Fa vàries dècades que visc fora de s’illa, concretament a Berlín. Tot i així, torn a Menorca amb molt poca freqüència i, cada vegada que torn, percep amb més claredat es canvi lingüístic que està experimentant sa nostra terra.
Es qui viviu sempre a sa nostra estimada roqueta probablement no sou tan conscients d’aquest procés. Es canvi és tan progressiu, tan silenciós, que moltes vegades passa desapercebut. Com sa coneguda metàfora de sa granota dins s’aigua bullenta.
Sa metàfora conta que, si posam una granota directament dins s’aigua bullenta, botarà i escaparà. En canvi, si la posam dins aigua tèba i anam augmentant sa temperatura a poc a poc, suposadament no percebrà es perill i acabarà moriguent.
És cert que se tracta d’un mite: una granota real intentaria escapar quan ses condicions es tornassin insuportables. Però sa metàfora serveix per explicar perfectament com se produeixen alguns canvis socials: no succeeixen de cop, sinó a poc a poc, fins que un dia mos adonam que allò que pareixia impossible ja s’ha convertit en una realitat.
I açò és, precisament, lo que crec que li està succeiguent an es menorquí.
Molts residents potser no són plenament conscients des seu retrocés. Jo, en canvi, ho percep d’una manera molt diferent quan torn a s’illa. Perquè record com era Menorca quan era al·lot. Llavonces, sa llengua majoritària era es menorquí, que convivía amb es castellà amb absoluta naturalitat.
Després va arribar sa democràcia i, poc després, sa Llei de Normalització Lingüística. Però, en tost de centrar ets esforços a ensenyar, protegir i dignificar sa llengua pròpia de Menorca, se va optar per imposar un model lingüístic català estrany a sa tradició lingüística menorquina, mentres sa nostra manera de rallar era relegada i tractada com a dialectal, col·loquial o informal.
Quaranta anys després, ses conseqüències són a la vista: es menorquí es troba dins una situació preocupant i corre es risc de desaparèixer com a llengua d’ús habitual.
Si durant aquestes quatre dècades s’hagués ensenyat a respectar, estimar i emprar es menorquí; si se n’hagués fomentat sa transmissió entre generacions i se n’hagués facilitat s’aprenentatge a qui va arribar a viure a s’illa, probablement sa situació actual seria molt diferent.
Avui resulta cada vegada més difícil emprar es menorquí amb normalitat dins determinats àmbits de sa vida quotidiana. No hauria de ser extraordinari poder entrar dins un bar i demanar un cafè amb llet, o anar a un forn i demanar una barra de pa, emprant sa nostra llengua de sempre. Tot i així, hem arribat a un punt en què fins i tot aquestes situacions tan senzilles poden resultar difícils.
Me deman si, sa pròxima vegada que visiti sa meva terra, trobaré encara manco persones que rallin menorquí. I, sobretot, me deman quant de temps mos queda per reaccionar.
Vull aprofitar aquestes línies, escrites des de s’enyorança de sa meva terra i des de sa preocupació de qui observa sa seva evolució des de sa distància, per mostrar es meu suport a sa declaració des menorquí com a Bé d’Interès Cultural Immaterial i a totes aquelles iniciatives que tenguin com a objectiu dignificar, protegir i recuperar sa llengua pròpia de Menorca.
Esper que aquesta declaració sigui molt més que un reconeixement simbòlic. Que sigui un punt d’inflexió. Un pas per recuperar parlants, afavorir sa transmissió entre generacions i aconseguir que es menorquí torni a tenir una presència normal i natural dins tots ets àmbits de sa societat, especialment dins s’educació i s’Administració.
Perquè una llengua no desapareix d’un dia per s’altre. Desapareix quan deixam de transmetre-la, quan deixam d’emprar-la i, sobretot, quan deixam de considerar-la necessària.
I potser encara som a temps de botar fora de s’aigua.
JOSÉ ALBERTO MARQUÉS TORRENT