Categoria: Articles d’Opinió

Som balear, no català. No vull que pensin per jo ni que me vulguin convèncer de que vam ser cosa que mai vam ser. Es nostro regne, es de Mallorca, que incloïa també Menorca, Eivissa i Formentera sí que va existir, i un regne mai ha d’estar sotmès a un comtat.

No vull que ningú se’n vagi, però si vostè desitja ser català, idò endavant. Tenim excel·lents, o casi excel·lents, connexions aèries i marítimes amb Catalunya. Mentre es decideix, mos deixi  viure tranquils. En cas de que mos respecti no fa falta que partesqui.

S’història de Balears és molt antiga. Es balears som coneguts com a tal des de fa més de 2.500 anys.  Però es resultat de sa nostra identitat és fruit de més de 5.000 anys. 5.000 anys, i no poc més de 700, com mos volen fer creure aquells que mos volen fer catalans.

Es balears vam ser guerrers codiciats, mestres en llançar pedres, açò és lo que significa es nom balears: bassetgers, foners. Hem conviscut amb infinitat de cultures, religions i civilisacions: grecs, fenicis, cartaginesos, romans, musulmans, cristians, bizantins, visigots, aragonesos, jueus, anglesos, francesos… amb multitud de ciutadans que a dia d’avui arriben de tot arreu. Molts han passat a ser des nostros, és a dir balears. ¿I ara mos volen fer creure que som catalans?

Només en es nostro idioma illenc podem dir “t’estim”. Aquí deim servici, deport i vacacions, i no “servei”, “esport” i “vacances”. A vegades tenim vessa, però mai “mandra”. Aquí sempre hem dit idò, i no “doncs”.  Podria posar centenars d’exemples més. Aquí parlam, xerram, rallam menorquí, mallorquí, eivissenc, formenterer. Tenim una llengo forjada durant sigles i sigles que conviu amb harmonia amb sa llengo espanyola. Com deia Mossèn Alcover: “¿Quin dret o categoria literària té es català damunt es balear o es valencià? Absolutament cap.”

Vivim a unes illes encantades, màgiques. Unes illes de somni, paradisíaques. Cisellades i acariciades per mítics vents. Illes que es desperten amb es primer sol d’Espanya durant bona part de s’any. Illes banyades per un sol dorat i pes mar Mediterrani. Hem resistit sa força des vent i a sa bravura de la mar. Hem surcat la mar i ets oceans per arribar a terres estranyes.

Ses tradicions ancestrals encara són compatibles amb es temps actuals. Es cavalls toquen el cel, es dimonis dansen entre sa gent i es ball pagès és més viu que mai. Rituals elegants, fascinats i misteriosos. Tradicions que són història en evolució.

Som balear, des s’antic regne d’enmig de la mar.

Viva Balears, sa seua història, sa seua cultura i tradicions!

Lucas L. Pons Bedoya

Me trec es capell davant es Consell de Formentera. S’administració pitiüsa ha decidit, una vegada més, sortir en defensa des lèxic genuí de ses Pitiüses i no només des de Mallorca i Menorca en es texts normatius de sa Comunitat Autònoma. En aquest cas, s’institució insular ha presentat al·legacions a s’esborrany de decret que regula s’identificació d’animals que viuen a s’entorn humà de Balears per s’ús exclusiu de sa paraula ‘moix’ quan eivissencs i formenterencs identifiquen a ses mascotes felines amb sa paraula ‘gat’.

Encara que en pla haguem generalisat s’ús de sa paraula moix, gat també és nostro. Es problema és que, amb s’ensenyança donant s’esquena a sa nostra llengua, ets al·lots prest no sabran quan han d’emprar gat i quan han d’emprar moix. Record perfectament que en es meus anys d’estudiant, es llibres de text no em parlaven de cans i moixos, com hauria de ser, si no de gats i gossos. Lo mateix passa de forma -per jo més- preocupant amb s’article salat entre es més joves, sobretot entre es fills d’immigrants qui han après es català a s’escola i es menorquí relacionant-se amb es companys: confonen article lalat amb article salat, quan de tota sa vida hem tingut ben clar que una cosa és la Catedral, la Mare de Déu, el Bon Jesús o les nou des fosquet, i una altra sa pilota, es berenar o s’hora des pati. Mesquins, no és culpa d’ells. És lo que té imposar s’ensenyança en un dialecte molt més xerec i castellanisat que es nostro. Ja que a Barcelona, a diferència de noltros, no empren es sistema baleàric de s’article definit, que combina article salat amb article lalat. Una riquesa única de poques llengües des Mediterrani. Es barceloní, com a bon dialecte influenciat pes castellà i carregat de neologismes de laboratori, fa ben igual que sa llengua castellana i només empra s’article lalat per tot.

