Category: Noticies

Se dice que una lengua se latiniza cuando todo el mundo la conoce pero nadie la habla.

El resumen de la Enquesta d’Usos Lingüístics del 2014 que acaba de publicar la Consejería de Cultura, Participación y Deportes confirma la caída del uso de la lengua autóctona –cada vez menos autóctona, claro– que todos podemos observar en la calle, sobre todo en Palma y en las Pitiusas.

En términos globales, el catalán es el idioma habitual para el 36,8% de los residentes baleares. El castellano lo es para el 49,9% de la población, mientras un 10,3% utiliza habitualmente las dos. Si consideramos el número de hablantes, el castellano ya es la verdadera “lengua del territorio”, término que les encantaba utilizar a los nacionalistas y que ahora se les ha vuelto en contra. Ahora mismo, los catalanohablantes ya somos minoría en Baleares, al menos según la muestra de 1.800 entrevistas de la encuesta de marras realizada por la Generalitat de Catalunya y la UIB.

Respecto a una encuesta del 2003-2004, el uso del catalán ha bajado a un ritmo vertiginoso, de un 45% al 36,8% referido. Pero hay una variable crucial que invita aún más a la desesperanza: la interrupción del relevo lingüístico entre generaciones. El ibicenco y el mallorquín podrían convertirse en pocos años en idiomas rurales, con una presencia residual en sus capitales. El menorquín, en cambio, aguanta con mayor solidez. La cuestión es qué hacen los jóvenes. Y la encuesta lo deja meridianamente claro: abandonan el catalán. El estudio divide a la población en cuatro franjas de edad: 15-29 años, 30-44 años, 45-64 y más de 64. El uso del catalán desciende conforme baja la edad.

Si nos centramos en la franja juvenil (15-29) los resultados son desoladores. Sólo un 21,6% de los encuestados de esta franja de edad utiliza de forma predominante el catalán: un 20,6% de este porcentaje tienen como lengua materna (inicial) el catalán y sólo un 1% el castellano. Otro 18,6% declara que a veces lo usa pero el encuestador entiende que de forma no predominante (de ahí que les califique como “alternadores”, o sea, que alternan ambas lenguas). Hasta aquí los catalanohablantes, una horquilla que va desde el 21,6% (los que siempre o casi siempre lo usan) hasta un 40,2 % si incluimos los “alternadores” bilingües. El porcentaje restante hasta llegar al 100% lo conforman los jóvenes castellanohablantes. Un 7,5% (“nuevos castellanohablantes) lo conforman los jóvenes que apenas usan el catalán a pesar de ser su lengua materna. Otro 47,6% (“castellanohablantes tradicionales”) apenas utilizan el catalán. Finalmente, un 4,7% son extranjeros (“alóglotos iniciales”) que tampoco utilizan el catalán. La horquilla de castellanohablantes variaría entre el 59,8% y el 78,4% si incluimos los “alternadores” bilingües. Con estos datos sobre la mesa, la propia consejería admite cuatro tendencias, literalmente: “a) Es redueix el percentatge dels catalanoparlants de llengua inicial [materna] catalana; b) creix el percentatge de castellanoparlants inicials; c) pràcticament s’esvaeix la capacitat d’atraure no-catalanoparlants joves cap a l’ús del català; d) un considerable percentatge de catalanoparlants inicials joves fa ús predominant del castellà”. Para tirar cohetes y celebrar aniversarios de la ley de normalización lingüística (1986).

¿Lengua de integración? El catalán, lengua de integración. El catalán, lengua de acogida. El catalán, lengua vehicular. El catalán, lengua de todos. Seguro que usted, querido lector, recuerda todos estos eslóganes y unos cuantos más en la misma línea. Pues bien, estos eslóganes sólo reflejan tres cosas: voluntarismo, idealismo y propaganda La realidad nada tiene que ver con las quimeras y el “wishful thinking” que adornan a nuestra clase política y al catalanismo. La encuesta no deja lugar a dudas. De los residentes que han nacido fuera de Baleares, Valencia y Cataluña (el área lingüística catalana) sólo un 2,9% utiliza el catalán de forma predominante. Otro 8,9% (“alternadores”) lo utiliza a veces intercambiándolo con el castellano. En suma, el 11,8% de los foráneos habla alguna vez en catalán. El 88,2% restante, nunca o casi nunca. Y si nos centramos en los residentes que han nacido en el área lingüística catalana, sólo un 3,6% de castellanohablantes iniciales utilizan el catalán de forma predominante. Se mire por donde se mire, el proyecto de hacer del catalán una lengua de integración ha fracasado por completo.

Inmersión. Alguien podrá objetar que en un territorio como el balear donde más del 40% de la población ha nacido fuera estos datos no son sorprendentes. Así es, salvo si se ha puesto, como se ha hecho en los últimos veinte años, un sistema de educación al servicio de la salvación del catalán y la integración de los foráneos. La inmersión lingüística no es un sistema propiamente educativo: es un sistema para aprender una lengua. Y si resulta que todos los esfuerzos han ido encaminados a este objetivo supremo, esto es, a la integración del castellanohablante (o extranjero) a través del catalán, hay que concluir que la cosecha es desalentadora. ¿Cómo se explica la deserción lingüística de los jóvenes? ¿Cómo se explica este abandono? De momento, las huestes catalanistas apenas han reaccionado a esta encuesta demoledora que las deja a la altura del betún al poner de manifiesto el fiasco morrocotudo de sus programas de ingeniería social. El digital Ara Balears ha reconocido que la normalización, después de treinta años, es todavía una “utopía”. Y lo que te rondaré, morena. Més ha admitido el “estancamiento del catalán”. “Com acollim els nouvinguts perquè se sentin emocionalment vinculats a la nostra llengua?”, se han preguntado, desolados.

Algo se ha hecho mal, muy mal. La inmersión no ha dado, ni de lejos, los frutos deseados pero no crean que esto vaya a provocar la más mínima crítica en el gremio catalanista. Ni siquiera una reorientación de sus políticas lingüísticas. Tienen razón: a día de hoy el catalán es una “lengua minorizada” que, para una mentalidad estatista e intervencionista, necesita de mucho cuidado de las administraciones públicas y de su respiración asistida en forma de ayudas, dinamizadores y cursos de catalán. ¿Quién más preparado y lúcido que ellos, que han montado una industria de la culpa para liderar un nuevo renacimiento lingüístico, para alcanzar la utopía –sí, la eterna utopía– de equiparar el catalán al castellano? En buenas manos está el pandero.

