Sa Fundació, entitat cultural nascuda es 2013 amb es ferm compromís de defensar sa llengua i cultura pròpies de ses Illes Balears, vol expressar es seu reconeixement i agraïment per s’esmena presentada per Vox, que contempla una partida de 350.000 euros per sa promoció de ses modalitats lingüístiques de Balears (mallorquí, menorquí i eivissenc).
Aquesta iniciativa representa un pas endavant cap a sa protecció i foment des balear com a llengua pròpia de ses nostres illes, i reforça es dret des ciutadans a preservar sa seva identitat lingüística i cultural. Aplaudim també ses propostes per fer campanyes informatives i enquestes d’opinió que donin veu a sa ciutadania en temes com sa llengua i s’ús real que en fan.
Des de Sa Fundació, volem fer una crida a sa reflexió a aquelles formacions polítiques que, durant dècades, han insistit en s’imposició des català estàndard dins s’ensenyament i dins s’administració pública. Després de més de quaranta anys amb aquest model, es resultats són clars: lluny d’enfortir sa llengua, s’ha produït una degradació progressiva des mallorquí, menorquí i eivissenc, i una davallada significativa de parlants, molts des quals han acabat passant-se al castellà com a llengua habitual. Aquesta realitat és innegable i mereix una valoració responsable i autocrítica. Es model ha fracassat.
Si de veres volem garantir sa supervivència des balear, és urgent que ses nostres modalitats lingüístiques tenguin preferència i protecció en tots es àmbits, especialment dins s’educació i dins s’administració pública. No es pot continuar ignorant sa voluntat des ciutadans ni substituint sa nostra llengua per formes que no corresponen a sa nostra tradició i ús habitual.
Sa Fundació reitera es seu compromís amb sa llengua balear i continuarà fent feina perquè ocupi es lloc que li correspon dins sa vida cultural, social i institucional de ses nostres illes.
A vegades es donen opinions com si fossin veritats o volent fer creure que són científiques, com si defensar es menorquí signifiqui oposar-se a altres llengües, i me veig obligat a escriure aquest article, lliure de prejudicis, pes lectors de bones intencions. I don sa meua opinió per aproximar-me lo màxim possible a sa realitat. I estimular es pensament crític i sa reflexió de tots es lectors. Me sembla necessari defensar no només sa dignitat des menorquí, sinó també es dret que tenim com a poble a definir-mos lingüísticament des de sa nostra pròpia experiència i consciència cultural.
Tot i que es menorquí comparteix arrels amb es català i es valencià, com moltes altres llengües comparteixen troncs comuns, açò no hauria de negar sa seva singularitat, evolució pròpia i empriu social diferenciat. Sa Declaració Universal des Drets Lingüístics reconeix es dret de totes ses comunitats lingüístiques a preservar, desplegar i transmetre sa seva llengua, així com a no ser assimilades forçosament dins d’una comunitat més àmpla amb sa qual poden tenir vincles però no necessàriament una identitat comuna. Es gallec i es portuguès també comparteixen rels, i en canvi ningú s’atreviria a negar es seu estatus com a llengües diferents.
Si negam a ses comunitats lingüístiques es dret que sa seva llengua sigui reconeguda com a pròpia —al·legant que forma part d’una altra de “prou semblant” i “més culta” — correm es greu perill d’empobrir es mapa lingüístic del món.
Pretendre que es menorquí desaparegui a favor d’una altra d’ultramar per motius de semblança és tan absurd com proposar que es suec, es noruec i es danès s’unifiquin en una sola llengua “escandinava” per sa seva intel·ligibilitat mútua. Si ho féssim, perdríem tres tradicions culturals, literàries i lingüístiques riquíssimes, només per una falsa idea de simplificació.
Sa vertadera riquesa no és en reduir ses llengües a lo estrictament necessari, sinó en protegir sa pluralitat. Es miracle no és que ses llengües “es multipliquin” per capritx, sinó que sobrevisquin quan les deixam créixer amb dignitat i amb drets.
Negar s’existència des menorquí com a llengua amb entitat pròpia equival a invisibilitzar generacions de parlants que l’han transmès amb orgull i que l’han viscuda com a vehicle de cultura, pensament i vida quotidiana. Reivindicar es menorquí no és fragmentar res, sinó reconèixer sa diversitat interna i enriquidora des territoris que històricament van formar part de sa Corona d’Aragó. Renunciar a sa singularitat des menorquí o relegar-ho an es nivell de simple dialecte és esborrar segles d’evolució, de literatura oral i escrita, de transmissió familiar, d’expressions pròpies que formen part de s’idiosincràsia insular.
Reclamar una gramática pròpia per es menorquí no és un gest de ruptura, sinó un acte de dignitat. No és cap caprici ni un deliri localista: és una necessitat cultural, històrica i lingüística, si és que volem preservar i transmetre sa nostra llengua. Menorca, com a comunitat amb identitat pròpia, té es dret de dotar-se d’eines que preservin i transmetin sa llengua pròpia tal com la viu i la ralla sa seva gent. Cada llengua que ha volgut tenir reconeixement ha passat per aquest camí: fixar una gramàtica pròpia és consolidar un espai de cultura i de preservació de lo propi. Es menorquí, com a sistema lingüístic viu, ja compta amb particularitats prou notables com per justificar-ne una. O potser una gramàtica compartida amb sa resta de ses Illes Balears, fonamentada en ses múltiples característiques lingüístiques comunes que mos uneixen, a pesar sa separació física que imposa la mar.
En definitiva, es menorquí necessita i mereix una gramàtica pròpia. Per preservar-la i per dignificar lo que som i per garantir que ses futures generacions també puguin dir, amb orgull, jo som de Menorca i rall menorquí.
S’existència d’un llibre titulat Gramàtica menorquina no converteix automàticament an es menorquí en una llengua independent. En canvi, aquesta condició hauria d’estar ajudada per sa consciència lingüística des seus parlants, sa voluntat col·lectiva d’es qui l’empren, i es suport de diccionaris i vocabularis que fan referència explícita a sa llengua menorquina. Per damunt de tot, preval es dret d’un poble a considerar-se una comunitat lingüística pròpia.
