Quan dins un grup de persones mos trobam que totes pensen igual és que cap d’elles pensa gaire. S’unanimitat és un signe intel·lectual de sospita perquè, tenguent en compte sa pluralitat intrínseca a sa condició humana, només se pot produir a través de sa coacció o de processos de mimetisació deguts a interessos per una banda i covardia per s’altra. I precisament és aquesta tendència cap a s’unanimitat lo que caracterisa es catalanisme de ses Balears des de fa dècades.
A nivell purament lingüístic, això ha implicat sa demonisació des castellà, amb subseqüent intent d’eliminació des món oficial, i també sa suplantació de ses modalitats insulars des català per un estàndar estrany i ortopèdic. Durant dècades s’han entregat a una estratègia gramsciana que, passa a passa, els ha permès anar guanyant posicions i fer valer públicament es seu discurs, establint es marc conceptual general, maldament no tenguessin a ses urnes un suport majoritari. I això sense que es seu argumentari s’hagi renovat gens ni mica en 40 anys, d’ençà de sa polèmica d’en Pep Gonella.
Per això mateix, Sa norma sagrada. Un viatge a ses fonts amagades des catalanisme de ses Balears, que acaba de publicar sa Fundació Jaume III, és un llibre necessari que fins ara ningú havia volgut escriure, per por o manca d’interés. Durant uns dos anys, qui escriu aquestes línies i Joan Font Roselló, portaveu de sa Fundació, mos hem dedicat a analisar amb detall aquelles fites de s’història de sa llengua que han anat donant forma an es principals dogmes des catalanisme de ses nostres illes. Per això hem culejat arxius i rastrejat biblioteques, llegit llibres i revistes, vist programes televisius, etc. Estam conveçuts que en molts de casos tendrem es silenci per resposta, i en altres crítiques irreals basades en sa fal·làcia de s’homo de palla, és a dir, atribuir a s’enemic quatre dois falsos per ridiculisar-lo.
Lo que no diran és que aquest llibre, sense qüestionar s’unitat de sa llengua, promou un model plural d’estàndars regionals que defensen també filòlegs independentistes com Albert Pla Nualart. Perquè no té cap sentit que medis de comunicació exclusivament balears no puguin emprar sa seva modalitat territorial perque es defensors de sa norma sagrada, aquells que com es Departament de Filologia Catalana de s’UIB, que segueix deïficant Fabra com si fos sa paraula de Déu, no ho permeten. Com ja deia fa dècades Vicent L. Aracil, pare de sa sociolingüística catalana, ets hiperfabristes confonen interessadament lo col·loquial amb lo dialectal per desprestigiar lo segon. ¿S’imaginen que a Argentina, a ses seves televisions i pel·lícules, se vessin obligats a emprar només es castellà d’Espanya? Idò lo que allà seria inconcebible, aquí molts ho defensen, amb mala fe o per por d’encetar es debat, com si no hi hagués cap altra opció perquè així ho ha decidit es veredicte des suposats savis.
Dividit en 12 capítols que separen s’introducció (Ses llengües són fruit de sa consciència, no de sa ciència) de Font Rosselló i es meu epíleg (Identitats expiatòries), es llibre comença amb un replantejament de sa polèmica entre Mossèn Alcover iPompeu Fabra, és a dir, s’oposició d’una idea oberta i plural de sa llengua i sa visió que entén s’unitat lingüística com unanimitat que, per afegitó, posa sa llengua an es servici de sa política. També hem analisat sa figura capital d’en Francesc de Borja Moll que, per una banda va continuar sa feina d’Alcover però, que per s’altra, se va entregar an es pontífexs barcelonins, deixant de costat sa seva inicial defensa de ses formes balears; sa polèmica d’en Pep Gonella; sa Transició i sa Llei de Normalisació; es paper de s’UIB i es dictats des nucli dur des catalanisme balear, com Gabriel Bibiloni, Damià Pons oBernat Joan, completarien aquesta obra d’investigació. Podem veure així com s’ha acabat imposant un dogmatisme que no té en compte que no som a 1975, quan sortíem d’una dictadura a on només hi havia una llengua oficial, sinó que, a l’any 2016, mos trobam a un context molt diferent i plural que no legitima postulats tan maximalistes i tergiversadors.
Però ells presenten ses coses només com els convé. Per exemple, es conegut concepte de diglòssia, que sempre venen d’una manera distorsionada com un conflicte entre dues llengües, una prestigiada (es castellà) i s’altra “minoritzada” (es català), mentre que es concepte originari creat pes lingüista americà Charles A. Ferguson a 1959 no se refereix a això, ¡sino precisament a lo que passa a Balears amb ses modalitats! És a dir, en es perill de supervivència que suposa per una modalitat lingüística s’utilisació sacralisadora que se fa de s’estàndar general d’aquella llengua. En Ferguson destacava s’exemple de s’alemany estàndar de sa RFA, que invadia s’espai des dialecte alemany xerrat a sa Suïssa germànica. És a dir, com deim, exactament lo contrari de lo que es nostros catalanistes transmeten.
Juntament amb s’incompareixença d’un contrari intimidat per sa pressió mediàtica, han imposat es seus criteris a base de sofismes. S’estrella des repertori és sa fal·làcia cientifista, que consisteix en fer passar com a veritat científica lo que són criteris polítics partidistes, amb sa connotació insòlita de voler presentar lo científic com si fos algo inamovible, sagrat. Quan resulta que lo científic implica precisament s’argumentada revisió i qüestionament de lo acceptat, s’idea de que sa veritat té una naturalesa variable. Així, mos trobam que quan apel·len a sa ciència lo que estàn pensant és pur xamanisme. Cosa que evidencia que lo seu és una doctrina tancada que ja no permet cap casta de reestructuració, una espècie de veritat revelada de la qual no se pot tocar ni una coma. Es dogma s’imposa així a sa realitat i no aprèn res d’ella. Se talla de rel tota convivència amb so dubte, s’incertesa i sa refutació, inclús les demonisa com si fossin desviacions malaltisses. Finalment se desqualifica es debat, sembrador de discòrdies, perquè lo que toca és combregar tots en aquesta “germanor jerarquitzada”, com diu Aracil.
Consulti assuquí es llistat de llibreries de Balears on comprar Sa norma sagrada.
_________
