Category: Documents

Anaïs Faner Anglada (Ciutadella, 1997) s’ha alçat amb sa quarta edició des Premi Joan Benejam en menorquí amb sa seua obra “Som d’ont som”. Així es va anunciar dissabte durant sa gala des IV Premi Joan Benejam i 4t aniversari de Sa Fundació a Menorca, que es va celebrar en es restaurant des Club Nàutic de Ciutadella davant més de 200 convidats. Es tracta de sa primera dona que guanya es ‘Joan Benejam’ i sa més jove que s’ha fet amb es guardó en totes ses edicions.

Sa jove escriptora, que destaca per sa seva creació literària en s’àmbit de sa poesia, s’ha enduit es premi gràcies a una peça que en paraules de Jaume Anglada, guanyador de s’edició anterior i representant des Jurat, defineix com un “brollador de sentiments com una tendra, rica, metafòrica i fins i tot poètica narració d’enyorança, d’amor i desamor menorquí”. “Una al·lota que viu a Barcelona, que ha romput amb s’al·lot que és a Menorca, i ho fa des d’una perspectiva força poètica que destaca inclús per damunt des relat. Es nivell gramatical com d’exposició des sentiment que hi posa s’autor és superior. Es jurat ha filat molt prim amb ses decisions preses. Es sentiment que s’autor transmet a s’obra i es domini de sa gramàtica menorquina és magnífic”. Sa ciutadellenca, a pesar de sa seua joventut, ja compta amb altres guardons literaris com es Premi Josep Pla de poesia de s’Institut Frederic Martí Carreras de Palafrugell.

Durant sa gala es van donar a conèixer també es noms dets altres finalistes entre sa trentena de participants d’aquesta quarta edició. Es segon premi ha recaigut en Jaume Melià Crane, un altre jove de 23 anys natural de Mahó, autor de “En Cragol”, una redacció molt elaborada, amb bon domini de sa gramàtica i es vocabulari menorquí sobre sa curiosa i insospitadament interessant i singular vida quotidiana d’un caragol. En tercer lloc ha quedat Esteban Cajuso Pons, mahonès de 32 anys amb s’obra “Diari de Sant Felip”, que narra diversos episodis amb tint nostàlgic sobre s’històric castell defensiu ja desaparescut a Menorca.

Un guardó que enguany ha comptat amb un sucós primer premi de 3.000€, des quals 1.000€ es destinaran a una entitat de caràcter solidari de Menorca —que es donarà a conèixer en es pròxims dies—, segon premi de 250€ i accèsit honorífic pes tercer classificat. Es guanyador de sa categoria juvenil, Josep Mercadal Torres, amb 16 anys i natural de Ciutadella, ha rebut un premi de 250€ per s’obra “canvi d’aires”. Es tres primers classificats de sa categoria d’adults han rebut també sa tradicional “carota” des Premi Joan Benejam, autoria de s’artista i santjoaner de pro, José Marquès Torrent, nét des Pintor Torrent i resident a Berlín. Cadascuna d’elles valorades en 500€ i amb ses inicials brodades en or de 24 kilats.

A sa gala des Joan Benejam han assistit diversos càrrecs institucionals com sa diputada Águeda Reynés, sa batlessa d’Alaior Coia Sugrañés o diputats autonòmics com Xavier Pericay, Olga Ballester o Toni Camps. També representants de PP, Cs, exregidors del PSOE com Josep Moll Massanet i per primera vegada es nou partit “Actua Balears”, liderat per Jorge Campos, antic president de sa Fundación Nacional Círculo Balear. De sa societat civil, han assistit representants d’entitats culturals com es Casino 17 de Gener i sa seva presidenta Cati Marquès, es baríton Joan Pons Álvarez, s’empresària de moda i presidenta de Societat Civil Balear, Ursula Mascaró, o Santi Pons-Quintana, amb qui vaig tenir es gust de compartir tovallons i intercanviar impressions sobre s’importància que sa gent jove de Menorca s’impliqui amb sa vida econòmica de s’illa.

