Categoria: Comunicació

Arran de s’èxit i repercussió mediàtica de sa presentació des llibre d’estil Un model lingüístic per ses Illes Balears que va tenir lloc es passat 1 de maig a Mahó, professors des departaments didàctics de llengua i literatura catalanes de sis instituts públics de Menorca publicaren la setmana passada una carta en es Diari de Menorca en què expressaven es seu rebuig a sa proposta lingüística de Foment Cultural i de sa Fundació Jaume III. “El seu model –asseguraven es mestres– conduirà al desprestigi de la parla perquè el seu objectiu és deslligar-la de les formes cultes de la tradició literària compartida”. Ahir dimarts, Joan Pons, president de Foment, els contestava punt per punt amb una altra carta titulada “Dues maneres d’estimar es menorquí”.

 

Sa Fundació Jaume III, autora, impulsora i responsable des llibre d’estil es model lingüístic des qual es mestres menorquins han qüestionat, vol contribuir an es debat que s’ha generat i per això reproduirà avui i demà es dos articles a fi que es nostros simpatisants i visitants se’n puguin fer una idea dets arguments d’uns i d’altres. Avui publicarem sa carta des mestres. I demà, sa resposta contundent d’en Joan Pons.

 

 

Rebuig a la proposta lingüística de Foment Cultural

Els professors dels Departaments didàctics de llengua i literatura catalanes dels instituts públics d’educació secundària de Menorca, IES Biel Martí, IES Miquel Guàrdia, IES Cap de Llevant, IES Pasqual Calbó, IES J.M. Quadrado i IES MÀ. Cardona, davant la proposta de Foment Cultural d’un nou model lingüístic acordam de fer les següents consideracions:

1. El parlar de Menorca forma part del conjunt dels parlars que s’aglutinen sota la denominació de llengua catalana. Entre parlar menorquí i parlar català no hi ha una diferència de grau. De fet l’única manera natural que tenim els menorquins de parlar català és parlant el menorquí.

2. Totes les llengües presenten diversitat interna, cosa que li dóna riquesa i versatilitat. Aquesta diversitat no és incompatible amb la disposició d’un model compartit de llengua comuna que es fa servir per a les situacions més formals, el model de llengua estàndard, que no és altra cosa que una creació cultural elaborada per moltes llengües per necessitat comunicativa i de cohesió.

3. Totes les persones aprenen la seva llengua pròpia en el nucli familiar en els registres quotidians. És objectiu de l’escola ampliar el ventall de registres a fi que  els alumnes dominin la llengua per a diversitat de situacions comunicatives més formals. Volem dotar-los d’una competència lingüística en la llengua pròpia de Menorca, el català, que els permeti de fer ciència, exercir de periodista, crear obres literàries, treballar d’advocat, o complir qualsevol altre ofici amb dignitat lingüística.

4.La construcció d’un model de l’estàndard en qualsevol llengua és la d’assegurar la intercomprensió entre tots els parlants per sobre les diferències dialectals.

5. El model estàndard no perjudica la parla local, més tost la reforça perquè li dóna la seguretat de la normativa i la potència d’uns registres més amplis.

6. Als centres escolars ens preocupam justament de la riquesa dialectal de la llengua i fomentam les formes correctes i genuïnes de la parla menorquina.

7. Explicam als nostres alumnes que una llengua és una eina d’una gran versatilitat i adaptació, que cada registre serveix per a situacions diverses. De la mateixa manera que ens vestim d’acord amb la situació social, ens mudam lingüísticament  per a les situacions formals i llavors empram les formes cultes i estàndards.

8. Consideram que el model proposat per Foment Cultural no contribuirà a reforçar les formes dialectals pròpies del menorquí, sinó que conduirà al desprestigi de la parla perquè el seu objectiu és deslligar-la de les formes cultes de la tradició literària compartida.

9. L’autoritat acadèmica és la UIB, que és la competent en temes lingüístics, i  l’Institut d’Estudis Catalans que fixa la normativa, a la qual hi han contribuït menorquins il·lustres com Francesc de Borja Moll.

10. No acceptarem cap model que té per intenció trencar amb la unitat de la llengua catalana i en conseqüència no aplicarem a les nostres classes les propostes de Foment Cultural perquè va en contra de la nostra pròpia tradició cultural i del consens acadèmic. El secessionisme lingüístic que pretén Foment Cultural no lliga gens amb la pretesa protecció del menorquí. Els greus problemes del menorquí i del català són els mateixos. Els demanam que ajudin els professors  a fer de la nostra llengua una eina de prestigi que sigui present en tots els àmbits comunicatius. Aquest és el repte de ver.

