Categoria: Comunicació

Es saló d’actes des Círculo Mallorquín va quedar ahir petit per acollir sa presentació de Las mentiras del independentismo catalán, una obra col·lectiva que esbutza es mites de s’independentisme català. S’acte, organisat per sa Fundació Jaume III, va esser presentat per Josep Ramón Bosch, president de sa Fundació Joan Boscà i expresident de Societat Civil Catalana i va comptar amb sa presència des seus tres autors: Fernando Carrera, Fernando Roca i Pedro Pérez-Cuesta.

Es primer a prendre sa paraula va esser Josep Ramón Bosch que va alertar que moltes de mentides des nacionalisme català són extrapolables a sa situació de ses Illes Balears. “Heu de defensar sa forma que teniu es balears de sentir-vos espanyols, com jo com a català me sent profundament espanyol”, arengà Bosch després d’animar es públic assistent que omplia sa sala “a defensar sa vostra forma de xerrar”. “Es nacionalisme és sa mentida, sa fal·làcia i es supremacisme i s’ha de combatre en es carrer”, va concloure.

Es següent a prendre sa paraula va esser es mallorquí Pedro Pérez-Cuesta, un dets autors des llibre, que va assegurar que, maldament que a Catalunya se visqui un clima de violència verbal i de baixa intensitat, es constitucionalisme ja ha guanyat diverses batalles, “sa des culte an es líder –ningú s’enrecorda de Pujol o de Mas–; sa des carrer que ja no és només seu després de sa manifestació de més d’un milió de persones organisada per SCC; i s’internacional ja que cap Estat ha reconegut Catalunya com a estat”. Pérez-Cuesta va incidir que sa situació a Catalunya ha arribat on ha arribat, amb la mitat de sa població votant partits separatistes, perquè es nacionalisme ha sabut amagar sa seva vertadera naturalesa, es seus objectius a la llarga i ses conseqüències reals des seu projecte. Va retreure an es diferents executius centrals haver concedit sempre an es nacionalisme català lo que havia volgut. Es jove autor va assegurar que es nacionalisme ha triumfat perquè no han tengut ningú davant i perquè s’ha valgut d’un llenguatge senzill propi des populismes però molt eficaç. I se va mostrar preocupat per sa situació balear. “Se veuen es mateixos elements que han fet triumfar es nacionalisme a Catalunya replicar-se a Balears”, va sentenciar.

“Es nacionalisme ha donat un sentit polític a ses vides de molts de catalans”

Es següent a intervenir, Fernando Roca, se va mostrar poc optimista a conseguir una solució an es conflicte català. “Haurem d’aprendre a viure amb so nacionalisme. Sa racionalitat ha descomparegut des debat públic. Es nacionalisme ha creat il·lusions, ha donat sentit polític a ses vides de molts de catalans, sa de construir un país, un motiu pes qual estan disposats a lluitar, manifestar-se en es carrer i mobilisar-se. Tenen un projecte. Ells han fet política, immoral certament, ja que està basada en mentides, però han fet política, just lo que no han fet durant anys es que han tengut enfront”, en una clara al·lusió an es polítics constitucionalistes.

Òmnium, de sa cultura a punta de llança separatista

Fernando Carrera, s’artífex des llibre i es darrer a intervenir, va començar desemmascarant Òmnium Cultural, una entitat en principi “cultural que ha acabat tenguent una meta separatista”. “No sabem com se financen Òmnium ni s’ANC, però s’ha de reconèixer que fan una feina espectacular”, va admetre. “Es nacionalisme s’ha basat en s’engany, d’aquí aquest llibre que desemmascara ses seves mentides, però també en sa por. Cap pare aguanta que es seus fills sofresquin bullyingper ses idees de son pare. Es polítics de s’oposició se passetgen amb escorta i reben amenaces a ca seva. A gent com noltros mos amenacen per ses xarxes socials”, va concretar per definir es clima de por que fa que molts de no nacionalistes no vulguin significar-se i s’estimin més confondre-se amb so paisatge.

