Posted on

Gabinet de crisi

Estan nirviosos i preocupats, se’ls nota. Per això dimarts passat, en es Club de Opinión Diario de Mallorca, es gurús des catalanisme varen muntar un gabinet de crisi en forma de taula rodona (Per una llengua plenament normal) en es seu estil: sis veus unànimes. A totes ses taules rodones a què he assistit m’he trobat sempre amb més d’un punt de vista representat. Sigui on sigui. Sa pluralitat humana és lo que té, que difícilment (sense coaccions) trobes que tots pensin lo mateix. Idò no, resulta que en es món de sa cultura catalana oficial sí que passen aquestes coses inversemblants: taules rodones sense cap veu crítica. Inclús sense reaccions crítiques, perquè ets aplaudiments des públic entregat eren també tan entusiastes i unànimes que, com que jo era s’únic que no aplaudia, tot d’una es de devora me miraven de forma inquisitorial. Vaig decidir imitar-los tímidament perquè no sospitassin que era un dissident.

D’entrada ja se varen dir mitges veritats. Per part de sa presentadora i vice-rectora de sa UIB, na Maria Antònia Fornés, quan va reivindicar s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia només per reafirmar s’autoritat de s’universitat, però sense recordar que sa defensa de ses modalidats no l’estan duguent a terme. Una altra mitja veritat la va dir n’Isidor Marí, president de sa Secció Filològica de s’IEC, vertader conductor de s’acte, quan va afirmar que “s’estàndar no és el barceloní”, oblidant que es tronc sí que ho és. En Marí, durant sa seva intervenció, se va dedicar a dir coses que en es funcionament real de sa llengua no passen de ser paper banyat, purs brindis an es sol: “S’estàndar no amenaça ses modalitats” (quan després afirma, molest, que s’estan “exagerant ses diferències dialectals” i que ses modalidats han de quedar arraconades a un àmbit “col·loquial”); “és un sistema inclusiu, amb criteris flexibles i respectuosos”, quan qualsevol que hagi vist o escoltat aquests anys IB3 televisió i ràdio sabrà que no és així. Després va assegurar que aquells que estam a favor d’un model de llengua a Balears que tengui en compte ses nostres modalidats duim a terme ni més ni manco que una “ofensiva general contra la llengua”, i que aquest “confusionisme lingüístic” va més enllà, perque implica també “desarrelament, destrucció de l’entorn i la cultura” (seria, segons ell, un “projecte antibalear”). I inclús, i alerta amb això, “falta de respecte per la democràcia”! Se veu que té una idea curiosa de lo que és una democràcia, perquè just després va afirmar, quedant-se tan ample, que s’Estat espanyol encara avui en dia és tan uniformisador com durant sa dictadura franquista. Així mateix, va clarificar sa seva interpretació de què és una llengua, entesa en clau herderiana, no com una eina per comunicar-se, sinó com a manifestació particular d’una identitat col·lectiva, lo que té més d’ideològico-sentimental que de científic.

Sa taula rodona tenia com a fi, entre d’altres coses, reivindicar es paper que han jugat a ses lletres catalanes certs escriptors illencs. És evident que això és així, i que a s’IEC hi ha un grapat de balears (tots es de sa xerrada ho són), però ja és més discutible que es català de Balears hagi tengut cap influència en sa llengua des Principat. Ah, i per descomptat, ni una paraula se va sentir, com sol esser costum, de sa polèmica Fabra versus Alcover, ni des lèxic balear que desapareix poc a poc als nostres medis de comunicació i a ses aules de s’escola pública.

Ets altres participants varen seguir sa mateixa línia marcada per en Marí. Només en Joan Miralles, veterà professor des Departament de Filologia Catalana de sa UIB, va donar més informacions que opinions, encara que no aclarien sa qüestió lingüística, sinó es paper que com a consultor ha jugat aquest organisme. En Joan Veny, molt donat a sa broma, deia que mos trobam davant un “problema que estava resolt”, expressió estranya venguent d’un científic, perquè a sa ciència els problemes mai acostumen a estar resolts del tot, sinó que cada cert temps van sorgint noves hipòtesis que posen a prova ses ja acceptades. També va mostrar una mica es llautó, com solen dir ells, declarant que necessitam un estàndar fort “per les relacions internacionals”, com si es territoris de parla catalana integrassin un Estat autònom. Per altra banda, va recalcar que “hi ha poca diferenciació en els nostres dialectes, hi ha molta homogeneïtat”; si és així, ¿quina por tenen que ses modalidats adquiresquin un major pes? Es menorquí Joan Francesc López Casasnovas, en una indiscutible mostra de rigorós cientifisme, va xerrar de sa “malaltia de l’actitud antinormista”. Se veu que es que discrepen de sa norma oficial necessiten tractament mèdic, segons aquest respectuós membre de s’IEC.

