Categoria: Comunicació

MIQUEL NIGORRA OLIVER.

AQUEST ÉS ES TÍTOL DES LLIBRE que sa Fundació Jaume III presenta a Ciutat, escrit per Joan Font Rosselló i per Joantoni Horrach. Crec que és s’obra que tracta amb més profunditat sa problemàtica de sa llengua a ses nostres Illes amb totes ses engronsades polítiques que hi ha hagudes en aquest darrers quaranta anys. És un complement bàsic de s’altre llibre Un model lingüístic per ses Illes Balears publicat l’any passat, redactat per Xavier Pericay i per sa Fundació. Aquestes dues obres justificarien per sempre, inclús sense fer res més, s’existència de sa Fundació Jaume III.

Val la pena lletgir es llibre amb atenció. És una obra d’un contengut històric important. Entra de ple en sa problemàtica de sa llingüística i de sa política amb un nivell de coneixements indiscutibles. Es baix nivell cultural de sa nostra ciutadania i sa matraca que dóna es catalanisme pot fer que molts de lectors passin des llibre. Joantoni Horrach creu que en molts de casos es llibre tendrà es silenci per resposta. Jo crec que no tendran gaire ganes de pegar cap envestida grossa an aquesta obra, perquè en Font i n’Horrach els guanyen de molt. S’estimaran més seguir grunyint per ses voreres amb qualque insult i rossegant d’això d’això sa seva brusca.

Ets autors des llibre passen pes sedàs ses ideologies que estan damunt sa taula i també sa llista des personatges que han tengut protagonisme en aquesta lluita. Sa llista més llarga és sa des pancatalanistes mallorquins que sempre han disfrutat de ses ajudes ideològiques i sobretot de ses econòmiques de Barcelona, per sa via de s’Universitat.

 

També trobam polítics mallorquins que estimen sa nostra terra i sa nostra llengua, que no eren catalanistes i que se varen equivocar fent sa farina blana per no tenir una clara visió de s’estràtegia de s’enemic. Així vàrem optar per postures més suaus i poc compromeses. A s’altre extrem trobam Jaume Sastre que ho tenia clar quan demanava es «barco de rejilla» per tot es forasterum. És vera que tot lo d’en Sastre feia pudor a persecució ètnica, però no enganava ningú.

Tòfol Soler, fent sa mitja mordala i sense agafar es tirany més dret d’en Sastre, amb un poc de voltera volia arribar an es mateix redol, a poc a poc i a les bones. Aviat li varen afinar sa coa i va durar dos dies de President. Diuen que encara li senten cantar aquella cançó, Un dia em digueres sí / i lo endemà m’enganares, / sense deixar-me tenir / s’alegria d’es coní / ni es consol de ses donades.

Sa clau de Sa norma sagrada és que darrera es problema lingüístic hi ha sa política expansionista de Catalunya que se vol empassolar ses nostres Illes com si fossin caramel·los, i sa millor forma de conseguir-ho és s’arma de sa llengua. Perquè ses armes que sa Generalitat va provar pes mes d’agost de l’any trenta-sis, ja no s’usen. Ara sa política expansionista se presenta amb claredat, però s’intenta dur a terme d’una forma gradual per arribar an es final a conseguir s’objectiu de lo que diuen es Procés.

Hi ha negocis foradats i altres que ho pareixen, però sempre suren per molt d’estropeig que hi hagi, com es negoci d’aquell porquer de son Caliu que feia ballar pessetes dins un garbell i amb això hi havia arribat a ser s’homo més viu de dins Son Serra, com diu sa cançó d’en Pep Gonella, aquell fabulós personatge, que retreu es llibre de Sa norma sagrada. S’èxit des porquer de Son Caliu és comparable amb so que tenen es nostros catalanistes que han inventat un negoci que s’haurà d’estudiar en es màsters de Harvard i que està inspirat en es que tenen es qui fan córrer es cans darrera sa llebre dins es canòdrom i que mai la podran aglapir perquè sempre anirà vint passes envant.

Es nostros amos des cans, científics i especialistes amb tot es negoci de sa llengua, fan anar a tot es personal afuat darrera sa llebre des castellà per figurar que li poden arribar, sabent que du tant avantatge que mai l’agafaran i per lo tant es seu negoci mai tendrà fi. Amb aquesta comèdia mai s’acabaran ses justificacions per demanar subvencions. Això, que és bo pets amos des cans, és dolent per tots es nivells educatius de sa nostra comunitat. No diguem res des nivell d’anglès que podren tenir a ses nostres illes a no ser que es pares tenguin medis econòmics suficients per enviar-los qualque any a Anglaterra o que sàpiguen fer ballar pessetes dins un garbell, com es porquer de son Caliu.

Mos hem de mantenir alerta i orella dreta. No mos podem fiar de ningú. N’hi ha molts que encara fan sa farina blana. Una de dues: o són curts de gambals i no hi veuen dues passes enfora o són uns vertaders traïdors a sa nostra terra i a sa nostra vertadera identitat illenca, disposats a vendre s’ànima an el dimoni fent costat an es procés anexionista català per arribar a sa Catalunya Gran. Tot lo demés és cercar na Maria per sa cuina.
__________

Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 14/4/2016.

LA SEMANA pasada se disputó en Liverpool el Grand National, que llevo siguiendo desde hace unos años, cuando mi anglofilia alcanzó su extática cumbre. Aunque prefiero el Derby de Epsom, cita obligada para Fernando Savater desde hace 4 décadas. Qué belleza la hípica, queridos, al menos la hípica normal, aquella en la que el jockey se acomoda majestuosamente alzado sobre un magnífico purasangre.