I potser és açò lo que incomoda a cert sector. No és només sa defensa des menorquí lo que molesta, sinó es fet que, després de dècades d’esforços, normalitzacions forçades i d’imposicions, es projecte de substituir sa parla real per una llengua normativa externa no ha funcionat, no ha arrelat mai a sa vida quotidiana com s’esperava. Que si no és per obligació, continuam emprant lo nostro i rallant com sempre: en menorquí, amb naturalitat, amb llibertat i sense demanar permís. Que es somni d’una Menorca catalana —homogènia, alineada i sense matisos— ha fracassat. No per manca de mitjans, que en hi ha un futimer, sinó perquè s’ignora sa realitat viva i caparruda d’aquesta illa. I és aquesta resistència serena, aquest amor, moltes vegades silenciós, per ses paraules pròpies, lo que de veritat molesta.
Sa realitat lingüística actual és molt diferent de lo que qualcuns es pensen, o de lo que volen fer creure. És hora de fer una reflexió serena però honesta: sa llengua pròpia no compta de sa bona salut que qualcuns insisteixen a proclamar.
Qui realment estima es menorquí hauria de sebre anteposar s’interès col·lectiu a qualsevol interès personal, polític o econòmic. Estimar sa llengua és també protegir-la, fomentar-ne s’empriu i garantir-ne sa transmissió a ses generacions futures.
Sa voluntat des poble, de tots aquells que encara mantenim viu es menorquí en es dia a dia, hauria de ser tinguda en compte a s’hora de prendre decisions. Es poble ha de tenir veu i poder per decidir sobre es futur de sa seva llengua.
Una vegada més, pensant en es lectors de totes ses bones fes, me sent obligat a donar sa meua opinió, no lligada a ningú i que no fiava donar més, sobre sa llengua, i concretament sobre sa gran alabança que és rebre referències directes de la Sra. Josefina Salord, filòloga menorquina, historiadora de sa Cultura i expresidenta des Consell científic de s’IME. No meresc tan alta atenció. Me sent com un pecador a qui, immerescudament, se li apareix Déu i l’indica es camí correcte. No hi ha cerqueu mala fe per aquí, simplement és admiració per tan il·lustrada autoritat… i es meu humil punt de vista.
Autoritat a qui agresc ses rectificacions d’es meu article publicat dia 1 de Maig. Certament, poc puc respondre davant tan alta competència en matèria de llengua catalana. Escriure ràpid, amb es cor i fiar-me de qualque informació poc compulsada no és lo mateix que fer-ho des des coneixement científic i des de s’experiència tan destacada de tota una vida dedicada a n’es tema. Déu mos guard de comparar es meu coneixement amb es de la Sra. Salord!
Ara bé, com que ella fa sa referència bíblica de sa multiplicació des pans i es peixos, jo vull recórrer també a n’es llibre més venut de sa història en totes ses llengües, i concretament a n’es versicle dets Hebreus 11:1 que defineix sa fe com sa certesa de lo que s’espera, sa convicció de lo que no es veu. Fe vs ciència.
Existeix, en aquest sentit, una convicció en molts de menorquins de que es nostro xerrar mereix sa nomenclatura de menorquí. Rall de conviccions que neixen, tal vegada, més des sentiment que de sa raó. Per aquest motiu no hi ha encara, avui, raó científica que empari es desconsol que sentim qualcuns quan veim que sa nostra forma de xerrar i d’escriure està sent canviada per una forma de fer-ho semblant que, qui estimam aquesta diferent forma d’expressió, li donam es nom de llengua germana. Tal vegada açò m’atraqui a sa frase que empra la Sra. Salord: “Febrer i Cardona és el primer menorquí a escriure una gramàtica perquè la considerava necessària per a l’aprenentatge dels joves i perquè atorgava a la llengua la validesa tant per a la creació culta i popular com per a la traducció de clàssics i moderns”, en data de 1804, si no hi ha erro.Només m’hi queda aplaudir, perquè açò és exactament lo que vaig demanar a sa presentació des “Vocabulari Menorquí” d’en Lucas Pons i lo que explicitava a s’article respost, 121 anys després que Febrer i Cardona.
Crec que amb es paràgraf anterior, i sense intenció d’enfrontar-me a cap llengua germana, queda resposta sa pregunta que la Sra. Salord feia emprant ses paraules de Josep Salord Farnés de 1963: “Què hi ha en el menorquí, que sigui autènticament menorquí, que no sigui català?” Ho repetiré: D’entrada, i per molts, es sentiment de pertinença, que sempre ha de ser lliure, com ho és ser d’una determinada comunitat espanyola i no sentir-se espanyol. Però hi ha més que açò.
M’agrada trobar punts d’entesa, per açò estic parcialment d’acord amb la Sra. Salord quan diu que “les gramàtiques neixen amb la voluntat de construir un codi lingüístic supradialectal que permeti emprar la llengua en la seva varietat culta.” Però jo aquí crec, modestament i perdó si es considera un sacrilegi, que aquesta voluntat l’ha de tenir es poble que vol emprar sa llengua que xerra. No pot tenir sa potestat de fer-ho una altra voluntat que vol posar per damunt aquella que no és autòctona. Així s’entén de lo que es desprèn de sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, que no menciona en es seu escrit la Sra. Salord. Ja, des de s’article 1.1, sa DUDL diu:
“Aquesta Declaració entén com a comunitat lingüística tota societat humana que, assentada històricament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s’autoidentifica com a poble i ha desenvolupat una llengua comuna com a mitjà de comunicació natural i de cohesió cultural entre els seus membres. Amb la denominació de llengua pròpia d’un territori es fa referència a l’idioma de la comunitat històricament establerta en aquest espai”. O l’article 6: “Aquesta Declaració exclou que una llengua pugui ser considerada pròpia d’un territori únicament pel fet de ser l’oficial de l’Estat o de tenir tradició de ser utilitzada dins d’aquest territori com a llengua administrativa o de certes activitats culturals”. O l’article 8.2: “Totes les comunitats lingüístiques tenen el dret de disposar dels mitjans necessaris per tal d’assegurar la transmissió i la projecció futures de la llengua”. O el 9: “Tota comunitat lingüística té dret a codificar, estandarditzar, preservar, desenvolupar i promoure el seu sistema lingüístic, sense interferències induïdes o forçades”. O el 10.1 i .2: “Totes les comunitats lingüístiques són iguals en dret. Aquesta Declaració considera inadmissibles les discriminacions contra les comunitats lingüístiques basades en criteris com ara el seu grau de sobirania política, la seva situació social, econòmica o en qualsevol altre criteri, així com el nivell de codificació, actualització o modernització que han assolit llurs llengües”. Certament, tot un despropòsit!, lectors de bona fe… I més quan aquesta Declaració és posterior a n’es nostro Estatut Balear.
