¿Existeixen ses modalitats insulars?

GRUP RAMON LLULL.

A ses ponències parlamentàries per sa reforma de s’Estatut d’Autonomia de 2007, sa qüestió de sa llengua va a tornar cobrar protagonisme. Uns ponents eren partidaris d’incloure dins es text estatutari es termes de “mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer”, o sigui, lo que fins llavors s’havien anomenat “modalitats insulars”, un concepte jurídic que ja apareixia en es primer estatut de 1983. Davant s’oposició frontal des ponents des partits d’esquerres que acusaren es PP d’encendre es foc des “secessionisme lingüístic”, es PP va claudicar una vegada més i va optar per una solució de compromís perquè se pogués aprovar sa reforma estatutària.

As cap de set anys, i obligats per ses circumstàncies, es filòlegs de sa UIB s’han hagut de pronunciar, primer davant es llibre que va editar s’Institut d’Estudis Baleàrics (Les modalitats insulars. Recull de formes lingüístiques normatives de les Illes Balears, IEB, 2013), i llavors davant sa proposta d’incorporar ses modalitats insulars en ets informatius d’IB3. Així, fa poc, a una ressenya crítica des llibre citat, deien que no se podia parlar de “modalitats insulars” si abans no se parlava de “modalitat lingüística” amb s’intenció d’equiparar una modalitat territorial (un dialecte) a un sociolecte –manera de xerrar d’un grup social– o a un registre –estil de xerrar una llengua adequat a un cert context–. I un parell de retxes més envant, deien: “Sembla que els responsables de l’obra obliden que, ja des de fa molts d’anys, l’Institut d’Estudis Catalans, a través de les diverses publicacions sobre normativa (gramàtica, DIEC, etc.), ja tenen en compte moltes de les modalitats lingüístiques insulars, si compleixen determinades condicions de genuïnitat, extensió d’ús i utilitat.”

El 15 d’abril, a una nota de premsa, es nostros filòlegs rebutjaven s’ús en ets informatius d’IB3 de lo que ells anomenaven “català dialectal”. El passat 22 de maig treien un manifest rebutjant sa formalisació de s’article baleàric. I en es punt nº 2, se referien a “una falsa oposició entre unes “suposades modalitats lingüístiques” i la varietat comuna de la llengua catalana”. O sigui, usant s’adjectiu “suposades”, donaven a entendre que no tenien constància de s’existència de sa realitat jurídica de ses “modalitats insulars” que apareixen a un Estatut al qual, per altra banda, hi apel·len cada vegada que poden per recalcar es seu paper d’òrgan consultiu en matèria de llengua catalana. Darrerament, s’hi han referit també com a “variants lingüístiques”.

És evident que es nostros savis universitaris no se senten a pler amb so terme jurídic de “modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera”, tal com diu s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia de 2007. No en parlem ja de si s’hi senten amb sos termes “mallorquí”, “menorquí”, “eivissenc” i “formenterer”, que sempre miren d’evitar com si fos el dimoni cucarell.

No és mal de fer endevinar es futur que espera an es mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer. A s’Estatut de 1983 s’eliminaren aquestes denominacions centenàries i les substituïren per ses “modalitats insulars” des català de ses Balears. I ara veim, as cap de trenta anys, com sa UIB no només no les potencia –com a universitat de ses Illes Balears que és, desobeint, a més, es mandat estatutari–, sinó que ni tan sols reconeix aquest terme (“modalitat insular”) com a concepte lingüístic o jurídic.

Dit d’una altra manera, sa “ciència” filològica que es nostros savis duen entre mans nega es fets que tothom, llevat d’ells, veuen i toquen cada dia. Quan convé, ses modalitats insulars no existeixen. Quan no, s’IEC ja les té en compte. És com si es nostros savis mos volguessin fer creure que la Mare de Déu nom Joana, com si volguessin trobar ossos en es lleu per negar sa realitat. Com si mos diguessin que es nostros elements de judici estan atrofiats o no són adequats perquè mos falta un edifici conceptual i teòric que només ells coneixen. És com si amb sos conceptes sublims que manegen volguessin canviar sa mateixa substància de sa realitat.

Tota aquesta farsa, que mos volen encolomar en nom de sa ciència, té en realitat dos objectius: negar sa realitat, com ja hem dit, i tot per no fer gens d’autocrítica sobre es model d’estàndar que han imposat com si fossin un dèspotes il·lustrats; i no reconèixer una ideologia que iguala “unitat lingüística” a “unifomitat lingüística” i que té, com a conseqüència a llarg plaç, s’assimilació des balear pes català estàndar. Perquè aquest és es destí al qual sa mateixa sociolingüística catalana (Ll. V. Aracil, B. Montoya) condemna a la llarga, i així en parla obertament i amb total franquesa, es mallorquí, es menorquí, s’eivissenc i es formenterer.

Hi haurà crèduls que pensaran que sa distància entre lo que sa gent normal i corrent percep i sa percepció que tenen es nostros savis és fruit de s’ignorància des primers i de sa ciència que impregna es pensament des segons. Ca barret! Sa filologia mai ha estat cap ciència de bon de veres, en tot cas una branca de ses humanitats que utilisa uns criteris a s’hora de distingir què és lo formal o lo informal, què és lo normatiu o lo normatiu, que no sempre responen a factors “purament” lingüístics. En realitat, darrera aquestes criteris “acadèmics” s’hi amaga una determinada ideologia, lingüística i política si volen. Mos trobam, sense cap dubte, davant un exemple més de com s’ideologia pot arribar a distorsionar es mateixos fets, i fer-mos veure blanc per negre.

