MIQUEL NIGORRA OLIVER.
AQUEST ÉS ES TÍTOL DES LLIBRE que sa Fundació Jaume III presenta a Ciutat, escrit per Joan Font Rosselló i per Joantoni Horrach. Crec que és s’obra que tracta amb més profunditat sa problemàtica de sa llengua a ses nostres Illes amb totes ses engronsades polítiques que hi ha hagudes en aquest darrers quaranta anys. És un complement bàsic de s’altre llibre Un model lingüístic per ses Illes Balears publicat l’any passat, redactat per Xavier Pericay i per sa Fundació. Aquestes dues obres justificarien per sempre, inclús sense fer res més, s’existència de sa Fundació Jaume III.
Val la pena lletgir es llibre amb atenció. És una obra d’un contengut històric important. Entra de ple en sa problemàtica de sa llingüística i de sa política amb un nivell de coneixements indiscutibles. Es baix nivell cultural de sa nostra ciutadania i sa matraca que dóna es catalanisme pot fer que molts de lectors passin des llibre. Joantoni Horrach creu que en molts de casos es llibre tendrà es silenci per resposta. Jo crec que no tendran gaire ganes de pegar cap envestida grossa an aquesta obra, perquè en Font i n’Horrach els guanyen de molt. S’estimaran més seguir grunyint per ses voreres amb qualque insult i rossegant d’això d’això sa seva brusca.
Ets autors des llibre passen pes sedàs ses ideologies que estan damunt sa taula i també sa llista des personatges que han tengut protagonisme en aquesta lluita. Sa llista més llarga és sa des pancatalanistes mallorquins que sempre han disfrutat de ses ajudes ideològiques i sobretot de ses econòmiques de Barcelona, per sa via de s’Universitat.
També trobam polítics mallorquins que estimen sa nostra terra i sa nostra llengua, que no eren catalanistes i que se varen equivocar fent sa farina blana per no tenir una clara visió de s’estràtegia de s’enemic. Així vàrem optar per postures més suaus i poc compromeses. A s’altre extrem trobam Jaume Sastre que ho tenia clar quan demanava es «barco de rejilla» per tot es forasterum. És vera que tot lo d’en Sastre feia pudor a persecució ètnica, però no enganava ningú.
Tòfol Soler, fent sa mitja mordala i sense agafar es tirany més dret d’en Sastre, amb un poc de voltera volia arribar an es mateix redol, a poc a poc i a les bones. Aviat li varen afinar sa coa i va durar dos dies de President. Diuen que encara li senten cantar aquella cançó, Un dia em digueres sí / i lo endemà m’enganares, / sense deixar-me tenir / s’alegria d’es coní / ni es consol de ses donades.
Sa clau de Sa norma sagrada és que darrera es problema lingüístic hi ha sa política expansionista de Catalunya que se vol empassolar ses nostres Illes com si fossin caramel·los, i sa millor forma de conseguir-ho és s’arma de sa llengua. Perquè ses armes que sa Generalitat va provar pes mes d’agost de l’any trenta-sis, ja no s’usen. Ara sa política expansionista se presenta amb claredat, però s’intenta dur a terme d’una forma gradual per arribar an es final a conseguir s’objectiu de lo que diuen es Procés.
Hi ha negocis foradats i altres que ho pareixen, però sempre suren per molt d’estropeig que hi hagi, com es negoci d’aquell porquer de son Caliu que feia ballar pessetes dins un garbell i amb això hi havia arribat a ser s’homo més viu de dins Son Serra, com diu sa cançó d’en Pep Gonella, aquell fabulós personatge, que retreu es llibre de Sa norma sagrada. S’èxit des porquer de Son Caliu és comparable amb so que tenen es nostros catalanistes que han inventat un negoci que s’haurà d’estudiar en es màsters de Harvard i que està inspirat en es que tenen es qui fan córrer es cans darrera sa llebre dins es canòdrom i que mai la podran aglapir perquè sempre anirà vint passes envant.
Es nostros amos des cans, científics i especialistes amb tot es negoci de sa llengua, fan anar a tot es personal afuat darrera sa llebre des castellà per figurar que li poden arribar, sabent que du tant avantatge que mai l’agafaran i per lo tant es seu negoci mai tendrà fi. Amb aquesta comèdia mai s’acabaran ses justificacions per demanar subvencions. Això, que és bo pets amos des cans, és dolent per tots es nivells educatius de sa nostra comunitat. No diguem res des nivell d’anglès que podren tenir a ses nostres illes a no ser que es pares tenguin medis econòmics suficients per enviar-los qualque any a Anglaterra o que sàpiguen fer ballar pessetes dins un garbell, com es porquer de son Caliu.
Mos hem de mantenir alerta i orella dreta. No mos podem fiar de ningú. N’hi ha molts que encara fan sa farina blana. Una de dues: o són curts de gambals i no hi veuen dues passes enfora o són uns vertaders traïdors a sa nostra terra i a sa nostra vertadera identitat illenca, disposats a vendre s’ànima an el dimoni fent costat an es procés anexionista català per arribar a sa Catalunya Gran. Tot lo demés és cercar na Maria per sa cuina.
__________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 14/4/2016.