Carrera va descriure lo mal de fer que és sortir de s’estructura propagandística que ha aixecat es nacionalisme, des de ses escoles fins a s’universitat. “A Catalunya lo modern i lo molón és esser independentista”. També va apuntar a sa connivència des medis de comunicació a s’auge des nacionalisme: “Vuit de cada deu catalans que miren TV3 són separatistes”. Carrera, habitual tertulià en es medis nacionalistes com TV3, va admetre que “és complicat contraposar arguments racionals a s’irracionalitat que regna a Catalunya” encara que almanco servesqui perquè “un s’hi vacuni” en contra.

 

AUTORS DES LLIBRE

FERNANDO CARRERA LÓPEZ: Professor universitari d’oratòria i debat. Cofundador d’Inspiring. Tertulià a diferents medis de comunicació. Actualment col·laborador habitual de TV3, TVE, RNE, RADII 4, etc. Analista polític.

FERNANDO ROCA BARBA: Graduat en Dret i màster en advocacia. Col·laborador d’Inspiring i a diversos medis digitals. Membre actiu de s’equip de debat IBD.

PEDRO PÉREZ-CUESTA LLANERAS: Graduat en Dret. Campió de tornetjos nacionals de debat i mencions a millor orador. Col·laborador d’Inspiring.

Ressó a sa premsa: mallorcadiario.com, El Mundo-El Día, diaribalear.es,

Demà divendres a les 19:30h se presenta Las mentiras del independentismo catalán, un llibre que esbutza es mites de s’independentisme català. S’obra serà presentada per Josep Ramón Bosch, expresident de Societat Civil Catalana. S’acte se celebrarà en es Círculo Mallorquí a Palma i comptarà amb sa presència des tres autors des llibre: Fernando Carrera, Fernando Roca i Pedro Pérez Cuesta

Es tres joves autors, dedicats durant anys an es debat universitari de competició, usen es filtre de sa raó per esbutzar ses onze principals premisses de s’independentisme català. S’anàlisi senzilla i rigorosa de s’obra està enfocada a un públic mitjancer que de vegades no pot distingirentre lo que és vertader o fals. S’objectiu des llibre és aclarir es punts fal·laços des raonament independentista. A s’obra s’hi aborden des des recurrent eslògan Espanya ens robafins a s’afirmació probablement més poc qüestionada que “es moviment independentista neix de sa societat civil’.

Sa principal aportació des llibre és sa seva frescor ja que, segons paraules de Miriam Tey, vicepresidenta de Societat Civil Catalana i que va presentar s’obra col·lectiva es passat 11 d’octubre a Barcelona, s’obra està “orientada an es lector i no a s’ego dets autors” i, precisament per això, pot convertir-se en un “manual de capçalera de sa batalla contra s’independentisme per molta gent’.

AUTORS DES LLIBRE

FERNANDO CARRERA LÓPEZ: Professor universitari d’oratòria i debat. Cofundador d’Inspiring. Tertulià a diferents medis de comunicació. Col·laborador habitual de TV3, TVE, RNE, RADIO 4, etc. Analista polític.

FERNANDO ROCA BARBA: Graduat en Dret i màster en advocacia. Col·laborador d’Inspiring i a diversos medis digitals. Membre actiu de s’equip de debat IBD.

PEDRO PÉREZ-CUESTA LLANERAS: Graduat en Dret. Campió de tornetjos nacionals de debat i mencions a millor orador. Col·laborador d’Inspiring.

La setmana passada ses xerxes socials bullien amb una nova polèmica interessada i agafada amb pinces que s’ha tret de sa mànega un digital que, ma che cosa, curiosament sobreviu gràcies a ses subvencions de sa Generalitat de Catalunya i es Govern balear. Sa publicació posava en boca des diputat autònomic Xavier Pericay unes paraules que no havia dit: “ni Ciutadans ni la Fundació Jaume III posen en dubte la unitat de la llengua catalana”.

