Category: Noticies

Nascuda a Benetússer (València), és llicenciada en Ciències Biològiques i s’especialisà en Bioquímica per s’Universitat de València el 1989. Màster en formació des professorat tres anys més tard, el 1990 participà en es projecte de voluntariat Rural Developed Project realisat íntegrament a sa població de Kingeero (Kènia) consistent en ajuda educacional i sanitària. Des de 1996 és professora a s’Institut Antoni Maura de Palma. Preocupada per s’educació a Balears, el 2014 fou una de ses fundadores de PLIS Educación, por favor.

Un simpàtic nom que, maldament mos recordi a un prec en anglès, ses seves sigles mos revelen que van molt més enfora: Professors Lliures d’Enginyeria Social (Profesores Libres de Ingeniería Social). O lo que és lo mateix, una plataforma educativa que reivindica s’escola com un centre d’aprenentatge i no com un medi d’instrumentalisació.

Promouen una escola professional i lliure de manipulació política i ideològica. Van néixer amb s’intenció de fer-se sentir en es claustres des centres educatius “on sembla que només existeix un pensament únic”. Retreuen que “si discrepes per no esser nacionalista o no fas vaga, te crees un problema”. “No som de dretes ni d’esquerres, som docents que volem treure sa política de ses aules i crear una veu que transmeti a s’opinió pública es sentir d’aquells que no som s’Assemblea i que no compartim s’instrumentalisació que fan”. Defensen una ensenyança on primer vagi sa pedagogia i no sa llengua o sa bandera. Un dets altres propòsits de PLIS és sa professionalisació des docent i dets equips directius, perseguint s’excel·lència i s’èxit acadèmic, objectiu que, desgraciadament, s’ha substituit per uns altres paràmetres més ‘progres’ i ‘guays’.

Aquest és s’impecable perfil de sa protagonista d’aquesta setmana a Rallant en pla, Olga Ballester Nebot. Una ciutadana com qualsevol altra, mare de família, bioquímica i professora incansable per una millor educació que el 2015 va decidir donar una passa envant i implicar-se en sa política activa per canviar ses coses, presentant-se el 2015 com independent a ses eleccions an es Parlament de ses Illes Balears a sa llista de Ciutadans – C’s per Mallorca. Ballester i es seu grup parlamentari duen prop de dos anys tocant totes ses portes “habidas y por haber” perquè es reconegui sa lliure elecció de llengua a ses proves d’accés a s’Universitat (PAU) que fins enguany eren exclusiva i obligatòriament en català, fet que atemptava contra sa Constitució Espanyola. Es Conseller d’Educació, es Rector de sa UIB i es Govern de sa nació s’han compromès públicament a garantir es dret dets alumnes a triar sa llengua en què es vulguin examinar.

Sa llibertat no és un panxó bo de pair pes partidaris de sa tirania. Es sector docent nacionalista més radicalisat ja s’ha aixecat en armes per exigir que ets exàmens no siguin també en castellà, acusant sa mesura de “atac al català” i a Ciutadans de “posar pals en les rodes de la normalització de la llengua a les illes”. Nihil novum sub sole, si no fos perquè sa valentia de Ballester i es seus companys de C’s ha provocat una situació inèdita: sa dimissió de quatre vocals des Tribunal, entre ells Jaume Sastre, personatge messiànic des catalanisme insular, xenòfob autor de sa tesi des “barco de rejilla” per tots es “forasters”, convertit en màrtir durant sa passada legislatura per protagonisar una més que qüestionable vaga de fam —qualcuns rallen d’operación bikini encoberta— contra es trilingüisme des Govern de José Ramón Bauzá. ¿Què més es pot esperar d’una persona que diu que Mª Antònia Munar és a presó “per ser mallorquina”, víctima “de la justícia colonial espanyola”? tot un exemple per s’educació des nostros joves, sense cap dubte.

Olga Ballester (C’s) representa sa victòria democràtica de sa ciutadania lliure, oberta i educada davant es monstro nacionalista lliberticida i autoritari. Com deia Miquel Fèlix en el MENORCA de despús-ahir, es drets són de ses persones, no de ses llengües. Lo trist és que siguin elements com Jaume Sastre i no persones amb cara i ulls com Olga Ballester es qui tenen sa potestat a dia d’avui d’evaluar i educar es nostros fills. Mentres açò no canviï, serà es millor indicador possible de sa precària i mala salut de sa nostra democràcia.

Article publicat a sa secció Rallant en pla dimecres 14 de juny de 2017

Quan l’any 2014 es Govern Balear va decidir balearisar ets informatius de sa televisió autonòmica se varen alçar veus en contra, tant des món de sa docència com sobretot des món periodístic. Mestres i sindicalistes d’IB3 varen fer befa d’aquesta balearisació perquè, en es seu parer, una llengua necessita un estàndar comú perquè pugui esser un vehicle de comunicació precís, exacte, eficaç i funcional. No discutiré es beneficis que comporta s’existència d’un estàndar però valdria la pena esser conscients no només d’aquests beneficis, sinó també des sacrificis que suposa i tot lo que, mutatis mutandi, implica.

Si cercam sa paraula “estàndard” a sa segona edició des Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC2) de s’Institut d’Estudis Catalans (IEC) trobam: “Varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d’anivellament, de codificació, de confluència i d’acceptació en què es tendeix a eliminar al màxim les diferències dialectals, la qual utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells, els membres d’una comunitat”. Com veim, en primer lloc, un estàndar comporta “eliminar al màxim les diferències dialectals”, “homogeneïsar”, “anivellar”. Això no sempre ho reconeix es catalanisme insular, avesat a repicar i a tocar de mort an es mateix temps, presentant només es suposats avantatges de s’estàndar i amagant-ne ses seves conseqüències. En segon lloc, s’IEC no afirma que s’estàndar sia sinònim de correcció. I en tercer lloc, s’IEC se refereix a s’estàndar com una varietat lingüística que parlen –o tendeixen a parlar-hi- es membres d’una comunitat. Es membres d’una comunitat, diu, sense especificar-ne cap. ¿Quina comunitat?, mos hauríem de demanar. Aquí, en aquest sobreentès, està es re de sa qüestió.

Ets uniformisadors a ultrança i ferms partidaris de s’estàndar centralista actual solen obviar un detall que és summament important: sa perspectiva des d’on s’ho miren. Perquè, sense dir-ho, tot ho miren des d’una òptica pancatalana, des d’una comunitat de referència que no és altra que sa des Països Catalans a sa qual, per allò de s’unitat de sa llengua, pertanyeríem balears, valencians i, clar, catalans.

