Categoria: Articles d’Opinió

Vet aquí un cartell que hem trobat a s’Hospital de Sant Joan de Déu de Palma però que podríem trobar a la Vall d’Hebron o a s’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Talment. Està escrit en un barceloní estricte, sense cap concessió a ses modalitats insulars que defensen es nostro Estatut i sa Llei de Normalisació lingüística (1986). Cap ni una. Barceloní de cap a peus. Efectivament, es lèxic es ben continental (portes en lloc de dus) i s’estructura sintàctica també: cal que se podria adaptar com és necessari que (o convé que). I encara que “treure-se” i “llevar-se” una peça de roba són equivalents, a Mallorca solem dir “llevar-se es guants”, no “treure-se es guants”. Morfològicament, veim també que s’empra es pronom feble “et” i sa combinació pronominal “te’ls” quan en mallorquí mos estimam més dir “te” i “els te”, es canvi d’orde des complement directe i indirecte que només feim a Mallorca i que està en desús perquè s’està perdent entre sa jovenea. Finalment, clar, s’article salat no compareix per enlloc.

Aquest mateix cartell, en bon mallorquí, seria: 

Fins i tot si dus guants, 

Quan els te llevis, és necessari que te rentis o te desinfectis ses mans

No és tant mal de fer, ¿a què no?

Molts de tècnics lingüístics solen mostrar sa seva inseguretat i sa seva falta de coneixements optant sempre per aquella paraula més allunyada de lo que han sentit dir tota sa vida. Es motiu és que aquests correctors que habiten dins ets organismes oficials parteixen de sa falsa convicció que es parlants tenim una inclinació innata a “xerrar malament”. És lo que passa amb sa paraula “cartó” que, com que s’assembla massa an es castellà, molts d’ells ja la consideren incorrecta només per això. Van ben errats de comptes, els pobres.

Assuquines teniu dues imatges que, en principi, podrien provocar confusió respecte des parell “cartró/cartó”. Sa primera correspon a un contenidor de s’empresa pública EMAYA que mos convida a tirar-hi, a part de paper, “cartró”. S’altra correspon a una paperera que podem trobar en es Campus de sa UIB i que mos convida a tirar-hi “cartó”. ¿Com quedam? Tots dos són termes equivalents i correctíssims que podem trobar a sa segona edició des Diccionari de la Llengua Catalana(DIEC2). Per tant, no hi hauria d’haver cap objecció perquè a Mallorca utilisem sempre sa paraula que sempre hem dit: cartó. Qui s’equivoca, en aquesta ocasió, no és sa UIB sinó EMAYA que, en lloc d’usar sa variant mallorquina, torna a optar, per mímesi i per mor de s’habitual veneració cap a tot lo que ve de Catalunya, per sa paraula més allunyada an ets usos corrents de Ciutat.

De fet, hi ha moltes altres paraules parescudes a “cartó” que es correctors lingüístics arraconen pensant que són “barbarismes” però que no ho són, ni tan sols pes primcernut Institut d’Estudis Catalans ni pes nostros savis universitaris. En es nostro citadíssim “La llengua catalana a Mallorca: propostes per a l’ús públic” (1999, Ed. Consell de Mallorca), es professors univeritaris Antoni I. Alomar, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera i Joan Melià adverteixen sobre sa validesa de formes com “cartó” que, “de vegades, per desconeixement, són considerades incorrectes, i per això, injustificadament marginades de l’ús oficial. D’entre les més freqüents hi ha: cartó, murta, caragol, carabassa, cementeri, coa, depòsit i depositar, embós i embossar, desfrès/desfressa/desfressar, clotell, clotellada…” (pàg. 67). Per tant, no és necessari escriure “cargol”, “cementiri”, “cua”, “disfressa”, “dipòsit” o “clatell”. Ho podem escriure talment com ho hem dit sempre.

