No sé si faig cadufos i me repetesc. A sa meva edat, no m’estranyaria gens, però puc afirmar que amb sos anys de contemplació astorada des tragí de tots es que m’enrevolten en forma d’humanitat, he descobert ses dues aficions més destacades dets insulars: menjar i fer obres.
Me ve en es cap un dia en què li vaig envestir cap a sa viatgera maleïda de ses dones, de sa meva, concretament. Ho record. I d’un altre en què me va pegar pes bri donar branca an es joves poc aguts. També ho tenc present. Lo que no he fet mai en aquest cornaló, tenc per mi, és xerrar de menjua. Pentura és es moment, idò.
Per començar, crec que podem classificar es mallorquins (he de xerrar de lo que conec) en tres castes: es devoradors omnívors tradicionals, es triats i es menja-miques.
Des primers, lo que destaca més és sa fam a rompre que tenen tothora. Ensumen es bufets d’una llegua enfora. En saben totes ses tresques. Tenen un mapa, gravat en es cervellet, de cadascun des restaurants d’aquesta categoria, que no són pocs a Mallorca. I es xot i es porquim són lo seu. Greix i una bona mulla de pa redó. Aquesta és sa base. Els agrada tot. No tenen manies. Si hi ha suc per mullar, ja va bé. I es plat de peix, amb una bona capa de patates i ceba amaradetes de vi. Es principi fonamental des seu menjar és quedar sadolls (me perdonin s’ordinariesa).
Es segons, suposen un mal de cap per tots ets amics i sobretot, sobretot, per sa família. Tenen una dotzena escassa de plats que els agraden i en fan abús. Venguen macarrons, venga estofat amb patates, da-li una bona greixonera de pilotes (sense esclatasangs que són llimacosos!) i es plats de peix, ben enfora. Arrufen es nas en anar a una celebració on hi ha aquest bergant de polpa blana i espines per tota sa còrpora.
An es darrers, els dedicarem un enfilall primetxo de material literari perquè són gent de poca vida, estantissos i blanquinosos per falta de proteïnes. Els has de mirar dos pics per veure-los perquè no fan gens d’embalum. Pura serigrafia, pura superfície, sense ses tres dimensiones, vaja. Es menja-miques escampen ets aliments dins es plat com qui escampa murta en passar una processó: un bocinet de llom per sa vorera, ben fred, clar, un trosset de carxofa petrificada de tant de passejar-la per tot lo redó, uns esquelets de pollastre desfets en peces per devers ses bardisses… I molta bolla remenant dins sa boca que no gosa passar des canó avall.
Reconec que he reduït es mostrari de sa talent i des menjadors per qüestions d’espai en es cornalonet. Sa culpa no és meva, emperò, perquè ja sabeu que sa culpa és fadrina: ningú la vol.