És ben ver que vivim un temps en què sa mentida passetja disfressada de veritat a mitges. Es Diccionari de sa RAE i tot ha admès es terme posverdad. Fet que mos obliga a, com deim a Ponent, deixar ses coses clares i es xicolati espès. Sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears des seu naixement s’octubre del 2013 va deixar molt clar lo que defensava: prestigiar i dignificar es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc. Açò vol dir formalisar ses característiques lingüístiques des xerrar de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Que tantíssimes paraules, morfologia verbal, expressions, frases fetes i modismes emprats pes nostros avis no passin a millor vida a canvi d’un català central més estantís que una bossa de patates caducades. Sa solució valenciana, és a dir, sa modificació de s’Estatut d’Autonomia perquè es reconegui oficialment sa llengua balear o baleàrica com idioma autòcton de ses nostres illes, així com a s’Estatut de sa Comunitat Valenciana reconeix s’idioma valencià, i a Catalunya sa llengua catalana, sense que ningú s’arrabassi es cabells.

Si amb una cosa ha fet fortuna es catalanisme insular ha estat amb es mantra de “la unitat de la llengua”. Un tòpic recurrent, un jurament de fe, una doctrina sagrada que no es pot criticar, opinar ni tan sols suggerir res diferent. Juntament amb s’obsessió per comparar es menorquí amb s’andalús, “la unitat de la llengua” és es pa de cada dia pets ayatolas lingüístics de la ceba. Lo graciós des tema és veure com aquests personatges, simpatisants des cop d’Estat separatista contra sa democràcia espanyola, mos acusen de ‘secessionistes lingüístics’ an es qui defensam, simplement, que no es perdi es nostro menorquí. És de traca.

Es balearistes, hereus de ses tesis d’en Pep Gonella (D. Pep Zaforteza) defensam que balear, valencià i català pertanyen an es mateix tronc lingüístic, a sa mateixa família i no mos n’hem amagat mai. Açò és es diasistema lingüístic occitano-romànic. Així com gallec i portuguès són varietats lingüístiques, llengües germanes, que comparteixen origen comú —de fet, es portuguès es va originar a Galícia quan ses fronteres entre un territori i s’altre no eren massa clares— però en cap moment se’ls hi ha passat pes cap an es portuguesos imposar es portuguès a Galícia, ni es gallecs pretenen imposar es gallec a Portugal. De sa mateixa manera, defensam per ses Balears s’autonomia lingüística que tenen valencians i catalans.

N’hi ha que diuen que es menorquí i es català no tenen absolutament res a veure, o que són llengües completament distintes. Noltros no. Sempre hem reconegut es tronc comú, defensant que ses tres varietats estiguin en peu d’igualtat. No negam sa relació històrica de catalans, valencians, balears i occitans baix sa denominació de llengua romanç, llengua d’oc o llemosí, tal i com l’anomenaven Ramon Llull, Jaume I o es mateix Mossèn Alcover. Ara bé, defensar que sa nostra llengua tengui un origen comú no significa que hagi d’esser a la força un dialecte des català. ¡Aquí està sa trampa! Es pancatalanisme s’apropia il·legítimament s’origen d’una cultura mediterrània compartida, una koiné lingüística i cultural com deia Álvaro Santamaría, que en es segle XII abraçava es comtats occitans i catalans, es regne de València fins an el Carche (Múrcia), ses Illes Balears i part d’Itàlia i Grècia.

No estam en contra de s’unitat lingüística entre balears, valencians, occitans i catalans. De fet, es vertaders enemics de sa nostra llengua són es qui pretenen uniformisar-la passant-la per s’invent de s’embut barceloní d’en Pompeu Fabra. Es nostro patrimoni lingüístic està en joc. I només podrem preservar-lo des d’una autonomia lingüística. Després de s’empasta des separatisme català, seria ben hora per més d’un de deixar de posar-se de perfil i rectificar ses concessions fetes an es nacionalisme aquests quaranta anys a ses Illes Balears abans que sia massa tard. Mos hi va sa dignitat com a poble.

