Nat a Montpeller es 31 de maig de 1243 i mort a Palma de Mallorca l’any 1311. Segon fill del Rei En Jaume, conquistador de ses Balears, i de Violant d’Hungria. Rei de Mallorques, Comte de Rosselló i la Cerdanya, i senyor de Montpeller. Educat per Ramon Llull, el rei Jaume II de Mallorca ha recobrat un protagonisme més que merescut es darrers anys a sa nostra illa.

A principis del 2015, s’Ajuntament d’Alaior convocava un concurs d’idees públic per dedicar un monument an el rei Jaume II de Mallorca, amb una escultura que es col·locaria Dalt es Fossar, devora s’església de Santa Eulària i de cara as Carrer Menor. S’iniciativa va néixer a arrel d’una proposta popular de Joan Florit Sans que va rebre es consistori amb ses firmes de més de 600 vesins que feien costat an es projecte amb sa finalitat d’homenatjar ses arrels des poble. Amb bon criteri, s’Ajuntament va deixar la cosa en stand by per mor de ses dificultats pressupostàries des darrers anys, fins que es febrer de 2015 publicà es concurs amb s’auster import de 15.000€.

As cap d’uns mesos de feina, a finals de 2016 s’escultora Laetticia Lara, pica qui picaràs a un taller des polígon de Ciutadella, ja havia transformat es bloc de pedra de Santanyí —curiosament, poble fundat pes mateix rei quatre anys abans que Alaior— en sa figura des nostro monarca insular. S’escultura seria estrenada amb tots ets honors l’any passat, coincidint amb sa celebració fundacional des Dia —no ‘diada’— d’Alaior amb presència des batles de Saragossa i Perpinyà. Territori des migdia francès on encara s’hi troba le Palais des rois de Majorque.

Dissabte passat, Alaior celebrava es 714 aniversari de sa seua fundació a través de sa compra de s’alqueria d’Ihalor pes Reial Patrimoni es 29 d’abril de 1304. Però sa veritat és que no només devem aquesta obra an es monarca baleàric. Jaume II va promulgar es privilegi des Delme de 24 de gener de 1301 que reorganisava sa propietat agrària i fixava es delmes. Per altra banda, també va esser s’autor des Pariatge de Menorca, document des 19 de març de 1301 a través des qual ordenaria Menorca parroquialment, quedant anulades ses anteriors ordenacions excessives i irreflexives fetes per Alfons III d’Aragó poc després de 1287. Jaume II disposà a Menorca d’una planta parroquial que distribuïa ses terres de Menorca en set parròquies: Santa Maria de Ciutadella —rector de sa qual ostentava es títol de Paborde i exercia una jurisdicció damunt la resta de s’illa—, Sant Joan de Monastrell, Sant Bartomeu de Ferreries, Santa Creu de Lluriach, Santa Eulària d’Alaior, Sant Llorenç de Binixems i Santa Maria de Mahó.

El 1298, a conseqüència des Tractat d’Anagni, Jaume II d’Aragó tornaria s’illa de Menorca a Jaume II de Mallorca, que havia estat presa de forma il·legítima per Alfons III. Fruit de ses ànsies annexionistes des monarques aragonesos i de sa noblesa catalana, no respectant sa voluntat testamentària de Jaume I. Així, Menorca tornaria a quedar plenament integrada dins es regne de Mallorca, que comprendria ses Illes Balears en es seu conjunt. Es 24 de gener de 1301 a s’església de Sant Francesc a sa Plaça des Born de Ciutadella, s’hi reunirien es procuradors reials amb es jurats de s’Universitat de Menorca i s’establiria un nou règim molt més prudent que s’anterior i que donaria a sa societat menorquina una configuració molt més estable i de sa qual encara mos ne beneficiam avui en dia.

No podem olvidar que Jaume II també promulgà sa Carta de franqueses de Menorca, de 30 d’agost de 1301, que establia es drets i es privilegis des que disfrutarien ets habitants de sa nostra illa a semblança des de Mallorca. En poques paraules, es tractaria de sa Constitució menorquina d’aquell temps. Un fet que, enmig d’aquella Europa medieval, posava de manifest que Jaume II i son pare, Jaume I, eren reis avançats en es seus temps.

És sobretot durant es regnat de Jaume II i dels reis privatius —i no durant es limitats quatre anys de regnat d’Alfons III— quan s’efectua en bona part s’arribada de nous pobladors cristians a Menorca, principalment procedents de Mallorca. Uns cristians que conviurien amb es jueus i musulmans menorquins que, a la força, seguirien fent feina a ses terres d’una Menorca majoritàriament rural que encara conserva sa majoria de topònims àrabs, mossàrabs i prejaumins.