És evident que si s’horitzó de sa normalisació lingüística és tendir cap a un estàndar neutre, expurgat de localismes i de redundàncies dialectals, que només se quedi amb lo fonamental de s’estructura de sa llengua, arribarem a un estàndar que facilitarà sa comunicació entre valencians i balears, entre balears i catalans, entre catalans i balears. Això és evident, de sa mateixa manera que una “interlingua” com es llatí abans o s’anglès ara –o es llenguatge de senyes– facilita sa comprensió entre parlants de distintes llengües. Lo mateix passa a nivell de dialectes. Només des d’aquest punt de vista, si consideram com a referència es Països Catalans, podem parlar de funcionalitat, precisió, exactitud i eficàcia comunicatives. Per això, és normal que escriptors balears que tenen Catalunya com es seu principal mercat de vendes defensin un estàndar lo més unificat possible. S’hi guanyen ses sopes i sa seva postura és, fins a cert punt, lògica. Ara bé, ¿què passa amb tots aquells altres balears que tenen relacions esporàdiques amb Catalunya, com són sa majoria d’illencs? ¿Amb aquells mallorquins que, en un 99% de ses seves relacions interpersonals al llarg de sa seva vida, se comunicaran amb altres mallorquins? ¿Quina és sa comunitat lingüística de referència per sa majoria de mallorquins? Sa resposta és clara: Mallorca. ¿Té sentit fer passes cap a un estàndar oficial que sacrifica ses nostres característiques dialectals i aigualeix sa nostra espontaneïtat i expressivitat seculars? ¿Val la pena s’adopció d’un estàndar centralista com s’actual? ¿Què hi guanyam?

S’article baleàric pot dificultar sa comunicació –i per tant, en aquest sentit, podem dir que és poc funcional– entre un senyor de Barcelona i un altre de Sineu. Però es mateix article no és cap problema quan un senyor de Sineu xerra amb un d’Artà. Característiques lingüístiques que en principi se presenten com a poc funcionals, poc precises i poc exactes no ho són gens quan canviam sa comunitat lingüística de referència. Canal 4 TV o IB3, per exemple, que se dirigeixen exclusivament a un públic balear, no guanyen res, ni són més precisos, ni són més exactes, ni són més eficaços, ni són més funcionals, quan utilisen s’article literari en lloc de s’article baleàric. Senzillament fan es ridícul. Molt diferent seria si valencians, balears i catalans se plantejassin crear una televisió pancatalana, una televisió des i pes Països Catalans: llavors sí que tendria sentit utilisar un estàndar com s’actual, o parescut.

Però repetesc. Sa confecció d’un determinat estàndar o d’un altre és una qüestió de fronteres i de quina comunitat de referència triam. No té sentit definir un estàndar si abans no hem definit clarament a quina comunitat lingüística mos hem de dirigir. ¿Balears, Mallorca, Països Catalans? Un estàndar és només un instrument, no un fi en si mateix, encara que de vegades ho paresqui per certs exaltats.

Com ha admès Jaume Corbera, professor de Filologia Catalana de sa UIB, “es model [de llengua] és funció de s’idea que un té de sa comunitat nacional”. Així de clar, no és lo mateix s’Administació autonómica que té, per raons òbvies, com a referència sa comunitat balear que un articulista de s’AraBalears que té pretensions de triumfar en es Principat. En principi, es models lingüístics que defensin uns i altres haurien d’esser distints.

Per això, mentre València, Catalunya i Balears siguin realitats polítiques i administratives distintes i per tant valencians, catalans i balears no sentin com a pròpia, com a seva, una comunitat pancatalana –amb tot lo que això significa de vincles afectius, de pertinença o d’identitat–, se va escampant cada vegada més s’idea d’un model d’estàndars autònoms, un per València (ja el tenen), un altre per Catalunya (ja el tenen) i un altre per Balears (no el tenim). Crec que és ben hora de reclamar un model propi que tengui com a principal referència ses nostres illes, sa vertadera comunitat lingüística de referència per sa gran majoria d’illencs.

Article publicat dia 16 de juny de 2017 a El Mundo-El Día de Baleares. Pitgi assuquí.

Sempre que mos n’entemem que Menorca ha de sortir a sa televisió, es menorquins no perdem s’ocasió i, puntuals, mos plantam davant es caixó per veure vam què diuen o què mostren de sa roqueta. Però alerta, que si es tracta de Menorca, no tot val. Mos hi seim com si duguéssim paper i boli a mos, però sa veritat és que no mos fa falta. Si es programa mos agrada i reflecteix fidedignament allò que tracti sobre sa nostra illa, li darem tot es pont i cova que faci falta. Ara bé, si sentim cap disbarat, mos quedarà ben gravat en es front. No haurem de menester apuntar-ho aumon. I no ho olvidarem.

Fa qüestió de dues setmanes, es mediàtic programa gastronomic de televisió, MasterChef de TVE, va emetre un especial gravat a Menorca durant es passat mes de març. Es tracta des programa de cuina amb més audiència des nostro país, amb quasi un 20% de share a s’edició de l’any passat, que es traduiria en 3.071.000 espectadors. Es tractava d’una oportunitat d’or per promocionar sa nostra illa així com sa gastronomia menorquina i sa rebosteria més típica davant tota Espanya. Idò an es cracks de MasterChef, capitanetjats per Pepe Rodríguez, Jordi Cruz i Samanta Vallejo-Nágera, no se’ls hi va ocórrer res millor que: 1) fer una caldereta de peix en tost d’una caldereta de llagosta, 2) gravar es programa a s’Algar (Sant Lluís) i dir que eren a Fornells, i 3) mostrar com a “postre típico menorquín” uns panellets amb xicolati, postre típic de Catalunya i concretament de Tots Sants. Mai millor dit, aquests de MasterChef van fer ‘ets ous enterra’ amb sa seva visita a Menorca.

En es segon programa de sa tercera temporada, es jurat es va cobrir de glòria amb s’expulsió directe i sense compassió d’Alberto Sampere, un estudiant de medecina de 18 anys, autor des polèmic plat “León come gamba”. Allò intentava simular sa cara d’un lleó tallada en patata amb pebre vermell picant de melena i un gazpacho de fresa per acompanyar. Pepe Rodríguez qualificà aquell plat de “insulto a mi inteligencia, al jurado y a 15.000 personas que se han quedado por el camino en el casting” i Jordi Cruz ho rematà amb “esto es una marranada y una mofa a mi oficio. Ningún niño de MasterChef Junior ha tenido narices de hacer un plato tan bobo como este”. La cosa va acabar com un tro i un llamp, amb Jordi Cruz publicant un vídeo demanant disculpes públiques per ses males formes i sa duresa de ses seves paraules.

Déu me’n guard de convertir-me jo en crític gastronòmic. Ha estat sa mateixa Associació Professional de Pastisseria, Panaderia i Afins de Menorca (APAME) que en un comunicat formal ha lamentat “sa poca rigorositat respecte sa rebosteria de s’illa mostrada en es programa de Masterchef de TVE” i que, com dèiem més amunt, “es panellets són un dolç típic de Catalunya que es produeix i comercialisa a Menorca puntualment per sa festa de Tots Sants i que no es pot, en cap cas, presentar com un postre típic de s’illa”. Ademés, APAME recorda que el 2015 va editar es llibre “Menorca, tradición pastelera” on repleguen part des productes més típics de sa pastisseria i panaderia de Menorca: pastissets, coques, ensaïmada o coca bamba, flaons i formatjades, crespells, rubiols, banyes i panets de viena amb sobrassada, tortada, braç de gitano, amargos, carquinyols, macarrons, bunyols i tot tipo de dolços menorquins. Diuen es pastissers menorquins que “a sa pastisseria local menorquina se l’ha de reconèixer per sa seva identitat pròpia, antigüedat i gran varietat”. Exactament lo mateix passa amb sa nostra secular manera de xerrar.