Cada temporadeta mos donen sa terrible notícia que sa televisió autonòmica perd audiència a marxes forçades. Sa darrera enquesta no deixa lloc a cap interpretació que no sigui un fracàs sense pal·liatius. En es mes de gener d’enguany IB3 només ha arribat a una quota de pantalla des 2.5 per cent, sa pitjor d’un mes de gener des de s’inici de ses emissions ara fa més de deu anys. Això vol dir que només la miraren 4.000 espectadors dins una comunitat de 1.200.000 habitants. Unes xifres que demanen a les totes analisar es motius des poc interès des balears per sa seva televisió autonòmica.

Una televisió que enguany compta amb un presupost de 32,2 milions d’euros, mig milió més que l’any passat. Però desgraciadament aquest gastòrum de doblers públics no acaba aquí. Es seu president, Andreu Manresa, va reconèixer públicament que si volem que IB3 perduri seria necessari invertir-hi 8 milions d’euros més en es pròxims tres anys. Una tudadissa que, de seguir amb sa baixa audiència d’aquest mes de gener passar, suposaria esflorar 40.2 milions d’euros per una ridícula audiència de 4000 espectadors, lo que traduït en números resulta un cost de 10.050 euros anuals per espectador. Idò…

Sa veritat és que és molt mal d’empassolar pes ciutadans que se tudi aquesta doblerada per mantenir una televisió que només deixa satisfets una minoria de catalans de Mallorca i uns polítics que utilisen IB3 com una arma propagandistica per seguir amb sa catalanisació de Balears, igualet que TV3 a Catalunya.

Lo primer que hauria de fer es Govern Balear per dur a bon port IB3 seria respectar es xerrar des ciutadans de Balears, utilisant s’article salat i ses seves pròpies paraules i expressions, tal com fan en Jaume Ballador en es programa Uep! Com anam? o s’actriu mallorquina Llum Barrera en es concurs diari Agafa’m si pots. Per cert, es dos únics programes que tenen una quota de pantalla superior a la resta. ¿Per què serà?

En poques paraules, per un mallorquí de rel que no mira aquesta televisió catalanisada, que se veu que n’hi ha a milenars com jo, només li queda dir un parell de coses. ¿Com pot esser que una televisió pública pagada amb sos doblers des balears renegui precisament des xerrar des seu propis ciutadans? ¿De veres mos mereixem aquesta casta de governants que permeten aquests desbarats lingüístics dins ca nostra?

Podeu estar ben segurs que si IB3 empràs es xerrar del país, en lloc des barceloni estàndar d’en Pompeu Fabra, guanyaria molta més audiència de sa que se pensen aquestes mans foradades, però desgraciadament ja fa massa anys que es catalanisme la manetja a sa seva manera, per això reneguen de s’article salat i de ses expressions pròpies de Balears. Es responsables d’IB3 haurien de fer una reflexió sèria sobre sa viabilitat de tenir una televisió autonòmica purament en català a una comunitat on precisament la majoria de ciutadans no accepta una manera de xerrar forastera per ells.

¡Que no plorin si ningú mira aquesta IB3! Ells són ets únics culpables.

 

Article publicat diumenge dia 4 de febrer a mallorcadiario.com

Es mallorquí Llorenç Vidal fou s’artífex perquè l’UNESCO declaràs es DENIP i el promogui avui a tot el món

Es santanyiner Llorenç Vidal, s’inspirador des Dia Escolar de sa No Violència i de sa Pau (DENIP) que va acabar instituint l’UNESCO el 1964 i que se celebra cada dia 30 de gener, ho ha volgut celebrar enguany amb un poema en mallorquí i castellà. Si el volen escoltar pitgin assuquí.

Vidal va esser s’artífex perquè aquesta iniciativa que defensava una educació per sa tolerància, sa solidaritat, es respecte des Drets Humans, sa no violència i sa pau fos finalment reconeguda per l’UNESCO que, de llavors ençà, la promou internacionalment.Es DENIP va esser reconegut a Espanya l’any 1976.

