Categoria: Comunicació

Demà divendres a les 19:30h se presenta Las mentiras del independentismo catalán, un llibre que esbutza es mites de s’independentisme català. S’obra serà presentada per Josep Ramón Bosch, expresident de Societat Civil Catalana. S’acte se celebrarà en es Círculo Mallorquí a Palma i comptarà amb sa presència des tres autors des llibre: Fernando Carrera, Fernando Roca i Pedro Pérez Cuesta

Es tres joves autors, dedicats durant anys an es debat universitari de competició, usen es filtre de sa raó per esbutzar ses onze principals premisses de s’independentisme català. S’anàlisi senzilla i rigorosa de s’obra està enfocada a un públic mitjancer que de vegades no pot distingirentre lo que és vertader o fals. S’objectiu des llibre és aclarir es punts fal·laços des raonament independentista. A s’obra s’hi aborden des des recurrent eslògan Espanya ens robafins a s’afirmació probablement més poc qüestionada que “es moviment independentista neix de sa societat civil’.

Sa principal aportació des llibre és sa seva frescor ja que, segons paraules de Miriam Tey, vicepresidenta de Societat Civil Catalana i que va presentar s’obra col·lectiva es passat 11 d’octubre a Barcelona, s’obra està “orientada an es lector i no a s’ego dets autors” i, precisament per això, pot convertir-se en un “manual de capçalera de sa batalla contra s’independentisme per molta gent’.

AUTORS DES LLIBRE

FERNANDO CARRERA LÓPEZ: Professor universitari d’oratòria i debat. Cofundador d’Inspiring. Tertulià a diferents medis de comunicació. Col·laborador habitual de TV3, TVE, RNE, RADIO 4, etc. Analista polític.

FERNANDO ROCA BARBA: Graduat en Dret i màster en advocacia. Col·laborador d’Inspiring i a diversos medis digitals. Membre actiu de s’equip de debat IBD.

PEDRO PÉREZ-CUESTA LLANERAS: Graduat en Dret. Campió de tornetjos nacionals de debat i mencions a millor orador. Col·laborador d’Inspiring.

La setmana passada ses xerxes socials bullien amb una nova polèmica interessada i agafada amb pinces que s’ha tret de sa mànega un digital que, ma che cosa, curiosament sobreviu gràcies a ses subvencions de sa Generalitat de Catalunya i es Govern balear. Sa publicació posava en boca des diputat autònomic Xavier Pericay unes paraules que no havia dit: “ni Ciutadans ni la Fundació Jaume III posen en dubte la unitat de la llengua catalana”.

És ben ver que vivim un temps en què sa mentida passetja disfressada de veritat a mitges. Es Diccionari de sa RAE i tot ha admès es terme posverdad. Fet que mos obliga a, com deim a Ponent, deixar ses coses clares i es xicolati espès. Sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears des seu naixement s’octubre del 2013 va deixar molt clar lo que defensava: prestigiar i dignificar es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc. Açò vol dir formalisar ses característiques lingüístiques des xerrar de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Que tantíssimes paraules, morfologia verbal, expressions, frases fetes i modismes emprats pes nostros avis no passin a millor vida a canvi d’un català central més estantís que una bossa de patates caducades. Sa solució valenciana, és a dir, sa modificació de s’Estatut d’Autonomia perquè es reconegui oficialment sa llengua balear o baleàrica com idioma autòcton de ses nostres illes, així com a s’Estatut de sa Comunitat Valenciana reconeix s’idioma valencià, i a Catalunya sa llengua catalana, sense que ningú s’arrabassi es cabells.

Si amb una cosa ha fet fortuna es catalanisme insular ha estat amb es mantra de “la unitat de la llengua”. Un tòpic recurrent, un jurament de fe, una doctrina sagrada que no es pot criticar, opinar ni tan sols suggerir res diferent. Juntament amb s’obsessió per comparar es menorquí amb s’andalús, “la unitat de la llengua” és es pa de cada dia pets ayatolas lingüístics de la ceba. Lo graciós des tema és veure com aquests personatges, simpatisants des cop d’Estat separatista contra sa democràcia espanyola, mos acusen de ‘secessionistes lingüístics’ an es qui defensam, simplement, que no es perdi es nostro menorquí. És de traca.