I aquí hi ha es què de tot. Si entenem com a comunitat lingüística només a n’aquella que posa es marc allà on vol, aquí pot no encaixar es quadre. ¿A cas són sa mateixa comunitat lingüística aquelles que tenen diferents gramàtiques? Si és així, ¿per a què val sa gramàtica valenciana, per exemple? S’Estatut d’Autonomía de 1982 d’aquesta comunitat, en es títol I, article 6è, diu: “La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià”. Es nostro Estatut Balear, no diu açò… En castellà diuen: De aquellos polvos, estos lodos.
Independentment d’açò, em persisteixen es dubtes quan, recorrent a n’es llibres físics, se’m plantegen nous interrogants i qualcuna certesa. Es “Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí”, d’Antoni Febrer diu, literalment, que “veuran que si fos més cultivada (rallant de sa llengua menorquina) podria esser tan perfecta cóm quálsevol áltra llèngua vulgar d’Europa”. També diu, i aquí segur que coincidesc amb la Sra. Salord, que: “Aquells qui vólen conformar l’ortografía ab la pronúncia familiar, sens atènder ^a l’orígen, están esposads ^a cometrer molts d’erròrs en l’escritúra”. Açò és lo que no me convenç per acceptar actuals “gramàtiques” sortides del no-res. Llengo Baléà, per exemple, i per açò es 99% des meus escrits són en català.
Perdoneu ara que faci una referència a Borja Moll, des qui tots reconeixem sa seua transcendència en sa universalitat des català. Resulta que en es quadern editat per Ultima Hora “Llengua o dialecte? Català o Mallorquí? Lliçó inaugural dels cursos de llengua catalana 1978-1979” organitzats per s’Obra Cultural Balear, mos trobam amb una frase seva ben curiosa: “Tal vegada qualcú dirà: ¿Com quedam? El mallorquí i el menorquí i l’eivissenc, ¿què són? Idiomes o dialectes? Jo li contestaré: Són totes dues coses; i no solament els nostres parlars insulars, sinó tots els del món. Entre llengua i dialecte no hi ha diferència essencial, sinó únicament diferència de punt de comparació”. Només punt de comparació!Textual.
Un altre llibre a n’es que es refereix la Sra. Salord, es “Vocabulario Menorquín-Castellano” de Joan Benejam, edició original de 1885 en la facsímil del 2000, i dins es propi pròleg d’Àngel Mifsud que me recomana, m’han cridat molt s’atenció unes paraules des Mestre: “Careciendo el menorquín (reconeix sa nomenclatura) de verdadera ortografía, y destinando este Vocabulario á las clases populares especialmente, no estreñe el lector que muchos vocablos estén escritos tal y como suenan, eliminando algunos de letras inútiles que dificultarían su lectura. Atendiendo más á la propiedad que a la estructura, y observando también algunas erratas de caja, consignaremos las principales”. També va dir es Mestre,en un curiós paràgraf que ara deixaré i que sortia en es preàmbul “Entenen-mós, abans de tot” de s’edició “Ciutadella Veya” de 1909; paràgraf que va desaparèixer després d’aquella edició: “Escrivim aquests Recorts en sa nostra llengu, ó lo que es diu en plà, perque tot ha passat á ca-nostra y tot té s’aire de se nostra terra; pero con que devegadas mos trobam amb falta de paraules menorquinas per poder espresar es pensament, acudirem á se llengu catalana y colque vegada á n’es llenguatje de Castella. Som pobres, ¿y que he farem?” Segur que la Sra. Salord, com a gran coneixedora des llibre, podrà explicar aquesta desaparició, perquè molts podem entendre aquestes paraules com un reconeixement explícit de que sa nostra llengua era per ell, lo que col·loquialment entenem com es Plá (menorquí).
Des d’una òptica ben diferent vull apuntar, a més, que es Dr. Voro López, llicenciat en Filologia Valenciana i Llengua Espanyola per sa Universitat de València, on va obtenir es grau de Doctor; que va ser professor de Llengua Valenciana i Assessor de Cultura i Patrimoni Històric de s’Ajuntament de València; a part de Lingüístic de Cultura de Presidència de ses Corts Valencianes; així com Professor des Curs de Doctorat Llengua i Llegislació a s’Universitat CEU Cardenal Herrera de València; que va participar en infinitat de congressos sobre llengua i que no m’hi caben per incloure-los aquí, i a qui vaig tenir es gran s’honor de conèixer, xerrar i presentar a Ciutadella es seu llibre “Sense pèls en la llengua. El llibre roig de la llengua valenciana”; va sentenciar sobre sa temàtica que mos ocupa que: “Es mallorquí i es menorquí estan prou avalats des des punt de vista lingüístic, històric, jurídic i cultural per tenir es mateix reconeixement que es valencià i es català”. No ho va dir un simple juntador de paraules com jo, sinó tot una eminència intel·lectual i lingüística. Per açò, no és estrany que molts de mallorquins i menorquins tinguem presents de vegades ses paraules de s’il·lustre filòleg mallorquí Mossèn Alcover abans de sa seva dimissió l’any 1913 com a President sa Secció Filològica de s’IEC: “Quin dret ni categoria literària te és catalá demunt és balear, o és valenciá? Absolutament cap.” Cap!Textual.
