Category: Noticies

Avui en dia esser mallorquí i sentir-se espanyol ja comença a esser mal vist per determinats polítics, entitats i associacions que lluiten per fer-mos de cada vegada una mica més catalans. Uns polítics, catalanistes ells, que no s’enrecorden, o no se’n volen enrecordar, que aquest gran país des qual formam part totes ses comunitats autònomes, sense excepcions, va esser format per s’únió voluntària des diferents regnes que conformaven s’antiga Hispania.

Una unió que va servir per fer una nació més forta i poderosa dins sa qual mos sentíssim representats tots es ciutadans sense divisions ni fronteres. Una nació que garantisàs s’unitat i se respectassin totes ses persones que la componen, independentment de sa seva descendència, costums o manera de xerrar, utilisant per això una llengo comuna amb sa qual mos poguessim entendre sense problemes, s’espanyola.

I ara, en ple sigle XXI, aquests polítics conversos an es catalanisme i agenollats davant ses ànsies de poder del senyor Carles Puigdemont ja comencen tímidament a proclamar que és ben hora de demanar s’independència de Balears, al.legant que sa pertinença de sa nostra comunitat autònoma dins es Regne d’Espanya no és bo per noltros, es baleàrics.

Vistes aquestes absurdes reivindicacions secessionistes per part d’un partit minoritari, com és Més per Mallorca (no sé si anomenar-los Més per Catalunya), seria d’agrair que en David Abril, nat a Inca, però de pares peninsulars nats a Vilches (Jaén), o sigui de descendència peninsular, mos explicàs com és que renega de sa terra des seus pares, com és que refua ademés sa llengo des seus antepassats, s’espanyola, i com és que cosent que sigui despreciada i arraconada a Balears a tots ets àmbits oficials, igual que han fet amb sa nostra, sa mallorquina. ¿Què dirien es seus padrins si ho sabessin? O en Biel Barceló mateix, un felanitxer que de jovenet somia amb s’independència i que proclama a tots es vents que ell xerra es català de Felanitx. ¿De quin català de Felanitx me xerres Biel? ¿No és es mallorquí de Felanitx?

Idò no senyors polítics, sa pràctica totalitat de baleàrics no volem cap independència ni formar part de cap país català, i molt manco que mos imposeu una llengo forastera –amb sa coartada d’un estàndar formal– per noltros, sa catalana. Lo primer de tot perquè es nats a Balears, i dic Balears perquè me referesc a totes ses illes i no només a Mallorca, som gent pacífica, educada i oberta a tots es ciutadans que conviuen amb noltros, siguin de sa Península o d’una altra banda. Noltros refuam qualsevol confrontació entre sa ciutadania per mor de sa seva descendència o sa seva manera de xerrar, noltros no volem xapar sa ciutadania en dues, com es separatisme que encarna Més ha fet a Catalunya. Una, sa part democràtica i constitucionalista que voltros interessadament denominau “espanyolista”, i s’altra, sa radical i antidemocràtica que desobeeix es Govern central i ses lleis marcades pes tribunals de justícia.

Per veure que aquestes absurdes pretensions d’independència són una autèntica animalada basta que mos féssem aquesta reflexió. ¿Quans de baleàrics tenen s’homo o sa dona que vénen de sa península?, ¿quants de baleàrics tenen un cunyat, una cunyada o qualque familiar que prové de sa peninsula?, ¿quants de pares i padrins des mallorquins actuals provenen de s’Espanya que amb tanta suor construiren es seus antepassats, acabada una cruel guerra civil entre germans? Basta recordar sa descendència des pares de David Abril, o es llinatges de na Fina Santiago per sebre d’on vénen, i de molts des que conformen es partit liderat per Biel Barceló.

Mirau, senyors polítics de Més, s’època de ses divisions i ses fronteres ja és història. Ara més que mai, i amb sos temps tan difícils que corren, és hora d’esser realistes i deixar es dois i ses duis per un altre moment. Noltros, es baleàrics, tenim ben clar que un país fort, amb garanties democràtiques i en veu i vot dins Europa, és es futur. No volgueu que tornem enrere amb ridícules reivindicacions que a la llarga crearan una ruptura social i greus confrontacions entre defensors i detractors de s’independència per allunyar-mos d’aquest gran projecte comú que és s’Unió Europea.

Recordau que noltros som mallorquins, baleàrics, espanyols i europeus. Definicions que és mester defensar pacíficament però amb fermesa, i sobretot, amb ses lleis damunt sa mà, que és com toca fer ses coses.

 

Article publicat diumenge 8 d’octubre a mallorcadiario.com

Aquesta és una pregunta que des de fa anys mos feim sa majoría de ciutadans de ses Illes Balears: ¿Què són es països catalans? ¿Com pot esser que dins un país anomenat Espanya n’existesqui un altre anomenat “país català”?

Es concepte de “països catalans”, ademés de no tenir cap fonament ni base lògica, és inadmissible i inviable. Una comunitat autònoma que històricament només va esser un conjunt de comtats, per més senyes pertanyent primer an es regne de França i després, arran des tractat de Corbeil, an es regne d’Aragó, no té cap argument històric vàlid per proclamar un país inexistent, com tampoc té cap dret ni cap poder per incloure tres antics regnes, com són es d’Aragó, es de València i es de Mallorca dins uns imaginaris països catalans.

Tot aquest rebombori i ànsies de poder de Catalunya s’inicia amb sa defensa des català, una obsessió que a territoris com es nostro pot tornar-se una ofensa, especialment quan sa controvèrsia acadèmica sobre s’unitat lingüística, més o manco superada, va més enllà i té una intencionalitat política. I tot això degut a què, de fa molts d’anys ençà, sa Generalitat de Catalunya afirma un pic darrere s’altre que són una nació o un país i, en conseqüència, han d’arribar a sa plenitud existencial creant uns imaginaris països catalans amb s’ajuda de València, Aragó i Balears.

