Com diu un dets estudiosos més reconeguts des fenomen nacionalista, Ernest Gellner, “es nacionalisme no és cap despertar de ses nacions cap a seva autoconsciència; inventa nacions allà on no existeixen, però ha de menester certs elements diferenciadors preexistents per iniciar es procés”. Es procés al qual se refereix és, com sabem, s’anomenada ‘construcció nacional’. Gellner afirma que una cosa és es nacionalisme vist pes mateixos nacionalistes i una altra molt distinta lo que és realment. Es nacionalistes s’arriben a creure que lo que defensen és s’única realitat, quan lo que defensen és una ‘teoria’ –una ideologia historicista, en realitat– que no té més de dos-cents anys d’història. Una altra ‘teoria’, com pugui ser es marxisme, que interpreta es passat d’acord amb uns conceptes inventats i que se pensa haver trobat, gràcies an aquest instrumental conceptual, unes lleis pretesament històriques –i omnicomprensives– que explicarien no només sa successió històrica, sinó que, operant damunt es món real, tendrien sa clau per canviar-lo.
Un exemple de tot això el tenim cada any amb sa commemoració de sa conquista cristiana de Mallorca l’any 1229, que, pes catalanisme, s’ha convertit en sa fita històrica per excel·lència que marca s’entrada des mallorquins dins sa catalanitat. Lo que passà abans i lo que passà després els importa ben poc, com tampoc es fets històrics que posen en quarantena sa seva peculiar interpretació des fets. Els és igual que el Rei En Jaume fos un rei aragonès nat a Montpeller; els és igual que es vertader sentit de sa conquista fos una creuada cristiana beneïda pel papa i de cap manera una creuada “catalana”; els és igual que es comtats que formen s’actual Catalunya no formassin part ‘de iure’ de sa Corona d’Aragó fins l’any 1258 (tractat de Corbeil); els és igual que sa bandera quadribarrada fos s’emblema de sa casa reial aragonesa; els és igual que llavors es català fos una “llengua” amb molt poca singularitat respecte de s’occità; els és igual, en fi, sa relativa –en realitat, nul·la– importància que tenia sa “llengua” o s’“ètnia” pes súbdits de s’Edat Mitja a s’hora de definir sa seva identitat si les comparam amb altres elements com es rang, el seu rei, sa religió o es Dret. Sa “consciència lingüística” –com sa consciència ètnica- és un invent modern des nacionalisme que no té més de dos segles d’història i en es cas des catalanisme no més de cent cinquanta anys. Tot això els és igual, tanmateix.
I així podríem continuar amb tots es mites que defineixen es catalanisme, tots i cada un d’ells, començant per sa senyera com a “bandera nacional”, continuant amb sos Segadors com a “himne nacional” o amb sa sardana com a “ball nacional”, i acabant pel Barça com “s’equip nacional”. Com han il·lustrat Javier Barraycoa i Joan Lluís Marfany, no va ser fins as darrer terç des segle XIX –quan es catalanisme literari i cultural deriva en catalanisme polític, o sigui, sa llengua se converteix en un instrument de lluita política– que es catalanisme va adoptar sa quadribarrada com a símbol, desplaçant-ne d’altres com sa Creu de Sant Jordi. Més envant es catalanistes la s’apropiaren i ara volen fer creure que sa quadribarrada de sa festa de s’Estendard representa sa bandera catalana en lloc des símbol de sa dinastia aragonesa. S’himne des Segadors va ser recreat, també, a finals des segle XIX quan no havia estat més que una cançó de taverna que narrava sa revolta de 1640, convertida en un altre mite després de treure-li tot es sentit –profundament religiós– que havia tengut. El F.C. Barcelona, abans de convertir-se en un símbol “nacional”, va ser fundat com un equip d’estrangers on no hi podia jugar cap espanyol i per tant cap català, tot lo contrari que l’Espanyol. Més envant, aquest club que simbolisà sa resistència antifranquista donaria dues medalles a Francisco Franco, una com a agraïment a s’ajuda per sa construcció des Palau Blaugrana i s’altra amb motiu des 75 aniversari de s’entitat. Sa sardana com a ball “nacional” la crearen es catalanistes a començaments des segle XX. En principi, només era un ball circumscrit a Sant Feliu de Guíxols. I així podríem continuar amb sa llengua i amb la resta de mites que habiten s’imaginació des nacionalisme català i des nostros xotets de cordeta balears.