Com veis, lectors de bona fe, hi ha motius per tenir punts de vista diferents, o, al manco dubtes. I, per “entenen-mós”:¿No hi deu haver cap altra via, una d’intermèdia que tendesqui ponts i no enderrossalls? Jo crec que sí. Es diu via aranesa: ¿Per què, amb noranta mil habitants més que la Vall d’Aran, no tenim es menorquins una gramàtica nostra i actual? A la Vall d’Aran, s’aranès, és sa llengua cooficial junt amb es català i es castellà, mirau si és bo d’aclarir si hi ha interès i s’escolten ses bandes. Però es veu que noltros hem de ser manco… Així i tot, jo seguiré escrivint amb totes aquelles llengües, vives o mortes, que pugui arribar a assimilar, sense pretendre manipular a ningú. Ho dic per si em veis canviar de llengua. Ningú em pot treure aquesta llibertat. Treure-la no és propi d’una democràcia integradora, és propi de declaracions unilaterals i jo no he engegat cap llei de desconnexió, al contrari, acab de tendre un pont. I ara, Sra. Salord, de donar-li, humilment, sa mà.
Molts anys han passat d’ensians en José Hospitaler (1869), en Joan Benejam (1885) i en Salvador Fábregas (1902) publiquessin es seus vocabularis menorquins. Molts! Més d’un segle en cada cas. Sa pregunta que qualcuns menorquins mos feim és: Per què tant de temps?
Quan es “Vocabulari Menorquí” (2024) publicat per en Lucas Pons Bedoya, a qui vaig tenir s’honor d’escriure es pròleg, va ser presentat aquest passat 24 d’abril, una setantena de persones van omplir sa Llibreria de sa Fundació Rubió, i sa pregunta que allà era enlà va ser: Com pot ser que amb més de 600 exemplars venuts en quatre mesos i tractant-se d’un acte cultural prou important, no fessin acte de presència més autoritats que es Conseller de Cultura, el Sr. Joan Pons Torres, autor des llibre “Sa Llengua de Menorca” (2020)? Però, abans d’endinsar-mos més, faré unes valoracions basades en sa meva intervenció que pretenen ser igual de respectuoses que es dia de sa mateixa. Correspon a n’ets altres dos ponents fer ses seves, si volen.
Es menorquí, segons s’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears, en realitat és català; no ho dic jo, si no s’Article 35, que literalment diu lo següent: “La Comunitat Autònoma té competència exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, d’acord amb la tradició literària autòctona. Normalitzar-la serà un objectiu dels poders públics de la comunitat autònoma. Les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, seran objecte d’estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de la llengua…” Tradició literària autòctona? Sí, i tant que en tenim, i molt antiga. Estudiar i protegir? Retòrica: Es duu a terme avui s’acció d’aquests verbs?
Sempre he trobat aquest Article bastant tèrbol, baix es meu humil punt de vista. Quan l’1 de març de 1983 es va aprovar aquest text amb es beneplàcit des partits polítics, inclòs aquell que avui té membres que entenen que es menorquí és sa llengua pròpia de Menorca (no m’espereu xerrant des balear), voldria saber: Per què van passar per alt sa gramàtica, a totes llums desactualitzada l’any 1983 i encara a dia d’avui, d’en Julio Soler de 1858? Com no van tenir en compte es Diccionari Latín-Lemosín-Menorquín de 1762 d’Antoni Portella, es Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí de 1783 d’Antoni Febrer, es Diccionari manual menorquín castellano de 1875 de’n José Hospitaler i es Diccionario menorquín-castellano de 1883 d’en Jaume Ferrer?, per posar uns pocs exemples i no oblidant altres importants publicacions i autors que no tenc espai per citar en aquesta secció. Segurament sa resposta la tengui es partit que va governar ses Illes Balears llavonses. Si vol, que la doni, perquè si no, sa resposta que romandrà haurà de ser sa que altres grups polítics donin per vàlida des des punt de vista que es considera ara científic i acadèmic. Potser que es silenci atorgui, i poc es pot refutar quan es silenci és sa resposta. Poc, excepte, tal vegada, mirar sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, en es seu s’article 9, que diu, gens tèrbol que: “Tota comunitat lingüística té dret a codificar, estandaritzar, preservar, desplegar i promoure es seu sistema lingüístic sense interferències induïdes o forçades”. Esteim davant un conflicte jurídic i lingüístic? Jo no som s’expert, però s’Estatut d’Autonomia és de març de 1983 i sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, de juny de 1996.
En tot cas, de ses 3.000 paraules menorquines, ses 2.941 paraules traduïdes des castellà a n’es menorquí i ses 1.016 dites o expressions populars i frases fetes que recull es primer llibre d’en Lucas, que és una joia lèxica i que ja anticip que no serà es darrer; qualcú mos pot convèncer a n’ets assistents a s’acte i a n’es compradors de més de 600 exemplars que es seu Vocabulari està escrit en català i no en menorquí? Quedarem plegats de mans acceptant que es menorquí va morir estancat amb sa gramàtica de 1858 perquè hem deixat que quedi obsoleta? I vull que quedi clar, ja que escric en lo que jo consider quatre llengües amb es mateix dret a dir-se com a tal: castellà, català, menorquí i valencià, que m’agaf novament a ses paraules de Joan Benejam a sa seua immortal “Ciutadella Veia”: “No cerqueu en aquests records fondo d’aversió de cap casta, ni pintura ni vernís que no sigui de bona llei”. Sa única diferència que hi ha entre ses quatre llengües germanes que he citat, és que tres d’elles tenen una gramàtica preciosa i ben actualitzada per ses entitats i institucions a qui lis correspon tenir cura, i açò és perquè si no hi ha gramàtica, simplement no hi ha llengua; i, en canvi, una no en té: Sa nostra. Per què? Seré metafòric encara que mos inculpi:
Sempre tendeix a convertir-se en enderrossall aquella paret seca que antany era grossa i forta i que es deixa caure per vessa de no anar-la arreglant quan mos cau una pedra, o quan se mos en col·loca una que no és nostra i no encaixa, tal vegada amb s’intenció d’anar substituint sa totalitat de sa paret per una paret germana. Aquesta seria s’ànima de “Vessut Enderrossall” (2019) que vaig publicar. Tal vegada, idò, seria hora de posar peu en aquesta paret, perquè demà a lo millor ja no tindrem paret a sa nostra tanca. Senzill d’entendre, no? Qui no ho entengui, o no ho vulgui entendre, que miri que s’ha fet des de ses institucions perquè es menorquí es consideri llengua pròpia de Menorca d’ensians sa normalització lingüística dets anys 80: Res!
