Es Govern d’Aragó ha decidit retirar es llibres de text que contenen es terme Confederació o Corona catalanoaragonesa perquè el considera una clara mostra de tergiversació de s’història a sa qual tan avesats mos té es catalanisme. Com saben, molts de llibres de text substitueixen directament es terme històric i real Corona d’Aragó pes de Confederació o Corona catalanoaragonesa. No és ver, com diu s’Institut d’Estudis Catalans que ha sortit en defensa d’aquest terme inventat per s’historiografia romàntica catalana, que tengui un caràcter complementari i no alternatiu an es de Corona d’Aragó. Almanco en es llibres de text que jo mateix he pogut consultar té un caràcter substitutiu. No és que en aquests manuals s’alterni es terme de Corona catalanoaragonesa amb so de Corona d’Aragó.Senzillament, es segon terme descompareix a favor des primer.
S’història des terme Confederació o Corona catalanoaragonesa està ben documentada.

Es primer que l’usà fou Antoni de Bofarull que així va titular una obra històrica el 1872. Bofarull va esser un estudiós de sa llengua catalana autor d’una de ses gramàtiques més emprades (1864) abans de sa normativisació fabriana (1913). Bofarull, fill d’una nissaga de prestigiosos arxivers de Reus, va dirigir s’Arxiu General de sa Corona d’Aragó durant setze anys. De fet, segons es professor de s’Universitat de Girona August Rafanell (La il·lusió occitana, Quaderns Crema, 2006), durant ets anys seixanta i setanta des segle XIX ningú se plantejava que es català fos una llengua separada de s’occità o llemosí, llevat de… Bofarull que, com veim, va esser un catalanista avant la lettre i un des principals precursors des moviment nacionalista. És lògic pensar, com veurem després, que es primer erudit que concep es català com una llengua distinta i separada de s’occità sigui es mateix que inventa es concepte de “Confederació catalanoaragonesa”. Llengua i nació sempre se troben. Sa qüestió era rompre vincles entre una Catalunya triumfant i aquella onerosa herència medieval que l’ofegava i que no la deixava esser ella mateixa: sa pertinença a Aragó com a comtat i es fet d’esser un simple dialecte de sa llengua d’Oc.

Un tio d’Antoni de Bofarull, Pròsper de Bofarull, ja havia dirigit s’Arxiu durant més de trenta anys. Fa uns anys Pròsper va esser acusat d’haver falsificat es Libre del Repartiment del Regne de València de 1238 amb s’intenció de demostrar que sa conquista de València fou obra exclusiva de catalans. Amb això Pròsper magnificava es paper des catalans a sa conquista valenciana i subestimava es paper que havien jugat castellans, navarresos i aragonesos, una disciplina, sa de fer surar lo que interessa i enclotar lo que no interessa, que sempre ha dominat es catalanisme.

De fet, s’història des terme Confederació catalanoaragonesa no és més que un intent des nacionalisme català per inventar durant la Renaixença un passat gloriós de sa nació catalana. Una Renaixença que comença exaltant sa llengua llemosina i sa Corona d’Aragó i que acaba creant una nova llengua europea (es català) i una “confederació” de regnes on Catalunya –que, des d’un punt de vista juridicopolític, no existeix fins an es segle XIV–, hi ocupa, ara sí, es lloc preponderant que sa maleïda història i es seus matrimonis de conveniència li havien negat.

Llengua i nació, sempre sa mateixa història. Seixanta anys més tard serà un altre filòleg, Pompeu Fabra, qui doni es cop de gràcia definitiu a s’occitanisme. Serà es maig de 1934 quan el Mestre, junt amb una quinzena d’intel·lectuals de primer orde, publiqui a tota sa premsa en català –una espècie d’editorial únic– ses famoses Desviacions en els conceptes de llengua i de la Pàtria. Aquest manifest tenia sa missió de servir d’advertència a tot es món catalanista i avisar-lo contra “es confusionismes i vacil·lacions” que sorgien entorn des conceptes de Llengua i Pàtria. Xavier Lamuela i Josep Murgades han demostrat que “el manifest fa una simplificació acrítica de les dades lingüístiques, tendent a la justificació «científica» d’una opció ideològica”. O sigui, invoca sa ciència per justificar una ideologia. Més que de ciència, parla de consciència. Més que de lingüística, d’ideologia. A la llarga, ningú pot dubtar que Fabra va guanyar sa batalla de sa propaganda. Rafanell considera aquest manifest com es punt i final des somi panoccità i s’any zero d’un altre somi: es pancatalà.
No és gens estrany que, en aquest mateix manifest, Fabra reivindiqui també es concepte de Confederació catalanoaragonesa. Com Bofarull, Fabra és un filòleg nacionalista pes qual llengua i nació són carn i ungla. Deia Fabra “recordem l’afebliment que va comportar-nos l’ús del nom d’Aragó per a designar la confederació catalano-aragonesa; a l’estranger la confederació era coneguda amb el nom de ‘regne d’Aragó’, i el nom de Catalunya perdia injustament valor”. D’això se tracta, naturalment. De res més.

