Categoria: Documents

Sa normativisació d’una llengua sol deixar poc marge a ses duplicitats, a ses alternatives, a ses opcions. Per un normativista, ses coses només poden esser blanques o negres. I quan no és així, o sigui, quan resulta que ademés de blanques poden esser negres, llavors tot són problemes i maldecaps. Perquè sa subjecció a una norma unívoca xoca amb sa llengua viva. És es cas de s’article femení quan va seguit d’una paraula que comença per i o per u àtones. En aquests contextos, sa normativa des català prescriu sa no elisió de s’article. Així, se suposa que hem de dir i escriure sa intel·ligència, sa història i sa universitat, en lloc de “s’intel·ligència”, “s’història” i “s’universitat”. Es perquè d’una tal excepció a sa regla general d’elisió de s’article davant paraula començada per vocal s’ha de vincular, en teoria, a s’oralitat: es parlants pronunciarien així aquests sintagmes, o sigui, amb una sinalefa. I dic pronunciarien ja que és evident que molts d’ells estan ben lluny de fer-ho.

En realitat, aquesta absència de sinalefa, o aquesta resistència a fer-la, se donava ja a Catalunya quan Pompeu Fabra i Antoni M. Alcover compartien setial a sa Secció Filològica de s’Institut d’Estudis Catalans i anaven perfilant ses futures Normes ortogràfiques. Es mateix Fabra, a sa seva Gramática de la lengua catalana de 1912, escrivia: “La a del artículo la puede dejar de elidirse ante i-, -o y u-; así, se dice l’imatge y la imatge, l’istoria y la istoria, l’orella y la orella, l’unió y la unió, etc. La por l’ es sobre todo frecuente en casos como la ignocent (la inocente), que la persistencia de la a permite distinguir de l’ignocent (el inocente)”¹. De lo que se segueixen dues lliçons. Primer, que sa norma incloïa ses paraules femenines començades per o, ja que a bona part de Catalunya —com a Menorca— sa lletra o sona com sa u en posició inaccentuada. I, després, que sa conservació de la en aquests contextos tenia com a origen sa necessitat de diferenciar entre masculí i femení quan, com en es cas d’ignocent, només sa forma de s’article podia desfer s’ambigüitat. Tant un aspecte com s’altre demostren, per altra banda, que sa norma descansava en s’oralitat i no en s’escriptura.

Emperò, en sa dècada següent, amb sa gramàtica de Fabra convertida ja en gramàtica de s’Institut, s’enfocament canvia i sa norma comença a perdre sa seva vinculació amb s’oralitat i, en conseqüència, també sa seva laxitud. Així, a sa quarta edició de sa Gramàtica catalana s’hi llegeix: “L’article femení és la. (…) Davant vocal o h, l’article femení és escrit adés la, adés l’. Davant les vocals i o u febles (precedides o no de h) són possibles la i l’, però és preferible la”². I, una dècada més tard, aquest caràcter preferible haurà deixat pas a un d’obligatori, com se pot comprovar no sols en ses successives edicions de sa gramàtica de s’IEC, sinó també en es Rudiments de gramàtica preceptiva de Francesc de Borja Moll, de l’any 1937, on se’ns diu que sa forma de femení singular de s’article és la “davant mot començat en consonant o en i, u àtones”³. Val la pena recordar que sis anys abans, a sa seva Ortografia mallorquina, es mateix autor havia donat per bona sa regla tradicional: “Els articles definits, que en mallorquí són es, sa i el, la davant consonant, s’escriuen s’ i l’ quan van seguits d’un mot començat en vocal o h”⁴. Una regla, per cert, que també coincidia amb s’ús que Moll feia de sa llengua en es seu opuscle.

En definitiva: no hi ha cap motiu per no elidir s’article femení davant paraules començades per i o u àtones, precedides o no de h. Cap motiu per no dir i escriure, idò, s’intel·ligència, s’història i s’universitat. Ara, si qualcú considera que no fa aquesta elisió en xerrar, tampoc passa res si escriu sa intel·ligència, sa història i sa universitat. I no diguem ja si creu que li convé distingir entre un home innocent i una dona innnocent i decideix posar, en es primer cas, s’innocent i, en es segon, sa innocent. Sa normativa d’una llengua ha d’estar an es servici des seus usuaris, i no a s’enrevés.