Hi ha molts d’autors que, naturalment, discrepen d’aquesta tesi fantàstica, per exemple, aquest fragment que he tret des llibre Historia de la Corona de Aragón que crec que xerra per ell matex: “És important que entenguem que es comtats catalans, amb s’hegemonia dels quals s’alçà Barcelona, conjunt que formà Catalunya, mai va esser un país, ni un regne independent. Se tractava d’un mosaic de territoris governats per comtes, primer depenents des reis francs, i més tard incorporats a una única corona, sa d’Aragó. En Ramon Berenguer IV mai va esser rei d’Aragó ni de Catalunya, la reina era na Petronil·la, i després es seu fill Alfons II. No hi hagué reis catalans ni cap corona catalana. Inclús sa famosa expedició dets almogàvers capitanetjats per Roger de Flor va esser una empresa realisada baix ses banderes d’Aragó. Que en Fadrique fos rei de Sicília se degué a sa disposició testamentària de son pare, Pere III. Hagués pogut esser rei d’Aragó en lloc de Jaume II, o inclús qualcun des dos germans haver regnat damunt Sicilia i Aragó units. S’origen de Roger de Flor és de sobres conegut, era fill d’un falconer alemany, en Frederic Staufen, es seu vertader llinatge era Blume (“flor” en alemany). A s’època que tractam ningú en tenia cap dubte. Cada territori de sa corona tenia es seus costums i si els conservava era per gràcia del rei, que respectava es seus súbdits, però es monarca era únic i es mateix per tots: el rei d’Aragó.”

És necessari recordar que ses coses són com són i que s’història no se pot canvíar per molt que vulguin es nacionalistes que mos governen, emparats per l’Obra Cultural Balear, que sempre ha fet feina perquè poc a poc arribem a formar part emocionalment d’uns falsos i imaginaris països catalans, una reclamació absurda i ridícula dirigida per sa Generalitat de Catalunya. Poc els importa si amb el temps perdem sa nostra pròpia identidat balear, tot val per arribar a estar a ses ordes des nacionalisme català. ¡Saps que hi paga de bé! Una terra, sa nostra, que va esser un regne independent durant molts d’anys. Una terra que ja per aquell temps era una nació, sa nació mallorquina, amb lleis i furs propis.

Si qualcú té es dret de reclamar un país o una nació, avalat per s’història real i no inventada pes romanticisme català, aquests són es tres antics regnes de sa Corona d’Aragó, o sigui, es Regne d’Aragó pròpiament, es Regne de València i es Regne de Mallorca. Des des punt de vista històric, sa vella Catalunya no pot reclamar ni exigír res de res, i molt manco uns fantasmagòric “països catalans” davall sa seva tutela.

Article publicat diumenge 1 d’octubre a mallorcadiario.com

Fins fa pocs anys esser i sentir-se mallorquí era absolutament normal i un orgull pesnats a Mallorca que per aquell temps miràvem de reüll ets estrangers que començaven a venir per ses nostres terres i que poc a poc anaren colonisant sa nostra estimada roqueta. Aquests estrangers compraren una mala fi de cases a sa forania o devora la mar, però s’incoporaren dins es nostro dia a dia sense influir en sa nostra identidat o sa nostra manera de xerrar. I ara, passats ets anys ja no mos sorprèn lo més minim veure estrangers a ca nostra, no senyor, ni molt manco.

Al contrari, lo que mos ve de nou avui en dia són aquests nous colonisadors com ells mateixos s’anomenen quan s’identifiquen com a catalans de Mallorca, una nova denominació que no sabem exactament d’on procedeix i d’on ve, perquè una de dues, o ets mallorquí… o ets català, ses dues coses an es mateix temps és impossible. És com si diguéssim un madrileny de Múrcia, o un sevillà de Galícia, o un aragonès de Bilbao, per posar un parell d’exemples gràfics. Idò bé, aquests bons senyors que se fan anomenar catalans de Mallorca són es qui realment estan causant una greu colonisació quan imposen una llengo, una cultura i una identidat forasteres: sa catalana. Aquests són es que estan introduint dins ca nostra es xerrar, sa cultura i ses tradicions de sa veïnada Catalunya. Aquests són es vertaders culpables de s’arraconament de tot lo mallorquí, o sigui, des nostros propis hàbits i costums ancestrals que responen a una sàvia i pacífica manera de viure, calmada i placentera que actualment corr es perill d’anar-se’n a fer baumes. Res més lamentable mos podria passar an es mallorquins que assimilar-mos a una Catalunya que se creu que té molt que ensenyar-mos, quan sa realidat és que són ells es qui haurien d’aprendre sobretot de sa nostra mil·lenària cultura, llengo, identidat i manera d’esser, ben diferenciada, com sabem, de sa catalana.

Esperem, pes bé de tots, que es mallorquins de rel que encara estimam lo nostro comencem a obrir ets uis de bon de veres i reviscolem s’ancestral llegat llingüístic-cultural que mos han traspassat es nostros pares i padrins al llarg de sigles perquè, si no ho feim així, correm es perill que amb el temps desaparegui per sempre. I noltros serem es culpables de consentir-ho i no aturar-ho quan era hora. I per veure que això no va de berbes, basta escoltar ses declaracions i fets de sa majoria des nostros actuals governants, màxims culpables de sa greu catalanisació que patim.

Noltros, es vertaders mallorquins, no actuam com ets anomenats catalans de Mallorca. Noltros som gent pacífica que estimam lo nostro i que per res del món mos vendrem a ses doctrines marcades pes Govern catalanista que tenim per arribar a esser bons catalans de Mallorca. Ni en Biel Barceló, ni na Françina Armengol, ni ets altres polítics tenen sa talla suficient per representar sa voluntat de sa gran majoría de mallorquins que no accepta sa catalanisació de sa seva terra.

I ara ve sa pregunta que mos feim sa gran majoria de mallorquins: ¿què podem esperar de polítics que aspiren a fer-mos sa quinta província de Catalunya, o sigui la Catalunya insular, com diuen, per satisfer ses ànsies de poder de sa Generalitat? Sa resposta és molt simple: res de bo.

