Categoria: Altres Documents

Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, sa realitat és que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb aquest nou assaig, Es cristians d’Al-Mayûrqa, que presentàrem ahir, s’autor grata més endins i s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o mossàrabs) dins es món musulmà. Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest assaig en quatre parts, que anirem publicant aquesta setmana i sa pròxima. Ahir publicàrem sa primera part. Avui, sa segona.

S’origen paleocristià de Lluch abans de sa conquista (II de IV)

Es cas de Lluch és interessantíssim. Amb ses seves virtuts de relativa inaccessibilitat geogràfica, aquell entorn gairebé despoblat hagués estat molt propici com a lloc de congregació de cristians, amb un més que possible ús de ses coves pes cult i d’un més que probable destí de peregrinació per part des parlants des natural balearium eloquio o romanç mallorquí, extraordinàriament convergent amb so romanç de la resta d’illes. Avala aquesta tesi (compartida pes cronista des santuari, s’historiador Josep Barceló) d’un origen extraordinàriament antic de Lluch (‘Lucus’) es registre escrit que revela un origen anterior an es de sa llegenda hagiogràfica (en poques paraules, convenientment ‘inventada’) de sa primitiva capella mariana. Existeix un ample consens entre ets experts que s’indret era considerat com un lloc sagrat des de feia molt de temps, que situa sa miraculosa troballa 19 anys després de sa conquista, però és que sabem que sa talla original era paleocristiana, de fusta, i que poc després un tal Valentí Ses Torres (sí, en es segle XIII ja surt documentat s’article sibilant o ‘salat’) fa objecte de llegat testamentari a sa capella mariana, i poc després, en Guillem de Sa Coma, cansat de ses molèsties que li ocasionaven es numerosos peregrins que acudien per ses seves vigílies, torna es bocí de terra que enrevoltava s’original capelleta a son antic propietari. No és possible que des de sa desocupació sarraïna de Lluch el 1231 per gràcia del Temple fins a 19 anys després, en es context d’una Mallorca encara per colonisar, aparegui de forma sobtada un contingent tan important de peregrins amb destí a un lloc concret de tan difícil accés, vinculat amb restes de rituals molt anteriors, sense que hi hagués una tradició cristiana prèvia, tal com indica sa naturalesa de sa talla paleocristiana original.

Lluch és un altre argument de força per defensar sa tesi de sa presència a sa Mallorca islamita des cristians. També ho és es testimoni des savi moro del Regne taifa d’Al Mayûrqa que en es segle XI testimonia sa presència d’una majoria de gents cristianes, parlant en es seu romanç mallorquí. Aquest valuosíssim testimoni, a més, fa referència directa a sa llengo, de modo que el deixam pes capítol dedicat as balearicum eloquio.

Es fet és que, després de sa dominació vàndala i bizantina, entre es segles VIII i IX a Mallorca governa un nét de Carles Magne, el Rei Bernat, que durà s’occità amb sa seva cort i regna fins sa seva mort l’any 814. Aquest fet fou conseqüència de sa petició d’auxili des balears as mateix Carles Magne l’any 709, quedant baix sa seva protecció, tal com certifica es biògraf de s’emperador a ‘Annales Reine Francorum’. Es balears cristians, combatran durant tot aquest temps ses diverses ‘ràzzies’ musulmanes que fan incursions a ses illes. Ets Omeies d’Al-Andalus no s’establiran fins que passi gairebé un segle, quan després de 1000 anys d’evolució des llatí s’inicia un domini sarraí, que mentres a sa península dura fins a sis segles aquí ho farà només tres-cents anys, un lapsus dins sa nostra mil•lenària història que inclou es 25 anys d’influència almohade. Sa crònica de Al-Zuhri de s’invasió musulmana duita a terme pes general Issam al-Khawlan esmenta es cristians -diu que s’illa està molt poblada per rums (‘romans antics’, cristians)- i no fa pensar, contràriament a sa conquista aragonesa, en cap episodi apocalíptic, genocida, repressiu o de persecució sistemàtica cap a sa població nativa.

Però és que, per afegitó, coneixem bé sa societat d’Al Andalus, des qual Balears se converteixen en ses seves illes orientals. Aquesta societat inclou es sarraïns (que es divideixen en àrabs i berbers), un contingent important de cristians que esdevenen mossàrabs (disfrutant en ocasions d’un estatus social ben important i reconegut), es col•lectiu jueu (que, gràcies an es seu auxili financer, seran protegits pes reis cristians, com havien estat consentits pes sarraïns) i ets esclaus a sa base jeràrquica. Sa presència de tots aquests grups socials després dets episodis iniciats el 1229 és un fet, passant ets oprimits a ser alliberats i es lliures (es sarraïns) a ser esclavisats fins a sa seva conversió, maldament molts d’ells (com és es cas des col•laboradors i es que s’entreguen com a fruit de certes capitulacions pactades) adquireixen inclús es permís de conservar ses seves possessions. Amb so temps sa majoria adquirirà nom cristià, però, com hem vist en es primer assaig d’aquest treball, hem esmentat un bon enfilall de llinatges semítics que, encara que se n’hagin perdut molts al llarg des segles, encara avui en dia en conservam una bona grapada. Des jueus, que a Ciutat de Mallorca seguiran ocupant es Call, tots acabaren adquirint nom i llinatge cristià, lo qual contribueix a s’equívoc que molts de llinatges actuals són de descendents catalans, quan tenen es seu origen en sa conversió d’un natiu. Tenim s’exemple de s’anomenat Mestre Jaume de Mallorques, més conegut com Jafuda Cresques, que hagué de convertir-se per mor de sa pressió sobre es col•lectiu jueu agafant es nom de Jaume Riba.

Però ets esclaus d’Al Mayûrqa, es més desafavorits dins sa jerarquia social d’Al Andalus, són d’una importància cabdal. És lògic inferir que sa majoria d’esclaus serien també natius cristians, donat que a s’illa invadida ja n’hi havia i així no s’havien d’importar d’altres bandes, amb lo qual, tot sumat, donaria un percentatge de cristians molt elevat, i encara més de natius de totes ses castes.

Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, sa realitat és que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb aquest nou assaig que presentam avui, s’autor grata més endins i s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o mossàrabs) dins es món musulmà. Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest segon assaig en quatre parts, que anirem publicant aquesta setmana i sa pròxima.

Es cristians d’Al-Mayûrqa

Toni Cantarellas

Romanalles des cristians durant sa dominació sarraïna (I de IV)

A s’assaig publicat fa un parell de mesos en aquesta tribuna (Es mite de sa tabula rasa) vàrem parlar de sa continuïtat des llegat d’un importantíssim col•lectiu musulmà que roman a Balears i que se convertí a sa fe catòlica després de sa conquista aragonesa, campanya que s’ha d’avaluar dins es context general de sa Reconquista hispànica, de sa qual en Jaume I d’Aragó manifestà vàries vegades que volia significar-se com un gran protagonista. També vaig parlar de s’antiga comunitat jueva i des mossàrabs, així com des meus dubtes sobre sa possibilitat d’un repoblament gairebé exclusivament ‘català’, terme que d’altra part, apareix documentat per primera vegada només un segle abans a una crònica mallorquina: ‘llibre mallorquí de ses gestes il•lustres dels pisans’. Però és arribada s’hora de parlar des cristians, de sa més que plausible possibilitat de sa seva romanalla amb sos seus cultes, es seus costums i es sa seva natural llengo romanç, un llatí que, haguent evolucionat paral•lelament an es romanços des continent a partir des segle I aC hauria sofrit, dins un context aïllat, un recorregut de molt més d’un mil•lenni. Deixarem pes pròxim assaig es tema des Balearicum Eloquio(sa parla) per passar a tractar ara es des cristians d’Al Mayûrqa (es parlants).

Abans d’entrar en matèria, vull puntualisar que sa línia que separa es mossàrab des cristià pròpiament dit és molt fina i relativa. Es terme ‘mossàrab’, de ‘must’arab’ (casi àrab o arabisat) designa es cristians que romangueren dins territori musulmà sense convertir-se però adoptant aspectes de sa cultura andalusí, inclosa sa llengo àrab, mantenguent, però, an es mateix temps, es seu romanç i ses seves creences religioses. Si s’haguessin convertit a l’Islam, ja no serien estrictament mossàrabs sinó ‘muladí’, o sigui, apòstates des cristianisme.

Tot apunta que es cristians, en sentit rigorós o bé mossabirisats, foren consentits sa major part des temps de sa nostra època musulmana fins a s’arribada dets almohades, quan amb molta probabilitat molts s’amagaren i sa majoria se convertí per guardar ses aparences, professant es culte catòlic d’amagat. Un d’aquests indrets de reunió seria es santuari de Lluch, des llatí Lucus, en sa seva accepció de ‘bosc sagrat’. Sa talla original de la Mare de Déu de Lluch, en fusta, era paleocristiana, un dets icons de cult marià (juntament amb senzills crucifixos) anteriors a l’any 1229, amb el nin Jesús amb un ocell en lloc d’un llibre, essent substituïda per sa de pedra (morena –una autèntica Verge templària-) en es segle XV i restaurada el 1884. Sa llegenda hagiogràfica de s’invenció de la Mare de Déu de Lluc és un mite que presenta una concepció simbòlica i convenient de s’història promoguda en es segle XVII per exaltar sa seva devoció (Dr. Gabriel Seguí i Dr. Gabriel Camps); també apareix en ‘El Llibre del Repartiment’ sa Cova de Sant Martí, cova/santuari on immediatament se va instal•lar una capella. Sa tradició assenyala que va servir de catacumba pes cristians de sa Pollentia paleo-romana, i és ben probable que a s’època de sa Taifa balear pogués fer es mateix servici. No hi ha cap dubte des seu ús per s’evidència d’algunes senyals de s’antiquíssima escala que condueix a s’interior, on s’aprecien gravats d’estil romànic, estil que comprèn es segle X fins es segle XII, just es període sarraí a Balears. Sa cova està al descobert, en es centre hi ha es pou i sa capella se troba a l’esquerra de sa cova. Moltíssimes coves, com ses d’en Galileu -Selva- pogueren ser lloc de culte cristià durant aquest període, així com qualcuna de ses basíliques paleocristianes que romanien en peu. As cap i a la fi, sa fase almohade només va del 1203 al 1229: vint-i-sis anys d’intolerància que difícilment pogueren acabar amb sos mossàrabs i es cult cristià.

Com veurem, es propi ‘Llibre des Fets’ testimonia sa presència de mossàrabs, però a més tenim un caramull d’informació sobre esglésies, ermites i basíliques algunes de ses quals s’utilisaren fins entrada sa dominació àrab. Damunt moltes d’elles, es musulmans aixecaren mesquites que llavors foren reemplaçades per temples cristians. Damunt altres, en canvi, es propis nouvenguts aixecaren esglésies en aquell mateix segle XIII de ses quals en queden moltes de distribuïdes per tota sa geografia balear en diversos estats de conservació. Gairebé totes daten des període bizantí (a partir des segle V), promogudes per s’Emperador Justinià, a qui esmentarem a s’article dedicat as ‘balearicum eloquio’. Lo interessant d’aquests temples cristians és sa característica observada com a constant a quasi totes aquestes edificacions: es seu vincle amb assentaments pretalaiòtics s’antigor des quals se remunta de vegades an es primers habitants balears, amb presència de pintures rupestres des període neolític aceràmic (5000 aC), talaiòtics (1500 aC), romans, musulmans i medievals. Aquest tret mos sembla altament interessant perquè demostra un continuum històric pes qual sa població nativa va anar evolucionat dins ets assentaments originaris i s’ha anat adaptant a ses circumstàncies des de s’alba des temps fins a s’actualitat.