Aquest és es títol de sa conferència que tendrà lloc demà dijous 24 d’agost a les 19:30 hores a sa preciosa i elegant casa senyorial de Ca n’Oliver de Mahó. Organisada per Ciutadans – C’s Mahó, serà sa tercera xerrada des cicle Conferencias y debates de participación ciutadana que promou s’agrupació centrista-lliberal des llevant de Menorca. Sa qüestió de Menorca davant es repte separatista català es tractarà en dues ponències: s’històrica, que impartirà un servidor, i s’econòmica, que correspondrà a s’economista graduat a Deusto, Juan Bautista de Blas, santanderí resident a Barcelona durant més de quaranta anys.

Sense dubte, és d’agrair sa valentia de C’s Menorca per un triple motiu. En primer lloc, per sa coherència demostrada des des primer dia per part des seus pares espirituals menorquins, encara que açò suposàs esser sa nota discordant i defensar es criteri propi davant s’oficial des partit a Palma o Madrid. És es cas de s’incansable Joan Triay Lluch, president d’UPCM i “azote de la corrupción” com l’han batiat en més d’una ocasió en es medis de comunicació regionals. Com ell mateix va reconèixer en es seu Facebook, “en la vida me he mordido la lengua, y no voy a empezar a estas alturas”. Joan Triay, fent gala des seu patriotisme regionalista, carregà contra Ciutadans sense pensar-s’ho dues vegades quan es partit en es que milita votà en contra de sa tramitació de sa Proposició de Llei per modificar es Règim Especial per Balears (REB), a sa que hi havia sa demanada tarifa plana de 30 euros per vols inter insulars. Ets arguments de Triay eren clars i llampants: “Al respecto hay que tener en cuenta que la situación actual constituye una tremenda injusticia, dado el balance tan desfavorable de Baleares que recibe mucho menos de lo que aporta al Estado”. En altres paraules, “Una cosa es ser solidarios y otra ser lo que coloquialmente se llama ‘primos’”.

En segon lloc, per sa determinació —i intel·ligència— de C’s agafant com a bandera sa defensa des topònim històric de Mahó, juntament amb sa seua denominació internacional en castellà, Mahón. Un topònim que encara a dia d’avui defensa i estima sa majoria de mahonesos, i que compta amb es suport intel·lectual —¡científic! que dirien qualcuns— de sa Real Academia de la Historia, d’acord amb es dos informes emesos per aquesta sobre es topònim de Mahó en 2006 i 2013. En paraules des director de sa RAH, Gonzalo Anes y Álvarez, Marqués de Castrillón, “Mahó es la única forma tradicional”. S’Academia de la Historia senyala que “Mahó viene del púnico y el latín, y está probado documentalmente desde comienzos del siglo XIV. Todo lo contrario del nombre catalán ‘Maó’, que circunscribe a la reforma ortográfica impulsada por Pompeu Fabra a comienzos del siglo XX”. Sobren ses paraules davant un exemple més de s’expoli des patrimoni lingüístic i cultural de s’illa de Menorca per part de s’imperialisme des comtat del nord. Chapeau per C’s i sa seua defensa des topònim històric de Mahó, mentres tristament altres partits com el PP de ‘Maó-Mahón’, que havien promès una consulta popular sobre es topònim si guanyaven ses eleccions, han abandonat sa defensa des topònim que presideix s’escut oficial de sa ciutat des llevant de Menorca: Mahó. Una bona manera de donar sa raó an aquells que acusen al PP de castellanistes. Passar olímpicament de defensar es topònim menorquí però moure cel i terra pes topònim en castellà. Bona munició per s’enemic, ni fet aposta.

I en tercer lloc, s’ha d’agrair a C’s Mahó que posi damunt sa taula un tema tabú però des que sa majoria de menorquins ja estam cansats: ses ànsies annexionistes de s’independentisme català.

Menorca i Balears no han de fer de criada de Catalunya davant el món i anar de bracet de qui vol rompre s’actual marc legal i separar-se d’Espanya. Fa un flac favor Francina Armengol a sa nostra autonomia fent sa garangola a sa Catalunya separatista de Carles Puigdemont, quan es borrador de Constitució catalana preveu donar s’hipotètica nacionalitat catalana a menorquins i balears. Recordem ses paraules des gran Josep Tarradellas, Honorable president de sa Generalitat de Catalunya, en unes declaracions a ABC es 18 d’octubre de 1978: “Yo no creo en lo que llaman países catalanes. No, eso no existe. Hay muchas regiones en España, y algunas, como Valencia, como Cataluña, como Baleares, incluso Aragón, están más próximas, tanto geográfica como culturalmente, porque tienen incluso unas lenguas con un origen común, vienen del mismo tronco. Que estén tranquilos, que no pensamos atribuirnos nada”. ¿Existeixen motius històrics per anar de braceti amb es procés separatista català, o precisament tot lo contrari? ¿Quines serien ses conseqüències econòmiques si Menorca es fotés de peus de bolla defora de s’Unió Europea? Veurem si tothom ho té tan clar com Tarradellas. Mos veim demà a Ca n’Oliver.

Sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears desplega una sèrie d’activitats de caire cultural a lo llarg de s’any a ses nostres illes. Un des darrers encerts de sa fundació ha estat, sense dubte, es programa radiofònic En Clau Balear que d’ensians d’octubre de 2016 emet cada dilluns de 18:30 a 20:00h a Canal 4 Ràdio, baix sa direcció i presentació de s’historiador Tomàs Ribot Dickow. Ademés, estam d’enhorabona perquè des de fa tan just unes setmanes, Canal 4 Ràdio ja es pot escoltar també a Menorca en es 91.1 de sa FM. Una molt bona notícia tenguent en compte sa ridícula oferta de medis de comunicació de sa que disposam a Menorca en relació an es prop de 100.000 habitants que som. I millor, encara, si es tracta d’un medi privat com és Canal 4 que s’ha de guanyar es pa amb sa suor des seu front —com sa majoria des mortals—, a través de sa competència i guanyant-se a s’oient cada dematí; a diferència des qui sobreviuen amb injustes i injustificades subvencions per privilegiats que deixen en entredit s’independència de més d’una publicació.

En Clau Balear suposa cada dilluns una finestra per promoure sa vertadera cultura balear i sa manera de xerrar de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Amb s’empresa de voler donar veu an es diferents protagonistes de sa societat civil balear, cada setmana entrevista a un convidat d’interès per s’actualitat de ses nostres illes. I aquí és on volia anar a parar. Aquest dilluns ha estat es torn de Pep Ignasi Aguiló Fuster (Palma de Mallorca, 1962), economista i professor. Membre des Partit Popular, entre 2011 i 2013 va esser Conseller d’Economia, Hisenda i Ocupació des Govern Balear. Doctor en economia per s’UIB, ha estat professor titular de sa mateixa i de s’Escola Universitària de Turisme Felipe Moreno. Regidor de s’Ajuntament de Palma a s’oposició des de juny de 2015, és co-fundador des Centre d’Estudis Estratègics de ses Illes Balears (CEEIB).