Esperem que Martí March surti tot xarpat a fer lo mateix que ha fet es Govern d’Aragó: retirar de ses escoles tots es llibres de text que empren aquest terme fraudulent a major glòria des separatisme català. Si es seus subordinats no troben es llibres de text de ses assignatures de Llengua i Literatura i de Geografia i Història que l’usen, que mos telefonin. A sa Fundació Jaume III l’informarem amb molt de gust.

Article publicat dimarts 6 de febrer a El Mundo-El Día de Baleares

Es saló d’actes des Círculo Mallorquín va quedar ahir petit per acollir sa presentació de Las mentiras del independentismo catalán, una obra col·lectiva que esbutza es mites de s’independentisme català. S’acte, organisat per sa Fundació Jaume III, va esser presentat per Josep Ramón Bosch, president de sa Fundació Joan Boscà i expresident de Societat Civil Catalana i va comptar amb sa presència des seus tres autors: Fernando Carrera, Fernando Roca i Pedro Pérez-Cuesta.

Es primer a prendre sa paraula va esser Josep Ramón Bosch que va alertar que moltes de mentides des nacionalisme català són extrapolables a sa situació de ses Illes Balears. “Heu de defensar sa forma que teniu es balears de sentir-vos espanyols, com jo com a català me sent profundament espanyol”, arengà Bosch després d’animar es públic assistent que omplia sa sala “a defensar sa vostra forma de xerrar”. “Es nacionalisme és sa mentida, sa fal·làcia i es supremacisme i s’ha de combatre en es carrer”, va concloure.

Es següent a prendre sa paraula va esser es mallorquí Pedro Pérez-Cuesta, un dets autors des llibre, que va assegurar que, maldament que a Catalunya se visqui un clima de violència verbal i de baixa intensitat, es constitucionalisme ja ha guanyat diverses batalles, “sa des culte an es líder –ningú s’enrecorda de Pujol o de Mas–; sa des carrer que ja no és només seu després de sa manifestació de més d’un milió de persones organisada per SCC; i s’internacional ja que cap Estat ha reconegut Catalunya com a estat”. Pérez-Cuesta va incidir que sa situació a Catalunya ha arribat on ha arribat, amb la mitat de sa població votant partits separatistes, perquè es nacionalisme ha sabut amagar sa seva vertadera naturalesa, es seus objectius a la llarga i ses conseqüències reals des seu projecte. Va retreure an es diferents executius centrals haver concedit sempre an es nacionalisme català lo que havia volgut. Es jove autor va assegurar que es nacionalisme ha triumfat perquè no han tengut ningú davant i perquè s’ha valgut d’un llenguatge senzill propi des populismes però molt eficaç. I se va mostrar preocupat per sa situació balear. “Se veuen es mateixos elements que han fet triumfar es nacionalisme a Catalunya replicar-se a Balears”, va sentenciar.

“Es nacionalisme ha donat un sentit polític a ses vides de molts de catalans”

Es següent a intervenir, Fernando Roca, se va mostrar poc optimista a conseguir una solució an es conflicte català. “Haurem d’aprendre a viure amb so nacionalisme. Sa racionalitat ha descomparegut des debat públic. Es nacionalisme ha creat il·lusions, ha donat sentit polític a ses vides de molts de catalans, sa de construir un país, un motiu pes qual estan disposats a lluitar, manifestar-se en es carrer i mobilisar-se. Tenen un projecte. Ells han fet política, immoral certament, ja que està basada en mentides, però han fet política, just lo que no han fet durant anys es que han tengut enfront”, en una clara al·lusió an es polítics constitucionalistes.