Com dèiem, gat també és nostro. Igual que s’article lalat. Però s’han d’emprar en es context que toca. Qui no ha agafat mai un bon gat? o a qui no li han dit gat carabasser per néixer en s’estiu i esser de cap gros? qui no ha fet mai es gat mèu perquè no se n’entembrassin de qualque feta seua? O qui no coneix a qualcú qui sigui com un gat de revenedora, que a sa mínima s’encén? Qui no ha volgut dir mèu a gat vell? o a qui no li han dit que a bon gat encomanava es formatge? que quan es gat no hi és, ses rates van per sa cuina? que gat maulador és poc ratador, o que de gat a gat, tot són arpades?

Sa qüestió és que Consell de Formentera ha al·legat, amb bon criteri, que tant sa Constitució Espanyola (art. 3.3) com s’Estatut d’Autonomia (4, 12.4, 18.3, 24.2, 34 i 35) “exigeixen un respecte absolut pes català de ses Pitiüses de sa mateixa manera que an es de Mallorca i Menorca”. Ademés, sa llei de normalisació lingüística de 1986 (art. 2.5) se refereix an es “respecte i protecció explícita de sa tradició literària autòctona en s’ús des català en totes i de totes ses illes”, i si filam més prim, sa llei de publicitat institucional de 2010 també promou sa divulgació de sa tradició lingüística de ses illes.

Sense dubte, defensar es lèxic genuí de ses nostres illes és una primera passa que ja mos agradaria a molts veure donar per part des Govern balear o des Consell insular de Menorca. Per cert, governats també per “ecosobiranistes”, és a dir, nacionalistes de tota sa vida. Amb sa diferència que es de Formentera si es preocupen pes parlar des seus pares, “güelos” o majors, i es d’aquí se’n fumen un puro. Però hem d’actuar amb coherència. Sa defensa de ses varietats lingüístiques balears no pot convertir-se en una simple qüestió anecdòtica de lèxic. Si volem es “respecte absolut pes català de ses Pitiüses”, com diu es Consell de Formentera, ses institucions públiques, totes, haurien d’esser ses primeres a donar exemple. No basta amb defensar, per exemple, que a Balears s’empri es terme ‘ca’ en lloc de ‘gos’. Exemple que, per cert, no se compleix a sa majoria de comunicacions i senyalisacions per part de ses institucions balears que se declinen per sa paraula catalana gos en lloc des balear ca. Hauria de defensar-se també sa morfologia verbal balear, que com pot comprovar-se a ses resolucions des BOIB, és substituïda sistemàticament per morfologia verbal de Catalunya: “tinc” en lloc des balear “tenc”, “ordre” en lloc des balear “orde” o “dicto” en lloc des balear “dict” són tres simples exemples de molts.

Sa bona fe des Consell de Formentera mai acaba d’arribar a bon port. Es TSJB va tombar un recurs des formenterers contra dos resolucions des FOGAIBA que citaven vegetals només amb sa variant mallorquina, i se’ls convidava a que incorporassin també ses variants pitiüsa i menorquina. Petició que va esser desestimada pes TSJB, a pesar de tenir ses nostres modalitats sa llei a favor.

Es problema ve quan es polítics no fan sa seua feina i es jutges han de fer de filòlegs. Estam davant un altre cas que posa de manifest una vegada més que Balears necessita una institució encarregada de vetlar per sa protecció des patrimoni lingüístic de ses nostres illes. Que doni prioritat a ses formes insulars enfront de ses peninsulars i elabori es corpus lingüístic necessari perquè mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs puguin expressar-se per escrit en sa seva llengua autòctona amb total seguretat i sense haver de renunciar a ses seves singularitats. Açò seria defensar sa nostra llengua. Lo demés són vuits i nous i cartes que no lliguen.

Joan D. Pons Torres.
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

Per tothom és sabut que lo que necessitàvem a Ciutadella des de feia anys i panys era… un rocòdrom. Sense dubte, es tracta d’una demanda històrica de sa població des ponent de Menorca que ara, conhortada, es fon amb elogis cap es consistori municipal per sa seua brillant ocurrència que només mos costarà an es ciutadellencs, de moment, 40.000€. Perquè ja es sap que amb lo públic, es comença amb un pressupost i acaba costant el triple. S’equip de govern de s’Ajuntament de Ciutadella, il·luminat per s’estrella de s’auba que guia —cap a Ítaca— a n’aquests pactes de regrés, ha posat es dit dins sa llaga una vegada més detectant una necessitat imperiosa pes poble de Ciutadella.

