Posted on

Jaume IV de Mallorques, 650 aniversari (i 2)

Abans de morir, Jaume IV havia designat com a successora sa seva germana Elisabet, que seguiria lluitant per recuperar es tron a través de diverses temptatives i gestions diplomàtiques. La Reina titular de Mallorques, Comtessa nominal del Rosselló i de la Cerdanya, moriria finalment el 1406 a Montpeller, un des tradicionals bressols de sa nostra Casa Reial.

Jaume IV va posar es mateix esment que son pare a s’hora de deixar ben clara sa qüestió successòria: el 16 de febrer del 1375, moribund a sa seva cambra de sa casa de l’Arxidiaca de Sòria, fa cridar es senyor notari i principals testimonis, com son parent el Comte de Medina i son confessor. Abans de registrar ses seves paraules, es notari esmenta sa seva situació: “…gravemente enfermo y yaciente en la cama, pero sano de entendimiento, manteniéndose plenamente en su buena memoria y sano recuerdo de su propia mente, disfrutando de buena e inteligible habla e inmejorable sentido (…)”, i més endavant prologa ses paraules del Rei, que foren en son natural mallorquí, amb aquest paràgraf: “Pronunciando el mismo señor rey testador con el oráculo de su voz, bien y inteligiblemente, las palabras subscritas, en su idioma, a presencia manifiesta y pública audiencia de nosotros, el notario y testigos, y siendo nosotros, los notario y testigos subscritos, presentes, oyentes, inteligentes, notantes y recitantes, publicó, dijo y recitó de palabra todas estas deliberaciones”:

“He aquí lo que os digo a vosotros, presentes ante mí, si en esta enfermedad transito de este mundo, dono, lego y dejo a la muy estimadísima hermana y heredera mía, señora Elisabet, Infanta de Mallorca y Marquesa de Montferrat, toda mi herencia, el reino de Mallorca y los condados adjuntos del Rosselló y la Cerdanya, y mi derecho sobre Montpeller y toda su baronía, dinero, joyas, bienes y objetos, y todo aquello que tengo y poseo, debería y debo poseer de derecho y de hecho en este mundo, y todo aquello que, siendo mío, se encuentra o dice ser  y encontrarse en poder de cualquier otro (…) porque bien confío en ella (…) También, porque ella casi todo lo bien que yo conoce mis hechos y proyectos (…), reclame para si, tenga y disponga como cosa suya mis derechos y cualesquiera acciones (…) porque toda la carga presente le impongo, y carga sobre su espalda (…) porque confío en ella más que en otra persona del mundo; pues todo lo que tengo en Nápoles, en Aviñón y en otros lugares en cualesquiera partes del mundo, quiero, determino, ruego y declaro que deben ir hacia ella, y que prevengan en poder suyo según su ordenación y disposición; y aunque sea mujer, esto no sea impedimento si en algo esta condición e intención mía se opusiera al derecho de algún otro, porque no tengo a nadie más próximo por la sangre ni más querido por el afecto, ni de quien confíe que más procure por mi bien y conozca mejor mis obras [creu i firmes notarials]. En Soria, a 16 de febrero de 1375”.

Queda per un pròxim article sa biografia de la Reina Elisabet (Ysabillis, regina Mayoricorum), així com s’irresolta qüestió dinàstica, que passa per sa nissaga des fruit de sa legítima Casa de Mallorques i sa des Paleòlegs, Marquesos de Montferrato, que amb so temps derivarà, mesclant-se amb lo més granat des Renaixement italià, amb sa des Gonzaga, la qual derivarà en sa branca francesa d’aquests i arribarà fins an es nostros dies.
Tant Jaume IV com sa germana Elisabet destinaren sa vida a una causa: retornar sa dinastia de Mallorques as lloc que li corresponia per llei i per dret. Varen fer molts d’esforços i sacrificis, però no ho arribaren a aconseguir. Balears, conservant sa seva dignitat reial, va quedar sota s’infeudació del Regne d’Aragó fins a s’unió de s’arxipèlag a s’Imperi de Carles V, el qual, a pesar des Decrets de Nova Planta, va consentir sa continuïtat de ses antigues institucions, fins ara.

Ben bé els podem dedicar aquestes cites:
– “Cap homo d’honor censurarà a qui procuri defensar sa seva Pàtria, de cap manera que la defensi”(Maquiavel).
– “S’amor a sa Pàtria es comú a tots ets homos, i el país natal, sia ès qui sia, ès sempre més estimat as demés”(Sécondat).

* Antoni Cantarellas, Investigador nacional d’Arxius i Biblioteques 434 per s’Arxiu del Regne de Malloca, amb sa llicència concedida el 18-12-1992.