DEPARTAMENTS DE LLENGUA CATALANA
Instituts públics d’Educació Secundària de Menorca.

_______________________________

Publicat en es Diari de Menorca, es 28-5-2015.

FUNDACIÓ JAUME III. Una de ses idees centrals que pentura mai s’ha plantejat cap des nostros polítics autonòmics, de fet molts ni l’han ensumada, és que darrere un determinat model de llengua hi ha sempre una determinada concepció identitària. O sigui, una determinada visió política, nacional o regional. Que es nostros polítics s’hagin passat més de trenta anys ignorant aquesta realitat només és culpa seva. De fet, fins fa ben poc tots es partits polítics de Balears admetien que s’actual model de llengua estàndard era s’únic viable, factible i possible. Ningú el discutia perquè era “científic”. Prova d’això la tenim amb sos dos estatus aprovats fins ara, es del 1983 i es del 2007, on es polítics s’espolsaren ses puces de damunt per deixar en mans de sa UIB totes ses decisions en matèria de llengua, encara que, estrictament parlant, s’universitat només tengui una funció consultiva. Però, mutatis mutandis, s’intenció era clara: separar sa filologia de sa política a un tema tan espinós. Es polítics se’n rentaven ses mans mentres esperaven que es filòlegs fessin lo mateix. No ha estat així.

Aquesta situació ha durat fins fa relativament poc gràcies a una espècie de “consens lingüístic” del qual tothom se felicitava. Sa llengua era una qüestió d’estat i, per tant, s’havia de deixar de banda des debat públic. De fet, fins fa uns anys ni tan sols se discutia s’immersió obligatòria en català a ses escoles, maldament tothom sabés que s’havia anat molt més enllà de s’esperit que transpirava es Decret de Mínims. Quan el 2008 UPyD se presentà a ses eleccions generals i demanà sa llibertat d’elecció de llengua a ses escoles, Miquel Ferrer, un home clau des sector crític d’UM, va comentar a IB3 que es resultats conseguits per UPyD (un 1% des vots) eren perillosos perquè aquest partit era una amenaça pes consens lingüístic. Tenia raó. Una vegada romput aquest silenci, es consens tenia es dies comptats. Carlos Delgado en va fer bandera en es dos congressos des Partit Popular, conseguint més d’un 30% de sa militància. Es consens sobre sa llengua, almanco es relatiu an es seus usos lingüístics (castellà-català), s’havia romput.

Tanmateix, en quedava un altre, de consens, que de moment s’ha mantengut, es que fa referència an es model de llengua. Fins ara, sa majoria de partits l’han considerat també “indiscutible”, perquè el veuen com una emanació “científica” de sa UIB, sa competent en sa matèria. I sa ciència, com sabem, no se discuteix, s’accepta i punt. Es debat de com s’han d’encaixar ses “modalitats insulars” dins es model de llengua vigent ha estat, de moment, inexistent. Entre d’altres coses perquè es partidaris de s’statu quo sempre han trobat que se defensava tot sol, que era tan “científic” i beneït per s’autoritat universitària que no feia falta defensar-lo. De fet, qualsevol alternativa a sa paraula de Déu lingüística ha estat rebuda amb insults i desprecis. És mal de fer debatre si una de ses parts s’hi nega i no té altra estratègia que recórrer a s’argument d’autoritat, a s’infal·libilat científica i an es fantasma des secessionisme lingüístic.

En realitat, i un basta que entri en es blog des professor Jaume Corbera per tèmer-se’n, s’elecció d’un determinat model de llengua no és tan neutral, asèptica i objectiva com sa majoria de periodistes i de polítics poden pensar. Mai ha estat així i es filòlegs, almanco es qui s’han pres aquesta disciplina en sèrio, ho saben perfectament. Historiadors de sa llengua, sociolingüistes i filòlegs com Lamuela, Montoya o Corbera reconeixen sa dimensió nacional de s’obra de Pompeu Fabra, que sempre aspirà a crear una “llengua nacional”. I per Fabra, sa nació catalana no era sa Catalunya estricta, sinó tot es territori lingüístic dets anomenats Països Catalans, que incloïen, també, València i Balears. Per això, es model de llengua de Fabra és com és, es criteris són es qui són i ses decisions a s’hora d’elaborar sa Norma i sa llengua literària són ses que són. No és res neutral, ni asèptic ni científic. Fabra creà un determinat model de llengua i no en creà un altre perquè pensava que aquest model contribuiria a sa renaixença lingüística, cultural i política de “tota” sa nació catalana. Un des principals deixebles de s’obra d’en Fabra i que reivindica adesiara, Jaume Corbera, professor de filologia catalana de sa UIB, no ho ha pogut expressar millor, “Ah! I una altra cosa: el debat sobre el model de la llengua estàndard no és científic, és sociolingüístic o, de fet, polític. Decantar-se per un o altre model no es basa en la ciència, sinó en la concepció política de la nació. I que quedi clar que dic el debat, no el model concret” (Fabra, encara, 18-08-2013). Més clar, aigua.