Per aquells pobres ignorants que com jo no en teníem “ni flowers” de lo que era un rocòdrom, mos referim a una paret gegant de formigó, amb bonys i enfonys —quasi tants com es des carrers de Ciutadella que, evidentment, no és prioritari esfaltar—, on un s’hi pot fermar per practicar així es deport de s’escalada.Ses ments privilegiades qui mos governen no s’ho van haver de pensar dues vegades a s’hora de decidir un des deports majoritaris i de gran demanda social a sa nostra illa. Clar, s’escalada. Un deport que, an es ciutadellencs, mos ve de molt antic i en es que s’han forjat alpinistes campeons nacionals i internacionals, donades ses característiques muntanyoses des nostro terme municipal. Ciutadella, un poble clarament de muntanya i escalada.

S’excusa de sa participació ciutadana i ses subvencions són sa nova corrupció disfrassada d’iniciativa pública. Fa uns anys sa moda era construir rotondes faraòniques o de disseny que costaven un ull de sa cara a s’erari públic per lucrar s’empresa constructora de torn. Com diuen en castellà, “reinventarse o morir”. Ara, s’equip de govern es rentarà ses mans i eludirà qualsevol responsabilitat amb s’excusa d’un més que sospitós “procés participatiu” d’aquests qui estan tant de moda. Procés en es qui participen quatre jans i un boi i que ha de servir per justificar qualque despilfarrada de doblers públics o per dur envant una acció que s’equip de govern no vol executar directament fent creure que ha estat fruit d’una iniciativa popular, com mos han volgut fer creure, per exemple, amb s’aferrada de Ca l’Avi. On tenien clar de feia mesos que seria un “centre cívic”, que ve a esser lo mateix que res, passant-se per s’arc de triumf altres propostes interessantíssimes com un Museu de Sant Joan o un Museu de Personatges Històrics Menorquins, per finalment decidir lo que ja sabien que farien. Açò sí, diguent que ha estat sa voluntat des poble.

Concretament, sa paret de bonys va obtenir 364 vots, que com explica es regidor d’UPCM, Joan Triay, en es seu Facebook, no serveixen ni per triar a un regidor des 21 que formen sa corporació —i sinó que ho demanin an es Pi que amb 423 vots va quedar sense representació a ses darreres municipals—, però en canvi, sí que valen per malgastar 40.000€ de ses arques públiques.

Sa qüestió es que, amb s’excusa de sa participació ciutadana, s’Ajuntament de Ciutadella s’ha fus 40.000€ en un rocòdrom mentres gemega, açò sí, de falta de recursos. Està clar que arranjar places i carrers des casc antic que semblen des Rally Dakar, crear nous aparcaments a Ciutadella, mantenir es camps municipals de futbol sense haver de recórrer a finançament extern amb interessos o executar propostes aprovades en ple però aturades per falta de pressupost no són prioritats.

En vista que es governants de cada vegada es renten més ses mans, i que sa nova política l’ha de marcar es poble directament, propòs un procés participatiu perquè s’equip de govern tengui s’honor d’estrenar es rocòdrom. Es procés consistirà en enviar-los a filar a sa part més alta de dita construcció on hi hauran de fer una bona temporada. Pes bé de s’interès general de Ciutadella, convendria que fos fins passat es maig de l’any qui ve. Açò es decidirà en un altre taller ciutadà. Aixiques, almanco, es rocòdrom de dalt la Sala haurà valgut la pena.

Joan D. Pons Torres

Vicepresident de Sa Fundació

Es passat 1 de març, sa companyia aèria Vueling mos va felicitar es nostro dia autonòmic amb un cartell ben simpàtic: uns peus amb remull enmig de la mar, un cor ben gros de color groc i s’eslogan: “we love ses illes. Feliç Dia de Ses Balears”. No és casualitat que un 1 de març de 1231, el Rei En Jaume decidís crear es Regne de Mallorca que inclourïa ses nostres quatre polides i estimades illes. Sense dubte, Vueling es va guanyar un raconet dins es nostros cors. Més encara quan, si feim memòria, mos n’enrecordarem que en s’estiu passat s’aerolínia va esser víctima d’una falsa polèmica amb es ditxós català, interessada i generada per una estufada passatgera nacionalista o que patia des síndrome des floquet groc, que és lo mateix.