En cambio, qué diferente es el trote que se estila en Baleares, ¡la madre que lo parió! Qué espanto ver al caballote, más tosco que en la hípica británica, tirando de un carruaje con el «manador» despatarrado de la forma menos estética imaginable. Y esas evidentes reminiscencias del arado, ese trote cochinero, como decía Butanito de los árbitros menos gráciles, esa fealdad insufrible.

Reminiscencias mentales del arado también aparecen en nuestra política de andar por casa. Me refiero al error político de Sa Feixina. Sin duda el discurso de Cort es puramente ideológico: en plena conga emocional, imitando a sus colegas del Parlament, corean que sólo se oponen al derribo los exaltados, los fascistas y tal. Pero al final si algo ha quedado claro, con encuestas y posicionamientos públicos, es que la mayoría de la población no secunda al ayuntamiento. Puede que tengamos alrededor de un 85% de fascistas en Palma, quién sabe, y que incluso muchos hayan votado al Pacte, pero no parece muy verosímil.

 

Sin embargo, ahora ya es difícil que se echen atrás. Si rectifican, se verá como una derrota. Si persisten, como una obsesión sectaria que incumple flagrante y fragantemente su máxima electoral de servir a la ciudadanía al margen de empecinamientos crispadores que, ya saben, siempre son defectos del rival.

Por esa supuesta superioridad moral se proclama también con solemnidad la despolitización de IB3. Y aunque es cierto que en algunas cosas la programación ha mejorado (Dues Voltes, Els Entusiastes), todavía se detecta un sesgo pronunciado en favor de según qué discursos y personajes.

Porque no tiene nombre que un acto como fue, este viernes, la presentación de Sa norma sagrada en el centro cultural de Sa Nostra, con nada menos que 200 asistentes, no suscitara la más mínima atención de nuestros carísimos medios públicos. Cuando después resulta que esos mismos (y otros) medios que castigan con la omertà a un libro que rompe arraigados tabúes pierden el culo dando protagonismo estelar a huelguillas seguidas por una docena justita de chavales desorientados, por ejemplo en Dalt Vila. El atávico arado doctrinario, por lo que se ve, sigue marcando la pauta.
__________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, es 18/4/2016.

Gràcies a un parell de circumstàncies mos trobam, després de dècades, amb un nou horitzó d’esperança, amb una nova realitat sociocultural gairebé inèdita. D’una part, sa fartadura generalisada envers es model impositiu de s’anomenada immersió lingüística en perfecte fabrià, que a pesar de ses obsequioses subvencions de ses successives Conselleries de Cultura, fent balanç, ha resultat un fracàs de proporcions bíbliques…

…Sa més que certificada quebra des medis escrits en català, com sa breu aventura des Diari de Balears o de s’ARA.CAT, que acumula milions de pèrdues; D’altra banda s’inevitable arribada de tota una generació universitària, ben preparada i crítica que retorna a lo nostro carregada d’arguments incontestables per esbucar amb sos raonaments tots ets antics tòpics catalanistes; Sa venturosa retrobada i magnífica sinèrgia de ses generacions d’autèntics històrics amb es joves que ara desperten i que ja són legió; Ets episodis fundacionals d’aquesta autèntica renaixença, com sa sortida de sa revista Toc·Toc, de sa Fundació Jaume III, des pluri-insular Foment Cultural, etc, que tenen es seu precedent a una anterior i vigorosa activitat d’un parell de compromesos divergents amb s’Statu Quo, des de s’humil atalaia des seus actius blogs o inclús a rel de llibres editats en bon mallorquí com es d’en Mateu Cañellas i altres.

Aquest encara humil pluralisme amb es qual mos trobam i que és es símptoma d’una societat lliure i democràtica, està ofegant es tradicional monopoli des principal agent catalanisador: s’avui agonisant OCB, així com altres subcomissariats regats durant tant de temps amb es nostros impostos. Ara és possible accedir a diaris com ‘Mallorcadiario.com’ entre altres publicacions lliures. No fa massa, es braç executor de s’abans institucionalisada corrent sucursalista (s’OCB va arribar a ser una virtual Conselleria de Cultural en paral·lel), es polèmics i combatius “Maulets” se dissolien per mai sempre i ses redaccions de sa premsa lliure començaven a respirar tranquil·les fora por que els rompessin un portal, un aparador o una finestra.

 

Sa societat ha donat s’esquena a tot aquest autèntic Lobby que en temps de na Munar (“Balears no existeix”, 2006) i n’Antich (qui essent ja a Madrid amb es projecte des nou Estatut consensuat per totes ses forces polítiques, se va tancar en banda per tal deblindar es renovat Estatut contra una major rellevància de “ses modalitats”) pasturaven de s’erari públic amb s’impunitat de ses vaques sagrades de l’Índia.

Es procés ha estat històricament paral·lel i conseqüent amb sa feina de difusió cultural d’entitats com sa Fundació Jaume III, però… dissortadament encara queda es reducte més perillós de tots. Sa pedra a sa sabata. Un àrea que no representa ni es 5% de sa nostra Universitat i que ostenta s’entredit i sospitós record d’aplegar, any rera any, es menor i més ridícul número de matriculacions: sa Facultat de Filologia Catalana, autèntic comissariat lingüístic (entre altres, d’allà sortí sa magnífica idea de exterminar s’article sibilant -salat- des carrers de Palma) que segueix regint i aconsellant a gents que se declaren incompetents en sa matèria i apel·len amb cega obediència as corresponent departament de s’UIB. Això és lo que fan es caps d’aquest Govern de Progrés.