O sigui, triar un model de llengua estàndar –fa cent anys n’haguéssim dit llengua literària– no és neutral, ni innocu políticament, com han volgut pensar es nostros polítics i com s’ha volgut donar a entendre, de forma interessada, per part de sa UIB, pentura per por de perdre es privilegis atorgats per s’Estatut. Tampoc no ho és es concepte mateix de llengua estàndar que, com sabem, té unes funcions molt específiques que desconeixen molt sovint es seus parlants. Un model de llengua respon a una concepció política des territori lingüístic al qual se dirigeix. Això és fonamental i com a prova tenim es debat que se produí a mitjan dets anys vuitanta a Catalunya entre es partidaris des català “heavy” (bàsicament, s’IEC) i es des català “light” (Fité, Toutain, Pericay), aquella famosa polèmica des “vaixell-barco”, darrere de la qual hi havia no només es públic a qui havia d’anar dirigida sa llengua estàndar des nous medis de comunicació que sorgien en aquells moments (TV3, Diari de Barcelona, etc..), sinó també lo que entenien uns i ets altres per llengua, accentuant es seu paper de senya d’identitat o d’un simple instrument de comunicació. Un debat que, per cert, ha tornat a reviscolar a Catalunya entre ets ultres defensors de sa norma fabriana a qualsevol preu i aquells que la volen canviar almanco en aquells aspectes on sa norma no ha estat capaç d’infiltrar-se socialment. En seguirem parlant perquè val la pena.

Com dèiem, si un model de llengua se dirigeix a una comunitat lingüística com sa des Països Catalans, és normal que se defensi un registre estàndar unificador –sigui centralista o composicional–. I no és estrany que entre es seus defensors hi hagi molts de pancatalanistes. Corbera somia amb un “model pancatalà de llengua estàndard nacional”, o dit d’una altra manera, somia amb una llengua “feta amb perspectiva de tota la nació catalana”, un model que aquest professor considera que només pot ser “composicional”. En canvi, sa Fundació Jaume III, que des des principi s’ha definit com a respectuosa amb s’actual marc estatutari i constitucional, no és tan ambiciosa: només aspira a crear un estàndar dirigit, principalment, a sa comunitat lingüística balear. Darrere un model o un altre hi ha sempre una concepció política que no se pot negar, encara que molts l’hagin volgut negar per no referir-s’hi i deixar ses coses com estaven. Es catalanisme defensa un model de llengua unitari perquè pensa en termes de “catalanitat”. Noltros, en canvi, defensam un model d’estàndars autònoms que, sense negar es tronc comú, sí reconegui com a oficials, correctes i elevades ses principals singularitats de sa manera de xerrar de Balears. Ben igual que s’ha fet a València i a Catalunya, per altra banda. Lo estrany, aquí a Balears, no és que partits confessionalment pancatalanistes com ERC ó PSM defensin un “model pancatalà de llengua estàndar nacional”. Es seu model de llengua és coherent amb sa seva postura ideològica: una llengua, un país, un estat. Lo que no treu cap enlloc és que partits com es PP, PSIB o PI, que en teoria sempre han negat voler superar s’actual marc autonòmic i constitucional, seguesquin defensant es mateix model de llengua que es pancatalanisme sense voler veure ses conseqüències que implícitament això comporta.

__________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 23-4-2015.

JOSÉ MARÍA ALBERT DE PACO. Los tratos con la lengua forman parte del negociado de Xavier Pericay desde que, a finales de los ochenta, ejerciera de editor-corrector del nuevo Brusi o, a mediados de los noventa, tratara de normalizar el uso del catalán en la compañía Renfe. Esos y otros empeños se hallan magistralmente narrados en sus memorias, no en vano tituladas Filología catalana. Su última incursión en dicha disciplina, no obstante, podría rebasar lo estrictamente lingüístico para convertirse en un programa, programa, programa; máxime si, como todo parece indicar, Pericay sale elegido parlamentario balear por Ciudadanos.

