Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, es fet és que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb aquest nou assaig que presentam avui, s’autor grata més endins i s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o mossàrabs) dinses món musulmà.Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest segon assaig en quatre parts. Sa setmana passada publicàrem ses part I i II; ahir, sa III, i avui, sa definitiva part IV.

Sa realitat d’un Eloquio balear (i IV)

Es dialectòleg Joan Veny (membre de s’Institut d’Estudis Catalans, i per tant gens sospitós de parcialitat) apunta sa més que probable romanalla d’un substrat romànic fins es segle XIII (a s’apartat dedicat a aquest Eloquio balear veurem com descriu es seus principals trets). D’aquí, a part d’altres evidències empíriques, s’infereix necessàriament s’existència d’una població cristiana o mossàrab. Una altra font d’una dignitat encara major dins s’IEC és Antoni M. Badia i Margarit, president de sa Secció Filològica durant molts d’anys, qui reconeix a sa seva obra “La formació de la llengua catalana” sa realitat des mossàrabs i es paper d’aquests, “en es terreny idiomàtic, d’afavorir la consolidació de la llengua dels repobladors, que trobava en la d’ells, una afinitat pràcticament total”. Un altre parell d’evidències se troben en es propi Llibre des fets. Es tres protagonistes són un tal Gil d’Alagó, que representa es cas més evident de sa presència de cristians (ell havia estat no només cristià, sinó cavaller, obligat a sa conversió). En segon lloc, es famós Alí de La Palomera, que pareix que sap parlar en romanç i, en tercer lloc, es gran senyor moro Xiuap de Xivert, qui haguent muntat sa resistència a tres principals castells se veu obligat a negociar personalment, de tu a tu, sa capitulació davant el Rei en Jaume I, conseguint −si se me permet dir-ho així- ‘conquistar es conquistador’ ja que assoleix sa plena llibertat de més de sis mils de sarraïns, a part des molts que se guanyaren tal condició a ses ordes del gran senyor de sa part forana Ben Abet, qui, gens amic dets almohades i molt crític amb es Valí, des des començament va col•laborar amb el rei aragonès.

Però, a pesar de s’acreditada autoritat de ses fonts esmentades (entre elles en Veny i en Badia Margarit) es nostros escèptics, més papistes que el Papa, mai en tendran a bastament. Existeixen documents escrits que donen fe de sa presència de cristians durant sa dominació musulmana, però es partidaris de sa versió catalanisant al•leguen que constitueixen un corpus insuficient o que ses proves científiques pareixen irrellevants en comparança a sa seva idealisada i ben convenient versió des fets, s’única que dispensen es docents a s’assignatura de català. Són renuents a admetre sa pervivència tant des cristians o mossàrabs com des seu romanç (molt parescut an es des continent i raonablement descrit en es seus trets més característics p’en Veny i altres), maldament se’ls hi presentin proves empíriques. No obstant, tant es lector assenyat com s’historiografia honesta, davant tots aquests testimonis no poden sinó fer un pensament i reavaluar sa perversa versió d’un presumpte i fal•laç repoblament a partir d’un virtual any zero.