APAME ha donat tota una lliçó de menorquinisme defensant sa vertadera gastronomia típica de Menorca, sobretot an aquells que se les donen de menorquinistes emperò, a s’hora de sa veritat, no mouen un dit per lo nostro; sinó que ja els hi va bé que sa nostra personalitat insular quedi difuminada entre sa des nostros vesins catalans. Més d’un des qui no han piulat haguessin posat es crit en el cel si, en tost d’uns panellets, haguessin mostrat un cocido madrileño com a gastronomia menorquina. ¿On són Fra Roger, s’IME o es Consell Insular de Menorca? Sa bíblia conté un frase que per cosa ha fet fortuna, “pes seus fets els coneixereu”. Més clar, aigua.

Esperem idò, que Jordi Cruz o MasterChef demanin disculpes públicament a Menorca i an es menorquins per sa seva falta de sensibilitat i rigor cap a sa gastronomia menorquina, així com van fer amb aquell jove estudiant de medecina. I de pas, esperem que ningú acusi APAME d’ “anticatalanistes” o de “voler afavorir la gastronomia castellana”, com mos diuen an aquells que defensam lo menorquí. Sia sa llengua, sa gastronomia o lo que faci falta.

 

Article publicat dia 7 de juny a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca

Fa quasi un segle, es britànic Aldous Huxley retratava sa seva visió distòpica des futur a sa novel·la Un món feliç, que començava amb una visita guiada a una meravellosa fàbrica de persones. Milenars d’òvuls i espermatozoides seleccionats exposats en provetes esperaven esser emprats per «formar un embrió perfectament constituït», que després se convertiria «en un adult normal», de diverses classes i qualitats.

A sa fira des “ventres de lloguer”, Surrofair, que va tenir lloc a Madrid la setmana passada, desenes de dones exposades en catàlegs oferien es seus òvuls -indicant es seu color d’ulls, cabells, raça…- mentre d’altres dones esperaven esser llogades per gestar embrions, a canvi de quantioses sumes de doblers. Ses clíniques intermediàries asseguren que ets elevats preus responen a ses garanties de seguretat i qualitat genètica que ofereixen.

Aquesta pràctica és il·legal a Espanya, però legal a altres països com EEUU, Rússia o Grècia. És il·legal perquè s’ús instrumental i mercantilista de sa persona, tant des nins com de ses mares en aquest cas, atempta contra sa seva dignitat. En paraules kantianes, sa persona no té preu perquè és insubstituïble. A sa Surrofair, en canvi, pots adquirir un fill pagant entre 50.000 € i 200.000 €. ¿Realment podem permetre que hi hagi persones que se lucrin per vendre nins?

Tot això comporta, a més, molts de perills: que dones en risc d’exclusió, que de vegades acaben dins es món de sa prostitució, acabin també donant a llum nins per vendre; que esser pares se convertesqui en un desig egoista en lloc d’un desig altruista; que s’amor paternofilial no s’entengui com a incondicional sinó subjecte a ses condicions contractuals de “qualitat genètica” i “normalitat”; que es nins que nesquin amb una discapacitat, física o psíquica, siguin rebutjats pes sol·licitants –com ja ha passat– i també per sa dona que els ha parit; que anem an es tribunals per compliment defectuós des contracte perquè es sol·licitants al·leguen que sa gestant va fumar durant s’embaràs i això ha provocat s’entrega d’un producte defectuós, un bebé amb discapacitat.

Voler esser pares és un anhel meravellós. Implica voler entregar sa teva vida a una altra persona, per sempre i incondicionalment. Per això, qui vol esser pare o mare –en sentit vertader– no pensa què aportarà es nin a sa seva vida, sinó què li aportarà ell a sa vida des nin. Per això, per sa majoria de pares és aberrant es terme “qualitat genètica”, perquè refuen de ple qualsevol intent de classificació, perquè es seu fill és únic, i, més encara, una classificació qualitativa, perquè es seu fill es perfecte tal com és.

En definitiva, sa maternitat subrogada fàcilment pot suposar es mercantilisme de sa vida humana i, amb això, greus conseqüències per moltes persones concretes i una passa més cap a sa descomposició moral d’Occident. S’eugenèsia i s’esvort, s’eutanàsia i ara sa maternitat per contracte. Tot apunta a una concepció dispositiva de sa vida -pròpia i dets altres-, es seu valor relatiu en funció des benestar i d’una concepció de sa llibertat com a plena autonomia per satisfer es propis desitjos i capritxos. Si volem revertir aquesta tendència, hem de posar es valor incommensurable i superior de cada persona en es centre de sa nostra ètica.

Article publicat a mallorcadiario.com diumenge 14 de maig de 2017

Despús-ahir, 15 de maig, vam celebrar dues festes prou importants i polides. Per una banda, Sant Isidro, patró de la pagesia espanyola, dets agricultors i dets animals. Per s’altra, es Dia Internacional de sa Família. A priori podríem pensar que no tenen res a veure una cosa amb s’altra, però jo crec que tenen més en comú de lo que mos pensam.

Sant Isidro llaurador, canonisat en es segle XVII i venerat com a sant per l’Església Católica, va néixer el 1082 en es si d’una família pagesa pobra de Madrid, residents a una zona rural que pertanyia encara a sa taifa de Toledo dominada per Al-Àndalus. Per lo tant, es nostro sant nasqué en ple període de reconquista cristiana de sa Península Ibèrica. Una cosa que molta gent no sap és que Sant Isidro era mossàrab. Pes qui no coneguin es significat, és es nom que ets àrabs denominaren a sa població cristiana autòctona que convivia amb ells durant ses dominacions islàmiques d’Al-Àndalus. Sense anar més enfora, només hem de pensar amb aquells cristians que convisqueren, tant a Menorca com a ses illes germanes, amb es dominadors sarraïns i també amb sa comunitat jueva abans de sa reconquista cristiana de ses Balears per part de Jaume I el 1229. Però açò ja són figues d’un altre paner.

L’any 1993, s’Assemblea General de Nacions Unides va proclamar aquesta fetxa com un homenatge a sa família, deixant ben clar s’importància que sa comunitat internacional li atorga an aquesta institució. Enguany es Dia Internacional de sa Família està dedicat a resaltar es paper que juguen ses famílies, així com aquelles polítiques familiars orientades cap an es foment de s’educació i es benestar des seus membres, sobretot, s’educació infantil i sa formació contínua d’al·lots i joves.

Es Pacte per s’Educació és un des majors reptes que encara Espanya a s’actual legislatura. Seria un bon moment per eliminar, d’una vegada per totes, sa política de ses aules; així com implantar un sistema d’educació en llibertat, on es professors no siguin presos d’un currículum encorsetat i decimonònic i puguin ensenyar en llibertat segons es seus criteris educatius i es des centre —no es que marqui s’Estat—, i on es respecti sa darrera paraula des pares quant a s’educació des seus fills, d’acord amb s’article 27 de sa Constitució Espanyola: los poderes públicos garantizan el derecho que asis-te a los padres para que sus hijos reciban la formación religiosa y moral que esté de acuerdo con sus propias convicciones.