En definitiva, s’ha de reconèixer an es poble d’Alaior que ha estat capdavanter en sa reivindicació de Jaume II, una figura imprescindible per sa nostra història i que hauria d’esser recordat com s’autèntic organisador institucional i territorial de s’illa de Menorca. Com un autèntic rei de Menorca.

Joan D. Pons Torres.
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

S’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i sa Generalitat de Catalunya celebren enguany l’Any Fabra, amb què se commemoren es cent cinquanta anys des naixement de Pompeu Fabra i es cent anys de sa publicació de sa Gramàtica catalana normativa (1919). Amb motiu d’aquesta celebració s’estan publicant articles sobre sa vida i miracles de Fabra, considerat s’arquitecte des català modern. Entre ets articles publicats en destaca un (La topada de Fabra amb Alcover: la ‘realpolitik’ contra els ideals romàntics, 17-02-1018, Ara) d’Albert Pla Nualart que és es corrector des diari Ara. Pla Nualart no és gens sospitós d’espanyolista ni tampoc de gonella: és un separatista declarat que creu, com s’Ara, en s’independència de Catalunya. Convé fer aquestes precisions perquè a un clima tan politisat com es que vivim es quasi més important qui diu una cosa que lo que diu.

Pla Nualart parlava d’un episodi de s’història de sa llengua catalana que es catalanisme mira d’obviar sempre que pot: sa topada de Pompeu Fabra amb Antoni Maria Alcover. Pla Nualart descriu es motius de fons d’aquesta topada entre aquests dos grans filòlegs que no eren altres que sa manera de construir es català modern. Ses discrepàncies entre Alcover i Fabra no varen esser episòdiques ni fruit de gelosies ni d’enveges personals ni des mal geni des manacorí, com de vegades es nostros intel·lectuals de pa i fonteta mos volen fer creure. Es desacord entre tots dos, que Pla Nualart ja situa en es I Congrés de sa Llengua Catalana de 1906 i que durarà fins a sa mort des manacorí, no fou circumstancial ni anecdòtic. Venia d’enrere perquè era una qüestió de principis. Fabra i Alcover defensaven models de llengua contraposats. Alcover estava enlluernat de sa diversitat de sa llengua. Fabra, en canvi, veia sa necessitat de posar orde i unitat a lo que ell considerava un caos. Fabra partia des català que se xerrava a Barcelona i, com a gramàtic, sa diversitat li feia nosa i per això va priorisar es dialecte central de Catalunya a s’hora de construir sa llengua literària moderna. Alcover, en canvi, partia de tots es dialectes i aspirava a fer-ne una síntesi composicional que donàs prioritat an es més purs, o sigui, es balears, es més aïllats. Pla Nualart diu que sa gran acusació –no una acusació, sinó sa “gran” acusació– des canonge de Manacor és que Fabra basava sa nova norma en es barceloní: un dialecte “putrefacte” i “sollat de castellanismes”. O sigui, hi va haver una disputa molt forta entre quina havia d’esser s’estratègia per construir un nou model de llengua: es centralista que defensava Fabra o es composicional d’Alcover.

Pla Nualart reconeix també s’importància de sa política a s’hora de donar forma a una llengua literària, una realitat que es catalanisme nega invocant sempre sa “ciència”, com si triar una morfologia, una sintaxi o un lèxic normatius –i refuar-ne la resta– no fos una decisió arbitrària per molt fonamentada filològicament que pugui estar. Com si es criteris per triar-ne una i refuar-ne una altra, fins i tot partint d’un coneixement que ningú discuteix, no fossin discrecionals. “Els ideals romàntics [d’Alcover] topaven, ineluctablement, amb la realpolitik. Els polítics volen resultats i no ideals, i els resultats els podia oferir Fabra”, diu Pla Nualart. La Lliga Regionalista de Prat de la Riba havia de menester com més prest millor una llengua nacional que donàs resposta a sa situació de Catalunya que començava a reclamar es seu autogovern. Es polítics tenia ganes d’acabar amb una controvèrsia filològica que havia esclatat amb s’aprovació de ses normes ortogràfiques de 1913, una polèmica de pinyol vermell entre normistes i antinormistes que Prat havia intentat estroncar batiant sa nova ortografia de s’IEC com a “nacional”. Sa nació era sa llengua i, alerta… una determinada llengua.

Alcover, que llavors era president de sa Secció Filològica de s’IEC, vivia a Mallorca i ses comunicacions amb Barcelona eren difícils. No podia assistir a ses reunions. Es canonge s’havia acabat convertint en una nosa pes polítics que anys abans l’havien considerat “l’apòstol de la llengua catalana”. Totes aqueixes circumstàncies feren que Fabra, que ja residia a Barcelona i que poc a poc s’havia guanyat sa confiança des polítics, aplicàs una política de fets consumats a s’hora de publicar es Diccionari normatiu de 1917, ignorant ets acords que havia arribat amb n’Alcover i es propi reglament de s’Institut d’Estudis Catalans. Amb sa publicació des diccionari normatiu que enguany celebra un segle de vida, Alcover va fer trossos amb Fabra i ets instituters. Fins aquí arriba s’article de Pla Nualart. No és, però, es final de s’història.