El programa al que me refiero es Un model lingüístic per ses Illes Balears(Fundación Jaume III), que, a diferencia de otros trabajos de Pericay, pretende una finalidad enteramente tautológica, a saber: que las modalidades lingüísticas baleáricas sean eso, baleáricas. Tal como afirma el autor en el prólogo, el balear que se enseña en la escuela desde hace 25 años “guarda poca relación con la tradición filológica del archipiélago”. O lo que es lo mismo: es un estándar que, “excluyendo determinadas soluciones verbales y alguna variante léxica, coincide, en todos los detalles, con el modelo fijado a lo largo de tres décadas y media por la administración, la escuela y los medios de comunicación de Cataluña”. Obviamente, arguye Pericay, detrás de esta catalanización se halla el afán de preservar la unidad de la lengua, “unidad que sus apóstoles siempre confunden con uniformidad”, y que, “en muchos casos”, responde a un “proyecto político”.

El propósito de la obra, así, es restituir el vínculo entre el modelo lingüístico balear y la comunidad que ha de emplearlo. Para ello, Pericay toma como fundamento los trabajos de Antoni Maria Alcover y Francesc de Borja Moll, que el pancatalanismo había marginado, y recupera palabras o expresiones que, por su origen castellano (“nunca por ser de origen francés o italiano, no hace falta precisarlo”), habían sido excluidas de los registros léxicos normativos. En el modelo que plantea el flamante candidato de C’s, se dice “passar gust” o “disfrutar” en vez de “gaudir”, “naturalesa” en vez de “natura” y “becada”, “horeta” o “sesta” en vez de “migdiada” o “becaina”. Se trata, en suma, de anteponer la forma insular a la catalana, esto es, de devolver la lengua a sus hablantes, cada vez más imbuidos de la creencia de que las palabras demasiado isleñas eran sospechosas de incorrección, y de que todo aquello que no sonara a TV3 era una impureza inoculada por la burguesía local, de natural españolista. Ello había resultado en aberraciones como la que el propio Pericay describía en El Mundoel pasado febrero: “Los ciudadanos no se sienten representados con lo que oyen, incluso hay muchos hijos que corrigen a sus padres porque en la escuela les han dicho que palabras como vacacions es un’barbarisme’ o un coloquialismo, lo cual es falso”.

A partir del 24 de mayo oiremos eso mismo, con voz más clara que alta,en sede legislativa.

_______________

Publicat a Libertad Digital, es 16-4-2015.

La inesperada designación deXavier Pericay como número uno de la lista de Ciudadanos en Mallorca ha hecho que el catalanismo entrara en estado de pánico. Por enésima vez –y digo por enésima porque los que sufren de paranoia siempre se sienten atacados– vislumbran que su hegemonía dentro del búnker educativo, la universidad y el mundillo de la cultura oficial vuelve a estar amenazada. Y rugen como sólo ellos lo saben hacer. Todos sabemos que el Partido Popular, pese a sus inanes mayorías absolutas, se ha mostrado absolutamente incapaz de poner en su sitio a una minoría nacionalista que, con y sin mareas verdes, nunca se mueve más allá del 10% de los votos. A lo sumo. Es más, gracias a la proverbial torpeza de los populares, a su desprecio por las ideas, a su complejo de inferioridad y en consecuencia a su seguidismo perruno de la corrección política dominante que nunca han sabido dirigir, esta minoría activa que sólo se representa a sí misma ha logrado adueñarse de todas las plataformas públicas que nuestra autonomía ha puesto al servicio de los ciudadanos y que tienen por misión la propagación de una cierta ética pública, como son las aulas, las artes escénicas o la UIB. Una anomalía que, sin embargo, sólo ha sido posible gracias al menfotismo y a la pusilanimidad de los Cañellas, Soler, Matas y por qué no decirlo, de José Ramón Bauzá. Para ser justos, éste último, ciertamente, ha intentando meterlos en vereda pero las fuerzas oscuras de su partido no se lo han permitido.

De ahí que nuestros queridos catalanistas anden estos días alborotados con la nominación de Pericay al frente de un partido en auge con grandes posibilidades de convertirse en la bisagra decisiva después de los comicios y así dejarlos cuatro años más en la cuneta comiéndose los turrones en la oposición. Nunca los que somos contrarios a la inmersión lingüística obligatoria y favorables a la implantación en todos los ámbitos oficiales de un modelo que reconozca de verdad las modalidades insulares habíamos estado tan cerca de terminar con la anomalía de una dictadura, la catalanista, que dura ya más de treinta años. Ya viene siendo hora de terminar con tanto despotismo que se disfraza de ilustrado para imponer sus puntos de vista.

