Sa qüestió lingüística a ses Balears no és un tema superat, encara que qualcuns insistesquin en lo contrari. Sa resistència passiva de molts menorquins durant tots aquests anys no pot ser atribuïda a un simple vestigi d’incultura i ignorància, com mos volen fer creure es defensors des català estàndar a ultrança. Sense anar més enfora, Joan F. López Casasnovas es mostrava molt preocupat per s’augment dets “independentistes lingüístics”, i la sra. Catalina Rigo Pons, tres quarts de lo mateix, tractant de “disbarats” a ses idees des qui no combregam amb ses seues rodes de molí.
Celebram s’interès despertat per Foment Cultural de Menorca i sa Fundació Jaume III, i mos veim amb sa necessitat d’explicar què vol dir açò de prestigiar ses nostres modalitats lingüístiques insulars a s’escola, a s’administració i en es medis de comunicació públics.
¿Per què no mos resignam a que es menorquí o balear, que té sa mateixa dignitat i categoria lingüística que es català central o es valencià, seguesqui marginat an ets àmbits més vulgars i col·loquials, sense cap presència a s’esfera pública o oficial? ¿Per què no mos resignam a que es nostro patrimoni lingüístic s’acabi apagant com un llum d’oli, substituït pes català estàndar?
PRIMER. Per raons democràtiques. No mos sentim identificats ni reconeguts en s’actual català estàndar que empren ses nostres escoles, sa nostra universitat i una ràdiotelevisió pública que pagam tots es ciutadans de sa nostra butxaca. Volem un llenguatge molt més pròxim a lo que rallam i sentim com a nostro. Si TV3 és en català, i Canal 9 era en valencià, ¿per què IB3 no pot esser en ses nostres modalitats?
SEGON. Per raons de supervivència. En un món on s’influència des medis de comunicació i de s’escola és de cada vegada més gran, es registres lingüístics informals i exclusivament orals, com es menorquí, es mallorquí i s’eivissenc, estan condemnats a desaparèixer si ses seves particularitats i característiques no s’integren dins s’estàndar oficial. Un estàndar, per definició, acaba condicionant també ets usos informals, es xerrar de cada dia. Si lo que s’estigués ensenyant a s’escola i difonguent des des medis de comunicació fos es castellà, com passava ara fa només trenta anys, es menorquí, es mallorquí i s’eivissenc seguirien reclosos a s’àmbit informal però no correrien cap perill d’assimilació, tal vegada només un perill de desaparició, si bé molt a la llarga, en no poder accedir an ets àmbits formals. En canvi, en tractar-se des català estàndar, parlam d’una variant des mateix tronc lingüístic i, per tant, és perill assimilatori és evident, i es de sa desaparició, encara més.
TERCER. Per raons conservacionistes. Tal com reconeix sa Constitució Espanyola i s’Estatut d’Autonomia a s’article 35, ses nostres modalitats han d’esser objecte d’especial estudi i protecció, maldament es nostros governants entenguessin per especial protecció estojar-les dins un calaix i despreocupar-se. De sa mateixa manera que mos preocupam pes nostro territori, pes nostro paisatge agrari i natural, pes nostro patrimoni arquitectònic, històric, cultural i artístic, ¿per què no mos preocupam pes menorquí, es nostro patrimoni lingüístic? Ses nostres modalitats insulars, sa llengua de ses Balears, són un tresor filològic que no estam disposts a perdre ni tampoc a convertir en peces de museu. Perquè són nostres, com tot lo altre. I, contràriament a tot lo altre, en aquest cas no s’ha arbitrat en cap moment, des des poders públics, cap mecanisme per sa seua defensa i preservació.
