TONI CANTARELLAS
Dilluns passat en Carles Cabrera, columnista d’aquest mateix digital, va lluir-se dins sa línia habitual des ‘furor barbaricus’ des qual sol fer gala es seu minvat però exquisit círcol, fidel sense condicions a s’alt comissariat en sa matèria. S’article publicat, “Gonellades”, casualment clavat, en es seu to pujadet i insultant, an es que un col·lega seu havia emprat dos dies abans a s’Ara.cat, un tal Antoni Riera (“El Batle gonelleja”), qui atacava as partidaris d’un model lingüístic adaptat a ses exigències de Balears, assimilant amb mala fe es defensors des compliment de s’Estatut -es mateix que reconeix explícitament sa nostra singularitat lingüística i mana protegir-la- amb s’extrema dreta espanyolista que només cerca destruir “la llengua catalana”. Increïble. Sa mescla d’ous amb caragols no sol fer bon maridatge. Es setciències d’en Cabrera basava s’apocalipsis genocida en una sola premissa: es poder disgregant de sa dignificació de s’article baleàric per excel·lència, es ben legítim “salat”, d’ús creixent a diversos àmbits formals.
Amb tota sa seva capacitat intel·lectual, Cabrera va tornar a s’enverinat i recurrent tòpic de tractar d’assimilar es model proposat per sa llengua de Balears amb aquell peculiar concepte de “baléà” que finalment ha estat superat fins a s’extrem que s’anomenat GAB va deixar-lo de banda assumint es de “balear” (que té ses bendicions de s’IEC i de sa Llei de Normalisació Lingüística!!), així com mirar d’establir un nexe necessari entre es filòlegs que advoquen pes model assenyat que respecta ses vessants des balear amb figues d’un altre paner, com aquella “Fuya” fotocopiada que escampà fa dècades es desaparegut C. Cultural Mallorquí. També va mirar de ressuscitar un Pep Gonella que fa 44 anys se va limitar a enviar tres senzilles cartes a un diari local, revolucionant amb sa feta s’elit filocatalana des moment. Ses tesis d’en Gonella no són equivalents as “blaverisme” valencià, des qual en Cabrera emfatisa un espanyolisme ultradretà pes fet d’esser València un territori limítrof amb la resta d’Espanya… Vaja argument: i Catalunya ¿amb qui fa frontera? ¿o pentura és un continent aïllat…?. En es seu intent d’aparentar qualque bri d’objectivitat, eleva als cels dos personatges conservadors fent veure que se salven “per esser catalans”: en Fageda (d’Olot) i el Bisbe Úbeda (d’Ontinyent), però se’n cuida bé de no esmentar a sa barcelonina ‘MAM’ i d’obviar que es dejectat Xavier Pericay, filòleg defensor de s’identitat illenca, també és català. Es text d’en Cabrera, igual que es d’en Toni Riera, representa es paradigma des més genuí gènere pamfletari, farcit de prejudicis, cega doctrina i una enfilall de fal·làcies lògiques. Tots dos exhibeixen es paupèrrim nivell intel·lectual de sa nostra alienada minoria balearofòbica.
En es meu darrer article afirmava que es darrers anys hem assistit a fets diversos que evidenciaven com sa molló i certs prejudicis s’esvaïen a favor d’una presa de consciència identitària pròpia i deslligada de Catalunya mentres creixia proporcionalment sa desafecció cap an es pressuposts catalanistes, lo qual és conseqüent amb una dinàmica de claríssim canvi de tendència. Idò bé, resulta que sa meva tesis coincideix amb sa pròpia opinió d’un des seus, Antoni Trobat, que no només se limita a vendre fum com fan Cabreres i Rieres. Fou a un article a s’Ara.cat (“L’OCB té un problema”).
Trobat constatava com es ciutadans convocats per s’OCB, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca i el Grup Blanquerna per reivindicar “el suport dels mallorquins a la república catalana” havien estat ben pocs a sa darrera concentració des passat dia 9 a sa Plaça Major. “Massa poquets (…) massa estelada per tanta poca gent”, deia textualment. Recordem que ja venien d’altre grans fracassos, comes des 30è aniversari de sa Llei de Normalisació Lingüística. Reconeixia estar preocupat pes fet que sa seva entitat (OCB) organitsàs actes amb es mateix número d’assistents que es convocats per ses entitats balearistes, afegint “Dol dir-ho, però s’ha de dir”, tota una reflexió sobre sa realitat social i, també en es fons, sobre es sucursalisme des catalans de Mallorca i sa seva fixació mimètica i enlluernada cap a Catalunya, rematant: “La còpia, la necessitat d’imitar, el calc, no ens fan bé”.
Des tres articles, es d’en Trobat és s’únic honest i valent, encara que deixa entreveure es despreci i fàtua actitud de superioritat cap es que no combrega amb es catalanisme. No sé si es seus el condemnaran per “derrotisme”, però sia com sia, lo més abjecte vessat per part d’aquest doctrinarisme decadent i mancat de suport social, és sa promoció de mites falsos (com lo des “baléà”), restar credibilitat as divergents que dins d’un model sèrio de llengua adaptada a Balears, són acusats de “destructors de la cultura” per vindicar s’article salat, i altres tergiversacions com dir d’ells que són s’extrema dreta espanyolista (!!!). Sa darrera novetat que tenc per part de sa Fundació Jaume III ha estat un altre vídeo que s’ha fet viral on se torna a posar de manifest sa suplantació de paraules i morfologia verbal mallorquines, genuïnes i ben correctes, per altres continentals. Paradoxalment, ¡aquesta denúncia també coincideix exactament amb es diagnòstic d’en Trobat!: “La còpia, la necessitat d’imitar, el calc, no ens fan bé” –textual-.
Si tot s’argumentari d’aquests “intel·lectuals” se basa en perverses i escollides fal·làcies no mos hauria de venir de nou s’enfonsament palpable d’un catalanisme que, a pesar des privilegi de ses subvencions públiques, només guanya en descrèdit i generalisada antipatia.
_________
Publiat a Mallorcadiario.com, 25/9/2016
Abans de s’ofrena floral a la qual hi han participat deu entitats de sa societat civil balear, s’actor Bernat Serra ha recitat es poema ”El Retorn” de Maria Antònia Salvà i es professor Sebastià Urbina ha recordat es fets històrics que avui se commemoraven.
S’acte ha acabat amb tots ets assistents entonant s’himne Pàtria.