Avui més que mai, record es brillant article de Miquel Nigorra Oliver fa uns anys sobre s’esgarrifadora història des reconegut escriptor jueu Stefan Zweig, austríac que abandonà es seu país davant s’avanç des nazisme. En es seu exili, Zweig mai va amagar una cosa que suposava un plus damunt sa pressió des moment: sa llengua, singularitat que passaria factura a molts altres erudits naturals d’Àustria. Diu Nigorra que “la relación entre alemanes y austriacos había sido siempre embarrullada. El dialecto vienés tenía resonancias culturales y espirituales únicas. Hitler en Mein Kampf se mostraba obsesionado por preservar el idioma alemán de las amenazas que suponían, según él, eslavos y judíos, alardeando que nunca había sido capaz de aprender el dialecto vienés, precisamente porque estaba contaminado con muchas influencias no germanas”.

Sa fòbia cap es vienès per ses “influencias no germanas” amaga perilloses similituds amb s’imposició des català a Balears, on hi ha alumnes que han arribat a esser sancionats per emprar es nostro article baleàric o salat per escrit. On tenim professors des Departament de filologia —i propaganda, com bé diu Ramón A. Obrador— catalana de sa UIB com Gabriel Bibiloni, que en tost de vetlar pes nostro patrimoni lingüístic es dediquen a denunciar “hispanismes” que recorden ses “influencias no germanas”, o a increpar a empreses com Vueling que tenen sa delicadesa i es detall de dirigir-se an es ciutadans d’aquestes illes en sa nostra llengua autòctona.

Jueus i eslaus van esser en es seu dia acusats de suposar una amenaça per s’idioma alemany, així com baleàrics i valencians som a s’actualitat objecte de befa, insultats sistemàticament com si fóssim incults, ignorants o “enemics de la unitat de la llengua” pes simple fet de xerrar així com hem après des nostros pares i avis. “Son rehenes”, expressava Zweig, atemorit per no voler empitjorar amb ses seues declaracions sa terrible situació des jueus que es trobaven reclosos dins territori alemany. ¿Per què es Govern de sa Nació no fa res per defensar es nostros drets lingüístics com a menorquins, replegats a sa Constitució Espanyola?

En Ramón A. Obrador la clava quan diu “Bibiloni habla mallorquín como el que más y se emociona escuchando la fonética de niños payeses mallorquines, pero después no puede soportar que alguien quiera fijar esas hablas y dejes por escrito. Pero si nadie puede escribirlos sin agraviar a sus majestades, ¿cómo vamos a conservarlos?”

I és que aquesta, estimats lectors, és sa coherència des nacionalisme. Una ideologia de sa qual sa màxima aportació a s’humanitat ha estat provocar dues guerres mundials i res de profit. Estúpids gonelles, diu aquell. Jo dic, estúpids nacionalistes. Que no sou capaços de veure que és més lo que mos uneix que lo que mos separa, i que ses fronteres, així com obligar a sa gent a xerrar d’una manera forçada, són cosa des passat. Gràcies Vueling. Danke, Zweig.

Joan D. Pons Torres

Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

A poc més d’un any de ses pròximes eleccions autonòmiques, es partits se preparen per una nova contesa electoral. Han començat a posar en marxa ses maquinàries electorals. A partir d’ara tant s’oposició com es partits en es poder tot lo que fan o diuen s’ha de agafar en clau electoral. Res és casualitat però si causalitat.

A ses Illes Balears des de ses eleccions de 1999, ni la dreta ni l’esquerra han conseguit governar més de quatre anys seguits. Ses trabucades electorals són cícliques, en solitari o amb pactes. Està demostrat que no són capaços de renovar sa confiança electoral.

Amb s’espai d’aquesta columna, seria molt mal de fer un estudi sociològic des perquè ocorr això a Balears. Però sense filar massa prim, podríem coincidir que sa classe política balear no està a s’altura des cos electoral. Sa corrupció com a principal problema, majories absolutes que un pic conseguides, ets electes descuiden an es seus votants. Prenen possessió des càrrecs i automàticament entren dins una urna de vidre, descuidant-se de lo que sa societat demana i espera d’ells. En cas de necessitat de pactes posteriors per fer-se amb so poder, els és absolutament igual renunciar an es propi programa electoral. Sa prioritat és estar en es govern a canvi de lo que faci falta inclús a renunciar a sa seva ideologia.

Deia es politòleg Duverger, que quan es polític abandona an es seu votant, es partit se converteix en lo que ell deia “the nasty party”, per entendre-mos, es partit “repugnant”. Es nostros partits s’han convertit com a mínim en antipàtics, pentura per això no aguanten en es poder i han deixat espais oberts que puguin ocupar nous partits.
De cada vegada més se nota sa desafecció des ciutadans amb sa política, maldament s’entrada en es panorama electoral dets anomenats “nous partits”, que en poc temps també estan tornant vells. Un des principals problemes són ses autentiques oligarquies que són ses executives convertides en endogàmiques per sa poca renovació de ses cúpules.