Es CEEIB va néixer a principis de 2016 amb s’objectiu de convertir-se un laboratori d’idees i una plataforma d’opinió pes centro-dreta balear. Dirigit per Juan Domínguez, no podia haver nascut en millor moment quan mos trobam que a Balears, es principal partit de s’oposició (PP) no fa pràcticament oposició an es Govern balear des Pacte de socialistes, nacionalistes, independentistes i neo-leninistes desnortats. El PP balear —i es mateix símptoma pateix a nivell nacional— presenta i representa actualment un discurs buit d’ideologia, de contengut i de coratge. Tot lo contrari a lo que més necessita sa societat espanyola per frenar s’avanç de s’extrema esquerra, es desprestigi de ses institucions públiques per s’escampada corrupció sistemàtica i s’amenaça des separatisme contra s’unitat i s’igualdat de tots ets espanyols. Es CEEIB hauria d’ocupar aquest buit intel·lectual i aquesta falta d’anàlisi en es llarg plaç. Si es centro-dreta vol recuperar sa confiança de sa majoria social de s’electorat, primer haurà de recuperar sa confiança en es seu discurs propi. Mentres el PP bada, Ciutadans (C’s) ha apostat de forma clara i valenta per una ideologia renovadora, es lliberalisme progressista, que tranquil·lament pot comptar amb es suport de molta gent que es situa des des centro-esquerra fins es centro-dreta, i que qualcuns defineixen com “lo millor de s’esquerra i lo millor de sa dreta”.

S’inversió en idees és fonamental si es pretén guanyar una batalla política a llarg plaç. En una societat tan emprenedora i dinàmica com sa balear, ses idees lliberals estan més que presents en es dia a dia. Només fa falta que qualcú les ordeni intel·lectualment per prestigiar-les, i llavors les difongui entre sa població perquè es facin populars. Es CEEIB té per davant s’empresa d’esmicolar tots es mites i tabús que s’esquerra ha anat escampant durant anys i panys amb sa finalitat de conseguir un centro-dreta domesticat i acovardat. Sa pretesa superioritat moral de s’esquerra en ple segle XXI demostra que es centro-dreta no té un discurs ben armat. Per açò és vital, si no volem que Balears i tot Espanya acabi en mans des partidaris de ses dictadures bolivarianes, que es CEEIB proporcioni tota sa munició necessària a sa societat balear i sobretot a uns polítics que, en sa majoria des casos, desconeixen lo millor des pensament lliberal. Un pensament centrat en sa llibertat individual i econòmica, s’iniciativa privada i s’intervenció mínima de s’Estat i es poders públics dins sa vida social, econòmica i cultural des ciutadans. Un pensament basat en sa tolerància cap a totes persones i en es libre albedrío (vive y deja vivir) provinent de ses nostres arrels greco-romanes i sa tradició judeo-cristiana, sa defensa de sa propietat privada, una democràcia lliberal amb un Estat de Dret fort i amb divisió de poders, i un lliure mercat o capitalisme que en es darrers dos-cents anys ha tret a milers de millons de persones de sa pobresa mundial. Aquests són uns (quants) des valors des lliberalisme que representen lo millor d’Europa i Occident. Encara que, per lo vist, qualcuns s’estimin més tornar segles enrera. No ho podem permetre.

Article publicat es 12 de juliol a sa secció Rallant en pla d’Es Diari de Menorca

Seguint s’esperit de sa columna de la setmana passada, reivindicant “memòria per tots es menorquins”, també per aquells que “pertanyien a la noblesa i a la burgesia”, crec que és de justícia recordar, entre altres víctimes des Front Popular, es següents ciutadellencs assassinats entre 1936 i 1939:

D. José Anglada Marqués, president de sa Confederación Española de Derechas Autónomas de Ciutadella (CEDA).D. Teodoro Canet, diputat republicà pes centrista Partit Radical; D. Gabriel de Olivar de Olives, baró de Lluriach, es seu germà D. José de Olivar de Olives i D. Gabriel Saura Sintas. Tots quatre van ser assassinats a una cuneta a ses proximitats de Ferreries, sa nit des 13 an es 14 d’agost de 1936.

D. Tomás de Salort de Olives. Abogat i ex-diputat de la CEDA. Elegit en 1933 i reelegit en 1936. Assassinat a sa presó “Modelo” de Madrid es 22 d’agost de 1936. D. José Marqués Cursach i D. Antonio Vivó Carrió. Assassinats a sa Plaça des Born de Ciutadella es 28 d’octubre de 1936.

D. Luis de Salort de Olives, assassinat amb només 17 anys es 28 d’octubre de 1936. D. Jaime Triay i D. Bartolomé Triay van ser assassinats a Ciutadella es 16 de novembre de 1936.

D. Gabriel de Salort de Olives. Ciutadellenc, tinent de s’Exèrcit assassinat de sa forma más covardament possible que es pugui imaginar, mentres es trobava inconscient degut a una malaltia, a s’enfermeria des barco presó Atlante es 18 de novembre de 1936.

D. Juan Benejam Marqués. D. Jaime Mercadal Anglada. D. Guillermo Llabrés Pons. D. Alberto Triay Gornés. D. Sebastián Fuxá Bagur. D. Rafael Serra Mesquida. D. Francisco Catalá Morlá. Ciutadellencs captius en es vapor Atlante. Assassinats per ses seves creences religioses es 18 de novembre de 1936 a Cala Figuera.

Es capellans D. Guillermo Capó Medina. D. Pedro Riera Bagur. D. Rafael Bosch Ferrer. D. José Bosch Anglada. D. Pedro Benejam Gorrias. D. Pablo Salord Goñalons. D. José Franco Goñalons. D. Juan Tudurí Moll. D. José Tudurí Moll. D. Rafael Pons Benejam. Ciutadellencs presos en es barco presó Atlante. Assassinats es 19 de novembre de 1936 en es cementeri de Villacarlos (Es Castell).

D. Rafael Capella Allés. D. Constantino Sarris Riera. D. Gabriel Squella Jaume. D. Pedro Orfila. Van ser fusellats es Dia de Sant Joan (24 de juny de 1938) en es cementeri de Mahó. Perteneixien a sa guarnició de Ciutadella i foren condemnats a mort per haver comès es greu delicte d’esser fidels an es seus ideals i, en esclatar sa guerra, intentar passar-se a ses tropes nacionals de Mallorca.