Es balearistes, hereus de ses tesis d’en Pep Gonella (D. Pep Zaforteza) defensam que balear, valencià i català pertanyen an es mateix tronc lingüístic, a sa mateixa família i no mos n’hem amagat mai. Açò és es diasistema lingüístic occitano-romànic. Així com gallec i portuguès són varietats lingüístiques, llengües germanes, que comparteixen origen comú —de fet, es portuguès es va originar a Galícia quan ses fronteres entre un territori i s’altre no eren massa clares— però en cap moment se’ls hi ha passat pes cap an es portuguesos imposar es portuguès a Galícia, ni es gallecs pretenen imposar es gallec a Portugal. De sa mateixa manera, defensam per ses Balears s’autonomia lingüística que tenen valencians i catalans.

N’hi ha que diuen que es menorquí i es català no tenen absolutament res a veure, o que són llengües completament distintes. Noltros no. Sempre hem reconegut es tronc comú, defensant que ses tres varietats estiguin en peu d’igualtat. No negam sa relació històrica de catalans, valencians, balears i occitans baix sa denominació de llengua romanç, llengua d’oc o llemosí, tal i com l’anomenaven Ramon Llull, Jaume I o es mateix Mossèn Alcover. Ara bé, defensar que sa nostra llengua tengui un origen comú no significa que hagi d’esser a la força un dialecte des català. ¡Aquí està sa trampa! Es pancatalanisme s’apropia il·legítimament s’origen d’una cultura mediterrània compartida, una koiné lingüística i cultural com deia Álvaro Santamaría, que en es segle XII abraçava es comtats occitans i catalans, es regne de València fins an el Carche (Múrcia), ses Illes Balears i part d’Itàlia i Grècia.

No estam en contra de s’unitat lingüística entre balears, valencians, occitans i catalans. De fet, es vertaders enemics de sa nostra llengua són es qui pretenen uniformisar-la passant-la per s’invent de s’embut barceloní d’en Pompeu Fabra. Es nostro patrimoni lingüístic està en joc. I només podrem preservar-lo des d’una autonomia lingüística. Després de s’empasta des separatisme català, seria ben hora per més d’un de deixar de posar-se de perfil i rectificar ses concessions fetes an es nacionalisme aquests quaranta anys a ses Illes Balears abans que sia massa tard. Mos hi va sa dignitat com a poble.

Cada temporadeta mos donen sa terrible notícia que sa televisió autonòmica perd audiència a marxes forçades. Sa darrera enquesta no deixa lloc a cap interpretació que no sigui un fracàs sense pal·liatius. En es mes de gener d’enguany IB3 només ha arribat a una quota de pantalla des 2.5 per cent, sa pitjor d’un mes de gener des de s’inici de ses emissions ara fa més de deu anys. Això vol dir que només la miraren 4.000 espectadors dins una comunitat de 1.200.000 habitants. Unes xifres que demanen a les totes analisar es motius des poc interès des balears per sa seva televisió autonòmica.

Una televisió que enguany compta amb un presupost de 32,2 milions d’euros, mig milió més que l’any passat. Però desgraciadament aquest gastòrum de doblers públics no acaba aquí. Es seu president, Andreu Manresa, va reconèixer públicament que si volem que IB3 perduri seria necessari invertir-hi 8 milions d’euros més en es pròxims tres anys. Una tudadissa que, de seguir amb sa baixa audiència d’aquest mes de gener passar, suposaria esflorar 40.2 milions d’euros per una ridícula audiència de 4000 espectadors, lo que traduït en números resulta un cost de 10.050 euros anuals per espectador. Idò…

Sa veritat és que és molt mal d’empassolar pes ciutadans que se tudi aquesta doblerada per mantenir una televisió que només deixa satisfets una minoria de catalans de Mallorca i uns polítics que utilisen IB3 com una arma propagandistica per seguir amb sa catalanisació de Balears, igualet que TV3 a Catalunya.