He d’acabar, però abans recordaré una frase referida a n’es llenguatge i a n’es seu maneig, tantes vegades intencionat. És d’en Gorge Orwell: “Si es pensament corromp es llenguatge, es llenguatge també pot corrompre es pensament”. És prou profunda i mos concerneix més de lo que sembla, a part de duu feina implícita. Però, sa pregunta és sa mateixa que vaig formular a n’aquesta columna dia 6 de novembre de 2024: Hi ha qualcú? Al manco en Lucas m’ha respost amb feina, bona fe i un Vocabulari. Però ni en Lucas tot sol, ni jo, ni cap entitat tota sola, té potestat (torn recórrer a sa metàfora) per imposar un marc determinat on ha d’acabar es quadre (de sa llengua), ni on ha de començar a limitar aquest marc. No hauria de tenir aquesta potestat més que es poble, i aquest hauria de tenir ses eines per actualitzar, aquesta és s’autèntica clau de volta -i que prengui nota a qui li correspongui-, allò que no hi està, a fi de poder emprar sa llengua autòctona amb totes ses seves possibilitats, tant orals com escrites, ara ja en es segle XXI. En Lucas té raó quan diu que “ses paraules desapareixen igual que moren ets arbres: en silenci”… Però jo vull afegir que ets arbres… també moren drets! Hi ha qualcú més per regar es nostro arbre?… Es llagosts ja són vinguts!
Qui segueixi sa meva humil trajectòria literària sap que no som arbre de fulla perenne. Sempre he dit que no estic segur de quasi res, per açò he après a dubtar i desconfiar abans de dur-me a sa boca es caramel des desconegut. També sé que qualcuns esperàveu que em posicionés sobre sa temàtica que suggereix es capciós títol de s’article. Idò sí, he escrit i torn a escriure en català, però també ho he fet i seguiré… o seguiria (en condicional, veureu per què) fent en menorquí. De fet, es meu segon llibre, «Vessut Enderrossall» de 2019, està escrit en aquesta modalitat. S’anterior, «Orgullós Titella» de 2014, i es posterior, «Radical Insinuació» de 2024, només inclouen trossos escrits en sa nostra modalitat. Però és que hauríem de tirar sa vista enrere per saber quins van ser es llibres anteriors escrits en menorquí. N’hi ha uns pocs de posteriors. Es per què pas, primer de català a menorquí i després de menorquí novament a català, ho exposaré avui, no sense dir que ses dues opcions són estimades per qui us escriu, encara que una sigui més pobra que s’altra.
Vaig passar a sa literatura menorquina per mor d’uns premis de narració en aquesta modalitat, cosa que em va despertar sa curiositat per sa nostra, creia, oxidada manera d’escriure. Llavors vaig dir, i ho mantenc, que per defensar lo nostro no era necessari atacar allò d’altri… i no sabia, quan ho deia, que estava afirmant cosa molt similar a lo que Mestre Joan Benejam va escriure dins sa seva immortal «Ciutadella Veia»: «No cerqueu en aquests records fondo d’aversió de cap casta, ni pintura ni vernís que no sigui de bona llei». Òbviament, no se’m va escoltar. De fet, he tocat amb ses mans que qualcuns que diuen defensar una llengua, ho fan atacant a una altra; i, al revés, exactament igual. Mos volen fer creure que una de ses dues opcions és il·lícita i que s’ha d’arraconar fins a fer-la desaparèixer? Aquí no me trobaran.
Només hi ha un motiu pes qual torn a escriure en català, i coincideix també amb lo dit per Joan Benejam a sa mencionada obra mestra -ho va clavar amb més de cent anys d’antelació-: «Escrivim aquests Recorts en sa nostra llengu, ó lo que es diu en plà, perquè tot ha passat á ca-nostra y tot té s’aire de se nostra terra; pero con que devegadas mos trobam amb falta de paraules menorquinas per poder espresar es pensament, acudirem á se llengu catalana y colque vegada á n’es llenguatje de Castella. Som pobres, ¿y que hi farem?». (Aquest paràgraf va desaparèixer després de sa «Ciutadella Veia» original de 1909). Lo que apuntava aquí, s’il·lustre pedagog, és que sa gramàtica menorquina, anterior o no a sa catalana, no és tan rica ni està tan actualitzada. Per solucionar açò, avui, molta feina haurien de fer es filòlegs, es historiadors i es experts en sa matèria amb sa morfologia, sa fonètica, sa filologia, s’etimologia, sa sintaxi i/o es lèxic menorquins, ja que molt, més que oxidat com creia, està caducat, obsolet, no apte (si no és acudint, com deia es Mestre, a sa llengua catalana). De fet, igual és lògic, perquè es precursors de sa llengua menorquina són morts fa anys, segles… i es veu que no hem tingut temps d’actualitzar sa seva feina… amb comptades i alabades excepcions com sa d’en Francesc Riudavets i es seus «Espigolants» amb s’aproximació a n’es lèxic de Menorca que no recull es «Diccionari Alcover-Moll». Aquí us deix uns pocs exemples des precursors i ses seves obres:
«Diccionario Latín-Lemosín-Menorquín» de 1762 d’Antonio Portella. «Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí» de 1783 d’Antoni Febrer. «Notes sobre la pronúncia i l’ortografia menorquina» de 1824 d’Antoni Febrer. «Gramàtica de la llengua Menorquina» de 1858 de Julio Soler. «Vocabulario castellano-menorquín y vice-versa» de 1869 de José Hospitaler. «Diccionario manual menorquín castellano» de 1881 de José Hospitaler. «Diccionario menorquín-castellano» de 1883 de Jaime Ferrer. «Vocabulario Menorquí-Castella» de 1885 de Joan Benejam. «Vocabulario trilingüe castellano-menorquín-francés» de 1902 de Salvador Fábregues.