D. Juan Flaquer Pons. Abogat. Va morir a Manresa es 2 de gener de 1939, víctima des maltractes rebuts en es batalló disciplinari i camps de concentració en es que va estar confinat per s’únic motiu d’haver tingut es valor de defensar es quatre soldats de sa guarnició de Ciutadella fusellats es 24/6/1938.

D. Luis Saura de Sintas. Assassinat en es camp de concentració de Clariana es 17 de setembre de 1938, un altre exemple de ses víctimes des sofriments patits a ses presons, camps de concentració i batallons disciplinaris.

Fa qüestió de dues setmanes, tota Ciutadella era una festa. I que així sia per molts d’anys. Però dins s’alegria des nostros cors també hauríem de fer un raconet per tots aquells ciutadellencs que, en contra de sa seva voluntat, varen poder viure molts pocs Sant Joans. Enguany es compleixen 79 anys de sa temprana mort de D. Gabriel Squella Jaume, de “Can Marc Squella” o “Can Squella Pobre” com eren coneguts popularment sa segona branca Squella, qui havia estat Caixer Senyor es bienni 1932-1933. Juntament amb D. Pedro Orfila Iborra, D. Constantino Sardis Riera i D. Rafael Capella Allés, van esser fusellats un 24 de juny, Dia de Sant Joan, a les 6:00 de sa matinada en es cementeri de Mahó. També destaca s’assassinat de tres germans de sa mateixa família, D. Tomás de Salort de Olives, D. Gabriel de Salort de Olives i es jove D. Luis de Salort de Olives, tots ells concos de D. Llorenç de Salort de Salort, Caixer Senyor de ses Festes de Sant Joan d’aquest recent bienni 2016-2017 que sense dubte es poble de Ciutadella sempre recordarà com un autèntic senyor dalt i baix des cavall.

Es respecte cap a s’honor de tots aquests innocents, víctimes des conegut “Terror rojo” des Front Popular a Menorca, hauria de bastar per rebutjar sa molt mal anomenada “Llei de Memòria Democràtica” aprovada pes Pacte PSIB-PSOE, MÉS i Podemos. Una llei de Memòria Selectiva i no Democràtica, feta amb mala fe, que només està enfocada a ses víctimes d’un bando i que cerca imposar un discurs únic i tergiversat sobre sa Guerra Civil a Espanya i concretament a Balears.

Es Consell Insular i ets Ajuntaments de Menorca, en memòria de tots es menorquins víctimes de sa Guerra Civil, haurien d’exigir an es Parlament de ses Illes Balears que retiri o modifiqui aquesta perversa llei que exclou a ses víctimes de ses represàlies republicanes. Ja està bé de contar una història de bons i dolents només apte per irreconciliables. I també de remoure es passat en tost de mirar cap es futur. Encara que aquest Govern balear des Pacte, per lo vist, no tengui res millor que fer.

Article publicat dimecres 5 de juliol de 2017 a sa secció Rallant en pla des Diari Menorca

Es passat 26 d’abril de 2017, es Ple de s’Ajuntament de Ciutadella aprovava per unanimitat de tots es grups municipals adherir-se a sa petició formulada per Rafel Carretero Bagur i instar es Govern de ses Illes Balears a actuar per sa localisació i identificació des cossos des germans Sebastià (1906-1936) i Bartomeu Carretero Gornés (1910-1936), molt probablement enterrats en es cementeri de Bunyola, d’acord amb lo previst per sa llei 10/2016, de 13 de juny. La setmana passada s’hi sumava es Consell Insular de Menorca.

Entre ets identificats a Bunyola s’hi troba un menorquí, José Filomeno Pons Sintes. I entre es no identificats, hi podrien esser dos germans ciutadellencs. Així ho creu es seu nebot, Rafel Carretero Bagur, que du deu anys investigant amb s’ajuda de s’historiador i arxiver Marc Pallicer on es troben es seus concos, assassinats a Mallorca el 1936.

S’història de Rafel Carretero Bagur és digna d’admirar. Fins fa deu anys, només ell sabia que es dos germans de son pare van morir durant sa Guerra Civil, sense sebre es com i es per què, com passa a moltes famílies menorquines en ses que tenim parents des qui només sabem que van ‘desaparèixer’ durant sa guerra, fossin des bando que fossin. Tot solet ha acabat descobrint quasi tota s’història. Li falta sebre on i en quines condicions van estar es tres menorquins des 19 de juriol de 1936 que van desaparèixer fins es 12 de novembre des mateix en què els trobaren morts a Bunyola. Desgraciadament, i segons es certificat de defunció, se sap que moriren per una hemorràgia cerebral que podria haver estat produïda per una brutal pallissa.

Vagi per endavant que entenc, respect i compartesc s’iniciativa de Rafel Carretero Bagur. Té tot es dret del món a voler que ses restes des seus concos tornin a Menorca i descansin amb es seus familiars difunts. Lo que no entenem es qui som nats en democràcia és que encara hi hagi partits polítics interessats en obrir antigues ferides, ancorats an es més ranci i caducat llenguatge guerracivilista de s’odi, quan es nostros avis van fer un esforç humanista de valor incalculable per s’història d’Espanya en ets anys 70 deixant enrera aquells fets desastrossos —per ses dues parts— transformant Menorca i tota sa nació espanyola en un país modern, unit i democràtic.

No és de rebut que certs polítics vulguin aprofitar aquestes situacions —totalment comprensibles per part de ses famílies— per fer exposicions de motius revanxistes i on es parli d’un costat en termes pejoratius i, en canvi, tot siguin flors i violes per s’altre. Sempre reben es mateixos. Es qui ara pretenen reescriure s’història a sa seva manera mos volen vendre sa moto des nobles i sa burgesia com es dolents de sa pel·lícula, sense dir-ne ni mitja de sa multitud d’innocents que foren assassinats a Menorca el 1936 quan s’esquerra més radical coneguda com es Frente Popular ostentà es poder a bona part d’Espanya. Sa repressió a Menorca es va traduïr en assassinats d’adolescents de 16 anys fins a sa persecució de persones que passaven des 90, incloguent episodis de crueldat com s’assassinat de la Sra. Dª Hercelia de Solá —amb violació i despenyament des de La Mola— per haver comès es greu “delicte” d’esser sa dona d’un militar.