Lo primer que hauria de fer es Govern Balear per dur a bon port IB3 seria respectar es xerrar des ciutadans de Balears, utilisant s’article salat i ses seves pròpies paraules i expressions, tal com fan en Jaume Ballador en es programa Uep! Com anam? o s’actriu mallorquina Llum Barrera en es concurs diari Agafa’m si pots. Per cert, es dos únics programes que tenen una quota de pantalla superior a la resta. ¿Per què serà?

En poques paraules, per un mallorquí de rel que no mira aquesta televisió catalanisada, que se veu que n’hi ha a milenars com jo, només li queda dir un parell de coses. ¿Com pot esser que una televisió pública pagada amb sos doblers des balears renegui precisament des xerrar des seu propis ciutadans? ¿De veres mos mereixem aquesta casta de governants que permeten aquests desbarats lingüístics dins ca nostra?

Podeu estar ben segurs que si IB3 empràs es xerrar del país, en lloc des barceloni estàndar d’en Pompeu Fabra, guanyaria molta més audiència de sa que se pensen aquestes mans foradades, però desgraciadament ja fa massa anys que es catalanisme la manetja a sa seva manera, per això reneguen de s’article salat i de ses expressions pròpies de Balears. Es responsables d’IB3 haurien de fer una reflexió sèria sobre sa viabilitat de tenir una televisió autonòmica purament en català a una comunitat on precisament la majoria de ciutadans no accepta una manera de xerrar forastera per ells.

¡Que no plorin si ningú mira aquesta IB3! Ells són ets únics culpables.

 

Article publicat diumenge dia 4 de febrer a mallorcadiario.com

Es mallorquí Llorenç Vidal fou s’artífex perquè l’UNESCO declaràs es DENIP i el promogui avui a tot el món

Es santanyiner Llorenç Vidal, s’inspirador des Dia Escolar de sa No Violència i de sa Pau (DENIP) que va acabar instituint l’UNESCO el 1964 i que se celebra cada dia 30 de gener, ho ha volgut celebrar enguany amb un poema en mallorquí i castellà. Si el volen escoltar pitgin assuquí.

Vidal va esser s’artífex perquè aquesta iniciativa que defensava una educació per sa tolerància, sa solidaritat, es respecte des Drets Humans, sa no violència i sa pau fos finalment reconeguda per l’UNESCO que, de llavors ençà, la promou internacionalment.Es DENIP va esser reconegut a Espanya l’any 1976.

Des de sa nostra fundació volem reconèixer a un dia assenyalat com avui sa tasca humanitària i a favor de sa pau del món d’un mallorquí universal com és en Llorenç Vidal i sa seva contribució decisiva per instaurar es DENIP que avui se celebra a molts de col·legis de Balears. I per això, cap manera millor de fer-ho que en bon mallorquí, sa llengua materna des poeta, educador i pacifista santanyiner.

Nota: es nostro agraïment a Toni Cantarellas, amic i col·laborador nostro, que mos ha informat d’aquesta notícia.

Ecos a sa premsa: mallorcadiario.com,

En plena polèmica després que sa comunitat autònoma d’Aragó hagi prohibit es llibres de text que inclouen aquesta grollera manipulació històrica – S’IEC no hauria de defensar es terme “confederació catalanoaragonesa” sinó es de “confederació aragonesa-mallorquino-valenciano-catalana” i per aquest orde, per qualque cosa sa categoria de comtat sempre fou inferior a sa de regne

Sa Fundació Jaume III lamenta s’escassa neutralitat ideològica de s’Institut d’Estudis Catalans (IEC) després d’haver pres partit a favor des nacionalisme i ses seves falsedats romàntiques quan defensa conceptes inventats com sa confederació o corona catalanoaragonesa.

Sa Fundació Jaume III entén que s’IEC hauria de mostrar una major contenció ideològica perquè, com a acadèmia oficial de sa llengua catalana, no només representa es separatistes catalans sinó també es catalans que no són separatistes, a més de representar aquells balears que, d’acord amb s’Estatut balear, tendrien es català com a llengua oficial.