Revisant s’història, aquesta situació me provoca un déjà vu associat a certa ciutat ja fa dècades, epicentre d’una idea visionaria caiguda en dissort, es reducte final que fou cert búnquer a on s’havien refugiat es darrers partidaris d’una grandiloqüent quimera que va acabar per fer ets ous enterra. Salvant ses distàncies, s’irrellevant sector catalanista de S’UIB (encara amb amples competències concedides pes nostro govern) roman com es darrer bastió, es búnquer d’obstinada resistència contra sa realitat sociocultural des carrer, contra es mirall des present.

Sa projecció cap es futur de fets històrics passats, sa lògica de sa realitat actual, es canvis patents dins s’estat d’opinió, no poden estorbar-se massa en fer caure aquest darrer reducte que disfruta d’unes prebendes que el fan encara determinants per frenar es desenrotllo des nostro mallorquí, menorquí, eivissenc. Es governants encara no s’han entemut de s’aberrant conflicte entre lleis que suposa s’obediència a s’article 35 de s’Estatut, que és taxatiu (protegir “ses modalitats”) i es fet que aquest comissariat no figura en cap cas com a jutge determinant, sinó que constitueix un orgue merament consultiu com poden ser altres fonts acreditades. Amb aquesta incondicional i sotmesa reverència cap s’esmentat departament en concret se propicia una latent animadversió contra tota s’Universitat, que com a institució, tampoc té tota sa culpa.

Més valdria que comissaris lingüístics i polítics obrissin ets ulls i comprenguessin que ja és hora de fer un pensament, i que en qüestió lingüística, existeixen altres actors de plena solvència acadèmica as quals també se pot (al manco) consultar.
________
Publicat a Mallorcadiario.com, es 17/4/2016.

CON SU permiso, promoción obliga, hoy me voy a marcar un Umbral, pues mi segundo libro, Sa norma sagrada, ya está en las librerías. Les contaré una historia de Francesc de Borja Moll y de como las doctrinas que tienden a la unanimidad, de la misma manera que excluyen toda posibilidad de criticar sus postulados, intentan presentar el cauce de los hechos que nos ha llevado hasta aquí de una manera providencial, como si las cosas no pudieran haber sucedido de otra manera.

El caso de Moll es muy revelador de lo que podría haber sido y no fue el catalanismo de Baleares. Hasta los años 50, Moll había permanecido fuera de Sa Ceba cuatribarrada pues, aunque aceptó la ortografía de Fabra, no quiso cambiar el título del alcoveriano Diccionari català-valencià-balear, que para los ultrafabristas suponía un atentado contra la unidad de la lengua. En su primera singladura de titubeante outsider, publicó en su editorial la colección Les Illes d’Or, con obras escritas en las modalidades isleñas para que la gente pudiese leer «en mallorquí», lo que generó críticas exaltadas en el Principado.

En una conferencia que impartió en Barcelona (mayo de 1954), titulada Els dos diccionaris, defendió un modelo integrador del catalán ante el pasmo de los asistentes, que en su cabreo avisaron al primo de Zumosol del catalanismo de entonces,Joan Coromines, que residía en Chicago. Coromines intercambió unas cartas paternalistas con Moll pero, ante la imposibilidad de reeducarlo, recurrió a la misma estratagema de McNamara con J. Edgar Hoover: «Es mejor tener al indio dentro de la tienda meando para afuera que tenerlo fuera meando hacia dentro». Es decir, propuso a Moll para un puesto en el Institut d’Estudis Catalans. Moll aceptó.

No es fácil caminar solo, y el menorquín carecía del coraje de su maestro Alcover. A partir de entonces, cuando tenía más motivos para defender las modalidades, viendo la actitud bunquerizada que se encontró en Barcelona, se pasó curiosamente al otro lado.

Consolidado como miembro del Politburó lingüístico, hizo méritos para aumentar galones en la polémica de Pep Gonella (1972), donde se mostró implacable con su contendiente, cuando realmente éste no cuestionaba la unidad del catalán ni, en su tercer y último artículo, difería de lo que en teoría defendía Moll. Y digo en teoría porque ya se vislumbraba ahí su doble discurso: hacer ver una cosa, pero promoviendo la otra por debajo de la mesa. Estrategia que prolongaron y enfatizaron sus discípulos en la UIB, como puede verse en Sa norma sagrada.
__________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, es 4/4/2016.

Ha sentado muy mal en MÉS la conexión de Miquel Enseñatcon la extrema derecha alemana aventada por nuestro periódico. Muy mal. Si una cosa les pone a mil es que les comparen con el fascismo. Para ellos, que siempre han jugado a antifascistas, que se las dan de progresistas, cualquier comparación de esta índole les parece un insulto de grueso calibre y una grosera difamación. Ya se sabe, los fascistas siempre son el PP o C’s pero ¿ellos?, ¿ellos fascistas? ¡Ni hablar!