Sa guanyadora d’enguany mos ha deixat amb una frase a priori senzilla, però que mos hauríem de gravar amb foc per tenir present a ses hores baixes: “som molts es qui no volem que es perdi aquesta llengua nostra”. Anaïs Faner, que ha guanyat premis literaris també en català, representa sa consciència des joves menorquins que no volen renunciar a escriure en sa llengua que han heretat des seus pares i avis. I és que una llengua no mor quan es més vells se’n van, sinó quan es més joves deixen de rallar-la. Amb un jovent d’empenta com Josep Mercadal, Esteban Cajuso, Jaume Melià o Anaïs Faner, es nostro menorquí té corda per molts d’anys.

Joan D. Pons Torres
Historiador. President Foment Cultural de Menorca.

L’any 1986 se va aprovar sa Llei de Normalisació Lingüística. L’any passat, es món oficial i es catalanisme oficial varen celebrar es seu trentè aniversari amb una partida d’actes de caire institucionals on hi va acudir molt poc públic enmig d’un ambient fred i trist. No interessava a ningú, només an es catalanisme. Sa ciutadania no tenia res a celebrar.

Amb el temps, es catalanisme s’ha anat apropiant d’aquesta Llei de Normalisació Lingüística. Però quan se va aprovar, el 1986, aquesta llei no agradava gens an es catalanisme perquè consideraven que feia massa menció a ses modalitats insulars. S’al·lusió a ses modalitats insulars des català els posava frenètics. Damià Pons, per exemple, arribà a batiar-lo com “un projecte polític d’intencions genocides”. En Janer Manila, un any més tard, associava ses modalitats balears protegides per sa nova llei a una mescla de “mediocritat, provincianisme i covardia”. Quan un llegeix documents corresponents an ets anys vuitanta observa coses curioses. Aliança Popular i sa dreta balear, que havien admès de mala gana es nom de sa llengua catalana aprovat per s’Estatut tres anys enrere, creia que era una bona llei que potenciaria sa nostra manera de xerrar. Ses modalitats havien d’esser preeminents. “Unitat no vol dir de cap manera uniformisme, sinó pluralitat de modalitats lingüístiques”, assegurà es conseller de cultura, Xisco Gilet, quan hagué de defensar es projecte de llei a sa trona des parlament balear. Sa llei va néixer, en aquest sentit, gràcies a ses bones intencions des populars que volien d’aquesta manera tancar una polèmica que dividia sa societat balear. I per això, volgueren fer equilibris: unitat sí, uniformitat no. Aquest era es sentit majoritari de la major part de sa societat.

Sa Llei de Normalisació se va aprovar es mateix dia que s’inaugurava es II Congrés de sa Llengua Catalana a s’Auditòrium de Palma. A un article publicat aquest mateix dia a Diario de Mallorca, Gabriel Alomar Esteve, prestigiós historiador i arquitecte, descrivia lo que ell entenia per normalisar sa llengua.

“En el cas de les nostres Illes Balears, no basta protegir la nostra llengua bàsica que ès la catalana: ès necessari també protegir amb tots els medis i amb els instruments de la moderna dialectologia científica les nostres nobilíssimes parles genuines insulars, purificades amb criteris mesurats de tot barbarisme discordant. Els insulars que ens sentim faels a la nostra terra estam sempre hipersensibilitzats en la qüestió de l’amor a unes formes d’expressió que ens surten del cor: els dialectes mallorquí, menorquí i eivissenc, units sense cap dubte entre ells dins un superdialecte balear”.

No hi havia mala intenció. Hi havia bona voluntat, fins i tot diríem una certa ingenuïtat. S’admetia una llengua comuna, sa catalana, però tothom entenia, excepte es catalanisme, que s’havien de fomentar es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc units en un superdialecte balear. Aquest era es vertader esperit dets impulsors de sa llei de normalisació lingüística, aquest i no cap altre.

Continuava Gabriel Alomar Esteve, “la forma parlada dels nostros dialectes no pot esser objecte de normalització com no sia per netetjar-la dels barbarismes castellans relativament moderns, però també dels ultrapurismes catalans, generalment recents, inusuals i a vegades malsonants a les nostres illes. Normalitzar una forma correcta i culta pel dialecte balear escrit vol dir simplement acceptar oficialment l’ús de nombroses paraules i locucions usades pels pobles insulars desde temps immemorials i que no són actualment acceptades pels catalans”.