Com veis, molt de temps ha passat des primer as darrer llibre, i més encara des de que sa llengua menorquina era «incipient» fins es dia d’avui, que ja no és incipient sinó, com deia, desactualitzada. Durant aquests anys (segles) han guaitat diferents intents de gramàtica, d’ortografia, de diccionari i de vocabulari que han mort, podria ser, per culpa de sa nostra vessuda forma de ser que de vegades sòl acabar en enderrossall; aquest, tal vegada en forma d’immersió lingüística, que poc té en compte sa nostra història i l’està enfonsant com una vella paret seca. Quina pena!, perquè avui haurem de trobar es sentit a xerrar en pla i escriure en català… Però resulta que també n’hi ha que tenen clar aquest sentit: Que menorquí i català no són cosins germans, sinó sa mateixa llengua, i sa pobresa que citava Joan Benejam i sa no actualització que vull recalcar jo, en part els donen científica, culta, oficial i acadèmicament (no sentimentalment) sa raó… Hi ha qualcú?
Per sort però, han transcendit obres costumistes de Joan Benejam, qualcunes en llengo vernàcula d’Àngel Ruiz y Pablo, i es «Espipollants» i lèxic menorquí de s’enyorat Pere Melis; si no, ses publicacions abans mencionades semblarien que són llibres inventats… I rallant d’inventar, lo que no es pot fer, és inventar normes gramaticals i que certs partits les vulguin aplicar a s’ensenyança quan toquen o apuntalen es govern, igual que altres formacions no poden negar s’existència des sentiment i s’autonomia des nostro vell i autòcton menorquí. I és que si sa llengua es treu des context intel·lectual o comunicatiu per entrar-la dins es partidisme polític, l’haurem perduda definitivament, perquè a lo millor lo que no veim, es qui volem es menorquí viu, és que anam «a la guerra» amb «armes» obsoletes… per açò hem d’actualitzar-les. És demanar molt? M’entristeix sa resposta que, en es fons, s’intueix: Hi ha qualcú?
Mentrestant, esperant es miracle, seguiré emprant sa modalitat que em doni la gana per escriure, principalment sa catalana, perquè aquesta sí que està actualitzada… així de senzill! Hi està es bloc occidental, on hi ha es nord-occidental o lleidatà, i es meridional o valencià; i també es bloc oriental, on s’inclou es rossellonès, es central, s’alguerès i s’insular o baleàric -es nostro-, però com a derivat o dialecte… o subdialecte fins i tot… Hi ha qualcú?
Així idò, sa qüestió sempre ha estat aquesta: Com acceptar que es nostro xerrar no té s’estatus de llengua tenint es pilars, es precursors i sa història que tenim? Sé que encén sa sang aquest debat i que és frustrant es tema, però, ja sigui com usuari d’una utopia lingüística, o com a simple contribuent, vull saber com podem, no només conservar, sinó actualitzar! (es primer verb inclou intrínsicament es segon) aquest patrimoni cultural sense fer, simplement, errades d’ortografia culpa de sa no actualització d’una llengua, que voldria equivocar-me, està en perill d’extinció (en sa seva modalitat escrita principalment) i que pot convertir-se en llengua morta, tal que s’antic llemosí. Tot és tan senzill i trist com açò. Qui tengui sa resposta, té es meu vot, tot i que aquest, ja avís, tampoc serà perenne! Des d’aquí només pretenc, encara que em faci mal, distingir que no som fulla perenne, sinó… caduca. Hi ha qualcú?
Dins un ambient carregat d’estima, menorquinisme, emoció i consciència col·lectiva, es dijous 24 d’abril a les 20:00 hores va tenir lloc a sa Biblioteca Rubió i Tudurí de Mahó sa presentació oficial de ‘Vocabulari menorquí’, nou llibre de Lucas Pons Bedoya, editat amb es suport de sa Fundació Jaume III. Amb s’eslògan “Només es protegeix allò que s’estima”, sa convocatòria es va convertir en un acte de compromís cívic i cultural a favor de sa llengua pròpia de Menorca.
S’esdeveniment va superar totes ses previsions d’assistència, umplint completament sa sala i deixant alguns assistents drets, cosa que posa de manifest un interès creixent per sa recuperació lingüística. Publicada es desembre de 2024, s’obra es presenta com un treball rigorós i profund que replega paraules menorquines desaparegudes o en risc de desaparèixer, fruit d’anys de recerca i escolta activa a persones majors, llibres antics i testimonis orals.
Vocabulari menorquí està dividit en tres parts:
– Sa primera conté de 3.000 paraules amb una breu definició i traducció an es castellà.
– Sa segona part és un vocabulari castellà-menorquí, ideal per aquells que coneguin sa paraula en castellà i vulguin conèixer s’equivalència en pla.
– I sa tercera part recull un glossari de dites i expressions pròpies de s’illa, que donen vida, humor i saviesa a sa comunicació menorquina quotidiana.
Aquest llibre no només és un recull lingüístic: és també una eina pedagògica i una declaració d’intencions. Com afirmà s’autor en sa seva intervenció: “A més, aquest llibre també és una reivindicació des drets lingüístics. Sa nostra llengua és part de sa nostra identitat, i com a tal, ha de ser protegida i promoguda…”.
Sa presentació fou oberta per Toni Planas, patró de sa Fundació Jaume III, qui va destacar sa tasca de s’entitat en defensa de ses modalitats balears i va agrair tant an es públic assistent, com a ses autoritats presents com a sa Fundació Rubió per facilitar s’espai. Seguidament, intervingueren Jaume Anglada Bagur, autor des pròleg; Joan Pons Torres, conseller de Cultura; i finalment, es mateix autor, Lucas Pons Bedoya.