Per altra part a ses darreres eleccions s’ha observat un canvi important entre es votants, sa diferència de vot entre sa Mallorca interior i sa part costanera. Es partits regionalistes, nacionalistes i inclús independentistes cada pic tenen més pes en sa part forana. Fins an es punt que es comportament electoral és diferent entre es pobles “mare” i es seus nuclis costaners- turístics. És clar que ets interessos estan contraposats com va succeir en es segle XV, entre forans i ciutadans.

Jaume Oliver

Caminant pes carrers de Palma trobam diferents vestigis històrics que mos tornen a situar a s’Edat mitja i que els passes de llarg si no hi poses esment. Un d’ells, que està a un carrer molt transitat de sa vella Palma, és es famós Cap des Moro, una petita escultura que constitueix un des símbols des temps des corsarisme i dets enfrontaments entre cristians i islàmics a la Mediterrània occidental.

Aquest cap, que fins no fa gaire estava amagat dins una marquesina comercial, i ara s’exposa una altra vegada, se troba a una confluència entre es Born, sa Plaça Joan Carles I i es carrer de Jovellanos. Ets historiadors conten que aquest cap recorda es reiterats triumfs des capità Antoni Barceló i Pont de la Terra (1716-1797), mariner que arribà a tenir es títol de capità general de s’Armada Espanyola i que va conseguir que només es seu nom fos es terror des berberiscs. Ses seves gestes a la mar li donaren una fama llegendària. Avui encara circula una dita per Andalusia que diu: <<ser más valiente o tener más fama que Barceló por la mar..>>.També una copla andalusa d’aquell temps deia: <>

Segons altres cròniques, es capità Barceló quan tornava a Palma després d’una acció naval de vegades feia tallar es cap des seus presoners. Aquestes execucions se feien en es Born, devora des cap de cantó on se troba es cap.

Un text de s’època crític amb sa crueltat des capità Barceló diu que: <<de sus mocedades conserva en Mallorca muy fresca la memoria del mal trato que dió a una infeliz galeota usando la barbaridad de degollar a toda la tripulación.>> Tant impactaren aquestes accions que fins i tot es cap des moro decapitat forma part de s’escut d’armes de sa família Barceló.

Toni Ballester

Entre es titulars des Departament de Filologia Catalana de sa UIB, Jaume Corbera és, amb Josep Antoni Grimalt, un des pocs filòlegs que sempre s’ha manifestat a favor de defensar un lèxic genuí propi de Balears davant ses ànsies assimilacionistes des seus companys de professió que, en general, no han dubtat a desplaçar paraules ben nostres per altres principatines, donant a entendre que ses nostres eren incorrectes, pagesívoles o arcaiques. Avui vull donar una ditada de mel a Corbera amb s’esperança que no me mossegui el sendemà.

A un des seus darrers articles titulat Facem vacacions que poden consultar en es seu blog, Corbera torna a un des seus clàssics: ets errors de sa descastellanisació. Corbera se fa ressò de sa marginació d’una partida de paraules ben genuïnes que, a causa d’un procés de descastellanisació sense cap ni peus, han descomparegut de sa llengua estàndar. Concretament, fa referència a tres d’aquestes paraules: “vacacions” que ha estat substituïda pes gal·licisme “vacances”, “bolletí” substituïda per “butlletí” i “orde” per “ordre”. Es pecat capital comès per “vacacions”, “bolletí” i “orde” no ha estat altre que assemblar-se massa an es castellà. Efectivament, a principis des segle XX, durant es procés de normativisació de sa llengua catalana, un des leitmotivs de s’intel·lectualitat catalana durant es procés de depuració per crear sa nova llengua literària va esser no acceptar aquelles paraules que s’assemblassin a sa llengua castellana. O almanco intentar trobar-ne altres que s’hi assemblassin manco. Com veim, un criteri ben poc filològic o “científic”, com els agrada dir a tots es qui bravegen de “científics socials”. Curiosament, però, es normativisadors de s’escola fabriana acceptaren una tracalada de mots de França. En aquella època, es francès era per molts de catalans un model prestigiós mentre que es castellà ja era considerada com una llengua opressora contra sa qual s’havia de construir es català modern. Això afavorí que ses classes il·lustrades catalanes adoptassin molts de gal·licismes, entre ells, per exemple, “vacances”, només perquè se diferenciava més des castellà que sa forma habitual “vacacions” que s’usava a Catalunya i aquí a Balears.