Un discurs, es d’en Gilet, es de n’Alomar, que subscriuria sa Fundació Jaume III, però que ja llavors era vilinpediat pes catalanisme que mai va acceptar cap referència a ses modalitats balears.

Es gran error va esser que ets únics preparats per aplicar sa llei, per dur-la a la práctica, eren es filòlegs i mestres catalanistes, ets únics experts i entesos en sa matèria. Una minoria que s’ha acabada fent seva una llei que en principi    refuava, que l’ha interpretada an es seu gust agranant cap a ca seva, traïcionant s’esperit originari de sa llei de normalisació del 1986. I així mos ha anat.

En aquestes darreres dècades hem vist amb resignació com s’estima a sa nostra identitat balear se n’anava a fer baumes per culpa des qui se troben més a gust implorant s’entrada de Balears a uns imaginaris “països catalans”. Una nova generació de baleàrics que refua sa nostra mil·lenària identitat balear per compartir en canvi ets objectius secessionistes de sa vella Catalunya.

Crec oportú recordar un article que va escriure un gran amic i feel defensor de sa llengo, cultura i identitat des poble balear, Don Pep Ripoll, un vertader mallorquí des que ja en queden pocs que sense cap rèdit econòmic, ha entregat tota sa seva vida a sa defensa de sa nostra identitat pròpia com a poble. Un mallorquí de cap a peus que en aquest article descriu a la perfecció lo que passa avui a ca nostra, a sa nostra estimada roqueta.

Vet aquí s’article:

«Rodrigo Caro, insigne escriptor i poeta des segle XVII, és autor d’una oda preciosa titulada “A las ruinas de Itálica”. Itàlica era una famosa ciutat romana, bella i poderosa de Sevilla, situada devora es Guadalquivir, s’Itàlica on va néixer es gran emperador Trajà, de sa dinastia dets Antonins.

Diu així sa preciosa oda referida a sa destruïda ciutat d’Itàlica. ESTOS, FABIO, OH DOLOR!, QUE VES AHORA, CAMPOS DE SOLEDAD, MUSTIOS COLLADOS FUERON UN DÍA, ITÁLICA FAMOSA»

Es mateix dolor que Rodrigo Caro lamentava ses ruïnes de lo que va esser una poderosa ciutat, el podríem aplicar an es dolor que mos produiran ses ruïnes de sa nostra mil·lenària llengo, avui trepitjada i falsetjada, sa nostra història de reis, poetes, sants, conquistadors i hereus des foner balear, una història que molts de pobles ja voldrien tenir. Sa nostra cultura robada, sa nostra personalitat d’illencs desterrada, ses nostres tradicions desplaçades per altres que mai havien estat ses nostres.

Per tot això, podríem aplicar s’oda d’en Rodrigo Caro a lo que va esser un dia es famós regne independent de Mallorca, que amb orgull constitueix sa nostra pròpia terra, admirada en el món sencer, diguent:

AQUESTS, CIUTADÀ MALLORQUÍ, OH DOLOR!, QUE VEUS ARA TERRES CONVERTIDES EN COMTAT CATALÀ VAREN ESSER UN DIA REGNE INDEPENDENT DE MALLORCA.

Perquè un dia vendrà que plorarem damunt ses ruïnes de lo que va esser es nostro passat esplendorós, quan Catalunya decidesqui convertir-mos en països catalans. I si ho consegueix serà degut an es nostro caràcter indiferent, que ha convertit aquesta terra estimada en un terreny abonat a qualsevol pretensió de qualsevol veïnat, acostumats a baixar es cap sense honor i amb humiliant servilisme davant un simple comtat, tal com hem fet fins ara.

Respectem Catalunya i sa seva llengo, però exigim que sigui també respectada sa nostra mil·lenària, així com es nostro orgull com a poble.

NO RENUNCIEM MAI A LO QUE SOM.

SOM MALLORQUINS-BALEARS, NO CATALANS

Tot poble té dret a xerrar sa seva pròpia llengo, sa que aprengué des braços amorosos de sa mare. No mos deixem enganar pes qui diuen que sa nostra llengo es sa catalana.