Òmnium, de sa cultura a punta de llança separatista

Fernando Carrera, s’artífex des llibre i es darrer a intervenir, va començar desemmascarant Òmnium Cultural, una entitat en principi “cultural que ha acabat tenguent una meta separatista”. “No sabem com se financen Òmnium ni s’ANC, però s’ha de reconèixer que fan una feina espectacular”, va admetre. “Es nacionalisme s’ha basat en s’engany, d’aquí aquest llibre que desemmascara ses seves mentides, però també en sa por. Cap pare aguanta que es seus fills sofresquin bullyingper ses idees de son pare. Es polítics de s’oposició se passetgen amb escorta i reben amenaces a ca seva. A gent com noltros mos amenacen per ses xarxes socials”, va concretar per definir es clima de por que fa que molts de no nacionalistes no vulguin significar-se i s’estimin més confondre-se amb so paisatge.

Carrera va descriure lo mal de fer que és sortir de s’estructura propagandística que ha aixecat es nacionalisme, des de ses escoles fins a s’universitat. “A Catalunya lo modern i lo molón és esser independentista”. També va apuntar a sa connivència des medis de comunicació a s’auge des nacionalisme: “Vuit de cada deu catalans que miren TV3 són separatistes”. Carrera, habitual tertulià en es medis nacionalistes com TV3, va admetre que “és complicat contraposar arguments racionals a s’irracionalitat que regna a Catalunya” encara que almanco servesqui perquè “un s’hi vacuni” en contra.

 

AUTORS DES LLIBRE

FERNANDO CARRERA LÓPEZ: Professor universitari d’oratòria i debat. Cofundador d’Inspiring. Tertulià a diferents medis de comunicació. Actualment col·laborador habitual de TV3, TVE, RNE, RADII 4, etc. Analista polític.

FERNANDO ROCA BARBA: Graduat en Dret i màster en advocacia. Col·laborador d’Inspiring i a diversos medis digitals. Membre actiu de s’equip de debat IBD.

PEDRO PÉREZ-CUESTA LLANERAS: Graduat en Dret. Campió de tornetjos nacionals de debat i mencions a millor orador. Col·laborador d’Inspiring.

Ressó a sa premsa: mallorcadiario.com, El Mundo-El Día, diaribalear.es,

Demà divendres a les 19:30h se presenta Las mentiras del independentismo catalán, un llibre que esbutza es mites de s’independentisme català. S’obra serà presentada per Josep Ramón Bosch, expresident de Societat Civil Catalana. S’acte se celebrarà en es Círculo Mallorquí a Palma i comptarà amb sa presència des tres autors des llibre: Fernando Carrera, Fernando Roca i Pedro Pérez Cuesta

Es tres joves autors, dedicats durant anys an es debat universitari de competició, usen es filtre de sa raó per esbutzar ses onze principals premisses de s’independentisme català. S’anàlisi senzilla i rigorosa de s’obra està enfocada a un públic mitjancer que de vegades no pot distingirentre lo que és vertader o fals. S’objectiu des llibre és aclarir es punts fal·laços des raonament independentista. A s’obra s’hi aborden des des recurrent eslògan Espanya ens robafins a s’afirmació probablement més poc qüestionada que “es moviment independentista neix de sa societat civil’.

Sa principal aportació des llibre és sa seva frescor ja que, segons paraules de Miriam Tey, vicepresidenta de Societat Civil Catalana i que va presentar s’obra col·lectiva es passat 11 d’octubre a Barcelona, s’obra està “orientada an es lector i no a s’ego dets autors” i, precisament per això, pot convertir-se en un “manual de capçalera de sa batalla contra s’independentisme per molta gent’.

AUTORS DES LLIBRE

FERNANDO CARRERA LÓPEZ: Professor universitari d’oratòria i debat. Cofundador d’Inspiring. Tertulià a diferents medis de comunicació. Col·laborador habitual de TV3, TVE, RNE, RADIO 4, etc. Analista polític.

FERNANDO ROCA BARBA: Graduat en Dret i màster en advocacia. Col·laborador d’Inspiring i a diversos medis digitals. Membre actiu de s’equip de debat IBD.