Com diu en Corbera, en realitat “vacacions” és sa paraula genuïna i “vacances” un barbarisme superflu que ha guanyat, emperò, sa batalla des registres formals. Avui en dia, mestres, correctors i assessors ensenyen que “vacances” és sa forma bona i “vacacions” sa dolenta. A la majoria de diccionaris donen prioritat a “vacances” com a primera opció. “Vacacions” apareix en es millor des casos com a segona opció.

Altres exemples parescuts són “bolletí” que ha perdut sa batalla des registres formals contra “butlletí”, una forma falsa sortida, segons Corbera, d’una mala ortografia històrica. O “orde”, substituïda per “ordre”.  Però n’hi ha més, com per exemple, “depòsit” per “dipòsit”, “cartó” per “cartró”, “servici” per “servei”. Fins fa poc, era típic a certes cases tenir una dona de “servici”, tant o més que es jovençans fessin es “servici” militar. Ningú deia “servei”. Ara tothom ho diu.

Tot això mos demostra una altra vegada que a s’hora de fixar una llengua estàndar no només se tenen en compte aspectes filològics sinó també polítics i ideològics. És curiós que França fos es model a seguir pes nacionalistes catalans quan aquest país és un des més centralistes d’Europa. Basta comparar sa situació des català més amunt des Pirineus amb sa de més avall. Comparat amb França, es català a Espanya disfruta d’una salut excel·lent. Però així i tot, es catalanistes espanyols de llavonces i també es d’ara segueixen pensant que Espanya vol acabar amb so català.

I si es criteris no són adesiara gaire “científics” a nivell de lèxic, lo mateix podem dir a nivell morfològic i sintàctic. Aquesta realitat hauria de fer que mestres i filòlegs, massa avesats a apel·lar a s’autoritat de sa UIB i a sa ciència per donar bul·les de correcció i d’incorrecció, fossin una mica més humils i racionals. S’estàndar és com és com hagués pogut esser d’una altra manera si es normativisadors així ho haguessin volgut. Fer un estàndar és triar i triar vol dir marginar unes solucions per sobrevalorar-ne d’altres. Sa norma no és sagrada, ni eterna, ni inexorable, ni científica. Se manté gràcies a una convenció social que, com totes ses convencions socials, no és intocable. Es dialectes no són corrupcions ni degeneracions de ses llengües literàries o estàndar. És precisament a s’enrevés. Com advertia Alcover, primer són es xerrars heterogenis i llavors, gràcies a un procés de depuració artificial de sa diversitat lingüística, germina un estàndar −gens natural− que sol respondre sempre a sa voluntat de delimitar una col·lectivitat, un estat, una nació, una comunitat, una consciència col·lectiva determinada. Ses llengües no són constructes científics sinó sociopolítics que responen tàcitament a una voluntat col·lectiva de viure i compartir plegats una determinada manera d’esser. Lo que passa és que aquí a Balears mai mos han demanat es nostro parer. Més encara, la majoria no s’han aturat mai a pensar sa profunda càrrega política i ideològica que hi ha darrere un estàndar i tot lo que això implica i comporta. Ni s’ho imaginen, però as cap de trenta-cinc anys d’imposició d’un estàndar centralista n’hi ha que ja s’ho comencen a ensumar.

Joan Font Rosselló

Portaveu de Sa Fundació

No sé què passa, però darrerament cada vegada que vaig a un dinar surt es tema des mallorquí-català i d’en Ramon Llull. Fins i tot n’hi ha que en pla despectiu me demanen si sabia qui era i com escrivia, deixant caure que, segons aquests setciències, ja escrivia en català, una teoria molt estesa dins es catalanisme.

Segons me consta a mi, era fill d’en Ramon Llull i de na Maria Heril. Nascut a Ciutat de Mallorca i batiat a l’església de Santa Eulàlia es 25 de desembre de 1235, va passar gran part de sa seva vida entre Montpeller i Mallorca. Tant son pare com ell mateix varen esser persones de confiança del Rei en Jaume. Quan comptava amb tan sols 14 anys el rei el nomenà preceptor des seu fill, es príncep Jaume, que més tard seria el rei de Mallorca com a Jaume II. Aquest nomenà Llull senescal i majordom de sa Casa Reial i passà d’aquesta manera a formar part des sèquit de consellers i acostats íntims del rei, que eren quasi exclusivament montpellerins i aragonesos.
Segons me consta, en Llull va escriure ses seves obres pensant en es seus lectors, per això ho va fer en llatí, perquè era sa llengo oficial de sa cristiandat, en àrab perquè tenia s’intenció de cristianisar el nord d’Àfrica, i en “vulgar” perquè així ho poguessin llegir es seus païsans mallorquins.