Los ataques a Pericay a los que hemos asistido atónitos estos días demuestran que su elección ha hecho daño, mucho daño. Ya se frotaban las manos confiados en la abstención de muchísimos ex votantes del PP que han perdido la confianza en este partido. El habitualmente comedido Miquel Payeras (Última Hora) ha llegado a acusarle de “cunero” cuando Pericay –nacido en Barcelona– lleva residiendo en Mallorca hace más de diez años, está casado con una mallorquina de Felanitx desde hace treinta y ha pergeñado un modelo lingüístico que ennoblece unas modalidades insulares que hasta el nacimiento de la Fundación Jaume III de la que forma parte no eran más que papel mojado estatutario. Sólo por esto último, lo que le ha granjeado innumerables y acerbas críticas entre el gremio de lingüistas de filología catalana de Baleares, ya merecería un respeto en lo que respecta a su “mallorquinidad”. O a su integración en Mallorca, como quieran. Y es que ya se sabe, el catalanismo debe ser la única ideología que se contradice a sí misma con total naturalidad. Mientras tiene por espejo a Cataluña, critica el origen catalán de alguien que es residente en la isla. La cuestión, claro, es si es o no de los suyos. No recuerdo por su parte ninguna crítica con motivo del origen de la tristemente fallecida Montserrat Casas o del que fuera alcalde de Palma, Joan Fageda. A pesar de llevar años en la isla y a creer en la capacidad de “integración” que tiene una lengua, Casas nunca pronunció una palabra en mallorquín, algo típico entre los catalanes que pisan las Baleares como si fueran tierra conquistada. Ni qué decir tiene que Pericay hace justo lo contrario.

No ha sido el único ejemplo de guerra sucia contra el lingüista. El digital dbalears.cat, ahora en manos del separatista Tomeu Martí y al que ya conocemos por no contrastar sus informaciones, ha recordado a sus lectores que “Xavier Pericay és un dels conversos de la factoria FAES, que ha acabat aterrant a Mallorca a causa de la feina que li va proporcionar Bauzá a la seva dona. A ell li han cercat vàries ocupacions aquesta legislatura: assessor d’IB3, conferenciant… i fa poques setmanes, la Fundació Jaume III, subvencionada pel Govern Bauzá, li va publicar un llibret amb una sèrie de qüestionaments cap al català estàndard.” No se pueden decir más falsedades en menos espacio. En primer lugar, FAES no es ninguna iglesia que reciba a fieles dispuestos a ser redimidos; los intelectuales a los que invita para publicar algún artículo o participar en algún seminario o curso llegan ya convertidos y por méritos propios. En segundo lugar, su esposa es funcionaria docente desde hace bastantes años, con lo cual es falso que Bauzá la haya “colocado”. También es falso que haya sido asesor de IB3, como lo es que haya impartido alguna conferencia a cargo del Govern. También es falso que la Fundación Jaume III esté subvencionada por el ejecutivo autonómico puesto que se financia de los fondos privados de sus patronos, de la venta de sus libros y del trabajo impagable de sus voluntarios. Este es el nivel barriobajero que han exhibido estos días las plumas nacionalistas. En vez de respetar un punto de vista distinto en lo referente a la lengua, propio del pluralismo democrático que alienta a que las cosas se vean diferentes –ahí es nada el debate que ha vuelto a resurgir en Cataluña en torno a si la normativa tiene que adaptarse o no a la lengua viva de la calle–, van a tratar de criminalizarle para destruirle personalmente y así evitar discutir ninguno de sus argumentos. Xavier conoce a la perfección a estos “frares de coll tort” y supongo que tendrá ya la piel curtida de un elefante. En cualquier caso, animarle desde aquí para que no desfallezca ante tanta infamia.

 

____________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 19-4-2015.

No creo descubrir ninguna novedad si afirmo que el mallorquín, el menorquín y el ibicenco (en adelante, el balear) están siendo suplantados por el catalán estándar. No sólo en todos los registros formales, algo que ya se da por descontado, sino cada vez más en la lengua oral. Se quiera admitir o no, lo formal y lo que tiene prestigio acaba influyendo, paulatinamente, en la esfera de lo informal. Simultáneamente, tiene lugar otro proceso que tal vez pase desapercibido: la museificación del balear. El museo como concepto representa todo aquello que un día fue vivo, empleado y decisivo pero que, por avatares y circunstancias de la vida, hoy es percibido como muerto, anacrónico, pasado de moda, residual. Una ciudad, Venecia por ejemplo, puede convertirse en un museo. También una lengua, como el latín. Es lo que les está ocurriendo, sin prisa pero sin pausa, a nuestras modalidades insulares.

La filóloga Bárbara Sagrera Antich acaba de publicar un trabajo extraordinario y sin duda alguna muy meritorio. Su Corpus de fraseologia de les Illes Balears recoge nada más y nada menos que 16.000 frases hechas del balear, o como ella dice, del “catalán insular”. Las frases hechas (“a les totes”, “a balquena”, “perdre sa fesomia”, “a lloure”, “a pler”, “de pinyol vermell”, etc…) es lo que aporta cromatismo y sonoridad a una lengua, trascendiendo el registro monótono, plano, inexpresivo y ortopédico del estándar.