No és gens estrany que ets esforços des nostros savis hagin anat dirigits a eliminar qualsevol singularitat lingüística de ses nostres illes des registres més formals, com per exemple eliminant s’article salat de sa toponímia i sa rotulació des carrers, amb flagrant contradicció amb lo que diu sa llei de normalisació lingüística de 1986 que, en es seu article 14.2, estableix que se donarà preferència a “la toponímia popular tradicional i als elements culturals autòctons”. Resulta una ironia des destí que Balears, s’únic territori on encara se conserva s’ús generalisat de s’article salat, prescindesqui d’aquest article quan resulta que sa toponímia de Catalunya, on s’ús de s’article salat pràcticament s’ha extingit, el conservi a molts des seus topònims com Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Esteve Sesrovires, Sant Llorenç Savall o Collserola. Dit amb altres paraules, es nostros filòlegs han anat més enfora que ses directrius donades per s’Institut d’Estudis Catalans. No creim anar gens errats si deim que es nostros “catalans de Mallorca”, segurament per això, perquè són de Mallorca i no de Catalunya i han de demostrar un plus de catalanitat que es seu origen els ha negat, han estat es pitjors enemics des cultiu i sa promoció des mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer. Si en Moll i n’Alcover alçassin es cap!

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, 12-6-2014

Gabinet de crisi

Estan nirviosos i preocupats, se’ls nota. Per això dimarts passat, en es Club de Opinión Diario de Mallorca, es gurús des catalanisme varen muntar un gabinet de crisi en forma de taula rodona (Per una llengua plenament normal) en es seu estil: sis veus unànimes. A totes ses taules rodones a què he assistit m’he trobat sempre amb més d’un punt de vista representat. Sigui on sigui. Sa pluralitat humana és lo que té, que difícilment (sense coaccions) trobes que tots pensin lo mateix. Idò no, resulta que en es món de sa cultura catalana oficial sí que passen aquestes coses inversemblants: taules rodones sense cap veu crítica. Inclús sense reaccions crítiques, perquè ets aplaudiments des públic entregat eren també tan entusiastes i unànimes que, com que jo era s’únic que no aplaudia, tot d’una es de devora me miraven de forma inquisitorial. Vaig decidir imitar-los tímidament perquè no sospitassin que era un dissident.

D’entrada ja se varen dir mitges veritats. Per part de sa presentadora i vice-rectora de sa UIB, na Maria Antònia Fornés, quan va reivindicar s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia només per reafirmar s’autoritat de s’universitat, però sense recordar que sa defensa de ses modalidats no l’estan duguent a terme. Una altra mitja veritat la va dir n’Isidor Marí, president de sa Secció Filològica de s’IEC, vertader conductor de s’acte, quan va afirmar que “s’estàndar no és el barceloní”, oblidant que es tronc sí que ho és. En Marí, durant sa seva intervenció, se va dedicar a dir coses que en es funcionament real de sa llengua no passen de ser paper banyat, purs brindis an es sol: “S’estàndar no amenaça ses modalitats” (quan després afirma, molest, que s’estan “exagerant ses diferències dialectals” i que ses modalidats han de quedar arraconades a un àmbit “col·loquial”); “és un sistema inclusiu, amb criteris flexibles i respectuosos”, quan qualsevol que hagi vist o escoltat aquests anys IB3 televisió i ràdio sabrà que no és així. Després va assegurar que aquells que estam a favor d’un model de llengua a Balears que tengui en compte ses nostres modalidats duim a terme ni més ni manco que una “ofensiva general contra la llengua”, i que aquest “confusionisme lingüístic” va més enllà, perque implica també “desarrelament, destrucció de l’entorn i la cultura” (seria, segons ell, un “projecte antibalear”). I inclús, i alerta amb això, “falta de respecte per la democràcia”! Se veu que té una idea curiosa de lo que és una democràcia, perquè just després va afirmar, quedant-se tan ample, que s’Estat espanyol encara avui en dia és tan uniformisador com durant sa dictadura franquista. Així mateix, va clarificar sa seva interpretació de què és una llengua, entesa en clau herderiana, no com una eina per comunicar-se, sinó com a manifestació particular d’una identitat col·lectiva, lo que té més d’ideològico-sentimental que de científic.

Sa taula rodona tenia com a fi, entre d’altres coses, reivindicar es paper que han jugat a ses lletres catalanes certs escriptors illencs. És evident que això és així, i que a s’IEC hi ha un grapat de balears (tots es de sa xerrada ho són), però ja és més discutible que es català de Balears hagi tengut cap influència en sa llengua des Principat. Ah, i per descomptat, ni una paraula se va sentir, com sol esser costum, de sa polèmica Fabra versus Alcover, ni des lèxic balear que desapareix poc a poc als nostres medis de comunicació i a ses aules de s’escola pública.

