Apreciada directora [des DM]:
He llegit sa crònica des seu diari de dia 24 de desembre que informava de s’aprovació des canvi de data de sa Diada de Mallorca. Sa crònica està firmada per Miquel Adrover, periodista d’aquesta casa. I he romàs estafaril·lat pes subtítol de sa notícia: «La Fundación Jaume III clama contra la unidad de la lengua y saca pancartas contra la decisión adoptada en el pleno del Consell». Com a portaveu de sa Fundació Jaume III, puc afirmar que no vaig negar s’unitat de sa llengua catalana durant sa meva intervenció a sa sala de plens des Consell. Lo que sí vaig dir és que el 1983 es catalanisme, molt minoritari llavors, va conseguir un triumf històric quan ginyà ses altres formacions polítiques perquè denominassin “catalana” sa llengua de Balears quan sa gran majoria d’illencs l’anomenaven mallorquina de feia molts de segles, com a mínim des segle XVI ençà. A nivell oficial, abans del 1983, se parlava de “mallorquí” o “balear” per referir-s’hi. Així constava en es bolletins de notes quan se va començar a ensenyar mallorquí a s’escola, i en llengua balear se va estampar sa Constitució Espanyola de 1978 en es BOE.
Tot això confirma que abans de 1983 s’ús de sa paraula “català” per anomenar sa llengua des mallorquins era molt minoritari. Això no vol dir negar ni “clamar”, com diu n’Adrover, contra s’unitat de sa llengua. Senzillament, se tracta de constatar una evidència històrica. De fet, sa denominació de sa llengua –així com es seus límits territorials– va esser sempre una qüestió controvertida perquè, llevat pentura des terme “llemosí” que englobava valencià, català i balear com a dialectes, mai va tenir un nom unitari tal com ho entenem avui en dia. Aquesta orfandat nominal va fer que fins i tot se plantejassin noms alternatius tan estrambòtics com “bacavès” o “cavabà”. Tenien por, no sense raó, que posar-li “català” marginaria la resta de grans dialectes, com ha passat. Per això, es valencians se curaren en salut i li posaren “valencià” a s’Estatut.
Fixada el 1983 sa premisa que sa llengua de ses Balears era es català, tot seria capavallada pes PSM que podia aferrarse així a s’Estatut i afirmar que com que xerràvem català érem també catalans o que formàvem part d’un univers català. Li bastava aplicar sa fórmula romàntica de “una llengua, una cultura, una nació, un Estat” que ha fet fortuna a tots es nacionalismes moderns.
Sa Fundació Jaume III mai ha negat s’unitat de sa llengua, com demostram a tots es nostros escrits. Ara bé, creim que a l’any 1983 va esser un error anomenar-la “catalana” perquè això mos va privar de construir des de Balears un model de llengua per usos formals que tengués com a principal (no única) referència ses Illes Balears, no Barcelona, com tenim ara. Es nom no fa sa llengua, certament, emperò en condiciona sa seva codificació i formalisació. Darrere un estàndar (que té com a principal funció depurar ses formes més dialectals) no hi ha només “ciència” sinó una determinada manera de concebre un país i es tipo de relació entre es diferents territoris des mateix domini lingüístic. Noltros concebem Balears com una autonomia i per tant reclamam un estàndar adaptat sobretot a sa nostra realitat autonòmica. D’altres conceben Balears com una part des Països Catalans i per això defensen s’estàndar que defensen.
____________________
Carta a sa directora des Diario de Mallorca