Isidro de Merlo i Quintana no va tenir una vida fàcil. Es seus pares eren tan pobres que ni tan sols li van poder pagar ets estudis. Però açò no va esser cap impediment perquè a ca seva li ensenyassin a estimar Déu i, per lo tant, a estimar ets altres. Amb només deu anys perdé son pare i hagué de fer feina de pagès pes terratinent Don Juan de Vargas. Passats ets anys es casà amb Santa Maria Toribia, matrimoni que hagué de patir es sofriment de perdre un fill a temprana edat. Maria i Isidro, emperò, entengueren que aquella era sa voluntat de Déu i es comprometeren a dur una vida normal en continència. Es dos sants començaren així a freqüentar sa Santa Missa cada dia, fins an es punt que es demés treballadors acusaren Isidro de tenir poques ganes de fer feina i perdre es temps. Però es supervisor pogué comprovar com cada dia, abans de partir, Sant Isidro deixava llesta sa feina que corresponia a sa seva arada i, per més inri, treia tres vegades més producció que es seus companys. I així es guanyà es respecte des seus superiors i des seus companys. Lo que guanyava des seu jornal, ho esmitjava en tres: una part per l’Església, una altra pes pobres, i una altra per sa seva família (sa dona, es fill i ell).

No és casualitat que ses Nacions Unides fixassin es Dia de sa Família es 15 de maig. Sant Isidro representa a la perfecció es valors d’humiltat, feina, modèstia i honradesa de sa família cristiana. Esperem que ses famílies des segle XXI no perdin mai de vista tals valors des sacrament, i que es famós Pacte per s’Educació no oblidi es dret des pares a triar lliurement s’educació des seus fills.

Article publicat a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca (17 de maig de 2017)

També conegut com el impuesto a la muerte, es tracta d’un dets imposts més injusts i confiscatoris que s’han pogut inventar mai es notros estimats polítics i buròcrates estatals, ja que grava coses per ses quals es ciutadans ja han hagut de tributar en moltes ocasions anteriors: renda, béns inmobles, activitats econòmiques, etc.

¿Com funciona s’expoli?

1r. S’Estat fa una anàlisi totalment subjectiva i desproporcionada de s’immoble heretat completament fora de ses transaccions des mercat creant un fals valor catastral que beneficia a Hisenda i castiga s’hereu. En qualcuns pobles d’Andalusia, es catastre ha revisat a l’alça en més des 30% d’aquests immobles encara que en aquests municipis no hi hagi hagut ni tan sols un mínim de transaccions que puguin justificar una pujada de s’IPC. En altres paraules, s’Estat valora s’immoble molt per damunt des seu valor real en es mercat per així rapinyar tot lo que pugui an es ciutadà.

2n. Se li aplica an aquest fals valor catastral s’impost que es polítics i buròcrates decideixen robar-mos. Segons s’economista Daniel Lacalle, a una família espanyola que havia heretat una vivenda, un local comercial i una petita parcel·la que s’Estat havia valorat en… ¡600.000€!, resulta que es van veure obligats a pagar 309.000€ només en imposts (amb interessos i costs). O es cas d’un jove de 15 anys, fill únic de pares divorciats que, a sa mort de son pare, rep en herència es seu pis que s’Administració valora en 300.000€ quan realment en val uns 100.000€. I vet aquí un al·lot de 15 anys a qui se l’obliga a pagar 80.655€ per una casa que son pare es degué guanyar amb sa feina de tota una vida.

3r. Lo fort des tema no és només lo confiscatori que és aquest impost, sinó que a la pràctica, no té cap tipo d’efecte redistributiu ni d’igualtat, a pesar que més d’un pirata ho vulgui justificar fent-mos creure que sí. Sa realitat és que s’Estat -a través des Govern de sa Comunitat Autònoma- actua com una gran agència immobiliària prenguent an es ciutadans aquelles propietats en herència a ses que han de renunciar perquè no poden pagar s’impost de successions i donacions. Llavores treu aquests immobles a subhasta i, ¿qui compra aquestes vivendes? ¿Es pobres, es joves, sa classe mitja treballadora? No, es rics.

Es tracta de s’exemple més gran de com s’Estat mos roba an es ciutadans a través d’una pràctica perversa de redistribució negativa: allò que sa classe mitja s’ha comprat a través des seu esforç acaba en mans d’uns pocs adinerats ja que s’hereu no pot fer front an es brutal impost que se li exigeix. A part d’esser un impost injust, arcaic i confiscatori, que grava coses que ja han tributat en es passat, és un impost que no genera cap tipo de millora de redistribució, ni millora ses condicions socials, sinó tot lo contrari a un país on pes 90% des ciutadans sa seva major font d’estalvi és sa casa o s’immoble que es compra. O sigui, que gràcies a s’impost de successions que tant defensen governs d’esquerres com es de Susana Díaz o Francina Armengol només es rics poden heretar. Molt social i d’esquerres, tot.

Sa comunitat de Múrcia, un exemple fiscal a seguir

S’Estat pretén que es ciutadans siguem experts en materia legislativa o fiscal per evitar que mos atraqui. ¿És injust que uns espanyols paguem més que altres segons a quina comunitat autònoma visquem? ¿Harmonisació fiscal? Clar que sí, però qui ha d’acabar amb aquesta desigualtat són aquelles comunitats (Andalusia, Balears… ) qui institueixen aquests imposts confiscatoris, no ses poques (Madrid, Múrcia) que l’estan bonificant. És es cas de Múrcia, on fa qüestió de setmanes es conseller d’Hisenda, Andrés Carrillo, anunciava que sa comunitat suprimirà s’Impost de Successions el 2018.

L’any passat Francina Armengol firmà una declaració institucional conjunta amb Pedro Antonio Sánchez, llavonses president regional de Múrcia, per un millor finançament autonòmic. Armengol al·legà que responia “a sa necessitat de garantir es servicis públics que necessiten es ciutadans que representam” i es queixava d’un “tractament injust”. Si és ver que Armengol mira tant com diu pets interessos econòmics des ciutadans, hauria de suprimir s’impost de successions tal i com faran es seus aliats murcians. De lo contrari, na Francina mostrarà es llautó i quedarà demostrat que tot era una excusa per dissimular lo que realment li interessa: fer sa garangola a sa Catalunya rupturista de Carles Puigdemont.

S’impost de successions és un robo an es ciutadans i es polítics l’haurien d’esborrar des mapa ipso facto a tota Espanya. A molts de governs que es fan dir “d’esquerres” els hi aniria molt bé revisar Karl Marx en materia impositiva: “pagar imposts s’hauria de considerar com alta traició. Negar-se a pagar imposts és es primer deure de qualsevol ciutadà”. Tal vegada així deixarien de fer-mos sa vida tan complicada.

Article publicat dimecres 10 de maig de 2017 a Rallant en pla des Diari de Menorca

Avui publicam sencera Mestre des temps, alumne de sa vida de Jaume Anglada Bagur, s’obra guanyadora des III Premi Joan Benejam de relats curts en menorquí.

 

Mestre des temps, alumne de sa vida

S’avi Siset no em xerrava de bon matí en es portal. No, no era d’aquests. Ell ho feia es fosquets, entre llum amb cruies, a sa penombra de s’humil menjador amb voltes de ca nostra i a sa calor d’aquella cuina de carbó que feia es menjar així com Déu mana. I de fet, no xerrava, recordava en veu alta ses històries viscudes en una joventut marcada per faltes de tot tipo.