Per sa Fundació Jaume III, sa declaració de s’IEC on s’institució catalana expressa sa seva “absoluta repulsa a lo que no és altra cosa que un cas inadmissible de censura i d’atac a sa llibertat d’expressió”, en al·lusió a sa pretensió des Govern d’Aragó de retirar es llibres de text que incloguin es concepte de confederació o corona catalanoaragonesa en lloc de Corona d’Aragó, està farcida de falsedats, ses típiques manipulacions amarades de victimisme a ses quals mos té avesats es nacionalisme.

No és vera, com al·lega s’IEC, que es terme confederació o corona catalanoaragonesa tengui “sempre caràcter complementari i no alternatiu an es de Corona d’Aragó” en es llibres de text sinó que sol tenir caràcter substitutiu. No és cert, com al·lega s’IEC, que “s’estiguin estigmatisant expressions justificades per ses dades històriques”, ja que es primer pic que se va utilisar es terme confederació o corona catalanoaragonesa va esser el 1872 per part de s’historiografia romàntica catalana, en plena exaltació nacionalista de sa Renaixença. No és cert que aquest terme sigui “àmpliament acceptat i utilisat per sa comunitat científica i acadèmica”, sinó única i exclusivament per sa comunitat nacionalista, avesada a granar cap a ca seva. No és cert que aquest “episodi de censura política i ideològica”, com al·lega s’IEC, mos traslladi a “una època que consideràvem superada”, en al·lusió an es franquisme, sinó tot lo contrari: permetre sa tergiversació i sa manipulació de s’història per interessos polítics sí que mos trasllada a una època molt parescuda an es franquisme perquè aquest, igual que es nacionalisme obligatori que caplleva a pler a Catalunya, València i Balears, pretenia exactament lo mateix: adoctrinar ets escolars.

I finalment, si s’IEC mostràs una mica de sensibilitat cap a balears i valencians an es quals considera també catalanoparlants no hauria de defensar es terme corona catalanoaragonesa sinó es de corona aragonesa-mallorquino-valenciano-catalana i per aquest orde. Per qualque cosa sa categoria de comtat sempre va esser inferior a sa de regne, llevat que sa comunitat científica i acadèmica catalanista mos demostri lo contrari.

 

Ecos de premsa: 20minutos, diario balear, crónica balear, mallorcadiario.com, El Mundo-El Día,

Primer premi de 3.000€ des quals 1.000€ aniran destinats a una entitat de caràcter social de Menorca — Hi ha temps per participar fins a dia 12 de març — S’entrega de premis i sopar de IV aniversari de Sa Fundació es celebrarà enguany es dissabte 24 de març, en honor an es naixement de Joan Benejam un 27 de març de 1846

Sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears ha declarat oberta sa convocatòria des IV Premi Joan Benejam de relats breus en menorquí que té com a principal objectiu “promoure s’expressió literària en menorquí i posar fil a l’agulla a sa normalisació de sa literatura menorquina”, tal com figura a s’introducció de ses bases des concurs que adjuntam. Es vicepresident de Sa Fundació a Menorca, Joan Pons, ha assenyalat que “dignificar ses nostres modalitats significa normalisar es seu ús en ets àmbits més formals com sa literatura d’on han estat marginades”. Enguany es concurs compta amb diverses novedats, com s’augment econòmic des primer premi fins a 3.000€, des quals 2.000€ seran pes guanyador i 1.000€ es destinaran a una entitat de caràcter social de Menorca. Per altra banda, aquesta edició es Premi Joan Benejam estrena sa seva categoria infantil, a sa que podran participar tots es menors de fins a 16 anys, i on es repartiran 250€ pes 1r classificat i 50€ pes segon. En paraules de Pons, “aquest impuls econòmic pes Premi Joan Benejam i sa literatura en menorquí és possible gràcies a què en un any Sa Fundació ha duplicat es nombre de socis a Menorca i ja superam es centenar. Sa societat civil menorquina s’està mobilisant per frenar sa degradació de sa seva llengua menorquina”.