Ets altres participants varen seguir sa mateixa línia marcada per en Marí. Només en Joan Miralles, veterà professor des Departament de Filologia Catalana de sa UIB, va donar més informacions que opinions, encara que no aclarien sa qüestió lingüística, sinó es paper que com a consultor ha jugat aquest organisme. En Joan Veny, molt donat a sa broma, deia que mos trobam davant un “problema que estava resolt”, expressió estranya venguent d’un científic, perquè a sa ciència els problemes mai acostumen a estar resolts del tot, sinó que cada cert temps van sorgint noves hipòtesis que posen a prova ses ja acceptades. També va mostrar una mica es llautó, com solen dir ells, declarant que necessitam un estàndar fort “per les relacions internacionals”, com si es territoris de parla catalana integrassin un Estat autònom. Per altra banda, va recalcar que “hi ha poca diferenciació en els nostres dialectes, hi ha molta homogeneïtat”; si és així, ¿quina por tenen que ses modalidats adquiresquin un major pes? Es menorquí Joan Francesc López Casasnovas, en una indiscutible mostra de rigorós cientifisme, va xerrar de sa “malaltia de l’actitud antinormista”. Se veu que es que discrepen de sa norma oficial necessiten tractament mèdic, segons aquest respectuós membre de s’IEC.

A mitjan acte, varem viure una situació una mica teatral, quasi mística, quan una tupada Aina Moll va fer acte de presència, caminant lentament amb un gaiato, passant pes corredor central cap a una cadira a sa primera filera. Ets assitents estaven religiosament pendents d’ella, la Gran Mare del Catalanisme a Balears, i varen esclatar en aplaudiments extàtics quan en Marí li va donar sa benvenguda.

Com que en Marí i en Veny s’havien estès massa, ets altres varen haver de fer es seus discursos de manera sintètica. D’en Joan Miralles destacaré dues afirmacions curioses: d’un part, que “s’estàndar és s’estructura de sa llengua. Ses modalitats són es detalls”, lo que emprenyaria molt mossèn Alcover, que defensava que sa llengua real és sa que dóna pas a s’estàndar, i no a s’enrevés; i, d’altra part, que “es lèxic eliminat dels nous diccionaris ho és per manca d’ús”, cosa indiscutible, clar, si bé s’hauria de veure quina manca d’ús s’ha anat treballant pacientment amb decisions d’enginyeria social encaminades a unificar i, en conseqüència, a mutilar s’idioma.

Finalment, aquesta atípica taula rodona se va tancar amb una intervenció d’en Nicolau Dols, degà de sa Facultat de Filosofia i Lletres de sa UIB. Va ser es més breu i, també, es més agressiu i sectari. Ses seves paraules van adquirir un to grollerament mitiner, cercant ets aplaudiments fàcils i assenyalant amb claredat ets enemics polítics: “Hem de canviar els que diuen com se fan les coses”. Ni una sola reflexió tècnica, en definitiva. Aquest inqüestionable rigor científic demostra, sens dubte, per què és es nou fitxatge estel·lar de s’IEC. Sa cita final va estar a s’altura de sa seva schwartzeneggeriana intervenció, i quasi diria que de tot s’acte: “Si m’estau escoltant és que sou sa resistència”, treta des film Terminator.

Jo podria dir una cosa parescuda per acabar aquesta crònica, canviant escoltar per llegir, però ses meves referències cinematogràfiques no coincideixen gaire amb ses d’en Dols, què hi farem.

Enseñar a cazar osos en el Congo

Divinizar la lengua, esta vez su estándar y sus registros, ésta ha sido la reacción furibunda del catalanismo frente a las tentativas de dignificar los rasgos más relevantes que definen el mallorquín, el menorquín y el ibicenco, como es el artículo “salat”. Su virulencia verbal contrasta, sin embargo, con la pobreza de sus argumentos. Básicamente, se están dedicando a: a) caricaturizar el mallorquín, identificándolo con lo payés, lo vulgar y lo folclórico, como si no tuviera tanta o más riqueza filológica que el dialecto barcelonés que constituye la base del estándar; b) apelar sistemáticamente a la autoridad “científica”; y c) recordarnos a todas horas la famosa teoría de los registros, estos compartimentos estancos jerárquicos y cerrados bajo siete llaves que impedirían, con carácter definitivo, la formalización de nuestras modalidades insulares.

Desmontemos toda esta mascarada. Para empezar, la gramática normativa de una lengua no obedece a ninguna ciencia filológica porque ésta, lisa y llanamente, no existe. La elaboración de una gramática, igual que la elección de una ortografía, nada tiene que ver con la “ciencia”. Se sorprenderían de la arbitrariedad con la que los lingüistas echan mano de un criterio u otro para aceptar o desechar una determinada norma ortográfica, una morfología pronominal o una palabra. ¿Cómo pueden ser “científicos” y no sujetos a controversia los acuerdos tomados por mayoría en una academia de la lengua? Pero es que, además, como admite con naturalidad nada menos que el padre de la Sociolingüística Catalana, Lluís Vicent Aracil, del que lleva nutriéndose intelectualmente todo el catalanismo hace más de tres décadas, la fijación normativa de un idioma “responde a exigencias y demandas históricas que nunca son ‘puramente’ lingüísticas” (Papers de sociolingüística, p. 183). El acento cae, huelga decirlo, en ‘puramente’. Aracil se refiere a otras exigencias tan poco lingüísticas como las políticas, las culturales o las demográficas.