I eren possiblement aquestes faltes ses que varen enriquir s’imaginació de sa generació des meu avi. Avui, permeteu-me que vos conti sa rondalla que, quan jo era petit, més me va entrar dins es cor…

Hi havia una vegada un jove trist que escoltava, sempre tot sol, com bategaven ses pulsacions de sa lluna plena de mitjanit des dets penyals del Pilar, quan es vent incontestable de tramuntana bufava de forma impulsiva intentant inútilment fer net es records de tota una vida. Una vida, fins feia molt poc, buida de motivacions i recentment copejada per una dura realitat. Es vent feia sa seva feina duguent aquell renou silenciós que són ses preguntes incontestades. ¿Era aquell estat d’ànim simplement una depressió com una altra o s’amagava qualque cosa més davall aquell anhel d’obtenir respostes?

En Joan, es protagonista d’aquesta història quasi intemporal, no era un jove de credulitat fàcil, més tost era complicat convèncer-lo de res… I vet aquí que ara se trobava davant una paradoxa d’insondables dimensions. Si no acceptava mai cap resposta mínimament convincent, racional o tangible, ¿d’on punyetes li solia aparèixer aquell homo misteriós que ara estava segut just en es seu costat? Però… com em deia s’avi, deixem que s’Arquitecte des Destí dibuixi ses línies rectes sobre ses fulles tortes… i per orde cronològic.

Tot va començar ja fa uns quants anys, quan en Joan va trobar una feina que li feia molta il·lusió: sa de fuster a ca mestre Biel “es caparrut”. Era sa Ciutadella des temps d’en Jaume “es tonto” i de s’Espanya de Paco “es sèrio” (per situar-mos amb es malnoms). Lo que més li va cridar s’atenció però d’aquell vell i entranyable taller des carrer de sa Murada d’Artrutx on començava feina, no va esser res des treball de mosso que feia, sinó sa peculiar forma d’esser des seu mestre. En Biel “es caparrut” era un homo estrany, tancat, silenciós i inclús una mica místic. Tan prest se passava dues setmanes sense badar boca, com començava a xerrar (sempre de sa mateixa història) d’un antic fuster que havia estat mestre des mestre des seu mestre i des que, un bon dia, ja ningú va sebre res més. Uns deien que se l’havia enviat sa terra. Uns altres que el varen veure pujar al cel en un carro de foc, com es profeta Elías. I inclús, es més porucs, deien que era fill del dimoni!!! Però en Joan, sempre escèptic, no creia gens aquelles, segons ell, estúpides llegendes populars. Sa seva opinió era que aquest estrany personatge s’havia fartat, d’aquella, i cit textualment, “gent curta de poble” i havia decidit deixar-ho tot i emigrar a qualque ciutat que valgués més la pena viure-hi. Lo que no sabia en Joan era que sa veritat estava molt enfora d’on ell la cercava o, dit d’una altra manera, molt més a prop de lo que ell esperava…

Un bon dia que mestre Biel va sortir a fer un treball en un lloc de sa banda de mitjania de Ciutadella, es mosso, tot sol en es taller, va tenir ocasió de conèixer una mica aquesta veritat de sa que vos xerr. Açò va esser quan, rascant tot brusc com ell mateix, un tros de llenya amb una espàtula, aquesta li va patinar i copejà amb violència en es cap. Es cop va esser tan fort que en Joan va perdre es coneixement una bona estona. I dedins aquesta inconsciència momentània… tot es seu món va començar a baratar. I molt…

Tot d’una, una forta llum cegadora que feia fins i tot tancar ets ulls, blanca, molt blanca, va interrompre aquest estat. Darrere sa llum s’hi amagava qualcú, una figura difuminada, una persona, un homo. En Joan, encara atordit, li va demanar:

-“¿Què desitja, senyor? Es mestre ara no hi és”. Sa resposta no se va fer esperar:

-“Jo Som es Mestre. ¿De ver que no me coneixes?”, va contestar sa veu també en un perfecte menorquí, sa qual cosa evitava que es tractàs d’un foraster desconegut.

-“No, vós no sou es mestre. ¿Qui sou idò?”, va exclamar en Joan ja una mica nirviós i sense conèixer qui tenia davant.

-“Som es Mestre des mestre des mestre des teu mestre… I tu, ¿vols aprendre realment a fer sa teva feina?”. Aquí en Joan se començava a esglaiar. Aquella història d’un mestre des mestre des seu mestre ja li sonava de quan en Biel “es caparrut” se posava misteriós i melancòlic. Així que, guiat pes seu impuls juvenil i pes seu caràcter poc sociable, li va mal respondre:

-“No m’empenyis tu, eh!!! Aquí s’únic mestre que hi ha és mestre Biel… Prou n’hi hagi!!!”

Després d’aquestes paraules varen esser es crits d’uns al·lots que jugaven a “pares-pares” en es carrer lo que el van despertar realment des desmai. Llavors… lo que havia vist en estat inconscient o en somi, ¿no havia passat en realitat? Què estrany! Va decidir que mai explicaria a ningú lo que havia vist perquè pensava que si ho feia el tractarien de boig per amunt, i sincerament, ell mateix també se va pensar una bona temporada que estava com un llum…

Mentres, es pols d’aquella Ciutadella bategava an es ritme de balls de “fandango”, de porquejades, de galls d’indi de Nadal, de xafarderies de vesins, de bujots i de Sant Joan [1], és a dir, com ara, més o manco, però açò sí, a un altre ritme, un molt més lent, encantador, respectuós i tradicional, i que, sense cap dubte, més d’un ciutadellenc trobam a faltar. Però s’història en es temps que ara vos explic, sempre recordant sa particular i reconfortant forma d’explicar-la de s’avi meu, transcorria inalterable es seu curs…

Això era un bon dia d’estiu, allà an es migdia, amb sa calor insofrible d’agost, quan mestre Biel i en Joan “es mosso”, feien feina tranquil·lament en es taller i, sense venir an es cas, an en Biel li va agafar novament per explicar s’història d’aquell antic mestre de mestres. Sa cara des mosso va baratar radicalment. No feia molt que l’havia visitat en somni. Així que, tot decidit, va interrompre i li va demanar an es seu mestre:

-“¿I què era de nom aquest mestre? Era de Ciutadella, supòs… ¿Quants anys fa que és mort? ¿Va esser ell qui va obrir aquest taller?”. Ses preguntes se li disparaven imparables com ganivets.

-“Tens molt d’interès tu ara en Mestre Josué! [2] ¿És que a tu també t’ha visitat?” Aquestes paraules varen deixar aturat al pobre Joan. Amb sa boca ben oberta i tremolant com un dragó va però conseguir articular una frase:
-“¿És que a vostè també se li apareix…?”. Sa llavor ja estava sembrada, ara només faltava regar-la. Seguia xerrant mestre Biel:

-“Jo no tenc suficients paraules per explicar-me, som un homo humil i senzill, sense estudis. Sa meva ignorància és tanta que no sé ni per on començar a rallar d’aquest esser tan humanament indefinible. Només tancaré ets ulls, i vull que els tanquis tu també (aquí preg que faci igual s’hipotètic lector d’aquesta història uns moments  abans de seguir llegint per traslladar-mos a s’instant que descric) i recordaré es fets com un somi meravellós, místic, majestuós, humil, humà i molt, molt real”, i li va narrar lo que segueix a continuació.

