Publicat a

Crònica d’una traició

Es 29 de novembre de 1341 a un judici celebrat a Mallorca per una vànova robada un any enrera, quan sa justícia volgué aclarir es nom des lladre, es testimoni va afirmar que no podia ser es mallorquí Guillem Revull ja que xerrava a sa manera mallorquina (“loquitur ad modum maioricencem”) mentres que es lladre xerrava s’idioma rossellonès.

Avui en dia xerrar a sa manera mallorquina i a sa manera baleàrica ha desaparegut de sa vida oficial de Balears, de sa seva televisió pública (IB3) i de s’educació de Balears. Tal com exposava es meu amic Toni Planas a IB3 no xerren a sa manera baleàrica (“ajuda”, “correguda”, “deport”, “garrit”, “servici”), ho fan a sa manera catalana (“ajut”, “cursa”, “esport”, “bonic”, “servei”), ja que es seus lingüistes han deixat a un costat es mots baleàrics, maldament són admesos i recollits an es “Diccionari de la llengua catalana de l’Insitut d’Estudis Catalans” (DIEC2), lo que vol dir que són part des lèxic normatiu de sa llengo catalana. Tampoc en es llibres de text de Balears s’ensenya com se xerra a sa manera baleàrica. Ès es cas des llibre “Ludilletres” editat a Catalunya i emprat a quint d’infantil en es col.legi Madre Alberta. Ses primeres paraules que ensenyen an es nostros infants inclouen ses formes catalanes “escombra”, “maduixa”, “mitjó”, “sorra”, “joquina” o “gripau”, en lloc de ses formes baleàriques “granera”, “fraula”, “calcetí”, “arena”, “jugueta” o “calàpet”, totes també incloses en es DIEC2.

Tornant an es segle XIV, podem comprovar com en es regne de Mallorca a més de separar es mallorquí des rossellonès també se distingia es mallorquí des català. Un parell d’anys més tard des judici per sa vànova robada observam sa mateixa percepció de sa diferenciació des mallorquí respecte des català. A un procés de l’any 1357 diversos testimonis identificaren en Jaume Arnau, nadiu de Vilafranca del Penedès, pare des mallorquí Francesc Arnau, com a “català en ses faysons, en sa peraulla en tots sos captanimens”. Després de més de cent anys de sa conquista de Mallorca, sa llengo d’oc duita pes colons catalans, rossellonesos i occitans, era distinta a sa mallorquina ja que s’havia fusionat amb so dialecte mossàrab illenc.

Així se va entendre durant es segles posteriors. Ses tres llengos germanes (català, valencià i mallorquí) varen seguir es seu propi camí fins an es punt que a l’any 1926 sa llengo mallorquina se va guanyar una cadira a sa Real Academia Española devora ses altres llengos espanyoles distintes de sa castellana. Aquesta era sa realitat històrica documentada i transmesa durant generacions entre es mallorquins i reconeguda a tots ets àmbits. Ets eminents i polifacètics Pere d’Alcàntara Penya i mossèn Antoni Maria Alcover sabien que sa llengo mallorquina era es resultat de sa fusió de sa llengo d’oc duita pes colons i conquistadors des segle XIII amb so dialecte mossàrab. En aquest sentit li explicava mossèn Alcover an el rei Alfons XIII: “se congrià an el mateix temps dins Catalunya, dins el Reyalme de València y a les Balears, y que ja la parlaven aqueixes dues regions sigles abans que les conquistàs el gran Rey En Jaume I”. Ès a ses cròniques cristianes de sa conquista aragonesa de Mallorca on hi trobam una primera referència an es mossàrab quan en Jaume I se va entrevistar amb n’Alí de la Palomera a s’illot de Panteleu, on s’illenc li va contestar en “son llatí”.

Aquest mossàrab mallorquí va quedar recollit en es topònims des “Llibre del Repartiment”. Segons s’arabista i filòleg Álvaro Galmés se tracta de topònims anteriors a sa conquista islàmica de 902, ja siguin romans (“Muro”, “Campos”, “Porto Petro”, “Campanet”, “Pina”…) o preromans (“Ariany”, “Morro”, “Toro”…), que pervisqueren es tres segles de dominació islamita, i que romangueren vius després de sa conquista cristiana, degut a s’important número de mallorquins que parlaven i conservaren es dialecte mossàrab. Sense sa forta influència des mossàrab tendriem “Mur”, “Camps”, “Port Pere”, “Campanyet”, “Pinya”… Ademés de sa toponímia i de ses cròniques també comptam amb un glossari àrab-llatí des segle XIII, es “Vocabularium arabico-latinum et latino-arabicum”, que recull una sèrie de mots mossàrabs com “rayina”, “qunilya”, “tarbaya”, “yigala”… que, sense diferir gaire, corresponen an es mots actuals de “reïna”, “conill”, “treballar”, “xigala”…

Tant en Penya com n’Alcover, d’acord amb sos romanistes de principi des segle XX com s’alemany Friedrich Christian Diez, afegien que es català i es mallorquí eren fills de sa llengo d’oc, anomenada també occitana, llemosina i provençal. N’Alcover afirmava directament que sa llengo d’oc “s’estén per l’Espanya oriental, particularment dins Catalunya, la província de València y les Illes Balears”, mentres que en Penya afirmava que eren “germanes filles d’una mateixa mare”. Per això quan a 1833 va esclatar sa Renaixença catalana amb sa “Oda a la Pàtria” des barceloní Bonaventura Carles Aribau ho va fer enyorant sa seva llengo llemosina: “en llemosí sonà lo meu primer vagit”. Feia tres segles, l’any 1521, que s’havia recuperat sa secular denominació de llengo llemosina de mà de s’editor català Joan Bonllavi, mantenint-se durant es segles posteriors ses referències a sa llengo llemosina (1539, Baltasar de Romaní: “hallé (…) las moralidades de Osias Marco, cavallero valenciano, en verso limosín escritas”; 1737, Gregori Maians i Siscar: “los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina”; 1879, Marià Aguiló: “Biblioteca d’obretes singulars del bon temps de nostra llengua materna, estampades en lletra limusina”).

D’aquesta manera se va retornar i se va mantenir sa vertadera denominació emprada a principi des segle XIII pes trobador català Ramon Vidal de Besalú: “per totas las terras de nostre lengage son de major autoritat li cantar de la lenga limozina”. Aquelles terres de sa llengo llemosina, abraçaven des de sa Provença fins a Barcelona, tal com mostra sa documentació de s’època (1169, “per omnes Provincialum partes a Marsilia usque Barcinonam”). A diferència des plantejaments actuals, des de sempre Catalunya va ser considerat un territori de sa llengo d’oc. A final des segle XIII en Jaume II d’Aragó anomenava es seus súbdits catalans com an “hominibus lingua de hoc”. I tant que ho eren. A sa Crònica Reial tant es personatges de Catalunya com es d’altres endrets de sa Corona sempre empraven sa partícula “hoc” per respondre afirmativament: “¿Eres tu ab lo Comanador? E ell dix: Senyor, hoc”.