A mitjan acte, varem viure una situació una mica teatral, quasi mística, quan una tupada Aina Moll va fer acte de presència, caminant lentament amb un gaiato, passant pes corredor central cap a una cadira a sa primera filera. Ets assitents estaven religiosament pendents d’ella, la Gran Mare del Catalanisme a Balears, i varen esclatar en aplaudiments extàtics quan en Marí li va donar sa benvenguda.

Com que en Marí i en Veny s’havien estès massa, ets altres varen haver de fer es seus discursos de manera sintètica. D’en Joan Miralles destacaré dues afirmacions curioses: d’un part, que “s’estàndar és s’estructura de sa llengua. Ses modalitats són es detalls”, lo que emprenyaria molt mossèn Alcover, que defensava que sa llengua real és sa que dóna pas a s’estàndar, i no a s’enrevés; i, d’altra part, que “es lèxic eliminat dels nous diccionaris ho és per manca d’ús”, cosa indiscutible, clar, si bé s’hauria de veure quina manca d’ús s’ha anat treballant pacientment amb decisions d’enginyeria social encaminades a unificar i, en conseqüència, a mutilar s’idioma.

Finalment, aquesta atípica taula rodona se va tancar amb una intervenció d’en Nicolau Dols, degà de sa Facultat de Filosofia i Lletres de sa UIB. Va ser es més breu i, també, es més agressiu i sectari. Ses seves paraules van adquirir un to grollerament mitiner, cercant ets aplaudiments fàcils i assenyalant amb claredat ets enemics polítics: “Hem de canviar els que diuen com se fan les coses”. Ni una sola reflexió tècnica, en definitiva. Aquest inqüestionable rigor científic demostra, sens dubte, per què és es nou fitxatge estel·lar de s’IEC. Sa cita final va estar a s’altura de sa seva schwartzeneggeriana intervenció, i quasi diria que de tot s’acte: “Si m’estau escoltant és que sou sa resistència”, treta des film Terminator.

Jo podria dir una cosa parescuda per acabar aquesta crònica, canviant escoltar per llegir, però ses meves referències cinematogràfiques no coincideixen gaire amb ses d’en Dols, què hi farem.

Posted on

Coses des Padrí: “En lloc de donar llum, dóna fum!”

Tenc es cap com una olla de caragols. Aquestes eleccions europees m’han marejat. No podia imaginar que tantíssima gent volgués viure de sa política. Es deuen voler fer cases amb arc, com diríem per aquí. Sabeu que n´hi ha de partits, partidets, partidassos i partidingos. Un  fester!

Me n’he anat en es poble amb sa dona per poder votar. Estam empadronats allà, no sé per què dimonis, però sa dona ho va decidir així, i així sia, amèn. Hi hem anat ben a migdia per no trobar ningú: no mos agrada es trui. I, efectivament, fora des de sa mesa electoral i dos policies municipals, ni una rata.

Quan li he entregat es carnet d’identitat a sa presidenta, una senyora que me sonava un poc però  no sabia d’on exactament, me n’he temut que no duia cap papereta des partit que volia votar i he hagut d’anar a cercar-la en es caramuller de paperins que tenen damunt d’una taula. Però jo no volia que ningú descobrís ses meves intimitats polítiques, no som homo de dir an es quatre vents tot lo que pens. Ara me retraureu que aquest racó n’està ple de coses meves i de ningú pus… Bé, és ver, però són incidents d’un dia; anècdotes de sa família o rabietes per qualque cosa llegida, i bona nit pastora. No en deix anar ni una de mania política meva. Ca!

Idò heu de pensar i creure i creure i pensar, que aquella taulassa n’estava estibada, de paperets blancs amb escuts remenuts negres a dalt a la dreta. I jo, sense ulleres, no hi veig  a escopir. O sia que m’he passejat pertot confonent falanges, partits des vot en blanc, antitaurins o ecologistes desconeguts, fins que he decidit tancar-me dins aquell guarda-roba amb cortinetes que tenen a un racó de sa sala. Bona l’he feta! Allò ha estat tres vegades pitjor. Tots es paperets estaven un devora s’altre ran, ran, i no hi havia qui en tragués aguller. Escuts i més escut i jo, cerca qui cerca. Me n’he afluixat, mirau què vos dic.