Des de sa nostra fundació volem reconèixer a un dia assenyalat com avui sa tasca humanitària i a favor de sa pau del món d’un mallorquí universal com és en Llorenç Vidal i sa seva contribució decisiva per instaurar es DENIP que avui se celebra a molts de col·legis de Balears. I per això, cap manera millor de fer-ho que en bon mallorquí, sa llengua materna des poeta, educador i pacifista santanyiner.

Nota: es nostro agraïment a Toni Cantarellas, amic i col·laborador nostro, que mos ha informat d’aquesta notícia.

Ecos a sa premsa: mallorcadiario.com,

En plena polèmica després que sa comunitat autònoma d’Aragó hagi prohibit es llibres de text que inclouen aquesta grollera manipulació històrica – S’IEC no hauria de defensar es terme “confederació catalanoaragonesa” sinó es de “confederació aragonesa-mallorquino-valenciano-catalana” i per aquest orde, per qualque cosa sa categoria de comtat sempre fou inferior a sa de regne

Sa Fundació Jaume III lamenta s’escassa neutralitat ideològica de s’Institut d’Estudis Catalans (IEC) després d’haver pres partit a favor des nacionalisme i ses seves falsedats romàntiques quan defensa conceptes inventats com sa confederació o corona catalanoaragonesa.

Sa Fundació Jaume III entén que s’IEC hauria de mostrar una major contenció ideològica perquè, com a acadèmia oficial de sa llengua catalana, no només representa es separatistes catalans sinó també es catalans que no són separatistes, a més de representar aquells balears que, d’acord amb s’Estatut balear, tendrien es català com a llengua oficial.

Per sa Fundació Jaume III, sa declaració de s’IEC on s’institució catalana expressa sa seva “absoluta repulsa a lo que no és altra cosa que un cas inadmissible de censura i d’atac a sa llibertat d’expressió”, en al·lusió a sa pretensió des Govern d’Aragó de retirar es llibres de text que incloguin es concepte de confederació o corona catalanoaragonesa en lloc de Corona d’Aragó, està farcida de falsedats, ses típiques manipulacions amarades de victimisme a ses quals mos té avesats es nacionalisme.

No és vera, com al·lega s’IEC, que es terme confederació o corona catalanoaragonesa tengui “sempre caràcter complementari i no alternatiu an es de Corona d’Aragó” en es llibres de text sinó que sol tenir caràcter substitutiu. No és cert, com al·lega s’IEC, que “s’estiguin estigmatisant expressions justificades per ses dades històriques”, ja que es primer pic que se va utilisar es terme confederació o corona catalanoaragonesa va esser el 1872 per part de s’historiografia romàntica catalana, en plena exaltació nacionalista de sa Renaixença. No és cert que aquest terme sigui “àmpliament acceptat i utilisat per sa comunitat científica i acadèmica”, sinó única i exclusivament per sa comunitat nacionalista, avesada a granar cap a ca seva. No és cert que aquest “episodi de censura política i ideològica”, com al·lega s’IEC, mos traslladi a “una època que consideràvem superada”, en al·lusió an es franquisme, sinó tot lo contrari: permetre sa tergiversació i sa manipulació de s’història per interessos polítics sí que mos trasllada a una època molt parescuda an es franquisme perquè aquest, igual que es nacionalisme obligatori que caplleva a pler a Catalunya, València i Balears, pretenia exactament lo mateix: adoctrinar ets escolars.

I finalment, si s’IEC mostràs una mica de sensibilitat cap a balears i valencians an es quals considera també catalanoparlants no hauria de defensar es terme corona catalanoaragonesa sinó es de corona aragonesa-mallorquino-valenciano-catalana i per aquest orde. Per qualque cosa sa categoria de comtat sempre va esser inferior a sa de regne, llevat que sa comunitat científica i acadèmica catalanista mos demostri lo contrari.