Fa relativament poc temps se va trobar en es Sàhara tot un tresor: sa crònica original de sa conquista de 1229 des de sa perspectiva musulmana (Kitâb Tâ’Rîh Mayûrqa), que reforça en molts d’aspectes sa versió historiogràfica objectiva. A mesura que passa es temps, però, anam descobrint més i més coses. És es cas d’una altra troballa cabdal que no fa sinó apuntalar lo que ja intuíem o teníem per cert. A part de s’opinió dets experts de s’IEC, es responsable de sa novíssima troballa prové també de Catalunya. Es catalanisme militant se troba en un carreró estret després d’ haver estat refutat per dos reconeguts catalans. S’historiador i arqueòleg Miquel Àngel Cau -director de s’Equip de Recerca Arqueològica i Arqueomètrica de s’Universitat de Barcelona-, expert en sa ciutat romana de Pollentia, confirmava sa romanalla d’una comunitat cristiana en aquella vila, cosa que ja se sabia però era mancada d’una prova irrefutable com sa del 2013, feta pública a sa premsa recentment. S’han trobat sepultures amb esquelets en perfecte estat de conservació de tres individus en aquesta vila que, com demostren ets estudis estratogràfics –amb cates pretalaiòtiques en es nivells inferiors-, amb so temps esdevingué medieval. Sa postura des cossos (amb so cap orientat cap a l’Oest i es peus cap a l’Est, en posició de cúbit supí) i sa datació per C-14 revelà que dataven des segle X fins a finals del XII. En paraules textuals de s’arqueòleg català, “se tracta de tot un tresor, un fet que a través de ses fonts escrites ja se podia intuir però que encara no comptava amb confirmació arqueològica. Tenim una població cristiana que perviu dins el món islàmic amb es seus propis rituals”. I és segur que Pollentia no és cap excepció.

PD. Sobre es particular, resten moltes coses a dir, però no podem oblidar sa seva dimensió didàctica i ses exigències d’espai. Esperam que en un futur puguem aprofundir més amb diversos capítols monogràfics.

Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, es fet és que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb aquest nou assaig que presentam avui, s’autor grata més endins i s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o mossàrabs) dinses món musulmà. Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest segon assaig en quatre parts. Sa setmana passada publicàrem ses parts I i II. Avui i demà treurem sa III i sa IV part.

Un estatus tolerat (III)

Un altre eminent doctor d’història medieval, Álvaro Santamaría, defensa que, durant sa dominació sarraïna, ets ‘Arroms’ (rumís), mercaders i menestrals, constitueixen una comunitat no institucionalisada, que no disfruta de s’estatus de ‘dhimies’ o protegits, i que han conseguit una residència tolerada a canvi de qualque tipo de tributació personal assimilada a sa ‘xiza’, impost de capitació personal satisfet per cristians i jueus a la resta d’Al-Andalus. Es llinatge Arrom devia ser molt comú per designar tot un col·lectiu, però amb sa conquista, molts d’ells barataren es seu nom per sa connotació despectiva amb què es sarraïns se referien a ells, quedant en un llinatge minoritari, però encara viu. Un altre llinatge extraordinari que va sobreviure a sa dominació sarraïna és es de ‘Caymari’, corrupció des llatí ‘Cayus Marius’, general romà que participà amb Quinto C. Metello a sa colonisació de s’illa. De fet, devora es poble de Caimari, a Fornassos, s’han trobat ses restes d’un assentament romà. Molts des topònims des balearicum eloquio foren simplement adaptats a s’àrab, seguint es propi exemple des noms de ses illes, com ‘Mayûrqa’, de ‘Mallorca’, que a la vegada té es precedent en ‘Majorica’. Però que,segons sa ben plausible tesique explicarem en detall quan pertoqui des reconegut filòleg català Joan Coromines, es llatins haurien derivat de sa forma indoeuropea ‘Maglorica’, origen de s’actual pronuncia nativa des nom de s’illa major. 

S’exhaustiu estudi des Doctor Àlvar Galmés, filòleg i arabista de La Reial Acadèmia, sobre es llinatges mallorquins prerromans –moltíssims–encara vigents, tots cristians durant s’època d’Al-Mayûrqa, és ben il·lustratiu i mereixeria article a part. I com a mostra de sa vigorosa presència des llinatges àrabs i relatius bastarà posar s’exemple de sa pròpia bibliografia consultada per elaborar aquest treball: es de cincreconeguts erudits en s’estudi de sa nostra història com són C. Veny Melià, G. Llompart Moragues, G. Camps Moranta, Onofre Vaquer Bennàsar o Pau Cateura Bennàsser (es grafismes des llinatge ‘Bennàssar’ són ben variats, i com explicàrem en es primer des capítols d’aquest treball, tots provenen des cabdill Ben Abet).