Com apunten alguns estudiosos, es culte cristià, a ses darreries des període islàmic, se va desplaçar d’aquests llocs de cult a indrets clandestins (molts d’ells coves), alguns des quals donaren origen a ermites i santuaris molt tempranencs com es cas de Lluch. Per citar només algunes d’aquestes basíliques paleocristianes, totes relacionades amb ses nord-africanes, tenim ses de Son Peretó, Son Fadrinet, Cas Frares (on trobam un testimoni des ‘balearicum eloquio’ que més envant examinarem), Sa Carrotja, Son Bou (Menorca), es Fornàs de Torelló (Menorca), el Cap del Port de Fornells (Menorca), illa d’en Colom (Menorca), etc.

Sa minoria catalana

Juntament amb sos “batiats” que reberen sa carta de llibertat adquirint un llinatge continental que no se corresponia as propi, es llinatges semítics que romanen d’inequívoca rel sarraïna, alguns des jueus (després coneguts, molts d’ells, com a xuetes, que són bastants més que es setze que se donen com a tal) i qualcun conservat de mallorquins vells (presumptament mossàrabs –es professor de s’IEC, Joan Veny, té publicades unes consideracions ben interessants sobre es “balearicum eloquio” d’abans del 1229), se fa evident sa permanència d’una població nativa més que considerable, a un escenari on es percentatge de nouvenguts, es “catalans”, només representen sa minoria més majoritària, però una minoria as cap i a la fi.

Sa diàspora jueva del segle primer va dur a s’illa un col·lectiu jueu (s’altre ramal semític, més antic que es sarraí) que durant s’època musulmana va ser consentit en general pes paper que jugava a ses finances dins s’administració àrab. Durant sa major part de sa seva dominació, ets àrabs els acceptaren a canvide cobrar-los imposts especials. També consentiren as cristians, com ho demostra es fet que es conquistadors trobassin perfecta s’església de Santa Eulàlia. Un testimoni que sol incomodar moltíssim es catalanistes és es Capbreu d’en Nuno Sanç, on es venguts de s’actual Catalunya representen una autèntica minoria.

Arran de sa Conquista, i per sa mateixa raó (ses finances), es jueus foren respectats (com ho eren en es continent, on l’Esglèsia els demonisava però el Rei els protegia) de manera que conservaren al manco es seus noms originaris. Es gran cartògraf Jafuda Cresques n’és un de tants exemples. Sa conversió obligatòria d’aquest col·lectiu vendria amb s’edicte dels Reis Catòlics, i donaria com a conseqüència es fenomen ‘xueta’.

Entre uns i altres, sarraïns i jueus, romangué un important col·lectiu mossàrab. S’ha posat en dubte sa permanència de ses gents originàries de ses illes –o més bé, sa majoria d’historiadors l’han descartada- però això xoca frontalment amb ses evidències. Si no llinatges, existeixen ‘malnoms’ coetanis a s’època talaiòtica, com Costitx i altres que mostren una desinència similar (‘Caimari’ sembla derivar de Caius Marius, nom romà, com es principal llinatge Puigdorfila, que ve directament des llatí ‘Podio’). Però s’inapel·lable testimoni d’una connexió amb sos repadrins és sa ‘bassetja’, anomenada així a totes ses illes –i no amb so neologisme ‘fona’–. Bassetja o bassetgers tenen sa mateixa rel etimològica que es nom de ‘Balears’: Balé-Yaroh, o sigui, es mestres en s’art de llançar projectils.

Aquests tres grups ètnics de sa preconquista, sumat as fet de sa diversificada procedència des nous colons, deixen es concepte de ‘catalanisme’ en un feble i molt relatiu argument. S’importància historicista que se’ls ha donat és deguda a què prengueren llocs cabdals a sa nova administració i dins es clero, que tendria com a llengo un arcaic occità-llemosí que, en es continent, ja havia pres es costum d’emprar s’article alveolar (lalat) en substitució des sibil·lant o ‘salat’, derivant, a Catalunya, en s’actual ‘català’, i provocant a ses illes balears un autèntic divorci entre sa llengo escrita i sa parlada, que evolucionà durant segles i segles. Aquesta llengo parlada tenia, com una de ses seves referències, es natural ‘balearicum eloquio’ i va anar derivant cap as registre que podem observar a ses rondalles compilades per Mossèn Alcover, ben divergents des català ‘fabrià’ farcit de neologismes, castellanismes i gal·licismes. Comparin i ho podran comprovar. Es balear (mallorquí, menorquí, eivissenc-formeterer) és probablement sa llengo més arcaïsant de tota sa Romania.

Són, molt probablement, molts més es fills d’en Ben Abet i companyia que no sa descendència des colons pròpiament catalans. S’afirmació taxativa que “venim des catalans” és una afirmació no només relativisable: és simplista, grollera i mancada de tot rigor. A sa primera part d’aquest article s’ha esmentat sa permanència, sobretot a sa Part Forana, des llegat sarraí. Però en tot cas, si després d’aquestes raons hi hagués sa més mínima sospita, remata sa qüestió una sentència ben antiga que no admet disputa.

Davant s’Emperador Carles I de Espanya i V de Alemanya (nét dels Reis Catòlics), es mateix any de sa seva arribada a Espanya, a Valladolid concretament, s’ambaixador mallorquí Joan Crespí, en nom i representació de tots es Jurats del Regne de Mallorques, declara sa més sobirana vindicació d’independència i dignitat: “Los conquistadors del Regne som stats nosaltres mateixos qui romanguerem en aquell“, una expressió que romp amb plets passats i amb tota noció de catalanitat; és a dir, “Noltros, i ningú més que noltros, podem dir-mos balears, i sobre noltros, no hi ha ningú que puga vindicar s’honor d’aquesta condició –balear- ni aquesta terra“.

