Me’n faig creus de lo que queda des poble de quan era un nin. I ara ve allò tan conegut de: cavallet quan eres jove! Sí, torna-m’hi, torna-hi, aquest cornaló està ple de sospirs, d’alenades penetrants, de gemeguets d’ànsia que farien plorar ses pedres, etcètera, etcètera.
Amb aquesta arrencada plorinyosa vull donar a entendre, a qui ho vulgui entendre, que es temps presents són per pegar-se tocs pes cap de lo desbaratats que van amb aquest assumpto de ses obres públiques. Pareix que es batles han de passar a s’història per ses parets que esbuquen, ses places que giren damunt davall i es carrers que fan baratar de nom. I ja mos teniu en dansa, cada quatre anyets, perquè es que pugen, nous o vells, blancs o negres, han de deixar sa pixaradeta (perdonau sa grosseria, emperò és un tema que me treu des solc) a cada cap de cantó des paisatge de sa nostra infància, no fos cosa que paresqués que no ha mudat res durant es seu mandat.
I ja tenim la Seu plena d’ous! Una idea lluminosa des qui comanda a la Sala una legislatura qualsevol i venga pressuposts per tomar escultures antigues; i venga descarabutar ses direccions des carrers, just perquè per arribar a ca teva hagis de trescar de la xeca a la meca; i venga cases per ull que deixen solars pelats per aixecar-hi tuàltems moderns que fan mal en ets ulls i no valen, en sa meva modesta opinió, una escopinada. Vaig fora corda amb tanta mudera malatissa.
Jo ja he viscut a tres carrers diferents sense moure-me de ca meva. ¿Què vos pareix? I sa plaça de davant ha passat d’esser d’una beata a tenir un nom comú i popular, sobretot ben popular. Estic que trec foc pes quiexals, no és broma: una persona, en fer-se gran, és menester que estigui ben enrevoltada des seus raconets de sempre. Ho diuen es psicòlegs de tot el món. Si se posen a desbaratar-mos es records, mos trastoquen es cervell i es bessó de s’ànima, que cou més.
Per això mateix he volgut deixar per escrit sa meva indignació contra aqueixes brusques desnortades que aixuaixí els peguen an es que comanden i que me tenen fet un Nero. Alerta idò a fer desbarats amb ses coses que són de tots i mos hem acostumat a veure cada dia, sense que cap detall se mos giri. Com ets al·lots petits quan els conten una rondaia i volen que la repetesquin paraula per paraula, sense canviar lo més mínim. Així som ets avançats d’edat: consevadors fins an es moll dets ossos. I molts, endemés, duim ets esperons ben esmolats per si no mos fan cas.