En Penya i n’Alcover eren ets hereus de sa tradició llemosina, mallorquina i baleàrica. Sa denominació de llengo llemosina convivia amb sa de llengo mallorquina, que se va explicitar per primer pic a un orde de pagament dat a Ciutat de Mallorca el 1409 a en Ramon Soler en concepte de “arromençar e traslladar de castellanesch en mallorquí”. En es segles posteriors es diversos autors mallorquins només sabien de sa denominació de mallorquina per sa seva llengo (1450, Ferran Valentí: “de latí en vulgar materno e malorquí”; 1612, “en nostra llengua mallorquina”; 1651, Joan Fiol: “Gramàtica llatina des Semperi, traduïda en mallorquí”), un nom que se va consolidar encara més després de s’irrupció de sa llengo castellana arran des decrets de Nova Planta des segle XVIII, amb sa redacció de ses eines bàsiques de qualsevol llengo: 1760, Antoni Balaguer: “Diccionario de los vocablos de la llengua mallorquina”; 1812, Antoni M. Servera: “Nueva ortografia de la lengua mallorquina”; 1835, Joan J. Amengual: “Gramática de la lengua mallorquina”; 1840, Pere A. Figuera: “Diccionari mallorqui-castellá”.

Però a diferència de Mallorca i de València, a Catalunya que es català fos considerat com un dialecte de s’occità era molt molest. En plena Renaixença, on s’estava construint sa secular nació catalana damunt sa llengo, es resultat de s’equació romanticista LLENGO=NACIO era, com no podia ser d’altra manera, es de sa nació occitana i no es de sa desitjada nació catalana. Necessitaven es reconeixement internacional de sa llengo catalana entre es lingüistes per poder crear sa nació catalana. D’aquesta manera, l’any 1925  es romanista suís Werner Meyer-Lübke va passar a considerar es català com una llengo independent de s’occità a seva obra “Das katalanische”. I poc anys més tard s’enginyer lingüístic Pompeu Fabra, en es manifest catalanista i antioccitanista de 1934 “Desviacions en els conceptes de la llengua y de la Pàtria”, va iniciar es camí per engolir ses seculars llengos mallorquina i valenciana, com també separar es català de sa llengo occitana.

A partir d’aquell moment només faltava sa col·laboració (sa traïció) de ses elits baleàriques i valencianes a sa seva secular tradició per consumar ses tesis catalanistes. S’oportunitat los va arribar amb sa democràcia. A Balears, sa pressió de ses ments subordinades intel·lectualment a Catalunya de s’Obra Cultural Balear (OCB.cat) pressionaren políticament per executar es mandat polític des Manifest de 1934. Va ser bastant senzill que amb s’Estatut de 1983 sa llengo mallorquina i baleàrica passàs a ser una simple i trista modalitat oblidada de sa llengo catalana, ja que ses elits baleàriques havien quedat totalment catalanisades des de sa desaparició de s’Universitat de Mallorca i sa seva incorporació a sa de Barcelona l’any 1842. En canvi a València se va actuar de manera molt distinta, ja que sí conservaren sa seva Universitat, a sa que li havien afegit una acadèmia de sa llengo valenciana (“Centre de Cultura Valenciana”) i una associació centrada en sa reivindicació de sa llengo, sa cultura i s’història de s’antic regne de València (”Lo Rat Penat”). En es seu Estatut de 1982 se xerra de llengo valenciana i no de llengo catalana.

D’aquesta manera amb s’inestimable cooperació des partits PP i PSOE se va consumar sa traïció de ses elits culturals baleàriques an es poble baleàric. Després de quatre dècades de s’aprovació de s’Estatut, es PP ja s’ha apuntat definitivament a sa traïció an es poble baleàric, llevant-se ses puces de damunt i fent responsable únic an es filòlegs. Es passat mes de juliol, en es XXI Congrés Nacional des PP va quedar ben aclarit. Es seu herald, n’Antoni Nadal, va rematar sa traïció des PP en un vergonyós missatge davant es representants des PP de tota Espanya: “en Mallorca hablamos catalán porque así lo dicen los filólogos. Si hay un filólogo el político no tiene por qué intervenir”.

Però si volem fer cas a n’Antoni Nadal, mos hem de demanar ¿a quins filòlegs i lingüistes hem de creure? ¿An es filòlegs i lingüistes catalanistes que han suprimit es xerrar i s’escriure a sa manera baleàrica de s’administració, de s’educació i d’IB3? ¿O an es literats i lingüistes d’un segle enrera com en Penya i n’Alcover que coneixien de sa llengo mallorquina i baleàrica que ja comptava amb sa seva gramàtica, sa seva ortografia i es seu diccionari?

Mateo Cañellas, 02/12/2025

Publicat a

Sa Fundació defensa s’ús de ses modalitats lingüístiques pròpies de Balears

Des de Sa Fundació —entitat cultural sense ànim de lucre, constituïda a finals de 2013, amb sa finalitat de promoure i dignificar es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc, modalitats lingüístiques que, en s’àmbit acadèmic, s’engloben davall sa denominació de llengua balear—consideram positiu i una pràctica adequada que es nostros representants polítics, es Parlament balear, consells insulars i ajuntaments utilitzin en contexts formals i oficials s’article salat i ses formes pròpies de sa nostra llengua.


S’ús de sa mateixa llengua que empren es ciutadans per part des ses institucions és una manifestació de respecte, proximitat i coherència institucional. Ademés, sa seva utilització per part de s’administració pública garantitza una comunicació més clara, directa i efectiva amb sa ciutadania.


Així mateix, s’ús de sa llengua pròpia en s’àmbit municipal i autonòmic contribueix a preservar i promoure es patrimoni cultural i lingüístic des nostro territori, reforçant es sentit de pertinença i sa confiança entre es ciutadans i ses seves institucions. D’aquesta manera, s’administració no només compleix amb sa seva funció comunicativa, sinó que també exerceix un paper exemplar en sa protecció i normalització de sa llengua que comparteix amb sa seva comunitat.


Donada sa situació de vulnerabilitat en sa qual se troba sa llengua balear, resulta imprescindible impulsar totes aquelles mesures que afavoresquin es seu ús, difusió i consolidació, amb s’objectiu de garantitzar sa preservació i s’enfortiment de sa llengua vernacla. Renunciar a s’article salat i a sa riquesa lingüística debilita i relega an es folklorisme i a s’àmbit domèstic sa llengua pròpia de Balears.


Consideram important subretxar que sa societat balear mai ha arribat a un consens sobre sa consideració des català estàndar com a model lingüístic propi. En aquest sentit, Sa Fundació considera imprescindible avançar cap a sa creació d’un estàndar lingüístic balear que representi i identifiqui an es seus parlants, i que contribuesqui a situar sa llengua en condicions d’igualtat, normalitat i dignitat cultural.


Per finalitzar, volem recordar que, s’ús des mallorquí, menorquí i eivissenc en contexts oficials està emparat per s’IEC —que reconeix sa validesa normativa de ses varietats—, per sa Declaració Universal des Drets Lingüístics —que estableix que tota comunitat lingüística té dret a emprar sa seva pròpia llengua i ses seves modalitats en tots ets àmbits de sa vida pública i oficial—, i per s’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears, —que inclús obliga a ses institucions a protegir i promoure ses seves varietats locals—.