Anaïs Faner Anglada (Ciutadella, 1997) s’ha alçat amb sa quarta edició des Premi Joan Benejam en menorquí amb sa seua obra “Som d’ont som”. Així es va anunciar dissabte durant sa gala des IV Premi Joan Benejam i 4t aniversari de Sa Fundació a Menorca, que es va celebrar en es restaurant des Club Nàutic de Ciutadella davant més de 200 convidats. Es tracta de sa primera dona que guanya es ‘Joan Benejam’ i sa més jove que s’ha fet amb es guardó en totes ses edicions.

Sa jove escriptora, que destaca per sa seva creació literària en s’àmbit de sa poesia, s’ha enduit es premi gràcies a una peça que en paraules de Jaume Anglada, guanyador de s’edició anterior i representant des Jurat, defineix com un “brollador de sentiments com una tendra, rica, metafòrica i fins i tot poètica narració d’enyorança, d’amor i desamor menorquí”. “Una al·lota que viu a Barcelona, que ha romput amb s’al·lot que és a Menorca, i ho fa des d’una perspectiva força poètica que destaca inclús per damunt des relat. Es nivell gramatical com d’exposició des sentiment que hi posa s’autor és superior. Es jurat ha filat molt prim amb ses decisions preses. Es sentiment que s’autor transmet a s’obra i es domini de sa gramàtica menorquina és magnífic”. Sa ciutadellenca, a pesar de sa seua joventut, ja compta amb altres guardons literaris com es Premi Josep Pla de poesia de s’Institut Frederic Martí Carreras de Palafrugell.

Durant sa gala es van donar a conèixer també es noms dets altres finalistes entre sa trentena de participants d’aquesta quarta edició. Es segon premi ha recaigut en Jaume Melià Crane, un altre jove de 23 anys natural de Mahó, autor de “En Cragol”, una redacció molt elaborada, amb bon domini de sa gramàtica i es vocabulari menorquí sobre sa curiosa i insospitadament interessant i singular vida quotidiana d’un caragol. En tercer lloc ha quedat Esteban Cajuso Pons, mahonès de 32 anys amb s’obra “Diari de Sant Felip”, que narra diversos episodis amb tint nostàlgic sobre s’històric castell defensiu ja desaparescut a Menorca.

Un guardó que enguany ha comptat amb un sucós primer premi de 3.000€, des quals 1.000€ es destinaran a una entitat de caràcter solidari de Menorca —que es donarà a conèixer en es pròxims dies—, segon premi de 250€ i accèsit honorífic pes tercer classificat. Es guanyador de sa categoria juvenil, Josep Mercadal Torres, amb 16 anys i natural de Ciutadella, ha rebut un premi de 250€ per s’obra “canvi d’aires”. Es tres primers classificats de sa categoria d’adults han rebut també sa tradicional “carota” des Premi Joan Benejam, autoria de s’artista i santjoaner de pro, José Marquès Torrent, nét des Pintor Torrent i resident a Berlín. Cadascuna d’elles valorades en 500€ i amb ses inicials brodades en or de 24 kilats.

A sa gala des Joan Benejam han assistit diversos càrrecs institucionals com sa diputada Águeda Reynés, sa batlessa d’Alaior Coia Sugrañés o diputats autonòmics com Xavier Pericay, Olga Ballester o Toni Camps. També representants de PP, Cs, exregidors del PSOE com Josep Moll Massanet i per primera vegada es nou partit “Actua Balears”, liderat per Jorge Campos, antic president de sa Fundación Nacional Círculo Balear. De sa societat civil, han assistit representants d’entitats culturals com es Casino 17 de Gener i sa seva presidenta Cati Marquès, es baríton Joan Pons Álvarez, s’empresària de moda i presidenta de Societat Civil Balear, Ursula Mascaró, o Santi Pons-Quintana, amb qui vaig tenir es gust de compartir tovallons i intercanviar impressions sobre s’importància que sa gent jove de Menorca s’impliqui amb sa vida econòmica de s’illa.

Sa guanyadora d’enguany mos ha deixat amb una frase a priori senzilla, però que mos hauríem de gravar amb foc per tenir present a ses hores baixes: “som molts es qui no volem que es perdi aquesta llengua nostra”. Anaïs Faner, que ha guanyat premis literaris també en català, representa sa consciència des joves menorquins que no volen renunciar a escriure en sa llengua que han heretat des seus pares i avis. I és que una llengua no mor quan es més vells se’n van, sinó quan es més joves deixen de rallar-la. Amb un jovent d’empenta com Josep Mercadal, Esteban Cajuso, Jaume Melià o Anaïs Faner, es nostro menorquí té corda per molts d’anys.