Creo que era Valentí Puig el que decía que cuanto más se ha cultivado un idioma, más frases hechas incorpora y utiliza normalmente. El castellano, por ejemplo, rebosa de modismos y frases hechas. Éstos son los que distinguen a un verdadero castellanohablante de un extranjero que habla castellano. La doctora Sagrera ha recopilado toda esta ingente fraseología baleárica vaciando el Diccionari Català-Valencià-Balear; las rondaies mallorquinas de Antoni M. Alcover y las del archiduque Luis Salvador; las rondaies de Menorca de Andreu Ferrer Ginard y las recogidas por Francesc Camps Mercadal; las rondaies de Ibiza y de Formentera recopiladas por Joan Castelló Guasch; y el Cançoner popular de Mallorca de Rafel Ginard Bauçà. La obra, a primera vista, se me antoja gigantesca. No sólo demuestra la extraordinaria riqueza filológica y antropológica de nuestras modalidades sino su grado de fecundidad y sofisticación, muy superior al catalán central o al valenciano, como sabía perfectamente hace un siglo Antoni M. Alcover. De ahí que el de Santa Cirga no admitiera bajo ningún concepto que el catalán central se erigiera en la base de la “lengua literaria” arrinconando así el balear.

No sé si se acordarán pero hace año y medio Bárbara Sagrera fue noticia. O algunos la convertimos en noticia. En diciembre de 2013 la otrora consejera de Educación, Joana Maria Camps y el director del Instituto de Estudios Baleáricos (IEB), Antoni Vera, presentaron a la prensa el libro Les modalitats insulars, una recopilación de las formas baleáricas bendecidas por la normativa de la autoridad en la materia, el Institut de Estudios Catalanes (IEC), con la intención, tal como reza en su página 11, “de donar a conèixer al públic en general algunes de les característiques del català de les Balears, sobretot les formes, estructures, mots o trets que, de vegades, a pesar de tenir el beneplàcit de la normativa, es poden veure desplaçats de la llengua escrita o la llengua oral per la creença que són incorrectes”. Nada revolucionario, por tanto. Prueba del respeto escrupuloso del libro a la normativa del IEC es que Francesc Moll dio la enhorabuena a Vera semanas después diciéndole que su padre lo habría aprobado sin reservas. Aun así, la obra había sido recibida con desconfianza ya que, “en el fondo”, trompeteaba el gremio de filólogos, el Govern la utilizaba para fomentar el “secesionismo lingüístico”, el fantasma permanente al que se agarra un catalanismo siempre a la defensiva para rechazar cualquier tentativa de prestigiar el balear. Una de las que habían colaborado en Les modalitats insulars era, precisamente, Sagrera en cuyos créditos se le agradecía “muy especialmente” su contribución. Pues bien, a la media hora de que el digital separatista dbalears.cat se hiciera eco de la presentación del libro por parte de Camps y Vera, una asustada Sagrera enviaba un comentario al digital que era toda una retractación pública, todo un acto de contricción (“Una retractación asombrosa”, 15/12/2013, El Mundo-El Día; “La secta balear”, X.Pericay, http://xavierpericay.com/2013/12/la-secta-balear.html). La retractación no tenía desperdicio. Sagrera pedía perdón a los suyos, alegando que la habían engañado y que no estaba de acuerdo con la utilización que el PP quería hacer del libro que ella había revisado sin encontrar en él nada extraño. En fin, Sagrera no quería pasar por colaboracionista con el enemigo. Increíble pero cierto.

El caso de Sagrera no es único y forma parte de una cierta tradición. La misma en la que figuran J.A. Grimalt y Jaume Corbera, filólogos que, después de dedicar buena parte de su vida al estudio del balear, tildan de inapropiado cualquier esfuerzo que se haga para recuperarlo en los ámbitos formales. Sí, a veces se quejan con la boca pequeña de que se podría haber hecho algo más… pero en cuanto la Fundació Jaume III o alguien más propone algo les falta tiempo para criticarlo. Para ellos, el balear es digno de ser estudiado, es apto para hacer tesis doctorales y dedicarle estudios de entomología filológica como el último de Sagrera, pero nunca para ser elevado a los ámbitos importantes como la enseñanza, la Administración y los medios de comunicación, la única vía para conservarlo vivo y no en cloroformo. La museificación del balear es la otra cara de la moneda de su suplantación. ¿Qué utilidad práctica sacaremos a las 16.000 frases hechas recogidas por Sagrera si emplearlas, si no todas al menos parte, en IB3 o en los libros de texto es tachado de “dialectizante”, “coloquial” o “inadecuado”? No es casualidad que los mismos que propugnan la práctica aniquilación del balear de todos los registros formales celebren simultáneamente su museificación, tal vez como coartada exculpatoria ante sí mismos y ante los demás de que sí les importa el balear. Como materia muerta, claro, mientras desaparece de nuestras calles por falta de enseñanza y reconocimiento públicos.

