Es passat diumenge 27 de novembre, la reina Sofíapresidia a una Seu de Mallorca plena de gom a gom sa missa solemne que clausurava s’any jubilar des 700 aniversari de sa mort des Beat Ramon Llull, amb sa presència del bisbe electe de Menorca, D. Francisco Conesa. Sa primera pregunta que mos ve an es cap és ¿on punyetes eren es representants de sa nostra Universitat? es més agosarats rumoretgen sa possibilitat que el sr. Rector Huguet aprofitàs es diàs de diumenge per anar a cercar esclata-sangs. Jo som més des parer que, maldament sa UIB estàs missing in action aquell dia, tampoc haguessin anat a qualsevol quimera organisada per ells mateixos. Com és es cas des memorable ‘III Congrés Català de Filosofia’ que va tenir lloc a sa UIB es gener de l’any passat, unes sis conferències empalagoses on, per no dir que van assistir quatre i es cabo, directament a sa primera conferència no va assistir ni es ponent. Diu molt (poc) des representants de s’Universitat de ses Illes Balears, hereus directes de sa tradició escolar lul·liana creada el 1483 i enmirallada en es Col·legi de Miramar que fundà Llull, que en aquest 700è aniversari històric des fundador intel·lectual més important de s’Universitat que els hi dóna de menjar no hagin fet ni acte de presència. ¿Estaran empegueïts? sense cap dubte, es pancatalanisme és es principal responsable de sa pèrdua d’interès de sa població balear cap a sa figura de Ramon Llull, segrestada durant tants d’anys pes quatre lletraferits il·luminats —no precisament en es sentit lul·lià de sa paraula— que han acabat desvirtuant s’imatge des savi mallorquí.
S’Any Llull a Menorca, sense pena ni glòria. Llevat de quatre articuletxos a sa premsa, s’Any Llull ha passat a Menorca sense més. Es veu que an es nostros novel·listes des Consell i s’IME no els interessa difondre sa figura de Llull. Normal, prou feina tenen amb escampar sa seva falsa catalanitat. D’entre aquests articles, és destacable Llull (301) des meu homònim o tocayo ferrerienc, Joan Pons. Vagi per davant sa meua admiració p’en Joan, celebèrrim escriptor menorquí de mentalitat oberta i reflexiva. Per mor d’aquesta admiració me veig empès a expressar es meu disgust per s’enfilall de disbarats vessats en es seu darrer article. Té raó en Joan quan diu “a la resta del país, aquest any Llull ha estat rebut amb un silenci sepulcral que diu molt de la nostra estimada Espanya”. S’Any Llull s’hauria d’haver celebrat a nivell nacional com s’ha celebrat a sa península es IV Centenari de sa mort de Cervantes. Però pixa fora test quan diu que “és una demostració fefaent que Espanya i els Països Catalans són dues nacions diferenciades. Estats Units no celebra l’any Llull (…) Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears celebren l’any Llull. Les celebracions són nacionals”. Acceptar tal comparança ad litteram seria com acceptar que Ciutadella i Mahó són dues nacions diferents perquè es primers celebram Sant Joan Baptista i es segons no. Una bajanada com una catedral. També l’endevina en Joan amb que es locutors, comentaristes de ràdio i televisió peninsulars podrien fer amb es llinatge Llull —en referència an es nostro mahonès internacional, Sergi Llull— es mateix esforç que fan per pronunciar Lebron James o Dwight Howard, però desbarra a les totes quan justifica aquest comportament diguent que açò passa perquè “Espanya ens considera uns esclaus”.
Un llibre que aposta per recuperar Ramon Llull. Aquest dissabte dia 10 de desembre a les 20:00h en es centre de cultura de Sa Nostra, a Mahó (C/S’Arraval nº32), sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears presenta ‘Llull, es nostro heroi il·luminat’, de Joan Francesc Romero, una novel·la històrica publicada en tres idiomes (balear, castellà i anglès), d’acord amb s’esperit obert i plurilingüe des doctor il·luminat. Una novel·la que pretén destacar ets aspectes més humans de sa vida de Llull i acostar-lo una altra vegada an es poble baleàric que durant segles el va venerar com a sant. S’obra serà presentada pes general Luis Alejandre Sintes; s’autor J.F. Romero i servidor. Com senyala s’historiador Mateu Cañellas, es catalanisme s’encarrega d’amagar aquells aspectes de sa seva vida i obra que són contraris a sa seva doctrina. I és que per molta tunda que mos donin amb ses fal·làcies de sempre com que Llull fou es creador de sa prosa catalana, sa realitat és que 1) Ramon Llull mai va anomenar sa seva llengua com a ‘catalana’ sinó ‘romanç’, i 2) mentor i senescal de Jaume II de Mallorca, s’exilià durant s’ocupació aragonesa de ses Illes Balears i no va calcigar cap terra aragonesa, molt manco es comtat del nord, allà on ara s’apropien des nostro baleàric més universal amb es beneplàcit de ses nostres autoritats insulars. Joan Font Rosselló ho clava, “el catalanismo está en las antípodas de todo lo que representó Llull en cuanto a la apertura de miras que le llevó a aprender lenguas para predicar la fe cristiana, al uso insólito de la razón para convencer a los infieles, a la heterodoxia dentro de la propia Iglesia tan alejada del pensamiento único y dogmático de la tribu, al amor a la tierra que le vio nacer y a los legítimos reyes de Mallorca acosados por sus familiares aragoneses, al uso del romance que hablaba para publicar algunas de sus obras más destacadas. Si me perdonan el anacronismo, Llull nunca habría militado en la tribu catalanista. Nunca. Su espíritu representa exactamente todo lo contrario”. Mos veim dissabte a Sa Nostra.
_________________
Joan D. Pons Torres
Historiador. President Foment Cultural de Menorca.