Es vicepresident ha reivindicat sa tradició literària en menorquí que va viure sa seva plenitud a cavall entre es segles XVIII i XX, i ha recordat figures tan destacades per sa narrativa costumista en menorquí com Joan Benejam i Vives, autor de Foc i Fum o Ciutadella Veia a qui van dirigits es premis, Àngel Ruiz i Pablo, Antoni Febrer i Cardona o Joan Ramis i Ramis. “—Històricament, es menorquí sí ha tengut tradició literària, tradició que va començar a recular a partir de sa normativisació fabriana del 1913”, ha recalcat Pons. Una tradició literària que Sa Fundació ha conseguit ressuscitar aquests darrers anys amb s’organisació des Premis Joan Benejam en menorquí.

Per una altra part, Pons ha lamentat que es Govern Balear hagi destinat el 2017 500.000€ a s’Institut Ramon Llull, una “estructura d’Estat” en paraules de Carles Puigdemont, i en es pressuposts de 2018 es destinin 600.000€ més, mentres no dediquen ni 1€ de s’erari públic balear a iniciatives per promocionar i dignificar es menorquí i ses modalitats lingüístiques insulars recollides a s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia.

Per acabar, Pons ha reivindicat sa feina de Sa Fundació durant aquests quatre anys a Menorca i ses altres illes, i ha reivindicat es Premis Joan Benejam com exemple de normalisació lingüística davant sa preocupant davallada de parlants de sa llengua autòctona a Balears des 45% an es 36%. En paraules des vicepresident de Sa Fundació, “és es resultat des fracàs de sa Llei de Normalisació Lingüística i evidencia una vegada més sa resistència passiva de molts menorquins davant es català estàndar, un model de llengua de rel barcelonina vinculat a s’imposició lingüística i an es nacionalisme”. Ha afegit que “es problema no és si es menorquí o es català formen part des mateix idioma o no —fet que Sa Fundació mai ha qüestionat— sinó que sa salut de sa nostra llengua és cada vegada pitjor”.

Pons Torres ha finalisat afirmant que “estenem sa mà i demanam an es Govern de ses Illes Balears, Consell Insular de Menorca i Ajuntaments sa seva implicació amb es Premis Joan Benejam amb sa finalitat de frenar sa davallada de parlants de menorquí”. I ha finalisat “ses nostres autoritats no entenen que, perquè es ciutadans de Balears emprin, vulguin i defensin sa seva llengua, primer hauran de sentir-la com a pròpia. Es Premi Joan Benejam suposa una oportunitat per impulsar, dignificar sa nostra llengua i conseguir que es ciutadans la sentin com a pròpia”.

 

Cada 17 de gener, per sa festivitat de Sant Antoni, es menorquins celebram s’incorporació definitiva de Menorca a sa Corona d’Aragó amb s’arribada d’Alfons III i ses tropes aragoneses l’any 1287. Segons sa tradició, ses tropes cristianes havien invocat a Sant Antoni, patró de Menorca, perquè els ajudàs a guanyar sa batalla. ¿Què mos amaga s’historiografia nacionalista? Un fet molt important, que Menorca ja s’havia incorporat a sa corona aragonesa de sa mà de Jaume I, vertader conquistador de totes ses Balears, qui va fer tributaris an es sarraïns menorquins amb sa firma des Tractat de Capdepera, es 17 de juny de 1231.

S’arribada d’Alfons III a Menorca, prenguent s’illa de forma il·legítima a Jaume II de Mallorca, posà fi a sa dominació àrab de s’illa que anà des segle IX fins a finals des segle XIII. A efectes reals, sa reconquista de 1287 suposà un canvi de dominadors i d’institucions insulars, no de població, ni de cultura, ni de llengua. Arribava sa religió cristiana per quedar-se i s’islam partiria per sempre. Sa societat menorquina, emperò, seria una altra història: quedava configurada pes cristians que ja habitaven s’illa baix domini musulmà, coneguts com mossàrabs, es jueus i una part important de musulmans autòctons que van quedar a s’illa per seguir fent ses feines rurals i tradicionals.