Toni Ballester

Un valent imbècil ha estat protagonista aquesta darrera setmana per atemptar contra es patrimoni de tots amb unes pintades que semblen fetes per un fiet petit que encara no ha fet sa comunió. Un patrimoni natural i històric, sa cultura talaiòtica, que representa sa singularitat de Menorca, no només respecte ses demés Balears, sinó que mos fa únics davant el món. Sa Bassa Verda, s’antiga bateria militar de Punta Nati i Sa Naveta des tudons han estat objecte d’uns ridículs dibuixos —si es poden qualificar d’açò— que semblen fets amb lo que no vull dir. Estam parlant des monument prehistòric més emblemàtic de sa nostra illa. De sa construcció arqueològica més antiga d’Europa. Per més inri, es ferrerienc resident a Ciutadella que va descobrir es matarots va veure com un cotxo de turistes es passava per s’arc de triumf ses barreres que impedeixen s’accés a Sa Naveta per aparcar-hi just devora, com fèiem en temps d’en primer. Uns fets que demostren que es representants públics des Consell insular van ben errats de comptes quan diuen que existeix una “alta conciència” cap es patrimoni de Menorca.

Es nostro conseller de cultura des Pastissos Catalans, perdó, de Menorca, Miquel Àngel Maria, que encara deu cercar “el sant grial de les quatre barres” pes Castell de Santa Àgueda, quan no el tenim per Tabàrnia presentant llibres, s’ha mostrat sorprès pes fets i acusa a qualque perturbat de s’autoria. Més que perturbat, jo rallaria d’un cap de fava amb orelles des cap an es peus, però entenc sa finor des conseller. En qualsevol cas, en Maria n’ha dita una de bona i amb sa que hi estic d’acord: “no podem posar vigilància en es 1.200 jaciments de s’illa”. No és que hi estigui d’acord perquè cregui que no poden econòmicament —perquè poden i encara n’hi sobraria per na Clara i sa filla—, sinó perquè crec que es polítics ja malgasten prou es doblers de tots com per posar més llenya an es foc. Dit açò, no em puc resistir a formular sa següent pregunta: si Govern balear i Consell insular són capaços de destinar millons d’euros de s’erari públic a imposar es català de Barcelona a ses nostres illes, ¿no seran capaços de posar un mínim de seguretat en es patrimoni arqueològic de Menorca, únic en el món?

Segons sa nostra estimada Policia Nacional, que investiga aquest atemptat contra es nostro patrimoni, ets autors podrien esser dos adults —no serà de cervell— d’entre 25 i 35 anys residents a Ciutadella. Ses males llengües i sa jovenea ciutadellenca ja tenen, com a mínim, a dos perfectes candidats per esser investits com a subnormals de s’any. S’especulen diversos noms, i es tremolor de cames de més d’un conegut personatge es sent d’una hora enfora. Es cabo pipa tindrà feina aquests dies fins que sa polícia no detengui es bàmbols en qüestió. Però no em fan cap pena. Qui la fa, que la pagui.

Aquest dissabte 24 de març a les 21:00 en es Club Nàutic de Ciutadella tendrà lloc una cita ineludible pes defensors de sa cultura i sa literatura menorquina. Sa Gala des IV Premi Joan Benejam de relats breus en menorquí. Un homenatge anual que ha rescatat de s’oblit i ha dignificat dins sa memòria col·lectiva des menorquins a Joan Benejam Vives, nascut a Ciutadella es 27 de març de 1846. Fill major des mariner Joan Benejam Mesquida i de Maria Vives Pou. Fill il·lustre de Ciutadella, pedagog i publicista, estudià magisteri a Barcelona, on va fer feina com a mestre fins que tornà a Ciutadella el 1869, quan fundà l’Escuela Ciudadelana, una escola privada. Impulsor de s’escola graduada a Menorca, participà en es Congrés de Pedagogia de Barcelona (1888), publicà revistes i fundà diaris com El Blanense, Diario de Ciudadela i El País. Autor d’obres úniques com Ciutadella Veia (1910), sa popular sarsuela costumista Foc i Fum estrenada l’any 1885, Sa gent de la mar o Arri Bístia! escrites “en sa nostra llengua menorquina o lo que es diu en pla” com deia Mestre Benejam. També publicà en llengua castellana es Vocabulario menorquín-castellano (1885), España (1896) com a bon patriota “España es mi patria querida, y yo la amo con toda mi alma, como buen español”, i completà, a partir des segle XVIII, sa Historia de Menorca (1897), obra que es seu fill, Joan Benejam Saura (1874-1896) en morir, havia deixat inacabada. Homo avançat en es seu temps, progressista i a la vegada d’arrels cristianes. L’any 1912 se’n va anar a Cuba, a l’Havana, on tenia dos fills, però tornà dos anys més tard per mor de sa seva enyorança de Ciutadella. Va esser regidor de s’Ajuntament de Ciutadella des de 1917 fins que es va morir, l’any 1922, causant un gran impacte a sa premsa insular i nacional. Es poble de Menorca encara agraeix sa seva incalculable aportació a sa cultura menorquina.