Al punt la Lliga Regionalista i s’IEC varen posar en marxa una campanya de desprestigi contra Alcover des de ses pàgines de “La Veu de Catalunya”, òrgan oficial de la Lliga. No podien consentir que seguís amb sa seva obra des diccionari. Alcover necessitava doblers per acabar-lo, i davant ses pèssimes relacions amb Barcelona, va demanar ajuda a Madrid. Es clímax de sa confrontació va esser sa sessió des Congrés de Diputats on se va debatre si es Govern de s’Estat havia de donar una subvenció a Alcover per prosseguir s’obra des diccionari. Era un 21 de març de 1920. Gabriel Alomar Villalonga, diputat mallorquí elegit per Catalunya, s’hi va oposar totalment. Alomar, que té una avenguda a Palma an es seu nom, era un pancatalanista partidari de s’anexió de Balears a Catalunya perquè considerava que ses illes no tenien maduresa ni personalitat. Odiava mossèn Alcover a mort, també per motius ideològics. “Si prosperase la subvención –afirmà Alomar en un castellà inflat– sería una befa a toda la obra de cultura de Cataluña, una injuria al idioma catalán, y además una patente de ignorancia y de una sectaria obstinación para los que votasen semejante enormidad”. Gràcies a Déu, la majoria de diputats no li feren cas i es Ministeri d’Instrucció Pública va donar finalment sa subvenció a Alcover fins a l’any 1926, gràcies a sa qual, en gran part, podem disfrutar avui des diccionari català-valencià-balear. Es catalanisme no va tòrcer es coll i seguí amb ses seves invectives. “La Veu de Catalunya” assegurà que es diccionari “havia estat considerat com una cosa despreciable per les autoritats científiques”. Se veu que Alcover, el pobre, havia perdut aquesta condició. Es catalanisme volia destruir tot lo que no podia controlar, per molt de valor que tengués per sa llengua. I ho feia ja en aquell temps acusant es seus contrincants d’anticientífics.

Ara bé, no vagin a cercar res d’aquesta història en es museu que s’Institució Pública Mossèn Alcover té a Manacor. No hi trobaran res. Hi trobaran, clar, flors i violes de quan Alcover va esser beneït per Prat de la Riba com “l’apòstol de la llengua Catalana”. Per això és un museu a mitges que només conta la mitat de s’història, s’única que interessa a s’ideologia catalanista.

Joan Font Rosselló

Portaveu de Sa Fundació

 

Avui en dia xerrar de mallorquí és com xerrar d’una rondaia, d’una brusca nostra, com si tots es que el xerram fóssim uns incults i uns analfabets davant es que se senten més cults i lletrats perquè “enraonen el parlar de Catalunya”. ¡Com si noltros no tenguéssim sa nostra pròpia manera d’expressar-mos! ¿I com ho fan aquests set-ciències que tenen Catalunya per mirall? Molt fàcil, tergiversant i amagant sa vertadera realitat, no fos cosa que ses mentides surtin a sa llum pública. S’agafa primer a un mentider que a un coix, diu es refrany.

¿Com? Simplement amb documents i escrits que així ho demostren, que n’hi ha molts, per això avui me remetré a tres que crec que són suficients per demostrar que sa manera de xerrar des nostro poble no és ni prop fer-hi es català barceloní d’en Pompeu Fabra que mos volen fer empassolar. Vet aquí lo que mos expliquen dos erudits lletrats amb temes lingüístics.

Comencem amb Pompeu Fabra, pare des catalanisme modern. Es 31 de mars de 1891 declarà en es diari L’Avenç de Barcelona: “Afirm que la mateixa ortografia pel català, el valencià i el balear resulta impossible per esser contra natura”. An es mateix temps afegia: “Nosaltres, els catalans, no voldríem altra cosa, sinó que els valencians i els baleàrics emprenguessin una forta depuració de les seves respectives llengues i que s’acostessin a la llengua catalana”. Paraules que deixen ben clar que en Fabra entenia que es valencians i es baleàrics disposaven d’una manera de xerrar ben diferenciada des català, tant que només forçant molt –prèvia depuració que, no mos enganem, és lo que està passant ara– podien arribar a compartir sa mateixa ortografia.