Sa Fundació

Publicat a

S’ús des menorquí en àmbits formals i oficials

Davant ses recents informacions aparegudes a sa premsa sobre s’ús de s’article salat a sa comunicació institucional, volem recordar que es menorquí, amb sa seva riquesa lèxica i particularitats com s’article salat, constitueix un patrimoni lingüístic i cultural que ha d’esser motiu d’orgull per tots es menorquins.

S’Institut d’Estudis Catalans (IEC) reconeix i accepta sa diversitat lingüística, valorant ses varietats pròpies de cada territori, entre elles es menorquí, a pesar de que sa seva normativa depèn actualment de s’IEC, a l’espera que es crei una institució pròpia a Balears que s’encarregui de sa protecció i promoció per sa llengua pròpia. Ademés, s’institució assenyala que sa seva gramàtica no cerca imposar una sola manera de rallar o escriure, sinó que reconeix i regula ses diferents formes correctes que existeixen en es diferents llocs on es ralla sa llengua.

Lo que està diguent s’IEC és que no vol que tots rallem o escriguem exactament igual i, descriure i normativizar ses variants vàlides, lo qual significa donar validesa oficial a ses diferents variants que són correctes segons sa tradició o s’ús en cada territori. Sa gramàtica catalana i s’ortografia catalana subretxen que sa llengua estàndar no ha d’eliminar ses variacions regionals, sinó adaptar-se an es context comunicatiu, geogràfic i social.

S’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears, dóna reconeixement institucional i legal de ses varietats balears, i en es seu article 35 vol significar que ses institucions de Balears han de garantitzar es coneixement i s’ús normal i oficial des diferents parles de Balears i han de vetlar per sa seva protecció, difusió i estudi.

Així mateix, sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, adoptada pes Comitè de Drets Lingüístics en 1996, estableix que totes ses persones tenen dret a rebre informació i educació en sa seva llengua materna. Aquest principi es fonamenta en s’idea que sa llengua és un element central de s’identitat cultural i personal.

Es document també subretxa s’importància que es parlants de totes ses llengües puguin accedir a servicis, informació i comunicació en es seu idioma, garantitzant així sa seva dignitat i sa preservació de sa seva cultura. Ses institucions tenen sa responsabilitat de promoure es respecte i sa diversitat lingüística, en es nostro cas de sa llengua balear —menorquí, mallorquí i eivissenc—, per assegurar es ple reconeixement i sa protecció des drets lingüístics.

Per tant, s’ús des menorquí en contexts oficials està emparat per s’IEC —que reconeix sa validesa normativa de ses varietats—, sa Declaració Universal des Drets Lingüístics — que estableix que tota comunitat lingüística té dret a emprar sa seva pròpia llengua i ses seves modalitats en tots ets àmbits de sa vida pública i oficial— i s’Estatut d’Autonomia Balear, —que obliga inclús a ses institucions a protegir i promoure ses seves varietats locals—.

Per tot açò, encoratjam as Consell Insular de Menorca an es fet que expandesqui s’ús des menorquí en totes ses àrees i a sa comunicació oficial, reforçant així es compromís amb sa
normalització lingüística. Igualment, convidam ets ajuntaments de Menorca a emprar es menorquí de forma habitual a sa seva comunicació amb sa ciutadania, amb s’objectiu de fomentar i protegir sa riquesa lingüística pròpia de s’illa.

Es Consell Insular de Menorca ha de contribuir a sa normalització plena des menorquí i, an es mateix temps, a sa visibilització i prestigi des menorquí com una llengua viva, moderna i adequada a tots es contexts d’ús, també an ets oficials.

Lucas Pons Bedoya

26/10/2025

Publicat a

Sa Fundació i Lo Rat Penat uneixen forces en defensa de ses llengües pròpies

Aquest fi de setmana, Sa Fundació s’ha desplaçat a València per reunir-se amb Lo Rat Penat, entitat referent en sa defensa de sa llengua valenciana i sa cultura pròpia des Regne de València. Aquesta trobada s’emmarca dins una estratègia conjunta per defensar es drets lingüístics i culturals des territoris amb llengua pròpia davant es processos creixents de substitució lingüística.

Durant sa reunió, totes dues entitats van posar de manifest sa situació crítica que viuen tant sa llengua balear com sa llengua valenciana, sotmeses a pressions uniformadores que les invisibilitzen en àmbits com s’ensenyament, es mitjans de comunicació i ses institucions públiques.

Es representants de Sa Fundació i de Lo Rat Penat van analitzar ses respectives realitats sociolingüístiques i van compartir experiències, estratègies i iniciatives. Així mateix, se va plantejar sa possibilitat de dur a terme accions conjuntes, tant a s’àmbit social com cultural i institucional, per fer front an es processos d’homogeneïtzació lingüística i per reivindicar es reconeixement i sa protecció legal de ses variants pròpies.

Ses dues entitats coincideixen en sa necessitat d’un enfortiment de sa cooperació entre territoris que comparteixen una problemàtica comuna, amb s’objectiu de garantir es drets des parlants i preservar sa riquesa i diversitat lingüística des nostro entorn.

València, 05/07/2025

Ajuda-mos a defensar sa nostra llengua i cultura

A Sa Fundació feim feina des de 2013 per preservar sa llengua balear.

Amb es teu suport, podem arribar més enfora.

Ses donacions desgraven un 80%:
Si te fas soci per 10 €/mes, després de sa deducció, te costarà manco de 2 € an es mes!

Amb ben poc, pots fer molt.
Fes-te soci i forma part des canvi.

Fé’t soci de Sa Fundació pitjant aquí
 https://safundacio.es/col-labora/fer-se-soci/

Publicat a

Sa Fundació trasllada a IB3 sa importància de mantenir sa nostra manera de xerrar

Una delegació de Sa Fundació Jaume III s’ha reunit amb es nou director general d’IB3, Josep M. Codony, per traslladar-li una reivindicació fonamental: que es mitjà de comunicació públic reflectesqui sa realitat lingüística de Balears emprant es lèxic tradicional i normatiu propi des territori.

Durant sa reunió, s’ha posat damunt sa taula una mostra significativa de mots i expressions autènticament balears, plenament acceptats per sa normativa de s’Institut d’Estudis Catalans, però que, incomprensiblement, amb freqüència són substituïts per formes que no són nostres. Aquesta substitució sistemàtica no només suposa un empobriment lingüístic, sinó també una ruptura amb sa identitat cultural i patrimonial de Balears.

Sa Fundació ha recordat que sa diversitat lingüística no és cap obstacle, sinó una riquesa que ha de ser visibilitzada i fomentada, especialment des des mitjans públics, que tenen sa responsabilitat de contribuir a sa normalització social de totes ses varietats territorials de sa llengua balear. És inadmissible que sa forma de xerrar genuïna de Balears continuï essent invisibilitzada.