Posted on

Jaume IV de Mallorques, 650 aniversari (1)

Enguany ès un any d’importants aniversaris. Crida s’atenció que ningú hagi reparat en es fet que també ho ès d’en Jaume IV de Mallorques, es qual visqué una vida extraordinària. A més de començar l’any Ramon Llull (a partir des novembre: 700 anys des seu  traspàs) o l’any Ruiz i Pablo (autor menorquí), aquest any se compliran es 650 anys de sa mort d’un personatge històric cabdal: en Jaume IV de Mallorques, primer Rei legítim forçat a s’exili i paradoxal exemple de sa determinació, a través de totes ses dificultats i avatars possibles, de recuperar lo que, en justícia, era seu.

A sa primerenca edat d’onze anys, i en unes circumstàncies que no podien ser més dramàtiques, es príncep Jaume va rebre sa dignitat de Rei de Mallorques, just en morir, a sa mateixa batalla a on se decidia es futur del Regne, son pare Jaume III (el 1349). Essent ferit a Llucmajor, s’usurpador Rei d’Aragó el va fer presoner tancant-lo a una masmorra as ‘Castell Nou’ de Barcelona, després d’haver passat pes de Xàtiva. S’intenció de Pere d’Aragó (Pere es des punyalet) era evitar qualsevol intent legitimista per retornar es regne a sa dinastia mallorquina. Però s’ajuda legitimista arribà, ja que Jaume va conseguir fugar-se l’any 1362 i refugiar-se a Avinyó sota sa protecció del Papa Innocent VI.

A Llucmajor, havia esdevengut per raons evidents Jaume IV de Mallorques, però a més amb absoluta legitimitat per mor de sa pretensió de son pare, injustament anomenat El Temerari. Jaume III va ser un autèntic valent abocat a s’exigència des deure i de ses circumstàncies, però mai un temerari.

Abans d’empendre sa seva arriscada empresa, el 7 d’agost del 1349 Jaume III va dictar es seu testament, on designava hereu es seu fill: “…inclitum infante Jacobum filium nostrum primogenitum legitimum et naturales instituimjus nominamos et esse volumus nostrum universales heredem”.

Jaume IV, rei nominal de Mallorques, heretava així ses dignitats de Comte del Rosselló i la Cerdanya, com també sa de Príncep de Morea i d’Acaya, Comte de Clarença i Baró de Matagrifó. Ademés, obtenia pes seu casament amb la Reina Joana I de Nàpols i de Jerusalem, es títols de Rei consort i Duc de Calàbria. Es seu matrimoni durà 3 anys, però no va arribar a anul·lar-se.

En abandonar sa cort napolitana, on havia començat a finançar sa campanya per sa reconquesta del Regne manllevat, marxa a França amb s’objectiu de trobar més ajudes, però es primer contacte amb el Rei francès no serà possible per mor de s’aliança existent entre aquest i es seu s’enemic en Pere d’Aragó contra el Rei de Castella. No obstant, troba sa simpatia del Rei d’Anglaterra i s’ajuda del de Castella, lo que fa que faci costat an aquest en es seus conflictes i prengui part a sa batalla de Nàjera, on va plantar s’històrica bandera tribarrada del Regne de Mallorques juntament amb sa castellana i s’anglesa. Però allà serà fet de nou presoner, i as cap de dos anys alliberat un altre pic. Jaume IV ès com una anguila: davant ses dificultats, sempre se n’acaba sortint. Només té una curolla: recuperar es Regne insular.

Sa seva esperança va arribar amb s’aliança amb so seu cunyat, Lluís d’Anjou, germà del Rei francès. Amb sa seva ajuda va reclutar un exèrcit de 6000 mercenaris, amb sos que va entrar a Catalunya travessant es Pirineus per Conflent el 1374. No va poder conseguir es seu objectiu, però va trobar cert consol en sa seva campanya castigant as catalans fins a Sant Cugat del Vallès, des d’on intentà s’assalt a sa ciutat comtal de Barcelona, es principal port de sa Corona d’Aragó. Barcelona resisteix i, as cap d’un any de temptatives infructuoses, Jaume se retira amb so seu exèrcit a Castella, on trobarà sa mort —probablement a conseqüència de ses ferides rebudes— a Sòria. Tenia 39 anys, sa mitat des quals els va passar captiu.

* Antoni Cantarellas és investigador nacional d’Arxius i Biblioteques 434 per s’Arxiu del Regne de Malloca, amb sa llicència concedida el 18-12-1992.

Posted on

La gesta de la Jaume III

La Fundación Jaume III se consolida pese a carecer de ayudas institucionales y apoyos mediáticos. Dispone de brusquers, que es lo más importante, o sea de más de un par de apasionados dispuestos a sacrificar su vida en la promoción de la causa. Esta tipología de personajes es importantísima, sobre todo en nuestra isla: la Mallorca indolente y a la vuelta de todo, que predomina entre nosotros. Un día es Miguel Nigorra con artículos como el del pasado jueves, recordando la hazaña olvidada del auténtico Antoni Maria Alcover, figura molesta, y hoy sustituida por los manipuladores de turno; otro día la voz insobornable de Pep Zaforteza, amén de la campaña permanente de Juan Font. No paran, y además no tienen miedo ni complejos. Nadie les cerrará la boca.