Molt abans (Privilegi de Gaeta) es Jurats del Regne de Mallorca ja s’havien manifestat en aquest sentit: “lo present Regne de Mallorques sia apartat hauent ses franqueses especials e en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya…”). Emperò es manifest davant s’emperador és, en termes identitaris i volitius, totalment taxatiu. Simple, pur. Diàfan com s’aigo clara que cau des torrent de Pareis, o com sa que brolla de ses Ufanes, o com sa des Bril.

 

Si volem ser fidels a sa divisa “siau qui sou”, no podem permetre ni sa més mínima concessió a certs corrents historicistes que tendeixen a oblidar una part fonamental des nostro passat ni hauríem de donar per bona una memòria selectiva que, determinada per certs prejudicis, fes lo mateix. Recordin Ben Abet (Bennassar) i tants i tants com ell. Senzillament, siau qui sou.

Sarraïns, jueus i mossàrabs

Des mossàrabs lliures, així com des sarraïns perdonats o alliberats as cap de poc temps (convertits i integrats perfectament dins sa nova societat), esdevengueren u enfilall de llinatges ben i ben mallorquins: Arabí (habitant des desert), Alomar (fill d’Omar), -Albertí és una temptació, però n’hi ha que diuen que prové d’Albert-, Arrom (-rumí- de Roma, cristià), Bibiloni (de Babilònia), Binimelis (fills d’en Malih), Bennassar / Benaser, etc (fills des gran Ben Abet, procedent de Bizanci i que romangueren a Mallorca), Femenia o Femenias (nom d’una alqueria), Gamundí (de s’àrab gamodí), Moragues (derivat de ‘moro’), Maimó (nom semític vàlid per ses dues branques), Mesquida (de ‘mesgid’, mesquita), Mas (talment, nom àrab), Massot (de s’àrab Mas’ud, diminutiu de mas), Massuti (derivat de Massot), Melis (des nom personal àrab Mahli), Massip, Moranta (segurament d’origen berber, de Mandor), Melià (derivat de s’alqueria de Malian o Meià), Moix (en català ‘gat’, en berber així talment), Salom (etimologia hebrea ‘arabisada’, com es topònim “Binisalem”, de Shalom, “pau”), Omar (vàlid per ses dues vessants semítiques. Normalment, sa tradició jueva ho escriu precedit de sa consonant muda H; es llinatge ‘Alomar’ seria una derivació), més tot aquell contingent que en es devenir des temps perderen sa rel des seus llinatges originaris per fer-se propis es des seus “padrins”, principalment dets Alemany, Font, Fuster, Gual, Togores, etc.

En aquests llinatges no derivats de sa conquista n’hi hauríem d’afegir altres que, al marge de s’ignorància imperant de sa gent en aquest camp, foren respectats pes sarraïns, com Xorrigo, Caimari, Fornari, Deià (‘Arrom’ designa tot un genèric pes cristians consentits) i un llarg etcètera, així com afegir es de s’altre ramal semític natural, es jueu, molt més antic que es sarraí o àrab.

Un altre testimoni inapel•lable d’aquesta permanència és sa cadència de ses cançons pes conró, llaurar, batre i més feines des camp. Més testimonis són sa cadència des glosadors, ets antics, senzills hàbits des nostros padrins (vestits a l’ample), sa nostra toponímia, es nostros llinatges, un munter de lèxic o es nostro eloqüent ‘trinxet’ en forma de mitja lluna.

Sobre això escrivia a finals 60 s’erudit estudiós de sa nostra història i costums, s’escriptor i editor Lluís Ripoll, en es seu article ‘Medina Mayurka’: “(…) Es caràcter mallorquí té cosa d’àrab; sa seva discutida negligència, sa seva proverbial calma, es seus trets fisonòmics són àrabs. Moltes de ses costums també. A s’idioma numeroses paraules provenen de s’àrab (…). Es cant des pagesos quan executaven ses feines des camp -encara amb ses lletres modernes- són també morunes. I així, res més parescut a un moro que un pagès, quan amb sa seva junta, ara a un camp o efectua sa trilla a s’estiua s’era, o entreté es seu temps baix s’ardorós sol de s’estiu cantant una melodia mallorquina de cadències del tot africanes. S’indumentària, avui perduda (però que roman en es folklore) era i és també àrab (…)”.

 

Amb aquest article en Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, s’afegeix a sa llista des nostros col·laboradors baix s’epígraf temàtic de Miscel·lània balear, tractant assumptes variats, sa major de ses vegades íntimament relacionats amb ses nostres illes i sempre en bon mallorquí. En aquesta primera col·laboració, mescla història i etnologia balear amb s’objectiu de revisar un personatge històric molt important que li serveix com a introduccció a unes interessants reflexions sobre ses circumstàncies i diferències de ses dues vessants semítiques que trobam en es llinatges mallorquins, hereus de dos des col·lectius de més antigor i que se remunten a abans de sa conquista de 1229. Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest primer article en tres parts que anirem publicant entre avui i dijous.

De com roman s’herència d’en Ben Abet i altres

El 1229-1230 (i anys successius) Mallorca patí una vertadera crisi. N’hi ha que ho volen veure com una benedicció, una espècie de venturosa catarsi; però obliden sa seva profunda dimensió tràgica. Molts d’innocents mayurqís foren assassinats en nom d’una creuada que, com totes ses des moment, era legitimada per sa doctrinal infal·libilitat del Sant Pare (Roma); i més encara si això s’avenia amb ses necessitats geoestratègiques i comercials d’un rei principal. Qui comandava aquí per aquell llavor tampoc era cap sant, però es llegat general des sarraïns dins sa cultura mallorquina, balear, se pot considerar tot un tresor que se conservà a pesar de ses tesis historicistes que volen convertir aquella fetxa en una tabula rasa en base a sa qual tot lo antic desapareix i se comença de zero. Això és fals. Convé recordar que des de no fa gaire contam amb una increïble i excepcional troballa que narra sa crònica des des punt de vista des vençuts: “Kitâb Tâ’Rîh Mayûrqa”, que prové des gran savi andalusí Ibn’Amîra Al-Mahzûmî, testimoni directe de sa feta. Vista sa desproporció de forces i sa matança a Medina Mayurqa, tant Ibn Sayrî com Xiuap de Xivert miraren de resistir es cataclisme per salvar tota sa gent que poguessin, fent-se forts a tres castells de sa Part Forana: Alaró, Pollença i Santueri.