He sortit de sa cabina dets orgues amb so cap ben alt,  li he dit a sa meva dona que m’esperàs (ella ja ho tenia tot a punt) i he envestit sa taula d’una fua per agafar tants de paperets com he pogut, per dissimular. Els he posats en orde i, un per un, els he anat mirant de ben a prop per no errar es vot, que és cosa important això de donar sa confiança an es que mos governen, maldament sigui des d’Europa, que pareix l’estranger.

An es final he trobat es meus i procurant que no se conegués quin partit agafava, he fet tres plecs a sa papereta i l’he aficada dins es sobre. He tret sa llengua per ensalivar-ne sa punta i llavonses sa dona m’ha renyat, perquè m’ha dit que tanmateix d’aquí a un parell d’hores els haurien de tornar a obrir. (Sa qüestió es punyir-me, aquesta doneta!). No li he fet gens de cas i m’he arrambat a sa vitrina aquella des vots per entregar carnet i sobre a sa presidenta. Quina suada que he aplegat amb tant de civisme, Bon Jesuset!

Però lo que més m’ha empipat ha estat sa dona que no m’ha deixat viure. I és que sa parella, a vegades, en lloc de donar llum, dóna fum!

Posted on

Poques idees i molts d’interessos

Si una cosa ha demostrat es debat sobre s’article salat ha estat sa pobresa argumental des contraris a permetre que aquest article pugui aconseguir una mínima dignificació pública. En realitat, més que un debat ha estat un autèntic linxament on només uns pocs han donat qualque argument a favor de continuar postergant es salat a àmbits col·loquials. I és que sa majoria s’han dedicat, amb una mala fe evident, a ridiculisar o tergiversar es punt de vista des partidaris de dignificar es salat, a enganar sa gent o, senzillament, a insultar es que no pensen com ells.

N’hi ha (Joan Guasp, Cosme Bonet) que han volgut fer creure que lo que pretenia IB3 era substituir s’article literari o lalat per s’article salat, quan en realitat lo que se proposava era substituir s’article literari per s’article baleàric, que no és altra cosa que sa combinació de totes dues formes d’article, talment l’han utilisat sempre es balears. D’altres (Sebastià Alzamora) han anat més enfora i han mirat de ridiculisar es nou model de llengua que no coneixen, com si consistís a incorporar a s’ús formal tota classe de castellanismes i vulgarismes.

D’altres han insistit, no se sap ben bé per què, en sa “catalanitat” de s’article salat (Jordi Caldentey), com si pes fet de venir de Catalunya no el poguéssim sentir com a propi o com si haguéssim de resignar-mos a veure’l desaparèixer, com allà, on mai ha estat protegit. I d’altres, en fi —i són, per desgràcia, sa majoria—, s’han dedicat a insultar o a acusar es Govern d’unes intencions malignes (vulgarisar, folklorisar, destruir sa llengua), i tot per aspirar a implantar un model ben normatiu, on no hi havia altra llicència, per lo que en sabem, que s’elevació de registre de s’article salat.

D’arguments sòlids, com dèiem, ben pocs. Sa UIB ha acusat es Govern de “trencar” amb una tradició “literària” de segles, sense que mos hagin explicat què té a veure aquesta tradició amb un medi oral com IB3, que només té vuit anys de vida. I sense que tampoc hagin dit res d’una altra tradició, s’oral —rondalles, cançoner popular—, ni d’una d’escrita ben acostada a s’oralitat, que sempre havia emprat s’article baleàric. Mos referim, clar, a sa representada pes Dietaris d’Alcover, ets Aigoforts de Gabriel Maura, s’obra d’Àngel Ruiz i Pablo o de Tomàs Aguiló, pare i fill, o revistes i diaris com La Aurora o es Diari de Buja, entre molts d’altres exemples. ¿O és que pentura creuen aquests savis que sa televisió i sa ràdio públiques de sa seva venerada Catalunya varen adoptar fa trenta anys es model de llengua literària vigent? Santa ignorància!