Avui en dia tothom pren dreceres per fer ses coses. Esser lent però segur, ja no s’estila. Fer via, anar com un llamp per conseguir lo que sigui brunint, tot d’una, “ja mateix” (com diuen ets al.lotots) i no haver d’esperar fins an el Sant Adveniment, això és lo seu! A sa manera des fast food tot se fa a la curta i sense un polsim de reflexió, si és possible. Sense gens de coneixement, vaja. I és que tota persona que se vol moderna ha de tenir es cap com un ordenador, allò des feed back: estímul/resposta ha d’esser sa tècnica. Sense pensar-hi.

Si mos posen davant un exercici que requeresqui reflexionar, tenir responsabilitat o fer sa més mínima returada, en fugim com de sa pesta. No tenim ni gota de paciència; ni gota de ganes de perdre es temps pensant, deduint o examinant sa qüestió de davant es morros.

Jo crec que és idiosincràsic això de fer embustes per tenir lo que volem ipso facto, pes camí més curt. I me referesc a molts de camps de sa vida, quan xerr d’aquesta metodologia que contradiu es tòpic de s’Illa de sa calma. Fer doblers fàcils; aprovar ets exàmens amb trampes, esquivar imposts… sa taringa seria bien llarga i mos hauria de fer empegueir. Així, no anam!

Hi ha massa gent que li ha agafat es llis an aquest mètode de fer trucs i baldufes. Emperò, per molt que el món faci voltes a tota, com si en lloc de 24h en tengués la mitat, noltros hem d’aguantar metxa i posar esment a qualsevol assumpte que manegem. En som responsables davant la jovenea que puja sempentejant.

Qui mos ho hagués dit… s’instal·la a Mallorca un nou comerç, Aldi, amb seu a Alemanya, i no té cap altra idea que calcar es mateixos ròtuls que utilisa en es Principat de Catalunya. De sa mateixa manera que no mos passaria pes cap rotular en mallorquí a Catalunya, tampoc té sentit fer-ho en barceloní a Balears. Sí, barceloní i no estàndar perquè “arena” i “moix” són termes perfectament estàndars, no diguem ja si mos referim a un públic mallorquí.

Aquesta vegada sa capbuitada ha estat escriure: “Sorra per a gats perfumada” . Pentura qualque banastre d’aquests que no mira TV3 se podria pensar que fa referència an es gat que arreplegà es darrer pic que va sortir de festa. Perquè a noltros, sí que mos agrada anar perfumats quan sortim de festa, encara que acabem ben gats.

Ironies a part, hem de dir que allà on es moixos –que no gats– fan ses seves necessitats se’n diu arena, un terme, tot sigui dit, absolutament correcte, admès pes DIEC2 i que, fins i tot, qualcun des nostros filòlegs de sa UIB (en Jaume Corbera, exactament) ha aconsellat en detriment de sorra, en principi un localisme barceloní i que a Mallorca, segons Corbera, manté es significat, poc freqüent avui en dia, de “llast”.

“Arena perfumada per moixos”  seria sa millor manera de rotular aquest producte tan necessari per una bona higiene de sa mascota felina i que, ara sí, s’adequa an es context mallorquí, que en això i no en res més consisteix sebre usar es registres.