Por otra parte, la normativa de una lengua debe adaptarse a las expectativas, a las aspiraciones, a los intereses de la comunidad lingüística a la que se dirige. No es algo que incumba sólo a los académicos sino también a los hablantes que serán, con sus usos lingüísticos, los que certificarán o no el acierto de los primeros. Como afirma Aracil, antes de definir cómo tiene que ser el estándar hay que decidir primero para qué lo queremos (Papers…, p. 221). Una gramática, un libro de estilo, el propio estándar o un registro formal, no son algo caído del cielo, intocable, sagrado, perpetuo, sino algo en construcción sujeto a cambios, al menos en aquellos aspectos que no han sido exitosos socialmente. Pensemos, por ejemplo, en el modelo de catalán formal espontáneo –improvisado, por tanto– que nuestros filólogos de la UIB consideraban prioritario potenciar hace quince años. En el libro La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic (Antoni I. Alomar, G. Bibiloni, J. Corbera i J. Melià, 1999), estos filólogos admitían que “la llengua escrita encara no pateix tan greument les conseqüències de la anormalitat dels models lingüístics, perquè sol estar controlada per la figura del corrector. On el problema es més punyent és en el cas de la llengua espontània oral formal, massa allunyada de la llengua escrita, massa confosa amb els parlars casolans i massa interferida pel castellà” (p. 18). Esta propuesta, que incluía la “utilització de l’article estàndard, de les formes verbals i pronominals normatives o d’una sintaxi ajustada a les normes de la gramàtica” (p. 21), o sea, el traslado casi mimético del estándar escrito a la oralidad, ha fracasado por completo por poco que observemos qué modelo usan los docentes para impartir clases, los políticos en sus declaraciones públicas o los periodistas en la radio, o sea el “público objetivo” al que se dirigía dicha propuesta. La constatación de este problema “punzante” en 1999 significa que ya acumulaban casi otros quince años de fracaso, al menos desde 1986 con la ley de normalización. Lejos de hacer autocrítica y reconocer este fiasco, fruto de la resistencia pasiva de los hablantes hacia un modelo lingüístico con el que no se sienten identificados ni cómodos, el catalanismo prefiere negar la realidad, mirar para otro lado y atacar con ferocidad a quienes señalan el problema. Como dice Aracil, “la cosa es simple: no tiene sentido enseñar una variedad lingüística que la gente no tendrá ninguna oportunidad ni ninguna necesidad de usar. Sería como enseñar la manera de cazar osos a los habitantes del Congo” (p. 193, Papers…). En efecto, los mallorquines hemos aprendido a cambiar de lengua cuando hablamos con un castellanohablante pero seguimos siendo incapaces de hablar catalán estándar, a pesar de la mayor distancia lingüística del mallorquín con el castellano. Y esta no es una cuestión baladí: es el reconocimiento de un fracaso en toda regla. Son los comportamientos lingüísticos de los mallorquines, su voluntad en suma, los que han hecho fracasar el catalán estándar, algo que no ha sucedido con el español estándar.

Las convenciones sociales, y un estándar con sus registros formales no es más que eso, una convención, se cambian cuando no funcionan. ¿No sería más honesto reconocer este fracaso y apostar por un estándar oral para los informativos de IB3 mucho más acorde con la lengua viva de la calle?

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, el 24-5-14

Poques idees i molts d’interessos

Si una cosa ha demostrat es debat sobre s’article salat ha estat sa pobresa argumental des contraris a permetre que aquest article pugui aconseguir una mínima dignificació pública. En realitat, més que un debat ha estat un autèntic linxament on només uns pocs han donat qualque argument a favor de continuar postergant es salat a àmbits col·loquials. I és que sa majoria s’han dedicat, amb una mala fe evident, a ridiculisar o tergiversar es punt de vista des partidaris de dignificar es salat, a enganar sa gent o, senzillament, a insultar es que no pensen com ells.

N’hi ha (Joan Guasp, Cosme Bonet) que han volgut fer creure que lo que pretenia IB3 era substituir s’article literari o lalat per s’article salat, quan en realitat lo que se proposava era substituir s’article literari per s’article baleàric, que no és altra cosa que sa combinació de totes dues formes d’article, talment l’han utilisat sempre es balears. D’altres (Sebastià Alzamora) han anat més enfora i han mirat de ridiculisar es nou model de llengua que no coneixen, com si consistís a incorporar a s’ús formal tota classe de castellanismes i vulgarismes.

D’altres han insistit, no se sap ben bé per què, en sa “catalanitat” de s’article salat (Jordi Caldentey), com si pes fet de venir de Catalunya no el poguéssim sentir com a propi o com si haguéssim de resignar-mos a veure’l desaparèixer, com allà, on mai ha estat protegit. I d’altres, en fi —i són, per desgràcia, sa majoria—, s’han dedicat a insultar o a acusar es Govern d’unes intencions malignes (vulgarisar, folklorisar, destruir sa llengua), i tot per aspirar a implantar un model ben normatiu, on no hi havia altra llicència, per lo que en sabem, que s’elevació de registre de s’article salat.

D’arguments sòlids, com dèiem, ben pocs. Sa UIB ha acusat es Govern de “trencar” amb una tradició “literària” de segles, sense que mos hagin explicat què té a veure aquesta tradició amb un medi oral com IB3, que només té vuit anys de vida. I sense que tampoc hagin dit res d’una altra tradició, s’oral —rondalles, cançoner popular—, ni d’una d’escrita ben acostada a s’oralitat, que sempre havia emprat s’article baleàric. Mos referim, clar, a sa representada pes Dietaris d’Alcover, ets Aigoforts de Gabriel Maura, s’obra d’Àngel Ruiz i Pablo o de Tomàs Aguiló, pare i fill, o revistes i diaris com La Aurora o es Diari de Buja, entre molts d’altres exemples. ¿O és que pentura creuen aquests savis que sa televisió i sa ràdio públiques de sa seva venerada Catalunya varen adoptar fa trenta anys es model de llengua literària vigent? Santa ignorància!

