Autor: Sa Fundació

En Joan Colomar Oliver, simpatisant de sa Fundació, mos ha fet arribat s’imatge que tenen assuquines. És sa foto d’un cartell que se pot veure aquests dies pes carrers de Palma. Per això mateix i per lo que diu i dóna a entendre, no hi ha dubte que va dirigit an es palmesans. És més, maldament el Banc Sabadell, com es seu nom indica, no sigui un banc d’aquí, sa manera de redactar es text que acompanya s’eslògan —aquest «nostra ciutat», en concret— fa pensar que ja s’hi considera, d’aquí. Som, per tant, davant una campanya pensada des de Palma i que té com a destinataris es ciutadans de Palma. I ara ve sa pregunta, sa que se fa es nostro simpatisant i sa que mos feim noltros: ¿se pot esser tan beneit de concebre una campanya publicitària, se suposa que per captar clients, en què s’idea força —es concepte, sa paraula clau des missatge— sigui un verb conjugat com si en lloc d’esser a Palma fóssim a Sabadell? O sigui, aquest «creiem» que no té res a veure amb noltros, ja que a Palma i a tot Mallorca hem dit sempre creim.

El Banc Sabadell és una entitat bancària que ha crescut molt darrerament a ca nostra gràcies a s’absorció de sa CAM, sa Caja de Ahorros del Mediterráneo. I que vol créixer. Per això ara ha posat en marxa aquesta campanya a Palma. I per això, probablement, ha decidit que sigui en Rafel Nadal s’eix de sa seva nova campanya global, a TV, ràdio, premsa i internet. Però va ben errat si creu que aquest és es camí per acostar-se an es palmesans. Ca! Ni aquest ni es d’aquesta pàgina web anunciada en es cartell i escrita íntegrament en català de Barcelona. Com diu en Joan Colomar, tal com estan ses coses, encara haurem de donar gràcies que es domini sigui “.com” i no “.cat”.

Es que som d’edat avançadeta, que ja vaig dir un dia que queda molt millor, tenim una viatgera que fa feredat. Som uns trebolins, més vells que en Nicodemus qualcuns, això sí. Ara que hi ha tanta propaganda de ses virtuts des majors a sa televisió: es barram ja no mos cau; ses articulacions, ben untades amb gelatina, estan com noves; ets audífons mos permeten sentir es vol d’una mosca a quaranta llegos; ses senyores, com a sa rondaia, si se riboten un poc sa pell amb cremes de components impossibles, queden llises com una post de planxar… ara, dic, estam més trempats que un orgue i agafam “el portante” i partim de “crucero” cap a ses Illes Fosques tot d’una que mos surt s’oportunitat.

Bé, es que som més modestos agafam ets atapins i partim amb l’IMSERSO. Que ve a esser lo mateix però entre sa gent des poble (sa des meu, perquè solem partir en grup, i sa més modesta, que es sa que me toca a jo). I li acopam cap allà on mos hagi tocat aquell any de toootes ses opcions que amb tanta il·lusió hem posat a sa llista de ses inscripcions, devers un parell d’anys abans de sa partida (som un poquet exagerat, jo).

Primer, però, hem hagut de tenir mil i una reunions a ca un i a ca s’altre, per arribar a un consens mínim. Volem esser es que volem esser i estar junts en es mateix lloc, passi lo que passi. És una acció conjunta, això d’anar a trescar món a sa nostra edat. I en veureu de discussions enrevoltant camilles o taules de dinar en es restaurants més coneguts de ses voreres de ses carreteres de s’Illa! I venga arguments de pes per part des que volen Marbella; i venguen discursos de propaganda pes que volen que a la fi mos n’anem a Lisboa. Jo som molt llarg de corretja per aquestes coses (ja vaig contar un dia com me comanda sa dona) i deix fer an es que tenen foc a dins ses sabates per guanyar ses discussions. D’aquests,  el món n’és ben ple.