Per altra banda, mossèn Antoni Maria Alcover, lingüista reconegut i coautor des diccionari català-valencià-balear, declarà en es Ratio Estadorium des Seminari de Mallorca: “No pot seriament afirmar-se que mai hagi existit una unitat lingüística de ses tres llengos, valenciana-balear-catalana“. Com podem veure, en cap moment diu que sa llengo des baleàrics sigui sa catalana, ni tan sols s’atreveix a xerrar de dialecte.

I ja per acabar, es Bolletí Oficial de sa Reial Acadèmia Espanyola de setembre-desembre de l’any 1959, tom XXXIX, publicà una resolución que deia: “Y no está exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones… y la nueva definición del catalán pondrá fin a las consultas… “lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua Corona de Aragón“.

En poques paraules, quan governava el 1959 es Generalíssim Francisco Franco Bahamonde, sa Reial Acadèmia Espanyola va admetre que per motius polítics (“no exenta de alcance político”) es mallorquí (o balear) passaria a esser un dialecte de sa llengo catalana. Per tant, s’afirmació tan estesa que durant es regime des dictador se va prohibir sa llengo catalana a Catalunya és totalment falsa, de fet s’enriquí i s’afavorí a costa de sa mallorquina.

Si qualque Sant Tomàs no ho creu, que segurament més d’un no s’ho creurà, que cerqui aqueixa publicació en es Bolletí Oficial de sa RAE de l’any 1959 i que ho comprovi amb sos seus propis ulls.

Avui rallarem d’aquest deport que, efectivament és des més coneguts gràcies a sa seua presència a tants de bars —¿a qui no li ve an es cap es bar de turno amb una bona taula de billar i/o de futbolín?— però, a la vegada, es tracta d’un des deports més marginats a nivell de difusió i suport estatal.

Però no mos enfilem per ses bardisses. Sa nostra secció d’avui la volem dedicar an aquest deport, que es qui l’hem conegut des de petits com jo, que vaig tenir s’honor de tenir d’entrenadors amb només 8 anys an es meu germà, Toni Pons, i a sa campeona d’Espanya de pool femení, Marisa Rios, mos l’estimam de ver. És més que una diversió. És estratègia, és constància, és esforç i és dedicació a un des deports més elegants que existeixen en el món.

Desgraciadament emperò, es billar no viu es seus millors moments a Menorca, ni a Balears, ni a Espanya en general. Per posar només un exemple, a Ciutadella l’any 2005 hi havia dos clubs de billar: Es Casino 17 de gener i Sa Rotonda Pool Pocket. Sí senyor, dos clubs diferents amb socis i jugadors que han arribat a esser subcampeons d’Espanya de bolla 8 com es grans Toni Pons Montes el 2003 o Miquel Gener el 2004 3r, i que no dir de s’actual promesa des pool balear, es ciutadellenc David Muñoz Sastre, campeon d’Espanya juvenil el 2006 a Sevilla i actualment un des portents més prometedors que té es pool a nivell de tot Balears. D’açò hem passat a s’extinció des club des Casino Nou, i sa pràcticament inexistència de Sa Rotonda com a club en prop de 10 anys.

Però no tot està perdut. I és que es billaristes menorquins recordarem es 31 de juriol d’enguany, quan es billarista Toni Pons Torres va decidir organisar un campeonat a Menorca, passats prop de 6 anys sense sa presència de tornetjos de pool a sa nostra illa. Aquell dia va esser màgic, i així ho va titular David Muñoz a sa web de pool espanyol thebillartist.com: “El resurgir del billar menorquín”. I efectivament, així va esser. Gràcies an aquest campeonat, persones que duiem més de 10 anys sense agafar un taco mos hem tornat a enganxar an aquest deport tan especial, Sa Rotonda torna a caminar, exjugadors des Casino Nou tornam a entrenar, i a Mahó s’Aeroclub Pool Team ja s’ha estrenat com a club enguany.

En definitiva, es preciós deport des billar ha tornat a Menorca. I pets interessats, jugadors i exjugadors que mos puguin llegir, es pròxim dissabte 26 de desembre a Ciutadella de Menorca, després de molts d’anys, neix un nou campeonat a sa nostra illa: es I Trofeu Illa de Menorca. ¡Estau tots convidats!

Idò així com fa dues setmanes vam destacar es seus inicis a Menorca i sa primera etapa (sa més llarga) d’en Nito Bagur a la Real Sociedad, del 1947 an el 1959, on recordam que va arribar a disputar 203 partits amb la Real, conseguint un altre récord dets històrics a primera: esser es porter no-vasc que més ha jugat amb es conjunt donostiarra.

Avui, idò, mos centrarem en sa darrera etapa d’en Bagur: sa del Real Madrid. Com vam dir la setmana passada, es seu récord d’esser es jugador de més edat en debutar amb el Madrid, només va esser superat p’en Fabio Cannavaro el 2006, después de 40 anys, i el 2007 aquest també es va veure superat pes debut d’en Dudek, amb 34 anys.