Aquesta és s’història d’un al·lot molt trist i intransigent que solia donar-se sa raó sempre a ell mateix. Ses opinions des demés no li importaven. Ell era es centre de l’univers i se pensava que ho sabia tot primer i millor que ets altres. Açò va esser així fins que una nit, tot sol, com sempre, i ajagut en un des penyals de ses Cales del Pilar, se li va aparèixer un homo molt misteriós que mai havia vist i que va sorgir… des no-res!!!

-“Eh, ¿què fas tu aquí? ¿D’on surts? ¿M’espiaves o què?”, li va amollar sobresaltat aquest jove.

-“Jo sempre he estat aquí, però fins avui tu no m’has pogut veure”. Va esser sa resposta sempre pausada d’aquell homo, amb tota sa comprensió del món a sa seua mirada.

Se tractava d’un homo alt, possiblement devia de passar des metre i vuitanta centímetres d’altura. Era de complexió forta, jo diria que atlètica, amb es cabells i ets ulls negres com es carbó. Es seu pentinat era molt peculiar, amb una marcada retxa enmig des cap que dividia amb dues mitats exactes es seus llargs cabells quasi bé onats. Sa barba, més o manco, tendria sa grandària d’un puny tancat, tal com la duen molts de musulmans; però ell no coincidia massa amb sa fesomia musulmana, més tost tenia ses formes i faccions mediterrànies, com tu i com jo, perquè mos entenguem. En canvi, sa seva vestimenta era bastant estranya: sandàlies fetes de palla premsada i fermades a tall de garró i una única túnica blanca des coll fins an es peus i que anava subjectada per sa cintura amb un cinturó fet de corda, eren ses úniques robes que duia [3]. Tenia idò un aspecte senzill i sense dubte com d’un altre temps … d’un altre temps molt distant i remot, ja m’entens… També era innegable, val a dir, que sa seva aura reflexava una forta personalitat que tot d’una aquell al·lot va assaborir a través de sa profunditat de sa seua ensenyança i enteniment en relació a sa condició humana. Aquell jove, impressionat, de cop li va amollar (interrompent a ses primeres de canvi):

-“¿Tu ets qui realment sembles, o és que ara també veig visions?”. S’homo, ja no tan estrany, va respondre amigablement amb una altra pregunta:
-“¿I tu, ets es que realment pareixes?”. Aquell jove, de primeres, no va entendre es significat d’aquestes inesperades paraules.
–“No jutgis per lo que veus i no seràs jutjat per lo que pareixes”, va afegir. I aquest va esser es comentari amb es qual se va identificar, per revolucionari (tal com ell se sentia sempre) i que va tirar per terra tota sa seva actitud inicialment agressiva contra aquell sorprenent personatge.

Sí, benvolgut Joan, tot allò era real, tant com ses aus del cel que volaven lliures i felices cap a s’horitzó nocturn d’aquella platja del nord de Menorca. Però… ¿com era possible allò? Pareixia clar qui era, però no per què hi era. Així que, directament, s’al·lot li va amollar:

-“Vós no sou d’aquest temps, ni tampoc sou d’aquesta illa. ¿Com puc sebre que no estic somiant o que no m’he tornat boig del tot?”

-“¿Pots creure que sa veritat mai no és absoluta? ¿Pots creure que estiguem envoltats de coses invisibles, però que existeixen, com per exemple s’amor, s’amistat, es perdó, sa tolerància o sa seva fe? ¿Pots creure també que hi ha un lloc sense cap tipo de murada (frase molt significativa per un ciutadellenc d’aquell temps) molt a prop d’aquí i que aquesta no és més que una de ses seves infinites morades? Tanca ets ulls, dóna’m sa mà i vine amb jo”. Es jove sense demanar, cosa que no feia mai, va creure en sa Paraula d’aquell Homo i el va seguir sense dubtar gens.

I, en obrir s’ulls … sorpresa!!! Ja no estaven al Pilar. Ara eren a una platja del sud de Menorca: Macarella!!! Te pots imaginar es retgiró inicial d’aquell jove que no donava crèdit a lo que veia!!! No era capaç d’assimilar tot lo que succeïa, només podia callar i seguir escoltant es seu nou amic.

-“Veus? Ara tu tampoc ets d’aquest lloc però hi ets, contemplant en cos i ànima es seu paisatge. No tot és lo que pareix, tot és lo que noltros volem que sigui”.

-“Noltros?, ¿i qui som noltros?” -disparà com a filosofia. Un somriure i aquesta nova frase varen esser sa resposta:

-“Noltros, amic meu, som es treballadors des destí”.

-“Ah sí? Així idò… ¿som noltros mateixos es que feim i desfeim tot lo que mos ha de passar? Però, ¿no mos van mostrar, i que puc dir-vos jo a Vós, que hi ha un Déu que mos marca es camí que hem de seguir?”

-“Més o manco; però aquest Déu de qui xerres no és com te l’imagines. És cert que tinguem un camí fet a sa nostra mida, però també ho és que som lliures de caminar-hi o no per ell. Segueix-me una altra vegada i entendràs lo que vull dir”.

De nou, i sense vacil·lar, van tornar a tancar ets ulls, i, sense moure-se d’on eren, van anar a parar a un altre emplaçament diferent, ara no només en s’espai sinó també en es temps: a sa Cala en Turqueta de l’any 1694!!! per contemplar, sense poder intervenir, es desembarc d’una vintena d’homos ben armats procedents de terres estrangeres que va topar-se amb sa valenta resistència d’un reduït i brau grup d’herois ciutadellencs… Després varen botar novament cap a enrere, fins a l’any 1611, per presenciar un nou desembarc, ara a ses seves costes d’Artrutx!!!, es d’unes galeres també estrangeres i que igualment varen repel·lir es nostros antepassats, no sense passar força ansietat i agonia [4].

I així, sempre pegant bots en es temps i dins s’espai només menorquí, es jove alumne d’aquesta lliçó, d’una mica més que d’història, juntament amb es seu Mestre, van recórrer moments terriblement violents i agres de sa seva vida d’aquesta illa… però s’al·lot, realment, encara no ho acabava d’entendre!!!

-“¿Per què me mostrau tot açò, Mestre? ¿Quina explicació s’amaga darrere aquests fets tan horribles?”

-“Te deix veure açò per mostrar-te s’altra cara de sa seva mateixa moneda des sentit de tot. Aquí Déu no hi té res a veure. Són ses persones ses que totes soles se surten des camí que abans te deia i que, també a criteri i voluntat seves, volen imposar an ets altres es seu trajecte i destí encara que sigui fent pagar un preu moltes vegades massa alt. Aquest és es mal ús que en feis des lliure albir que Déu vos va regalar, amic meu. Creu-me, val la pena aprofitar es regal tan fantàstic que és la vida en llibertat, perquè Déu, en Veritat et dic,… que és molt més senzill que tot açò que t’han mostrat. A Ell només te’l puc definir, perquè m’entenguis, com a amor incondicional… i tot lo que açò implica. Un amor amb es que tots naixem i un amor que tots trobam en es descans d’aquest curt viatge que és sa vida aquí”. I aquestes eren ja paraules profètiques.