A més, s’ha remarcat que es model lingüístic ha de ser plural i arrelat an es territori, d’acord amb es principis de sa sociolingüística moderna i ses recomanacions d’organismes científics i lingüístics. S’ús des balear en contextos formals i audiovisuals no només és legítim, sinó necessari per garantir sa continuïtat i prestigi de sa llengua pròpia.

Sa Fundació agraeix sa predisposició i es respecte des senyor Codony durant sa trobada, i manifesta sa seva confiança que aquest sigui es primer pas cap a una presència real i coherent des balear en es mitjans públics, com a eina essencial de normalització, representació i cohesió social.

Palma, 26 de juny de 2025

Publicat a

Sa Fundació valora positivament sa proposta per promoure ses modalitats lingüístiques de Balears

Sa Fundació, entitat cultural nascuda es 2013 amb es ferm compromís de defensar sa llengua i cultura pròpies de ses Illes Balears, vol expressar es seu reconeixement i agraïment per s’esmena presentada per Vox, que contempla una partida de 350.000 euros per sa promoció de ses modalitats lingüístiques de Balears (mallorquí, menorquí i eivissenc).

Aquesta iniciativa representa un pas endavant cap a sa protecció i foment des balear com a llengua pròpia de ses nostres illes, i reforça es dret des ciutadans a preservar sa seva identitat lingüística i cultural. Aplaudim també ses propostes per fer campanyes informatives i enquestes d’opinió que donin veu a sa ciutadania en temes com sa llengua i s’ús real que en fan.

Des de Sa Fundació, volem fer una crida a sa reflexió a aquelles formacions polítiques que, durant dècades, han insistit en s’imposició des català estàndard dins s’ensenyament i dins s’administració pública. Després de més de quaranta anys amb aquest model, es resultats són clars: lluny d’enfortir sa llengua, s’ha produït una degradació progressiva des mallorquí, menorquí i eivissenc, i una davallada significativa de parlants, molts des quals han acabat passant-se al castellà com a llengua habitual. Aquesta realitat és innegable i mereix una valoració responsable i autocrítica. Es model ha fracassat.

Si de veres volem garantir sa supervivència des balear, és urgent que ses nostres modalitats lingüístiques tenguin preferència i protecció en tots es àmbits, especialment dins s’educació i dins s’administració pública. No es pot continuar ignorant sa voluntat des ciutadans ni substituint sa nostra llengua per formes que no corresponen a sa nostra tradició i ús habitual.

Sa Fundació reitera es seu compromís amb sa llengua balear i continuarà fent feina perquè ocupi es lloc que li correspon dins sa vida cultural, social i institucional de ses nostres illes.

23/06/2025

Publicat a

En defensa des menorquí i des dret a sa identitat lingüística

A vegades es donen opinions com si fossin veritats o volent fer creure que són científiques,  com si defensar es menorquí signifiqui oposar-se a altres llengües, i me veig obligat a escriure aquest article, lliure de prejudicis, pes lectors de bones intencions. I don sa meua opinió per aproximar-me lo màxim possible a sa realitat. I estimular es pensament crític i sa reflexió de tots es lectors. Me sembla necessari defensar no només sa dignitat des menorquí, sinó també es dret que tenim com a poble a definir-mos lingüísticament des de sa nostra pròpia experiència i consciència cultural.

Tot i que es menorquí comparteix arrels amb es català i es valencià, com moltes altres llengües comparteixen troncs comuns, açò no hauria de negar sa seva singularitat, evolució pròpia i empriu social diferenciat. Sa Declaració Universal des Drets Lingüístics reconeix es dret de totes ses comunitats lingüístiques a preservar, desplegar i transmetre sa seva llengua, així com a no ser assimilades forçosament dins d’una comunitat més àmpla amb sa qual poden tenir vincles però no necessàriament una identitat comuna. Es gallec i es portuguès també comparteixen rels, i en canvi ningú s’atreviria a negar es seu estatus com a llengües diferents.

Si negam a ses comunitats lingüístiques es dret que sa seva llengua sigui reconeguda com a pròpia —al·legant que forma part d’una altra de “prou semblant” i “més culta” — correm es greu perill d’empobrir es mapa lingüístic del món.

Pretendre que es menorquí desaparegui a favor d’una altra d’ultramar per motius de semblança és tan absurd com proposar que es suec, es noruec i es danès s’unifiquin en una sola llengua “escandinava” per sa seva intel·ligibilitat mútua. Si ho féssim, perdríem tres tradicions culturals, literàries i lingüístiques riquíssimes, només per una falsa idea de simplificació.

Sa vertadera riquesa no és en reduir ses llengües a lo estrictament necessari, sinó en protegir sa pluralitat. Es miracle no és que ses llengües “es multipliquin” per capritx, sinó que sobrevisquin quan les deixam créixer amb dignitat i amb drets.

Negar s’existència des menorquí com a llengua amb entitat pròpia equival a invisibilitzar generacions de parlants que l’han transmès amb orgull i que l’han viscuda com a vehicle de cultura, pensament i vida quotidiana. Reivindicar es menorquí no és fragmentar res, sinó reconèixer sa diversitat interna i enriquidora des territoris que històricament van formar part de sa Corona d’Aragó. Renunciar a sa singularitat des menorquí o relegar-ho an es nivell de simple dialecte és esborrar segles d’evolució, de literatura oral i escrita, de transmissió familiar, d’expressions pròpies que formen part de s’idiosincràsia insular.

Reclamar una gramática pròpia per es menorquí no és un gest de ruptura, sinó un acte de dignitat. No és cap caprici ni un deliri localista: és una necessitat cultural, històrica i lingüística, si és que volem preservar i transmetre sa nostra llengua. Menorca, com a comunitat amb identitat pròpia, té es dret de dotar-se d’eines que preservin i transmetin sa llengua pròpia tal com la viu i la ralla sa seva gent. Cada llengua que ha volgut tenir reconeixement ha passat per aquest camí: fixar una gramàtica pròpia és consolidar un espai de cultura i de preservació de lo propi. Es menorquí, com a sistema lingüístic viu, ja compta amb particularitats prou notables com per justificar-ne una. O potser una gramàtica compartida amb sa resta de ses Illes Balears, fonamentada en ses múltiples característiques lingüístiques comunes que mos uneixen, a pesar sa separació física que imposa la mar.

En definitiva, es menorquí necessita i mereix una gramàtica pròpia. Per preservar-la i per dignificar lo que som i per garantir que ses futures generacions també puguin dir, amb orgull, jo som de Menorca i rall menorquí.

S’existència d’un llibre titulat Gramàtica menorquina no converteix automàticament an es menorquí en una llengua independent. En canvi, aquesta condició hauria d’estar ajudada per sa consciència lingüística des seus parlants, sa voluntat col·lectiva d’es qui l’empren, i es suport de diccionaris i vocabularis que fan referència explícita a sa llengua menorquina. Per damunt de tot, preval es dret d’un poble a considerar-se una comunitat lingüística pròpia.