Però és sobretot des gran senyor Ben Abet de Bullansa (‘Ibn Abbadd’) i Senyor d’Alfàbia de qui voldríem parlar aquí, acusat pes jhiadistes d’aquell moment, ets almohades, d’apòstata, enemistat amb es Vali i amb sos seus aliats ets esmentats almohades, es nom des quals, derivat d’amir al muminin, ‘prínceps des creients’, ja era tota una ofrena cap as mayurquis que tan sols volien viure en pau. Ben Abet era per sa majoria des poble una benedicció, i com a poc una esperança, s’única via de solució pes cataclisme que s’anunciava. Davant s’evident incompetència des Vali, havia decidit, guiat pes seu bon seny, que no tenia cap altra alternativa que pactar amb sos invasors per aconseguir salvar sa vida i sa dignitat des seus, que eren molts. Ben Amet va arribar a ser anomenat pes propi conquistador, gràcies a sa seva ajuda i aliança com a “Àngel de Déu“, excusant-li sa seva ‘pagania’ atorgant-li terres i salvoconductes per tot aquell que no oposàs cap tipo de resistència. Abans, es Vali havia intentat jugar a dues bandes. Havia desafiat amb un “mal negoci” el rei aragonès rompent així es virtual pacte de “no-agressió” i proporcionantas mercaders catalans s’excusa perfecta per una conquista aragonesa. Aragó, interessat en s’invasió i en es seus rèdits, arrasà Ciutat i la va tenyir des vermell de sa sang des vençuts, dones, nins i vells inclosos. En Yahya va ser un irresponsable, i d’això en donen fe tant ses cròniques cristianes com ses musulmanes, i no hi ha volta de fulla. Però allò no justificava de cap manera sa matança que se va dur a terme a Palma.

D’una manera molt més pragmàtica, sàvia i humanitària, es gran senyor Sidi Ben Abet també jugà a dues bandes: mentres sa seva mesnada combatia es Vali en qualitat d’aliat de s’aragonès, se’n beneficiava des salvoconductes que li donava el Rei cristià, ajudant, an es mateix temps, a muntar sa resistència en ets esmentats castells i organisant un virtual califat a ses rodalies de Pollença per enviar cap allà molts de ciutadans temorosos a la vista des genocidi de Medina Mayurqa. De Pollença molts passaven després a Menorca (Minurqa) o Argel. Ben Abet, amb so seu comportament ambivalent, posava en perill son propi cap per mor d’aquest dualisme en es qual mai va renunciar en nom d’Alà. Ben Abet va conseguir vèncer aquell moment de crisis conservant part de ses seves possessions i romandre com un ‘intocable’ a sa seva illa, donat que era coralment mayurqí. Es seus fills, irremissiblement condemnats a adaptar-se an aquell nou món, adquiriren es reconegut llinatge de BENNASSER i disfrutaren de prosperitat, fama i d’una molt prolífica descendència que no fa més que honorar i engruixar es llistat de llinatges semítics deutors d’aquell llegat.

Abans de morir, Jaume IV havia designat com a successora sa seva germana Elisabet, que seguiria lluitant per recuperar es tron a través de diverses temptatives i gestions diplomàtiques. La Reina titular de Mallorques, Comtessa nominal del Rosselló i de la Cerdanya, moriria finalment el 1406 a Montpeller, un des tradicionals bressols de sa nostra Casa Reial.

Jaume IV va posar es mateix esment que son pare a s’hora de deixar ben clara sa qüestió successòria: el 16 de febrer del 1375, moribund a sa seva cambra de sa casa de l’Arxidiaca de Sòria, fa cridar es senyor notari i principals testimonis, com son parent el Comte de Medina i son confessor. Abans de registrar ses seves paraules, es notari esmenta sa seva situació: “…gravemente enfermo y yaciente en la cama, pero sano de entendimiento, manteniéndose plenamente en su buena memoria y sano recuerdo de su propia mente, disfrutando de buena e inteligible habla e inmejorable sentido (…)”, i més endavant prologa ses paraules del Rei, que foren en son natural mallorquí, amb aquest paràgraf: “Pronunciando el mismo señor rey testador con el oráculo de su voz, bien y inteligiblemente, las palabras subscritas, en su idioma, a presencia manifiesta y pública audiencia de nosotros, el notario y testigos, y siendo nosotros, los notario y testigos subscritos, presentes, oyentes, inteligentes, notantes y recitantes, publicó, dijo y recitó de palabra todas estas deliberaciones”:

“He aquí lo que os digo a vosotros, presentes ante mí, si en esta enfermedad transito de este mundo, dono, lego y dejo a la muy estimadísima hermana y heredera mía, señora Elisabet, Infanta de Mallorca y Marquesa de Montferrat, toda mi herencia, el reino de Mallorca y los condados adjuntos del Rosselló y la Cerdanya, y mi derecho sobre Montpeller y toda su baronía, dinero, joyas, bienes y objetos, y todo aquello que tengo y poseo, debería y debo poseer de derecho y de hecho en este mundo, y todo aquello que, siendo mío, se encuentra o dice ser  y encontrarse en poder de cualquier otro (…) porque bien confío en ella (…) También, porque ella casi todo lo bien que yo conoce mis hechos y proyectos (…), reclame para si, tenga y disponga como cosa suya mis derechos y cualesquiera acciones (…) porque toda la carga presente le impongo, y carga sobre su espalda (…) porque confío en ella más que en otra persona del mundo; pues todo lo que tengo en Nápoles, en Aviñón y en otros lugares en cualesquiera partes del mundo, quiero, determino, ruego y declaro que deben ir hacia ella, y que prevengan en poder suyo según su ordenación y disposición; y aunque sea mujer, esto no sea impedimento si en algo esta condición e intención mía se opusiera al derecho de algún otro, porque no tengo a nadie más próximo por la sangre ni más querido por el afecto, ni de quien confíe que más procure por mi bien y conozca mejor mis obras [creu i firmes notarials]. En Soria, a 16 de febrero de 1375”.