Anteayer se presentó con nutrido público su libro de estilo: Un model lingüístic per ses Illes Balears, del filólogo Xavier Pericay. ¿Qué quieren que les diga? Pues que «ara va de bo». Nadie daba un real por esta curolla y ya ven ustedes. Motivos de sobra tienen sus adversarios para estar nerviosos. –«Ens poden fer molt de mal» –reconocen con notable turbación. «I ha que fer qualque cosa», proclaman sin ambages. Pero claro, a ninguno de estos brusquers le pueden comprar, ni tan siquiera exiliar. Uno de ellos me dijo irreductible el pasado jueves: antes la cicuta que el exilio, como Sócrates.

Yo, mientras tanto, además de comprar el libro de estilo, más como curiosidad que como manual a utilizar, puesto que moriré con mi catalán del Camp de Tarragona, celebro este renacer patriótico. La isla suele producir estos fenómenos. Se cansa de su propia indolencia o samfotisme. Sucede, para mayor complicación, que los mallorquines, siempre a la defensiva, vienen desde muchos siglos atrás utilizando el idioma como vehículo de complicidad, además de seña de identidad. Un «uep» o un «sols que m’entenguis» como solía decir mi inefable suegro Toniet Valls, ya lo expresaban todo. Por esto, si le quitamos a este instrumento de críptica comunicación que es el mallorquín sus códigos secretos ¿para qué lo queremos? No señalará diferencias. No identificará. Estamos perdidos. Esta tierra siempre contó con barreras, con diferencias, incluso entre sus grupos sociales, fuesen nobles, xuetes, mossons o trencaterrosos. Sin el silbido de la tribu, como los indígenas de La Gomera canaria, ¿cómo defender lo nostro? Mal, simplemente mal. Ya se ha visto.

______________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 24-2-2015

Posted on

Xavier Pericay: “Hay que hacer un referéndum lingüístico en Baleares”

MAYTE AMORÓS.

Primero analizó, junto a Joan Font Rosselló, los libros de texto de los alumnos de Primaria para sacar a la luz que las editoriales no se esfuerzan por usar las formas propias del catalán de las Islas. Ahora Xavier Pericay (Barcelona, 1956) ha elaborado un libro de estilo que brinda a la sociedad el uso generalizado de un estándar balear en las escuelas, los medios de comunicación y la Administración Pública. Un model lingüístic per ses Illes Balears, editado por la Fundación Jaume III, se presenta el día 19 de febrero en el Club Náutico de Palma a las 19.30 horas.

–¿Por qué edita un libro de estilo y no una gramática?
–Porque ya existen gramáticas y léxicos. Un model lingüístic per ses Illes Balears es una propuesta de modelo para usar en el ámbito público, es decir, en la enseñanza, medios de comunicación y en la Administración Pública.

–¿Qué hay de malo en el actual modelo lingüístico?
–Que durante los últimos 20 años se ha ido derivando a un modelo que no tiene diferencias con el modelo catalán. Si ves, por ejemplo, el informativo de IB3 y TV3 son prácticamente idénticos, no tienes sensación de que aquí se habla diferente, aunque es verdad que últimamente se percibe un esfuerzo en IB3 para remediarlo. Los ciudadanos no se sienten representados con lo que oyen, incluso hay muchos hijos que corrigen a sus padres porque en la escuela les han dicho que palabras como ‘vacacions’ es un ‘barbarisme’ o un coloquialismo, lo cual es falso.

–¿Entonces en las escuelas de las Islas no se enseña el catalán de nuestros abuelos?
–En las escuelas Baleares se enseña el catalán de los abuelos catalanes. (Risas).

–¿De quién es la culpa de este desprestigio del catalán de las Islas?
–De la UIB porque ha puesto en manos del departamento de Filología la cuestión lingüística. Desgraciadamente es un departamento que está haciendo un trabajo absolutamente político, promoviendo el modelo catalán en vez del de Baleares. Su lema es salvar la lengua porque está amenazada pero en realidad ellos quieren salvar el catalán de Cataluña y no les importa el mallorquín.

–¿El mallorquín, menorquín e ibicenco están en peligro de extinción?
–Las formas mallorquinas, menorquinas e ibicencas están condenadas a desaparecer si no se promueven y se dignifican. No estamos dispuestos a tolerar que el modelo balear no sea balear.

–¿Y en qué va a ayudar su libro a la situación actual?
–Proponemos una alternativa a este modelo amparado, promovido y fijado por determinados lingüistas y profesores del departamento de Filología Catalana de la UIB. La Fundación Jaume III toma como referencia a la comunidad balear como comunidad lingüística, ésta es la gran diferencia. Hasta ahora se tomaba como referencia a una comunidad concreta, la catalana, no la balear. Se había olvidado todo lo propio de aquí y lo que la mayoría de baleares reconoce como su forma de hablar.