-“Molt bé, ja comprenc què me vol dir. Però… ¿per què m’ho diu a jo?, i sobretot: ¿per què ara?”. Aquí, sa cara des Mestre va perdre un segon es somriure sincer i amable que duia darrere cada explicació i, acte seguit, va assenyalar amb es seu dit índex esquerre es peu d’aquells penyals de ses cales del Pilar. Havien tornat subtilment a aquesta platja just en es moment i en es temps an es que pertanyia es jove. Així, s’al·llot va trobar sa terrible resposta que abans cercava: un cos jove, caigut precipici a baix, estava quiet, immòbil, sense vida… Sí, ell mateix!!!

-“I aquí, benvolgut Joan, d’aquesta forma tan brusca i tan cruel, acaba s’història d’aquest Mestre que, curiosament, veig que ara també te ve a cercar a tu… ¿Què t’ha semblat?”

En Joan, evidentment, ni podia respondre. Clars símptomes d’inquietud el tenien paradoxalment paralisat.

-“¿És que s’atraca ja sa meva hora amb aquestes estranyes visites?”, es va demanar per dins ben assustat. Tal vegada tot allò, va voler creure, fou només una forta suggestió engendrada en es seu subconscient… o pot ser que no!!! Hauria d’anar a reflexionar seriosament sobre tot allò… I no coneixia millor manera de cercar respostes que anant a cercant-les en es penyals de ses platges del Pilar, com sempre… sa pròxima nit de lluna plena.

I aquí, benvolgut i indulgent lector d’aquesta història des temps i de la vida, arribam an es final tornant an es principi. Un final que no vull posar jo, ja que s’avi meu tampoc ho feia, sinó que l’heu de posar voltros, a ser possible, també, com en Joan… en una nit de lluna plena… des des penyals del Pilar!!!

 

Notes:

[1] Frase inspirada en es fets típics de sa Ciutadella Veia de Mestre Joan Benejam.

[2] Es nom de Josué és sa forma llatina de Iosous, i aquest s’hebreu Yeshosua, derivat de s’element diví Yahvehi sa rel ys. Així, es seu significat és Yahveh (Déu) és salvació.

[3] Descripció de Jesucrist inspirada en sa col·lecció Caballo de Troya de J.J. Benítez.

[4] Dades i dates extretes des llibres Historia de la Isla de Menorca, de Pedro Riudavets i Tudurí, i Historia de Menorca, de Guillermo Pons.

P. S. Aquesta història està dedicada a tots aquells que saben diferenciar entre viure de moment i viure es moment. Maleïts es que tenen por a conèixer-se, perquè quan sa mort els cridi, sentiran que no han viscut.

 

Jaume Anglada Bagur

Tres anys de presó per un delicte que no ha comès i sense cap prova que demostri sa seva culpabilitat. Aquest desafortunat titular resumeix s’història de Joan Cardona Pons, un menorquí que duu nou anys vivint a Barcelona. Es malson d’aquest jove mahonès resident a sa ciutat comtal va començar es 19 de novembre de 2012, quan una al·lota va esser víctima d’una agressió sexual basada en tocaments a un pit i a sa zona des genitals en es portal de ca seva a mans d’un altre jove que, segons va relatar ella mateixa, menava una moto. Deu dies més tard, sa jove denuncià es suposat agressor que l’havia agredida reconeguent-lo a sa feina.

Davant es tribunal, en Joan es va declarar innocent, presentant com a proves es testimonis des seu germà i de sa companya de pis que van jurar que aquell vespre en Joan estava sopant amb ells, com feien habitualment. Ademés, van poder demostrar que així va esser aportant com a proves s’estacionament de sa bicing (velo pública) per part des germà d’en Joan a s’aparcament de bicicletes més pròxim an es seu domicili.

An açò li hem de sumar es registre d’una telefonada de sa companya des des fixo des pis, i sa declaració des qui per llavonses era sa parella sentimental d’en Joan, ja que per més inri, en Joan és homosexual i pocs minuts després des fets denunciats, es trobava mantenguent una conversa de caràcter amorós a través de Facebook. Conversa que també es va aportar davant es jutge com a prova. També ha subestimat sa justícia que en Joan hagi demostrat que era client habitual des supermercat on feia feina sa jove agredida, on el va identificar com autor de s’agressió, i que sa descripció física de sa declarant no coincidís amb s’imatge que en Joan presentava en aquella època.

De res ha servit que en Joan declaràs i demostràs sa seva condició d’homosexual, que mai ha tingut ni menat cap moto, o que a s’hora en què es produiren es fets ell fos a ca seva sopant. Des de dimarts de la setmana passada, en Joan es troba ingressat per força a sa presó catalana de Sant Joan de Vilatorrada (Centre Penitenciari Lledoners). Es nostro hipertrofiat Estat ha exercit una vegada més es seu particular i injust monopoli de sa violència privant en Joan de sa seva llibertat, de sa seva família, de sa seva vida, a pesar de no tenir cap prova contra ell més que s’acusació.

Es colmo de s’injustícia exercida per s’Estat és sa perversitat que s’amaga darrere d’aquests casos de condemnats sense proves demostrables en contra. Joan Cardona, que ha mogut cel i terra per demostrar sa seva innocència, haurà de reconèixer sa culpabilitat d’una agressió sexual si vol poder disfrutar d’un mínim de llibertat a través de qualque permís i minúsculs beneficis penitenciaris a partir des 9 mesos de presó. Si no ho fa, no li reduiran sa condemna, ni podrà sortir amb permís cap fi de setmana, ni podrà arribar as tercer grau. Inclús es veuria obligat a assistir a programes de reinser-ció per agressors sexuals. És es cas de s’holandès Romano Liberto Van Der Dussen, a qui s’Estat va mantenir encarcel·lat frívolament durant dotze anys a una presó de Palma fins que es Tribunal Suprem va anul·lar l’any passat una de ses tres penes per agressió sexual que pesen damunt ell. En paraules seves, “me han jodido la vida, no hay nadie que me lo pague. No puedo explicar lo que he sufrido, no se lo deseo ni a mi peor enemigo”.

Lo pitjor des cas és que, mentres sa justícia condemna en Joan, un jove homosexual contra es qui no recau cap prova en ferm, es vertader agressor sexual segueix lliure en es carrer. A un se li remou es ventrei en veure aquest jove mahonès a presó sense proves i, per contra, a terroristes, assassins, pederastes o violadors de rosetes enmig des carrer. Sense cap dubte i amb es degut respecte a ses nostres institucions, sa justícia s’ho hauria de fer mirar. Es Tribunal Constitucional podria revisar es cas de Joan Cardona i valorar amb més deteniment sa coherència de ses proves i testimonis exposats per sa defensa, abans de seguir coartant sa llibertat a un jove de 28 anys amb tota sa vida per davant i que no compta ni amb antecedents. En es cas contrari, es nostro Es-tat i es seu sistema judicial s’hauran cobrat dues víctimes on només n’hi havia una.