Queda per un pròxim article sa biografia de la Reina Elisabet (Ysabillis, regina Mayoricorum), així com s’irresolta qüestió dinàstica, que passa per sa nissaga des fruit de sa legítima Casa de Mallorques i sa des Paleòlegs, Marquesos de Montferrato, que amb so temps derivarà, mesclant-se amb lo més granat des Renaixement italià, amb sa des Gonzaga, la qual derivarà en sa branca francesa d’aquests i arribarà fins an es nostros dies.
Tant Jaume IV com sa germana Elisabet destinaren sa vida a una causa: retornar sa dinastia de Mallorques as lloc que li corresponia per llei i per dret. Varen fer molts d’esforços i sacrificis, però no ho arribaren a aconseguir. Balears, conservant sa seva dignitat reial, va quedar sota s’infeudació del Regne d’Aragó fins a s’unió de s’arxipèlag a s’Imperi de Carles V, el qual, a pesar des Decrets de Nova Planta, va consentir sa continuïtat de ses antigues institucions, fins ara.

Ben bé els podem dedicar aquestes cites:
– “Cap homo d’honor censurarà a qui procuri defensar sa seva Pàtria, de cap manera que la defensi”(Maquiavel).
– “S’amor a sa Pàtria es comú a tots ets homos, i el país natal, sia ès qui sia, ès sempre més estimat as demés”(Sécondat).

* Antoni Cantarellas, Investigador nacional d’Arxius i Biblioteques 434 per s’Arxiu del Regne de Malloca, amb sa llicència concedida el 18-12-1992.

Enguany ès un any d’importants aniversaris. Crida s’atenció que ningú hagi reparat en es fet que també ho ès d’en Jaume IV de Mallorques, es qual visqué una vida extraordinària. A més de començar l’any Ramon Llull (a partir des novembre: 700 anys des seu  traspàs) o l’any Ruiz i Pablo (autor menorquí), aquest any se compliran es 650 anys de sa mort d’un personatge històric cabdal: en Jaume IV de Mallorques, primer Rei legítim forçat a s’exili i paradoxal exemple de sa determinació, a través de totes ses dificultats i avatars possibles, de recuperar lo que, en justícia, era seu.

A sa primerenca edat d’onze anys, i en unes circumstàncies que no podien ser més dramàtiques, es príncep Jaume va rebre sa dignitat de Rei de Mallorques, just en morir, a sa mateixa batalla a on se decidia es futur del Regne, son pare Jaume III (el 1349). Essent ferit a Llucmajor, s’usurpador Rei d’Aragó el va fer presoner tancant-lo a una masmorra as ‘Castell Nou’ de Barcelona, després d’haver passat pes de Xàtiva. S’intenció de Pere d’Aragó (Pere es des punyalet) era evitar qualsevol intent legitimista per retornar es regne a sa dinastia mallorquina. Però s’ajuda legitimista arribà, ja que Jaume va conseguir fugar-se l’any 1362 i refugiar-se a Avinyó sota sa protecció del Papa Innocent VI.

A Llucmajor, havia esdevengut per raons evidents Jaume IV de Mallorques, però a més amb absoluta legitimitat per mor de sa pretensió de son pare, injustament anomenat El Temerari. Jaume III va ser un autèntic valent abocat a s’exigència des deure i de ses circumstàncies, però mai un temerari.

Abans d’empendre sa seva arriscada empresa, el 7 d’agost del 1349 Jaume III va dictar es seu testament, on designava hereu es seu fill: “…inclitum infante Jacobum filium nostrum primogenitum legitimum et naturales instituimjus nominamos et esse volumus nostrum universales heredem”.

Jaume IV, rei nominal de Mallorques, heretava així ses dignitats de Comte del Rosselló i la Cerdanya, com també sa de Príncep de Morea i d’Acaya, Comte de Clarença i Baró de Matagrifó. Ademés, obtenia pes seu casament amb la Reina Joana I de Nàpols i de Jerusalem, es títols de Rei consort i Duc de Calàbria. Es seu matrimoni durà 3 anys, però no va arribar a anul·lar-se.

En abandonar sa cort napolitana, on havia començat a finançar sa campanya per sa reconquesta del Regne manllevat, marxa a França amb s’objectiu de trobar més ajudes, però es primer contacte amb el Rei francès no serà possible per mor de s’aliança existent entre aquest i es seu s’enemic en Pere d’Aragó contra el Rei de Castella. No obstant, troba sa simpatia del Rei d’Anglaterra i s’ajuda del de Castella, lo que fa que faci costat an aquest en es seus conflictes i prengui part a sa batalla de Nàjera, on va plantar s’històrica bandera tribarrada del Regne de Mallorques juntament amb sa castellana i s’anglesa. Però allà serà fet de nou presoner, i as cap de dos anys alliberat un altre pic. Jaume IV ès com una anguila: davant ses dificultats, sempre se n’acaba sortint. Només té una curolla: recuperar es Regne insular.

Sa seva esperança va arribar amb s’aliança amb so seu cunyat, Lluís d’Anjou, germà del Rei francès. Amb sa seva ajuda va reclutar un exèrcit de 6000 mercenaris, amb sos que va entrar a Catalunya travessant es Pirineus per Conflent el 1374. No va poder conseguir es seu objectiu, però va trobar cert consol en sa seva campanya castigant as catalans fins a Sant Cugat del Vallès, des d’on intentà s’assalt a sa ciutat comtal de Barcelona, es principal port de sa Corona d’Aragó. Barcelona resisteix i, as cap d’un any de temptatives infructuoses, Jaume se retira amb so seu exèrcit a Castella, on trobarà sa mort —probablement a conseqüència de ses ferides rebudes— a Sòria. Tenia 39 anys, sa mitat des quals els va passar captiu.

