Ara que s’usa tant xerrar de sa casta, tenc per mi aquesta expressió mos anirà com la nata per explicar com ses conductes humanes sempre han estat ses mateixes. No és que vulgui dir amb això que no podem fer res de res per arreglar s’assumpte, sinó que me pareix instructiu analisar com es llenguatge s’adapta an es costums i no a s’enrevés.
S’imitació dets altres ha estat sempre una característica ben nostra. Som monees de repetició. Per això, quan una persona o situació mos admiren, la copiam de dalt a baix, sense témer-mos o ben aposta.
S’estufera maleïda que tenen qualcuns des nostros congères és una prova clara d’això que dic. I sa paraula està molt ben triada: quan un element s’infla, s’umpl o barata de mida per fer-se gros, deim que s’estufa. És es cas d’un bon frit de freixura, acabadet de fer i que té tots ets ingredients que mos agraden, an es que no tenim manies de vísceres, clar: fetge, sang, butza i lleu. Es lleu, que són es pulmons de me fets a bocinets, està un poc inflat comparat amb ses altres parts de sa freixura. Conec bé de què xerr perquè m’agrada es frit, què hi farem!
Acaba aquesta descripció culinària, vos diré que un lleu aguiat amb ceba ha de ser ben estufat, inflat o sobreeixit, jo no n’he tastat mai. Vaja, que sa comparació des fet que qualcú vulgui sobresortir o destacar dets altres està molt ben triada i és ben gràfica. Llàstima que ets al·lots d’avui en dia no solen sebre que és es lleu, maldament quasi tothom conegui lo que és un frit de freixura. Un dia parlarem una estoneta d’aguiats, que és una curolla que tenc d’ençà d’anys. Veureu que en sortiran de dites i xiscarrillos relacionats amb so menjar.
La cosa és que com que n’hi ha molta d’estufera, hi ha un bon enfilall d’expressions que en xerren: esser de Can Cuina-Alta; esser mossons; gran església, pocs perdons; pareix que va de ses set cases; és un poll entrat en costura…
Mirau si en tenim de maneres de mostrar que volem aparentar i copiar lo que no som, emperò mos agradaria esser. Amb lo bé que s’està sense fer comparances. Mirant cap endins en lloc de cap enfora: conformats, en fi, amb lo que mos ha tocat en sort. Amb una paraula, que no se pot tenir s’estopa i es cul calent. I aquest pic, com que fa dos anys sencers que m’han assignat aquest cornaló, vos ne regal una altra, de dita, per celebrar sa festa.