No deixa de resultar curiós que sa UIB apel·li a sa “tradició” i se referesqui, en canvi, an es “català dialectal” per no pronunciar mallorquí, menorquí i eivissenc, ses denominacions seculars i tradicionals de sa nostra llengua a Balears. I, xerrant de tradicions, una altra a sa que s’han aferrat ha estat lo que anomenen es “mallorquí de trona”, sa litúrgia catòlica que usa s’article literari. De fet, a l’església passa lo mateix que passa en es Parlament, en ets informatius d’IB3 o a qualsevol altre àmbit on se requereix una certa formalitat. Quan se llegeix, s’usa es lalat, perquè així estan redactats es textos, però quan se fa es sermó, o se fa una rèplica no escrita, tanmateix els surt, és per demés, es baleàric, o sigui, sa combinació de salat i lalat. Una confirmació més que nigú lala si no llegeix, lo que constitueix un fracàs de s’estàndar oral després de trenta anys, una raó de pes per canviar-lo.

Josep A. Grimalt ha aportat, per sa seva banda, un argument bastant curiós: sa dificultat d’utilisar s’article baleàric, ja que constitueix un sistema complex per aquells que no l’aprenen a ca seva, donat que en determinats casos no obeeix a cap regla. Això és ver, però si ja és evident avui en dia que molts de nins lalen quan haurien de salar i salen on haurien de lalar, no entenem què hi guanyarem deixant aquest tresor lingüístic fora de s’ensenyança. ¿No s’ha d’ensenyar perquè és complex, o s’ha d’ensenyar precisament perquè ho és?

Un altre argument repetit “ad nauseam” ha estat que una cosa eren ses modalitats insulars i una altra es registres. ¿Qualcú s’imagina ses modalitats balears sense s’article baleàric? Perquè s’estàndar oral de s’IEC amb sa seva teoria de registres relega s’article baleàric a s’informalitat. O sigui, és es registre —no sa normativa, s’article salat és ben normatiu— es qui impedeix es desplegament de lo més significatiu de ses pròpies modalitats.

D’altres mos han acusat de voler atomisar sa llengua ja que, segons ells, qualsevol llengua té un estàndar únic. Com si s’estàndar oral de Canal Sur o de qualsevol televisió de Sudamèrica fos es mateix que es de TVE. O com si s’estàndar des portuguès de Brasil no fos diferent des de Portugal.

I això és tot lo que ha donat de sí es pensament —per dir-ho de qualque manera— des nostros estandarisadors a ultrança, més enllà des típic argument d’autoritat de sa UIB. Malament anam si s’universitat ha d’apel·lar a sa seva autoritat estatutària per convèncer s’opinió pública que té raó.
Tanta magror argumental demostra que no mos trobam davant un vertader debat d’idees sinó davant un debat d’interessos. És natural que després de tants d’anys de no xerrar d’aquestes coses, de donar-les per sabudes i generalment assumides —de sa manera, clar, que ells les han establides—, els costi acceptar que poden no esser així com les veuen ells.

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, 3-5-2014

Posted on

Sa catalanada: s’hipòdrom de na Munar

Que ets anuncis institucionals que fa ara es Consell de Mallorca han millorat lingüísticament, no n’hi ha cap dubte. És ver que encara no s’han decidit a emprar s’article baleàric, però almanco ja no amollen aquelles catalanades amb què abans mos torturaven sa vista. Es Consell de Mallorca, emperò, encara arrossega s’ominosa herència de na Maria Antònia Munar, i això se demostra també en es model lingüístic que solia utilisar s’institució que, durant dotze anys, va governar amb mà de ferro i caixa forta particular sa costitxera. Aquesta placa que figura a s’hipòdrom de Son Pardo, i que denota també s’estandarisació a ultrança d’una formació política que deia irònicament que “tots es mallorquins eren d’UM encara que no se’n temessin”, és un altre des testaments d’aquella època. Analisem ara es text institucional de s’imatge.

Deixant de banda s’article baleàric, que han desterrat de sa seva terra, ses catalanades aquí són bàsicament de lèxic. “Esdevenir-se” no s’havia dit mai a Mallorca més que en es darrers anys. I fruit de s’anomenada “normalisació”, que en general ha estat més “desnormalisació” –d’estufats i de polls entrats en costura– que una altra cosa. En lloc de “ha esdevingut” (ni tan sols es tècnics lingüístics han canviat “vingut” per “vengut”, i això que sa normativa admet sa morfologia mallorquina), s’hauria de posar, en bon mallorquí, “s’ha convertit en” o “s’ha transformat en”. Aquest “espai d’encontre” fa mal en ets ulls. Lo dets “espais”, “centres” i “entorns” culturals o artístics forma part d’una terminologia importada de països com França, perfectament documentada (L’État Culturel, Marc Fumaroli, 1991), quan s’Estat francès decideix assumir sa funció de sa cosa cultural, fins llavors en mans de s’iniciativa privada. Es nostros gestors culturals no han fet més que copiar aquesta moda ridícula. Ara bé, “encontrar-se” en mallorquí es “topar-se amb qualcú”, no reunir-se a un lloc, que és “trobar”. Per tant, s’“espai d’encontre” hauria d’esser “lloc de trobada”.