Sa qüestió és que, en haver triat es lloc –sa majoria botant d’alegria i ets altres tombant es coll, talment una democràcia–, mos posam a fer es projectes des viatge. Ah es projectes d’un viatge… aquí és on torna boieta sa dona. Sabeu que li agrada preparar maletes… i plenes, no vos penseu, ben plenes! Hi cap de tot: bufandes, mocadors de mocar planxadets, calcetins de totes castes per un denou climàtic, medicines, un bocinet de sobrassada ben embolicadet, unes sabates de mudar, unes altres de caminar, unes botes per passejar tranquils si plou… És per demés intervenir en aquest tema de s’intendència… és cosa ben seva i la pobra disfruta. Què té més si llavonses no en treim ni un terç de tot lo que he traginat!

Pensau, però, que això no és un assumpte de parella, és un treball conjunt gremial, de gènere com  dirien ara. Ses cridades per telèfon que se fan ses amigues corals sovintetgen de mala manera. Tot s’ho consulten i sa que més comanda (que no és sa meva, ho he de dir) les s’engirgola per convèncer totes ses altres de sa darrera inspiració que ha tengut en veure a sa televisió tal o tal cosa. I ja hi tornam a esser amb sa maleta oberta damunt es llit des quarto des convidats, amb aquella boca badada que pareix que s’esqueixa, esperant engolir més i més peces “d’absoluta necessitat”.

Arribats en es punt de partir de bon de veres cap a… Eivissa, posem per cas, ses coses prenen un altre cantet. Però com que aquest cornaló d’avui me vessa pes costats i no he estat escapaç d’entrar en matèria de viatge pròpiament, ho deixarem per un altre dia. Ara comprenc ses novel·les per entregues o ses sèries de sa televisió que estan tan de moda: mem si hi quedau aferrats es meus lectorets i una altra setmana mos trobam en es mateix lloc de sa pàgina. Mentre no acabeu es menuts…

Sa foto que mos han fet arribar de Menorca i que publicam avui correspon a un senyal situat a Cala Figuera, dins es Port de Mahó. Que en tan poc text hi pugui haver tantes de catalanades només pot ser degut a sa nul·la sensibilitat de ses nostres autoritats cap a ses modalitats insulars que se comprometen a fomentar i protegir cada vegada que prometen o juren s’Estatut d’Autonomia. Aquestes autoritats tracten es ciutadans de Balears, lingüísticament xerrant, com si sa nostra Comunitat fos sa quinta província catalana i Menorca una comarca més de Catalunya.

S’imatge s’explica tota sola. No hi ha pràcticament cap paraula que sigui nostra. Es “gossos” haurien de ser cans; on diu “portar”, hauria de dir dur; “lligat” s’hauria de convertir en fermat,  i aquest “netejar” s’hauria substituir per fer netes. En menorquí, clar, i també en mallorquí si fóssim a Mallorca. Evidentment, tots aquests termes figuren a sa segona edició des Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC2). Són, per tant, totalment normatius. ¿Per què, idò, aquest complex d’inferioritat?

Si un se passeja pes carrers de Ciutat, si un repara en ses senyalisacions de ses oficines administratives de Cort, si un umpl qualque instància de s’Ajuntament, si un veu es “Premeu” –que ja va ser motiu d’una catalanada– des semàfors; en fi, per poc que un se dirigesqui a qualsevol instància dependent de s’Ajuntament de Palma, se’n temerà que es català utilisat és es mateix que es català de Manresa. No sabem si qualque vegada s’ha fet cap esforç per adaptar sa llengua an es mallorquí, però lo que podem assegurar és que, durant aquestes dues darreres legislatures presidides per Aina Calvo i Mateu Isern, no s’ha fet res de res. Tot lo contrari, afegir-hi an es banyat.

No creim que ses coses millorin massa si sa candidata des PP, i presidenta des Parlament de ses Illes Balears, arriba finalment a sa batlia. S’ha de veure si hi arriba, clar, perquè ses coses, per aquesta formació, estan complicadetes, però lo que està clar és que, després d’observar es primers moviments de na Margalida Duran com a candidata, es mallorquinistes no podem confiar-hi massa.

I si qualcú té qualque dubte respecte a lo que deim, basta que visiti aquest vídeo que adjuntam on la podem escoltar lalar a les totes. És curiós, una mallorquina de Llucmajor, lalant i usant catalanades (“suport”, “ens”, “el que devia”, “el que també”) a les totes,  no ja en seu parlamentària, sinó a un míting de partit que no requereix tanta formalitat i on tothom se sol expressar de forma natural.

Bé, això de sa formalitat, ja ho sabem, és sa coartada que fins ara han emprat es diputats de Més i PSIB per fer lo que contrari de lo que prediquen. Però, ironies de la vida, mentre es diputats de Més i PSIB salen amb tota normalitat i xerren en un mallorquí, menorquí i eivissenc acceptables en seu parlamentària, trobam molts de diputats des PP que tenen es mallorquí com a llengua materna que lalen i amollen catalanades una darrera s’altra, com per exemple, en Biel Martí o sa mateixa Duran. El món a s’enrevés. Es detractors que ets informatius salin salen a s’hora de veritat, mentre que es partidaris que salin, lalen a ses seves intervencions públiques ¿Serà un altre des complexos d’inferioritat que passeja es PP que el torna a allunyar a sa  pràctica des principis que llavors predica?

_______________________

Intervenció de Margalida Duran (comença en es minut 1 i 7 segons des vídeo):

http://www.ciutat.es/portada/politica/item/16975-el-pp-proclama-a-duran-su-candidata-a-palma-en-un-gran-acto-de-autoafirmacion

Aquí teniu una carta de sa junta directiva de s’associació de pares d’alumnes de Son Pacs dirigida a ses famílies. És de maig de l’any passat. Seria injust afirmar que aquesta carta està escrita exclusivament en català centralí, ja que conté un parell d’elements propis de Mallorca com “enguany” i “tengui” (en lloc de “aquest any” i “tingui”). De totes maneres, també és ver que es català que s’hi fa servir està molt poc adaptat a ses modalitats insulars. No és una qüestió de si s’usa o no s’article baleàric –naturalment, no l’usen- ni tampoc de si s’usen o no ses formes pronominals pròpies de Mallorca (“es convoquen” en lloc de “se convoquen”). As cap i a la fi, així ho aconsella sa famosa teoria de registres de s’Institut d’Estudis Catalans (IEC), una teoria discutible, naturalment, però que mos serveix per tenir una referència i concloure que es grau d’estandarisació des català usat per s’APIMA de Son Pacs va molt més enfora de ses recomanacions que fa s’autoritat màxima en sa matèria: s’IEC. Com sol passar sempre, es catalanisme insular va molt més enfora de lo que li demanen i exigeixen es patriarques lingüístics. Hi posen sempre de sa seva part a s’hora de marginar es mallorquí. Pareixen –o són– més fabristes que en Fabra.

Ses catalanades observades no només són d’orde lèxic (“benvolgudes” per “apreciades”, “mitjana” per “mitja”, “lliurin” per “entreguin”) sinó també d’orde sintàctic. ¿Quan hem sentit per Mallorca dir “curs rere curs”? ¿Quan hem sentit dir, si descomptam es darrers anys, aquesta construcció “per tal de+infinitiu” que fa mal a ses orelles i que trobam a “per tal de participar” en lloc de “per participar”? ¿Quan hem sentit dir, “cal que els interessats emplenin la sol·licitud…” en lloc de “ets interessats hauran d’omplir sa sol·licitud…”? Sí, no només és es lèxic lo que van suplantant poc a poc sinó també sa sintaxi amb calcs des barceloní de cada vegada més presents.

I, per acabar-ho de rematar, sa carta està plena d’incorreccions i castellanismes. Aquest “vénen donant”, que és un calc des castellà. Aquest “següent”, que hauria de concordar amb “bases i condicions” i al qual li falta, idò, una essa final. O aquest “tengui”, que hauria de concordar amb “alumnes” i al qual li falta, idò, una ena final. En definitiva, un vertader bunyol.

a una temporadeta, ja avisàrem des d’aquesta secció des català ferest que feia servir AENA a s’aeroport de Son Sant Joan. Un català més propi de Vic o de Banyoles que de s’illa de Mallorca, on s’evidenciava un interès nul per adaptar s’estàndar barceloní a ses modalitats insulars, contemplades a s’Estatut d’autonomia. Si a s’aeroport fan promoció d’Espanya com a “Espanya, el destí que portes dins” o “Vine de vacances al país que creus conèixer”, uns eslògans farcits de catalanades i calcs des castellà, tampoc mos hauríem d’estranyar d’aquesta imatge que avui els mostram. Mirin com mos conviden a depositar sa palangana on abans hi hem posat s’abric, ses espardenyes, es rellotge i d’altres objectes a un control d’equipatge. “Dipositi la seva safata”. Pitjor, impossible: de quatre paraules, tres catalanades. En primer lloc, perquè, tal com contempla es Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) i també es Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), és ben legítim emprar es verb mallorquí depositar en lloc de “dipositar”. Com ho és, amb so beneplàcit des dos diccionaris mencionats, usar palangana en lloc de “safata”. Tampoc faria lleig utilisar s’article salat sa per “la”. Per tant, en mallorquí seria Depositi sa seva palangana, o més ben dit encara, Deixi aquí sa seva palangana, que és així com ho diria un mallorquí de rel. Veim una vegada més que ses autoritats d’AENA no tenen sa més mínima eima ni interès a utilisar es mallorquí, fins i tot en aquelles paraules que estan perfectament beneïdes per sa normativa oficial. Sa nostra fundació ho repeteix sempre que pot: es nostro principal problema no és canviar ortografies ni gramàtiques, sinó fer un bon ús de ses normatives actuals i treure-los tot es suc, de bon de veres.

Me’n faig creus de lo que queda des poble de quan era un nin. I ara ve allò tan conegut de: cavallet quan eres jove! Sí, torna-m’hi, torna-hi, aquest cornaló està ple de sospirs, d’alenades penetrants, de gemeguets d’ànsia que farien plorar ses pedres, etcètera, etcètera.

Amb aquesta arrencada plorinyosa vull donar a entendre, a qui ho vulgui entendre, que es temps presents són per pegar-se tocs pes cap de lo desbaratats que van amb aquest assumpto de ses obres públiques. Pareix que es batles han de passar a s’història per ses parets que esbuquen, ses places que giren damunt davall i es carrers que fan baratar de nom. I ja mos teniu en dansa, cada quatre anyets, perquè es que pugen, nous o vells, blancs o negres, han de deixar sa pixaradeta (perdonau sa grosseria, emperò és un tema que me treu des solc) a cada cap de cantó des paisatge de sa nostra infància, no fos cosa que paresqués que no ha mudat res durant es seu mandat.

I ja tenim la Seu plena d’ous! Una idea lluminosa des qui comanda a la Sala una legislatura qualsevol i venga pressuposts per tomar escultures antigues; i venga descarabutar ses direccions des carrers, just perquè per arribar a ca teva hagis de trescar de la xeca a la meca; i venga  cases per ull que deixen solars pelats per aixecar-hi tuàltems moderns que fan mal en ets ulls i no valen, en sa meva modesta opinió, una escopinada. Vaig fora corda amb tanta  mudera  malatissa.

Jo ja he viscut a tres carrers diferents sense moure-me de ca meva. ¿Què vos pareix? I sa plaça de davant ha passat d’esser d’una beata a tenir un nom comú i popular, sobretot ben popular. Estic que trec foc pes quiexals, no és broma: una persona, en fer-se gran, és menester que estigui ben enrevoltada des seus raconets de sempre. Ho diuen es psicòlegs de tot el món. Si se posen a desbaratar-mos es records, mos trastoquen es cervell i es bessó de s’ànima, que cou més.

Per això mateix he volgut deixar per escrit sa meva indignació contra aqueixes brusques desnortades que aixuaixí els peguen an es que comanden i que me tenen fet un Nero. Alerta idò a fer desbarats amb ses coses que són de tots i mos hem acostumat a veure cada dia, sense que cap detall se mos giri. Com ets al·lots petits quan els conten una rondaia i volen que la repetesquin paraula per paraula, sense canviar lo més mínim. Així som ets avançats d’edat: consevadors fins an es moll dets ossos. I molts, endemés, duim ets esperons ben esmolats per si no mos fan cas.

Aquests dies un pensa més des compte. S’u de novembre és una fetxa  de memòria col·lectiva.

Vull dir que és un dia  perfecte per recordar es nostros  difunts, ja que ho feim tots en un pic, que és lo únic que pot dur es nom de col·lectiu afegit an es de memòria. Cadascú recorda es parents que al cel sien i ho fa segons ses tradicions de tots es que tenim ses  mateixes creences. Si és que en tenim.

No voldria ofendre nigú amb sos meus desveris, però com més va, més curta me pareix sa vida. Jo en voldria un paraell de senceres per viure-les. Un parell ben mallorquí, s’entén. En arribar a una edat determinada, i sa meva ho  és a bastament, de determinada, començam  a llegir es diaris per ses esqueles i això és un símptoma inequívoc  per sebre que som vells: uns vells garruts.

Si mirau fotos des vostros antepassats i recordau quin qualificatiu els posàveu, per mor de s’edat que tenien quan voltros éreu al.lots, haureu  de reconèixer que fa estona que heu passat sa rima de sa tercera edat. Ja m’avenc a dir que ara sa gent és jove anys i panys. Ho sé. Vivim molt més i sa mitja  dets  homos és de 80 i poques busques. Un avanç gros. Per això hauran de jubilar-se més tard es nostros descendents. No hi podem fer res.

Emperò no me digueu que no vos pareix una animalada que vos deixin seure a s’autobús, amb aquestes cames que són talment un roure, o que vos expliquin que un ancià de 70 anys ha tengut un denou per devers es carrer nosequantos. Bon Jesuset: un ancià!

Per cada any que complim, baixam  un escalonet de sa vida. Ves quin remei. Malament anam, si no el baixam… En fer-ne quaranta encara volem fer planta; en es cinquanta, mos demanam astorats com és que es néts encara no arriben; en es seixanta brindam per tenir salut enrevoltats de criaturada; en es setanta, lo que realment mos  preocupa és esser vius. I no vull ni pensar què demanarem en es vuitanta.

Es fet és que a partir des cinquanta sa vida és un capovall que baixam a rodolons. I lo bo és que no mos ne temem fins que es cos mos pega una revinglada forta per fer-mos tocar amb sos peus en terra. Si no, es capet encara creuria que som uns pimpollos o unes polletes, en es cas de ses senyores.

Res, que avui he pensat que s’ha de demanar a ses autoritats que facin el favor de canviar tot d’una sa terminologia de tercera edat, sa definició de sa paraula ancià en es diccionaris i tota aquesta catefa de derivats de geronte que surten per tots es medis de comunicació: això era abans de sa nostra aparició. Ara som madurs (no hi estam, uep), majorets, d’edat respectable o una mica avançada (tan sols una micona) i s’ha acabat es bròquil.

Sa llàstima és que en dir era ja hem batut…