Avui rallarem d’aquest deport que, efectivament és des més coneguts gràcies a sa seua presència a tants de bars —¿a qui no li ve an es cap es bar de turno amb una bona taula de billar i/o de futbolín?— però, a la vegada, es tracta d’un des deports més marginats a nivell de difusió i suport estatal.

Però no mos enfilem per ses bardisses. Sa nostra secció d’avui la volem dedicar an aquest deport, que es qui l’hem conegut des de petits com jo, que vaig tenir s’honor de tenir d’entrenadors amb només 8 anys an es meu germà, Toni Pons, i a sa campeona d’Espanya de pool femení, Marisa Rios, mos l’estimam de ver. És més que una diversió. És estratègia, és constància, és esforç i és dedicació a un des deports més elegants que existeixen en el món.

Desgraciadament emperò, es billar no viu es seus millors moments a Menorca, ni a Balears, ni a Espanya en general. Per posar només un exemple, a Ciutadella l’any 2005 hi havia dos clubs de billar: Es Casino 17 de gener i Sa Rotonda Pool Pocket. Sí senyor, dos clubs diferents amb socis i jugadors que han arribat a esser subcampeons d’Espanya de bolla 8 com es grans Toni Pons Montes el 2003 o Miquel Gener el 2004 3r, i que no dir de s’actual promesa des pool balear, es ciutadellenc David Muñoz Sastre, campeon d’Espanya juvenil el 2006 a Sevilla i actualment un des portents més prometedors que té es pool a nivell de tot Balears. D’açò hem passat a s’extinció des club des Casino Nou, i sa pràcticament inexistència de Sa Rotonda com a club en prop de 10 anys.

Però no tot està perdut. I és que es billaristes menorquins recordarem es 31 de juriol d’enguany, quan es billarista Toni Pons Torres va decidir organisar un campeonat a Menorca, passats prop de 6 anys sense sa presència de tornetjos de pool a sa nostra illa. Aquell dia va esser màgic, i així ho va titular David Muñoz a sa web de pool espanyol thebillartist.com: “El resurgir del billar menorquín”. I efectivament, així va esser. Gràcies an aquest campeonat, persones que duiem més de 10 anys sense agafar un taco mos hem tornat a enganxar an aquest deport tan especial, Sa Rotonda torna a caminar, exjugadors des Casino Nou tornam a entrenar, i a Mahó s’Aeroclub Pool Team ja s’ha estrenat com a club enguany.

En definitiva, es preciós deport des billar ha tornat a Menorca. I pets interessats, jugadors i exjugadors que mos puguin llegir, es pròxim dissabte 26 de desembre a Ciutadella de Menorca, després de molts d’anys, neix un nou campeonat a sa nostra illa: es I Trofeu Illa de Menorca. ¡Estau tots convidats!

Idò així com fa dues setmanes vam destacar es seus inicis a Menorca i sa primera etapa (sa més llarga) d’en Nito Bagur a la Real Sociedad, del 1947 an el 1959, on recordam que va arribar a disputar 203 partits amb la Real, conseguint un altre récord dets històrics a primera: esser es porter no-vasc que més ha jugat amb es conjunt donostiarra.

Avui, idò, mos centrarem en sa darrera etapa d’en Bagur: sa del Real Madrid. Com vam dir la setmana passada, es seu récord d’esser es jugador de més edat en debutar amb el Madrid, només va esser superat p’en Fabio Cannavaro el 2006, después de 40 anys, i el 2007 aquest també es va veure superat pes debut d’en Dudek, amb 34 anys.

Ses anècdotes d’avui:

1- ¿Quina devia esser s’oferta i sa fórmula del Futbol Club Barcelona perquè en Nito Bagur la retxassàs, i se’n anàs as final a la Real Sociedad?

2- ¿És cert que, a sa final de sa quinta Copa d’Europa consecutiva que va guanyar el Madrid, o sia, a Glasgow 1960, en Bagur que va ser suplent, en veure sa victòria per 7 a 3 del Madrid damunt el Frankfurt, va demanar en diverses ocasions an es mister, en Miguel Muñoz, que el tragués a jugar an es camp?