Aquests dies hem estat molts es menorquins que mos hem sentit humillats, indefensos i indignats per aquestes brutors que fan malbé es nostro patrimoni arquitectònic. Així és com mos sentim, des de fa més de 30 anys, sa majoria de menorquins que no combregam amb ses rodes de molí de ses absurdes lleis de “normalització” lingüístiques que atempten contra es nostro patrimoni lingüístic, es menorquí. És una qüestió d’educació, respecte i llibertat. Qui estima Menorca, estima sa seua arquitectura però també estima sa seua llengua. Dissabte molts tenen s’oportunitat de demostrar amb fets lo que prediquen assistint a sa Gala des IV Premi Joan Benejam. Una ocasió d’or per demostrar si és ver que realment feim açò per lo que tants treuen pit: estimar lo nostro.

Frase a destacar: “si Govern balear i Consell insular són capaços de destinar millons d’euros de s’erari públic a imposar es català, ¿no seran capaços de posar un mínim de seguretat en es patrimoni arqueològic de Menorca, únic en el món?”.

Joan D. Pons Torres
Historiador. President Foment Cultural de Menorca.

Un tema molt desagradable pes qui no vivim de sa política és sa ridícula pujada d’un 0.25% an es pensionistes, un col·lectiu que se mereix una jubilació digna després de tota una vida fent feina i cotisant a sa Seguretat Social. Una pujada emparada per certs polítics que al·leguen que no hi ha doblers per pujar com pertoca ses pensions mentres gasten milions d’euros en punyetes innecessàries.

Anem a veure, doblers n’hi ha i a voler, lo que no hi ha són polítics que sàpiguen administrar es doblers des contribuents com pertoca, polítics que vertaderament facin feina pes benestar des ciutadans, que s’aturin de gastar allà on no fa falta i se cuidin un poc més des poble i de sa gent major.

Sabem que a Balears hi ha uns 188.000 pensionistes, des quals un 30 per cent cobren entre 500 i 600 euros cada mes, lo que vol dir que ni tan sols arriben an es salari mínim. Llavors, en es tram més baix, trobam es que només reben pensions no contributives que cobren devers 380 euros de mitja, des quals, i sempre segons dades de sa Conselleria de Serveis Socials, 4.100 d’aquests pensionistes que tenen una assignació tan baixa han sol·licitada sa renda social des Govern que complementa aquesta pensió, per així al manco arribar an es 428 euros d’ingrés mínim que marca aquesta renda.

Anem a veure: es nostro govern gasta 32.200.000 euros en una televisió que ningú mira, sa presidenta Armengol destina 3.369.578 euros per “normalisar” es català, concedeix 140.907 euros an es diari independentista Arabalears perquè “consolidi s’espai de comunicació en català” aquí a Balears i dóna 20.000 euros a s’Obra Cultural Balear perquè promogui es català dins ca nostra. En total, 36.000.000 euros (sis mil milions de ses antigues pessetes) destinats a s’enginyeria lingüística catalanisadora.

Amb aquesta xifra milionària destinada a sa llengo catalana, més altres despeses supèrflues que se podrien treure si se reduïssin es número de polítics que no serveixen per res més que cobrar sa nòmina, es problema de ses pensions a Balears estaria solucionat. Però clar, com que es tema de ses pensions es competència de s’Estat espanyol, es nostros governants se’n renten ses mans i s’estimen més tirar es doblers per ses bardisses, alegrant sa butxaca des catalanistes.