Article publicat a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca (26 d’abril de 2017)

Es Dijous Sant és un des dies amb més mostres de fe popular de sa Setmana Santa. És sabut que, en temps d’en primer, sa gent es vestia de dol i des dematí ençà quedava prohibida sa circulació de cotxos i altres vehicles dins es pobles fins que passàs es Toc de Glòria. Encara a dia d’avui, institucions com sa Guàrdia Civil o societats amb cara i ulls com sa centenària Casino 17 de Gener salvaguarden sa tradició de posar ses banderes a mitja asta de dijous vespre fins es diumenge, Pasqua de Resurrecció, just després de matar es bujot, en motiu de dol per sa mort de nostro Senyor Jesucrist. ¡Qui ho hagués dit, d’un casino amb uns orígens netament republicans i obrers! Un fet que demostra que ses tradicions són açò, tradicions, i que no hem de mesclar ous amb caragols.

Tornant as Dijous Sant, es matí s’hi feia sa missa crismal i es decapvespre sa Missa In Coena Dominique recorda s’episodi des lavatori i mandat de Jesús, que acabava amb s’ofici de tenebres i, finalment, amb lo que mos pica aquesta setmana a Rallant en pla: ses Cases Santes. Una paraula tan antiga que la trobam inclús a Tirant lo Blanch, i que fa referència a ses visites familiars i grupals a una espècie de casa que es col·loca a un altar major amb una gran portalada on s’hi reserva el Santíssim. Es tracta d’un monument molt solemne —encara que amb ets anys s’ha simplificat molt sa seva posada en escena— on es rector, bisbe o capellà encarregat és acompanyat pes feels que s’hi acosten a resar. Fins no fa molt anys, es creients ciutadellencs es trobaven i, amb ranxos, honraven a Jesucrist sacramentat assistint a ses diferents esglésies de Ciutadella a fer “ses Cases Santes”, ses pregàries corresponents. Enguany he tengut sa sort d’assistir per primera vegada a sa Casa Santa de la Catedral de Menorca, on he pogut tocar amb ses mans lo polit i sa solemnitat de ses pregàries des meus companys de sa Confraria de la Pietat de Ciutadella (antiga Acció Catòlica). Aquell temps, ses pregàries duraven fins a altes hores de sa matinada, i acabaven es dematí des Divendres Sant.

Sense que servesqui de precedent, aplaudesc s’iniciativa que dugué a terme s’Ajuntament de Palma fa un parell d’anys. Encara que es nostros vesins de s’illa germana es pensin per lo vist que és una tradició exclusivament mallorquina —es fets demostren que no és així, sinó que també és patrimoni de sa comunitat cristiana menorquina i de ses Pitiüses—, Cort va tenir el 2014 s’afortunada idea d’editar un itinerari amb més de 3.000 catàlegs amb mapa, fotografia i text il·lustratiu des bell material religiós que s’exposa a cada església per donar a conèixer aquesta tradició entre es visitants. Aquí, desgraciadament, hauríem de començar per donar a conèixer ses Cases Santes an es mateixos ciutadellencs i menorquins. Però mai és massa tard per tornar a començar, diuen. A dia d’avui, es palmesans venen ses Cases Santes com un atractiu turístic i com una singularitat de sa Setmana Santa mallorquina, mentres a Menorca segueixen caiguent en s’oblit i en es desconeixement general entre es més joves. Sembla mentida que a Ciutadella mantinguem una tradició religiosa tan singular i d’origens medievals i no li donem cap tipo d’importància ni de difusió.

D’acord amb sa meva condició de lliberal, no crec que sigui s’Ajuntament —tampoc estaria ara per sa labor— ni cap institució pública sa que s’hagi d’encuidar d’impulsar de nou ses Cases Santes a Menorca. Crec en sa capacitat sobrada de sa societat civil i s’iniciativa privada per vetlar en pro d’aquelles tradicions més polides sense necessitat de s’omnipresent interferència de s’Administració Pública. En altres paraules, és responsabilitat des fidels menorquins, des Bisbat de Menorca i de ses confraries de Ciutadella recuperar ses Cases Santes a ses esglésies de Menorca i impulsar sa seva veneració com a patrimoni religiós des nostro poble i de ses Illes Balears.

Article d’opinió publicat a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca (dimecres 19 d’abril)

«Los ojos de Festus Badaseraye han conocido “la guerra de los pobres”». Així sintetisava una periodista sa fugida a Europa de Festus, un nigerià que va arribar a Espanya en aquesta “guerra” contra sa pobresa on va néixer. No conec sa seva infància i joventut, però sabem com viuen tants d’altres nigerians avui: a una casa petita i dèbil en terra (fang, quan plou), sense aigua corrent i inclús sense electricitat, fent una feina cansada, de jornades eternes i inestable i, molts de pics, amb s’amarga incertesa de no sebre si el sendemà podran dur un plat d’arròs a sa taula de sa família.

Aquesta vida, normal per milions de persones, és per noltros anecdòtica, paorosa i a la vegada d’admirable superació. Per això, quan s’història de Festus va caure en mans d’una periodista, la va considerar digna que arribàs a noltros a través d’un article de premsa. Aquests dies Festus Badaseraye ha estat notícia un altre pic, però per una raó molt diferent: ha denunciat un delicte d’odi. Aquí, a Mallorca.

Podríem pensar que es racisme ha tornat a agafar força, però no és es cas. Festus, nigerià d’origen, espanyol de fa vint anys i afincat a Mallorca de fa vint-i-cinc anys ençà, ha estat humiliat per raons de llengua per un funcionari des Govern balear. Fins aquí arriben ja ses conseqüències des conflicte lingüístic creat per uns pocs, fa no gaire temps i amb una clara finalitat política, en aquesta pacífica terra. Així idò, anam superant es racisme i queim en un altre tipo d’odi irracional. Ara, s’enemic no se definex pes color de sa pell sinó per sa llengua que xerra.

“Si eres cateto, no es mi problema”. Són ses paraules amb què va rematar es seu despreci cap a Festus aquest funcionari. Tot va sorgir quan Festus va sol·licitar a sa Conselleria de Presidència sa constitució d’una entitat de modelisme. Es funcionari que el va atendre l’avisà què només li xerraria en català (“vale, todo bien”, comenta Festus), però ses faltes de respecte anaren augmentant fins an es punt de privar-lo d’un dret civil: rebre sa documentació administrativa en castellà, un des dos idiomes oficials d’aquesta terra. “Es mi derecho”, li recordà Festus. “Vés a viure a Madrid”, va esser sa resposta. Una resposta, desgraciadament, coneguda ja per molts de noltros.

Aquell jove que va arribar de Nigèria fugint de sa pobresa contava a un diari ara fa tres anys que va estar a punt d’esser deportat, però Argelia, una dona de qui Festus xerra com sa seva “mare blanca”, ho va evitar i el va ajudar. ¿Què haguès estat de Festus -pare i casat amb una mallorquina- si Argelia hagués estat com es funcionari de sa Conselleria?

Aquesta situació mos du necessàriament a demanar-mos, com a societat, com a ciutadans i com a persones: ¿volem unes institucions amables o repel·lents amb sos ciutadans? Volem viure a una societat cívica o incívica? Cadascun de noltros, ¿què volem esser, com sa “mare blanca” d’en Festus o com s’agre funcionari? Jo, personalment, m’estim més esser una mare blanca. ¿I vostès?

 

Article publicat a mallorcadiario.com diumenge 9 d’abril de 2017