Com un lloc qui canvia de senyor però on sa família pagesa s’hi manté de generació en generació. Atesa sa dificultat d’atreure nous pobladors, els reis d’Aragó i posteriorment de Mallorca hagueren d’adoptar una política proteccionista amb es sarraïns menorquins, com han defensat historiadors de sa talla de Guillermo Pons Pons o Maria Lluïsa Serra Belabre.

Sant Antoni és patró de Menorca des de 1643, quan es Consell General va conseguir que el papa Urbà VIII reconfirmàs es Sant Patró, donant sa màxima solemnitat an aquest dia. A partir d’aquí, sa processó amb s’imatge de Sant Antoni i es porquet en es peus sortia fent es mateix recorregut que a dia d’avui, però sense sa companyia de ses murades: de l’església parroquial de Santa Maria de Ciutadella —avui Santa Església Catedral de Menorca—, entrava pel Roser, passava pes carrer de ses Amargures, per Artrutx i, sortint fora de ses murades pes portal d’Artrutx, seguia per sa contramurada fins as Portal de Mahó, on tornava a entrar a sa Ciutadella enmurallada per dirigir-se a s’església de Sant Antoni, avui en dia desapareguda.

Una processó de Sant Antoni que també es celebrava a Mahó, com a Ciutadella, que es va perdre en es segle XIX i on es poble hi participava amb una representació de sa batalla entre moros i cristians.

Sa nostra festa de Sant Antoni ha persistit a través des segles sense massa modificacions, respectant sa tradició i sense ingerències polítiques. La trobam documentada en es segle XVI, encara que es suposa que es seus orígens es deuen remuntar an es segle XIV, poc després de sa reconquista.

L’any 1981 es Ple des Consell Insular de Menorca, induït pes catalanisme insular, cometria una cadufada històrica: instituir sa festa de Sant Antoni, patró de Menorca, com a “Diada del poble de Menorca”. Una denominació antipàtica, impopular i amb clares intencions polítiques que pretén desterrar —ja ho està fent— es nostro Sant Anton’ de tota la vida.

És hora que es nostros representants polítics des Consell insular es posin ses piles i rectifiquin s’errada de 1981 abans que sigui massa tard. No deixem que sa política faci malbé sa festa de tots es menorquins. Rectifiquem aquesta diada artificial i imposada per un ‘Dia de Menorca’ de i per tots i totes. Defensem Sant Antoni.

 

Article publicat es dia de Sant Antoni a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca

Es tercer Pacte de progrés o com se digui, igual que ets anteriors, ha fet estelles. Ja només els uneixen ses cadiretes. Un PSIB agenollat davant ses exigències de sa coalició MÉS, que fa i desfà dins un Govern balear sense demble ni polítiques a aplicar a part de fer més catalanisme. Si MÉS no li fos a bastament an es PSIB, li queda sa fiscalisació de PODEM que cada pic que li interessa li estreny més ses corretges a sa presidenta Armengol.

Governar en aquestes condicions és senzillament una pantomima. Si es programa electoral des PSIB pretenia implementar unes quantes polítiques socialdemòcrates, aquestes han anat directament a sa paperera. De cada vegada més tenim un socialisme desnortat i un nacionalisme exclusivament catalanista. Es Govern que pregonaven com es de “ses persones” o es de “sa gent” s’ha convertit en es Govern de “ses persones catalanistes”.

Després de sa mala propaganda de sa temporada turística passada –pintades antiturisme, manifestacions a llocs públics contra es turisme, pregonar des de sa pròpia conselleria que teníem massa visitants i creuers– és molt mal de fer tornar a confiar ara en sa nova consellera de Turisme, Bel Busquets.