Aplaudesc s’esperit amb què Rafel Carretero començà farà deu anys sa seva empresa, amb s’objecte de “no obrir velles ferides, sinó fer un acte de reconciliació” per “curar, desinfectar totes aquelles ferides que es van produir durant sa guerra, i que estan sagnant des de fa massa temps perquè quedin ben cicatrisades per sempre”.

Seria recomanable que aquells que ara en plena democràcia i vuitanta anys després d’aquella guerra —que no van ni viure— intenten tornar a fer a surar s’odi i es bàndols entre es ciutadans espanyols llegissin es famós discurs de Manuel Azaña, primer president de sa República, pronunciat a s’Ajuntament de Barcelona es 18 de juriol de 1938: “Cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, que se acordarán, si alguna vez sienten que les hierve la sangre iracunda y otra vez el genio español vuelve a enfurecerse con la intolerancia y con el odio y con el apetito de destrucción, que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres que han caído embravecidos en la batalla luchando magnánimamente por un ideal grandioso y que ahora, abrigados en la tierra materna, ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían, con los destellos de su luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: Paz, Piedad y Perdón”.

Que així sia i, com diu Rafel Carretero, que sa Guerra Civil quedi en una cicatriu que mos recordi sempre una terrible guerra entre germans que mai més s’hauria de tornar a repetir a s’història de Menorca i tota Espanya.

Article publicat dimecres 28 de juny de 2017 a sa sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca

Amb un govern nacionalista s’ha donat una passa cap a sa normalitat lingüística dets estudiants de Balears: que ets enunciats i texts dets exàmens de Selectivitat estiguessin disponibles en ses dues llengües oficials: català i, com a novedat, castellà.

Es conseller Martí March i es rector de sa UIB, Llorenç Huguet, han complit amb sa paraula donada. Aquesta vegada, es drets lingüístics de sa població illenca no han estat subjectes completament a un tractament discrecional des govern de torn, sinó que s’han respectat com a drets constitucionals que són.

Aquest tractament de cosa deguda, maldament s’executor no hi estigui d’acord, s’ha fet notar no només a s’àmbit polític, ordenant que a cada aula hi hagués exàmens en ses dues llengües oficials, sinó també a s’àmbit docent i estudiantil. Es docents varen repartir exàmens en castellà i alguns estudiants varen tenir-los en aquest idioma.

Però es procés va comptar amb mancances essencials. Un bon número d’alumnes no havien estat avisats que tenien s’opció de rebre s’examen en castellà; ni tan sols se va avisar abans de començar cada prova a una partida de classes. Es procediment previst era del tot desequilibrat: se repartia s’examen a tothom en català i, només després, qui aixecava es braç el podia demanar en castellà. Es professor s’hi acostava i apuntava es nom de s’alumne a una llista (¿amb quina finalitat si no intimidatòria?). Ets enunciats de sa versió catalana varen estar, a qualque cas, més detallats que es de sa versió castellana. I, fins i tot, qualcuns professors i/o examinadors varen coaccionar ets estudiants amb comentaris com “estàs segura que no vols tenir s’examen en sa teva llengua materna?” o “evidentment es criteris de correcció no seran es mateixos”.

Com és natural, davant aquests fets s’alumnat no podia sentir-se lliure d’exercir es seu dret constitucionalment protegit a s’elecció de llengua. Si bé es conseller d’Educació i es rector de sa UIB tenien s’oportunitat de garantisar unes proves d’accés a s’universitat per fi lliure de discriminació, aquesta s’ha mantenguda. S’ha fet una passa en es camí de s’igualtat, però sa desigualtat en s’exercici des drets lingüístics encara és massa.

Així i tot, es camí s’ha començat. Serà difícil tornar enrere i sa tendència és favorable a s’igualtat. Si es primer dia de selectivitat només hi va haver tres exàmens en castellà per classe i ets estudiants varen passar sa vergonya d’haver d’aixecar sa mà i demanar un canvi d’examen, es tercer dia de ses proves ja hi havia moltes més còpies en castellà i fins i tot va haver-hi professors que repartien a la vegada s’examen en castellà i sa versió en català. En només tres dies, es sentit comú dets examinadors va anar igualant ses condicions des preuniversitaris en examinar-se. Seguim donant passes cap a sa vertadera normalitat lingüística a sa nostra estimada i fins fa uns anys pacífica comunitat bilingüe.

 

Article publicat dia 11 de juny de 2017 a mallorcadiario.com

Ciutadella ja respira sa seva festa més gran. Acabam de passar es Diumenge des Be, part més moderna de ses festes de sa que en tenim constància d’ençà de 18 de juny de 1844, quan es Baró de Lluriachbaratà es costum d’anar de lloc en lloc a fer sa recapta per passar a visitar ses posades des pagesos en es poble, així com també convidar a assistir a ses festes de Sant Joan a ses autoritats —recordant s’antiga Universitat General de Menorca amb seu a Ciutadella—, al sr. Bisbe de Menorca, a nobles, cases senyorials, propietaris de llocs, cavalls i entitats socials de Ciutadella.

Ets enfronts ja estan emblanquinats, es qui han d’obrir casa acaben d’arreuar sa menjua i es beure, i ses famílies de caixers i cavallers encara tenen feina per na Clara i sa filla.

Abans que es so des tambor i es fabiol ressoni pes carrers de Ciutadella, umpli ses cases d’alegria i simbolisi es batec des nostros cors, mos convendria a tots es ciutadellencs fer una reflexió damunt sa salut de ses nostres festes. Comes etílics, baralles multitudinàries as Pla amb policies ferits greus, estirades i robatoris de buldrafa, tirades de sabates a ferir es cavallers, agressions sexuals, talls an es senyals des cavalls amb maquinetes d’afaitar, una dona morta en es Pla per haver ignorat ses indicacions de seguretat, castellers, pilotes gegants i macrobotellón abans de Sa Convidada… i per jo lo més trist de tot: sa gent major de Ciutadella, es qui mos han mostrat a estimar Sant Joan i de qui l’hem heretat, així com es més petits, es futurs santjoaners que l’hauran de defensar des perills que l’amenacen, ja només tenen es Dia de Sant Joan dematí per disfrutar un poc de sa seva festa —curiosament, quan tot es forasterum que ve a engatar-se i esbravar-se dorm la mona—. Tampoc ningú de Ciutadella va ja a ses avellanes, convertides en una xabacana “guerra” protagonisada per s’alcohol i ses agressions sexuals. ¿Quants de cavalls pugen dalt Ses Voltes avui durant ses corregudes a sa plaça? ¿quantes al·lotes, joves i majors poden veure ses corregudes? ¿fins on hem d’arribar? ¿quants d’actes més haurem de perdre? ¿per què es propis ciutadellencs hem de renunciar a sa nostra festa?