Toni Ballester

Toni Ballester

Sa nostra Mallorca mos ha deixat certes històries que reflexen sa manera d’esser i d’actuar de s’època. Una de ben sonada foren es fets estravenguts a sa plaça de Santa Eulària de Palma, més coneguda en aquells tenebrosos temps com sa plaça de ses cols perquè antigament hi havia un mercat de verdures. Una plaça, però, on també s’hi feien execucions, moltes d’elles horribles. Una de ses més famoses per sa seva crueldat va esser sa des moro “Issa” (1416), esclau des mercader Joan Tanyo, condemnat per actes impúdics comesos dins l’església de Santa Eulària.

Sa condemna d’aquest bergant va consistir a exhibir-lo a sa vergonya pública, assotat, amb sa llengo clavada a un pal, passar-lo pes lloc on se reunien es moros i duit llavors a sa plaça de ses cols, davant l’església de Santa Eulària, on havia comès ses irreverències. Allà va esser assegut sense bragues damunt sa pella foguejant i ben vermella, de manera que ses anques i ses parts insanes fossin ben socorrades.

Una altra de ben sonada va esser sa des bandoler Toni Gibert, més conegut amb so mal nom de “Treufoc”, condemnat l’any 1619 per s’assassinat des magistrat Berga. Sa sentència, despiatada i horrible, el condemnava a morir escorxat. Deia: ”(…) Que sigui conduït pes llocs acostumats de sa present ciutat i amb estenalles candents, ses seves carns siguin cremades, i sigui duit per ses cases des ferrers que tenen ses seves estenalles candents, i amb elles sigui ferit i davant sa casa de dit noble Don Jaume Joan de Berga li tallin sa mà i s’orella dretes, i davant es castell reial s’altra mà, s’esquerra, i a sa plaça vulgarment coneguda com es Born li sia arrabassada s’altra orella, s’esquerra, i després que sia arrossegat per en terra per una cova de cavall, que sia conduït pes mateixos llocs a s’endret des suplici, a sa plaça vulgarment anomenada de Santa Eulària i allà sia estrangulat, es cos tallat i col·locat en es llocs destacats i es cap a sa porta anomenada des Castell Reial “.

En “Treufoc” va esser fermat davant sa casa des magistrat Berga i acte seguit escorxat a sa plaça. Es seu cap va acabar penjat a sa torre des Caps que estava situada en es carrer des Conquistador i sa costa de la Seu.  Tenia aquesta torre un nom tan sinistre perquè s’hi penjaven es caps de ses persones executades per sa justícia durant s’edat mitja i bona part de sa moderna amb s’intenció d’escampar terror públic. Es 14 d’agost de 1619 se penjà es cap des citat Treufoc, i a partir des 15 de novembre des mateix any, s’exposà sa testa d’en Jeroni Pau Cavalleria, es dos sentenciats per sa mort de Jaume Joan de Berga. Des cas d’en Jeroni Pau se sap que es seu cap va anar a parar devora es des seu còmplice a sa torre des Caps, a s’àngle des palau que pega en es Born, rodant després per en terra tomat pes vent.

I noltros que mos pensam que a sa nostra Mallorca no se produïen actes tan repugnants i terrorífics com aquests. Idò no, se veu que per aquí també sabien fer desastres i crims avalats per sa justícia humana.

Toni Ballester

Darrerament Catalunya, o millor dit, ses malifetes des nacionalisme català, ocupen titulars i pàgines senceres a sa premsa regional i nacional. Es prusés infinit ha destapat sa caixa des trons, deixant en evidència ses misèries de més de trenta anys d’adoctrinament a ses escoles i d’imposició des pensament únic. Si una cosa positiva n’hem tret de tota aquesta comèdia, a part des ressorgiment d’un patriotisme espanyol a tota sa nació, ha estat conseguir que a Madrid se n’entemin d’una vegada que es càncer des nacionalisme està molt avançat a València i Balears. Sa notícia feia esborronar sa pell: es 100% des centres escolars catalans tenen immersió lingüística obligatòria en català. És a dir, en altres paraules: cap pare català té dret a triar en quina llengua vol s’educació des seus fills.