No deixa de resultar curiós que sa UIB apel·li a sa “tradició” i se referesqui, en canvi, an es “català dialectal” per no pronunciar mallorquí, menorquí i eivissenc, ses denominacions seculars i tradicionals de sa nostra llengua a Balears. I, xerrant de tradicions, una altra a sa que s’han aferrat ha estat lo que anomenen es “mallorquí de trona”, sa litúrgia catòlica que usa s’article literari. De fet, a l’església passa lo mateix que passa en es Parlament, en ets informatius d’IB3 o a qualsevol altre àmbit on se requereix una certa formalitat. Quan se llegeix, s’usa es lalat, perquè així estan redactats es textos, però quan se fa es sermó, o se fa una rèplica no escrita, tanmateix els surt, és per demés, es baleàric, o sigui, sa combinació de salat i lalat. Una confirmació més que nigú lala si no llegeix, lo que constitueix un fracàs de s’estàndar oral després de trenta anys, una raó de pes per canviar-lo.

Josep A. Grimalt ha aportat, per sa seva banda, un argument bastant curiós: sa dificultat d’utilisar s’article baleàric, ja que constitueix un sistema complex per aquells que no l’aprenen a ca seva, donat que en determinats casos no obeeix a cap regla. Això és ver, però si ja és evident avui en dia que molts de nins lalen quan haurien de salar i salen on haurien de lalar, no entenem què hi guanyarem deixant aquest tresor lingüístic fora de s’ensenyança. ¿No s’ha d’ensenyar perquè és complex, o s’ha d’ensenyar precisament perquè ho és?

Un altre argument repetit “ad nauseam” ha estat que una cosa eren ses modalitats insulars i una altra es registres. ¿Qualcú s’imagina ses modalitats balears sense s’article baleàric? Perquè s’estàndar oral de s’IEC amb sa seva teoria de registres relega s’article baleàric a s’informalitat. O sigui, és es registre —no sa normativa, s’article salat és ben normatiu— es qui impedeix es desplegament de lo més significatiu de ses pròpies modalitats.

D’altres mos han acusat de voler atomisar sa llengua ja que, segons ells, qualsevol llengua té un estàndar únic. Com si s’estàndar oral de Canal Sur o de qualsevol televisió de Sudamèrica fos es mateix que es de TVE. O com si s’estàndar des portuguès de Brasil no fos diferent des de Portugal.

I això és tot lo que ha donat de sí es pensament —per dir-ho de qualque manera— des nostros estandarisadors a ultrança, més enllà des típic argument d’autoritat de sa UIB. Malament anam si s’universitat ha d’apel·lar a sa seva autoritat estatutària per convèncer s’opinió pública que té raó.
Tanta magror argumental demostra que no mos trobam davant un vertader debat d’idees sinó davant un debat d’interessos. És natural que després de tants d’anys de no xerrar d’aquestes coses, de donar-les per sabudes i generalment assumides —de sa manera, clar, que ells les han establides—, els costi acceptar que poden no esser així com les veuen ells.

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, 3-5-2014

Es fracàs de s’estàndar oral

Si per qualque cosa ha servit es debat que s’ha suscitat sobre sa dignificació de s’article salat ha estat, sense cap dubte, per posar en evidència es fracàs de s’estàndar oral, una evidència que sa Fundació Jaume III no s’ha cansat de recalcar i que, per poca honestedat intel·lecual que tenguessin, hauria de fer reflexionar també tots es partidaris de s’estandarisació a ultrança. ¿Què volem dir quan deim que s’estàndar oral ha fracassat? Senzillament, que ningú l’usa, llevat que se llegesqui en veu alta un text escrit en català estàndar. O sigui, que ningú l’utilisa quan ha d’improvisar. Es casos de l’Església o des Parlament regional són en aquest sentit paradigmàtics, ja que mos permeten entendre aquesta esquizofrènia. Veim que hi ha diputats que, a sa seva primera intervenció i com que llegeixen un text que duen preparat, usen s’estàndar oral, amb s’article literari, comme il faut. Però a sa seva segona intervenció, quan no poden recórrer a cap text preparat i han d’improvisar, xerren en salat. Lo mateix passa a missa. Quan es capellà llegeix sa litúrgia ho fa en estàndar però quan ha de fer es sermó ho fa en mallorquí col·loquial… i salant, clar! Lo mateix fan es professors quan fan classes, o es nostros periodistes quan fan una conferència. En una paraula, se sol respectar s’estàndar quan s’escriu però no quan se xerra. Per això, no entenem que es diputats de Més o del PSIB exigesquin an es locutors de ràdio i televisió lo que ells no estan disposts a fer: xerrar en estàndar en qualsevol situació, fins i tot quan improvisen.

Que hagi fracassat s’estàndar oral no ho diu sa Fundació Jaume III, sinó que se col·legeix de ses expectatives que tenien fa quinze anys es mateixos professors de filologia catalana de sa nostra universitat. L’any 1999 aquests professors publicaren dos llibres de referència relatius an es model de llengua culta que, segons ells, s’havia d’utilisar a Mallorca: La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic (Antoni I. Alomar, G. Bibiloni, J. Corbera i J. Melià) i Proposta de model de llengua per a l’escola de les illes Balears (Antoni I. Alomar, J. Melià). Comencem pes segon. A ses pàgines 20 i 21 diu: “Un exemple d’aquest ús alternatiu de diferents registres el podem trobar entre els professionals de la docència, els quals durant la jornada laboral passen de situacions en què l’ús adequat és informal, més o menys improvisat (comentaris marginals sobre la matèria, converses amb els companys, etc.), a situacions de formalitat prou elevada i d’ús poc espontani (explicacions de matèria acadèmica, dictat d’enunciats, etc.)”. Lo rellevant aquí és que separa clarament aquells espais de sa docència on s’ha d’usar un registre formal d’una banda, i on s’ha d’usar un registre informal d’una altra. Fer classe, evidentment, requereix un registre formal. I perquè quedi clar quins són es contextos socials on s’ha d’utilisar s’estàndar formal, continuen un poc més avall: “La situació exemplificada amb els ensenyants pot fer-se extensiva a la majoria d’activitats professionals de la societat actual (metges, polítics, representants, periodistes, etc.).” (p. 21).