 

__________

1. Pompeu Fabra, Gramática de la lengua catalana, Barcelona, Edicions Aqua, 1982, p. 128. [Edició facsímil de s’obra homònima publicada per Pompeyo Fabra a Barcelona, l’any 1912, a sa Tipografía L’Avenç.]
2. Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 19264, p. 29.
3. Francesc de Borja Moll, Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics, Les Illes d’Or, Palma de Mallorca, 1937, p. 162.
4. Francesc de Borja Moll, Ortografia mallorquina (segons les normes de l’Institut; adequada al llenguatge de totes les Balears), Palma de Mallorca, Impremta de Mn. Alcover, 1931, p. 58.

Ses passades festes nadalenques, vàrem rebre a sa direcció de correu d’aquesta pàgina web un missatge d’un lector que deia: «(…) record nítidament una entrevista, feta ets anys 70 a sa revista Serra d’Or pel professor Joan Miralles (cap del dpt. de Filologia Catalana de sa Uib que fou durant molts d’anys) an el senyor F. de B. Moll, entrevista extensa i detallada on s’usaven totes ses formes col·loquials pròpies d’una conversa, des de s’article es, sa, fins es ieisme o desaparició (vea, cuera, vui, fia), passant per totes ses formes dialectals que avui han decantat a un ús purament oral i informal». Com és natural, després d’agrair-li an es nostro comunicant s’informació que mos havia facilitat, vàrem córrer a cercar aquesta entrevista. S’havia publicat, en efecte, a sa revista Serra d’Or, en es número d’octubre de 1972, amb so títol de «Una conversa amb Francesc de B. Moll»¹.

I lo més important: lo que ell recordava se corresponia en gran part amb so text. Només hi faltava es ieisme o sa desaparició des so en posició intervocàlica. Així, tant en ses preguntes de Miralles com en ses respostes de Moll hi trobam s’ús de s’article salat (es meu germà; sa postguerra; a’s mateix temps; cadascú prenia p’es seu vent), de determinades variants lèxiques (l’homo; es nostro país), de ses solucions verbals dialectals (si no pot venir, no véngui; tenc es segon tom) o de ses formes plenes pronominals en posició preverbal (se va acabar quan els va espassar sa ràbia; me van fer; me sembla). Sa voluntat de reproduir sa manera de xerrar d’un i altre arriba fins an es punt de transgredir sa normativa, com, per exemple, amb sa reducció de per a a per, o amb s’ús d’en quant a. Ara bé, també hi ha qualque incongruència en es model. Per no utilisar sa forma an, Miralles, en sa transcripció de ses paraules de Moll, recorre a una solució manifestament agramatical: es Concili ha donat bel·ligerància en aquests idiomes.

Sigui com sigui, i tal com afirmava en es seu missatge es nostro comunicant, «ho paga recuperar aqueixa entrevista, que no és un pecat de joventut, sinó transcrita amb tota sa intenció per dos lingüistes aleshores ja plenament formats». Certament. I, sobretot, se tracta d’un símptoma, ja que permet veure quin era, fa més de quaranta anys, es model de referència d’allò que es mateixos protagonistes de s’entrevista devien designar com «català de Mallorca», suposant que no l’anomenassin directament «mallorquí»². Quin era fa més de quaranta anys, que és com dir quin no és ara. I si qualcú en dubta, li recoman que llegesqui s’entrevista que F. Xavier Granados va fer a Aina Moll l’any 2011 i que sa revista Lluc va incloure en un dossier d’homenatge a sa filla major des filòleg, en ocasió des seus vuitanta anys³. Ni a ses preguntes ni a ses respostes hi trobareu res de lo que Miralles va posar al 1972 en boca des filòleg menorquí i d’ell mateix. Ignor, clar, si sa conversa amb sa filla va tenir lloc en es termes transcrits o en uns de més acostats a sa llengua col·loquial. Però no importa. Lo que compta és sa versió publicada. O sigui, es model de referència actual. I és evident, crec, que s’imposició d’un estàndar pensat essencialment per a Catalunya ha arrasat una gran part de lo que fa quaranta anys encara era viu, cultivat i, sobretot, digne d’esser exhibit.