Sin embargo, se pongan como se pongan, nadie medianamente cultivado puede negar la conexión ideológica que existe entre el catalanismo y la extrema derecha europea. No es causalidad que ésta última sea la única que avale a día de hoy el derecho de autodeterminación de los pueblos, razón por la cual fue invitada al simposio que organizó la UIB y recibida en audiencia por el educador social de Esporles. La exaltación de los valores étnicos, culturales y lingüísticos es el correlato del odio al foráneo y del derecho a la autodeterminación –el derecho a convertir una nación “étnica” en un estado, derecho que no está reconocido en el concierto internacional–, rasgos todos ellos propios del nacionalismo étnico que comparten tanto el catalanismo como la extrema derecha.

El concepto de nación “étnica” –basada en una lengua– que defienden MÉS, ERC, Bildu o el PNV es opuesto al concepto de nación de ciudadanos libres e iguales que defiende el PP, C’s o cualquier liberal o socialdemócrata. Sin embargo, los nacionalistas han logrado embarrar la arena pública identificando a sus adversarios también como “nacionalistas”, sólo que la nación de éstos (España) sería diferente de la suya (Gran Cataluña, Euskal Herria). Para los nacionalistas, ahora todos somos “nacionalistas”. “−No somos peores que vosotros. Respetadnos”, nos advierten. Gracias a este sofisma preventivo y a su dudosa legitimidad antifranquista, los nacionalistas han logrado hacerse pasar por demócratas, imponer su marco conceptual en el tablero político y simplificar el debate a un Barça-Madrid, a una Cataluña oprimida frente a una España opresora. Mera propaganda para aldeanos y mentes obtusas.

Simplifican y ocultan. Las supuestas víctimas oprimidas por un enemigo exterior (Madrid) se convierten demasiado a menudo en tiranos opresores de la disidencia interna. De cara al exterior exigen “pluralismo” para aplastar cualquier atisbo de él en su interior. En términos democráticos, lo relevante no es el nombre de la nación que se defiende (que puede ser una nación ya constituida como Francia o una todavía por hacerse como la Gran Cataluña) sino si es de tipo “étnico” –donde lo holístico y grupal domina lo individual– o de ciudadanos libres e iguales con el individuo como único sujeto de derecho. El dilema importante radica en si se defiende una nación basada en valores universales e integradores como los que fraguaron la Revolución Francesa o en valores excluyentes y étnicos como los que forjaron la Europa de Hitler. Esta es la verdadera cuestión. La historia está llena de nacionalistas (Macià o Sabino Arana, sin ir más lejos) que primero amaron a España con el mismo fervor con el que después la combatieron. Nunca dejaron de ser racistas, al margen de la nación momentánea de sus sueños.

En efecto, si uno observa el mapa de la Europa de Hitler, compuesto, ¡claro!, por nacionalidades “étnicas” como resultado de aplicar el principio de “una lengua, una nación, un estado”, observará que es muy parecido al mapa de esa “Europa de los pueblos” que defiende el CIEMEN, el ‘Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacions’, organismo al que tienen costumbre de adherirse nuestros catalanistas. Se trata de la misma Europa no por casualidad sino porque Enseñat, al igual que Hitler, cree en el mismo principio conformador de identidades nacionales: la “etnia”, antes llamada “raza” y, desde que el término quedara desacreditado tras el Holocausto, “cultura” asociada a una lengua. Alguien objetará que todas las naciones se han configurado en torno a una lengua. Eso es falso y fruto del éxito de la propaganda nacionalista. Cierto que Italia y Alemania, dos naciones relativamente jóvenes, se fraguaron bajo esta premisa –la lengua nacional– pero la inmensa mayoría de estados existentes en el mundo han nacido al calor de otros principios fundadores ajenos a la lengua. En general, las lenguas no han sido los fundamentos primordiales de la cultura nacional ni la matriz de la mentalidad nacional. Nos lo dice Hobsbawm, uno de los mayores expertos del fenómeno nacionalista. De ahí que la inmensa mayoría de estados alberguen en su seno varias lenguas. Colombia, por poner un ejemplo de un estado que la mayoría de ustedes probablemente creerán monolingüe, cuenta con más de 60 lenguas. De hecho, los estados monolingües son excepcionales y a menudo fruto de limpiezas étnicas. Por eso, el concepto de “lengua nacional” que algunos de nuestros filólogos de la UIB utilizan como si fuera de una lógica aplastante es un sintagma voluntarista, falaz y sin el menor recorrido académico.

El catalanismo local al desnudo. Nome gusta la literatura nacionalista. Es aburrida, depresiva y circular. Como decía Aracil, uno puede abstenerse de leerla porque ya sabe de antemano lo que van a decir. De ahí el mérito de Juan Antonio Horrachpor haberse sumergido en las revistas “Lluc” (1976-2011) y “El Mirall” (1987-2013), órganos oficiales del catalanismo en Baleares. El propósito era conocer de primera mano qué han dicho las cabezas pensantes del catalanismo local sobre las modalidades insulares reconocidas –a su pesar– en el Estatuto de Autonomía. Contra todo pronóstico, Horrach ha sobrevivido al trance y de esta cruel inmersión ha surgido “Sa norma sagrada. Un viatge a ses fonts amagades des catalanisme de ses Balears”  (Ed. Fundació Jaume III, 2016), ensayo que ya está en las librerías.