Es primer llibre al qual m’he referit a dalt és igual d’explícit. “Els destinataris principals [des llibre] són les persones que per la seva professió o activitat fan habitualment actes de parla en àmbits públics, com mitjans de comunicació, tribunes parlamentàries, aules universitàries, conferències i taules rodones, etc..” (p. 15. La llengua catalana a Mallorca, Ibid.). A sa pàgina 18, ets autors reconeixen que “La llengua escrita encara no pateix tan greument les conseqüències de la anormalitat dels models lingüístics, perquè sol estar controlada per la figura del corrector. On el problema es més punyent és en el cas de la llengua espontània oral formal, massa allunyada de la llengua escrita, massa confosa amb els parlars casolans i massa interferida pel castellà” (p. 18). Convé aturar-s’hi una mica: es problema de bon de veres radica, parlam de l’any 1999, en sa “llengua espontània oral formal”. Aquesta situació fa que, entre ses tres necessitats més urgents per sa normalisació de sa llengua catalana, es quatre autors considerin prioritari i fonamental “c) vehicular models de llengua oral formal que alhora que satifacin els dos punts anteriors superin el col·loquialisme dels usos majoritaris actuals i acostin la llengua oral formal a la llengua escrita que avui és d’ús general (per exemple, amb la utilització de l’article estàndard, de les formes verbals i pronominals normatives o d’una sintaxi ajustada a les normes de la gramàtica)” (p. 21).

As cap de quinze anys, és evident que aquesta necessitat “urgent” i “prioritària” de fer que polítics, docents o periodistes girassin sa llengua i començassin a lalar i parlar aquest estàndar formal que aconsella s’Institut d’Estudis Catalans i sa UIB ha fracassat. Basta acostar-se qualsevol dimarts en es Parlament autonòmic o a qualsevol classe de sa nostra universitat per comprovar-ho. Sa pregunta és: ¿seguirem tancant ets ulls davant aquesta realitat i enganant-mos a noltros mateixos? ¿No convendria més començar a pensar en un estàndar oral molt més pròxim a sa llengua viva des carrer?

Foment Cultural de ses Illes Balears exigeix mà dreta i responsabilitat as Govern Balear amb relació a sa catalanista UIB, i s’immediata aplicació de ses modalitats insulars a IB3

Qui és sa UIB, un simple òrgan consultiu, per aturar es nou model lingüístic balear aprovat pes Parlament Balear i legitimat per sa majoria democràtica de ciutadans balears?

FOMENT CULTURAL DE SES ILLES BALEARS. Des des Foment Cultural de ses Illes Balears, com a associació cultural nascuda a través de s’unió de diferents persones i col·lectius de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, preocupats per sa supervivència des nostro mallorquí, menorquí i eivissenc, no podem consentir que s’Universitat de ses Illes Balears seguesqui comandant en aquesta dictadura lingüística catalanista que patim des de fa dècades a ses nostres illes.

Hem de recordar que sa UIB és un simple òrgan consultiu, i que ses competències en matèria lingüística són i seran des Govern Balear, que és qui representa es ciutadans de ses Illes Balears. S’actual Universitat de les Illes Balears no només representa sa minoria radical catalanista de ses nostres illes –anant en contra de sa majoria de ciutadans de Balears que volem ses nostres modalitats presents an ets àmbits formals de sa societat–, sinó que tampoc té competències perdictar i imposar es model que s’ha d’emprar a IB3 Televisió, sa televisió de tots es balears.

Per una banda, exigim as Govern Balear que prengui responsabilitats contra es totalitaristes de sa UIB per ningunetjar es Parlament Balear, sa màxima institució de representació democràtica des ciutadans balears. Així, creim que es Govern Balear ha de fer es seu pes com a institució i autoritat balear, i fer que s’apliquin inmediatament ses modalitats insulars a IB3 Televisió.

Per altra banda, IB3 Televisió és sa televisió pública autonòmica de sa CAIB, ni de sa UIB, ni de Catalunya. Per lo tant, com que sa UIB no té cap competència lingüística més que d’òrgan consultiu, IB3 no està obligada a fer lo que digui sa UIB, ni pot contradir sa voluntat democràtica de sa majoria de Balears, representada en es Parlament Balear, imposant un estàndard català central i
artificial que va contra s’història, sa llengua i sa tradició de ses Balears.

Així idò, sa UIB ha quedat en evidència com a ens catalanista i anti-balear, tal i com demostrava la setmana passada sa Fundació Jaume III amb s’informe “Sa UIB, contra ses modalitats insulars”. Però també antidemocràtica, ja que no compleix amb s’Estatut d’Autonomia que recull s’especial estudi i protecció de ses nostres modalitats insulars, i ademés, s’ha botat sa legislació vigent, ja que no té cap competència ni cap dret per aturar s’implantació a IB3 des nou model lingüístic balear acordat an es Parlament Balear i reclamat per sa majoria democràtica des poble de ses Illes Balears.