Com ja hem comentat altres vegades, “esport” i es seu derivat “esportiva” haurien de ser “deport” (que podem trobar en es Diccionari català-valencià-balear) i “deportiva”, respectivament. ¿I què me’n deis d’aquests “pressupòsits” que no tenen perdò de Déu? En lloc d’aquesta pedanteria a les totes, podem dir “premisses”, “bases” o “fonaments”. I ja per acabar s’endemesa, ¿per què no escriuen, aquests senyors de s’hipòdrom, “cuidar de” o “tenir esment de” i s’obliden d’aquest impostat “tenir cura de”?

Posted on

Coses des Padrí: “A poble que vas, usança que trobes”

Sa dita d’avui és coneguda, me pareix. Jo la sabia de per ca nostra i sempre m’ha agradat una cosa de no dir. I és que això des xerrar és un pou sense fons, just es bolsos de ses dones. Com m’agrada rescabalar paraules, frases o dites nostres! Pas un guster!

Tots xerram, poc o molt; per això, quan hi ha qualque programa a sa ràdio o a sa televisió, encara que no siguem entesos en sa matèria, sempre li volem posar emperons. Que si a ca nostra això no s’ha sentit a dir mai; que si sa nostra versió és ben diferent; que si no saben lo que se pesquen amb aquestes dites tan postisses; que això ho deuen dir en es poble de…., però ho diuen perquè són uns indocumentats, etc. (Fixau-vos bé que, com més a prop des nostro és es poble en qüestió, més indocumentats mos pareixen.)

Lo cert és que tots hi volem aficar es nas i, si ho hem sentit a dir, és nostro, i si no, no mos ho pareix. Vet aquí s’exagerada individualitat i consciència lingüístiques que passejam, com diria qualcú amb estudis. Un de Sineu se pensa que xerra es mallorquí més pur de tot s’illa; emperò també ho pensa un felanitxer o un pollencí, que endemés presumeix d’un sistema d’article diferent des seus veïnats i n’està baves.

No podem sofrir que mos toquin sa llengua, perquè la consideram patrimoni de tots. I és ben ver que ho és. I també és ben cert que mos volem sentir únics però grupals. M’explic: es des triangle de ses Bermudes, Alaró, Lloseta i Binissalem, estan plegadets en una fase “evolucionada” des seu parlar que exagera una cosa grossa ses “e”, que ets altres, pobres endarrerits, mantenim com a l’antigor en forma de so neutre i tònic. Avui estic inspirat, Jesuset! I per això, quan la fan, l’obrin, com si glopejassin un elixir de dents.

Està comprovat que en temes lingüístics som uns esquitarells i no volem que mos diguin què hem de fer perquè mos pareix que en sabem tant com es que han estudiat es tema. Si es programa de ràdio o televisió fos de medicina o de dret, acoparíem sa boca perquè reconeixeríem, tot d’una, que no en sabem gens ni mica d’això. És un fet, lo que vos dic. Empirisme pur.

Alerta mosques, però, perquè s’afició per corregir ets altres se torna un vici mal de curar si no hi posam esment. Duim dins s’animeta un censor que sempre està a punt per tirar-se an es coll des que no és germà. Si fos per ell, tots seríem bessonada. Per això m’agrada tant sa dita d’avui que mos fa veure que a cada lloc tenen ses seves manies i això és glòria: a poble que vas, usança que trobes.

Posted on

Paraula de professor

Si els he d’esser franc, ja no sé quin valor té, a aquestes altures, sa paraula d’un professor. Sobretot si és universitari —i que consti que jo ho he estat durant molts d’anys—. Fa dies una trentena de «personalitats del món de la cultura i l’educació» varen subscriure un manifest en defensa de s’aprovat general que s’autoproclamada Assemblea de Docents tenia intenció de donar an ets estudiants de primària, secundària i batxillerat de ses Balears i que finalment se va haver d’embeinar. Entre aquestes personalitats hi havia, clar, professors d’institut, com per exemple Jordi Caldentey, Josep Palou o Jaume Sastre —qui sap si interessats a avançar un poc ses vacacions d’estiu, que es curs enguany, amb tantes de vagues i de mobilisacions, ha estat duríssim per ells—, però també de sa UIB, com ara Jaume Corbera o Biel Majoral. O sigui, funcionaris d’alt nivell i, a priori també, d’alt prestigi. ¿Quin valor tendrà en endavant sa paraula d’aquests ensenyants —això és, ses classes que impartesquin, es llibres que escriguin, ses conferències que donin, ses declaracions que facin—, si resulta que estan disposats encoratjar es seus col·legues d’institut perquè faltin a sa seva principal obligació com a docents?