El resultado de la investigación ha sido deslumbrante. Como “Lluc” y “El Mirall” son revistas minoritarias y de consumo interno donde nuestros filólogos se han estado explayando con naturalidad y sin las debidas reservas a las que siempre obliga dirigirse a la opinión pública, el catalanismo local ha quedado al desnudo. Ha aflorado toda una ideología subyacente que se presuponía pero que, por razones obvias, no terminaba de aflorar a la luz pública con la intensidad que siempre ofrece este aire de familia de hablar sólo para los tuyos. Esta ideología no es otra que el “nacionalismo étnico” del que hablaba antes y la utilización del estándar normativo como un instrumento puesto al servicio de la uniformización lingüística y cultural de la nación étnica catalana y, en consecuencia, al servicio de la destrucción de la democracia y de la nación española de ciudadanos libres e iguales. Lo intuíamos pero faltaba demostrarlo.
__________

Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 2/4/2016.

Sa Semana Santa ja és aquí. Som temps de formatjades, de carn, brossat i formatge —flaó, segons es poble—, i de veure s’al·lotim de xipell i demés escoletes com, després de mesos de regar ets abres, repleguen amb s’il·lusió de sempre es caramel·los d’antany.

Sense cap dubte, Pasqua i sobretot, Setmana Santa, és s’època més important de s’any litúrgic pes cristians que recordam i escenificam es darrers moments de Jesus a la terra a través de ses diferents professons: la Passió, Mort i Resurrecció. O sia, s’arribada de Jesucrist a Jerusalem passada sa llarga penitència del desert, quan ja proclamat com a Salvador, va esser processat, mort i crucificat, fins sa resurrecció.

Es primers cristians celebraven sa resurrecció de Jesucrist es mateix dia que sa pasqua jueva, fins que es Primer Concili de Nicea (any 325) va separar una festa de s’altra. Jo me deman, emperò, ¿som conscients de s’importància des cristianisme a sa vida des menorquins des de temps quasi remots?

Són molts es qui s’erren, entabanats per ses falses premisses des nacionalisme, i es creuen mentides com que s’història de Menorca comença el 1287 amb s’arribada d’Alfons III. Com si aquell any fos l’any 0 per sa nostra illa i féssim tabula rasaamb totes ses cultures que van calcigar sa nostra illa abans de 1287. Una gran mentida. De fet, s’autèntic conquistador de Menorca va esser es seu avi, el Rei En Jaume, qui conquistà Menorca per sa via diplomàtica i no per sa força de ses armes, i ho va fer assistint personalment a Menorca en tres ocasions per consolidar aixuixí es seu domini reial: el 1231, 1268 i 1269.

A diferència de lo que creu més d’un, sa religió catòlica no va desaparèixer mai de sa nostra illa. Ni tan sols durant s’època islàmica, com es vol fer creure. Es cristians que vivien en territoris dominats pes musulmans rebien es nom de mossàrabs, de s’àrab مستعرب (musta^ʕrab) i que significa “arabisat”. De sa supervivència d’aquests cristians baleàrics arabisats en tenim constància a diferents documents, com per exemple es de 26 de desembre de 1057, on el rei Alí Iqbal al-Dawla de sa taifa de Dénia concedeix a Guislabert, bisbe de Barcelona, un document on li cedeix sa jurisdicció sobre sa diòcesis i es feels cristians des seu regne, que incloïa ses Illes Balears, Dénia i Alacant. O sia, açò mos indica que 150 anys després de sa conquista musulmana de ses Balears, encara hi havia a ses nostres illes una important població mossàrab que conservava ses seues iglésies i sa fe cristiana que practicaven lliurement, açò sí, pagant es respectiu impost, sa yiza.

Bensenes, aquests menorquins no només conservarien sa seua fe, sinó també sa seua llengua. Però no només es mossàrabs (cristians) degueren conservar sa llengua. Hem de tenir en compte també es baptizati, es conversos que es convertien forçosament o perquè els convenia socialment d’una religió a una altra. Tant es van convertir antics cristians durant sa dominació islàmica, com es convertiren també es musulmans durant sa conquista cristiana de ses Balears el 1229. Que una part de sa població indígena es convertís a s’islam no significa que també abandonàs sa seua llengua. Podrien conviure perfectament rallant uns sa llengua romanç i ets altres s’àrab, de sa mateixa manera que en s’actualitat i durant tants d’anys s’ha parlat es castellà i es menorquí.

De sa toponímia de Menorca es desprèn sa prova més fefaent de sa pervivència dets antics pobladors durant ses dominacions islàmiques: Ciutadella, Mahó, Alaior, Santandria, Binigarba, Torrepetxina, Calanforcat, Binipati, Albranca, Cotaina, Biniparratx, Llucalari, Artrutx, el Toro, Sa Nitja, Algendar, Santa Galdana, Es Canutells… són topònims que ja existien abans de s’arribada d’Alfons III i que gràcies a sa població mossàrab s’han conservat intactes fins es nostros dies.

Sa nostra llengua menorquina és fruit de sa mescla des llatí degenerat d’aquells mossàrabs amb es romanç des nous pobladors de sa Corona d’Aragó. Un patrimoni lingüístic mil·lenari des que n’hauríem de treure pit, i ses nostres institucions haurien de vetlar per sa seua conservació a ses escoles, a s’Administració i an es medis de comunicació, en tost d’encolomar-mos es barceloní que faria esborronar sa pell an es nostros ancestres.