I potser és açò lo que incomoda a cert sector. No és només sa defensa des menorquí lo que molesta, sinó es fet que, després de dècades d’esforços, normalitzacions forçades i d’imposicions, es projecte de substituir sa parla real per una llengua normativa externa no ha funcionat, no ha arrelat mai a sa vida quotidiana com s’esperava. Que si no és per obligació, continuam emprant lo nostro i rallant com sempre: en menorquí, amb naturalitat, amb llibertat i sense demanar permís. Que es somni d’una Menorca catalana —homogènia, alineada i sense matisos— ha fracassat. No per manca de mitjans, que en hi ha un futimer, sinó perquè s’ignora sa realitat viva i caparruda d’aquesta illa. I és aquesta resistència serena, aquest amor, moltes vegades silenciós, per ses paraules pròpies, lo que de veritat molesta.

Sa realitat lingüística actual és molt diferent de lo que qualcuns es pensen, o de lo que volen fer creure. És hora de fer una reflexió serena però honesta: sa llengua pròpia no compta de sa bona salut que qualcuns insisteixen a proclamar.

Qui realment estima es menorquí hauria de sebre anteposar s’interès col·lectiu a qualsevol interès personal, polític o econòmic. Estimar sa llengua és també protegir-la, fomentar-ne s’empriu i garantir-ne sa transmissió a ses generacions futures.

Sa voluntat des poble, de tots aquells que encara mantenim viu es menorquí en es dia a dia, hauria de ser tinguda en compte a s’hora de prendre decisions. Es poble ha de tenir veu i poder per decidir sobre es futur de sa seva llengua.

Lucas Pons Bedoya

Publicat a Diari Menorca es 26/05/2025

Publicat a

S’altra via

Una vegada més, pensant en es lectors de totes ses bones fes, me sent obligat a donar sa meua opinió, no lligada a ningú i que no fiava donar més, sobre sa llengua, i concretament sobre sa gran alabança que és rebre referències directes de la Sra. Josefina Salord, filòloga menorquina, historiadora de sa Cultura i expresidenta des Consell científic de s’IME. No meresc tan alta atenció. Me sent com un pecador a qui, immerescudament, se li apareix Déu i l’indica es camí correcte. No hi ha cerqueu mala fe per aquí, simplement és admiració per tan il·lustrada autoritat… i es meu humil punt de vista.  

Autoritat a qui agresc ses rectificacions d’es meu article publicat dia 1 de Maig. Certament, poc puc respondre davant tan alta competència en matèria de llengua catalana. Escriure ràpid, amb es cor i fiar-me de qualque informació poc compulsada no és lo mateix que fer-ho des des coneixement científic i des de s’experiència tan destacada de tota una vida dedicada a n’es tema. Déu mos guard de comparar es meu coneixement amb es de la Sra. Salord!  

Ara bé, com que ella fa sa referència bíblica de sa multiplicació des pans i es peixos, jo vull recórrer també a n’es llibre més venut de sa història en totes ses llengües, i concretament a n’es versicle dets Hebreus 11:1 que defineix sa fe com sa certesa de lo que s’espera, sa convicció de lo que no es veu. Fe vs ciència.

Existeix, en aquest sentit, una convicció en molts de menorquins de que es nostro xerrar mereix sa nomenclatura de menorquí. Rall de conviccions que neixen, tal vegada, més des sentiment que de sa raó. Per aquest motiu no hi ha encara, avui, raó científica que empari es desconsol que sentim qualcuns quan veim que sa nostra forma de xerrar i d’escriure està sent canviada per una forma de fer-ho semblant que, qui estimam aquesta diferent forma d’expressió, li donam es nom de llengua germana. Tal vegada açò m’atraqui a sa frase que empra la Sra. Salord: “Febrer i Cardona és el primer menorquí a escriure una gramàtica perquè la considerava necessària per a l’aprenentatge dels joves i perquè atorgava a la llengua la validesa tant per a la creació culta i popular com per a la traducció de clàssics i moderns”, en data de 1804, si no hi ha erro.Només m’hi queda aplaudir, perquè açò és exactament lo que vaig demanar a sa presentació des “Vocabulari Menorquí” d’en Lucas Pons i lo que explicitava a s’article respost, 121 anys després que Febrer i Cardona.

Crec que amb es paràgraf anterior, i sense intenció d’enfrontar-me a cap llengua germana, queda resposta sa pregunta que la Sra. Salord feia emprant ses paraules de Josep Salord Farnés de 1963: “Què hi ha en el menorquí, que sigui autènticament menorquí, que no sigui català?” Ho repetiré: D’entrada, i per molts, es sentiment de pertinença, que sempre ha de ser lliure, com ho és ser d’una determinada comunitat espanyola i no sentir-se espanyol. Però hi ha més que açò.  

M’agrada trobar punts d’entesa, per açò estic parcialment d’acord amb la Sra. Salord quan diu que “les gramàtiques neixen amb la voluntat de construir un codi lingüístic supradialectal que permeti emprar la llengua en la seva varietat culta.” Però jo aquí crec, modestament i perdó si es considera un sacrilegi, que aquesta voluntat l’ha de tenir es poble que vol emprar sa llengua que xerra. No pot tenir sa potestat de fer-ho una altra voluntat que vol posar per damunt aquella que no és autòctona. Així s’entén de lo que es desprèn de sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, que no menciona en es seu escrit la Sra. Salord. Ja, des de s’article 1.1, sa DUDL diu:

“Aquesta Declaració entén com a comunitat lingüística tota societat humana que, assentada històricament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s’autoidentifica com a poble i ha desenvolupat una llengua comuna com a mitjà de comunicació natural i de cohesió cultural entre els seus membres. Amb la denominació de llengua pròpia d’un territori es fa referència a l’idioma de la comunitat històricament establerta en aquest espai”. O l’article 6: “Aquesta Declaració exclou que una llengua pugui ser considerada pròpia d’un territori únicament pel fet de ser l’oficial de l’Estat o de tenir tradició de ser utilitzada dins d’aquest territori com a llengua administrativa o de certes activitats culturals”. O l’article 8.2: “Totes les comunitats lingüístiques tenen el dret de disposar dels mitjans necessaris per tal d’assegurar la transmissió i la projecció futures de la llengua”. O el 9: “Tota comunitat lingüística té dret a codificar, estandarditzar, preservar, desenvolupar i promoure el seu sistema lingüístic, sense interferències induïdes o forçades”. O el 10.1 i .2: “Totes les comunitats lingüístiques són iguals en dret. Aquesta Declaració considera inadmissibles les discriminacions contra les comunitats lingüístiques basades en criteris com ara el seu grau de sobirania política, la seva situació social, econòmica o en qualsevol altre criteri, així com el nivell de codificació, actualització o modernització que han assolit llurs llengües”. Certament, tot un despropòsit!, lectors de bona fe… I més quan aquesta Declaració és posterior a n’es nostro Estatut Balear.