–¿Va a distribuir el libro en los colegios para que tomen nota?
–Se hará llegar a colegios, medios de comunicación y a la Administración, otra cosa es lo que en estas entidades hagan con el libro… La obra también estará disponible en las librerías a partir de este lunes o en la Fundación Jaume III.

–¿Es normal que una obra así la tenga que acometer una fundación privada como la Jaume III?
–No, es completamente anómalo. Lo que no hacen las instituciones lo acaban haciendo otros.

–¿Por qué no lo ha hecho la UIB?
–Imagino que porque está haciendo justamente lo contrario, promoviendo el modelo que existe en la enseñanza en Baleares.

–¿Un model lingüístic per ses Illes Balears ataca a la unidad de la lengua?
–Claro que no, eso ni se plantea. Es un libro que se mueve dentro de la normativa y todo es perfectamente correcto, justificable y justificado. Esta obra lo que quiere es recuperar la tradición que había existido en una época en que el mallorquín no se enseñaba en la escuela y no se usaba en los medios de comunicación. Cualquier cosa que supone diversidad representa para la Academia un ataque a la lengua. Nada más falso, lo que intenta este libro es servir a los mallorquines, que tengan una alternativa y que cuando sus hijos les digan que una palabra no es correcta o cuando vayan a la administración y les saquen un documento que parezca hecho en Girona, puedan decir que las cosas se pueden hacer de otro modo.

–¿Habla de reclamar por los derechos lingüísticos?
–Por supuesto, la gente debe tomar conciencia de lo que está ocurriendo con su forma de hablar tradicional. Hasta ahora el ciudadano era consciente de que lo que le proponían no era su forma de hablar pero no sabía cómo responder a esto. Ahora tiene este libro que sirve como instrumento para hacerlo.

–La obra incluye un glosario para consultar si tienen dudas sobre su corrección, ¿qué palabras ha rescatado?
–Es un vocabulario, aunque no es exhaustivo, es representativo de las palabras propias por las de Cataluña, por ejemplo ‘vacacions’ por ‘vacances’, y otras palabras que no han desaparecido porque simplemente han sido excluidas de los ámbitos públicos, palabras formales que deberían tener un uso mayor.

–¿Le han llegado quejas en este sentido?
–Sí. Colgamos estas quejas en la página web (Sa catalanada) y también reclamamos a la empresa. La última, por ejemplo, es que en Mercadona de Mahón pone ‘amaniments’ en vez de ‘trempats’. A menudo usan aquí los carteles de Cataluña, cosa que no sucede en la Comunidad Valenciana. Baleares siempre ha sido un apéndice de Cataluña en lo político y en lo lingüístico, y este libro lo que dice es que aquí hay que usar el modelo que decidan los ciudadanos de aquí y si es necesario habrá que someterlo a votación.

–¿Propone hacer un referéndum lingüístico?
–Sí. A aquellos que tanto les gusta someter las cuestiones a votación pública -véase el famoso derecho a decidir- podrían preguntar a la gente qué quiere hablar: el modelo que ellos están proponiendo o un modelo como el que propone la Fundación Jaume III en el que la comunidad balear es tenida en cuenta.

–¿Puede hablarse de un estándar balear?
–Este libro pretende un estándar balear.

–¿Qué mejoraría de IB3 para que la gente se identificase con su forma de hablar?
–IB3 promueve un modelo más comedido que el nuestro, con vestigios del modelo anterior, pero se han ido introduciendo soluciones propias de aquí. Yo creo que se debería generalizar el uso del artículo salat en todas las secciones de los Informativos, no sólo en deportes y el tiempo, como ahora.

–Su libro apuesta claramente por un uso normalizado del artículo salado. ¿Hasta qué punto todo se reduce a un debate ‘salat’ sí, ‘salat’ no?
–No se reduce a esto pero éste es un elemento característico del habla balear y no usarlo en los ámbitos formales es obligar a la gente a renunciar a algo irrenunciable. Se está impidiendo usar lo que más le identifica, lo cual es un absurdo.

_________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 7-2-2015

Posted on

Sa catalanada: trempats menorquins

Menorca té fama de ser sa més catalana de ses illes que formen ses Balears. Noltros, francament, no sabem què deu voler dir, això de ser sa més catalana de ses illes. Si vol dir, per exemple, que és on hi ha un percentatge més alt de catalans que hi resideixen, sobretot en s’estiu. O si més aviat ho hem d’entendre com que allà es catalans se senten com uns reis, o sigui, com a ca seva i comandant. O, en fi, si simplement al·ludeix an es fet que es catalanisme a Menorca —o sigui, es pancatalanisme— té un pes específic superior an es que pot tenir a ses altres illes.

Sigui com sigui, es cas és que un col·laborador de sa Fundació, s’amic Lucas Pons, mos ha enviat sa foto que tenen aquí devora. Està feta en es Mercadona que hi ha en es polígon de Mahó i és molt probable que la trobem igualment a d’altres Mercadona de ses Balears.