____________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 21-3-2015.

D’ençà que sa Fundació Jaume III va començar a desplegar sa seva activitat —i ja fa d’això un any i mig bo— i d’ençà sobretot que ha publicat es seu llibre d’estil, Un model lingüístic per ses Illes Balears, es debat entorn de sa llengua ha pres un color distint des que havia tengut en tots aquests anys d’autonomia. Ja no se tracta de discutir com l’hem d’anomenar, aquesta llengua, entre altres raons perquè tots es qui consideram que no té ni hauria de tenir cap altre nom que s’històric de mallorquí —o menorquí, eivissenc o formenterer, segons de quina illa xerrem— topam sistemàticament amb una paret que es nostros representants polítics no han volgut mai franquejar: s’Estatut d’Autonomia i, en concret, es seus articles 4 i 35. Ja no se tracta tampoc de discutir qüestions ortogràfiques, com si encara fóssim un segle enrera, quan sa llengua no s’ensenyava a s’escola ni s’usava a penes en es medis de comunicació i a s’administració. Mos agradi o no, disposam avui en dia d’una ortografia reglada, que és sa que s’aprèn a s’escola i s’utilisa a sa premsa i en ets àmbits administratius. Proposar-ne una de nova no trauria cap enlloc.

Si no se tracta ja de debatre entorn des nom de sa llengua ni de demanar-se quina ortografia s’ha d’usar, ¿de què se tracta, idò? Per sa nostra fundació no hi ha dubte: d’un problema de models. És per això que acabam de publicar un llibre que conté una proposta alternativa a sa vigent. I és per això que creim que sa societat balear, sense exclusions, té dret a un debat públic sobre quin ha de ser es model d’estàndar balear, si es que s’utilisa avui i des de fa més de tres dècades a tots es registres cultes o, en canvi, es que proposa sa Fundació Jaume III en es seu llibre d’estil que acaba de publicar. Fa un parell de mesos es diari Última Hora publicava una enquesta en què un 68% de balears considerava que s’article salat s’havia d’emprar en ets informatius d’IB3 (Última Hora, 5-10-2014). ¿Com por ser, per tant, que se’n faci un ús tan raquític o, en altres paraules, que només s’empri a ses seccions més poc prestigiades, com es deports i es temps, i encara amb gran escàndol des doctes filòlegs de sa UIB i ses seves corretges de transmissió mediàtiques? Senzillament, perquè es model dominant no l’admet. I aquest no és més que un exemple, ja que n’hi ha a forfollons i de tota casta.

Ara, això no lleva que sigui un exemple significatiu. I és que es gran argument a què recorren es defensors de s’exclusivitat de s’article lalat o literari és justament es de sa tradició literària. Segons ells, a sa literatura sempre s’ha usat aquest article i no sa combinació de salat i lalat, pròpia des xerrar de Mallorca i de ses altres illes germanes. I com que sempre s’hi ha usat, afegeixen, ses coses han de seguir igual. No fa falta afegir com és de discutible un tal raonament. En primer lloc, perquè a sa literatura produïda a ses Balears, sobretot de finals des XIX i començaments des XX, hi ha una bona partida d’obres on s’usa s’article salat en combinació amb so lalat, o sigui, lo que constitueix es sistema de s’article baleàric. I, després, perquè aquest recurs a sa tradició literària per justificar determinades característiques de sa llengua estàndar, si bé podia tenir un cert sentit abans des naixement de sa televisió i sa generalisació de ses emissions radiofòniques, ha deixat de tenir-lo de llavors ençà. Una cosa és sa literatura i s’altra es medis de comunicació, s’administració o el món de s’escola. Així com aquests tres darrers àmbits, que és on se suposa que s’ha d’emprar s’estàndar, tenen com a destinatària sa comunitat lingüística balear, sa literatura, en especial si és adjectivada de catalana, té un destinatari distint —deixant a part que sa literatura, per definició, admet tots es registres i no és privativa de s’estàndar—. Repetir incansablement sa cançoneta de sa llengua literària com a únic referent possible de s’estàndar no només és un anacronisme, sinó que ja fa fins i tot rialles.