Després des catalans, emperò, Balears té es sistema educatiu amb major imposició lingüística d’Espanya. Es 83% des centres públics de sa nostra comunitat tenen un sistema educatiu 100% en català. Una imposició del tot esquizofrènica, ja que en es cas de ses nostres illes, s’immersió lingüística no és en balear sinó en es català de Barcelona. A Balears tampoc es respecta es dret des pares a triar en quina llengua volen s’escolarisació des seus fills. I per més inri, se mos obliga a estudiar en es dialecte d’una altra comunitat autònoma. ¿No havíem quedat que tot era sa mateixa llengua? ¿Per què ets al·lots han d’estudiar en barceloní estàndar i no en es “català de Balears”?

Però no mos enganem. No mos feim gens enfora de sa situació liberticida que es viu a s’ensenyança catalana. A s’educació infantil i primària balear s’immersió ocupa es 87,7% des col·legis, tenguent en compte que sa Conselleria des tan democràtic sr. Martí March ha desterrat sa (inútil i insuficient) casella de lliure elecció de llengua de ses fulles de matriculació escolar que implantà es Govern de José Ramón Bauzá. S’informe des Ministeri d’Educació sobre es Models Lingüístics de ses Comunitats Autònomes des curs 2015-2016 diu que un 16% de ses escoles balears —com si fos molt— té en compte s’espanyol a s’horari escolar i opta per una ensenyança bilingüe. ¡Vius a sa trampa! li diuen educació bilingüe, però no vol dir que existesqui una repart equitatiu entre català i espanyol. Ca! només vol dir que un 16% de col·legis baleàrics dóna una àrea o una assignatura —o mitja, en molts de casos— en llengua espanyola a part de sa pròpia assignatura de castellà.

Si mos comparam amb altres comunitats autònomes d’Espanya amb llengua autòctona, veurem com: sa Comunitat Valenciana té es 31% d’immersió i un 61,2% de bilingüisme valencià i castellà. A Galícia, es 100% des centres són bilingües gallec i castellà. ¿Per què a ses nostres illes no podem tenir un sistema educatiu en ses nostres vertaderes dues llengües, balear i castellà?

Es nacionalisme català ha posat es crit en el cel quan es Govern de sa Nació ha dit que ‘estudiarà’ sa possibilitat d’incloure una casella de castellà perquè ses famílies catalanes puguin triar si volen s’educació des seus fills en català o en espanyol. Es secessionistes acusen es Govern d’Espanya d’ingerència contra s’autonomia de Catalunya. I jo me deman, ¿a cas s’immersió lingüística no és una ingerència estatal contra s’autonomia de ses famílies? ¿No duu sa Generalitat més de trenta anys negant a ses famílies catalanes —sa majoria, per cert, de llengua castellana— es seu dret a triar sa llengua de s’educació des seus fills?

Deixem-nos de romanços. Deixem-nos de bilingüismes, trilingüismes o quatrilingüismes. S’immersió lingüística és un atemptat pedagògic contra es drets de ses famílies a triar sa llengua i s’educació des seus fills. És un atemptat contra es drets des menors a estudiar en sa seua llengua materna com recomana sa UNESCO, sigui es menorquí, es català, s’espanyol o es swahili. I és un atemptat contra sa llibertat educativa de ses persones.

Defensem sa llibertat des pares a triar en quina llengua volen educar es seus fills. En un món cada vegada més divers, tecnològic i globalisat, fa empegueir que a una nació moderna i de s’Unió Europea com Espanya no es garantesquin es drets bàsics de ses famílies i de ses persones en general. I vaig més enllà. Defensem s’autonomia de cada centre per diferenciar-se des demés, per exemple, amb sa llengua, i que s’establesqui una sana competència escolar. Defensem una educació universal i lliberalisada, sense imposicions estatals de currículum ni de llengua. Defensem que es tutors des menors puguin triar a quina escola volen dur es seus fills. Defensem sa llibertat lingüística i una educació descentralisada cap a s’autonomia més important de totes: sa persona.

Joan D. Pons Torres
Historiador. President Foment Cultural de Menorca.