Ja hem al·ludit en aquesta pàgina web a lo que passa amb aquestes empreses nacionals o multinacionals quan s’instal·len a ca nostra: solen partir de sa base que ses Balears són un apèndix, com a mínim lingüístic, de Catalunya i que, per tant, sa comunicació estàtica o impresa serveix igual per una comunitat que per s’altra. És es cas d’aquest “Amaniments / Aliños” des Mercadona mahonès. Com tothom sap o hauria de sebre, un menjar, a ses Balears, no “s’amaneix”, sinó que se trempa. I s’efecte de trempar-lo no és, idò, un “amaniment”, sinó un trempat. Encara que un, per estalviar-se temps i feina, el compri en un Mercadona, en lloc trempar-lo a ca seva.

Posted on

Coses des Padrí: “Com més bona és sa roba, més s’hi veuen ses taques”

No sé si vàreu llegir es cornaló de la setmana passada. Xerrava de sa llàstima que em fa que s’hagi perdut es do de ses contarelles ben adesades. També hi afegia que es discurs oral de sa gent des pobles, que en sabia de bon de veres, era ordenat i esmolat. Estibat d’ironia. Farcit de fel o de mel, segons es caràcter de qui el mos servia. I es que en volíem apendre escoltàvem, tot orelles, es mestres de rondalles.

Perquè tenc per mi que ses rels d’aquestes narracions úniques, i a la vegada compartides amb tots ets europeus, són ses mateixes. Les podria contar una madoneta asseguda a una cadira de bova en es portal de ca seva per pendre la fresca, un mariner damunt un llaütet que recull es morenells que ha calat fa dos dies o un veïnat de qualsevol poble de pocs habitants de s’arxipèlag, arravatat a sa barra des casino de can…. un dimarts decapvespre des mes que vulgueu.

Sa qüestió era s’art de contar i no es voler esser originals amb s’imaginació. Totes ses històries antigues expliquen més o manco ses mateixes fetes, no tenen cap intenció d’esser úniques. Únic havia d’esser s’estil des qui les enfilava una darrera s’altra. I ara ve s’explicació de sa dita triada: és un exemple de fel inofensiu, de contradicció que s’entén, de pensament que fa sa mitja…

Sabeu que ho és de d’important en sa vida es sentit de s’humor. Vaja si ho és que no viuríem més de dos dies si no mos ne riguéssim des ball i des sonadors. Es que en saben, en diuen “risoteràpia”, de s’esbutzar-se de riure. Però alerta! Per tenir bon humor un s’ha d’esclatar de rialles d’un mateix i no dets altres. Per demostrar-vos lo que he dit posaré un enfilall d’expressions ben insulars que vessen d’humor i enginy per tots es costats:

“És tan lleig que sa cara li guarda es cul”

“Ha fet es darrer badall”

“Té més ulls que un covo d’alatxa“

“Durarà més que un mànec de cullera”

“Aqueix fa bunyols sense forat”

“Té ulls de poll en es cervell”

“Au, avui dormiràs amb sos talons darrere!”

“Aquest al·lot mos traurà verdet”

I per no allargar més sa processó, sa que teniu per capell d’aquesta peça que concentra, en una frase, tot es sebre de s’observació i de s’obvietat arrebossades d’ironia i que li podeu etzibar a qualque estufat que ve a presumir de vistimenta:

Com més bona és sa roba, més s’hi veuen ses taques.

Posted on

Sa catalanada: Abacus juga amb noltros

No sé si han sentit a parlar d’Abacus. Va néixer al 1968 a Barcelona com a cooperativa de mestres i pares d’alumnes, però prest se va convertir, gràcies a sa catalanisació de s’ensenyança, a un nacionalisme declarat i an es descomptes practicats a tots es seus productes, en un gegant des comerç de material escolar. De fet, avui en dia de cooperativa ja en té només es nom. I maldament continuï venent material escolar —llibres de text i altres productes—, es doblers li vénen en gran part de ses juguetes. Ara Abacus ha obert una botiga a Palma. Tres pisos en ple carrer Colom. Una inversió de pinyol vermell. I com a rerafons es signes des temps: mentre s’editorial Moll fa suspensió de pagaments i ha d’acabar tancant es negoci, una empresa catalana pertanyent an es mateix sector s’instal·la a Mallorca.

Però, clar, aquesta extensió de sa metròpoli a sa colònia —que és així com entenen aquests senyors es territori— ha tengut també altres conseqüències. Conseqüències per noltros, en aquest cas. Per exemple, a ses escales de s’edifici, uns directoris per indicar què hi ha a cada un des pisos escrits en català i en anglès. I basta. Talment com si mos trobàssim a una Catalunya independent, o en via d’esser-ho. I una rotulació des diferents departaments només en català. Com aquest “joguines” que veuen a sa foto. Ni ho deuen sebre, que aquí no s’ha dit mai, que sempre hem dit juguetes. ¿Per què ho haurien de sebre? ¿Des de quan an es de sa metròpoli els interessa lo que passa a sa colònia? Sí, aquesta gent juga amb noltros. I noltros, tan contents.