Ses anècdotes d’avui:

1- ¿Quina devia esser s’oferta i sa fórmula del Futbol Club Barcelona perquè en Nito Bagur la retxassàs, i se’n anàs as final a la Real Sociedad?

2- ¿És cert que, a sa final de sa quinta Copa d’Europa consecutiva que va guanyar el Madrid, o sia, a Glasgow 1960, en Bagur que va ser suplent, en veure sa victòria per 7 a 3 del Madrid damunt el Frankfurt, va demanar en diverses ocasions an es mister, en Miguel Muñoz, que el tragués a jugar an es camp?

No sabem si va esser ver o no. Sa qüestió és que en Domínguez va esser porter durant tota sa final, on desgraciadament en Bagur no va poder jugar.

3- ¿Deu esser ver que, a sa primera temporada amb la Real Sociedad, en Nito Bagur va esser cedit an el Real Irún perquè s’acostumàs an es canvi des camps de terra de Menorca an es césped natural de sa península?

4- ¿És cert que en Nito Bagur no va arribar a debutar amb sa selecció espanyola? ¿per què apareix a sa foto a Estambul, partit Turquia vs Espanya clasificatori pes Mundial de Suïssa de 1954?.

Amb tantes anècdotes, qualcunes ja convertides boni bé en mites pes menorquins, no és d’estranyar que coneguem, o millor dit, recordem per sempre an en Nito, com Sa llegenda des futbol menorquí.

Ciutadellenc nat un 28 de març de 1928, va esser conegut nacionalment com Bagur, essent es futbolista menorquí que ha arribat més enfora, com a porter. En Nito és considerat per sa majoria indiscutiblement com es millor futbolista menorquí de s’història. Es qui el van veure jugar parlaven d’un “guardameta” de molta planta i gran agilidat. De fet, a pesar de què era ciutadellenc fins sa soca, ell mateix es considerava també porter de sa cantera basca, ja que va arribar molt jovenet as País Basc i és allà on es va formar professionalment.

Es seus inicis a Menorca van esser com a porter del Robur, nom desconegut ja per sa majoria de joves ciutadellencs i deportistes, però que era es club nascut de s’Unió d’Antics Alumnes Salesians de Ciutadella, es Club Deportiu Robur. En Bagur va començar a destacar el 1945, jugant ja amb s’Atlètic Ciutadella, i guanyant el 46 i 47 es campionat de sa Lliga i Copa de Menorca, i fent també subcampió de Balears.

Donant es pas an es futbol professional, en Bagur és recordat sobretot per sa seua llarga etapa a la Real Sociedad, on durant sa dècada des 50 només tres porters van protegir es pals donostiarras: Eizaguirre, Araquistáin i en Nito Bagur com a titular. Finalment, també va arribar a jugar amb el Real Madrid i amb el Racing de Santander. En total, en Nito va arribar a disputar 151 partits a sa Primera Divisió Espanyola, entre el 1949 i el 1961, quan va penjar ses botes d’una exitosa carrera professional, tornant a sa seua Menorca natal.

Una de ses anècdotes més interessants sobre en Nito Bagur és que va esser es primer jugador de s’història del Real Madrid en debutar amb es club blanc amb més edat, amb 31 anys a punt de complir es 32, marca que es va mantenir durant més de 40 anys en es club merengue.

No fa tant de temps, encara n’hi havia que s’anunciaven en mallorquí. Es futbol, una activitat deportiva que amb so pas des temps s’ha anat convertint en un entreteniment més –en una passió, fins i tot, per qualcuns-, n’és un exemple clar. En aquesta ocasió parlam d’un equip històric de ses Balears. El CD Manacor té més de 90 anys d’història –va ser fundat el 1923-, i com a èxit més recent, destaca un ascens a Segona Divisió B l’any 2011 de sa mà de Jaume Mut, que en dues temporades va pujar s’equip de sa capital de Llevant de sa categoria Preferent a sa categoria de bronze des futbol espanyol.

Si mos centram en s’imatge que acompanya aquest text, corresponent a sa campanya de socis del CD Manacor per sa temporada 1990/91 –amb un recent ascens a Segona B, després de fer primer a sa tercera divisió balear-, observam que s’usa s’article salat, a s’anunci. Una cosa impensable avui en dia: “S’equip de tots aquells que volen ésser manacorins”, diu es text. També destaca es lema de sa campanya: “Fé’tsoci”, una fórmula correctíssima que amb so pas dets anys s’ha perdut a nivel escrit. A ses escoles, per exemple, s’ensenya an es nins que han de dir i escriure “Fes-te soci”.

Si un analisa ses coses amb un poquet de perspectiva històrica se’n tem de com han canviat ses coses en un interval tan breu de temps. ¿I si provam a recuperar ses nostres formes pròpies, com anys enrere, mallorquins, i les difonem entre sa jovenea?