Sa Setmana Santa mos recorda que som hereus directes d’aquells menorquins autòctons, com diu un bon amic, que a ses nostres venes no córre sang sinó “suc de talaiot”. Esperem que prenguin nota es nostros governants des Consell Insular de Menorca, sra. Salord, sr. Maria i companyia, i davallin de s’ase. No podem bravetjar de talaiòtics i, a la vegada, esborrar segles d’història, sa cultura i ses gents anteriors a 1287. Olvidar es primitius cristians menorquins seria com olvidar-mos a noltros mateixos.
_____________

Publicat as Diari MENORCA, 28/3/2016

Quan dins un grup de persones mos trobam que totes pensen igual és que cap d’elles pensa gaire. S’unanimitat és un signe intel·lectual de sospita perquè, tenguent en compte sa pluralitat intrínseca a sa condició humana, només se pot produir a través de sa coacció o de processos de mimetisació deguts a interessos per una banda i covardia per s’altra. I precisament és aquesta tendència cap a s’unanimitat lo que caracterisa es catalanisme de ses Balears des de fa dècades.

A nivell purament lingüístic, això ha implicat sa demonisació des castellà, amb subseqüent intent d’eliminació des món oficial, i també sa suplantació de ses modalitats insulars des català per un estàndar estrany i ortopèdic. Durant dècades s’han entregat a una estratègia gramsciana que, passa a passa, els ha permès anar guanyant posicions i fer valer públicament es seu discurs, establint es marc conceptual general, maldament no tenguessin a ses urnes un suport majoritari. I això sense que es seu argumentari s’hagi renovat gens ni mica en 40 anys, d’ençà de sa polèmica d’en Pep Gonella.

Per això mateix, Sa norma sagrada. Un viatge a ses fonts amagades des catalanisme de ses Balears, que acaba de publicar sa Fundació Jaume III, és un llibre necessari que fins ara ningú havia volgut escriure, per por o manca d’interés. Durant uns dos anys, qui escriu aquestes línies i Joan Font Roselló, portaveu de sa Fundació, mos hem dedicat a analisar amb detall aquelles fites de s’història de sa llengua que han anat donant forma an es principals dogmes des catalanisme de ses nostres illes. Per això hem culejat arxius i rastrejat biblioteques, llegit llibres i revistes, vist programes televisius, etc. Estam conveçuts que en molts de casos tendrem es silenci per resposta, i en altres crítiques irreals basades en sa fal·làcia de s’homo de palla, és a dir, atribuir a s’enemic quatre dois falsos per ridiculisar-lo.

 

Lo que no diran és que aquest llibre, sense qüestionar s’unitat de sa llengua, promou un model plural d’estàndars regionals que defensen també filòlegs independentistes com Albert Pla Nualart. Perquè no té cap sentit que medis de comunicació exclusivament balears no puguin emprar sa seva modalitat territorial perque es defensors de sa norma sagrada, aquells que com es Departament de Filologia Catalana de s’UIB, que segueix deïficant Fabra com si fos sa paraula de Déu, no ho permeten. Com ja deia fa dècades Vicent L. Aracil, pare de sa sociolingüística catalana, ets hiperfabristes confonen interessadament lo col·loquial amb lo dialectal per desprestigiar lo segon. ¿S’imaginen que a Argentina, a ses seves televisions i pel·lícules, se vessin obligats a emprar només es castellà d’Espanya? Idò lo que allà seria inconcebible, aquí molts ho defensen, amb mala fe o per por d’encetar es debat, com si no hi hagués cap altra opció perquè així ho ha decidit es veredicte des suposats savis.

Dividit en 12 capítols que separen s’introducció (Ses llengües són fruit de sa consciència, no de sa ciència) de Font Rosselló i es meu epíleg (Identitats expiatòries), es llibre comença amb un replantejament de sa polèmica entre Mossèn Alcover iPompeu Fabra, és a dir, s’oposició d’una idea oberta i plural de sa llengua i sa visió que entén s’unitat lingüística com unanimitat que, per afegitó, posa sa llengua an es servici de sa política. També hem analisat sa figura capital d’en Francesc de Borja Moll que, per una banda va continuar sa feina d’Alcover però, que per s’altra, se va entregar an es pontífexs barcelonins, deixant de costat sa seva inicial defensa de ses formes balears; sa polèmica d’en Pep Gonella; sa Transició i sa Llei de Normalisació; es paper de s’UIB i es dictats des nucli dur des catalanisme balear, com Gabriel Bibiloni, Damià Pons oBernat Joan, completarien aquesta obra d’investigació. Podem veure així com s’ha acabat imposant un dogmatisme que no té en compte que no som a 1975, quan sortíem d’una dictadura a on només hi havia una llengua oficial, sinó que, a l’any 2016, mos trobam a un context molt diferent i plural que no legitima postulats tan maximalistes i tergiversadors.

Però ells presenten ses coses només com els convé. Per exemple, es conegut concepte de diglòssia, que sempre venen d’una manera distorsionada com un conflicte entre dues llengües, una prestigiada (es castellà) i s’altra “minoritzada” (es català), mentre que es concepte originari creat pes lingüista americà Charles A. Ferguson a 1959 no se refereix a això, ¡sino precisament a lo que passa a Balears amb ses modalitats! És a dir, en es perill de supervivència que suposa per una modalitat lingüística s’utilisació sacralisadora que se fa de s’estàndar general d’aquella llengua. En Ferguson destacava s’exemple de s’alemany estàndar de sa RFA, que invadia s’espai des dialecte alemany xerrat a sa Suïssa germànica. És a dir, com deim, exactament lo contrari de lo que es nostros catalanistes transmeten.

