Quan vàrem decidir constituir sa Fundació Jaume III érem conscients de ses connotacions polítiques que hi ha darrere un model de llengua o, si voleu, darrere una determinada concepció de llengua estàndar. No és bo de fer separar política i llengua quan tractam amb llengües modernes, molt manco en aquells idiomes que històricament han estat tan fragmentats –com sa seva denominació històrica així ho indica: català, valencià, mallorquí…– com es nostro i que just ara acaba de fer cent anys de sa seva fixació normativa. Ara bé, una cosa es reconèixer aquestes connotacions ideològiques i una altra ben distinta és vincular-se a cap partit polític en concret. A pesar de totes ses fabuloses interpretacions que darrerament s’han fet de sa nostra fundació, hem de reiterar que sa Fundació Jaume III no està vinculada a cap partit. De fet, mos agradaria cercar punts de trobada amb totes ses forces polítiques. És per això que hem convidat tots es partits a venir a sa nostra seu per explicar ses seves propostes en defensa de ses modalitats. Si han vengut o no, ha estat, naturalment, cosa seva.
Fins ara, a Balears, hem estat més papistes que el Papa. O, si s’ho estimen més, més fabristes que en Fabra. ¿Per què deim això? Si analisam com ha evolucionat sa llengua estàndar en es darrers trenta anys, veim que tant valencians com catalans han anat a la seva, cada u pes seu cantó. A sa Comunitat Valenciana, s’ha acabat imposant un model de llengua que, sense discutir s’identitat idiomàtica, respecta en línies generals sa seva manera de xerrar, almanco sa de ses seves comarques centrals, fins i tot amb solucions ortogràfiques distintes de ses catalanes. A Catalunya ha passat lo mateix. A efectes pràctics i en ets àmbits que avui en dia són importants –i que són es medis de comunicació i s’ensenyança, no sa literatura–, ha triumfat un model de llengua estàndar basat en es localisme barceloní. Així, tal com admet es professor de sa UIB, Jaume Corbera, es nou model de llengua que usen es medis de comunicació massius catalans ha sacrificat es pocs –recordem sa crítica feresta de Mossèn Alcover an es centralisme barceloní– elements supradialectals i representatius dets altres territoris fora de Catalunya que encara conservava es model de “llengua literària” d’en Fabra. I aquest model, basat en ses comarques centrals de Catalunya, ha estat és que mos ha arribat i s’ha acabat imposant a Balears a través de TV3, C33, Catalunya Ràdio, es diari Ara i es llibres de text. En definitiva, valencians i catalans han anat a la seva, agafant com a referència es territori valencià i català, respectivament, sense tenir en compte ets altres territoris des domini lingüístic per establir sa seva pròpia llengua estàndar. Ets únics que no han anat a la seva han estat es balears, entabanats per tot lo que venia de Catalunya, assumint un registre estàndar amb el qual no se podien sentir mai identificats ni reconeguts.
És per això que té sentit plantejar-mos si no ha arribat s’hora que, des de Balears, també pensem a fer lo mateix que han fet valencians i catalans i que, elaborem, exactament com han fet ells, un model de llengua que tengui molt més en compte ses nostres particularitats i que agafi com a principal referència ses nostres illes. Això vol dir despertar s’autoestima d’uns polítics que fins ara s’han estimat més fer catalanisme que no balearisme, no sabem per què. Aprofitant que estam en campanya electoral, mos agradaria fer-los arribar aquestes cinc propostes en defensa d’un model de llengua propi.
