Category: Noticies

Quan escomets qualque filòleg o mestre de català i li demanes es motius de sa pèrdua alarmant de lèxic balear que s’ha produït en es darrers trenta anys que, casualment, coincideixen amb unes polítiques de normalisació lingüística que, almanco inicialment, pretenien tot lo contrari, te solen respondre que sa llengua és una i no una suma de compartiments territorials tancats. Efectivament, te diuen que lo primordial és que mallorquins, eivissencs, catalans i valencians se puguin entendre entre ells i això suposa que mos avesem a sentir −i usar− paraules que fins fa una vintena d’anys només se deien a Manresa o Barcelona. Aquesta idea ha estat defensada intel·lectualment pes nostros filòlegs. Des de Francesc de Borja Moll fins a Gabriel Bibiloni. Així, per exemple, es mateix Bibiloni, Antoni Alomar, Jaume Corbera i Joan Melià sostenien fa uns anys que “caldria abandonar la visió de la llengua com un conjunt de compartiments estancs i potenciar una concepció unitària (no unitarista, clar) en què tots els recursos de la llengua (especialment lèxics i fraseològics), de qualsevol varietat geogràfica, són entesos com a patrimoni de tots els parlants de l’idioma i, per tant, vàlids i utilitzables en tot el seu territori. Dit amb un exemple senzill, al costat de ‘moix’, ‘gat’ no ha de ser rebutjat com a part del patrimoni lingüístic dels mallorquins, de la mateixa manera que el mot ‘ca’ ha de ser sentit com a propi i natural de tots els catalans continentals, al costat de ‘gos’” (La llengua catalana a Mallorca, Ed. Consell de Mallorca, 1999).

Aquesta idea se coneix com a “transdialectisació” i, com indica es terme, suposa trascolar mots d’un dialecte a un altre i d’aquesta manera arribar a una espècie d’un pou lexicogràfic on un barceloní espipella frases fetes de Menorca, un menorquí pesca mots de Barcelona, un gironí tasta qualque locució de Mallorca i un mallorquí agafa adjectius originals de Castelló. O sigui, sa “transdialectisació” va en totes ses direccions i es resultat d’aquest procés de reconeixement mutu entre es distints territoris lingüístics seria sa concreció, almanco a nivell de lèxic, d’un modelcomposicional, o sigui, un estàndarcompost per paraules de tots es dialectes sense que cap d’ells s’imposi damunt ets altres. Això és sa posició que, amb més o manco energia, ha defensat històricament sa UIB. Se tracta d’una posició benintencionada però que ha estat arraconada per sa crua realitat sense que tampoc sa nostra universitat reaccionàs fent lo mateix que feren catalans i valencians: crear un estàndar regional propi.

Perquè, darrere sa cortina benintencionada de “transdialectisar” sa llengua comuna, lo que s’ha produït en realitat ha estat una suplantació de moltíssimes paraules balears –considerat es dialecte més genuí i pur de tots– per paraules de Catalunya. De fet, hem viscut i vivim sa suplantació lèxica més gran de tota s’història de sa llengua aquí a Balears. En parlava s’altre dia en aquesta mateixa tribuna, ¿qui ha sentit dir a TV3, Canal 9 o C33 una locució balear? ¿Qui ha vista escrita una paraula mallorquina a una informació des diari Avui o Ara? Segur que, en cas d’haver-ne vista qualcuna, no fa llarg. En canvi, en s’altra direcció, sí que observam IB3 emprar una mala fi de mots continentals substituint es balears, convençuts, adesiara, que es sinònim balear és un castellanisme, un vulgarisme o un arcaisme. O sigui, una ultracorrecció pròpia de s’ignorància o de sa vessa de consultar un diccionari. Així, per posar-ne un parell d’exemples, paraules com “servici” (servei), “témer-se’n” (adonar-se’n), “sext” (sisè), “sèptim” (setè), “octau” (vuitè) o “qualque” (algun), totes elles incloses dins es sis-cents termes que passaren a formar part des nou diccionari normatiu (DIEC1) de l’any 1996, foren marcades com a “massa dialectals” per ses estirades vedettesd’IB3 i també per sa mateixa UIB quan, el 2014, es Govern de Bauzá va malavejar balearisar es model lingüístic d’IB3 amb tota sa polèmica de s’article salat. Ni anaven de salat ni tampoc de lèxic genuí. Vint anys enrere, sa UIB i es propis polítics i periodistes balears havien reinvidicat s’inclusió d’aquests mots precisament a sa primera edició des Diccionari Normatiu de sa Llengua Catalana (DIEC1). I d’això, d’aquests canvis de criteri, encara n’hi ha que en diuen ciència.