PEDRO PÉREZ-CUESTA LLANERAS: Graduat en Dret. Campió de tornetjos nacionals de debat i mencions a millor orador. Col·laborador d’Inspiring.

La setmana passada ses xerxes socials bullien amb una nova polèmica interessada i agafada amb pinces que s’ha tret de sa mànega un digital que, ma che cosa, curiosament sobreviu gràcies a ses subvencions de sa Generalitat de Catalunya i es Govern balear. Sa publicació posava en boca des diputat autònomic Xavier Pericay unes paraules que no havia dit: “ni Ciutadans ni la Fundació Jaume III posen en dubte la unitat de la llengua catalana”.

És ben ver que vivim un temps en què sa mentida passetja disfressada de veritat a mitges. Es Diccionari de sa RAE i tot ha admès es terme posverdad. Fet que mos obliga a, com deim a Ponent, deixar ses coses clares i es xicolati espès. Sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears des seu naixement s’octubre del 2013 va deixar molt clar lo que defensava: prestigiar i dignificar es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc. Açò vol dir formalisar ses característiques lingüístiques des xerrar de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Que tantíssimes paraules, morfologia verbal, expressions, frases fetes i modismes emprats pes nostros avis no passin a millor vida a canvi d’un català central més estantís que una bossa de patates caducades. Sa solució valenciana, és a dir, sa modificació de s’Estatut d’Autonomia perquè es reconegui oficialment sa llengua balear o baleàrica com idioma autòcton de ses nostres illes, així com a s’Estatut de sa Comunitat Valenciana reconeix s’idioma valencià, i a Catalunya sa llengua catalana, sense que ningú s’arrabassi es cabells.

Si amb una cosa ha fet fortuna es catalanisme insular ha estat amb es mantra de “la unitat de la llengua”. Un tòpic recurrent, un jurament de fe, una doctrina sagrada que no es pot criticar, opinar ni tan sols suggerir res diferent. Juntament amb s’obsessió per comparar es menorquí amb s’andalús, “la unitat de la llengua” és es pa de cada dia pets ayatolas lingüístics de la ceba. Lo graciós des tema és veure com aquests personatges, simpatisants des cop d’Estat separatista contra sa democràcia espanyola, mos acusen de ‘secessionistes lingüístics’ an es qui defensam, simplement, que no es perdi es nostro menorquí. És de traca.

Es balearistes, hereus de ses tesis d’en Pep Gonella (D. Pep Zaforteza) defensam que balear, valencià i català pertanyen an es mateix tronc lingüístic, a sa mateixa família i no mos n’hem amagat mai. Açò és es diasistema lingüístic occitano-romànic. Així com gallec i portuguès són varietats lingüístiques, llengües germanes, que comparteixen origen comú —de fet, es portuguès es va originar a Galícia quan ses fronteres entre un territori i s’altre no eren massa clares— però en cap moment se’ls hi ha passat pes cap an es portuguesos imposar es portuguès a Galícia, ni es gallecs pretenen imposar es gallec a Portugal. De sa mateixa manera, defensam per ses Balears s’autonomia lingüística que tenen valencians i catalans.

N’hi ha que diuen que es menorquí i es català no tenen absolutament res a veure, o que són llengües completament distintes. Noltros no. Sempre hem reconegut es tronc comú, defensant que ses tres varietats estiguin en peu d’igualtat. No negam sa relació històrica de catalans, valencians, balears i occitans baix sa denominació de llengua romanç, llengua d’oc o llemosí, tal i com l’anomenaven Ramon Llull, Jaume I o es mateix Mossèn Alcover. Ara bé, defensar que sa nostra llengua tengui un origen comú no significa que hagi d’esser a la força un dialecte des català. ¡Aquí està sa trampa! Es pancatalanisme s’apropia il·legítimament s’origen d’una cultura mediterrània compartida, una koiné lingüística i cultural com deia Álvaro Santamaría, que en es segle XII abraçava es comtats occitans i catalans, es regne de València fins an el Carche (Múrcia), ses Illes Balears i part d’Itàlia i Grècia.