Juntament amb s’incompareixença d’un contrari intimidat per sa pressió mediàtica, han imposat es seus criteris a base de sofismes. S’estrella des repertori és sa fal·làcia cientifista, que consisteix en fer passar com a veritat científica lo que són criteris polítics partidistes, amb sa connotació insòlita de voler presentar lo científic com si fos algo inamovible, sagrat. Quan resulta que lo científic implica precisament s’argumentada revisió i qüestionament de lo acceptat, s’idea de que sa veritat té una naturalesa variable. Així, mos trobam que quan apel·len a sa ciència lo que estàn pensant és pur xamanisme. Cosa que evidencia que lo seu és una doctrina tancada que ja no permet cap casta de reestructuració, una espècie de veritat revelada de la qual no se pot tocar ni una coma. Es dogma s’imposa així a sa realitat i no aprèn res d’ella. Se talla de rel tota convivència amb so dubte, s’incertesa i sa refutació, inclús les demonisa com si fossin desviacions malaltisses. Finalment se desqualifica es debat, sembrador de discòrdies, perquè lo que toca és combregar tots en aquesta “germanor jerarquitzada”, com diu Aracil.

Consulti assuquí es llistat de llibreries de Balears on comprar Sa norma sagrada.

_________

Per sort, a s’actualitat, es casos de bulling a ses aules són de cada vegada manco freqüents. No obstant això, han existit, existeixen i existiran perquè sa condició humana mos fa febles. Lo millor que se pot fer és donar publicitat perquè servesqui de revulsiu davant possibles abusos, bé sigui de professor a alumne, entre iguals o d’alumnes a professors. S’actual Govern fa bé en pregonar an es quatre vents lluita contra sa violència de gènere, mal anomenada violència masclista (no sempre és s’homo qui maltracta) perquè sa maltractada sàpiga com ha de reaccionar i s’agressor comprengui que no sortirà victoriós. En canvi, no actua de sa mateixa manera amb sos menors i si no fos per sa Fundació Jaume III, FN Círcol Balear, Diario Balear, EL MUNDO/El Día de Baleares i medis a nivell nacional, es desgreuge hagués passat desapercebut. Sa Conselleria d’Educació i Universitat, amb so sr. Martí March an es capdavant, no s’ha pronunciat i deixa en evidència sa politisació que sofreixen ses aules en matèria lingüística.

 

Quins temps aquells en es quals es mestre era un savi, tenia empatia i mostrava com raonar an es seus alumnes. Avui en dia són més es qui exerceixen amb so certificat de capacitats pedagògiques i un nivell de “ERCatalanidad” molt elevat. Dic això perquè si hagués existit twitter en aquells meravellosos anys un mestre hagués sabut contestar es seu alumne amb arguments i no amb insults, o millor encara, hagués vist que es seu alumne tenia raó en admetre que era balear i espanyol.
___________

Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares i Diario de Mallorca, 10/3/2016.

JORGE MONTOJO.

Este próximo verano turístico batirá todos los record y seguirá habiendo agoreros diciendo que Baleares puede morir de éxito. Posiblemente también acudirán más pateras con desesperados dispuestos a camuflarse entre las masas turísticas (acostumbran a ser más elegantes que la mayoría de clubbers que nos visitan). Las guerras que Europa ha llevado a Siria y Libia pensando, como Obama, que la democracia puede exportarse en plan McDonalds, han volcado el vecino mundo islámico en una sangrienta guerra civil. Cameron y Sarkozy se hicieron la foto en plan liberadores, pero ahora Europa niega el paso a los refugiados.

Chiitas contra sunitas (llevan así desde la muerte del profeta), la fallida Primavera Arabe, los orgullosos kurdos buscando su independencia en una zona tan convulsa como estratégica… La Turquía modernizada por Kemal Atatürk, hoy en manos del sultán Erdogan, y el Egipto faraónico también sufren atentados de grupos terroristas que siguen la sangrienta estela del Viejo de la Montaña, Hasssan Sahhbab (de quien recibe el nombre el grupo que asola el Islam del Africa negra), el mismo que daba a beber en el siglo XII a sus acólitos un brebaje de hachís y les llevaba al paraíso por unas horas para volverlos fanáticos.

Baleares ha visto como la guerra ha borrado a numerosos competidores del sector turístico. Eso significará otro overbooking histórico para este verano. ¿Estamos preparados o se desnudarán nuestras carencias? Es normal que los precios suban obedeciendo a las leyes del mercado. Pero los nativos debiéramos tener un descuento a la hora de acudir a tantos garitos que viven de las legiones de turistas que vienen una semana a gastarse los ahorros de todo el año. Lo bueno de tanto éxito cuantitativo es que algunos municipios, como San Antonio de Portmany, aspiran a mejorar cualitativamente. ¡Ya era hora!

Baleares es maltratada en los presupuestos, que en casi nada contemplan su espléndida insularidad. Debiéramos luchar mejor por tener un régimen especial, como el de Canarias. Pero contamos con una serie de burrócratas que directamente se declaran independentistas o aspiran a ser un satélite del delirio catalanista. Se declaran ecologistas, pero permiten crueles matanzas caprinas en es Vedrá mientras demonizan el arte taurino; presumen de mejorar la educación, pero impiden que se pueda estudiar español en las escuelas; presumen de sa nostra terra, pero han condenado al mallorquín, menorquín e ibicenco a la desaparición en loor del catalán estándar.

Este verano se llenarán las arcas públicas gracias al esfuerzo privado.
__________

Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 16/3/2016.