Avui retrem homenatge an es bàsquet de ses nostres illes. Dedicarem un espai an es club deportiu menorquí que més enfora ha arribat de sa nostra història. Es tracta des recentment i desgraciadament desaparegut Menorca Bàsquet.

En quant a sa seua història, aquest club va esser fundat el 1950 com a Club Bàsquet La Salle Mahón. Es club agafà força i va progressar fins arribar sa temporada 1993/94 a entrar a ses lligues d’àmbit nacional per ascendir a sa coneguda lliga EBA. Va esser quan, per raons obligatories d’aforament i reglamentàries, es club va començar a jugar en es Polideportiu Municipal de Mahó.

Va esser es maig de 1997 quan La Salle va fer campeón de lliga EBA, después d’unes temporades només sobrevivint a sa zona baixa d’aquesta competició. Ho van conseguir amb en José Luis Oliete d’entrenador i Don Paco Llull a sa presidència. Açò va fer que s’equip conseguís s’ascens a sa LEB, i també es patrocini d’institucions locals i autonòmiques, passant a dir-se Menorca Bàsquet, es nom que tenia fins ara.

Finalment, sa temporada 2004/2005 s’equip es va proclamar subcampeón de sa Copa Príncipe de Asturias i subcampeón de sa LEB, amb lo que va conseguir s’ascens a sa lliga ACB, sa primera divisió espanyola des bàsquet, seguent president en José Luís Sintes.

Después d’haver conseguit s’ascens i sa permanència a s’ACB, arriba sa taca negra de s’història des Menorca Bàsquet: es club no va reunir s’aval econòmic necessari que sa Federació Espanyola li reclamava i, de forma sorpresa, es 27 de juny de 2012 sa directiva va comunicar a sa premsa sa disolució des club per mor de s’incapacidat econòmica per garantisar sa viabilidat d’aquest.

Com que no volem acabar es programa amb tanta tristor, complint amb sa tradició, vos contarem una anècdota per acabar: i és que el Menorca Bàsquet passarà a s’història des bàsquet espanyol per sa temporada 2005/06 on va conseguir sa permanència después de 31 jornades en puestos de descens directe.

Es menorquins sempre recordarem lo que va esser sa llum des bàsquet menorquí, i qui sap, perquè no, confiem en què tornin qualque dia aquells partits de patiments i il•lusió a s’ACB des nostro Menorca Bàsquet.

Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, es fet és que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb aquest nou assaig que presentam avui, s’autor grata més endins i s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o mossàrabs) dinses món musulmà.Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest segon assaig en quatre parts. Sa setmana passada publicàrem ses part I i II; ahir, sa III, i avui, sa definitiva part IV.

Sa realitat d’un Eloquio balear (i IV)

Es dialectòleg Joan Veny (membre de s’Institut d’Estudis Catalans, i per tant gens sospitós de parcialitat) apunta sa més que probable romanalla d’un substrat romànic fins es segle XIII (a s’apartat dedicat a aquest Eloquio balear veurem com descriu es seus principals trets). D’aquí, a part d’altres evidències empíriques, s’infereix necessàriament s’existència d’una població cristiana o mossàrab. Una altra font d’una dignitat encara major dins s’IEC és Antoni M. Badia i Margarit, president de sa Secció Filològica durant molts d’anys, qui reconeix a sa seva obra “La formació de la llengua catalana” sa realitat des mossàrabs i es paper d’aquests, “en es terreny idiomàtic, d’afavorir la consolidació de la llengua dels repobladors, que trobava en la d’ells, una afinitat pràcticament total”. Un altre parell d’evidències se troben en es propi Llibre des fets. Es tres protagonistes són un tal Gil d’Alagó, que representa es cas més evident de sa presència de cristians (ell havia estat no només cristià, sinó cavaller, obligat a sa conversió). En segon lloc, es famós Alí de La Palomera, que pareix que sap parlar en romanç i, en tercer lloc, es gran senyor moro Xiuap de Xivert, qui haguent muntat sa resistència a tres principals castells se veu obligat a negociar personalment, de tu a tu, sa capitulació davant el Rei en Jaume I, conseguint −si se me permet dir-ho així- ‘conquistar es conquistador’ ja que assoleix sa plena llibertat de més de sis mils de sarraïns, a part des molts que se guanyaren tal condició a ses ordes del gran senyor de sa part forana Ben Abet, qui, gens amic dets almohades i molt crític amb es Valí, des des començament va col•laborar amb el rei aragonès.