 

Ecos de premsa: 20minutos, diario balear, crónica balear, mallorcadiario.com, El Mundo-El Día,

Primer premi de 3.000€ des quals 1.000€ aniran destinats a una entitat de caràcter social de Menorca — Hi ha temps per participar fins a dia 12 de març — S’entrega de premis i sopar de IV aniversari de Sa Fundació es celebrarà enguany es dissabte 24 de març, en honor an es naixement de Joan Benejam un 27 de març de 1846

Sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears ha declarat oberta sa convocatòria des IV Premi Joan Benejam de relats breus en menorquí que té com a principal objectiu “promoure s’expressió literària en menorquí i posar fil a l’agulla a sa normalisació de sa literatura menorquina”, tal com figura a s’introducció de ses bases des concurs que adjuntam. Es vicepresident de Sa Fundació a Menorca, Joan Pons, ha assenyalat que “dignificar ses nostres modalitats significa normalisar es seu ús en ets àmbits més formals com sa literatura d’on han estat marginades”. Enguany es concurs compta amb diverses novedats, com s’augment econòmic des primer premi fins a 3.000€, des quals 2.000€ seran pes guanyador i 1.000€ es destinaran a una entitat de caràcter social de Menorca. Per altra banda, aquesta edició es Premi Joan Benejam estrena sa seva categoria infantil, a sa que podran participar tots es menors de fins a 16 anys, i on es repartiran 250€ pes 1r classificat i 50€ pes segon. En paraules de Pons, “aquest impuls econòmic pes Premi Joan Benejam i sa literatura en menorquí és possible gràcies a què en un any Sa Fundació ha duplicat es nombre de socis a Menorca i ja superam es centenar. Sa societat civil menorquina s’està mobilisant per frenar sa degradació de sa seva llengua menorquina”.

Es vicepresident ha reivindicat sa tradició literària en menorquí que va viure sa seva plenitud a cavall entre es segles XVIII i XX, i ha recordat figures tan destacades per sa narrativa costumista en menorquí com Joan Benejam i Vives, autor de Foc i Fum o Ciutadella Veia a qui van dirigits es premis, Àngel Ruiz i Pablo, Antoni Febrer i Cardona o Joan Ramis i Ramis. “—Històricament, es menorquí sí ha tengut tradició literària, tradició que va començar a recular a partir de sa normativisació fabriana del 1913”, ha recalcat Pons. Una tradició literària que Sa Fundació ha conseguit ressuscitar aquests darrers anys amb s’organisació des Premis Joan Benejam en menorquí.

Per una altra part, Pons ha lamentat que es Govern Balear hagi destinat el 2017 500.000€ a s’Institut Ramon Llull, una “estructura d’Estat” en paraules de Carles Puigdemont, i en es pressuposts de 2018 es destinin 600.000€ més, mentres no dediquen ni 1€ de s’erari públic balear a iniciatives per promocionar i dignificar es menorquí i ses modalitats lingüístiques insulars recollides a s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia.

Per acabar, Pons ha reivindicat sa feina de Sa Fundació durant aquests quatre anys a Menorca i ses altres illes, i ha reivindicat es Premis Joan Benejam com exemple de normalisació lingüística davant sa preocupant davallada de parlants de sa llengua autòctona a Balears des 45% an es 36%. En paraules des vicepresident de Sa Fundació, “és es resultat des fracàs de sa Llei de Normalisació Lingüística i evidencia una vegada més sa resistència passiva de molts menorquins davant es català estàndar, un model de llengua de rel barcelonina vinculat a s’imposició lingüística i an es nacionalisme”. Ha afegit que “es problema no és si es menorquí o es català formen part des mateix idioma o no —fet que Sa Fundació mai ha qüestionat— sinó que sa salut de sa nostra llengua és cada vegada pitjor”.

Pons Torres ha finalisat afirmant que “estenem sa mà i demanam an es Govern de ses Illes Balears, Consell Insular de Menorca i Ajuntaments sa seva implicació amb es Premis Joan Benejam amb sa finalitat de frenar sa davallada de parlants de menorquí”. I ha finalisat “ses nostres autoritats no entenen que, perquè es ciutadans de Balears emprin, vulguin i defensin sa seva llengua, primer hauran de sentir-la com a pròpia. Es Premi Joan Benejam suposa una oportunitat per impulsar, dignificar sa nostra llengua i conseguir que es ciutadans la sentin com a pròpia”.

