Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, es fet és que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb aquest nou assaig que presentam avui, s’autor grata més endins i s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o mossàrabs) dinses món musulmà. Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest segon assaig en quatre parts. Sa setmana passada publicàrem ses parts I i II. Avui i demà treurem sa III i sa IV part.
Un estatus tolerat (III)
Un altre eminent doctor d’història medieval, Álvaro Santamaría, defensa que, durant sa dominació sarraïna, ets ‘Arroms’ (rumís), mercaders i menestrals, constitueixen una comunitat no institucionalisada, que no disfruta de s’estatus de ‘dhimies’ o protegits, i que han conseguit una residència tolerada a canvi de qualque tipo de tributació personal assimilada a sa ‘xiza’, impost de capitació personal satisfet per cristians i jueus a la resta d’Al-Andalus. Es llinatge Arrom devia ser molt comú per designar tot un col·lectiu, però amb sa conquista, molts d’ells barataren es seu nom per sa connotació despectiva amb què es sarraïns se referien a ells, quedant en un llinatge minoritari, però encara viu. Un altre llinatge extraordinari que va sobreviure a sa dominació sarraïna és es de ‘Caymari’, corrupció des llatí ‘Cayus Marius’, general romà que participà amb Quinto C. Metello a sa colonisació de s’illa. De fet, devora es poble de Caimari, a Fornassos, s’han trobat ses restes d’un assentament romà. Molts des topònims des balearicum eloquio foren simplement adaptats a s’àrab, seguint es propi exemple des noms de ses illes, com ‘Mayûrqa’, de ‘Mallorca’, que a la vegada té es precedent en ‘Majorica’. Però que,segons sa ben plausible tesique explicarem en detall quan pertoqui des reconegut filòleg català Joan Coromines, es llatins haurien derivat de sa forma indoeuropea ‘Maglorica’, origen de s’actual pronuncia nativa des nom de s’illa major.
S’exhaustiu estudi des Doctor Àlvar Galmés, filòleg i arabista de La Reial Acadèmia, sobre es llinatges mallorquins prerromans –moltíssims–encara vigents, tots cristians durant s’època d’Al-Mayûrqa, és ben il·lustratiu i mereixeria article a part. I com a mostra de sa vigorosa presència des llinatges àrabs i relatius bastarà posar s’exemple de sa pròpia bibliografia consultada per elaborar aquest treball: es de cincreconeguts erudits en s’estudi de sa nostra història com són C. Veny Melià, G. Llompart Moragues, G. Camps Moranta, Onofre Vaquer Bennàsar o Pau Cateura Bennàsser (es grafismes des llinatge ‘Bennàssar’ són ben variats, i com explicàrem en es primer des capítols d’aquest treball, tots provenen des cabdill Ben Abet).
Álvaro Santamaría explica que durant sa dominació musulmana sa relació entre es cristians amb sos sarraïns fou de coexistència recelosa i de sensible marginació social, lo mateix que passaria en es principi entre es cristians de després de sa conquista i es sarraïns conversos. Com hem dit, només poc abans de 1229, ets almohades, es Valí se mostra especialment intolerant amb so cristianisme, però no a bastament com per esbucar totes ses basíliques paleocristianes que podrien haver servit de lloc de cult, i que en un context de persecució prolongada no hagués tengut cap sentit. D’acord amb sa tesi de Santamaria, molts des cristians, encara que ‘mossabirisats’, serien persones amb ‘possibles’ -alguns inclús amb reconegut prestigi social-, i per tant, capaços de pagar a ses autoritats un impost especial per mantenir al manco qualque humil lloc de cult consentit per ocasions litúrgiques especials, lo qual no resulta tan estrany donat que un altre col·lectiu no sarraí, es col·lectiu jueu, també fou consentit i mantengué al manco una sinagoga així com s’antic (i actual) assentament en es Call, s’existència des qual ja havia estat constatada a sa crònica de sa creuada pisano-catalana anterior, en es ‘Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus’.
Un altre element que no admet cap dubte i se remunta molt més enllà de sa romanisació que comença es segle I aC és s’ininterrompuda tradició des tir amb bassetja, amb sa permanència, fins s’actualitat, des nom privatiu i exactament idèntic a totes ses illes, un autèntic fòssil lingüístic que 
mos connecta amb sos natius originaris i que es catalans denominen ‘fona’. Sa veu Bassetja té exactament sa mateixa rel etimològica que es propi nom de Balears, derivat de ‘Ba’lé-Yaroh’. Es seu ús, així com ses seves classes, continuen essent exactament es mateixos que ja va descriure Licofront de Càlcis (320 aC). Sabem que es bassetgers continuaren essent guerrers gimnetes a títol de mercenaris perquè molt després serviren Roma a diverses campanyes com sa del César a sa Gàl·lia, i en tot cas, es balears mai han deixat de practicar es tir amb bassetjai tampoc, durant molt de temps, ses costums culturals de sa darrera etapa talaiòtica. Sa romanisació, que fou molt progressiva, tampoc pogué ser un episodi traumàtic de conquista. Com assenyala Manuel Fernández-Miranda, s’arribada des romans a Mallorca no va significar, ni molt manco, sa seva romanisació, que va ser posterior i molt progressiva. Molts d’indicis suggereixen que s’establiment romà a s’illa fou fruit d’un pacte (‘Pax’)entre ses parts bel·ligerants quan arribaren a una situació tècnica de ‘tables’ i ses males perspectives per part des romans, que duien anys intentant desembarcar a terra, acostumats a sa batalla en camp obert, d’haver de lluitar a una illa inhòspita contra aquells irreductibles bassetgers dins es seu propi territori. Excepte Palma i Pollentia (i qualque senzill fortí entre mitges), no hi ha constatació de viles romanes fins es canvi d’era, i sabem per ses cròniques d’Estrabó que s’única mesura d’en Cecilio Metello fou sa de dur centuracions i colons des d’Hispània que sumaven es magre total de 3000 individus a una època a sa qual s’illa estava superpoblada, qüestió verificada pets estudis des geògraf Vicent Maria Rosselló Verger. Sa descripció de Mallorca per part de Plini es Vell també s’avé amb aquesta hipòtesi. Es sermo vulgaris des romans (que no és lo mateix que es llatí clàssic des registres escrits) va començar a escampar-se poc a poc fins arribar a ser generalisat dins sa població nativa en un lent procés de disglòssia que acabaria desplaçant sa llengo nativa i conservant només parts des seu substrat per acabar conformant un protorromanç balear que a finals de s’època d’influència bizantina i amb s’entrada de sa protecció carolíngia, adquiriria una fesomia bastant pròxima a s’occità i molt parescuda an es parlar des continent.