Però, a pesar de s’acreditada autoritat de ses fonts esmentades (entre elles en Veny i en Badia Margarit) es nostros escèptics, més papistes que el Papa, mai en tendran a bastament. Existeixen documents escrits que donen fe de sa presència de cristians durant sa dominació musulmana, però es partidaris de sa versió catalanisant al•leguen que constitueixen un corpus insuficient o que ses proves científiques pareixen irrellevants en comparança a sa seva idealisada i ben convenient versió des fets, s’única que dispensen es docents a s’assignatura de català. Són renuents a admetre sa pervivència tant des cristians o mossàrabs com des seu romanç (molt parescut an es des continent i raonablement descrit en es seus trets més característics p’en Veny i altres), maldament se’ls hi presentin proves empíriques. No obstant, tant es lector assenyat com s’historiografia honesta, davant tots aquests testimonis no poden sinó fer un pensament i reavaluar sa perversa versió d’un presumpte i fal•laç repoblament a partir d’un virtual any zero.

Fa relativament poc temps se va trobar en es Sàhara tot un tresor: sa crònica original de sa conquista de 1229 des de sa perspectiva musulmana (Kitâb Tâ’Rîh Mayûrqa), que reforça en molts d’aspectes sa versió historiogràfica objectiva. A mesura que passa es temps, però, anam descobrint més i més coses. És es cas d’una altra troballa cabdal que no fa sinó apuntalar lo que ja intuíem o teníem per cert. A part de s’opinió dets experts de s’IEC, es responsable de sa novíssima troballa prové també de Catalunya. Es catalanisme militant se troba en un carreró estret després d’ haver estat refutat per dos reconeguts catalans. S’historiador i arqueòleg Miquel Àngel Cau -director de s’Equip de Recerca Arqueològica i Arqueomètrica de s’Universitat de Barcelona-, expert en sa ciutat romana de Pollentia, confirmava sa romanalla d’una comunitat cristiana en aquella vila, cosa que ja se sabia però era mancada d’una prova irrefutable com sa del 2013, feta pública a sa premsa recentment. S’han trobat sepultures amb esquelets en perfecte estat de conservació de tres individus en aquesta vila que, com demostren ets estudis estratogràfics –amb cates pretalaiòtiques en es nivells inferiors-, amb so temps esdevingué medieval. Sa postura des cossos (amb so cap orientat cap a l’Oest i es peus cap a l’Est, en posició de cúbit supí) i sa datació per C-14 revelà que dataven des segle X fins a finals del XII. En paraules textuals de s’arqueòleg català, “se tracta de tot un tresor, un fet que a través de ses fonts escrites ja se podia intuir però que encara no comptava amb confirmació arqueològica. Tenim una població cristiana que perviu dins el món islàmic amb es seus propis rituals”. I és segur que Pollentia no és cap excepció.

PD. Sobre es particular, resten moltes coses a dir, però no podem oblidar sa seva dimensió didàctica i ses exigències d’espai. Esperam que en un futur puguem aprofundir més amb diversos capítols monogràfics.

 

Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, es fet és que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb aquest nou assaig que presentam avui, s’autor grata més endins i s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o mossàrabs) dinses món musulmà. Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest segon assaig en quatre parts. Sa setmana passada publicàrem ses parts I i II. Avui i demà treurem sa III i sa IV part.

Un estatus tolerat (III)

Un altre eminent doctor d’història medieval, Álvaro Santamaría, defensa que, durant sa dominació sarraïna, ets ‘Arroms’ (rumís), mercaders i menestrals, constitueixen una comunitat no institucionalisada, que no disfruta de s’estatus de ‘dhimies’ o protegits, i que han conseguit una residència tolerada a canvi de qualque tipo de tributació personal assimilada a sa ‘xiza’, impost de capitació personal satisfet per cristians i jueus a la resta d’Al-Andalus. Es llinatge Arrom devia ser molt comú per designar tot un col·lectiu, però amb sa conquista, molts d’ells barataren es seu nom per sa connotació despectiva amb què es sarraïns se referien a ells, quedant en un llinatge minoritari, però encara viu. Un altre llinatge extraordinari que va sobreviure a sa dominació sarraïna és es de ‘Caymari’, corrupció des llatí ‘Cayus Marius’, general romà que participà amb Quinto C. Metello a sa colonisació de s’illa. De fet, devora es poble de Caimari, a Fornassos, s’han trobat ses restes d’un assentament romà. Molts des topònims des balearicum eloquio foren simplement adaptats a s’àrab, seguint es propi exemple des noms de ses illes, com ‘Mayûrqa’, de ‘Mallorca’, que a la vegada té es precedent en ‘Majorica’. Però que,segons sa ben plausible tesique explicarem en detall quan pertoqui des reconegut filòleg català Joan Coromines, es llatins haurien derivat de sa forma indoeuropea ‘Maglorica’, origen de s’actual pronuncia nativa des nom de s’illa major. 