Són diverses ses veus que en es darrers anys vénen denunciant quin és es vertader causant de tots es mals de Sant Joan: sa massificació. Jaume Mascaró Pons, ex-president des Consell Científic de s’Institut Menorquí d’Estudis ja avisà fa quatre anys en es documental La mitad invisible de TVE: “la masificación ha desborado y convertido lo que era la estética y la elegancia de hacer saltar a los caballos con normalidad en una otra cosa completamente distinta, una especie de experiencia de riesgo en que lo peligroso es la gente y no los propios caballos. Esto amenaza la fiesta porque cada vez se van introduciendo medidas de seguridad, de contención, que acabarán construyendo una fiesta que era muy vivida en una fiesta de puro espectáculo”.

Sa Revista de ses Festes de Sant Joand’enguany del MENORCA ha dedicat dues pàgines i mitja a Ara Martí Crespí, ciutadellenca estudiant de Turisme a s’Universitat de Girona que ha realisat un detallat anàlisi de mercat on proposa cinc mesures claus per decréixer s’impacte de sa massificació damunt sa festa —jo no li pens dir ‘turisme’ a lo que ve a Ciutadella per Sant Joan—: 1) llimitar es tràfic aeri i portuari pujant preus, lo que exigiria un perfil de visitant amb poder adquisitiu i majoritàriament respectuós, 2) controlar ses arribades, sobretot de menors sense consentiment patern, 3) fixar unes taxes pes visitants destinades an es gran esforç econòmic per sa seguretat que ha de realisar s’Ajuntament, 4) prohibir reserves de temps inferior a una setmana i sense habitatge, 5) descentralisar sa zona de festa pes qui només cerquen beure i no els interessa Sant Joan.

Es nostros vesins mallorquins no perden es temps i, a diferència de noltros, s’Ajuntament de Sóller no es va girar darrere a s’hora de llimitar s’arribada de visitants perquè no desvirtuàs sa festa de moros i cristians. Braçoletes obligatòries per tots aquells qui vulguin assistir an es punts àlgids de sa festa, limitades a 8.000 persones que és es màxim segons es seu Pla d’Autoprotecció. Ses polseres s’han de recollir a s’Ajuntament, i tots es visitants que no en tenguin podran seguir sa festa des d’una pantalla gegant, que en es cas de Ciutadella seria a sa Plaça des Born.

Més d’una vegada m’han acusat de hooligan de Sant Joan per defensar s’essència de sa nostra festa i ser partidari de tornar enrera, recuperar es Sant Joan dets anys 80-90, on s’afluència de visitants era respectuosa, no desvirtuava ets actes de ses festes i tots es ciutadellencs la podíem disfrutar. És lo que té no deure res a ningú. A jo no me cauen ets anells per rallar clar i dir que no estic d’acord amb que “Sant Joan és de tothom”. Sant Joan és des ciutadellencs, i es visitants són açò, visitants que han de poder venir a veure i conèixer sa festa, clar que sí, però fins un límit que no la posi en perill.

Sant Joan necessita una acció valenta i decidida des de s’Ajuntament i es poble de Ciutadella per combatre sa massificació i es problemes derivats d’aquesta que amenacen sa festa. Només serem capaços de salvar Sant Joan si tenim clar que 1) Sant Joan és nostro i com a patrimoni cultural històric des ciutadellencs l’hem de defensar i protegir, i 2) o agafam es toro per ses banyes i plantetjam mesures per reduir sa massificació o Sant Joan morirà d’èxit. Açò, clar, si és que vertaderament volem salvar Sant Joan. Ciutadella i es ciutadellencs tenim sa darrera paraula.

 

Article publicat dimecres 21 de juny de 2017, a sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca

Avui es compleixen 53 anys d’ençà que Maria Auxiliadora va esser coronada com a patrona des poble de Ciutadella en acte solemne a sa Plaça des Born, a través de s’autorisació pontifícia de Pau VI l’any 1963. Però ses rels les trobam molt més enrera, concretament a finals des segle XIX. L’any 1886, quan s’enderrocaren ses murades de Ciutadella, es jove sacerdot Federico Pareja Mesa, natural de Ceuta i que sa majoria de gent coneixerà pes Carrer Federico Pareja, influenciat per s’obra salesiana de Barcelona, decideix comprar un hort amb sa finalitat de dedicar-lo a s’educació i entreteniment des jovent ciutadellenc.

Es 24 de maig de 1889 es posava sa primera pedra de s’oratori des Santuari de Maria Auxiliadora, que es capellà ceutí pagaria de sa seva butxaca. Es 15 d’agost d’aquell mateix any es faria efectiva sa benedicció des que seria es primer santuari de s’història d’Espanya dedicat a Maria Auxiliadora. Dos dies més tard es rebria es permís per edificar es majestuós enfront, obra des manobre ciutadellenc Antoni Anglada Pons i d’Enric Segnier Villavechia, es mateix arquitecte barceloní que dissenyà s’actual fatxada de s’Ajuntament de Ciutadella.

S’església de Maria Auxiliadora respira història viva de Ciutadella per tots es costats. Una mostra n’és s’absis de cinc finestrals on presideixen ets escuts des donants més generosos que la feren possible: el papa regnant Lleó XIII, el bisbe Comes, es Duc d’Almenara Alta, esComte de Torre-saura, es Baró de Lluriach, el sr. Francesc de Despujol i Chaves, ses cases d’Olives, de Vigo, de Salort i del senyor Joan Carreras i Squella —exbatle de Ciutadella a qui per cert, ara s’Ajuntament vol rebatiar en ‘Esquella’ passant-se per s’arc de triumf segles d’història així com es drets de sa família Squella—.

