Ets illencs som uns esquiterells. Sí, perquè n’estam baves de sa nostra manera de xerrar fins a s’extrem d’un localisme disforjo. Si sentim qualcú que no pronuncia una paraula com noltros, en es nostro poble, ja en feim befa tot d’una. Es de Felanitx, se’n riuen des de Manacor perquè en lloc de pedra diuen mac. Es de Lloseta, posem per cas, se’n foten des de Pollença, perquè diuen nivols en lloc de niguls (on s’és vist mai això!), es d’Inca, barallats a matar amb sos manacorins per mor de s’història d’uns cans amb un os, quan senten un binissalemer que li etziba a un altre “no és vera” badant sa darrera “e” com si començassin a perbocar, s’esclaten de riure.
I no en parlem des menorquins, aquests sí que són uns picats d’aranya amb aquestes coses. No confonguessis mai un ciutadellenc amb un mahonès, ni amb bromes. No t’ho perdonaria! Ni un ferrerienc amb un santlliusenc, ca! No s’avenen ni s’enquantren… I si mos n’anam a Eivissa, ja podeu pensar tres quarts de lo mateix: un de Vila no pot sofrir que el confonguin amb un de fora vila, com diríem per aquests encontorns mallorquiners…
Tot aquest cocòrum ve d’enfora i no té remei. Ni el tendrà. Som uns malencancrats per aquests temes identitaris. I molt poc tolerants amb tot lo que no s’assembla a lo des nostro redol. Un redol tan remenut que quasi tot hi queda defora, dins es sac de lo dets altres.
Mirau si som princernuts que d’ençà de moltes dècades, perquè em pens que fa anys i panys que ses paraules en “foraster”, anomenades intencionadament barbarismes per jugar amb s’ambigüitat (barbar, estranger, energumen) ni tan sols feim s’esforç d’integrar-les fonèticament. Les deixam talment, perquè sigui bien evident que són de fora poble.
Fixau-vos, endemés, que sa majoria designen actes o fets desagradables (aquests racismes lingüístics, Bon Jesuset). Tenc una partida de paraules o expresions ben “bàrbares”, vat-les aquí: “quina noche de perros”, “vaja un tiempo”, ha partit sense dir com va “hermano”, “acabàramos!”…
Si volem que mos respectin sa manera de xerrar, hauríem de començar per fer-ho noltros. Tothom se pensa que lo seu és lo millor, que com a “ca nostra”, res de res. I per aquestes mateixes cinc-centes, tots es que no xerren com es d’aquest cornaló no en saben. Prenem llum de na Pintora, que podria esser Palma, i parem s’orella per avesar-la a tota casta de canvis, mentre tenguin una mínima base filològica i no fonofòbica. Es llonguets són una Babel, cert, però molt més tolerants, per això mateix des contacte constant amb altres fesomies lingüístiques, que moltes de llogarets rousseaunians de ses nostres estimades terres insulars.