* Antoni Cantarellas és investigador nacional d’Arxius i Biblioteques 434 per s’Arxiu del Regne de Malloca, amb sa llicència concedida el 18-12-1992.

A dia d’avui podem celebrar que sa direcció d’IB3 ha complit sa seua paraula —a pesar d’esser una passa excessívament tímida— i ha complit amb sa democràcia per partida doble. Per una banda, perquè aplicar aquest nou model lingüístic balear d’acord amb es Mandat Marc aprovat pes Parlament autonòmic equival a complir amb sa màxima institució representativa de sa nostra comunitat, que instava sa televisió i sa ràdio públiques a tenir en compte de forma efectiva es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc. Per altra banda, perquè açò suposa aplicar s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia de sa CAIB. Un article que durant prop de quaranta anys de democràcia ha estat obviat i marginat, i que en es darrers anys ha arribat a esser motiu de befa pes catalanisme balear i posat en dubte per sa mateixa Universitat. Recordem aquell “unes suposades modalitats” que mos va deixar freds a tots. Sí, per increïble que sia, eren paraules de s’Universitat de ses Illes Balears, a qui s’Estatut atorga una funció consultiva —no una competència vinculant, com mos intenten confondre sempre seguit es senyors catalanistes— en matèria de llengua. Una funció que se li hauria de retirar per haver actuat de forma politisada, contrària a s’Estatut i contrària a ses nostres modalitats insulars. ¿O és que es nostro Estatut diu res de quin estàndar lingüístic s’ha d’emprar a ses Balears? ¿Per què tanta por de parlar de reformar s’Estatut? Un Estatut d’Autonomia ha de reflectir es sentiment majoritari, tradicional i històric de sa comunitat autònoma, i aportar autonomia política, però també lingüística i cultural. Un estatut no pot condemnar una comunitat a viure lingüísticament subjugada a una altra, com passa amb Balears respecte de Catalunya.

Però tornem a lo que mos interessa ara: sa balearisació demanada per bona part de sa població balear, llegitimada també per ses urnes, s’ha posada en marxa. Una balearisació més que llegítima, per molt que a na Francina Armengol i Més no els agradi i s’estimin més es català de Barcelona a sa nostra televisió. Serà molt il·lustratiu recordar sa darrera enquesta des rotatiu menorquí des Grup Serra, Diari Menorca (5/8/2014), sobre aquesta qüestió. ¿Cuál cree que debería ser el modelo de lengua utilizado en los informativos de IB3?, era sa pregunta. I es resultats varen ser es següents:

•    a) Català estàndar: 25.5% (258 vots)
•    b) Mallorquí, menorquí i eivissenc: 55.51% (554 vots)
•    c) Castellà: 16.53% (165 vots)
•    d) M’és igual: 2.1% (21 vots)

Sa tàctica d’incloure es castellà com una opció de forma intencionada —quan se sap que ses televisions regionals tenen sa funció principal de cohesionar socialment i comunicar amb sa llengua pròpia— només va aconseguir arrabassar 165 vots, que majoritàriament haurien anat a ses nostres modalitats. Es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc van guanyar s’enquesta per majoria absoluta i amb el doble de vots que es català estàndar.

Així idò, només mos queda felicitar sa direcció d’IB3 per sa tímida però positiva passa de balearisar ses seccions des temps i es deports de s’informatiu, i felicitar també es professionals de sa nostra televisió autonòmica per sa seua professionalitat i per haver demostrat que es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc són tan formals a IB3 Televisió com ho és es català a TV3 i com ho era es valencià a RTVV.

Per acabar de destapar aquesta darrera mentida des catalanisme per dividir ses Balears, parlarem un poc d’aquests suposats ‘menorquinistes’, a veure si tan menorquinistes són o realment s’adjectiu que els correspon és es de catalanistes. ¿Qui són es qui ara mos alerten d’una mallorquinisació que lleva protagonisme a Menorca, Eivissa i Formentera? ¿No deuen ser precisament es que han fomentat es catalanisme estandarisador imposat a IB3 Televisió i que durant tots aquests anys ha marginat es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc –es que l’han fomentat i en viuen–? Resposta correcta. Així idò, tampoc mos espanta ja veure a la desesperada com es diputat de Més per Menorca, Nel Martí, qualifica de “cop d’estat lingüístic contra el català” es fet d’introduir es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc a IB3 Televisió. O veure companys seus de partit compartint a Facebook pàgines que afirmen que “esser menorquins és la nostra manera d’esser catalans”. Qualcuns fa estona que avisam d’açò: s’integració de Menorca a Catalunya només és possible a través de sa vertebració de sa llengua catalana i des seu arrelament entre es poble menorquí, aconseguint que aquest oblidi es seu sentiment menorquí i sa consciència lingüística que suposa sa llengua menorquina.

Ara ja s’han llevat sa mascareta: a ses eleccions europees van demanar an es seus afiliats i simpatisants que votassin Esquerra (ERC). Allà cada u amb es seus gusts polítics. Ara, que siguin aquests es qui mos alertin d’una mallorquinisació que faria perdre protagonisme a ses altres illes, té nassos. Però, esperau, que ara arriba sa traca final. Atenció a ses declaracions d’Acció Cultural de Menorca as Diari Menorca: per una banda, mos trobam amb lo de sempre. Que ses modalitats balears van contra es llibre d’estil d’IB3 i contra es criteris científics marcats per sa UIB. Res de nou. Ara, agafau-vos fort: s’introducció des mallorquí, es menorquí i s’eivissenc a IB3 Televisió és, segons ACM, “un intent de castellanitzar IB3, dividir i desprestigiar la llengua catalana” i “un ridícul que no és nou, ja que això ja es va fer fa 15 anys amb la televisió valenciana, amb el fi polític d’atacar la llengua catalana”. O sia, que Acció Cultural de Menorca creu que emprar es menorquí (i es balear) és desprestigiar sa llengua i castellanisar, quan resulta que sa majoria de lingüistes i dialectòlegs comparteixen que es balear és una de ses llengües romàniques més arcaïsants. Però, no contents amb açò, ara resulta que referir-se a sa llengua valenciana –nominalisme acceptat per ses diferents sensibilitats polítiques valencianes sens perjudici de s’unitat lingüística– també és fer es ridícul i atacar políticament sa llengua catalana.