No sabem si va esser ver o no. Sa qüestió és que en Domínguez va esser porter durant tota sa final, on desgraciadament en Bagur no va poder jugar.

3- ¿Deu esser ver que, a sa primera temporada amb la Real Sociedad, en Nito Bagur va esser cedit an el Real Irún perquè s’acostumàs an es canvi des camps de terra de Menorca an es césped natural de sa península?

4- ¿És cert que en Nito Bagur no va arribar a debutar amb sa selecció espanyola? ¿per què apareix a sa foto a Estambul, partit Turquia vs Espanya clasificatori pes Mundial de Suïssa de 1954?.

Amb tantes anècdotes, qualcunes ja convertides boni bé en mites pes menorquins, no és d’estranyar que coneguem, o millor dit, recordem per sempre an en Nito, com Sa llegenda des futbol menorquí.

Ciutadellenc nat un 28 de març de 1928, va esser conegut nacionalment com Bagur, essent es futbolista menorquí que ha arribat més enfora, com a porter. En Nito és considerat per sa majoria indiscutiblement com es millor futbolista menorquí de s’història. Es qui el van veure jugar parlaven d’un “guardameta” de molta planta i gran agilidat. De fet, a pesar de què era ciutadellenc fins sa soca, ell mateix es considerava també porter de sa cantera basca, ja que va arribar molt jovenet as País Basc i és allà on es va formar professionalment.

Es seus inicis a Menorca van esser com a porter del Robur, nom desconegut ja per sa majoria de joves ciutadellencs i deportistes, però que era es club nascut de s’Unió d’Antics Alumnes Salesians de Ciutadella, es Club Deportiu Robur. En Bagur va començar a destacar el 1945, jugant ja amb s’Atlètic Ciutadella, i guanyant el 46 i 47 es campionat de sa Lliga i Copa de Menorca, i fent també subcampió de Balears.

Donant es pas an es futbol professional, en Bagur és recordat sobretot per sa seua llarga etapa a la Real Sociedad, on durant sa dècada des 50 només tres porters van protegir es pals donostiarras: Eizaguirre, Araquistáin i en Nito Bagur com a titular. Finalment, també va arribar a jugar amb el Real Madrid i amb el Racing de Santander. En total, en Nito va arribar a disputar 151 partits a sa Primera Divisió Espanyola, entre el 1949 i el 1961, quan va penjar ses botes d’una exitosa carrera professional, tornant a sa seua Menorca natal.

Una de ses anècdotes més interessants sobre en Nito Bagur és que va esser es primer jugador de s’història del Real Madrid en debutar amb es club blanc amb més edat, amb 31 anys a punt de complir es 32, marca que es va mantenir durant més de 40 anys en es club merengue.

No fa tant de temps, encara n’hi havia que s’anunciaven en mallorquí. Es futbol, una activitat deportiva que amb so pas des temps s’ha anat convertint en un entreteniment més –en una passió, fins i tot, per qualcuns-, n’és un exemple clar. En aquesta ocasió parlam d’un equip històric de ses Balears. El CD Manacor té més de 90 anys d’història –va ser fundat el 1923-, i com a èxit més recent, destaca un ascens a Segona Divisió B l’any 2011 de sa mà de Jaume Mut, que en dues temporades va pujar s’equip de sa capital de Llevant de sa categoria Preferent a sa categoria de bronze des futbol espanyol.

Si mos centram en s’imatge que acompanya aquest text, corresponent a sa campanya de socis del CD Manacor per sa temporada 1990/91 –amb un recent ascens a Segona B, després de fer primer a sa tercera divisió balear-, observam que s’usa s’article salat, a s’anunci. Una cosa impensable avui en dia: “S’equip de tots aquells que volen ésser manacorins”, diu es text. També destaca es lema de sa campanya: “Fé’tsoci”, una fórmula correctíssima que amb so pas dets anys s’ha perdut a nivel escrit. A ses escoles, per exemple, s’ensenya an es nins que han de dir i escriure “Fes-te soci”.