Article publicat diumenge 24 de setembre de 2017 a mallorcadiario.com

Es sintomático que el catalanismo baleárico apenas haya dicho esta boca es mía en relación al avance de la “Enquesta d’Usos Lingüístics del 2014” publicada hace unas semanas por parte de la Consejería de Cultura que lidera la ibicenca Fanny Tur. Esta encuesta revela el fracaso sin paliativos de las políticas de normalización llevadas a cabo en los últimos treinta años basadas en el sistema de inmersión en las aulas. Y también del catalán como “lengua de integración” para los castellanohablantes.

De ahí mi perplejidad cuando leo en Última Hora que el vicepresidente del Consell de Mallorca, Jesús Jurado, va a lanzar una “novedosa” campaña de normalización lingüística para la “igualdad” con la que tratará de convencer a los baleares de la “potencialidad integradora del catalán”. La noticia publicada es algo confusa, lo que delata que se trata de una mera campaña publicitaria sin ningún objetivo claro que no sea engordar el gasto en normalización lingüística. Todo indica que se quiere envolver lo mismo de siempre –las bondades del catalán como cimiento integrador, algo que, como vemos, ha fracasado– en un envase más seductor. Una campaña que tratará de darle “un nuevo estilo” al catalán, vendido ahora como un elemento formidablemente cohesionador para “lograr el equilibrio y el respeto en el ámbito de las parejas” y que pretende llegar a los musulmanes y otros grupos con “personalidad propia” con deseos de integrarse plenamente. De ahí que las dos direcciones insulares cuyo propósito es la ingeniería social, la de igualdad y la de política lingüística, unan sus esfuerzos en esta campaña.

Como pueden observar, más de lo mismo al incidir en lo que ya ha fracasado, algo que revela una falta de ideas aterradora. No hay autocrítica sino una huida hacia delante en su afán por salvar los dogmas obsoletos e ineficaces de siempre. Ni siquiera existe la rectificación a la que obligaría la cruda realidad de observar la actualidad más reciente. Tras los atentados de Barcelona y Cambrils a manos de “nous catalans” que hablaban perfectamente el catalán de Ripoll, el catalanismo al menos debería revisar algunos de sus desgastados conceptos, como asumir que aprender y hablar el catalán sea sinónimo de integración y cohesión social. La lengua no lo es todo en cuestiones de integración, convivencia y cohesión social, como hemos podido comprobar. Desde el 17-A, esta asunción ya no es válida o, al menos, no tan válida como antes. Algo que, por supuesto, ni se plantean Jurado, Aina Sastre y Nina Parrón. ¿Pero qué va a saber de cohesión social, de comunión o de unidad una instigadora del odio, del egoísmo, de la atomización social y de la desintegración familiar como Parrón con sus luchas contra el amor romántico, “desmontando San Valentín” o firmando artículos donde dice que en la pareja “lo primero somos nosotras”?

Las circunstancias. No ha sentado bien en los círculos que en Baleares apoyan a la inminente república catalana que las leyes de desconexión no hayan dispensado un trato preferencial a baleares y valencianos para conseguir la nacionalidad catalana. Tampoco ha caído demasiado bien que las lenguas cooficiales de la nueva república inminente sean el catalán y el castellano. Para estar como estábamos, ¿para eso queríamos ser independientes?, se preguntarán algunos de ellos. Sin embargo, nuestros soberanistas aceptan estas rendiciones y traiciones como una señal de madurez y realismo a la vista de las extraordinarias circunstancias que ahora mismo vive el pueblo elegido del Principado. Ay, las circunstancias.., ¡cuántos crímenes se cometen en tu nombre! Otra cosa que debería aclarar el Pacte es si después de la secesión catalana en ciernes, después del 1-O, los baleares seguiremos participando como si nada en el Institut Ramon Llull –encargado de la promoción de la cultura catalana en el exterior– y aceptando el Institut d’Estudis Catalans como máxima jurisdicción normativa en cuestiones de lengua con la UIB de palafrenero. Los dos institutos han sido considerados sin rubor como estructuras de estado de la nueva república catalana. El Govern, que depende, preciso es recordarlo una vez más, de la democracia española que los separatistas quieren dinamitar, calla. De momento. ¿Hasta cuándo?

Prensa en catalán. Los digitales “Arabalears.cat” y “dbalears.cat” se están frotando las manos para repartirse los 250.000€ que el Govern ha presupuestado este año para la prensa diaria escrita en catalán, 70.000€ más que el año anterior. El año pasado la franquicia balear del diario separatista “Ara” se llevó 140.000€ y el “dbalears.cat “–al que a duras penas puede calificarse de “prensa” por su marcado sesgo ideológico y su escasa objetividad a la hora de tratar las informaciones– los otros 40.000€. Sin estas ayudas del Govern, más las que vienen recibiendo ambos de la Generalitat de Cataluña, ninguno de los dos podría sobrevivir como empresa. Estas subvenciones del Govern no están asociadas a proyectos concretos sino que sirven para mantener la plantilla, de ahí que otros digitales en castellano expresaran el año pasado sus quejas al Govern de que, con la excusa de estar escritos en catalán, se estaba cometiendo un agravio hacia ellos. Por si fuera poco, la línea editorial de ambos es partidaria sin fisuras de la nueva república catalana, lo que nos lleva a una nueva incoherencia: ¿debe el Govern balear subvencionar a digitales que apoyan sin ningún género de dudas un proyecto de república catalana que significa la demolición de la democracia española bajo cuyo amparo reside toda la legitimidad de la autonomía balear que les subvenciona? Desde aquí también estamos promocionando económicamente la secesión sin que los tribunales hayan dicho nada. ¿A qué están jugando Francina Armengol, Fanny Tur y Marta Fuxà al subvencionar a medios separatistas y marcadamente antiespañoles? ¿Acaso no se ríen de todos nosotros?

Article publicat diumenge 17 d’octubre a El Mundo-El Día de Baleares

Se dice que una lengua se latiniza cuando todo el mundo la conoce pero nadie la habla.

El resumen de la Enquesta d’Usos Lingüístics del 2014 que acaba de publicar la Consejería de Cultura, Participación y Deportes confirma la caída del uso de la lengua autóctona –cada vez menos autóctona, claro– que todos podemos observar en la calle, sobre todo en Palma y en las Pitiusas.