Posted on

Coses des Padrí: “Mala gota en pas”

Ja era hora de fer un cornaló! He anat coc piu un parell (mallorquí) de setmanes. Un ja no és lo que era i ses andanades que s’endú el fan anar amb sos morros p’en terra tres pics més des compte.

Idò bé, per no treure més temes des que fan triumfar an ets humoristes costumistes, avui vos parlaré de s’art des xerrar. S’art, m’heu sentit bé. Perquè es xerrar bé i tenir gràcia per contar ses anècdotes i es fets que mos ocorren se perd a les totes. Sa gent ha quedat muda de cop en sec. Ja no hi ha ningú assegut en es pedrissos de ses places des pobles o a ses paretetes de ses barraques de segons quins ports. I es joves que hi posen ses anques deu minutets, lo just per fer un xigarro, no diuen ni pruna si no és per donar besades a s’al·lota davant tothom o per flastomar com si fossin carreters sense carro.

Contar ses coses que passen amb estil i salero va ben pelat. Vaja, que és un assumpte des temps del rei Pepet i no d’ara, que pareix que tothom té sa llengo travada o desfermada. I no és que no tenguin piulera, no. Ca! Lo que els sobra precisament són això, piulos. És que no tenen res a dir els pobres. Tot ho diu per ells aquesta maleïda televisió dets orgues. Jo crec que es bels que s’enverguen en es platós de segons quins programes mos han fet perdre es cantet i no el recuperarem pus mai més.

Però jo som més caparrut que un peix de xerxa i vull fer tornar ses contarelles d’un temps. M’agradaria tornat a sentir l’amo en Miquel de ses cotufes o en Cella blanca, mà damunt es gaiato, l’un, i mans a dins ses butxaques, s’altre, explicar fil per randa aquesta o aquella feta d’un parent, amic o conegut a qui n’hi hagués passada qualcuna digna de contar. I fer-ho donant ses fites ben netes, amb orde i concert i sobretot, amb aquella ironia mesclada amb una micona de fel que els feia únics en aquest art.

Ah, si jo pogués fer-los comparèixer perquè es que no xerren però gisquen aprenguessin d’ells s’estructura d’un discurset  a peu d’escala o una esmoladeta de queixal dins s’ascensor, enc que fos per debanar de com va es temps sense anar-se’n per ses bardisses…  Emperò si no tenen bons mestres per imitar, no n’apendran de cap bolla. I si li afegim an això que sa gent ja no llegeix res que tengui més de dues retxes de llargària, ja podeu fer comptes quin oradors mos queden!

Hem de pendre ses messions i fer que tots es fulanos i sutanos des nostro redol tornin a recuperar ses xerrades a la fresca i els hem de llegir rondaies an es néts fins an es dia del Judici Final. Una bona ració de paraules i de mots ben agombolats per berenar, per dinar i per sopar si fa falta. Mala gota em pas es moment en què varen aparèixer es programes plens de xerratòrum. Mala gota en pas es dia en què ses rondaies varen agafar un polseguer a ses estanteries des porxos de cadascun de noltros. Mala gota en pas… mala gota en pas… mala gota en pas…

Posted on

Nacionalisme, s’invenció de sa tradició

Com diu un dets estudiosos més reconeguts des fenomen nacionalista, Ernest Gellner, “es nacionalisme no és cap despertar de ses nacions cap a seva autoconsciència; inventa nacions allà on no existeixen, però ha de menester certs elements diferenciadors preexistents per iniciar es procés”. Es procés al qual se refereix és, com sabem, s’anomenada ‘construcció nacional’. Gellner afirma que una cosa és es nacionalisme vist pes mateixos nacionalistes i una altra molt distinta lo que és realment. Es nacionalistes s’arriben a creure que lo que defensen és s’única realitat, quan lo que defensen és una ‘teoria’ –una ideologia historicista, en realitat– que no té més de dos-cents anys d’història. Una altra ‘teoria’, com pugui ser es marxisme, que interpreta es passat d’acord amb uns conceptes inventats i que se pensa haver trobat, gràcies an aquest instrumental conceptual, unes lleis pretesament històriques –i omnicomprensives– que explicarien no només sa successió històrica, sinó que, operant damunt es món real, tendrien sa clau per canviar-lo.