QUART. Per raons històriques. Es principal punt de partida, tal com reconeixen tots es sociolingüistes, per acceptar una mateixa llengua estàndar, sobretot una de tan centralista i unificadora com sa catalana, és sentir-se part de sa mateixa comunitat. Després de trenta anys de subvencions millonàries i d’ocupar pràcticament totes ses plataformes d’influència social (educació, universitat, món de sa cultura, diaris…), es moviment catalanista no ha avançat a Menorca més enllà de s’incorporació de bona part de ses noves generacions, ja educades dins es catalanisme a s’escola, com és es meu cas. Encara avui, molts de balears mos resistim a considerar-mos part de sa mateixa comunitat lingüística que Catalunya o València, entre d’altres raons, pes model de llengua que se mos ha imposat, arraconant sa nostra secular manera de xerrar, i també per sa negativa des nostros poders públics a denominar sa llengua històrica de Menorca tal com l’hem anomenada durant segles: menorquí. Però encara són més es balears que es resisteixen a sentir-se part de sa mateixa comunitat cultural i sentimental que Catalunya i València. Sense negar es vincles històrics amb es catalans, de sa mateixa manera que n’hi ha hagut amb ets àrabs, valencians, aragonesos, castellans, anglesos, sicilians, occitans o francesos, s’immensa majoria de menorquins, mallorquins, eivissencs i formenterencs no veim cap raó per sentir-mos part de sa mateixa comunitat històrica de Catalunya. Sa Corona d’Aragó, recordem-ho, va esser una unió de caràcter personal —no institucional ni jurídica: cada territori va mantenir ses seves pròpies institucions— entorn de sa figura reial, on es Regne de Mallorca (ses Balears a època medieval) tenia es mateix pes que es Regne de València, Aragó o es Principat de Catalunya). Es baleàrics mai vam acceptar esser la quinta provincia catalana i ja vam resistir llavonses ets intents assimilacionistes de sa noblesa catalana, com ho demostra es fet —un de tants!— que es nostros Jurats sempre es van negar a participar a ses Corts Catalanes. Es fet de no sentir-mos part de sa mateixa comunitat, per molt que qualcuns duguin més de trenta anys amb sa mateixa cançoneta, demostra que seria molt més raonable una proposta amb tres estàndars diferents, un per cada comunitat autònoma: un estàndar català, un altre de valencià —que ja existeix— i un altre de balear amb ses seves variants insulars, on tots mos hi sentiríem molt més a gust i reconeguts.
QUINT. Perquè darrera s’excusa de s’intocable i científicament inqüestionable (sic) unitat de sa llengua catalana ha existit una estratègia política d’assimilar “les Illes” —es fet mateix de capolar es topònim de Balears ja ho diu tot— a Catalunya. És innegable que darrera sa llengua s’hi amaguen interessos inconfessables. Es pancatalanisme, liderat en molts de casos pes mateixos professors de català, amenaça sa pròpia existència de sa comunitat política balear, la qüestiona, la posa en dubte com una entitat postissa i artificial que hauria de donar pas a una entitat més autèntica i “natural” com serien ses entelèquies des Països Catalans o d’una Catalunya Gran en construcció, seguint s’estantís i ja caducat esperit romàntic (una llengua, una cultura, una nació, un estat). Defensar s’actual autonomia política de ses Balears vol dir defensar també sa seva autonomia cultural —mai havíem estat abans, culturalment, tan dependents de Catalunya— i també sa nostra autonomia lingüística.
En definitiva, sa gran majoria de menorquins ho tenim molt clar, mos sentim menorquins, balears i espanyols, sense que açò mos suposi cap complexe o dilema d’identitat. Ses nostres modalitats insulars estan prou avalades des des punt de vista històric, filològic, lingüístic, jurídic i cultural com per no haver d’esser suplantades pes català de Barcelona. De fet, aquest ha estat es problema que es catalanisme no ha volgut acceptar tots aquests anys: no entenen que, perquè menorquins, mallorquins i pitiüsos es preocupin per sa llengua i la defensin, abans l’hauran de sentir com a pròpia. I açò només passarà es dia que a ses escoles de Balears s’ensenyi es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc.
___________
Publicat as Diari MENORCA, 9/2/2016.