En términos globales, el catalán es el idioma habitual para el 36,8% de los residentes baleares. El castellano lo es para el 49,9% de la población, mientras un 10,3% utiliza habitualmente las dos. Si consideramos el número de hablantes, el castellano ya es la verdadera “lengua del territorio”, término que les encantaba utilizar a los nacionalistas y que ahora se les ha vuelto en contra. Ahora mismo, los catalanohablantes ya somos minoría en Baleares, al menos según la muestra de 1.800 entrevistas de la encuesta de marras realizada por la Generalitat de Catalunya y la UIB.

Respecto a una encuesta del 2003-2004, el uso del catalán ha bajado a un ritmo vertiginoso, de un 45% al 36,8% referido. Pero hay una variable crucial que invita aún más a la desesperanza: la interrupción del relevo lingüístico entre generaciones. El ibicenco y el mallorquín podrían convertirse en pocos años en idiomas rurales, con una presencia residual en sus capitales. El menorquín, en cambio, aguanta con mayor solidez. La cuestión es qué hacen los jóvenes. Y la encuesta lo deja meridianamente claro: abandonan el catalán. El estudio divide a la población en cuatro franjas de edad: 15-29 años, 30-44 años, 45-64 y más de 64. El uso del catalán desciende conforme baja la edad.

Si nos centramos en la franja juvenil (15-29) los resultados son desoladores. Sólo un 21,6% de los encuestados de esta franja de edad utiliza de forma predominante el catalán: un 20,6% de este porcentaje tienen como lengua materna (inicial) el catalán y sólo un 1% el castellano. Otro 18,6% declara que a veces lo usa pero el encuestador entiende que de forma no predominante (de ahí que les califique como “alternadores”, o sea, que alternan ambas lenguas). Hasta aquí los catalanohablantes, una horquilla que va desde el 21,6% (los que siempre o casi siempre lo usan) hasta un 40,2 % si incluimos los “alternadores” bilingües. El porcentaje restante hasta llegar al 100% lo conforman los jóvenes castellanohablantes. Un 7,5% (“nuevos castellanohablantes) lo conforman los jóvenes que apenas usan el catalán a pesar de ser su lengua materna. Otro 47,6% (“castellanohablantes tradicionales”) apenas utilizan el catalán. Finalmente, un 4,7% son extranjeros (“alóglotos iniciales”) que tampoco utilizan el catalán. La horquilla de castellanohablantes variaría entre el 59,8% y el 78,4% si incluimos los “alternadores” bilingües. Con estos datos sobre la mesa, la propia consejería admite cuatro tendencias, literalmente: “a) Es redueix el percentatge dels catalanoparlants de llengua inicial [materna] catalana; b) creix el percentatge de castellanoparlants inicials; c) pràcticament s’esvaeix la capacitat d’atraure no-catalanoparlants joves cap a l’ús del català; d) un considerable percentatge de catalanoparlants inicials joves fa ús predominant del castellà”. Para tirar cohetes y celebrar aniversarios de la ley de normalización lingüística (1986).

¿Lengua de integración? El catalán, lengua de integración. El catalán, lengua de acogida. El catalán, lengua vehicular. El catalán, lengua de todos. Seguro que usted, querido lector, recuerda todos estos eslóganes y unos cuantos más en la misma línea. Pues bien, estos eslóganes sólo reflejan tres cosas: voluntarismo, idealismo y propaganda La realidad nada tiene que ver con las quimeras y el “wishful thinking” que adornan a nuestra clase política y al catalanismo. La encuesta no deja lugar a dudas. De los residentes que han nacido fuera de Baleares, Valencia y Cataluña (el área lingüística catalana) sólo un 2,9% utiliza el catalán de forma predominante. Otro 8,9% (“alternadores”) lo utiliza a veces intercambiándolo con el castellano. En suma, el 11,8% de los foráneos habla alguna vez en catalán. El 88,2% restante, nunca o casi nunca. Y si nos centramos en los residentes que han nacido en el área lingüística catalana, sólo un 3,6% de castellanohablantes iniciales utilizan el catalán de forma predominante. Se mire por donde se mire, el proyecto de hacer del catalán una lengua de integración ha fracasado por completo.

Inmersión. Alguien podrá objetar que en un territorio como el balear donde más del 40% de la población ha nacido fuera estos datos no son sorprendentes. Así es, salvo si se ha puesto, como se ha hecho en los últimos veinte años, un sistema de educación al servicio de la salvación del catalán y la integración de los foráneos. La inmersión lingüística no es un sistema propiamente educativo: es un sistema para aprender una lengua. Y si resulta que todos los esfuerzos han ido encaminados a este objetivo supremo, esto es, a la integración del castellanohablante (o extranjero) a través del catalán, hay que concluir que la cosecha es desalentadora. ¿Cómo se explica la deserción lingüística de los jóvenes? ¿Cómo se explica este abandono? De momento, las huestes catalanistas apenas han reaccionado a esta encuesta demoledora que las deja a la altura del betún al poner de manifiesto el fiasco morrocotudo de sus programas de ingeniería social. El digital Ara Balears ha reconocido que la normalización, después de treinta años, es todavía una “utopía”. Y lo que te rondaré, morena. Més ha admitido el “estancamiento del catalán”. “Com acollim els nouvinguts perquè se sentin emocionalment vinculats a la nostra llengua?”, se han preguntado, desolados.

Algo se ha hecho mal, muy mal. La inmersión no ha dado, ni de lejos, los frutos deseados pero no crean que esto vaya a provocar la más mínima crítica en el gremio catalanista. Ni siquiera una reorientación de sus políticas lingüísticas. Tienen razón: a día de hoy el catalán es una “lengua minorizada” que, para una mentalidad estatista e intervencionista, necesita de mucho cuidado de las administraciones públicas y de su respiración asistida en forma de ayudas, dinamizadores y cursos de catalán. ¿Quién más preparado y lúcido que ellos, que han montado una industria de la culpa para liderar un nuevo renacimiento lingüístico, para alcanzar la utopía –sí, la eterna utopía– de equiparar el catalán al castellano? En buenas manos está el pandero.