Aquesta suplantació lèxica –vestida intel·lectualment de transdialectisació, com hem vist– ha tengut lloc davant es nassos des nostros polítics que no han badada sa boca per por a esser insultats pets experts en sa matèria. Sa Fundació Jaume III ha denunciat aquesta suplantació a un informe que analisa en detall es grau d’adaptació des llibres de text a ses modalitats balears (2014), estudi que poden consultar a sa nostra web (www.jaumetercer.com). Tenc en ses mans un llibre de llengua catalana de tercer de primària de s’editorial Anaya. L’obr i me top a ses dues primeres pàgines amb paraules com aquestes: “m’aprop” (en lloc de “m’acost”), “menys” (en lloc de “manco”), “a soles” (“tot sol”), entrepà (“pa i…” o “companatge”), “doncs” (“idò”), “gustos” (“gusts”), “tingues en compte” (“tengues en compte”), “a l’abast” (“a mà”), “estris” (“ormejos”) o “endreçada” (per “desada”). Fins i tot sa paraula “pedaç” apareix dins s’apartat de vocabulari com una paraula rara.

Més enllà de ses bones intencions, aquest és es vertader resultat de sa “transdialectisació” defensada pes nostros savis. Noltros, es balears, sí que mos hem transdialectisat, incorporant un fotimer de paraules continentals que han substituïdes ses genuïnes de Balears de manera que avui en dia molts des nostros escolars no en coneixen d’altra que sa catalana i sa castellana, que, adesiara, coincideixen. Però no coneixen sa variant mallorquina, menorquina o eivissenca que es seus padrins i repadrins encara utilisen. No crec que catalans i valencians s’hagin transdialectisat amb s’entusiasme amb què ho hem fet noltros. Segurament, qualque cosa té a veure que catalans i valencians hagin optat per elaborar es seus propis estàndars regionals mentre que es balears hem fet tot lo contrari: assumir s’estàndar de Barcelona amb un fervor i una devoció que haurien fet empegueir Mossèn Alcover, pare des Diccionari Català-Valencià-Balear. Supòs que qualque cosa té a veure també que es filòlegs de sa UIB siguin es guardians més lleials de s’ortodòxia fabriana. Evidentment, hi ha uns responsables de tot aquest empobriment lèxic i no és només s’eterna bubota de s’interferència des castellà. Crec que mai Francesc de Borja Moll, es principal defensor de s’estàndar a Balears, també partidari de sa teoria transdialectisant però que tenia una sensibilitat lèxica cap a ses nostres formes que ja voldrien es mestres de català d’avui en dia, s’hagués pogut imaginar que arribaríem on hem arribat. I molt manco si sabés que ha estat per obra i gràcia des seus deixebles.
____________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 22/6/2016

ARA QUE SE TORNA a parlar de derogar aquells articles de sa Llei de Normalisació Lingüística (LNL, 1986) que va modificar es Govern des PP presidit per José Ramón Bauzá i d’aquesta manera “tornar a sa normalitat” i a ses vertaderes essències d’aquesta llei, voldria fer una reflexió sobre un dets objectius que sa LNL se marcà l’any 1986. És un objectiu que se sol deixar de banda, encabotats com estam en sa polarisació de sa guerra castellà/català, però que també formava part d’aquell esperit que va empènyer es nostros polítics de llavors a aprovar-la.

S’objectiu al qual me referesc era sa recuperació i, en conseqüència, sa dignificació de tota una catefa de mots, expressions i frases fetes que havien brollat de sa saviesa popular durant segles i segles però que començaven a estar en desús als vuitanta. Me referesc a recuperar una part –o una part significativa, almanco– de sa riquesa lèxica extraordinària que encara trobam a ses ‘rondaies’ d’en Jordi des Racó. Efectivament, an això se referia Francesc Gilet, conseller de Cultura des Govern de Gabriel Cañellas, durant es debat parlamentari de sa LNL (1986). Es català havia de deixar d’esser una llengua privada reclosa en “un món íntim, poètic i domèstic per entrar en vigor dins l’àmbit del pensament abstracte i de l’acció pública”. Això no volia dir baratar sa nostra manera xerrar o canviar ses paraules seculars que sempre havíem usat per unes altres forasteres. Volia dir tot lo contrari: actualisar-les, adaptar-les semànticament an es nous objectes de sa modernitat (com ha passat amb “gelera”, per exemple), recuperar aquelles que estaven en desús però que encara se referien a conceptes vius (“desnonar, terbolí o esgoder”, per exemple) i, sobretot, conservar es llenguatge viu des nostros pares i padrins per transmetre-lo a ses noves generacions. Vull pensar que això era un dets objectius des polítics, no només d’AP, que aprovaren aquella llei.