I aquí hi ha es què de tot. Si entenem com a comunitat lingüística només a n’aquella que posa es marc allà on vol, aquí pot no encaixar es quadre. ¿A cas són sa mateixa comunitat lingüística aquelles que tenen diferents gramàtiques? Si és així, ¿per a què val sa gramàtica valenciana, per exemple? S’Estatut d’Autonomía de 1982 d’aquesta comunitat, en es títol I, article 6è, diu: “La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià”. Es nostro Estatut Balear, no diu açò… En castellà diuen: De aquellos polvos, estos lodos.

Independentment d’açò, em persisteixen es dubtes quan, recorrent a n’es llibres físics, se’m plantegen nous interrogants i qualcuna certesa. Es “Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí”, d’Antoni Febrer diu, literalment, que “veuran que si fos més cultivada (rallant de sa llengua menorquina) podria esser tan perfecta cóm quálsevol áltra llèngua vulgar d’Europa”. També diu, i aquí segur que coincidesc amb la Sra. Salord, que: “Aquells qui vólen conformar l’ortografía ab la pronúncia familiar, sens atènder ^a l’orígen, están esposads ^a cometrer molts d’erròrs en l’escritúra”. Açò és lo que no me convenç per acceptar actuals “gramàtiques” sortides del no-res. Llengo Baléà, per exemple, i per açò es 99% des meus escrits són en català.  

Perdoneu ara que faci una referència a Borja Moll, des qui tots reconeixem sa seua transcendència en sa universalitat des català. Resulta que en es quadern editat per Ultima Hora “Llengua o dialecte? Català o Mallorquí? Lliçó inaugural dels cursos de llengua catalana 1978-1979” organitzats per s’Obra Cultural Balear, mos trobam amb una frase seva ben curiosa: “Tal vegada qualcú dirà: ¿Com quedam? El mallorquí i el menorquí i l’eivissenc, ¿què són? Idiomes o dialectes? Jo li contestaré: Són totes dues coses; i no solament els nostres parlars insulars, sinó tots els del món. Entre llengua i dialecte no hi ha diferència essencial, sinó únicament diferència de punt de comparació”. Només punt de comparació!Textual.

Un altre llibre a n’es que es refereix la Sra. Salord, es “Vocabulario Menorquín-Castellano” de Joan Benejam, edició original de 1885 en la facsímil del 2000, i dins es propi pròleg d’Àngel Mifsud que me recomana, m’han cridat molt s’atenció unes paraules des Mestre: “Careciendo el menorquín (reconeix sa nomenclatura) de verdadera ortografía, y destinando este Vocabulario á las clases populares especialmente, no estreñe el lector que muchos vocablos estén escritos tal y como suenan, eliminando algunos de letras inútiles que dificultarían su lectura. Atendiendo más á la propiedad que a la estructura, y observando también algunas erratas de caja, consignaremos las principales”. També va dir es Mestre,en un curiós paràgraf que ara deixaré i que sortia en es preàmbul “Entenen-mós, abans de tot” de s’edició “Ciutadella Veya” de 1909; paràgraf que va desaparèixer després d’aquella edició: “Escrivim aquests Recorts en sa nostra llengu, ó lo que es diu en plà, perque tot ha passat á ca-nostra y tot té s’aire de se nostra terra; pero con que devegadas mos trobam amb falta de paraules menorquinas per poder espresar es pensament,  acudirem á se llengu catalana y colque vegada á n’es llenguatje de Castella. Som pobres, ¿y que he farem?” Segur que la Sra. Salord, com a gran coneixedora des llibre, podrà explicar aquesta desaparició, perquè molts podem entendre aquestes paraules com un reconeixement explícit de que sa nostra llengua era per ell, lo que col·loquialment entenem com es Plá (menorquí).

Des d’una òptica ben diferent vull apuntar, a més, que es Dr. Voro López, llicenciat en Filologia Valenciana i Llengua Espanyola per sa Universitat de València, on va obtenir es grau de Doctor; que va ser professor de Llengua Valenciana i Assessor de Cultura i Patrimoni Històric de s’Ajuntament de València; a part de Lingüístic de Cultura de Presidència de ses Corts Valencianes; així com Professor des Curs de Doctorat Llengua i Llegislació a s’Universitat CEU Cardenal Herrera de València; que va participar en infinitat de congressos sobre llengua i que no m’hi caben per incloure-los aquí, i a qui vaig tenir es gran s’honor de conèixer, xerrar i presentar a Ciutadella es seu llibre “Sense pèls en la llengua. El llibre roig de la llengua valenciana”; va sentenciar sobre sa temàtica que mos ocupa que: “Es mallorquí i es menorquí estan prou avalats des des punt de vista lingüístic, històric, jurídic i cultural per tenir es mateix reconeixement que es valencià i es català”. No ho va dir un simple juntador de paraules com jo, sinó tot una eminència intel·lectual i lingüística. Per açò, no és estrany que molts de mallorquins i menorquins tinguem presents de vegades ses paraules de s’il·lustre filòleg mallorquí Mossèn Alcover abans de sa seva dimissió l’any 1913 com a President sa Secció Filològica de s’IEC: “Quin dret ni categoria literària te és catalá demunt és balear, o és valenciá? Absolutament cap.” Cap!Textual.

Com veis, lectors de bona fe, hi ha motius per tenir punts de vista diferents, o, al manco dubtes. I, per “entenen-mós”:¿No hi deu haver cap altra via, una d’intermèdia que tendesqui ponts i no enderrossalls? Jo crec que sí. Es diu via aranesa: ¿Per què, amb noranta mil habitants més que la Vall d’Aran, no tenim es menorquins una gramàtica nostra i actual? A la Vall d’Aran, s’aranès, és sa llengua cooficial junt amb es català i es castellà, mirau si és bo d’aclarir si hi ha interès i s’escolten ses bandes. Però es veu que noltros hem de ser manco… Així i tot, jo seguiré escrivint amb totes aquelles llengües, vives o mortes, que pugui arribar a assimilar, sense pretendre manipular a ningú. Ho dic per si em veis canviar de llengua. Ningú em pot treure aquesta llibertat. Treure-la no és propi d’una democràcia integradora, és propi de declaracions unilaterals i jo no he engegat cap llei de desconnexió, al contrari, acab de tendre un pont. I ara, Sra. Salord, de donar-li, humilment, sa mà.    

Jaume Anglada Bagur

Publicat a Diari Menorca 12/05/2025

Publicat a

Menorquí i català: cosins germans? (II).

Molts anys han passat d’ensians en José Hospitaler (1869), en Joan Benejam (1885) i en Salvador Fábregas (1902) publiquessin es seus vocabularis menorquins. Molts! Més d’un segle en cada cas. Sa pregunta que qualcuns menorquins mos feim és: Per què tant de temps?  

Quan es “Vocabulari Menorquí” (2024) publicat per en Lucas Pons Bedoya, a qui vaig tenir s’honor d’escriure es pròleg, va ser presentat aquest passat 24 d’abril, una setantena de persones van omplir sa Llibreria de sa Fundació Rubió, i sa pregunta que allà era enlà va ser: Com pot ser que amb més de 600 exemplars venuts en quatre mesos i tractant-se d’un acte cultural prou important, no fessin acte de presència més autoritats que es Conseller de Cultura, el Sr. Joan Pons Torres, autor des llibre “Sa Llengua de Menorca” (2020)? Però, abans d’endinsar-mos més, faré unes valoracions basades en sa meva intervenció que pretenen ser igual de respectuoses que es dia de sa mateixa. Correspon a n’ets altres dos ponents fer ses seves, si volen.  