Aquest és es títol de sa conferència que tendrà lloc demà dijous 24 d’agost a les 19:30 hores a sa preciosa i elegant casa senyorial de Ca n’Oliver de Mahó. Organisada per Ciutadans – C’s Mahó, serà sa tercera xerrada des cicle Conferencias y debates de participación ciutadana que promou s’agrupació centrista-lliberal des llevant de Menorca. Sa qüestió de Menorca davant es repte separatista català es tractarà en dues ponències: s’històrica, que impartirà un servidor, i s’econòmica, que correspondrà a s’economista graduat a Deusto, Juan Bautista de Blas, santanderí resident a Barcelona durant més de quaranta anys.

Sense dubte, és d’agrair sa valentia de C’s Menorca per un triple motiu. En primer lloc, per sa coherència demostrada des des primer dia per part des seus pares espirituals menorquins, encara que açò suposàs esser sa nota discordant i defensar es criteri propi davant s’oficial des partit a Palma o Madrid. És es cas de s’incansable Joan Triay Lluch, president d’UPCM i “azote de la corrupción” com l’han batiat en més d’una ocasió en es medis de comunicació regionals. Com ell mateix va reconèixer en es seu Facebook, “en la vida me he mordido la lengua, y no voy a empezar a estas alturas”. Joan Triay, fent gala des seu patriotisme regionalista, carregà contra Ciutadans sense pensar-s’ho dues vegades quan es partit en es que milita votà en contra de sa tramitació de sa Proposició de Llei per modificar es Règim Especial per Balears (REB), a sa que hi havia sa demanada tarifa plana de 30 euros per vols inter insulars. Ets arguments de Triay eren clars i llampants: “Al respecto hay que tener en cuenta que la situación actual constituye una tremenda injusticia, dado el balance tan desfavorable de Baleares que recibe mucho menos de lo que aporta al Estado”. En altres paraules, “Una cosa es ser solidarios y otra ser lo que coloquialmente se llama ‘primos’”.

En segon lloc, per sa determinació —i intel·ligència— de C’s agafant com a bandera sa defensa des topònim històric de Mahó, juntament amb sa seua denominació internacional en castellà, Mahón. Un topònim que encara a dia d’avui defensa i estima sa majoria de mahonesos, i que compta amb es suport intel·lectual —¡científic! que dirien qualcuns— de sa Real Academia de la Historia, d’acord amb es dos informes emesos per aquesta sobre es topònim de Mahó en 2006 i 2013. En paraules des director de sa RAH, Gonzalo Anes y Álvarez, Marqués de Castrillón, “Mahó es la única forma tradicional”. S’Academia de la Historia senyala que “Mahó viene del púnico y el latín, y está probado documentalmente desde comienzos del siglo XIV. Todo lo contrario del nombre catalán ‘Maó’, que circunscribe a la reforma ortográfica impulsada por Pompeu Fabra a comienzos del siglo XX”. Sobren ses paraules davant un exemple més de s’expoli des patrimoni lingüístic i cultural de s’illa de Menorca per part de s’imperialisme des comtat del nord. Chapeau per C’s i sa seua defensa des topònim històric de Mahó, mentres tristament altres partits com el PP de ‘Maó-Mahón’, que havien promès una consulta popular sobre es topònim si guanyaven ses eleccions, han abandonat sa defensa des topònim que presideix s’escut oficial de sa ciutat des llevant de Menorca: Mahó. Una bona manera de donar sa raó an aquells que acusen al PP de castellanistes. Passar olímpicament de defensar es topònim menorquí però moure cel i terra pes topònim en castellà. Bona munició per s’enemic, ni fet aposta.

I en tercer lloc, s’ha d’agrair a C’s Mahó que posi damunt sa taula un tema tabú però des que sa majoria de menorquins ja estam cansats: ses ànsies annexionistes de s’independentisme català.

Menorca i Balears no han de fer de criada de Catalunya davant el món i anar de bracet de qui vol rompre s’actual marc legal i separar-se d’Espanya. Fa un flac favor Francina Armengol a sa nostra autonomia fent sa garangola a sa Catalunya separatista de Carles Puigdemont, quan es borrador de Constitució catalana preveu donar s’hipotètica nacionalitat catalana a menorquins i balears. Recordem ses paraules des gran Josep Tarradellas, Honorable president de sa Generalitat de Catalunya, en unes declaracions a ABC es 18 d’octubre de 1978: “Yo no creo en lo que llaman países catalanes. No, eso no existe. Hay muchas regiones en España, y algunas, como Valencia, como Cataluña, como Baleares, incluso Aragón, están más próximas, tanto geográfica como culturalmente, porque tienen incluso unas lenguas con un origen común, vienen del mismo tronco. Que estén tranquilos, que no pensamos atribuirnos nada”. ¿Existeixen motius històrics per anar de braceti amb es procés separatista català, o precisament tot lo contrari? ¿Quines serien ses conseqüències econòmiques si Menorca es fotés de peus de bolla defora de s’Unió Europea? Veurem si tothom ho té tan clar com Tarradellas. Mos veim demà a Ca n’Oliver.

Sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears desplega una sèrie d’activitats de caire cultural a lo llarg de s’any a ses nostres illes. Un des darrers encerts de sa fundació ha estat, sense dubte, es programa radiofònic En Clau Balear que d’ensians d’octubre de 2016 emet cada dilluns de 18:30 a 20:00h a Canal 4 Ràdio, baix sa direcció i presentació de s’historiador Tomàs Ribot Dickow. Ademés, estam d’enhorabona perquè des de fa tan just unes setmanes, Canal 4 Ràdio ja es pot escoltar també a Menorca en es 91.1 de sa FM. Una molt bona notícia tenguent en compte sa ridícula oferta de medis de comunicació de sa que disposam a Menorca en relació an es prop de 100.000 habitants que som. I millor, encara, si es tracta d’un medi privat com és Canal 4 que s’ha de guanyar es pa amb sa suor des seu front —com sa majoria des mortals—, a través de sa competència i guanyant-se a s’oient cada dematí; a diferència des qui sobreviuen amb injustes i injustificades subvencions per privilegiats que deixen en entredit s’independència de més d’una publicació.