No estam en contra de s’unitat lingüística entre balears, valencians, occitans i catalans. De fet, es vertaders enemics de sa nostra llengua són es qui pretenen uniformisar-la passant-la per s’invent de s’embut barceloní d’en Pompeu Fabra. Es nostro patrimoni lingüístic està en joc. I només podrem preservar-lo des d’una autonomia lingüística. Després de s’empasta des separatisme català, seria ben hora per més d’un de deixar de posar-se de perfil i rectificar ses concessions fetes an es nacionalisme aquests quaranta anys a ses Illes Balears abans que sia massa tard. Mos hi va sa dignitat com a poble.

Cada temporadeta mos donen sa terrible notícia que sa televisió autonòmica perd audiència a marxes forçades. Sa darrera enquesta no deixa lloc a cap interpretació que no sigui un fracàs sense pal·liatius. En es mes de gener d’enguany IB3 només ha arribat a una quota de pantalla des 2.5 per cent, sa pitjor d’un mes de gener des de s’inici de ses emissions ara fa més de deu anys. Això vol dir que només la miraren 4.000 espectadors dins una comunitat de 1.200.000 habitants. Unes xifres que demanen a les totes analisar es motius des poc interès des balears per sa seva televisió autonòmica.

Una televisió que enguany compta amb un presupost de 32,2 milions d’euros, mig milió més que l’any passat. Però desgraciadament aquest gastòrum de doblers públics no acaba aquí. Es seu president, Andreu Manresa, va reconèixer públicament que si volem que IB3 perduri seria necessari invertir-hi 8 milions d’euros més en es pròxims tres anys. Una tudadissa que, de seguir amb sa baixa audiència d’aquest mes de gener passar, suposaria esflorar 40.2 milions d’euros per una ridícula audiència de 4000 espectadors, lo que traduït en números resulta un cost de 10.050 euros anuals per espectador. Idò…

Sa veritat és que és molt mal d’empassolar pes ciutadans que se tudi aquesta doblerada per mantenir una televisió que només deixa satisfets una minoria de catalans de Mallorca i uns polítics que utilisen IB3 com una arma propagandistica per seguir amb sa catalanisació de Balears, igualet que TV3 a Catalunya.

Lo primer que hauria de fer es Govern Balear per dur a bon port IB3 seria respectar es xerrar des ciutadans de Balears, utilisant s’article salat i ses seves pròpies paraules i expressions, tal com fan en Jaume Ballador en es programa Uep! Com anam? o s’actriu mallorquina Llum Barrera en es concurs diari Agafa’m si pots. Per cert, es dos únics programes que tenen una quota de pantalla superior a la resta. ¿Per què serà?

En poques paraules, per un mallorquí de rel que no mira aquesta televisió catalanisada, que se veu que n’hi ha a milenars com jo, només li queda dir un parell de coses. ¿Com pot esser que una televisió pública pagada amb sos doblers des balears renegui precisament des xerrar des seu propis ciutadans? ¿De veres mos mereixem aquesta casta de governants que permeten aquests desbarats lingüístics dins ca nostra?

Podeu estar ben segurs que si IB3 empràs es xerrar del país, en lloc des barceloni estàndar d’en Pompeu Fabra, guanyaria molta més audiència de sa que se pensen aquestes mans foradades, però desgraciadament ja fa massa anys que es catalanisme la manetja a sa seva manera, per això reneguen de s’article salat i de ses expressions pròpies de Balears. Es responsables d’IB3 haurien de fer una reflexió sèria sobre sa viabilitat de tenir una televisió autonòmica purament en català a una comunitat on precisament la majoria de ciutadans no accepta una manera de xerrar forastera per ells.

¡Que no plorin si ningú mira aquesta IB3! Ells són ets únics culpables.

 

Article publicat diumenge dia 4 de febrer a mallorcadiario.com

Es mallorquí Llorenç Vidal fou s’artífex perquè l’UNESCO declaràs es DENIP i el promogui avui a tot el món

Es santanyiner Llorenç Vidal, s’inspirador des Dia Escolar de sa No Violència i de sa Pau (DENIP) que va acabar instituint l’UNESCO el 1964 i que se celebra cada dia 30 de gener, ho ha volgut celebrar enguany amb un poema en mallorquí i castellà. Si el volen escoltar pitgin assuquí.