N’Armengol ha hagut de cedir davant s’imposició de MÉS per ocupar sa conselleria més important des Govern balear. Concedir sa vicepresidència a sa coalició nacionalista entra dins lo normal per mor dets acords de govern, però amollar sa conselleria de sa qual depèn es 80% des PIB de Balears a MÉS és un error, un immens error, que el pagaran molt car.

Se m’ocorren una dotzena de noms preparats a bastament per regir aquesta maleïda conselleria. ¿Quants de consellers han acabat sa seva carrera política en aquest departament? Podrien haver triat entre socialdemòcrates o independents, alts directius des sector turístic, que sense dubte haguessin gestionat amb seny i coneixement es sector més important de s’economia balear.

Si tant confia es Govern balear en sa UIB en temes lingüístics, ¿per què aquesta vegada no s’ha deixat assessorar pes departament de turisme, un des més prestigiosos a nivell nacional i internacional?

Desgraciadament, davant sa conselleria de Turisme hi han posat una filòloga en llengua catalana, sense cap experiència professional dins es sector. Aquesta incongruència ha hagut d’acceptar n’Armengol a canvi de mantenir sa seva poltrona.

Maldament ses declaracions de Bel Busquets a sa seva primera roda de premsa, on va afirmar que no era contrària an es sector turístic, sa nova consellera pertany a sa branca més radical des PSM que, essent benvolents, no se caracterisa precisament per esser favorable an es turisme.

Es seu desig seria un turisme d’espardenya –millor catalana– que se passetjàs per sa marina de Llucmajor o sa serra de Tramuntana mem si així fotografien unes quantes tortuguetes o aucellets. Per desgràcia no és així. Tenim un turisme de sol i platja amb lo que comporta tot això. Vivim de sa massificació turística, estam adaptats i no mos va tan malament.

No podem posar pedres a sa roda turística. Ni tan sols intentar-ho, és molt millor tenir ses rodes ben untades, no fos cosa que es nostros competidors –de cada vegada més preparats–mos avançassin per demèrits propis i no haver posat tot s’èmfasi a sa promoció amb uns pressuposts adequats.

N’Armengol no ha sabut o no ha pogut pegar un cop damunt sa taula en aquesta crisi de govern. Sa presidenta ha d’esser ben conscient que aquesta decisió pot afectar es nostro futur i també es seu. Ses Balears no viuen de decrets lingüístics a sa sanitat, jugar en català o totes ses bajanades des seus socis de govern. N’Armengol hauria de pensar en es seus votants: molts viven des sector turístic. Se tracta segurament des sector sociològicament més important des votants des PSIB.

A sa nova consellera no l’han rebuda bé, ni s’oposició, ni tampoc es sector turístic, que no ha entès aquest nomenament. A sa presa de possessió de sa nova conselleria cap representant de sa federació hotelera hi va assistir. És un fet molt greu que demostra lo que pot venir. ¿Pentura la senyora Armengol no se’n recorda que va passar amb sos Pactes de progrés I i II  per enfrontar-se an es sector turístic?

Més li convendria a sa presidenta des Govern tenir present es Leviathan deThomas Hobbes . “N’hi ha molt pocs que siguin tan bajans que no s’estimin més governar-se ells mateixos abans d’esser governats per uns altres”.

Es mes de gener és un des mesos més significatius per s’història de Menorca. Es 6 de gener, a part des Dia dels Reis, a tota Espanya celebram sa Pasqua Militar. Celebració que va instaurar Sa Majestat Carlos III amb homenatge a sa reconquista espanyola de Menorca a mans des britànics l’any 1782. Enguany, després de 17 anys, sa Pasqua Militar a Menorca s’ha celebrat a l’aire lliure, en es pati des palau d’Isabel II a Mahó, presidida pes Comandant General de Balears, Juan Cifuente, i amb una secció de vint soldats des Regiment d’Infanteria Palma 47. Una tradició des segle XVIII quan Carlos III va felicitar a ses tropes que van reincorporar sa nostra illa a sa Corona Espanyola.