Joan Pons Torres va posar èmfasi en sa rellevància històrica de s’obra: “Estam davant des primer Vocabulari Menorquí que recull paraules menorquines desaparegudes o en risc de desaparèixer, com resa es subtítol de s’obra. Es tracta d’una obra única, que no hagués existit fa cent anys, però que per desgràcia, es fa avui dia d’absoluta necessitat davant d’un procés d’estandardització lingüística a ultrança que empeny es menorquí cap a sa seua extinció. Lucas Pons ha escrit, sense ser-ne del tot conscient, es seu vocabulari menorquí en es moment més necessari de sa història de sa nostra llengua… Sa gesta de Lucas Pons ha estat escriure, quan més ho necessitam, un Vocabulari Menorquí perquè ses paraules menorquines que han caigut en desús o que estan a punt de caure-hi no s’oblidin del tot.”
Per sa seva banda, Jaume Anglada Bagur va alertar amb una metàfora contundent sobre sa passivitat col·lectiva: “Aquesta és sa crítica que jo també faig a sa nostra tan tranquil·la manera de ser quan, a poc a poc, sa nostra llengua està sent substituïda per una de germana… I tiraré de metàfora: Sempre tendeix a convertir-se en enderrossall aquella paret seca que antany era grossa i forta i que es deixa caure per vessa de no anar-la arreglant quan mos cau una pedra, o quan se mos en col·loca una que no és nostra i no encaixa, tal vegada, amb s’intenció d’anar substituint sa totalitat de sa paret, per una paret germana. Aquest seria es “Vessut Enderrossall”… que qualcú va escriure un dia… Tal vegada, idò, seria hora de posar peu en aquesta paret, perquè demà… a lo millor ja no tindrem paret a sa nostra tanca.”
Lucas Pons, emocionat, va defensar sa necessitat de fer valer sa nostra llengua pròpia en tots ets àmbits, especialment dins s’educació: “A més, aquest llibre també és una reivindicació des drets lingüístics. Sa nostra llengua és part de sa nostra identitat, i com a tal, ha de ser protegida i promoguda. No podem permetre que sa globalització i s’estandardització mos prenguin una de ses nostres majors riqueses. Hem d’exigir respecte i reconeixement per sa nostra llengua, en tots es àmbits: educatiu, institucional i social. Especialment en s’educatiu. Una llengua viva es aquella que s’ensenya i es transmet.”
Amb gairebé 600 exemplars venuts en només quatre mesos, Vocabulari menorquí ha tingut una acollida excepcional. Sa resposta des públic no només ha estat quantitativa, sinó emocional. Molts lectors s’hi han retrobat amb paraules de sa seva infància o amb expressions que sentien dir no fa tants d’anys. Vocables com anar deveres, fadrí, retgiró, trescar, pruixinel·lo, arrifoll, degotadís, estarot, trempar, davallar, escàtil o dites i expressions com ‘anar darrera fitons’, ‘menjar com un trabuc’, ‘carrer banyat, calaix aixut’, ‘esser coa d’onso’, ‘treure de pollaguera’, ‘veure llumenerets’, són ara testimonis d’una riquesa que encara es pot salvar.
Totes ses intervencions feren esment a sa Declaració Universal des Drets Lingüístics, reclamant que es menorquí pugui tenir presència real i normalitzada dins s’ensenyament, ses institucions i es mitjans de comunicació. Vocabulari menorquí esdevé així molt més que un llibre: és una crida col·lectiva a valorar i viure sa llengua pròpia amb orgull.
Com va recordar s’autor en ses seves paraules finals: “Vocabulari menorquí és molt més que una simple recopilació de paraules. És un homenatge a sa llengua que mos defineix i una invitació a reflexionar sobre sa importància de conservar i a divulgar ses nostres particularitats lingüístiques.”
Ajuda-mos a defensar sa nostra llengua i cultura
A Sa Fundació feim feina des de 2013 per preservar es menorquí, mallorquí i eivissenc.
Amb es teu suport, podem arribar més enfora.
Ses donacions desgraven un 80%: Si te fas soci per 10 €/mes, després de sa deducció, te costarà manco de 2 € an es mes!
Amb ben poc, pots fer molt. Fes-te soci i forma part des canvi.
Sa riquesa lingüística de Menorca serà sa gran protagonista es pròxim dijous 24 d’abril a les 20:00 hores a sa Biblioteca de sa Fundació Rubió (Mahó), on es presentarà es Vocabulari Menorquí, una obra que cerca recuperar, preservar i reivindicar s’ús des menorquí a sa societat actual. Des de sa seva publicació pes desembre, Vocabulari menorquí ha superat ja es 500 exemplars venuts, una xifra que demostra es viu interès de sa societat menorquina per preservar i valorar sa seva llengua pròpia.
S’acte comptarà amb sa participació de s’autor des llibre, Lucas Pons Bedoya, qui compartirà amb es assistents es procés d’investigació i recopilació de termes que ha duit a terme per donar forma a aquesta obra fonamental per s’identitat lingüística de s’illa. Acompanyant-lo hi serà Jaume Anglada Bagur, autor des pròleg, que aportarà sa seva visió sobre s’importància des Vocabulari Menorquí en es context des patrimoni cultural menorquí. Així mateix, hi intervindrà es Conseller de Cultura, Joan Pons Torres, qui subratllarà sa rellevància d’iniciatives com aquesta per sa protecció i difusió de sa llengua menorquina.
Sa presentació ha estat organitzada per Sa Fundació, una entitat compromesa amb sa defensa de sa llengua i sa cultura pròpies de Balears i, per tant, també de Menorca. A través de ses seves activitats, Sa Fundació fa feina per fomentar s’ús des menorquí en tots es àmbits de sa vida quotidiana i per conscienciar sobre sa necessitat de protegir aquest patrimoni immaterial davant s’estandardització lingüística i sa globalització cultural.