Però sa mateixa pregunta pot traslladar-se a s’àmbit estrictament filològic. Tenc a ses mans un llibre de l’any 1999. Se titula Proposta de model de llengua per a l’escola de les Illes Balears i el firmen dos professors de sa UIB, Antoni I. Alomar i Joan Melià. Evidentment, no és més que una proposta. Però, donat que anava dirigida an ets «ensenyants que (…) exerceixen» a ses Balears, podem pensar que qualque efecte deu haver tengut quinze anys més tard entre lo que es publicitaris anomenen es «públic objectiu». Idò lo més probable és que es col·lectiu d’ensenyants i, en particular, de sa llengua catalana, n’hagin extret ben poca cosa. Fins pot passar que s’única lliçó que els n’hagi quedat sigui que s’ha d’obeir s’autoritat, igual com l’obeeixen ets ordes militars i religiosos. I això només per una raó: perquè és tal s’embull i sa mescladissa de criteris que resulta completament impossible entendre-s’hi.

Un altre dia ho analisarem a fons. Ara només els en pos un exemple: a s’apartat dedicat a s’article definit —apartat que pot esser considerat, si no modèlic, sí bastant complet i rigorós— hi llegim que «s’escola no ha de proscriure cap dels dos articles», ni es salat ni es lalat o literari, «que tots dos han de tenir cabuda a l’escola». ¿L’hi tenen, quinze anys més tard? ¿Qualcú sap d’un ensenyant d’un centre qualsevol, privat, concertat o públic, que expliqui an es seus alumnes com funciona es sistema de s’article baleàric, o sigui, es sistema format per sa combinació des salat i es literari? ¿Quin valor s’ha d’atribuir, per tant, a sa paraula d’aquests dos professors universitaris? Un valor ben magre, certament.

I lo pitjor de tot no és es descrèdit de sa màxima institució docent. És que aquest descrèdit, per afegitó, mos costa una doblerada.

Posted on

Foment Cultural de ses Illes Balears exigeix mà dreta i responsabilitat as Govern Balear amb relació a sa catalanista UIB, i s’immediata aplicació de ses modalitats insulars a IB3

Qui és sa UIB, un simple òrgan consultiu, per aturar es nou model lingüístic balear aprovat pes Parlament Balear i legitimat per sa majoria democràtica de ciutadans balears?

FOMENT CULTURAL DE SES ILLES BALEARS. Des des Foment Cultural de ses Illes Balears, com a associació cultural nascuda a través de s’unió de diferents persones i col·lectius de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, preocupats per sa supervivència des nostro mallorquí, menorquí i eivissenc, no podem consentir que s’Universitat de ses Illes Balears seguesqui comandant en aquesta dictadura lingüística catalanista que patim des de fa dècades a ses nostres illes.

Hem de recordar que sa UIB és un simple òrgan consultiu, i que ses competències en matèria lingüística són i seran des Govern Balear, que és qui representa es ciutadans de ses Illes Balears. S’actual Universitat de les Illes Balears no només representa sa minoria radical catalanista de ses nostres illes –anant en contra de sa majoria de ciutadans de Balears que volem ses nostres modalitats presents an ets àmbits formals de sa societat–, sinó que tampoc té competències perdictar i imposar es model que s’ha d’emprar a IB3 Televisió, sa televisió de tots es balears.

Per una banda, exigim as Govern Balear que prengui responsabilitats contra es totalitaristes de sa UIB per ningunetjar es Parlament Balear, sa màxima institució de representació democràtica des ciutadans balears. Així, creim que es Govern Balear ha de fer es seu pes com a institució i autoritat balear, i fer que s’apliquin inmediatament ses modalitats insulars a IB3 Televisió.

Per altra banda, IB3 Televisió és sa televisió pública autonòmica de sa CAIB, ni de sa UIB, ni de Catalunya. Per lo tant, com que sa UIB no té cap competència lingüística més que d’òrgan consultiu, IB3 no està obligada a fer lo que digui sa UIB, ni pot contradir sa voluntat democràtica de sa majoria de Balears, representada en es Parlament Balear, imposant un estàndard català central i
artificial que va contra s’història, sa llengua i sa tradició de ses Balears.