Naturalment, mantenir vives unes formes inicialment recloses a s’àmbit “íntim i domèstic” només se consegueix si passen a formar part des registres més elevats d’una llengua. Això, supòs, és lo que pretenia, deu més anys tard, sa UIB quan va incorporar 600 dialectalismes balears an es nou Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC1), un diccionari que se presentà a sa societat mallorquina a un històric acte celebrat en es Teatre Principal de Palma amb sa presència de Cristòfol Soler, llavors president autonòmic (20 de novembre de 1995). Compten ses cròniques periodístiques que amb aquest gest es nostros patricis volien escenificar que ses nostres modalitats balears estaven integrades dins sa llengua general catalana amb “ple dret i caràcter normatiu”. Es català s’enriquia així amb ses aportacions balears i, de rebot, se conseguien dues coses més. En primer lloc, se conseguia que qualsevol parlant des domini lingüístic català (un gironí, un tortosí o un rossellonès) pogués utilisar qualsevol d’aquests 600 mots, que els sentís com a propis i no els ves només com a exclusius de Balears. Es filòlegs anomenen aquest concepte com a transdialectisació. I en segon lloc i molt més important, se conseguia que sa nova llengua estàndar se decidís a conjugar, per exemple, es verbs “atabacar”, “espinzellar”, “entresentir-se”, “encabotar-se”, “tastanejar”, “maçolar” o “retgirar”. O que usàs substantius tan genuïns com “baldragues”, “mansiula”, “denou” o “mudada”. O adjectius com “doiut”, “primcernut”, “esforcegat”, “malplà”, “bàmbol” o “disforjo”. O adverbis com “malapler”, “daixo-daixo” o “tira-tira”. O locucions adverbials com “de folondres”, “de pinyol vermell” o “a l’uf”. O frases fetes com “fer la torniola”, “fer una vega” o “pegar-se un cop a la barra”. O numerals com “sext”, “sèptim” i “octau”. O indefinits com “una mala fi de” o “qualque”. O referir-se a ses festivitats de Setmana Santa com “es darrers dies” (carnaval), “dilluns” o “dissabte de Pasqua”. Exemples, tots ells, que podem trobar dins aquestes 600 paraules balears que s’incorporaren a sa primera edició des Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC1). No parl, com hauran comprovat, de termes en desús per haver perdut vigència com a resultat de s’evolució des temps, com ha passat amb moltes eines, oficis, usos i costums des món de foravila. Tots ells no són conceptes vulgars ni fora d’ús: afecten significats que avui en dia són totalment vigents. Era qüestió, només, de posar-los en circulació.

Si hi ha un tema espinós, polèmic i objecte de debat a ses nostres illes, sense cap dubte, aquest és sa llengua. Una controvèrsia fruit de s’imposició i sa deixadesa des nostros polítics que, enfora de minvar, és present an es dia a dia de molts de menorquins: a s’escola, an es medis de comunicació, a s’Administració Pública… boni per tot, llevat des carrer. Es català és vist per sa majoria de menorquins com un niu de problemes, traves i imposicions, i no com sa llengua pròpia (menorquí) que han xerrat a ca seua tota sa vida, per molt que MÉS i companyia ho vulguin amagar com aquell qui garna ses miques davall s’estora.

Es mateix Gabriel Cañellas, expresident des Govern Balear i impulsor original d’una Llei de Normalisació Lingüística que cercava calmar ses aigües des nacionalisme el 1986, ho reconeixia a una entrevista as setmanari El Temps: “Ara fa un moment, es president Pujol me demanava si es problema lingüístic de ‘les illes’ ja estava superat… i li he contestat que no, que ses modalitats insulars tornen a esser reivindicades per una part de sa població”.

En efecte, an es carrer, allà on hi pugui brollar un mínim de llibertat i d’iniciativa privada, es catalanisme no ha conseguit clavar-hi ses ungles. Es debats o problemes amb que a diari es troben professors, alumnes, pares, funcionaris, periodistes, institucions, entitats, etc, no existeixen an es carrer. Allà on tots tenim molt clar que mos expressam en pla o en castellà en total llibertat sense que ningú mos digui com hem de rallar. Ho testimonia, ni més ni manco que Jaume Corbera, professor de filologia catalana a sa UIB i firmant des protoxenòfob manifest Koiné que resa que es català hauria d’esser s’única llengua oficial de s’hipotètica Catalunya independent: “Els àmbits on la LNL hauria d’haver tengut efectes positius a favor del català, però no ha estat així, són àmbits socials no directament controlats per cap institució oficial: els mitjans de comunicació privats, el comerç, els espectacles, la vida social en general fora de les institucions”. Corbera, gens sospitós d’anticatalanisme, denuncia també es procés de substitució de ses formes genuïnes baleàriques per una llengua “de cada vegada més degradada, plena d’incorreccions i de barbarismes, més empobrida, amb pèrdua progressiva del vocabulari tradicional, subtituït per anglicismes, espanyolismes o paraules catalanes apreses als llibres o a TV3, en un procés que va conformant un català col·loquial penós i despersonalitzat”, i conclou “al carrer, allà on encara es pot sentir la nostra llengua, aquesta és plena de castellanades, d’incorreccions i d’ultracorreccions. Res a veure amb el català tradicional parlat per la gent d’aquestes illes durant segles”.