Es menorquí, segons s’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears, en realitat és català; no ho dic jo, si no s’Article 35, que literalment diu lo següent: “La Comunitat Autònoma té competència exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició literària autòctona. Normalitzar-la serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma. Les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de la llengua…” Tradició literària autòctona? Sí, i tant que en tenim, i molt antiga. Estudiar i protegir? Retòrica: Es duu a terme avui s’acció d’aquests verbs?

Sempre he trobat aquest Article bastant tèrbol, baix es meu humil punt de vista. Quan l’1 de març de 1983 es va aprovar aquest text amb es beneplàcit des partits polítics, inclòs aquell que avui té membres que entenen que es menorquí és sa llengua pròpia de Menorca (no m’espereu xerrant des balear), voldria saber: Per què van passar per alt sa gramàtica, a totes llums desactualitzada l’any 1983 i encara a dia d’avui, d’en Julio Soler de 1858? Com no van tenir en compte es Diccionari Latín-Lemosín-Menorquín de 1762 d’Antoni Portella, es Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí de 1783 d’Antoni Febrer, es Diccionari manual menorquín castellano de 1875 de’n José Hospitaler i es Diccionario menorquín-castellano de 1883 d’en Jaume Ferrer?, per posar uns pocs exemples i no oblidant altres importants publicacions i autors que no tenc espai per citar en aquesta secció. Segurament sa resposta la tengui es partit que va governar ses Illes Balears llavonses. Si vol, que la doni, perquè si no, sa resposta que romandrà haurà de ser sa que altres grups polítics donin per vàlida des des punt de vista que es considera ara científic i acadèmic. Potser que es silenci atorgui, i poc es pot refutar quan es silenci és sa resposta. Poc, excepte, tal vegada, mirar sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, en es seu s’article 9, que diu, gens tèrbol que: “Tota comunitat lingüística té dret a codificar, estandaritzar, preservar, desplegar i promoure es seu sistema lingüístic sense interferències induïdes o forçades”. Esteim davant un conflicte jurídic i lingüístic? Jo no som s’expert, però s’Estatut d’Autonomia és de març de 1983 i sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, de juny de 1996.  

En tot cas, de ses 3.000 paraules menorquines, ses 2.941 paraules traduïdes des castellà a n’es menorquí i ses 1.016 dites o expressions populars i frases fetes que recull es primer llibre d’en Lucas, que és una joia lèxica i que ja anticip que no serà es darrer; qualcú mos pot convèncer a n’ets assistents a s’acte i a n’es compradors de més de 600 exemplars que es seu Vocabulari està escrit en català i no en menorquí? Quedarem plegats de mans acceptant que es menorquí va morir estancat amb sa gramàtica de 1858 perquè hem deixat que quedi obsoleta? I vull que quedi clar, ja que escric en lo que jo consider quatre llengües amb es mateix dret a dir-se com a tal: castellà, català, menorquí i valencià, que m’agaf novament a ses paraules de Joan Benejam a sa seua immortal “Ciutadella Veia”: “No cerqueu en aquests records fondo d’aversió de cap casta, ni pintura ni vernís que no sigui de bona llei”. Sa única diferència que hi ha entre ses quatre llengües germanes que he citat, és que tres d’elles tenen una gramàtica preciosa i ben actualitzada per ses entitats i institucions a qui lis correspon tenir cura, i açò és perquè si no hi ha gramàtica, simplement no hi ha llengua; i, en canvi, una no en té: Sa nostra. Per què? Seré metafòric encara que mos inculpi:

Sempre tendeix a convertir-se en enderrossall aquella paret seca que antany era grossa i forta i que es deixa caure per vessa de no anar-la arreglant quan mos cau una pedra, o quan se mos en col·loca una que no és nostra i no encaixa, tal vegada amb s’intenció d’anar substituint sa totalitat de sa paret per una paret germana. Aquesta seria s’ànima de “Vessut Enderrossall” (2019) que vaig publicar. Tal vegada, idò, seria hora de posar peu en aquesta paret, perquè demà a lo millor ja no tindrem paret a sa nostra tanca. Senzill d’entendre, no? Qui no ho entengui, o no ho vulgui entendre, que miri que s’ha fet des de ses institucions perquè es menorquí es consideri llengua pròpia de Menorca d’ensians sa normalització lingüística dets anys 80: Res!

He d’acabar, però abans recordaré una frase referida a n’es llenguatge i a n’es seu maneig, tantes vegades intencionat. És d’en Gorge Orwell: “Si es pensament corromp es llenguatge, es llenguatge també pot corrompre es pensament”. És prou profunda i mos concerneix més de lo que sembla, a part de duu feina implícita. Però, sa pregunta és sa mateixa que vaig formular a n’aquesta columna dia 6 de novembre de 2024: Hi ha qualcú? Al manco en Lucas m’ha respost amb feina, bona fe i un Vocabulari. Però ni en Lucas tot sol, ni jo, ni cap entitat tota sola, té potestat (torn recórrer a sa metàfora) per imposar un marc determinat on ha d’acabar es quadre (de sa llengua), ni on ha de començar a limitar aquest marc. No hauria de tenir aquesta potestat més que es poble, i aquest hauria de tenir ses eines per actualitzar, aquesta és s’autèntica clau de volta -i que prengui nota a qui li correspongui-, allò que no hi està, a fi de poder emprar sa llengua autòctona amb totes ses seves possibilitats, tant orals com escrites, ara ja en es segle XXI. En Lucas té raó quan diu que “ses paraules desapareixen igual que moren ets arbres: en silenci”… Però jo vull afegir que ets arbres… també moren drets! Hi ha qualcú més per regar es nostro arbre?… Es llagosts ja són vinguts!

Jaume Anglada Bagur

Publicat a Diari Menorca 01/05/25

Publicat a

Menorquí i català: cosins germans?

Qui segueixi sa meva humil trajectòria literària sap que no som arbre de fulla perenne. Sempre he dit que no estic segur de quasi res, per açò he après a dubtar i desconfiar abans de dur-me a sa boca es caramel des desconegut. També sé que qualcuns esperàveu que em posicionés sobre sa temàtica que suggereix es capciós títol de s’article. Idò sí, he escrit i torn a escriure en català, però també ho he fet i seguiré… o seguiria (en condicional, veureu per què) fent en menorquí. De fet, es meu segon llibre, «Vessut Enderrossall» de 2019, està escrit en aquesta modalitat. S’anterior, «Orgullós Titella» de 2014, i es posterior, «Radical Insinuació» de 2024, només inclouen trossos escrits en sa nostra modalitat. Però és que hauríem de tirar sa vista enrere per saber quins van ser es llibres anteriors escrits en menorquí. N’hi ha uns pocs de posteriors. Es per què pas, primer de català a menorquí i després de menorquí novament a català, ho exposaré avui, no sense dir que ses dues opcions són estimades per qui us escriu, encara que una sigui més pobra que s’altra.     