Això és una notícia que ha sortit avui divendres, dia 22 de maig, a sa web des diari Ara Balears (www.arabalears.cat). Com saben, Ara Balears és sa sucursal balear des diari Ara i per tant lo lògic seria que s’adaptàs a sa manera de xerrar des mallorquins i balears en general, tal com indica es nom des diari. D’això se’n diu emprar es registre adequat, ells que tant bravegen de registres. Al manco a nivell de lèxic, una adaptació, sa lèxica, que no contempla cap desviació respecte de sa normativa de s’Institut d’Estudis Catalans i que és simplement qüestió de posar-s’hi i tenir una mica de voluntat. És ver que darrerament veim que sa seva directora, Cristina Ros, és una miqueta més sensible cap an es postulats que defensa sa nostra fundació. A qualque article d’opinió seu recent, hem comprovat que Cristina Ros empra de vegades “qualque” en lloc de “algun”, o conjuga sa paraula “veïnats” amb sa de “veïns”, recuperant s’esperit de mescladissa de mallorquí i principatí que defensaven fa uns anys es nostros savis universitaris. Ja saben, s’ideal des nostros filòlegs catalanistes era una comunió d’esperits –sentimental, cultural, lingüística– entre es parlants des diferents territoris des domini lingüístic. Per això, preconisaven que aquí usàssim de forma indistinta “gat” i “moix”, sempre que es catalans fessin lo mateix. Una ingenuïtat que fa plorera, o peguera si voleu, perquè sa realitat a sa que hem assistit durant ses dues darreres dècades ha estat que catalans i valencians han anat a la seva, elaborant un model de llengua estàndar regional centrat en ses seves respectives formes de xerrar. Ets únics betzols que no hem anat a la nostra, diríem, hem estat es balears, entabanats davant tot lo que mos arribava de Barcelona, fins an es punt d’acceptar un estàndar de base totalment barcelonina. Mentrestant, a València i a Catalunya feien exactament lo contrari. De ses herbes molles…

I és que, com a mínim, s’Ara Balears podria utilisar lèxic balear, totalment normatiu d’altra banda. Podrien prendre llum de na Pintora d’IB3, on ja fan es Temps en mallorquí. Perquè es titular “Núvols i algun xàfec a les Illes” pareix una frase extreta de s’Ara, però es que s’edita de Barcelona, no es que s’edita a Ciutat. No se poden dir més catalanades amb més poc espai. Tots sabem que aquí no deim “núvols” sinó “niguls” (DIEC2, DCVB), com tampoc “xàfec”, que podríem substituir per “barrumbada” (DIEC2, DCVB), per exemple. Tampoc empram s’indefinit “algun”, almanco a Mallorca, on deim “qualque” (DIEC2, DCVB). “Nigul”, “barrumbada” i “qualque” són paraules que un pot trobar en es Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), però també en es DIEC2, es Diccionari de la Llengua Catalana. Segona Edició, sa quintaessència de sa sagrada Norma i de sa Correcció absoluta. Però, per si no bastàs amb tot això, Ara Balears remata s’endiumenjat amb s’habitual “a les Illes”… sense sebre exactament a quines illes se refereixen, si a ses Illes Canàries, ses Illes Gregues o ses Illes Malgrats.

No mos cansarem de repetir que es verbs declinats a la mallorquina són totalment normatius i admesos per s’autoritat en sa matèria, s’Institut d’Estudis Catalans. De fet, sa morfologia verbal és un des pocs elements que es nostros estandarisadors a ultrança solen adaptar a ses modalitats insulars. Des poquets. Per això, mos ve de nou que personatges públics de Balears caiguin encara en catalanades tan ferestes com ses que podem trobar en aquesta imatge, agafada de sa web de Podem per Palma (http://www.podemperpalma.com/).

Carlos Saura León va ser elegit secretari general de Podem per Palma fa cinc mesos. Vet aquí sa seva carta de presentació. Saura escriu en un plusquamperfecte català estàndar, tant perfecte i barceloní que ni tan sols s’ha dignat a eliminar sa desinència “–o” de sa primera persona des present d’indicatiu, una característica tant singular des balear que fins i tot un professor com Gabriel Bibiloni –s’artífex d’eliminar s’article salat des carrers de Palma i partidari d’un registre estàndar unificat an es màxim– considera que s’ha de mantenir. Idò bé, en Saura, ni això. Llegesquin sa bio d’en Saura: “sóc”, “tinc”, “sóc”, “parlo”, “sóc”, “compto”. ¿Ningú li ha explicat an en Carlos que també se pot dir “som”, “tenc”, “parl” o “compt”? ¿O és un empelt de Barcelona –va néixer a Palma però estudià a Barcelona– que vol arrelar a Mallorca? Si vol arrelar a sa Roqueta, es secretari general de Podem per Palma hauria de començar a xerrar com es mallorquins. I a escriure-hi. Al manco, una miqueta. Necessita un reciclatge urgent a ses nostres modalitats.