Un exemple de tot això el tenim cada any amb sa commemoració de sa conquista cristiana de Mallorca l’any 1229, que, pes catalanisme, s’ha convertit en sa fita històrica per excel·lència que marca s’entrada des mallorquins dins sa catalanitat. Lo que passà abans i lo que passà després els importa ben poc, com tampoc es fets històrics que posen en quarantena sa seva peculiar interpretació des fets. Els és igual que el Rei En Jaume fos un rei aragonès nat a Montpeller; els és igual que es vertader sentit de sa conquista fos una creuada cristiana beneïda pel papa i de cap manera una creuada “catalana”; els és igual que es comtats que formen s’actual Catalunya no formassin part ‘de iure’ de sa Corona d’Aragó fins l’any 1258 (tractat de Corbeil); els és igual que sa bandera quadribarrada fos s’emblema de sa casa reial aragonesa; els és igual que llavors es català fos una “llengua” amb molt poca singularitat respecte de s’occità; els és igual, en fi, sa relativa –en realitat, nul·la– importància que tenia sa “llengua” o s’“ètnia” pes súbdits de s’Edat Mitja a s’hora de definir sa seva identitat si les comparam amb altres elements com es rang, el seu rei, sa religió o es Dret. Sa “consciència lingüística” –com sa consciència ètnica- és un invent modern des nacionalisme que no té més de dos segles d’història i en es cas des catalanisme no més de cent cinquanta anys. Tot això els és igual, tanmateix.

I així podríem continuar amb tots es mites que defineixen es catalanisme, tots i cada un d’ells, començant per sa senyera com a “bandera nacional”, continuant amb sos Segadors com a “himne nacional” o amb sa sardana com a “ball nacional”, i acabant pel Barça com “s’equip nacional”. Com han il·lustrat Javier Barraycoa i Joan Lluís Marfany, no va ser fins as darrer terç des segle XIX –quan es catalanisme literari i cultural deriva en catalanisme polític, o sigui, sa llengua se converteix en un instrument de lluita política– que es catalanisme va adoptar sa quadribarrada com a símbol, desplaçant-ne d’altres com sa Creu de Sant Jordi. Més envant es catalanistes la s’apropiaren i ara volen fer creure que sa quadribarrada de sa festa de s’Estendard representa sa bandera catalana en lloc des símbol de sa dinastia aragonesa. S’himne des Segadors va ser recreat, també, a finals des segle XIX quan no havia estat més que una cançó de taverna que narrava sa revolta de 1640, convertida en un altre mite després de treure-li tot es sentit –profundament religiós– que havia tengut. El F.C. Barcelona, abans de convertir-se en un símbol “nacional”, va ser fundat com un equip d’estrangers on no hi podia jugar cap espanyol i per tant cap català, tot lo contrari que l’Espanyol. Més envant, aquest club que simbolisà sa resistència antifranquista donaria dues medalles a Francisco Franco, una com a agraïment a s’ajuda per sa construcció des Palau Blaugrana i s’altra amb motiu des 75 aniversari de s’entitat. Sa sardana com a ball “nacional” la crearen es catalanistes a començaments des segle XX. En principi, només era un ball circumscrit a Sant Feliu de Guíxols. I així podríem continuar amb sa llengua i amb la resta de mites que habiten s’imaginació des nacionalisme català i des nostros xotets de cordeta balears.

És per tot això que deim que es nacionalisme és una il·lusió òptica. “És es nacionalisme es qui crea ses nacions i no a s’enrevés”, diu Gellner. Recorr an es passat per fer-ne un ús selectiu i transformar-lo radicalment. “Llenguatges que havien mort poden tornar a viure, ses tradicions són susceptibles d’inventar-se i és possible recrear pureses prístines fictícies. Però aquesta faceta culturalment creativa, aquesta imaginació i inventiva pròpia de s’ardor nacionalista no és sinó una invenció contingent, artificial i ideològica” (Gellner).

Profecies autocomplides

Ara bé, ningú pot negar s’existència des nacionalisme i des projectes de nació que vol crear. Això sí que és real. En es darrers dos segles, es nacionalisme ha tengut –i té, basta veure Catalunya, el País Basc o Escòcia– una força mobilisadora impressionant, sobretot si la comparam amb sa seva debilitat intel·lectual. Un des grans errors ha estat considerar-lo una ideologia reaccionària, tradicionalista i retrassada. Si es nacionalisme és qualque cosa, no és precisament antic ni antiquat sinó modern. Sa seva modernitat és indubtable i ses condicions en què s’ha pogut desplegar són ses pròpies de sa modernitat: s’industrialisació, ses grans migracions cap a ses ciutats i s’educació universal dets estats moderns. Com han explicat Gellner i també Hobsbawm, un altre teòric des nacionalisme, a ses societats agràries anteriors a s’era industrial no hi havia cap possibilitat que germinàs cap “consciència nacional”. Tots es Jocs Florals, totes ses Renaixences literàries i tota sa filosofia “herderiana” haguessin estat inútils.