És per tot això que deim que es nacionalisme és una il·lusió òptica. “És es nacionalisme es qui crea ses nacions i no a s’enrevés”, diu Gellner. Recorr an es passat per fer-ne un ús selectiu i transformar-lo radicalment. “Llenguatges que havien mort poden tornar a viure, ses tradicions són susceptibles d’inventar-se i és possible recrear pureses prístines fictícies. Però aquesta faceta culturalment creativa, aquesta imaginació i inventiva pròpia de s’ardor nacionalista no és sinó una invenció contingent, artificial i ideològica” (Gellner).
Profecies autocomplides
Ara bé, ningú pot negar s’existència des nacionalisme i des projectes de nació que vol crear. Això sí que és real. En es darrers dos segles, es nacionalisme ha tengut –i té, basta veure Catalunya, el País Basc o Escòcia– una força mobilisadora impressionant, sobretot si la comparam amb sa seva debilitat intel·lectual. Un des grans errors ha estat considerar-lo una ideologia reaccionària, tradicionalista i retrassada. Si es nacionalisme és qualque cosa, no és precisament antic ni antiquat sinó modern. Sa seva modernitat és indubtable i ses condicions en què s’ha pogut desplegar són ses pròpies de sa modernitat: s’industrialisació, ses grans migracions cap a ses ciutats i s’educació universal dets estats moderns. Com han explicat Gellner i també Hobsbawm, un altre teòric des nacionalisme, a ses societats agràries anteriors a s’era industrial no hi havia cap possibilitat que germinàs cap “consciència nacional”. Tots es Jocs Florals, totes ses Renaixences literàries i tota sa filosofia “herderiana” haguessin estat inútils.
¿Per què, idò, si ses premisses des nacionalisme són tan fluixetes, acaba tenguent s’importància que té? La té gràcies an ets instruments que li acaba cedint s’Estat per imposar es seu punt de vista, bàsicament s’ensenyança i es medis de comunicació públics. D’aquí que es nacionalisme mai vulgui doblegar-se davant aquells que amenacen es seu control de s’educació i es medis de comunicació. Sa construcció nacional, o sigui sa formació d’un Estat de ple dret ses fronteres del qual coincidesquin amb ses fronteres lingüístiques (o ètniques), només és possible si es nacionalisme, an es mateix temps que critica es seu mirall, s’Estat central (Espanya, França), és ja estat en si mateix, autonòmic, provincial, insular o local, però estat. Això és irrenunciable.
Només quan se converteix en estatal, oficial i públic és quan es nacionalisme triumfa i modela sa realitat d’acord amb sos seus patrons apriorístics, per falsos que hagin estat en es començament. Quan se defensen diguent que en realitat no hi ha ningú que vulgui una ensenyança bilingüe o es castellà com a llengua vehicular, as cap i a la fi, es nacionalistes estan diguent sa veritat: ningú està disposat a reclamar es seus drets lingüístics perquè tothom té por. Es nacionalisme ha sabut crear artificialment i gràcies a sa seva capacitat coactiva ses condicions –una pressió malaltissa contra es discrepant– perquè ningú s’hi vulgui enfrontar. Se tracta d’una profecia autocomplida, o sigui, de com partint de premisses falses, aquestes, actuant “com si” fossin vertaderes, se converteixen en veritat. Això ja ho havia detectat Hannah Arendt quan deia que es nazisme havia aconseguit que es jueus que, en principi ningú tenia com a “escòria”, s’hi haguessin convertit després de tractar-los com a tals. En això consisteix es nacionalisme.
________________________
Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, el 2-1-2015