Vaig passar a sa literatura menorquina per mor d’uns premis de narració en aquesta modalitat, cosa que em va despertar sa curiositat per sa nostra, creia, oxidada manera d’escriure. Llavors vaig dir, i ho mantenc, que per defensar lo nostro no era necessari atacar allò d’altri… i no sabia, quan ho deia, que estava afirmant cosa molt similar a lo que Mestre Joan Benejam va escriure dins sa seva immortal «Ciutadella Veia»: «No cerqueu en aquests records fondo d’aversió de cap casta, ni pintura ni vernís que no sigui de bona llei». Òbviament, no se’m va escoltar. De fet, he tocat amb ses mans que qualcuns que diuen defensar una llengua, ho fan atacant a una altra; i, al revés, exactament igual. Mos volen fer creure que una de ses dues opcions és il·lícita i que s’ha d’arraconar fins a fer-la desaparèixer? Aquí no me trobaran.

Només hi ha un motiu pes qual torn a escriure en català, i coincideix també amb lo dit per Joan Benejam a sa mencionada obra mestra -ho va clavar amb més de cent anys d’antelació-: «Escrivim aquests Recorts en sa nostra llengu, ó lo que es diu en plà, perquè tot ha passat á ca-nostra y tot té s’aire de se nostra terra; pero con que devegadas mos trobam amb falta de paraules menorquinas per poder espresar es pensament,    acudirem á se llengu catalana y colque vegada á n’es llenguatje de Castella. Som pobres, ¿y que hi farem?». (Aquest paràgraf va desaparèixer després de sa «Ciutadella Veia» original de 1909). Lo que apuntava aquí, s’il·lustre pedagog, és que sa gramàtica menorquina, anterior o no a sa catalana, no és tan rica ni està tan actualitzada. Per solucionar açò, avui, molta feina haurien de fer es filòlegs, es historiadors i es experts en sa matèria amb sa morfologia, sa fonètica, sa filologia, s’etimologia, sa sintaxi i/o es lèxic menorquins, ja que molt, més que oxidat com creia, està caducat, obsolet, no apte (si no és acudint, com deia es Mestre, a sa llengua catalana). De fet, igual és lògic, perquè es precursors de sa llengua menorquina són morts fa anys, segles… i es veu que no hem tingut temps d’actualitzar sa seva feina… amb comptades i alabades excepcions com sa d’en Francesc Riudavets i es seus «Espigolants» amb s’aproximació a n’es lèxic de Menorca que no recull es «Diccionari Alcover-Moll». Aquí us deix uns pocs exemples des precursors i ses seves obres:   

«Diccionario Latín-Lemosín-Menorquín» de 1762 d’Antonio Portella. «Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí» de 1783 d’Antoni Febrer. «Notes sobre la pronúncia i l’ortografia menorquina» de 1824 d’Antoni Febrer. «Gramàtica de la llengua Menorquina» de 1858 de Julio Soler. «Vocabulario castellano-menorquín y vice-versa» de 1869 de José Hospitaler. «Diccionario manual menorquín castellano» de 1881 de José Hospitaler. «Diccionario menorquín-castellano» de 1883 de Jaime Ferrer. «Vocabulario Menorquí-Castella» de 1885 de Joan Benejam. «Vocabulario trilingüe castellano-menorquín-francés» de 1902 de Salvador Fábregues.

Com veis, molt de temps ha passat des primer as darrer llibre, i més encara des de que sa llengua menorquina era «incipient» fins es dia d’avui, que ja no és incipient sinó, com deia, desactualitzada. Durant aquests anys (segles) han guaitat diferents intents de gramàtica, d’ortografia, de diccionari i de vocabulari que han mort, podria ser, per culpa de sa nostra vessuda forma de ser que de vegades sòl acabar en enderrossall; aquest, tal vegada en forma d’immersió lingüística, que poc té en compte sa nostra història i l’està enfonsant com una vella paret seca. Quina pena!, perquè avui haurem de trobar es sentit a xerrar en pla i escriure en català… Però resulta que també n’hi ha que tenen clar aquest sentit: Que menorquí i català no són cosins germans, sinó sa mateixa llengua, i sa pobresa que citava Joan Benejam i sa no actualització que vull recalcar jo, en part els donen científica, culta, oficial i acadèmicament (no sentimentalment) sa raó… Hi ha qualcú?

Per sort però, han transcendit obres costumistes de Joan Benejam, qualcunes en llengo vernàcula d’Àngel Ruiz y Pablo, i es «Espipollants» i lèxic menorquí de s’enyorat Pere Melis; si no, ses publicacions abans mencionades semblarien que són llibres inventats… I rallant d’inventar, lo que no es pot fer, és inventar normes gramaticals i que certs partits les vulguin aplicar a s’ensenyança quan toquen o apuntalen es govern, igual que altres formacions no poden negar s’existència des sentiment i s’autonomia des nostro vell i autòcton menorquí. I és que si sa llengua es treu des context intel·lectual o comunicatiu per entrar-la dins es partidisme polític, l’haurem perduda definitivament, perquè a lo millor lo que no veim, es qui volem es menorquí viu, és que anam «a la guerra» amb «armes» obsoletes… per açò hem d’actualitzar-les. És demanar molt? M’entristeix sa resposta que, en es fons, s’intueix: Hi ha qualcú?

Mentrestant, esperant es miracle, seguiré emprant sa modalitat que em doni la gana per escriure, principalment sa catalana, perquè aquesta sí que està actualitzada… així de senzill! Hi està es bloc occidental, on hi ha es nord-occidental o lleidatà, i es meridional o valencià; i també es bloc oriental, on s’inclou es rossellonès, es central, s’alguerès i s’insular o baleàric -es nostro-, però com a derivat o dialecte… o subdialecte fins i tot… Hi ha qualcú?

Així idò, sa qüestió sempre ha estat aquesta: Com acceptar que es nostro xerrar no té s’estatus de llengua tenint es pilars, es precursors i sa història que tenim? Sé que encén sa sang aquest debat i que és frustrant es tema, però, ja sigui com usuari d’una utopia lingüística, o com a simple contribuent, vull saber com podem, no només conservar, sinó actualitzar! (es primer verb inclou intrínsicament es segon) aquest patrimoni cultural sense fer, simplement, errades d’ortografia culpa de sa no actualització d’una llengua, que voldria equivocar-me, està en perill d’extinció (en sa seva modalitat escrita principalment) i que pot convertir-se en llengua morta, tal que s’antic llemosí. Tot és tan senzill i trist com açò. Qui tengui sa resposta, té es meu vot, tot i que aquest, ja avís, tampoc serà perenne! Des d’aquí només pretenc, encara que em faci mal, distingir que no som fulla perenne, sinó… caduca. Hi ha qualcú?

Jaume Anglada Bagur

Publicat a Diari Menorca 07/11/24