Si un analisa ses coses amb un poquet de perspectiva històrica se’n tem de com han canviat ses coses en un interval tan breu de temps. ¿I si provam a recuperar ses nostres formes pròpies, com anys enrere, mallorquins, i les difonem entre sa jovenea?

Avui retrem homenatge an es bàsquet de ses nostres illes. Dedicarem un espai an es club deportiu menorquí que més enfora ha arribat de sa nostra història. Es tracta des recentment i desgraciadament desaparegut Menorca Bàsquet.

En quant a sa seua història, aquest club va esser fundat el 1950 com a Club Bàsquet La Salle Mahón. Es club agafà força i va progressar fins arribar sa temporada 1993/94 a entrar a ses lligues d’àmbit nacional per ascendir a sa coneguda lliga EBA. Va esser quan, per raons obligatories d’aforament i reglamentàries, es club va començar a jugar en es Polideportiu Municipal de Mahó.

Va esser es maig de 1997 quan La Salle va fer campeón de lliga EBA, después d’unes temporades només sobrevivint a sa zona baixa d’aquesta competició. Ho van conseguir amb en José Luis Oliete d’entrenador i Don Paco Llull a sa presidència. Açò va fer que s’equip conseguís s’ascens a sa LEB, i també es patrocini d’institucions locals i autonòmiques, passant a dir-se Menorca Bàsquet, es nom que tenia fins ara.

Finalment, sa temporada 2004/2005 s’equip es va proclamar subcampeón de sa Copa Príncipe de Asturias i subcampeón de sa LEB, amb lo que va conseguir s’ascens a sa lliga ACB, sa primera divisió espanyola des bàsquet, seguent president en José Luís Sintes.

Después d’haver conseguit s’ascens i sa permanència a s’ACB, arriba sa taca negra de s’història des Menorca Bàsquet: es club no va reunir s’aval econòmic necessari que sa Federació Espanyola li reclamava i, de forma sorpresa, es 27 de juny de 2012 sa directiva va comunicar a sa premsa sa disolució des club per mor de s’incapacidat econòmica per garantisar sa viabilidat d’aquest.

Com que no volem acabar es programa amb tanta tristor, complint amb sa tradició, vos contarem una anècdota per acabar: i és que el Menorca Bàsquet passarà a s’història des bàsquet espanyol per sa temporada 2005/06 on va conseguir sa permanència después de 31 jornades en puestos de descens directe.

Es menorquins sempre recordarem lo que va esser sa llum des bàsquet menorquí, i qui sap, perquè no, confiem en què tornin qualque dia aquells partits de patiments i il•lusió a s’ACB des nostro Menorca Bàsquet.

Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, es fet és que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb aquest nou assaig que presentam avui, s’autor grata més endins i s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o mossàrabs) dinses món musulmà.Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest segon assaig en quatre parts. Sa setmana passada publicàrem ses part I i II; ahir, sa III, i avui, sa definitiva part IV.

Sa realitat d’un Eloquio balear (i IV)