-
Completar sa balearisació d’IB3 ràdio i televisió, un procés que, maldament ets esforços que s’han fet en aquesta legislatura, ha quedat a mitges. Es seus periodistes haurien d’admetre que, as cap de quinze anys, s’estàndar oral que va intentar promoure sa UIB en es llibre “La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic” (Alomar, Bibiloni, Corbera, Melià, 1999, Ed. CIM) ha fracassat. Cap polític, professor, periodista o personatge públic segueix ses seves recomanacions quan ha de xerrar en públic de forma espontània, ni tan sols ho fan en es Parlament Balear, màxima expressió de formalitat. Si as cap de quinze anys sa Norma dictada pes nostros acadèmics no s’ha assimilada vol dir, senzillament, que ha estat mal formulada. No se pot insistir assegurant, des d’una torre de marfil, que tothom “xerra malament”. Val més rectificar i no fer més es ridícul.
-
Arribar a acords amb ses principals editorials per anar més enfora en s’adaptació a ses modalitats balears des llibres de text, tal com vàrem denunciar a s’informe “¿S’adapten bé es llibres de text a ses modalitats balears?” (Pericay, Font, 2014), on demostràvem que només s’adaptava un poquet de lèxic i sa morfologia verbal (i no sempre), a part d’incloure s’article personal (“En, Na, N’ “). Volem remarcar que aquesta deficient adaptació no és una opinió exclusiva nostra. Fins i tot una persona tan poc sospitosa de combregar amb sa nostra fundació com Jaume Corbera s’ha queixat adesiara que “[a Balears] la majoria de llibres de text que s’hi fan servir són adaptacions mal reeixides dels llibres de Barcelona, amb alguns canvis en el lèxic i en la morfologia, però no completament adaptats als parlars baleàrics” (Jaume Corbera Pou, La llengua dels mitjans: clara, correcta i nacional, II Jornada de Correcció i Assessorament Lingüístic, Barcelona, 28 de maig de 2013).
-
Tornar a balearisar es nomenclàtor des carrers de Palma, del qual s’ha eliminat qualsevol vestigi de s’article salat. No passa així a molts de pobles on s’article salat sí s’ha conservat amb naturalitat en es nom des carrers. Sovint s’ignora que: a) des de 1988, s’IEC admet s’article salat a sa toponímia; b) sa mateixa llei de normalisació lingüística de 1986 estableix que se respectarà “la toponímia popular tradicional i els elements culturals autòctons”; c) a Catalunya, on s’article salat s’ha extingit a diferència de Balears on encara és ben viu, se conserva com a article a ses platges (Sa Tuna, Sa Riera, sa Punta Des Plom, es Cap des Falcó), o en forma lexicalisada (Sant Just Desvern, Sant Joan Despí). Si a Catalunya se conserva, ¿per què aquí no?
-
Impulsar per part des Govern un model de llengua referit principalment a ses Illes Balears, com han fet valencians i catalans, perquè se pugui fer servir a s’Administració i a tota sa publicitat institucional. Creim que es nostro llibre d’estil podria ser un bon punt de partida.
-
Eliminar de s’Estatut d’Autonomia sa funció consultiva que s’atorga a sa UIB –i per tant, an es seu Departament de Filologia Catalana– en matèria lingüística. A part de ser un anacronisme i una anomalia jurídica que una universitat prengui decisions de caràcter normatiu sobre sa llengua, un fet que no mos consta que passi a cap altre lloc del món, una entitat que sistemàticament s’oposa a qualsevol passa a favor de ses modalitats insulars, reconegudes per s’Estatut i sa Llei de Normalisació Lingüística i que, suposadament, hauria de defensar, ha perdut qualsevol legitimitat que pogués tenir per continuar exercint d’àrbitre lingüístic. Volem recordar que sa màxima autoritat acadèmica a Catalunya no és cap universitat, sinó s’IEC, mentres que a sa Comunitat Valenciana ho és s’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), lo que ha permès an es valencians tenir un registre estàndar distint –més acostat an es seus parlants, en definitiva, que és lo que importa– an es des catalans, fins i tot amb desviacions ortogràfiques com s’accentuació i s’assumpció de moltes paraules que no accepta s’IEC. Prenguem llum de na Pintora.
_________________
Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 13-5-2015.