 

Cada 17 de gener, per sa festivitat de Sant Antoni, es menorquins celebram s’incorporació definitiva de Menorca a sa Corona d’Aragó amb s’arribada d’Alfons III i ses tropes aragoneses l’any 1287. Segons sa tradició, ses tropes cristianes havien invocat a Sant Antoni, patró de Menorca, perquè els ajudàs a guanyar sa batalla. ¿Què mos amaga s’historiografia nacionalista? Un fet molt important, que Menorca ja s’havia incorporat a sa corona aragonesa de sa mà de Jaume I, vertader conquistador de totes ses Balears, qui va fer tributaris an es sarraïns menorquins amb sa firma des Tractat de Capdepera, es 17 de juny de 1231.

S’arribada d’Alfons III a Menorca, prenguent s’illa de forma il·legítima a Jaume II de Mallorca, posà fi a sa dominació àrab de s’illa que anà des segle IX fins a finals des segle XIII. A efectes reals, sa reconquista de 1287 suposà un canvi de dominadors i d’institucions insulars, no de població, ni de cultura, ni de llengua. Arribava sa religió cristiana per quedar-se i s’islam partiria per sempre. Sa societat menorquina, emperò, seria una altra història: quedava configurada pes cristians que ja habitaven s’illa baix domini musulmà, coneguts com mossàrabs, es jueus i una part important de musulmans autòctons que van quedar a s’illa per seguir fent ses feines rurals i tradicionals.

Com un lloc qui canvia de senyor però on sa família pagesa s’hi manté de generació en generació. Atesa sa dificultat d’atreure nous pobladors, els reis d’Aragó i posteriorment de Mallorca hagueren d’adoptar una política proteccionista amb es sarraïns menorquins, com han defensat historiadors de sa talla de Guillermo Pons Pons o Maria Lluïsa Serra Belabre.

Sant Antoni és patró de Menorca des de 1643, quan es Consell General va conseguir que el papa Urbà VIII reconfirmàs es Sant Patró, donant sa màxima solemnitat an aquest dia. A partir d’aquí, sa processó amb s’imatge de Sant Antoni i es porquet en es peus sortia fent es mateix recorregut que a dia d’avui, però sense sa companyia de ses murades: de l’església parroquial de Santa Maria de Ciutadella —avui Santa Església Catedral de Menorca—, entrava pel Roser, passava pes carrer de ses Amargures, per Artrutx i, sortint fora de ses murades pes portal d’Artrutx, seguia per sa contramurada fins as Portal de Mahó, on tornava a entrar a sa Ciutadella enmurallada per dirigir-se a s’església de Sant Antoni, avui en dia desapareguda.

Una processó de Sant Antoni que també es celebrava a Mahó, com a Ciutadella, que es va perdre en es segle XIX i on es poble hi participava amb una representació de sa batalla entre moros i cristians.

Sa nostra festa de Sant Antoni ha persistit a través des segles sense massa modificacions, respectant sa tradició i sense ingerències polítiques. La trobam documentada en es segle XVI, encara que es suposa que es seus orígens es deuen remuntar an es segle XIV, poc després de sa reconquista.

L’any 1981 es Ple des Consell Insular de Menorca, induït pes catalanisme insular, cometria una cadufada històrica: instituir sa festa de Sant Antoni, patró de Menorca, com a “Diada del poble de Menorca”. Una denominació antipàtica, impopular i amb clares intencions polítiques que pretén desterrar —ja ho està fent— es nostro Sant Anton’ de tota la vida.

És hora que es nostros representants polítics des Consell insular es posin ses piles i rectifiquin s’errada de 1981 abans que sigui massa tard. No deixem que sa política faci malbé sa festa de tots es menorquins. Rectifiquem aquesta diada artificial i imposada per un ‘Dia de Menorca’ de i per tots i totes. Defensem Sant Antoni.

 

Article publicat es dia de Sant Antoni a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca