Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, sa realitat és que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb aquest nou assaig, Es cristians d’Al-Mayûrqa, que presentàrem ahir, s’autor grata més endins i s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o mossàrabs) dins es món musulmà. Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest assaig en quatre parts, que anirem publicant aquesta setmana i sa pròxima. Ahir publicàrem sa primera part. Avui, sa segona.
S’origen paleocristià de Lluch abans de sa conquista (II de IV)
Es cas de Lluch és interessantíssim. Amb ses seves virtuts de relativa inaccessibilitat geogràfica, aquell entorn gairebé despoblat hagués estat molt propici com a lloc de congregació de cristians, amb un més que possible ús de ses coves pes cult i d’un més que probable destí de peregrinació per part des parlants des natural balearium eloquio o romanç mallorquí, extraordinàriament convergent amb so romanç de la resta d’illes. Avala aquesta tesi (compartida pes cronista des santuari, s’historiador Josep Barceló) d’un origen extraordinàriament antic de Lluch (‘Lucus’) es registre escrit que revela un origen anterior an es de sa llegenda hagiogràfica (en poques paraules, convenientment ‘inventada’) de sa primitiva capella mariana. Existeix un ample consens entre ets experts que s’indret era considerat com un lloc sagrat des de feia molt de temps, que situa sa miraculosa troballa 19 anys després de sa conquista, però és que sabem que sa talla original era paleocristiana, de fusta, i que poc després un tal Valentí Ses Torres (sí, en es segle XIII ja surt documentat s’article sibilant o ‘salat’) fa objecte de llegat testamentari a sa capella mariana, i poc després, en Guillem de Sa Coma, cansat de ses molèsties que li ocasionaven es numerosos peregrins que acudien per ses seves vigílies, torna es bocí de terra que enrevoltava s’original capelleta a son antic propietari. No és possible que des de sa desocupació sarraïna de Lluch el 1231 per gràcia del Temple fins a 19 anys després, en es context d’una Mallorca encara per colonisar, aparegui de forma sobtada un contingent tan important de peregrins amb destí a un lloc concret de tan difícil accés, vinculat amb restes de rituals molt anteriors, sense que hi hagués una tradició cristiana prèvia, tal com indica sa naturalesa de sa talla paleocristiana original.
Lluch és un altre argument de força per defensar sa tesi de sa presència a sa Mallorca islamita des cristians. També ho és es testimoni des savi moro del Regne taifa d’Al Mayûrqa que en es segle XI testimonia sa presència d’una majoria de gents cristianes, parlant en es seu romanç mallorquí. Aquest valuosíssim testimoni, a més, fa referència directa a sa llengo, de modo que el deixam pes capítol dedicat as balearicum eloquio.
Es fet és que, després de sa dominació vàndala i bizantina, entre es segles VIII i IX a Mallorca governa un nét de Carles Magne, el Rei Bernat, que durà s’occità amb sa seva cort i regna fins sa seva mort l’any 814. Aquest fet fou conseqüència de sa petició d’auxili des balears as mateix Carles Magne l’any 709, quedant baix sa seva protecció, tal com certifica es biògraf de s’emperador a ‘Annales Reine Francorum’. Es balears cristians, combatran durant tot aquest temps ses diverses ‘ràzzies’ musulmanes que fan incursions a ses illes. Ets Omeies d’Al-Andalus no s’establiran fins que passi gairebé un segle, quan després de 1000 anys d’evolució des llatí s’inicia un domini sarraí, que mentres a sa península dura fins a sis segles aquí ho farà només tres-cents anys, un lapsus dins sa nostra mil•lenària història que inclou es 25 anys d’influència almohade. Sa crònica de Al-Zuhri de s’invasió musulmana duita a terme pes general Issam al-Khawlan esmenta es cristians -diu que s’illa està molt poblada per rums (‘romans antics’, cristians)- i no fa pensar, contràriament a sa conquista aragonesa, en cap episodi apocalíptic, genocida, repressiu o de persecució sistemàtica cap a sa població nativa.
Però és que, per afegitó, coneixem bé sa societat d’Al Andalus, des qual Balears se converteixen 
en ses seves illes orientals. Aquesta societat inclou es sarraïns (que es divideixen en àrabs i berbers), un contingent important de cristians que esdevenen mossàrabs (disfrutant en ocasions d’un estatus social ben important i reconegut), es col•lectiu jueu (que, gràcies an es seu auxili financer, seran protegits pes reis cristians, com havien estat consentits pes sarraïns) i ets esclaus a sa base jeràrquica. Sa presència de tots aquests grups socials després dets episodis iniciats el 1229 és un fet, passant ets oprimits a ser alliberats i es lliures (es sarraïns) a ser esclavisats fins a sa seva conversió, maldament molts d’ells (com és es cas des col•laboradors i es que s’entreguen com a fruit de certes capitulacions pactades) adquireixen inclús es permís de conservar ses seves possessions. Amb so temps sa majoria adquirirà nom cristià, però, com hem vist en es primer assaig d’aquest treball, hem esmentat un bon enfilall de llinatges semítics que, encara que se n’hagin perdut molts al llarg des segles, encara avui en dia en conservam una bona grapada. Des jueus, que a Ciutat de Mallorca seguiran ocupant es Call, tots acabaren adquirint nom i llinatge cristià, lo qual contribueix a s’equívoc que molts de llinatges actuals són de descendents catalans, quan tenen es seu origen en sa conversió d’un natiu. Tenim s’exemple de s’anomenat Mestre Jaume de Mallorques, més conegut com Jafuda Cresques, que hagué de convertir-se per mor de sa pressió sobre es col•lectiu jueu agafant es nom de Jaume Riba.
Però ets esclaus d’Al Mayûrqa, es més desafavorits dins sa jerarquia social d’Al Andalus, són d’una importància cabdal. És lògic inferir que sa majoria d’esclaus serien també natius cristians, donat que a s’illa invadida ja n’hi havia i així no s’havien d’importar d’altres bandes, amb lo qual, tot sumat, donaria un percentatge de cristians molt elevat, i encara més de natius de totes ses castes.