Vidal va esser s’artífex perquè aquesta iniciativa que defensava una educació per sa tolerància, sa solidaritat, es respecte des Drets Humans, sa no violència i sa pau fos finalment reconeguda per l’UNESCO que, de llavors ençà, la promou internacionalment.Es DENIP va esser reconegut a Espanya l’any 1976.

Des de sa nostra fundació volem reconèixer a un dia assenyalat com avui sa tasca humanitària i a favor de sa pau del món d’un mallorquí universal com és en Llorenç Vidal i sa seva contribució decisiva per instaurar es DENIP que avui se celebra a molts de col·legis de Balears. I per això, cap manera millor de fer-ho que en bon mallorquí, sa llengua materna des poeta, educador i pacifista santanyiner.

Nota: es nostro agraïment a Toni Cantarellas, amic i col·laborador nostro, que mos ha informat d’aquesta notícia.

Ecos a sa premsa: mallorcadiario.com,

En plena polèmica després que sa comunitat autònoma d’Aragó hagi prohibit es llibres de text que inclouen aquesta grollera manipulació històrica – S’IEC no hauria de defensar es terme “confederació catalanoaragonesa” sinó es de “confederació aragonesa-mallorquino-valenciano-catalana” i per aquest orde, per qualque cosa sa categoria de comtat sempre fou inferior a sa de regne

Sa Fundació Jaume III lamenta s’escassa neutralitat ideològica de s’Institut d’Estudis Catalans (IEC) després d’haver pres partit a favor des nacionalisme i ses seves falsedats romàntiques quan defensa conceptes inventats com sa confederació o corona catalanoaragonesa.

Sa Fundació Jaume III entén que s’IEC hauria de mostrar una major contenció ideològica perquè, com a acadèmia oficial de sa llengua catalana, no només representa es separatistes catalans sinó també es catalans que no són separatistes, a més de representar aquells balears que, d’acord amb s’Estatut balear, tendrien es català com a llengua oficial.

Per sa Fundació Jaume III, sa declaració de s’IEC on s’institució catalana expressa sa seva “absoluta repulsa a lo que no és altra cosa que un cas inadmissible de censura i d’atac a sa llibertat d’expressió”, en al·lusió a sa pretensió des Govern d’Aragó de retirar es llibres de text que incloguin es concepte de confederació o corona catalanoaragonesa en lloc de Corona d’Aragó, està farcida de falsedats, ses típiques manipulacions amarades de victimisme a ses quals mos té avesats es nacionalisme.

No és vera, com al·lega s’IEC, que es terme confederació o corona catalanoaragonesa tengui “sempre caràcter complementari i no alternatiu an es de Corona d’Aragó” en es llibres de text sinó que sol tenir caràcter substitutiu. No és cert, com al·lega s’IEC, que “s’estiguin estigmatisant expressions justificades per ses dades històriques”, ja que es primer pic que se va utilisar es terme confederació o corona catalanoaragonesa va esser el 1872 per part de s’historiografia romàntica catalana, en plena exaltació nacionalista de sa Renaixença. No és cert que aquest terme sigui “àmpliament acceptat i utilisat per sa comunitat científica i acadèmica”, sinó única i exclusivament per sa comunitat nacionalista, avesada a granar cap a ca seva. No és cert que aquest “episodi de censura política i ideològica”, com al·lega s’IEC, mos traslladi a “una època que consideràvem superada”, en al·lusió an es franquisme, sinó tot lo contrari: permetre sa tergiversació i sa manipulació de s’història per interessos polítics sí que mos trasllada a una època molt parescuda an es franquisme perquè aquest, igual que es nacionalisme obligatori que caplleva a pler a Catalunya, València i Balears, pretenia exactament lo mateix: adoctrinar ets escolars.

I finalment, si s’IEC mostràs una mica de sensibilitat cap a balears i valencians an es quals considera també catalanoparlants no hauria de defensar es terme corona catalanoaragonesa sinó es de corona aragonesa-mallorquino-valenciano-catalana i per aquest orde. Per qualque cosa sa categoria de comtat sempre va esser inferior a sa de regne, llevat que sa comunitat científica i acadèmica catalanista mos demostri lo contrari.

 

Ecos de premsa: 20minutos, diario balear, crónica balear, mallorcadiario.com, El Mundo-El Día,