S’exhaustiu estudi des Doctor Àlvar Galmés, filòleg i arabista de La Reial Acadèmia, sobre es llinatges mallorquins prerromans –moltíssims–encara vigents, tots cristians durant s’època d’Al-Mayûrqa, és ben il·lustratiu i mereixeria article a part. I com a mostra de sa vigorosa presència des llinatges àrabs i relatius bastarà posar s’exemple de sa pròpia bibliografia consultada per elaborar aquest treball: es de cincreconeguts erudits en s’estudi de sa nostra història com són C. Veny Melià, G. Llompart Moragues, G. Camps Moranta, Onofre Vaquer Bennàsar o Pau Cateura Bennàsser (es grafismes des llinatge ‘Bennàssar’ són ben variats, i com explicàrem en es primer des capítols d’aquest treball, tots provenen des cabdill Ben Abet).

Álvaro Santamaría explica que durant sa dominació musulmana sa relació entre es cristians amb sos sarraïns fou de coexistència recelosa i de sensible marginació social, lo mateix que passaria en es principi entre es cristians de després de sa conquista i es sarraïns conversos. Com hem dit, només poc abans de 1229, ets almohades, es Valí se mostra especialment intolerant amb so cristianisme, però no a bastament com per esbucar totes ses basíliques paleocristianes que podrien haver servit de lloc de cult, i que en un context de persecució prolongada no hagués tengut cap sentit. D’acord amb sa tesi de Santamaria, molts des cristians, encara que ‘mossabirisats’, serien persones amb ‘possibles’ -alguns inclús amb reconegut prestigi social-, i per tant, capaços de pagar a ses autoritats un impost especial per mantenir al manco qualque humil lloc de cult consentit per ocasions litúrgiques especials, lo qual no resulta tan estrany donat que un altre col·lectiu no sarraí, es col·lectiu jueu, també fou consentit i mantengué al manco una sinagoga així com s’antic (i actual) assentament en es Call, s’existència des qual ja havia estat constatada a sa crònica de sa creuada pisano-catalana anterior, en es ‘Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus’.

Un altre element que no admet cap dubte i se remunta molt més enllà de sa romanisació que comença es segle I aC és s’ininterrompuda tradició des tir amb bassetja, amb sa permanència, fins s’actualitat, des nom privatiu i exactament idèntic a totes ses illes, un autèntic fòssil lingüístic que mos connecta amb sos natius originaris i que es catalans denominen ‘fona’. Sa veu Bassetja té exactament sa mateixa rel etimològica que es propi nom de Balears, derivat de ‘Ba’lé-Yaroh’. Es seu ús, així com ses seves classes, continuen essent exactament es mateixos que ja va descriure Licofront de Càlcis (320 aC). Sabem que es bassetgers continuaren essent guerrers gimnetes a títol de mercenaris perquè molt després serviren Roma a diverses campanyes com sa del César a sa Gàl·lia, i en tot cas, es balears mai han deixat de practicar es tir amb bassetjai tampoc, durant molt de temps, ses costums culturals de sa darrera etapa talaiòtica. Sa romanisació, que fou molt progressiva, tampoc pogué ser un episodi traumàtic de conquista. Com assenyala Manuel Fernández-Miranda, s’arribada des romans a Mallorca no va significar, ni molt manco, sa seva romanisació, que va ser posterior i molt progressiva. Molts d’indicis suggereixen que s’establiment romà a s’illa fou fruit d’un pacte (‘Pax’)entre ses parts bel·ligerants quan arribaren a una situació tècnica de ‘tables’ i ses males perspectives per part des romans, que duien anys intentant desembarcar a terra, acostumats a sa batalla en camp obert, d’haver de lluitar a una illa inhòspita contra aquells irreductibles bassetgers dins es seu propi territori. Excepte Palma i Pollentia (i qualque senzill fortí entre mitges), no hi ha constatació de viles romanes fins es canvi d’era, i sabem per ses cròniques d’Estrabó que s’única mesura d’en Cecilio Metello fou sa de dur centuracions i colons des d’Hispània que sumaven es magre total de 3000 individus a una època a sa qual s’illa estava superpoblada, qüestió verificada pets estudis des geògraf Vicent Maria Rosselló Verger. Sa descripció de Mallorca per part de Plini es Vell també s’avé amb aquesta hipòtesi. Es sermo vulgaris des romans (que no és lo mateix que es llatí clàssic des registres escrits) va començar a escampar-se poc a poc fins arribar a ser generalisat dins sa població nativa en un lent procés de disglòssia que acabaria desplaçant sa llengo nativa i conservant només parts des seu substrat per acabar conformant un protorromanç balear que a finals de s’època d’influència bizantina i amb s’entrada de sa protecció carolíngia, adquiriria una fesomia bastant pròxima a s’occità i molt parescuda an es parlar des continent.