En Clau Balear suposa cada dilluns una finestra per promoure sa vertadera cultura balear i sa manera de xerrar de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Amb s’empresa de voler donar veu an es diferents protagonistes de sa societat civil balear, cada setmana entrevista a un convidat d’interès per s’actualitat de ses nostres illes. I aquí és on volia anar a parar. Aquest dilluns ha estat es torn de Pep Ignasi Aguiló Fuster (Palma de Mallorca, 1962), economista i professor. Membre des Partit Popular, entre 2011 i 2013 va esser Conseller d’Economia, Hisenda i Ocupació des Govern Balear. Doctor en economia per s’UIB, ha estat professor titular de sa mateixa i de s’Escola Universitària de Turisme Felipe Moreno. Regidor de s’Ajuntament de Palma a s’oposició des de juny de 2015, és co-fundador des Centre d’Estudis Estratègics de ses Illes Balears (CEEIB).

Es CEEIB va néixer a principis de 2016 amb s’objectiu de convertir-se un laboratori d’idees i una plataforma d’opinió pes centro-dreta balear. Dirigit per Juan Domínguez, no podia haver nascut en millor moment quan mos trobam que a Balears, es principal partit de s’oposició (PP) no fa pràcticament oposició an es Govern balear des Pacte de socialistes, nacionalistes, independentistes i neo-leninistes desnortats. El PP balear —i es mateix símptoma pateix a nivell nacional— presenta i representa actualment un discurs buit d’ideologia, de contengut i de coratge. Tot lo contrari a lo que més necessita sa societat espanyola per frenar s’avanç de s’extrema esquerra, es desprestigi de ses institucions públiques per s’escampada corrupció sistemàtica i s’amenaça des separatisme contra s’unitat i s’igualdat de tots ets espanyols. Es CEEIB hauria d’ocupar aquest buit intel·lectual i aquesta falta d’anàlisi en es llarg plaç. Si es centro-dreta vol recuperar sa confiança de sa majoria social de s’electorat, primer haurà de recuperar sa confiança en es seu discurs propi. Mentres el PP bada, Ciutadans (C’s) ha apostat de forma clara i valenta per una ideologia renovadora, es lliberalisme progressista, que tranquil·lament pot comptar amb es suport de molta gent que es situa des des centro-esquerra fins es centro-dreta, i que qualcuns defineixen com “lo millor de s’esquerra i lo millor de sa dreta”.

S’inversió en idees és fonamental si es pretén guanyar una batalla política a llarg plaç. En una societat tan emprenedora i dinàmica com sa balear, ses idees lliberals estan més que presents en es dia a dia. Només fa falta que qualcú les ordeni intel·lectualment per prestigiar-les, i llavors les difongui entre sa població perquè es facin populars. Es CEEIB té per davant s’empresa d’esmicolar tots es mites i tabús que s’esquerra ha anat escampant durant anys i panys amb sa finalitat de conseguir un centro-dreta domesticat i acovardat. Sa pretesa superioritat moral de s’esquerra en ple segle XXI demostra que es centro-dreta no té un discurs ben armat. Per açò és vital, si no volem que Balears i tot Espanya acabi en mans des partidaris de ses dictadures bolivarianes, que es CEEIB proporcioni tota sa munició necessària a sa societat balear i sobretot a uns polítics que, en sa majoria des casos, desconeixen lo millor des pensament lliberal. Un pensament centrat en sa llibertat individual i econòmica, s’iniciativa privada i s’intervenció mínima de s’Estat i es poders públics dins sa vida social, econòmica i cultural des ciutadans. Un pensament basat en sa tolerància cap a totes persones i en es libre albedrío (vive y deja vivir) provinent de ses nostres arrels greco-romanes i sa tradició judeo-cristiana, sa defensa de sa propietat privada, una democràcia lliberal amb un Estat de Dret fort i amb divisió de poders, i un lliure mercat o capitalisme que en es darrers dos-cents anys ha tret a milers de millons de persones de sa pobresa mundial. Aquests són uns (quants) des valors des lliberalisme que representen lo millor d’Europa i Occident. Encara que, per lo vist, qualcuns s’estimin més tornar segles enrera. No ho podem permetre.

Article publicat es 12 de juliol a sa secció Rallant en pla d’Es Diari de Menorca

Seguint s’esperit de sa columna de la setmana passada, reivindicant “memòria per tots es menorquins”, també per aquells que “pertanyien a la noblesa i a la burgesia”, crec que és de justícia recordar, entre altres víctimes des Front Popular, es següents ciutadellencs assassinats entre 1936 i 1939:

D. José Anglada Marqués, president de sa Confederación Española de Derechas Autónomas de Ciutadella (CEDA).D. Teodoro Canet, diputat republicà pes centrista Partit Radical; D. Gabriel de Olivar de Olives, baró de Lluriach, es seu germà D. José de Olivar de Olives i D. Gabriel Saura Sintas. Tots quatre van ser assassinats a una cuneta a ses proximitats de Ferreries, sa nit des 13 an es 14 d’agost de 1936.

D. Tomás de Salort de Olives. Abogat i ex-diputat de la CEDA. Elegit en 1933 i reelegit en 1936. Assassinat a sa presó “Modelo” de Madrid es 22 d’agost de 1936. D. José Marqués Cursach i D. Antonio Vivó Carrió. Assassinats a sa Plaça des Born de Ciutadella es 28 d’octubre de 1936.

D. Luis de Salort de Olives, assassinat amb només 17 anys es 28 d’octubre de 1936. D. Jaime Triay i D. Bartolomé Triay van ser assassinats a Ciutadella es 16 de novembre de 1936.

D. Gabriel de Salort de Olives. Ciutadellenc, tinent de s’Exèrcit assassinat de sa forma más covardament possible que es pugui imaginar, mentres es trobava inconscient degut a una malaltia, a s’enfermeria des barco presó Atlante es 18 de novembre de 1936.