Deu anys més tard, concretament es 26 d’octubre de 1899 arribarien a Ciutadella es primers salesians, que aprofitarien s’empenta de sa bona feina començada pel pare Pareja. El 1904 es fundaria es Col·legi Salesià de Ciutadella, conegut popularment com Calós, singular abrevació que s’ha fet seva es poble de Ciutadella per referir-se a “s’escola de cas padres” o “ca los padres”. Sa reconeguda labor social des salesians, així com sa reputació i solidesa des valors educatius de s’escola calarien fort entre es ciutadellencs. A diferència de lo que més d’un vol fer creure, ara que tant de moda està anar contra lo tradicional, es Col·legi Salesià mai ha discriminat a ningú per motius econòmics, sinó tot lo contrari: Calós ha estat i és encara un referent educatiu per tota s’illa de Menorca, ja que des de principis de segle XX fins a dia d’avui ha donat i dóna cabuda a fillets i filletes de tota condició social. 145 sol·licituds es primer dia i més de 600 alumnes as cap de cinc anys avalarien sa gestió educativa des salesians a Ciutadella. I així ho certifica també es mateix Àngel Ruiz i Pablo a sa memòria des col·legi de l’any 1907-1908 en tot un manifest en defensa de s’escola privada i concertada, per lo que a dia d’avui ets embuts verds l’acusarien d’anar contra s’escola pública: “Solo que esta escuela no es oficial; no es del Estado ni del Municipio; es una escuela privada, religiosa: es el colegio Salesiano de Ciudadela de Menorca. De modo que en esta Ciudad tenemos todo cuanto se pide en los mítines, en el Parlamento y en todas partes. Tenemos escuelas con amplio, alegre é higiénico edificio, con patios y museos, con juegos y sports. Tenemos enseñanza graduada modernísima; tenemos certámenes y exposiciones, Música y Dibujo… ¿Por qué no se deja a la iniciativa privada la solución del problema de la enseñanza? Abandone el Estado esta tarea, para la cual no sirve, arroje esa carga de la enseñanza y de la educación, puesto que no sabe ni puede ser maestro ni educador, y conténtense con ser patrono y tutelar de la enseñanza, y verá nacer como por ensalmo escuelas graduadas y de toda clase y no se dará el caso como se da ahora, de que los ciudadanos tengamos que sostener una enseñanza oficial, costosa e inútil y al mismo tiempo, si queremos que nuestros hijos aprendan y se eduquen, tengamos que enviarlos a los colegios privados”.

En es programa d’actes d’enguany pes mes de Maria, destaquen sobretot sa missa d’avui Dia de Maria Auxiliadora a les 20h, es concert de Gospel as Santuari, i sa festivitat de diumenge 28: berenar de germanor a les 10h, missa presidida pel Sr. Bisbe de Menorca a les 19h, una hora més tard sa processó de Maria Auxiliadora, i a les 21h concert davant es bar de Calós on sentirem ses primeres notes santjoaneres amb actuació des joves ciutadellencs Som-hi.

Ciutadella deu molt a Calós. Sa millor manera d’agrair s’obra salesiana en es nostro poble seria assistint en massa diumenge sa processó de Maria Auxiliadora. I que sa nostra devoció, ciutadellencs, per Maria, auxiliadora des cristians, no s’acabi mai.

Article publicat dimecres 23 de maig a sa secció Rallant en Pla des Diari de Menorca

Nascuda a Benetússer (València), és llicenciada en Ciències Biològiques i s’especialisà en Bioquímica per s’Universitat de València el 1989. Màster en formació des professorat tres anys més tard, el 1990 participà en es projecte de voluntariat Rural Developed Project realisat íntegrament a sa població de Kingeero (Kènia) consistent en ajuda educacional i sanitària. Des de 1996 és professora a s’Institut Antoni Maura de Palma. Preocupada per s’educació a Balears, el 2014 fou una de ses fundadores de PLIS Educación, por favor.

Un simpàtic nom que, maldament mos recordi a un prec en anglès, ses seves sigles mos revelen que van molt més enfora: Professors Lliures d’Enginyeria Social (Profesores Libres de Ingeniería Social). O lo que és lo mateix, una plataforma educativa que reivindica s’escola com un centre d’aprenentatge i no com un medi d’instrumentalisació.

Promouen una escola professional i lliure de manipulació política i ideològica. Van néixer amb s’intenció de fer-se sentir en es claustres des centres educatius “on sembla que només existeix un pensament únic”. Retreuen que “si discrepes per no esser nacionalista o no fas vaga, te crees un problema”. “No som de dretes ni d’esquerres, som docents que volem treure sa política de ses aules i crear una veu que transmeti a s’opinió pública es sentir d’aquells que no som s’Assemblea i que no compartim s’instrumentalisació que fan”. Defensen una ensenyança on primer vagi sa pedagogia i no sa llengua o sa bandera. Un dets altres propòsits de PLIS és sa professionalisació des docent i dets equips directius, perseguint s’excel·lència i s’èxit acadèmic, objectiu que, desgraciadament, s’ha substituit per uns altres paràmetres més ‘progres’ i ‘guays’.

Aquest és s’impecable perfil de sa protagonista d’aquesta setmana a Rallant en pla, Olga Ballester Nebot. Una ciutadana com qualsevol altra, mare de família, bioquímica i professora incansable per una millor educació que el 2015 va decidir donar una passa envant i implicar-se en sa política activa per canviar ses coses, presentant-se el 2015 com independent a ses eleccions an es Parlament de ses Illes Balears a sa llista de Ciutadans – C’s per Mallorca. Ballester i es seu grup parlamentari duen prop de dos anys tocant totes ses portes “habidas y por haber” perquè es reconegui sa lliure elecció de llengua a ses proves d’accés a s’Universitat (PAU) que fins enguany eren exclusiva i obligatòriament en català, fet que atemptava contra sa Constitució Espanyola. Es Conseller d’Educació, es Rector de sa UIB i es Govern de sa nació s’han compromès públicament a garantir es dret dets alumnes a triar sa llengua en què es vulguin examinar.

Sa llibertat no és un panxó bo de pair pes partidaris de sa tirania. Es sector docent nacionalista més radicalisat ja s’ha aixecat en armes per exigir que ets exàmens no siguin també en castellà, acusant sa mesura de “atac al català” i a Ciutadans de “posar pals en les rodes de la normalització de la llengua a les illes”. Nihil novum sub sole, si no fos perquè sa valentia de Ballester i es seus companys de C’s ha provocat una situació inèdita: sa dimissió de quatre vocals des Tribunal, entre ells Jaume Sastre, personatge messiànic des catalanisme insular, xenòfob autor de sa tesi des “barco de rejilla” per tots es “forasters”, convertit en màrtir durant sa passada legislatura per protagonisar una més que qüestionable vaga de fam —qualcuns rallen d’operación bikini encoberta— contra es trilingüisme des Govern de José Ramón Bauzá. ¿Què més es pot esperar d’una persona que diu que Mª Antònia Munar és a presó “per ser mallorquina”, víctima “de la justícia colonial espanyola”? tot un exemple per s’educació des nostros joves, sense cap dubte.

Olga Ballester (C’s) representa sa victòria democràtica de sa ciutadania lliure, oberta i educada davant es monstro nacionalista lliberticida i autoritari. Com deia Miquel Fèlix en el MENORCA de despús-ahir, es drets són de ses persones, no de ses llengües. Lo trist és que siguin elements com Jaume Sastre i no persones amb cara i ulls com Olga Ballester es qui tenen sa potestat a dia d’avui d’evaluar i educar es nostros fills. Mentres açò no canviï, serà es millor indicador possible de sa precària i mala salut de sa nostra democràcia.