Però aquí està es re de sa qüestió i no mos cansarem d’insistir-hi. Fa just dues setmanes s’escriptor Carles Cabrera reflexionava en veu alta sobre es models de llengua. No mos citava pes nom —a s’àmbit on se mou, es reconeixement públic de sa nostra existència constitueix quasi un motiu d’excomunió—, però sí mos identificava amb so «gonellisme» i afirmava que aquest gonellisme «havia transitat intel·ligentment de l’histrionisme esquizofrènic extraparlamentari a aferrar-se a l’emblanquinat de l’Institut d’Estudis Catalans i abraçar auctoritas del Departament de Filologia Catalana de la UIB com Josep A. Grimalt o Jaume Corbera, semblantement partidaris de l’acostament màxim de la llengua escrita a l’oral» («El model de llengua», Última Hora, 2-3-2015). Vagi per endavant que no mos molesta gens ni mica que mos identifiquin amb so gonellisme original i ses seves tesis, baldament ignorem què és això de s’«histrionisme esquizofrènic extraparlamentari». En canvi, no creim haver-mos aferrat mai a cap mur acadèmic ni haver abraçat mai cap autoritat filològica local; lo que sí hem fet és aprofitar totes ses aportacions filològiques degudament contrastades i que han convengut an es nostro propòsit, que no és altre, recordem-ho, que es de consolidar un estàndar vàlid per ses Illes Balears. O, si s’ho estimen més, un estàndar que tengui com a primer destinatari sa comunitat lingüística balear.

A sa seva exposició un poc embullada de models vigents, Cabrera cita es cas, entre altres, de dos escriptors mallorquins, Baltasar Porcel i Melcior Comes, que varen optar i opten per escriure ses obres en català central. Com és natural, hi tenen tot es dret. Com el tendrien d’escriure en gaèlic, en romanx o en cherokee. Des seu pa en faran sopes. Però aquest no és es debat. Lo que mos hem de demanar és si volem un estàndar que tengui com a principal referent sa nostra comunitat lingüística, o sigui sa balear, o ja mos està bé lo que hi ha en aquests moments. I, en sebre sa resposta, hem d’obrar en conseqüència i exigir a ses nostres institucions que també ho facin.

______________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 18-3-2015

La Fundación Jaume III se consolida pese a carecer de ayudas institucionales y apoyos mediáticos. Dispone de brusquers, que es lo más importante, o sea de más de un par de apasionados dispuestos a sacrificar su vida en la promoción de la causa. Esta tipología de personajes es importantísima, sobre todo en nuestra isla: la Mallorca indolente y a la vuelta de todo, que predomina entre nosotros. Un día es Miguel Nigorra con artículos como el del pasado jueves, recordando la hazaña olvidada del auténtico Antoni Maria Alcover, figura molesta, y hoy sustituida por los manipuladores de turno; otro día la voz insobornable de Pep Zaforteza, amén de la campaña permanente de Juan Font. No paran, y además no tienen miedo ni complejos. Nadie les cerrará la boca.

Anteayer se presentó con nutrido público su libro de estilo: Un model lingüístic per ses Illes Balears, del filólogo Xavier Pericay. ¿Qué quieren que les diga? Pues que «ara va de bo». Nadie daba un real por esta curolla y ya ven ustedes. Motivos de sobra tienen sus adversarios para estar nerviosos. –«Ens poden fer molt de mal» –reconocen con notable turbación. «I ha que fer qualque cosa», proclaman sin ambages. Pero claro, a ninguno de estos brusquers le pueden comprar, ni tan siquiera exiliar. Uno de ellos me dijo irreductible el pasado jueves: antes la cicuta que el exilio, como Sócrates.

Yo, mientras tanto, además de comprar el libro de estilo, más como curiosidad que como manual a utilizar, puesto que moriré con mi catalán del Camp de Tarragona, celebro este renacer patriótico. La isla suele producir estos fenómenos. Se cansa de su propia indolencia o samfotisme. Sucede, para mayor complicación, que los mallorquines, siempre a la defensiva, vienen desde muchos siglos atrás utilizando el idioma como vehículo de complicidad, además de seña de identidad. Un «uep» o un «sols que m’entenguis» como solía decir mi inefable suegro Toniet Valls, ya lo expresaban todo. Por esto, si le quitamos a este instrumento de críptica comunicación que es el mallorquín sus códigos secretos ¿para qué lo queremos? No señalará diferencias. No identificará. Estamos perdidos. Esta tierra siempre contó con barreras, con diferencias, incluso entre sus grupos sociales, fuesen nobles, xuetes, mossons o trencaterrosos. Sin el silbido de la tribu, como los indígenas de La Gomera canaria, ¿cómo defender lo nostro? Mal, simplemente mal. Ya se ha visto.

______________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 24-2-2015