Així idò, sa UIB ha quedat en evidència com a ens catalanista i anti-balear, tal i com demostrava la setmana passada sa Fundació Jaume III amb s’informe “Sa UIB, contra ses modalitats insulars”. Però també antidemocràtica, ja que no compleix amb s’Estatut d’Autonomia que recull s’especial estudi i protecció de ses nostres modalitats insulars, i ademés, s’ha botat sa legislació vigent, ja que no té cap competència ni cap dret per aturar s’implantació a IB3 des nou model lingüístic balear acordat an es Parlament Balear i reclamat per sa majoria democràtica des poble de ses Illes Balears.

Ciutadella de Menorca, 13/05/2014

Comunicat de Foment Cultural de ses Illes Balears

Posted on

Preeminencia de la Constitución Española ante los problemas lingüísticos en Balears

JOSÉ ZAFORTEZA CALVET*.

En el acto de presentación al público de la Fundació Jaume III de Mallorca, celebrada el 25 de marzo último en el Club Diario de Mallorca, pronuncié un discurso en mallorquín, con la única salvedad de que leí en castellano el artículo 3.3º de la Constitución Española, cuyo texto transcribiré seguidamente porque entiendo que es fundamental a efectos de exponer y defender en Balears determinados criterios lingüísticos. Dice así: “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”.

En la exposición de motivos de la Ley de normalización lingüística de Balears –de fecha 29 de abril de 1986– se reproducen textualmente las dicciones del artículo 3.3º de la Carta Magna Española: “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”.

Pues bien, con olvido de ambos textos legales, la modalidad lingüística del artículo salat (es y sa, de uso frecuentísimo en Mallorca –con la única excepción de Pollença-, en Menorca, en Eivissa y en Formentera), según la institución oficial consultiva de la Universitat de les Illes Balears no debe ser utilizada en algunas emisiones televisivas dependientes del Govern Balear. Al adoptar el criterio que queda expuesto, el citado organismo olvida también que el apartado 5º del artículo 2 del título preliminar de la ya citada Ley de normalización lingüística ordena que “las modalidades insulares de la lengua catalana serán objeto de estudio y protección”.

¿Qué camino cabe seguir? El gobierno de la Comunidad Autónoma debe, a mi juicio, exigir la aplicación de las normas constitucionales, así como las legislativas aprobadas por el Parlamento Balear y, en concreto, el mencionado artículo de la Ley de normalización lingüística. En consecuencia, se permitirá que en la televisión balear y en cualesquiera medios de comunicación dependientes del Govern Balear puedan utilizarse “las modalidades insulares del catalán”, trátese de locuciones o modismos del mallorquín, del menorquín, del ibicenco o del formenterés.

Si así se procede, se cumplirá a la vez el apartado 3º del artículo 3 de la Constitución española, que, no se olvide, es de obligada observancia y debido acatamiento en toda España.

*President de sa Fundació Jaume III de Mallorca.

Publicat en es Diario de Mallorca, 23-4-2014

Posted on

Coses des Padrí: “Fer-ne pica de porc”

Jo no sé si tothom és per l’estil, però sa jubilació me va convertir en un homo de transport públic. Es trens i ets autobusos són lo meu. Fora cotxo per Ciutat. És no tenir coneixement menar a partir d’una certa edat per dins ses ciutats, siguin grans o petites.

Ja fa una partida d’anyets que vivim mig aquí i mig allà: en es poble i a Ciutat. En s’estiu, emperò,  mos n’anam a sa vorera de la mar.  Ara, mai en es mes d’agost, això seria de locos. Me tenen assaciat amb aquest traginar. Ja sabeu que una de ses aficions més importants dets insulars és moure-mos en uns pocs quilòmetres, com si fóssim nòmades de ses grans extensions des desert que no saben on tirar s’àncora.

Sa qüestió és que quan decidesc que he de trescar per Palma, agaf s’autobús. I això que és un risc ben suïcida. Maldament jo sigui un vell en forma, es deport d’autobussejar és des que fan passar pena. ¿Heu agafat mai un d’aquests conductors que frenen i acceleren com si es pedals (i es peus) fossin una plomada de volantí? Es satrots, sempentes i engronsos són de pronòstic. Fins i tot tenc un parent venerable i molt major que se va rompre un parell de costelles amb una d’aquestes envestides. Seria més adequat dir que les hi varen rompre, però…

Pareix mentida que ningú els amolli quatre fresques. Tots anam com uns xotets de cordeta aferrats a ses barres, o agafats a ses cadires com un pop a ses pedres. En faltar dues parades per sa nostra, ja mos preparam per sortir sencers de s’odissea caminant de barra en barra; trepijant ulls de poll; pegant colzades a balquena fins a posar-mos davant per davant de sa porta de sortida. Talment un adolescent que fa coa per comprar entrades pes seu concert preferit. Ningú mos ha de passar davant, que es conductor encara mos podria fer baixar a sa pròxima en un descuit.