Article publicat a sa secció Rallant en pla dimecres 14 de juny de 2017

Quan l’any 2014 es Govern Balear va decidir balearisar ets informatius de sa televisió autonòmica se varen alçar veus en contra, tant des món de sa docència com sobretot des món periodístic. Mestres i sindicalistes d’IB3 varen fer befa d’aquesta balearisació perquè, en es seu parer, una llengua necessita un estàndar comú perquè pugui esser un vehicle de comunicació precís, exacte, eficaç i funcional. No discutiré es beneficis que comporta s’existència d’un estàndar però valdria la pena esser conscients no només d’aquests beneficis, sinó també des sacrificis que suposa i tot lo que, mutatis mutandi, implica.

Si cercam sa paraula “estàndard” a sa segona edició des Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC2) de s’Institut d’Estudis Catalans (IEC) trobam: “Varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d’anivellament, de codificació, de confluència i d’acceptació en què es tendeix a eliminar al màxim les diferències dialectals, la qual utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells, els membres d’una comunitat”. Com veim, en primer lloc, un estàndar comporta “eliminar al màxim les diferències dialectals”, “homogeneïsar”, “anivellar”. Això no sempre ho reconeix es catalanisme insular, avesat a repicar i a tocar de mort an es mateix temps, presentant només es suposats avantatges de s’estàndar i amagant-ne ses seves conseqüències. En segon lloc, s’IEC no afirma que s’estàndar sia sinònim de correcció. I en tercer lloc, s’IEC se refereix a s’estàndar com una varietat lingüística que parlen –o tendeixen a parlar-hi- es membres d’una comunitat. Es membres d’una comunitat, diu, sense especificar-ne cap. ¿Quina comunitat?, mos hauríem de demanar. Aquí, en aquest sobreentès, està es re de sa qüestió.

Ets uniformisadors a ultrança i ferms partidaris de s’estàndar centralista actual solen obviar un detall que és summament important: sa perspectiva des d’on s’ho miren. Perquè, sense dir-ho, tot ho miren des d’una òptica pancatalana, des d’una comunitat de referència que no és altra que sa des Països Catalans a sa qual, per allò de s’unitat de sa llengua, pertanyeríem balears, valencians i, clar, catalans.

És evident que si s’horitzó de sa normalisació lingüística és tendir cap a un estàndar neutre, expurgat de localismes i de redundàncies dialectals, que només se quedi amb lo fonamental de s’estructura de sa llengua, arribarem a un estàndar que facilitarà sa comunicació entre valencians i balears, entre balears i catalans, entre catalans i balears. Això és evident, de sa mateixa manera que una “interlingua” com es llatí abans o s’anglès ara –o es llenguatge de senyes– facilita sa comprensió entre parlants de distintes llengües. Lo mateix passa a nivell de dialectes. Només des d’aquest punt de vista, si consideram com a referència es Països Catalans, podem parlar de funcionalitat, precisió, exactitud i eficàcia comunicatives. Per això, és normal que escriptors balears que tenen Catalunya com es seu principal mercat de vendes defensin un estàndar lo més unificat possible. S’hi guanyen ses sopes i sa seva postura és, fins a cert punt, lògica. Ara bé, ¿què passa amb tots aquells altres balears que tenen relacions esporàdiques amb Catalunya, com són sa majoria d’illencs? ¿Amb aquells mallorquins que, en un 99% de ses seves relacions interpersonals al llarg de sa seva vida, se comunicaran amb altres mallorquins? ¿Quina és sa comunitat lingüística de referència per sa majoria de mallorquins? Sa resposta és clara: Mallorca. ¿Té sentit fer passes cap a un estàndar oficial que sacrifica ses nostres característiques dialectals i aigualeix sa nostra espontaneïtat i expressivitat seculars? ¿Val la pena s’adopció d’un estàndar centralista com s’actual? ¿Què hi guanyam?

S’article baleàric pot dificultar sa comunicació –i per tant, en aquest sentit, podem dir que és poc funcional– entre un senyor de Barcelona i un altre de Sineu. Però es mateix article no és cap problema quan un senyor de Sineu xerra amb un d’Artà. Característiques lingüístiques que en principi se presenten com a poc funcionals, poc precises i poc exactes no ho són gens quan canviam sa comunitat lingüística de referència. Canal 4 TV o IB3, per exemple, que se dirigeixen exclusivament a un públic balear, no guanyen res, ni són més precisos, ni són més exactes, ni són més eficaços, ni són més funcionals, quan utilisen s’article literari en lloc de s’article baleàric. Senzillament fan es ridícul. Molt diferent seria si valencians, balears i catalans se plantejassin crear una televisió pancatalana, una televisió des i pes Països Catalans: llavors sí que tendria sentit utilisar un estàndar com s’actual, o parescut.

Però repetesc. Sa confecció d’un determinat estàndar o d’un altre és una qüestió de fronteres i de quina comunitat de referència triam. No té sentit definir un estàndar si abans no hem definit clarament a quina comunitat lingüística mos hem de dirigir. ¿Balears, Mallorca, Països Catalans? Un estàndar és només un instrument, no un fi en si mateix, encara que de vegades ho paresqui per certs exaltats.

Com ha admès Jaume Corbera, professor de Filologia Catalana de sa UIB, “es model [de llengua] és funció de s’idea que un té de sa comunitat nacional”. Així de clar, no és lo mateix s’Administació autonómica que té, per raons òbvies, com a referència sa comunitat balear que un articulista de s’AraBalears que té pretensions de triumfar en es Principat. En principi, es models lingüístics que defensin uns i altres haurien d’esser distints.

Per això, mentre València, Catalunya i Balears siguin realitats polítiques i administratives distintes i per tant valencians, catalans i balears no sentin com a pròpia, com a seva, una comunitat pancatalana –amb tot lo que això significa de vincles afectius, de pertinença o d’identitat–, se va escampant cada vegada més s’idea d’un model d’estàndars autònoms, un per València (ja el tenen), un altre per Catalunya (ja el tenen) i un altre per Balears (no el tenim). Crec que és ben hora de reclamar un model propi que tengui com a principal referència ses nostres illes, sa vertadera comunitat lingüística de referència per sa gran majoria d’illencs.

Article publicat dia 16 de juny de 2017 a El Mundo-El Día de Baleares. Pitgi assuquí.