Es dialectòleg Joan Veny (membre de s’Institut d’Estudis Catalans, i per tant gens sospitós de parcialitat) apunta sa més que probable romanalla d’un substrat romànic fins es segle XIII (a s’apartat dedicat a aquest Eloquio balear veurem com descriu es seus principals trets). D’aquí, a part d’altres evidències empíriques, s’infereix necessàriament s’existència d’una població cristiana o mossàrab. Una altra font d’una dignitat encara major dins s’IEC és Antoni M. Badia i Margarit, president de sa Secció Filològica durant molts d’anys, qui reconeix a sa seva obra “La formació de la llengua catalana” sa realitat des mossàrabs i es paper d’aquests, “en es terreny idiomàtic, d’afavorir la consolidació de la llengua dels repobladors, que trobava en la d’ells, una afinitat pràcticament total”. Un altre parell d’evidències se troben en es propi Llibre des fets. Es tres protagonistes són un tal Gil d’Alagó, que representa es cas més evident de sa presència de cristians (ell havia estat no només cristià, sinó cavaller, obligat a sa conversió). En segon lloc, es famós Alí de La Palomera, que pareix que sap parlar en romanç i, en tercer lloc, es gran senyor moro Xiuap de Xivert, qui haguent muntat sa resistència a tres principals castells se veu obligat a negociar personalment, de tu a tu, sa capitulació davant el Rei en Jaume I, conseguint −si se me permet dir-ho així- ‘conquistar es conquistador’ ja que assoleix sa plena llibertat de més de sis mils de sarraïns, a part des molts que se guanyaren tal condició a ses ordes del gran senyor de sa part forana Ben Abet, qui, gens amic dets almohades i molt crític amb es Valí, des des començament va col•laborar amb el rei aragonès.

Però, a pesar de s’acreditada autoritat de ses fonts esmentades (entre elles en Veny i en Badia Margarit) es nostros escèptics, més papistes que el Papa, mai en tendran a bastament. Existeixen documents escrits que donen fe de sa presència de cristians durant sa dominació musulmana, però es partidaris de sa versió catalanisant al•leguen que constitueixen un corpus insuficient o que ses proves científiques pareixen irrellevants en comparança a sa seva idealisada i ben convenient versió des fets, s’única que dispensen es docents a s’assignatura de català. Són renuents a admetre sa pervivència tant des cristians o mossàrabs com des seu romanç (molt parescut an es des continent i raonablement descrit en es seus trets més característics p’en Veny i altres), maldament se’ls hi presentin proves empíriques. No obstant, tant es lector assenyat com s’historiografia honesta, davant tots aquests testimonis no poden sinó fer un pensament i reavaluar sa perversa versió d’un presumpte i fal•laç repoblament a partir d’un virtual any zero.

Fa relativament poc temps se va trobar en es Sàhara tot un tresor: sa crònica original de sa conquista de 1229 des de sa perspectiva musulmana (Kitâb Tâ’Rîh Mayûrqa), que reforça en molts d’aspectes sa versió historiogràfica objectiva. A mesura que passa es temps, però, anam descobrint més i més coses. És es cas d’una altra troballa cabdal que no fa sinó apuntalar lo que ja intuíem o teníem per cert. A part de s’opinió dets experts de s’IEC, es responsable de sa novíssima troballa prové també de Catalunya. Es catalanisme militant se troba en un carreró estret després d’ haver estat refutat per dos reconeguts catalans. S’historiador i arqueòleg Miquel Àngel Cau -director de s’Equip de Recerca Arqueològica i Arqueomètrica de s’Universitat de Barcelona-, expert en sa ciutat romana de Pollentia, confirmava sa romanalla d’una comunitat cristiana en aquella vila, cosa que ja se sabia però era mancada d’una prova irrefutable com sa del 2013, feta pública a sa premsa recentment. S’han trobat sepultures amb esquelets en perfecte estat de conservació de tres individus en aquesta vila que, com demostren ets estudis estratogràfics –amb cates pretalaiòtiques en es nivells inferiors-, amb so temps esdevingué medieval. Sa postura des cossos (amb so cap orientat cap a l’Oest i es peus cap a l’Est, en posició de cúbit supí) i sa datació per C-14 revelà que dataven des segle X fins a finals del XII. En paraules textuals de s’arqueòleg català, “se tracta de tot un tresor, un fet que a través de ses fonts escrites ja se podia intuir però que encara no comptava amb confirmació arqueològica. Tenim una població cristiana que perviu dins el món islàmic amb es seus propis rituals”. I és segur que Pollentia no és cap excepció.

PD. Sobre es particular, resten moltes coses a dir, però no podem oblidar sa seva dimensió didàctica i ses exigències d’espai. Esperam que en un futur puguem aprofundir més amb diversos capítols monogràfics.