Un des pocs elements que es nostros estandarisadors a ultrança solen adaptar a ses modalitats insulars sol ser sa morfologia verbal. Però amb excepcions. Una d’aquestes excepcions és s’imperatiu “fes-te” (fes-te voluntari, per exemple) que a Mallorca sona estrany i impostat. A Mallorca, deim “fe’t voluntari”, una forma admesa per sa normativa però que, sia per desconeixença, sia perquè creuen que és incorrecta, es nostros tècnics i assessors lingüístics mai de la vida usen. Ni es llibres de text teòricament adaptats a ses Illes Balears ni tampoc, com veim, s’Assemblea de Docents a s’imatge que adjuntam i que fa un parell de dies podíem veure encara a sa seva pàgina web.

Però hi ha més arròs en aquesta imatge que demostra que ets ultracatalanistes, que matarien per defensar es dogma de sa Norma, solen tenir un domini de sa llengua bastant precari. En primer lloc, hi trobam una falta d’ortografia. No hauria de ser “per la marxa” sinó “per a la marxa”, llevat que s’Assemblea hagi adoptat es criteris de sa Fundació Jaume III, cosa que mos faria més contents que un pasco. Sa normativa fabriana distingeix “per a” (“para” en castellà) de “per” (“por” en castellà), una concessió que Fabra va fer an es valencians, ja que ni a Barcelona, ni tampoc a Balears, s’ha pronunciat mai “per a” ni en posició preverbal (“per cantar”) ni abans de sintagma nominal (“per sa marxa”). Per això, en es Llibre d’estil de sa Fundació Jaume III, “Un model lingüístic per ses Illes Balears” (se fixin, “per ses Illes…” i no “per a ses Illes”) recomanam utilisar sempre “per”, tal com recomanen, per cert, molts de filòlegs catalans crítics amb sa normativa fabriana.

A s’informació de s’Assemblea hi trobam, per afegitó, una altra catalanada, a part de s’esmentada “fes-te” en lloc de “fe’t”. “Donar un cop de mà” no ho havíem sentit mai fins que TV3 va començar a influir damunt sa nostra manera de xerrar. Aquí dèiem “ajudar, aidar, col·laborar o donar una mà”. An es nostros padrins “un cop de mà” els hagués sonat a un cop de puny o a una embestida de la mar.

Segur que encara recorden una de ses darreres catalanades. Era s’història d’un algaidí que anava a una estació de servici de Palma i allà s’encarregat, un català de Girona, li demanava què feia, mentre li mostrava un cartell on apareixia s’expressió “fer benzina”. S’algaidí havia d’aclarir-li llavors que a Mallorca no se fa benzina, se posa. I, a continuació, havia de precisar-li també que a Mallorca un cotxo no s’engega, se posa en marxa.

Per desgràcia, no pareix que s’arabalears.cat mos llegesqui. I, si per ventura mos llegeix, lo que és segur és que no mos fa gens ni mica de cas. S’imatge que tenen aquí devora –i que poden veure aquí ampliada– correspon a una notícia publicada deu dies enrere. Està datada a Atenes i és molt probable que l’hagi escrita un periodista català pensant en s’edició catalana des diari. Però vet aquí que ha sortit també a s’edició balear. Són ets efectes de considerar que lo que val per Catalunya val també per València i ses Balears. Idò no, no val. Perquè aquest titular, que en català significa que Syriza posa en marxa es pla, a qualsevol banda de ses Balears significa exactament lo contrari: que no el posa en marxa, que el se lleva de damunt i l’envia allà on no hi plou.

N’hi ha que repetim i denunciam dia sí, dia també que es procés de substitució de ses nostres modalitats per un estàndar de base barcelonina –procés emprès pes filòlegs pancatalanistes i ses seves corretges de transmissió mediàtiques i educatives– no té aturall. Que de cada vegada resulta més visible, més intens, més descarat. I no fa falta afegir que exemples com es que avui reproduïm mos donen tristament sa raó.