D. Juan Benejam Marqués. D. Jaime Mercadal Anglada. D. Guillermo Llabrés Pons. D. Alberto Triay Gornés. D. Sebastián Fuxá Bagur. D. Rafael Serra Mesquida. D. Francisco Catalá Morlá. Ciutadellencs captius en es vapor Atlante. Assassinats per ses seves creences religioses es 18 de novembre de 1936 a Cala Figuera.

Es capellans D. Guillermo Capó Medina. D. Pedro Riera Bagur. D. Rafael Bosch Ferrer. D. José Bosch Anglada. D. Pedro Benejam Gorrias. D. Pablo Salord Goñalons. D. José Franco Goñalons. D. Juan Tudurí Moll. D. José Tudurí Moll. D. Rafael Pons Benejam. Ciutadellencs presos en es barco presó Atlante. Assassinats es 19 de novembre de 1936 en es cementeri de Villacarlos (Es Castell).

D. Rafael Capella Allés. D. Constantino Sarris Riera. D. Gabriel Squella Jaume. D. Pedro Orfila. Van ser fusellats es Dia de Sant Joan (24 de juny de 1938) en es cementeri de Mahó. Perteneixien a sa guarnició de Ciutadella i foren condemnats a mort per haver comès es greu delicte d’esser fidels an es seus ideals i, en esclatar sa guerra, intentar passar-se a ses tropes nacionals de Mallorca.

D. Juan Flaquer Pons. Abogat. Va morir a Manresa es 2 de gener de 1939, víctima des maltractes rebuts en es batalló disciplinari i camps de concentració en es que va estar confinat per s’únic motiu d’haver tingut es valor de defensar es quatre soldats de sa guarnició de Ciutadella fusellats es 24/6/1938.

D. Luis Saura de Sintas. Assassinat en es camp de concentració de Clariana es 17 de setembre de 1938, un altre exemple de ses víctimes des sofriments patits a ses presons, camps de concentració i batallons disciplinaris.

Fa qüestió de dues setmanes, tota Ciutadella era una festa. I que així sia per molts d’anys. Però dins s’alegria des nostros cors també hauríem de fer un raconet per tots aquells ciutadellencs que, en contra de sa seva voluntat, varen poder viure molts pocs Sant Joans. Enguany es compleixen 79 anys de sa temprana mort de D. Gabriel Squella Jaume, de “Can Marc Squella” o “Can Squella Pobre” com eren coneguts popularment sa segona branca Squella, qui havia estat Caixer Senyor es bienni 1932-1933. Juntament amb D. Pedro Orfila Iborra, D. Constantino Sardis Riera i D. Rafael Capella Allés, van esser fusellats un 24 de juny, Dia de Sant Joan, a les 6:00 de sa matinada en es cementeri de Mahó. També destaca s’assassinat de tres germans de sa mateixa família, D. Tomás de Salort de Olives, D. Gabriel de Salort de Olives i es jove D. Luis de Salort de Olives, tots ells concos de D. Llorenç de Salort de Salort, Caixer Senyor de ses Festes de Sant Joan d’aquest recent bienni 2016-2017 que sense dubte es poble de Ciutadella sempre recordarà com un autèntic senyor dalt i baix des cavall.

Es respecte cap a s’honor de tots aquests innocents, víctimes des conegut “Terror rojo” des Front Popular a Menorca, hauria de bastar per rebutjar sa molt mal anomenada “Llei de Memòria Democràtica” aprovada pes Pacte PSIB-PSOE, MÉS i Podemos. Una llei de Memòria Selectiva i no Democràtica, feta amb mala fe, que només està enfocada a ses víctimes d’un bando i que cerca imposar un discurs únic i tergiversat sobre sa Guerra Civil a Espanya i concretament a Balears.

Es Consell Insular i ets Ajuntaments de Menorca, en memòria de tots es menorquins víctimes de sa Guerra Civil, haurien d’exigir an es Parlament de ses Illes Balears que retiri o modifiqui aquesta perversa llei que exclou a ses víctimes de ses represàlies republicanes. Ja està bé de contar una història de bons i dolents només apte per irreconciliables. I també de remoure es passat en tost de mirar cap es futur. Encara que aquest Govern balear des Pacte, per lo vist, no tengui res millor que fer.

Article publicat dimecres 5 de juliol de 2017 a sa secció Rallant en pla des Diari Menorca

Es passat 26 d’abril de 2017, es Ple de s’Ajuntament de Ciutadella aprovava per unanimitat de tots es grups municipals adherir-se a sa petició formulada per Rafel Carretero Bagur i instar es Govern de ses Illes Balears a actuar per sa localisació i identificació des cossos des germans Sebastià (1906-1936) i Bartomeu Carretero Gornés (1910-1936), molt probablement enterrats en es cementeri de Bunyola, d’acord amb lo previst per sa llei 10/2016, de 13 de juny. La setmana passada s’hi sumava es Consell Insular de Menorca.

Entre ets identificats a Bunyola s’hi troba un menorquí, José Filomeno Pons Sintes. I entre es no identificats, hi podrien esser dos germans ciutadellencs. Així ho creu es seu nebot, Rafel Carretero Bagur, que du deu anys investigant amb s’ajuda de s’historiador i arxiver Marc Pallicer on es troben es seus concos, assassinats a Mallorca el 1936.

S’història de Rafel Carretero Bagur és digna d’admirar. Fins fa deu anys, només ell sabia que es dos germans de son pare van morir durant sa Guerra Civil, sense sebre es com i es per què, com passa a moltes famílies menorquines en ses que tenim parents des qui només sabem que van ‘desaparèixer’ durant sa guerra, fossin des bando que fossin. Tot solet ha acabat descobrint quasi tota s’història. Li falta sebre on i en quines condicions van estar es tres menorquins des 19 de juriol de 1936 que van desaparèixer fins es 12 de novembre des mateix en què els trobaren morts a Bunyola. Desgraciadament, i segons es certificat de defunció, se sap que moriren per una hemorràgia cerebral que podria haver estat produïda per una brutal pallissa.