Ciutadella de Menorca, 13/05/2014

Comunicat de Foment Cultural de ses Illes Balears

Preeminencia de la Constitución Española ante los problemas lingüísticos en Balears

JOSÉ ZAFORTEZA CALVET*.

En el acto de presentación al público de la Fundació Jaume III de Mallorca, celebrada el 25 de marzo último en el Club Diario de Mallorca, pronuncié un discurso en mallorquín, con la única salvedad de que leí en castellano el artículo 3.3º de la Constitución Española, cuyo texto transcribiré seguidamente porque entiendo que es fundamental a efectos de exponer y defender en Balears determinados criterios lingüísticos. Dice así: “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”.

En la exposición de motivos de la Ley de normalización lingüística de Balears –de fecha 29 de abril de 1986– se reproducen textualmente las dicciones del artículo 3.3º de la Carta Magna Española: “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”.

Pues bien, con olvido de ambos textos legales, la modalidad lingüística del artículo salat (es y sa, de uso frecuentísimo en Mallorca –con la única excepción de Pollença-, en Menorca, en Eivissa y en Formentera), según la institución oficial consultiva de la Universitat de les Illes Balears no debe ser utilizada en algunas emisiones televisivas dependientes del Govern Balear. Al adoptar el criterio que queda expuesto, el citado organismo olvida también que el apartado 5º del artículo 2 del título preliminar de la ya citada Ley de normalización lingüística ordena que “las modalidades insulares de la lengua catalana serán objeto de estudio y protección”.

¿Qué camino cabe seguir? El gobierno de la Comunidad Autónoma debe, a mi juicio, exigir la aplicación de las normas constitucionales, así como las legislativas aprobadas por el Parlamento Balear y, en concreto, el mencionado artículo de la Ley de normalización lingüística. En consecuencia, se permitirá que en la televisión balear y en cualesquiera medios de comunicación dependientes del Govern Balear puedan utilizarse “las modalidades insulares del catalán”, trátese de locuciones o modismos del mallorquín, del menorquín, del ibicenco o del formenterés.

Si así se procede, se cumplirá a la vez el apartado 3º del artículo 3 de la Constitución española, que, no se olvide, es de obligada observancia y debido acatamiento en toda España.

*President de sa Fundació Jaume III de Mallorca.

Publicat en es Diario de Mallorca, 23-4-2014

A Pep Sa Fortesa, ‘el Fuerte’

Contemplo perplejo las descalificaciones que los lingüistas de la normalització y sus corifeos lanzan a Pepe Zaforteza, que está haciendo honor a su Fortesa -en castellano fortaleza, en latín fortitudine– y a cuantos como él pretenden salvar nuestra lengua. Soy hijo de padres barceloneses. Me pierdo con el mallorquín. Siento envidia de quienes lo dominan, y, al igual que muchos catalanes, lo admiro por su pureza frente al barcelonés.

Me abstendré de polemizar, pero como historiador del Derecho me permitirán algunas observaciones. En primer lugar, defender nuestras modalidades es plenamente legal. Las reconoce y defiende nuestro Estatuto de Autonomía en su artículo 35, al contemplar la enseñanza de nuestra lengua catalana propia, de acuerdo con «la tradición literaria autóctona». De ahí que considere «objeto de estudio y protección las modalidades insulares», cosa que hoy está haciendo a la perfección Antoni Vera desde el Institut d’Estudis Baleàrics.

Las modalidades de nuestro hablar constituyen el mallorquín desde hace siglos. Mariano Aguiló, hermano de mi bisabuela Pepa Aguiló, patriarca de la Renaixença, bibliotecario de la Universidad de Barcelona, en su correspondencia con Tomás Forteza, publicada por la Biblioteca Balmes, le solicita en 1868: «Suscriume a tot lo escrit en mallorqui que se public y compram les fulles que en dita llengua se hagen publicades». ¿Por qué actualmente tanta resistencia a llamar mallorquín a nuestra habla identitaria, rompiendo una tradición multisecular?

Recordemos el texto jurídico de la Recopilación de 1622, encargada por los Jurados del Reino a destacados juristas. Autoriza el uso de la «llengua mallorquina» en los actos de testar, así como, sin que implique antinomia, la «catalana» para declarar en los procesos judiciales. Jamás he utilizado el artículo salat en mis libros en catalán desde Mallorca, pero respeto a quienes lo utilizan y considero vergonzoso normalizar los textos literarios de quienes lo preconizaron durante el XIX. El mismísimo Mariano Aguiló, que sólo lo utilizaba de forma ocasional en su correspondencia, testimonió su disgusto, en 1883, de que «els catalans de Mallorca escriguessen tan catalanescament» que ni se atrevían a utilizar la palabra atlot, que consideraban baja, prefiriendo minyó, fadrí, xich y xiquet. Este es nuestro problema endémico en una Mallorca siempre a la greña, sucursalista y acomplejada. Un consejo a los lingüistas: no pongan puertas al campo. Hagan normal en la tribuna y en la tele, lo que hasta hoy ha sido normal en la calle.

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, 3-5-2014

Cuando “lo nostro” es “lo seu”

EL MARTES pasado, la Fundació Jaume III de Mallorca presentaba las conclusiones de sus cuatro meses de andadura. Entre sus objetivos, el principal, dignificar el mallorquín, conseguir que deje de ser un dialecto, en el peor sentido de la palabra, restringido al espacio familiar o coloquial e indigno de ser utilizado en el ámbito académico, formal o administrativo. Al mismo tiempo, recuperar aquellas expresiones, vocablos, y modismos, que se van perdiendo y que, si no lo evitamos, pronto se convertirán en arcaísmos de
los que sólo algunos tendrán memoria.