_______________

1. Joan Miralles, «Una conversa amb Francesc de B. Moll», Serra d’Or, octubre de 1972, pp. 21-24.
2. L’any mateix de sa polèmica d’En Pep Gonella, per cert.
3. F. Xavier Granados, «Aina Moll, sense set de reconeixements», Lluc, abril-juny 2011, pp. 12-15.

Deia Josep A. Grimalt no fa gaire que «persisteix un residu d’exigències de la normativa que l’escriptor mallorquí sentirà com a molestes». I, entre aquestes exigències, citava «el sufix –itzar, que sona afectat»¹. Al marge de lo que signifiqui avui en dia es sintagma «escriptor mallorquí», no hi ha dubte que s’ús des sufix –itzar sonarà afectat a qualsevol parlant d’aquesta terra, sigui o no escriptor. Suposant que li soni de qualque manera, clar. Perquè si una solució lingüística no admesa per s’Institut d’Estudis Catalans (IEC)² s’ha mantengut inalterada a Mallorca al llarg des segles, aquesta és es sufix –isar —això és, amb s en lloc de tz—. I no només a Mallorca.

Es mateix Pompeu Fabra, a sa traducció dets Espectres d’Ibsen que va fer al 1893 amb Joaquim Casas-Carbó per a sa revista L’Avenç —o sigui, mentre tots dos perfilaven sa reforma lingüística—, encara l’emprava: «No hi auria molta gent, gent realment autorisada, qu’es podria escandalitzar de la nostra decisió?»³. És ver que en aquest fragment hi surt també s’altra solució —«escandalitzar»—, més moderna i, sobretot, pròpia des parlar barceloní. Però, en tot cas, sa tradicional —«autorisada»— hi figura. I lo mateix passa en altres parts des text traduït.

No hauria d’estranyar nigú, idò, que mossèn Alcover se rebel·làs contra s’imposició des sufix –itzar com a solució exclusiva i fes d’aquest aspecte gramatical un vertader cavall de batalla. ¿Com no ho havia de fer si dos diccionaris de referència, contemporanis entre si i allunyats dialectalment, com són es Diccionari de la llengua catalana ab la correspondència castellana y llatina, de Pere Labèrnia (Barcelona, 1839), i es Diccionari Mallorquí-Castellà, de Pere Antoni Figuera (Palma, 1840), li donaven sa raó no recollint sinó termes acabats en –isar? ¿Com no ho havia de fer si l’avalava, a part de sa llengua viva de ses Balears, sa tradició filològica europea? Ell mateix va abordar sa qüestió en un des seus famosos Bolletins, es corresponent an ets anys 1918 i 1919. Hi va dedicar una quinzena de pàgines, que tothom pot consultar, si li lleu, aquí mateix. Jo només en reproduiré ara un fragment on queda perfectament resumit es seu punt de vista: «Ab tot lo que deixam dit, creym haver provat i demostrat que la forma -itzar dins la nostra tradició literària ès just esporàdica, no ès la normal, i que la normal ès l’-isar [-izar]: ella ès la corrent, l’autorisada, la tradicional dins tot lo domini de la nostra llengua, parlada i escrita. (…) Per això may porem estar conformes de que s’erigesca l’-itzar en lley ni norma general i esclusiva, foragitant autocràticament la forma -isar, que fins ara havia reynat pacíficament per tot arreu; i consideram poc acadèmica i poc científica tal esclusió, que rebrotxam i reprovam de tot cor com un acte de sectarisme, absolutament impropi de tota corporació que pretenga representar la cultura literària de qualsevol nació civilisada»⁴.

S’entén, per tant, sa molèstia que poden sentir ets escriptors mallorquins i, en general, tots es parlants davant s’imposició des sufix –itzar, s’únic normatiu segons s’IEC. Com quan mos obliguen a dur un parell de sabates un número més petit amb sa promesa que ja s’acabaran donant. Però, ¿i si passen ets anys i no se donen? Idò no queda més remei que abandonar-les i tornar-se a posar ses de tota sa vida.

________________

1. Grimalt, Josep A., «Llorenç Villalonga i la llengua catalana», Estudis Romànics, n. 34, 2012, p. 220.

2. En concret, des de ses Normes ortogràfiques, aprovades per s’IEC al 1913.

3. L’Avenç, segona època, any V, núms. 20-21, 31 oct.-15 nov. 1893, p. 331.

4. Alcover, Antoni M., Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, tom X, 1918-1919, pp. 83-84.