Es Vocabulari Menorquí no és només una recopilació de paraules; és un testimoni de sa riquesa lingüística de s’illa. A lo llarg de ses seves pàgines, s’autor rescata expressions i termes que han format part des parlar quotidià de generacions de menorquins, moltes d’elles en risc de desaparèixer. Amb aquesta feina, Lucas Pons Bedoya pretén oferir una eina útil tant per a parlants nadius com per aquells que vulguin conèixer i aprendre es menorquí des d’una perspectiva autèntica i arrelada en sa tradició oral de s’illa.
Sa presentació està dirigida a tots aquells que senten un vincle amb sa llengua i sa cultura menorquina i qualsevol persona interessada en sa riquesa idiomàtica de Menorca, aquest esdeveniment serà una oportunitat única per reflexionar sobre s’importància des menorquí i sa necessitat de garantir-ne sa transmissió a ses noves generacions.
S’acte acabarà amb un col·loqui obert al públic i una firma d’exemplars per part de s’autor. S’entrada és lliure fins a completar aforament.
Per a més informació, podeu contactar amb Sa Fundació a través de sa seva pàgina web o ses xerxes socials.
Fetxa: Dijous 24 d’abril de 2025
Hora: 20:00 h
Lloc: Biblioteca de sa Fundació Rubió, Mahó
Organitza: Sa Fundació
Participen:
· Lucas Pons Bedoya (autor des Vocabulari Menorquí)
El patronato de Sa Fundació se reunió el pasado 19 de octubre con el presidente del Consell Insular de Menorca Adolfo Vilafranca. La entidad creada ahora hace 10 años, con el objetivo de dignificar el menorquín y el resto de las modalidades de Baleares y de crear consciencia social de la importancia de preservar la lengua propia.
El patronato de Sa Fundació presentó la entidad menorquinista y su trayectoria desde que fue creada en 2013. Asimismo se traslado a Vilafranca la situación en que se encuentra actualmente el menorquín: arrinconado y en proceso de desaparecer por falta de protección y divulgación.
Después de 40 años de imposiciones lingüísticas y de intentos de suplantación por un estándar que no ha llegado, y no llegará a enraizar entre la población de Menorca, Sa Fundació recordó al presidente que la nueva normativa de la lengua catalana, renovada y publicada el 2016, normaliza y acepta como validas las formas lingüísticas propias de Baleares, y que elimina la dicotomía de correcto/incorrecto. Lo que justifica que en cada área geográfica se pueda utilizar libremente las singularidades de forma oral y escrita, y por tanto en nuestra isla acorde a la realidad lingüística menorquina.
Para terminar se le presentó una serie de proyectos que se llevaran a termino los próximos meses en relación a la protección y divulgación del menorquín.
El alcalde de Alayor, José Luis Benejam, y el autor, Joan Pons Torres, presentaron ayer la tercera edición de ‘Sa llengua de Menorca’ ante más de medio centenar de ‘alaiorencs’
El salón de actos del Convent de Sant Diego de Alayor quedó pequeño
anoche para recibir la presentación de la tercera edición de Sa llengua de
Menorca de Joan Pons Torres, editado por Sa Fundació. El Ayuntamiento
de Alayor tuvo que habilitar una sala anexa des de donde se pudo seguir
el acto en directo, dado que se había completado el aforamiento en la
sala principal.
El alcalde de Alayor, José Luis Benejam, quien presentó la obra con Tiago Reurer, concejal de cultura, destacó la valentía de Pons Torres con la
defensa del menorquín “que mucha gente piensa, pero mucha gente calla”, afirmando que se trata de un libro “imprescindible para preservar
nuestro patrimonio lingüístico”.
El historiador, profesor de educación secundaria y autor del libro, Joan
Pons, expuso científicamente por qué la lengua que amenaza el futuro
del menorquín no es el castellano, sino el propio estándar catalán: “La
influencia del castellano no afecta más allá del léxico (y ligeramente) —
igual que lo hace el inglés, fruto de la globalización—, en cambio, el catalán estándar está modificando la fonética, el léxico, la sintaxis y la
morfosintaxis del menorquín”.
Afirma Pons Torres que “Son dos variedades del mismo idioma —cosa
que no sucede con el castellano—, y esto hace que una acabe engullida
por la otra; es un auténtico proceso de asimilación lingüística y cultural
con un perverso objectivo político”.
Ya se han vendido más de 800 ejemplares de Sa llengua de Menorca. En
defensa des menorquí, un tresor filològic en perill d’extinció, y con esta
tercera edición se alcanza la cifra de 1.200 impresiones. El libro se puede
comprar en las librerías de Alayor i del resto de la isla.
La presentación será este viernes 9 de diciembre a las 20:00h en el centre cultural del Convent de Sant Diego (Alayor) — José Luis Benejam, alcalde de Alayor, y Tiago Reurer, concejal de cultura, acompañarán al autor, Joan Pons Torres
Este viernes 9 de diciembre a las 20:00h, Sa Fundació y el Ayuntamiento de Alayor organizan la presentación de Sa llengua de Menorca. En defensa des menorquí, un tresor filològic en perill d’extinció. El libro argumentario en defensa del menorquín llega a la tercera edición, con más de 800 libros vendidos y 1.200 ejemplares imprimidos.
El alcalde de Alayor, José Luis Benejam, y el concejal de cultura, Tiago Reurer, acompañarán al autor en la presentación.
El aforamiento será limitado. Se ruega confirmar la asistencia con antelación vía WhatsApp al 695 143 209.
¿Cuándo? Viernes 9 de diciembre a las 20:00h
¿Dónde? Centre cultural convent de Sant Diego (Alayor)
Empram cookies pròpies i de tercers per millorar es nostros servicis i mostrar-li publicitat relacionada amb ses seves preferències a través de s’anàlisi des seus hàbits de navegació. Si segueix navegant, consideram que n’accepta es seu ús. Pot baratar sa configuració o rebre més informació assuquí.