S’acosta també es 17 de gener, Dia de Sant Antoni —res de “Diades” imposades—, Patró de Menorca. Efemèride que mos recorda sa reconquista definitiva de Menorca per sa cristiandat, iniciada de forma pacífica per Jaume I el 1231 i finalisada a modo de venjança el 1287 pes seu nét, Alfons III. Una conquista territorialment aragonesa i ideològicament cristiana que, amb es pas des temps, mos faria an es menorquins partíceps de sa construcció sentimental de sa Nació Espanyola que forjarien els Reis Catòlics.

Divendres qui ve, dia 12 de gener a les 19:30h a Ca n’Oliver de Mahó, Sa Fundació celebrarà es seu acte de Sant Antoni amb un cartell de pinyol dolç: Román Piña Homs,Catedràtic d’Història des Dret a sa UIB, president de sa Real Acadèmia Mallorquina d’Estudis Històrics, Genealògics i Heràldics, membre de sa Real Academia Española de la Historia i de sa barcelonesa de Les Bones Lletres. En possessió de sa Cruz de Alfonso el Sabio, en reconeixement a sa seua labor en promoció de s’Universitat de ses Illes Balears, també ha estat Premi Ramon Llull 2004 i Medalla d’Or de sa Comunitat Autònoma de Balears en el 2015, presentarà sa seua darrera obra “Ser de los nuestros”.

Ser de los nuestros és un assaig històric sobre sa psicologia col·lectiva des poble balear a partir de 16 fites històriques que han configurat per què es menorquins i balears som així com som. Es llibre, que ha estat editat per Sloper, arranca amb sa fundació de sa ciutat d’Ebussus-Eivissa (654 a.C.), continua amb sa participació des foners baleàrics a sa Primera Guerra Púnica, prossegueix amb sa conquista romana de ses Balears per part de Quinto Cecilio Metelo (123 a.C.) i així successivament passant per sa Menorca arrassada pes turcs des segle XVI o sa Menorca britànica des segle XVIII fins a sa fundació de s’Universitat de ses Illes Balears (1978) i sa constitució de s’autonomia balear (1983).

Piña Homs apunta a sa sinopsi: “Quienes sigan pretendiendo sentirse sólo catalanes, que continúen. Allá ellos. No saben lo que se pierden. Pero cuantos queremos recordar un pasado mucho más variado, con herencias culturales múltiples y hazañas colectivas que nos enorgullecen, desde la Florida menorquina y la California juniperiana del XVIII, hasta la Chile, la Argentina y el Uruguay del XIX, hagámoslo en libertad y sin complejos”.

S’obra, que té una intenció divulgativa, és un viatge a través de 16 episodis històrics contats amb objectivitat i rigor que desmenteixen bona part de s’interessada historiografia romàntica de caire nacionalista que certes elits universitàries mos han volgut fer creure es darrers trenta anys. Piña Homs reivindica s’antigor d’una identitat col·lectiva balear que es remuntaria a més de 2.000 anys quan pobles com es català o valencià hagueren d’esperar a s’Edat Mitja –mil anys després– per oferir ses seves primeres senyes d’identitat col·lectives: “los baleares ya por entonces –siglo III a.C.– entran en la historia europea con denominación de origen, como nación, o sea como “natio” o lugar de nacimiento determinado, cuando, no lo olvidemos, otros pueblos vecinos, como valencianos o catalanes, señalados como íberos, tendrán que esperar a la Edad Media, más de mil años después, para ofrecer señas diferenciales de identidad colectivas. Cataluña comenzará a llamarse tal a partir del siglo XII”.

Ser de los nuestros suposa una oportunitat d’or perquè es menorquins celebrem Sant Antoni entenent lo que realment som més enllà de ses fàbules i es cuentos xinos des nacionalisme: fills de 5.000 anys d’història, fruit des Mediterrani, síntesi de cultures i pobles que han calcigat sa nostra illa. D’aquí prové sa nostra mil·lenària llengua i cultura balear. Però com diu Román Piña, són coses que només entendran es qui són ‘des nostros’. No esperem que ho entenguin ‘es de més’.

Article publicat dimecres 10 de gener del 2018 a Diari de Menorca