Ni que tenguessin cera del Corpus aquests xofers de fórmula u! Mai els renyam ni els escometem com se mereixen, i ells en fan pica de porc des passatgers. Una pobra al·loteta, s’altre dia, va treure sa moca. Ni més ni pus. Va baixar de s’autobús com va poder i en es primer arbre que va trobar, hi va perbocar es berenar. Quina llàstima no haver estat un jovenet des que filmen amb so mòbil: n’hauries vistes de visites en aquest vídeo!

D’aqueixa manera practic un deport de risc que a sa meva edat fa pujar sa sang en es cap i ajuda a aclarir ses idees. Fins que no me rompi s’espinada, no deixaré de pujar en ets autobusos perquè són un exemple de s’afició nostra pes masoquisme i ses emocions fortes de bon de veres.

Posted on

Coses des Padrí: “Quan un va amb un coix, as cap de s’any ho són tots dos”

Tenc per a mi que avui xerraré des matrimonis. Com que sa primera que no me llegeix és sa dona, ho puc fer ben tranquil. I no és que s’arròs vagi a grumellons, no. Ca barret! Si precisament tot va beníssim. Massa i tot, afegiria jo…

Fa una animalada d’anys que mos vàrem casar. Sabeu que n’era de diferent el món! El món i noltros dos que mos passàvem es dia, un aferradet a s’altre, com a dos bàmbols enamorats que érem. Marit i maco sempre plegats i sense discutir cap de ses brusques que tengués es que fos. No explicaré qui en tenia més, però vos ho podeu imaginar, crec que es patró de tots es matrimonis és per l’estil.

Varen passar ets anys, vengueren es fills i es néts; ses coses de sa família mos varen deixar de preocupar, gràcies a Déu, i ja fa una bona partida d’anys que estam tots dos totsolets un altre pic. Com quan mos vàrem casar en aquella capelleta des Puig de… Ara, emperò, s’estar totsols no és lo mateix, ni de molt.

En estar juntets, ja sabem tot d’una quina mos ne faran. Com quan comencen a traginar mobles d’una casa a s’altra; o a dur cossiols d’una parta a s’altra des corral perquè “queda millor en aquell altre racó”. (I no se t’ocorri dir que fa poc era just a s’altre cap des corral pes mateix motiu…). Vaja, que ja començam es trull des canvis i ses novetats. Aquella època en què tremolam com una fulla de poll cada dia, quan mos envesteixen amb un: “¿No creus que…?”. Això és s’indici d’una mudança, segur. Petita, si tenim sort; disforja, si hem rebut. I no se t’ocorri remugar, perquè llavonses: ja l’hem feta com en Parreta: crits i saragata!

No vull dir que noltros, ets homos, no tenguem també ses nostres manies. Aquest no voler que mos facin es comptes en llegir es diari, que no ha d’haver ruat o tacat ningú primer. Un diari palpat seria l’acabose! O fer-mos prendre es cafetet des dematí amb una màquina feresta que costa un ronyó i fa un renouer, en lloc de deixar-mos prendre en silenci, i dins sa cuina, un tassó de cafè amb llet de cafetereta italiana de ses que vessen per sa goma perquè no la tancam bé mai.

Sa qüestió és que fa anys i panys que estam junts i mos aguantam i feim companyia perquè tots es matrimonis, tanmateix, acaben igual. Mirau si mos coneixem que quan un comença a xerrar, s’altre li acaba ses frases! Maldament tots es viatges siguin una discussió constant i sonant i, en lloc d’esser un descans, siguin un donar matadura.

Emperò jo som des que creuen que es matrimoni és de per vida. I as cap dets anys, lo que pesa és lo bo de riure-se’n d’aquestes coses tan poc importants. Tots es que fa molt que estam casats tenim es mateixos defectes i repetim es mateixos errors. I mos acabam assemblant entre noltros (com es cans s’assemblen an ets amos). I és que quan un va amb un coix, as cap de s’any ho són tots dos.