Posarem un exemple històric que segons ACM, Més i companyia també deu esser política castellanisadora: traducció de Valerio Máximo realisada per Antoni Canals l’any 1395: “perque yo, a manament de vostra senyoria, el l’he tret del lati en nostra vulgar lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l’hagen tret en llengua cathalana”. Aquesta consciència lingüística unida i diferenciada que balears, catalans i valencians tenim des des segle XIV, per aquesta gent és un atemptat contra sa sacrosanta unitat de sa llengua –que només volen que es digui– catalana.

Arribar a s’extrem d’atacar es valencià, reconegut i impulsat des de sa mateixa AVL, a qui no podran acusar d’anticatalanista, ha estat una evidència més de sa desesperació des catalanisme balear. I és que ells lo que volen no és defensar s’unitat de sa llengua, sinó s’uniformitat. ¿I aquests són es qui mos alerten des perill de sa mallorquinisació de ses altres illes?

Amb aquest article Joan Pons, vicepresident de Foment Cultural, s’afegeix a sa llista de col·laboradors de sa nostra web

Llegia amb espant es passat 28/07/2014 com sa premsa menorquina es feia ressò de sa darrera falsa polèmica promoguda des de sa central (des)informativa des pancatalanisme balear (dBalears.cat): es perill de mallorquinisació d’IB3 Televisió.

Ara que IB3 Televisió se decideix per complir –parcialment i de forma molt tímida– amb es Mandat Marc aprovat pes Parlament Balear, segons el qual s’han de reflectir ses modalitats lingüístiques insulars a s’ens públic –una qüestió que ni s’hauria de votar en es Parlament, per sentit comú i perquè la trobam a s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia de sa CAIB–, en tost d’alegrar-se pes resultat de sa votació parlamentària, es de sempre han d’aprofitar per inventar-se titulars amb mala bava i capgirar ses coses. Bé, no mos enganem; ja no mos sorprèn, per desgràcia, que sa direcció del PSIB-PSOE seguesqui actuant de soci des pancatalanistes de Més, dels quals parlarem en es pròxim article. Un error que tard o prest el PSIB acabarà pagant, ja que es seus dirigents prenen partit culturalment en contra de sa voluntat de molts votants d’esquerres que sí estan d’acord a potenciar i recuperar es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc, i que no se senten des paradisíacs ‘Països Catalans’. De fet, segons sa darrera enquesta identitària de sa Fundació GADESO, sa majoria de socialistes balears (67%) se senten balears i… ¡espanyols!. Però no, no hi ha manera. Na Francina i companyia segueixen encaparrutats a acotar es cap davall s’ala i votar en contra de tot lo identitari, cultural o lingüístic que promogui es Partit Popular de Balears, que tampoc ho haurà fet tot bé. Més ben dit, en tres anys de majoria absoluta lo poc que ha fet han estat retxes dins s’aigua, sense apostes clares ni decidides per impulsar una normativa lingüística balear i protegir aixuixí es nostro patrimoni lingüístic.

Tornem, emperò, an es quid de sa qüestió: es “servei” –que molts pronuncien com “cervell”, cosa que no passaria si emprassin sa paraula balear servici– informatiu dets anomenats catalans de les illes no afluixa en es seu objectiu de dinamitar –com deia Joan Font, però es bo, es qui escriu a El Mundo, no es pessimista empedreït– es procés de balearisació d’IB3 Televisió. Sa darrera ha estat, directament, inventar-se una nova i falsa notícia, disfressant de mallorquinisació s’introducció de ses modalitats insulars a sa televisió balear. Una estratègia planificada amb molta mala llet, però també amb molt poc fonament. Molta mala llet perquè és prou conegut que a ses Balears menors es centralisme mallorquí mai ha despertat il·lusions, precisament. De fet, un servidor seria es primer a denunciar sa dita mallorquinisació, si açò fos ver. Però a part de mala llet, també ha estat planificada amb molt poc fonament, a través de s’invenció i s’ús de sa demagògia i des titular fàcil i cridaner.

Serà molt bo de fer desmentir aquesta (des)informació. I és que encara que mos prenguin per beneits, a sa gent no se la pot enganar tan fàcilment amb una qüestió que viu dia a dia a dedins ca seua, amb sa televisió. Qui es menja es menorquí i s’eivissenc a IB3 Televisió no és es mallorquí, precisament. A IB3 no veim que sa paraula mallorquina veïnat substituesqui sa paraula menorquina i pitiüsa vesí –que, per cert, ara començam a veure i sentir a IB3, després de tants d’anys de marginació des lèxic insular–, sinó que hem vist com sa paraula catalana “veí” ha estat sa que ha ocupat s’espai que corresponia a vesí i veïnat. I lo mateix ha passat amb una infinitat de paraules, modismes, expressions i formes verbals catalanes que no empram a cap de ses Balears i que han suplantat durant aquests anys es lèxic i ses formes sintàctiques i verbals genuïnes a ca nostra.

En definitiva, sabem i de sobres que aquesta campanya mediàtica sobre sa falsa mallorquinisació d’IB3 a ses illes menors no és més que un nou i desesperat intent des catalanisme balear per seguir marginant es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc a sa televisió pública balear, mantenint aixuixic aquest català estàndar que només ells volen, ja que només a ells els dóna menjar.