FRANCINA, hace años que no hablo contigo. Creo que la primera y última vez fue en los aledaños del Congreso de los Diputados, recién aprobada la última reforma del Estatuto de Autonomía, en la que yo algo había tenido que ver, y te pregunté cuándo serías capaz de terminar tus idilios con María Antonia Munar. Me contestaste de inmediato: cuando los concluya Jaume Matas. Fíjate si hace tiempo.

No somos nada. ¿Será por esto que los políticos sois tan evanescentes? Acostumbrados al cortoplacismo, a la muerte anunciada, temo que hayáis perdido la noción de lo permanente. Esto pensaba al contemplar tu foto con los de la Assemblea de Docents. Una foto antológica, en la que estás junto a Rafael Bosch, exconseller del PP y tu ministro Martí March. Los tres con cara de satisfacción ante el acontecimiento que os congrega, que no es otro que el de la consagración del catalán en la escuela, mientras las otras lenguas quedan en la despensa. Poco os importa que la lengua castellana, además de ser oficial, sea la mayoritaria en las islas, y que el nivel de inglés en la Comunidad Autónoma más internacional del Estado -la de Baleares- ofrezca lamentables niveles de conocimiento. Había que terminar con el criminal invento de José Ramón Bauzá. 

¿Rentabilidad del acuerdo? Pues tú sabrás. Os habéis reconciliado con la Assemblea de Docents. Un problema menos, a corto plazo, claro está. Todos contentos. Las más de cien mil personas, según decís, que tiñeron de verde las calles de Palma frente a las agresiones de Bauzá, os estarán eternamente agradecidas. Además os habéis llevado al huerto a un PP desnortado, con un Miquel Vidal y sus exconsellers de Educación, de comparsas equidistantes, mientras Ciutadans asume el compromiso que ellos han perdido.

Y ahora otra pregunta: ¿Sabes lo que es gobernar contra el ser y el querer de un pueblo? Días pasados estaba en el salón de sesiones del Ayuntamiento de Palma. Un centenar de hijos ilustres, desde sus retratos, contemplaban un par de bodas civiles. La primera, de hippies, en que todos reían y se abrazaban, y naturalmente con los atuendos más exóticos. Todo un circo con el que convertir en show lo que tiempo ha se llamaba «sagrado» matrimonio. Imagino lo que pensaban la docena de obispos, hijos ilustres, colgando de la galería de retratos. Quizás, que al menos ellos -los hippies- son coherentes y simplemente trivializan aquello en lo que no creen, mientras los sensatos nos hemos permitido trivializar incluso lo que creemos.

En la segunda boda publicitaban su compromiso de amor, un ciudadano israelí, Joav Avtalión, y una deliciosa filipina, llamada Ralieta Hornada. Entre los asistentes, mallorquines, alemanes y una treintena de invitados de habla inglesa. El oficiante, nada menos que el concejal Aligi Molina, venezolano, que de inglés nada, de catalán las ganas y de castellano más que sobrado. Por esto en su día invadió la Consellería de Educación en protesta contra el trilingüismo. Volví a observar las caras de nuestros hijos ilustres. No eran de disgusto, sino de asombro. Ni tan siquiera Emili Darder comprendía la escena. Un matrimonio civil, pase, pero con gente tan variopinta, ¿de dónde venía? Pues era una muestra de la sociedad pluricultural que tenemos. Los hijos de los mallorquines de hace cien años no llegamos ni a la mitad de los que no lo son. ¿Responderéis, tú, los docentes de la Assemblea, y los acojonados del PP a los retos educativos de esta nueva y cosmopolita sociedad? Contemplé, entre los retratos del salón, a los agermanats Joan Crespí y Joanot Colom, los de izquierdas de hace quinientos años, y observé que se reían. Seguramente pensaban que con tal de dejar atónitos a tantos curas y militares colgados de las paredes, bien valía la pena el colectivo a su vista.

Yo, que entraba por primera vez en el salón de sesiones tras la eliminación del baldaquino y el crucifijo de la presidencia, pude reconocer, en su lugar, los retratos de Guillermo Forteza Piña y de Eusebio Estada Sureda, excelente representación de la Mallorca culta y liberal. Con el primero recuerdo haber hablado de niño -murió cuando yo tenía seis años- y su castellano, francés y mallorquín eran perfectos, sin que -imagino- le hiciera ascos al inglés.

Y bueno, Francina, ¿quién de todos ellos alabaría hoy tu Pacte? Supongo que ni Joanot Colom. Quizás Francesc de Borja Moll, pero incluso abrigo mis dudas. Hubo un tiempo que escribía y publicaba ortografías en mallorquín, y un diccionario catalán-valenciano-balear. ¿De verdad apoyaría hoy la inmersión a tope en la vecina lengua barcelonesa? Que la apruebe el concejal venezolano Aligi Molina, pase, de poco le va, pero que la permitiesen nuestros padres y abuelos, nunca.

Aun así, pensarás que no importa; que la Mallorca de ayer ya no vota. Pues tienes razón, pero no te olvides de que la Mallorca abierta y universal del mañana aún menos te votará. La tienes cerca, está ya en la calle, en los bares y en los cines, incluso a regañadientes en las escuelas. Pídeles por la inmersión. De verdad. ¡Hazlo! Monta una consulta popular más allá de las manifestaciones callejeras. Ya sabemos que no lo harás. ¿Para qué? Con tu Pacte desubicarás a Pedro Sánchez, pero cabrear a la Assemblea, a Biel Barceló y a sus terminales del norte, sería tu abismo. Está claro. Toca sobrevivir, al menos por cuatro años. Te lo decía: no somos nada.
___________

Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 10/3/2016.