Joan D. Pons Torres
Historiador. President Foment Cultural de Menorca.

L’any 1986 se va aprovar sa Llei de Normalisació Lingüística. L’any passat, es món oficial i es catalanisme oficial varen celebrar es seu trentè aniversari amb una partida d’actes de caire institucionals on hi va acudir molt poc públic enmig d’un ambient fred i trist. No interessava a ningú, només an es catalanisme. Sa ciutadania no tenia res a celebrar.

Amb el temps, es catalanisme s’ha anat apropiant d’aquesta Llei de Normalisació Lingüística. Però quan se va aprovar, el 1986, aquesta llei no agradava gens an es catalanisme perquè consideraven que feia massa menció a ses modalitats insulars. S’al·lusió a ses modalitats insulars des català els posava frenètics. Damià Pons, per exemple, arribà a batiar-lo com “un projecte polític d’intencions genocides”. En Janer Manila, un any més tard, associava ses modalitats balears protegides per sa nova llei a una mescla de “mediocritat, provincianisme i covardia”. Quan un llegeix documents corresponents an ets anys vuitanta observa coses curioses. Aliança Popular i sa dreta balear, que havien admès de mala gana es nom de sa llengua catalana aprovat per s’Estatut tres anys enrere, creia que era una bona llei que potenciaria sa nostra manera de xerrar. Ses modalitats havien d’esser preeminents. “Unitat no vol dir de cap manera uniformisme, sinó pluralitat de modalitats lingüístiques”, assegurà es conseller de cultura, Xisco Gilet, quan hagué de defensar es projecte de llei a sa trona des parlament balear. Sa llei va néixer, en aquest sentit, gràcies a ses bones intencions des populars que volien d’aquesta manera tancar una polèmica que dividia sa societat balear. I per això, volgueren fer equilibris: unitat sí, uniformitat no. Aquest era es sentit majoritari de la major part de sa societat.

Sa Llei de Normalisació se va aprovar es mateix dia que s’inaugurava es II Congrés de sa Llengua Catalana a s’Auditòrium de Palma. A un article publicat aquest mateix dia a Diario de Mallorca, Gabriel Alomar Esteve, prestigiós historiador i arquitecte, descrivia lo que ell entenia per normalisar sa llengua.

“En el cas de les nostres Illes Balears, no basta protegir la nostra llengua bàsica que ès la catalana: ès necessari també protegir amb tots els medis i amb els instruments de la moderna dialectologia científica les nostres nobilíssimes parles genuines insulars, purificades amb criteris mesurats de tot barbarisme discordant. Els insulars que ens sentim faels a la nostra terra estam sempre hipersensibilitzats en la qüestió de l’amor a unes formes d’expressió que ens surten del cor: els dialectes mallorquí, menorquí i eivissenc, units sense cap dubte entre ells dins un superdialecte balear”.

No hi havia mala intenció. Hi havia bona voluntat, fins i tot diríem una certa ingenuïtat. S’admetia una llengua comuna, sa catalana, però tothom entenia, excepte es catalanisme, que s’havien de fomentar es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc units en un superdialecte balear. Aquest era es vertader esperit dets impulsors de sa llei de normalisació lingüística, aquest i no cap altre.

Continuava Gabriel Alomar Esteve, “la forma parlada dels nostros dialectes no pot esser objecte de normalització com no sia per netetjar-la dels barbarismes castellans relativament moderns, però també dels ultrapurismes catalans, generalment recents, inusuals i a vegades malsonants a les nostres illes. Normalitzar una forma correcta i culta pel dialecte balear escrit vol dir simplement acceptar oficialment l’ús de nombroses paraules i locucions usades pels pobles insulars desde temps immemorials i que no són actualment acceptades pels catalans”.

Un discurs, es d’en Gilet, es de n’Alomar, que subscriuria sa Fundació Jaume III, però que ja llavors era vilinpediat pes catalanisme que mai va acceptar cap referència a ses modalitats balears.

Es gran error va esser que ets únics preparats per aplicar sa llei, per dur-la a la práctica, eren es filòlegs i mestres catalanistes, ets únics experts i entesos en sa matèria. Una minoria que s’ha acabada fent seva una llei que en principi    refuava, que l’ha interpretada an es seu gust agranant cap a ca seva, traïcionant s’esperit originari de sa llei de normalisació del 1986. I així mos ha anat.