Vagi per endavant que entenc, respect i compartesc s’iniciativa de Rafel Carretero Bagur. Té tot es dret del món a voler que ses restes des seus concos tornin a Menorca i descansin amb es seus familiars difunts. Lo que no entenem es qui som nats en democràcia és que encara hi hagi partits polítics interessats en obrir antigues ferides, ancorats an es més ranci i caducat llenguatge guerracivilista de s’odi, quan es nostros avis van fer un esforç humanista de valor incalculable per s’història d’Espanya en ets anys 70 deixant enrera aquells fets desastrossos —per ses dues parts— transformant Menorca i tota sa nació espanyola en un país modern, unit i democràtic.

No és de rebut que certs polítics vulguin aprofitar aquestes situacions —totalment comprensibles per part de ses famílies— per fer exposicions de motius revanxistes i on es parli d’un costat en termes pejoratius i, en canvi, tot siguin flors i violes per s’altre. Sempre reben es mateixos. Es qui ara pretenen reescriure s’història a sa seva manera mos volen vendre sa moto des nobles i sa burgesia com es dolents de sa pel·lícula, sense dir-ne ni mitja de sa multitud d’innocents que foren assassinats a Menorca el 1936 quan s’esquerra més radical coneguda com es Frente Popular ostentà es poder a bona part d’Espanya. Sa repressió a Menorca es va traduïr en assassinats d’adolescents de 16 anys fins a sa persecució de persones que passaven des 90, incloguent episodis de crueldat com s’assassinat de la Sra. Dª Hercelia de Solá —amb violació i despenyament des de La Mola— per haver comès es greu “delicte” d’esser sa dona d’un militar.

Aplaudesc s’esperit amb què Rafel Carretero començà farà deu anys sa seva empresa, amb s’objecte de “no obrir velles ferides, sinó fer un acte de reconciliació” per “curar, desinfectar totes aquelles ferides que es van produir durant sa guerra, i que estan sagnant des de fa massa temps perquè quedin ben cicatrisades per sempre”.

Seria recomanable que aquells que ara en plena democràcia i vuitanta anys després d’aquella guerra —que no van ni viure— intenten tornar a fer a surar s’odi i es bàndols entre es ciutadans espanyols llegissin es famós discurs de Manuel Azaña, primer president de sa República, pronunciat a s’Ajuntament de Barcelona es 18 de juriol de 1938: “Cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, que se acordarán, si alguna vez sienten que les hierve la sangre iracunda y otra vez el genio español vuelve a enfurecerse con la intolerancia y con el odio y con el apetito de destrucción, que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres que han caído embravecidos en la batalla luchando magnánimamente por un ideal grandioso y que ahora, abrigados en la tierra materna, ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían, con los destellos de su luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: Paz, Piedad y Perdón”.

Que així sia i, com diu Rafel Carretero, que sa Guerra Civil quedi en una cicatriu que mos recordi sempre una terrible guerra entre germans que mai més s’hauria de tornar a repetir a s’història de Menorca i tota Espanya.

Article publicat dimecres 28 de juny de 2017 a sa sa secció Rallant en pla des Diari de Menorca

Amb un govern nacionalista s’ha donat una passa cap a sa normalitat lingüística dets estudiants de Balears: que ets enunciats i texts dets exàmens de Selectivitat estiguessin disponibles en ses dues llengües oficials: català i, com a novedat, castellà.

Es conseller Martí March i es rector de sa UIB, Llorenç Huguet, han complit amb sa paraula donada. Aquesta vegada, es drets lingüístics de sa població illenca no han estat subjectes completament a un tractament discrecional des govern de torn, sinó que s’han respectat com a drets constitucionals que són.

Aquest tractament de cosa deguda, maldament s’executor no hi estigui d’acord, s’ha fet notar no només a s’àmbit polític, ordenant que a cada aula hi hagués exàmens en ses dues llengües oficials, sinó també a s’àmbit docent i estudiantil. Es docents varen repartir exàmens en castellà i alguns estudiants varen tenir-los en aquest idioma.

Però es procés va comptar amb mancances essencials. Un bon número d’alumnes no havien estat avisats que tenien s’opció de rebre s’examen en castellà; ni tan sols se va avisar abans de començar cada prova a una partida de classes. Es procediment previst era del tot desequilibrat: se repartia s’examen a tothom en català i, només després, qui aixecava es braç el podia demanar en castellà. Es professor s’hi acostava i apuntava es nom de s’alumne a una llista (¿amb quina finalitat si no intimidatòria?). Ets enunciats de sa versió catalana varen estar, a qualque cas, més detallats que es de sa versió castellana. I, fins i tot, qualcuns professors i/o examinadors varen coaccionar ets estudiants amb comentaris com “estàs segura que no vols tenir s’examen en sa teva llengua materna?” o “evidentment es criteris de correcció no seran es mateixos”.

Com és natural, davant aquests fets s’alumnat no podia sentir-se lliure d’exercir es seu dret constitucionalment protegit a s’elecció de llengua. Si bé es conseller d’Educació i es rector de sa UIB tenien s’oportunitat de garantisar unes proves d’accés a s’universitat per fi lliure de discriminació, aquesta s’ha mantenguda. S’ha fet una passa en es camí de s’igualtat, però sa desigualtat en s’exercici des drets lingüístics encara és massa.

Així i tot, es camí s’ha començat. Serà difícil tornar enrere i sa tendència és favorable a s’igualtat. Si es primer dia de selectivitat només hi va haver tres exàmens en castellà per classe i ets estudiants varen passar sa vergonya d’haver d’aixecar sa mà i demanar un canvi d’examen, es tercer dia de ses proves ja hi havia moltes més còpies en castellà i fins i tot va haver-hi professors que repartien a la vegada s’examen en castellà i sa versió en català. En només tres dies, es sentit comú dets examinadors va anar igualant ses condicions des preuniversitaris en examinar-se. Seguim donant passes cap a sa vertadera normalitat lingüística a sa nostra estimada i fins fa uns anys pacífica comunitat bilingüe.

 

Article publicat dia 11 de juny de 2017 a mallorcadiario.com