Álvaro Santamaría explica que durant sa dominació musulmana sa relació entre es cristians amb sos sarraïns fou de coexistència recelosa i de sensible marginació social, lo mateix que passaria en es principi entre es cristians de després de sa conquista i es sarraïns conversos. Com hem dit, només poc abans de 1229, ets almohades, es Valí se mostra especialment intolerant amb so cristianisme, però no a bastament com per esbucar totes ses basíliques paleocristianes que podrien haver servit de lloc de cult, i que en un context de persecució prolongada no hagués tengut cap sentit. D’acord amb sa tesi de Santamaria, molts des cristians, encara que ‘mossabirisats’, serien persones amb ‘possibles’ -alguns inclús amb reconegut prestigi social-, i per tant, capaços de pagar a ses autoritats un impost especial per mantenir al manco qualque humil lloc de cult consentit per ocasions litúrgiques especials, lo qual no resulta tan estrany donat que un altre col·lectiu no sarraí, es col·lectiu jueu, també fou consentit i mantengué al manco una sinagoga així com s’antic (i actual) assentament en es Call, s’existència des qual ja havia estat constatada a sa crònica de sa creuada pisano-catalana anterior, en es ‘Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus’.

Un altre element que no admet cap dubte i se remunta molt més enllà de sa romanisació que comença es segle I aC és s’ininterrompuda tradició des tir amb bassetja, amb sa permanència, fins s’actualitat, des nom privatiu i exactament idèntic a totes ses illes, un autèntic fòssil lingüístic que mos connecta amb sos natius originaris i que es catalans denominen ‘fona’. Sa veu Bassetja té exactament sa mateixa rel etimològica que es propi nom de Balears, derivat de ‘Ba’lé-Yaroh’. Es seu ús, així com ses seves classes, continuen essent exactament es mateixos que ja va descriure Licofront de Càlcis (320 aC). Sabem que es bassetgers continuaren essent guerrers gimnetes a títol de mercenaris perquè molt després serviren Roma a diverses campanyes com sa del César a sa Gàl·lia, i en tot cas, es balears mai han deixat de practicar es tir amb bassetjai tampoc, durant molt de temps, ses costums culturals de sa darrera etapa talaiòtica. Sa romanisació, que fou molt progressiva, tampoc pogué ser un episodi traumàtic de conquista. Com assenyala Manuel Fernández-Miranda, s’arribada des romans a Mallorca no va significar, ni molt manco, sa seva romanisació, que va ser posterior i molt progressiva. Molts d’indicis suggereixen que s’establiment romà a s’illa fou fruit d’un pacte (‘Pax’)entre ses parts bel·ligerants quan arribaren a una situació tècnica de ‘tables’ i ses males perspectives per part des romans, que duien anys intentant desembarcar a terra, acostumats a sa batalla en camp obert, d’haver de lluitar a una illa inhòspita contra aquells irreductibles bassetgers dins es seu propi territori. Excepte Palma i Pollentia (i qualque senzill fortí entre mitges), no hi ha constatació de viles romanes fins es canvi d’era, i sabem per ses cròniques d’Estrabó que s’única mesura d’en Cecilio Metello fou sa de dur centuracions i colons des d’Hispània que sumaven es magre total de 3000 individus a una època a sa qual s’illa estava superpoblada, qüestió verificada pets estudis des geògraf Vicent Maria Rosselló Verger. Sa descripció de Mallorca per part de Plini es Vell també s’avé amb aquesta hipòtesi. Es sermo vulgaris des romans (que no és lo mateix que es llatí clàssic des registres escrits) va començar a escampar-se poc a poc fins arribar a ser generalisat dins sa població nativa en un lent procés de disglòssia que acabaria desplaçant sa llengo nativa i conservant només parts des seu substrat per acabar conformant un protorromanç balear que a finals de s’època d’influència bizantina i amb s’entrada de sa protecció carolíngia, adquiriria una fesomia bastant pròxima a s’occità i molt parescuda an es parlar des continent.