Resulta paradójico que tras décadas de normalización lingüística, leyes y normativas diversas, recursos personales y materiales por parte de las Administraciones y millones destinados al mantenimiento de entidades, como la OCB, cuya única finalidad debía ser lograr esa normalización, sea necesaria, a día hoy, una fundación, que dé la voz de alarma sobre la situación de inferioridad en la que se encuentra nuestra lengua y pretenda, pese a todo, que no acabe desapareciendo.

Quizás es que todos esos recursos, no se han destinado a protegerla y mucho menos, a darla a conocer sino que se han dedicado precisamente a todo lo contrario. No es el castellano el que amenaza nuestra lengua, sino el catalán estándar, y si hablamos de diglosia, ese término que ha justificado y justifica la inmersión y un estado de normalización lingüística inacabable, conviene recordar que su definición se ajusta, punto por punto, a la situación en la que se hallan el mallorquín, el menorquín o el ibicenco, con respecto al catalán estándar. Es decir, un escenario en el que coexisten dos lenguas (dialectos, modalidades, o llámeseles x) de las cuales, una se configura como lengua
de prestigio y la otra queda en posición subalterna. Esa variedad prestigiada, viene acompañada de los tratados gramaticales, ortográficos, manuales de estilo, diccionarios, de los que se presupone que carece la otra. Dicen los lingüistas que la diglosia precipita la muerte de las lenguas, por deslealtad lingüística de sus hablantes. Cierto. También se utiliza el término «autoodio» para expresar ese empeño en dejar de utilizar la lengua propia, en beneficio de otra a la que se considera superior.

Si todas esas entidades culturales y académicas creadas y mantenidas, para preservar nuestro patrimonio lingüístico, consideran que 30 años de normalización después, sus objetivos están lejos de conseguirse, lo lógico sería que tuviesen en cuenta esta realidad y modificasen su estrategia. No me juzguen ingenua: en ellas –y no lo esconden– lo filológico no es más que la excusa de lo político, y la lengua común –esa que ha convertido a las modalidades insulares, en mero argot familiar– es el principal elemento
de cohesión nacional. Ellos sabrán si les ha valido la pena vender la lengua de sus padres y de sus abuelos, en nombre de un ideario político y de una nación imaginaria.

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, el 27-3-2014

Més de 200 persones omplen es Club Diario de Mallorca per escoltar sa Fundació Jaume III

Diario de Mallorca

La Fundació Jaume III denuncia que el “catalán margina al mallorquín”

La entidad se presentó ayer reclamando la defensa de las variedades mallorquinas “desprestigiadas por la doctrina catalanista”

Miquel Adrover. Palma La Fundació Jaume III se presentó ayer en sociedad denunciando que el “catalán está marginando al mallorquín y que estamos sumidos en un proceso de desaparición de nuestras variedades y expresiones”. El acto tuvo lugar en el Club Diario de Mallorca que se llenó por completo para escuchar la conferencia del portavoz de la Fundació Jaume III y exdiputado autonómico, Joan Font Rosselló, titulada: “En defensa del mallorquí”.
El presidente de la entidad, José Zaforteza, presentó el acto reclamando la utilización del artículo balear o salat típico de nuestras islas. Zaforteza criticó que “partidos políticos insuflados de catalanismo hayan infringido las disposiciones civiles y penales al introducir el catalán estándar en detrimento de las modalidades mallorquinas que defiende el Estatut de Autonomía”.

Joan Font enumeró las principales causas que, a juicio de la Fundación, están provocando un proceso de desaparición del mallorquín. En primer lugar recomendó escuchar las locuciones de las Rondalles Mallorquines a cargo de Francesc de Borja Moll para comprender como “muchas de nuestras formas tradiciones se están suplantando”. Criticó que las instituciones, los medios de comunicación públicos y la Educación han adoptado el catalán estándar y ello “está acabando con muchas expresiones o frases que se transmitían de forma oral”.
Asimismo, expuso algunos textos del filólogo Mossèn Antoni Maria Alcover para demostrar que “nunca quiso normalizar ninguna lengua, defendía las variedades de cada zona”. Font habló de la ideología lingüística impuesta por parte de la “doctrina oficial catalanista”. Aseguró que la sociolingüística “es una coartada del nacionalismo para imponer el catalán estándar en detrimento del mallorquín”. Recordó que Lluís Vicent Aracil, artífice de la sociolingüística catalana, “reconoció que su tratado es un programa político y todavía en la actualidad se está utilizando en el bachillerato”.

La Fundació Jaume III pide al Govern que en la administración, la educación y en IB3 se implanten las modalidades mallorquinas, elaborar un modelo de mallorquín e impulsar una Ley de Lenguas que permitan conservar y utilizar el mallorquín, tal y como indica el Estatut. Font desveló que el president Bauzá les reconoció que estas propuestas eran muy difíciles de poner en marcha.

Después de la conferencia, los actores Manuel Barceló, Luisa Rattier y Cati Pujadas escenificaron Donya Juanita (Aigoforts) de Gabriel Maura.
Entre los rostros conocidos que estuvieron presentes en el acto destacar al hotelero Gabriel Barceló, diputados del PP como Antoni Camps o Ana María Aguiló y el presidente del Círculo Balear, Jorge Campos.

Publicat en es Diario de Mallorca, el 26-3-2014

Més informació a El Mundo-El Día de Baleares