¿Per què, idò, si ses premisses des nacionalisme són tan fluixetes, acaba tenguent s’importància que té? La té gràcies an ets instruments que li acaba cedint s’Estat per imposar es seu punt de vista, bàsicament s’ensenyança i es medis de comunicació públics. D’aquí que es nacionalisme mai vulgui doblegar-se davant aquells que amenacen es seu control de s’educació i es medis de comunicació. Sa construcció nacional, o sigui sa formació d’un Estat de ple dret ses fronteres del qual coincidesquin amb ses fronteres lingüístiques (o ètniques), només és possible si es nacionalisme, an es mateix temps que critica es seu mirall, s’Estat central (Espanya, França), és ja estat en si mateix, autonòmic, provincial, insular o local, però estat. Això és irrenunciable.

Només quan se converteix en estatal, oficial i públic és quan es nacionalisme triumfa i modela sa realitat d’acord amb sos seus patrons apriorístics, per falsos que hagin estat en es començament. Quan se defensen diguent que en realitat no hi ha ningú que vulgui una ensenyança bilingüe o es castellà com a llengua vehicular, as cap i a la fi, es nacionalistes estan diguent sa veritat: ningú està disposat a reclamar es seus drets lingüístics perquè tothom té por. Es nacionalisme ha sabut crear artificialment i gràcies a sa seva capacitat coactiva ses condicions –una pressió malaltissa contra es discrepant– perquè ningú s’hi vulgui enfrontar. Se tracta d’una profecia autocomplida, o sigui, de com partint de premisses falses, aquestes, actuant “com si” fossin vertaderes, se converteixen en veritat. Això ja ho havia detectat Hannah Arendt quan deia que es nazisme havia aconseguit que es jueus que, en principi ningú tenia com a “escòria”, s’hi haguessin convertit després de tractar-los com a tals. En això consisteix es nacionalisme.

________________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, el 2-1-2015

Posted on

Coses des Padrí: “Es cul d’en Jaumet… que no sap seure ni estar dret” (i 2)

Dèiem s’altre dia que es que no sabem estar en casa ni en cobert li acopam onsevulla ben xalests. I aquest pic tocava partir cap a ses Pitiüses. Més ben dit, cap a Eivissa, que és sa terra de Tanit, sa deessa fenícia des cabells arrissats.

Hi hem anat en barco i en avió, emperò es viatge que m’interessa contar ara és es darrer que férem en avió d’hèlice. Passant pes lloc des VIPS, com si fóssim polítics des que fan feina per devers Brussel·les —es que tenen un souasso equivalent a sa jubilació d’una dotzena de vellardos com jo, vaja—. I vos assegur que vàrem passar fent més trull i saragata que un concert de caceroles des barri de Gràcia de Barcelona, on tenen una afició grossa a tocar ses cobertores des des balcons de ca seva.

Res, que entre ses sempentes per esser es primer a passar pes policies; ses coes per treure-mos ses corretges; es bels per cridar ses dones que badaven mostrant-se es necessers que duien com a bossa de mà i que allà no feia falta que fossin transparents, que per això som VIPS, madonetes, etc. Va parèixer que arribava una troupede tunos de sa Península, amb guitarres incloses.

En haver passat es control de seguretat, tothom a córrer per anar a badar davant sa porta. A un pam d’ella, per esser ben exactes. Fins que sa senyoreta mos diu que podem travessar sa pista per pujar a s’avió. Llavors, tot són fues per arribar primeros, maldament tenguem un lloc assignat en es billet. I mos equivocam, clar. Quasi sempre mos equivocam. I torna aixecar es cul i agafar sa bossa de plàstic de dalt que sa dona ja t’ho havia dit beneit, que no era allà, sinó més enmig.

–Pareix que no has agafat un avió en sa vida, betzol –m’enfloca.

Sa qüestió és que s’acaba fent un tap en es passillo i no anam ni envant ni enrere. I tothom se posa nirviós i venguen crits en es que seuen a s’altre cap per veure si ja estan ben composts i no passen pena de volar drets aferrats a s’assafata, que és lo que de bon de veres mos agradaria…

Bé idò, a la fi hem posat es cul pla, hem volat vint minutets de no res, lo just per aturar es mòbil maleït que mos regalaren es fills per Reis, fa uns anys, i que per noltros té s’única funció de cridar i penjar, i hem corregut a tornar-lo posar en marxa en arribar, no fos cosa que qui sigui no mos localisàs durant un parellet d’hores. Ara, senyors,  ja som en terra externa, que Eivissa és un altre món, com ho són tots es pobles que no són es nostro.

Per això estam amb s’orella alta tot d’una que baixam de s’avió i sentim un xerrar que mos sona raro, encara que no tan raro com a altres llocs, clar. A punt per comparar (amb un  partit pres, no fa falta dir-ho) costums, fets, edificis, ports, passeigs, restaurants, botigues i sobretot, sobretot, menjar… Això sí que mos subleva es paladar! Sa cuina en general i ets aguiats en particular són sa prova de foc de sa conclusió de tot viatge que feim sa dona i jo:

–Que s’està de bé a ca nostra… –me diu–. Quines menjues que fan aquests… amb lo bona que és sa nostra sobrassada, ¿eh rei?