bensenes, aquests menorquins no només conservarien sa seua fe, sinó també sa seua llengua. Però no només es mossàrabs (cristians) degueren conservar sa llengua. Hem de tenir en compte també es baptizati, es conversos que es convertien forçosament o perquè els convenia socialment d’una religió a una altra. Tant es van convertir antics cristians durant sa dominació islàmica, com es convertiren també es musulmans durant sa conquista cristiana de ses Balears el 1229. Que una part de sa població indígena es convertís a s’islam no significa que també abandonàs sa seua llengua. Podrien conviure perfectament rallant uns sa llengua romanç i ets altres s’àrab, de sa mateixa manera que en s’actualitat i durant tants d’anys s’ha parlat es castellà i es menorquí.
De sa toponímia de Menorca es desprèn sa prova més fefaent de sa pervivència dets antics pobladors durant ses dominacions islàmiques: Ciutadella, Mahó, Alaior, Santandria, Binigarba, Torrepetxina, Calanforcat, Binipati, Albranca, Cotaina, Biniparratx, Llucalari, Artrutx, el Toro, Sa Nitja, Algendar, Santa Galdana, Es Canutells… són topònims que ja existien abans de s’arribada d’Alfons III i que gràcies a sa població mossàrab s’han conservat intactes fins es nostros dies.
Sa nostra llengua menorquina és fruit de sa mescla des llatí degenerat d’aquells mossàrabs amb es romanç des nous pobladors de sa Corona d’Aragó. Un patrimoni lingüístic mil·lenari des que n’hauríem de treure pit, i ses nostres institucions haurien de vetlar per sa seua conservació a ses escoles, a s’Administració i an es medis de comunicació, en tost d’encolomar-mos es barceloní que faria esborronar sa pell an es nostros ancestres.
Sa Setmana Santa mos recorda que som hereus directes d’aquells menorquins autòctons, com diu un bon amic, que a ses nostres venes no córre sang sinó “suc de talaiot”. Esperem que prenguin nota es nostros governants des Consell Insular de Menorca, sra. Salord, sr. Maria i companyia, i davallin de s’ase. No podem bravetjar de talaiòtics i, a la vegada, esborrar segles d’història, sa cultura i ses gents anteriors a 1287. Olvidar es primitius cristians menorquins seria com olvidar-mos a noltros mateixos.
_____________
Publicat as Diari MENORCA, 28/3/2016