Sa norma sagrada, un viatge a ses fonts amagades des catalanisme de ses Balears

Aquest és es títol des llibre que sa Fundació Jaume III presentarà a Menorca, demà dissabte 4 de juny an es saló d’actes de Ca n’Oliver de Mahó. Es tracta d’una investigació inèdita a ses Illes Balears, de Joan Font Rosselló i Joantoni Horrach Miralles. Per sorpresa des sacralisadors des barceloní, es dos autors són doctors per s’Universitat de ses Illes Balears (UIB) i professors, maldament no vestin camiseta verda amb embut cridaner.

 

S’episodi de censura política que ha patit aquest hivern sa Fundació Jaume III mos suggereix un nou subtítol per s’obra: “Sa norma sagrada, es llibre que MÉS no vol subvencionar”. ¡Aquesta és bona! almanco hem conseguit que MÉS per Menorca i MÉS per Mallorca es posin d’acord amb qualque cosa. I és que tant es Consell Insular de Menorca com s’Institut d’Estudis Baleàrics —de cada vegada manco “baleàric”— van denegar es mes d’abril una ajuda an es llibre diguent, entre d’altres excuses de mal pagador, que “no té interès per Menorca” quan aquest dedica fins a tres capítols a sa figura des filòleg ciutadellenc Francesc de Borja Moll; o que és “lingüísticament incorrecte” pes simple fet d’estar escrit en ses nostres modalitats insulars. ¿No havíem quedat que defensaven es “català de Menorca”? idò, ¿per què censuren i li deneguen una subvenció a un llibre escrit en sa nostra llengua?

Mos trobam davant s’obra que tracta amb major profunditat sa problemàtica de sa llengua a ses Balears, deixant en falderet ses diverses manipulacions i jugades des pancatalanisme que, juntament amb es caramull de vegades en què es nostros polítics han fet sa farina blana en es darrers quaranta anys, explicarien molts de perquès de sa problemàtica lingüística actual que patim es ciutadans d’aquestes illes. Com diu sa dita, quan es moix no hi és, ses rates ronden sa casa. És hora d’alçar sa coa, botar-mos sa censura i apuntar-mos an es viatge que mos convida a ferSa norma sagrada, abans de fer es tres culs davant la Inquisició.
_________
Publicat as Diari MENORCA, 3/6/2016.

MARIANO PLANELLS.

Treinta años inútiles, ha escrito Francisco Gilet, el consejero que aprobó la Ley de Normalización Lingüística (LNL) en 1986, con motivo de sus 30 años en ejercicio, siempre polémico. El gobierno de Cañellasmaduró esta decisión para neutralizar una atmósfera asfixiante y esterilizante de la oposición. Dicen, y lo creo, que en aquel momento se pensaba en aplicar un bilingüismo flexible entre el español y el catalán, pero muy pronto se dieron cuenta de que el pancatalanismo político no va con medias tintas y su ambición exclusiva fue arrinconando el castellano de las escuelas, en un proceso que culminó en un Decreto de Mínimos, firmado años después. Por supuesto, las modalidades baleares (mallorquín, ibicenco y menorquín) quedaron relegadas desde el comienzo.

Han sido 30 años de despotismo lingüístico, ante los lamentos de un minoría que se ha atrevido –en voz baja y con sordina– a exigir el cumplimiento de las sentencias de los tribunales y siguiendo la pauta rebelde de Cataluña. En resumen, los niños de toda España tienen el derecho de poder elegir lengua vehicular y poder estudiar al menos al 50% en la lengua oficial de España y en la cooficial de la comunidad.

Esto no se ha conseguido. Incluso con la aplicación de la reciente Lomce o Ley Wert. Una ley insuficiente y muy recortada, mucho mejor que las anteriores conocidas, siempre del PSOE por cierto, el PP jamás ha podido aplicar sus proyectos de ley de educación en toda España. El único que consiguió imprimir cierto grado de sensatez, en mi opinión, fue Bauzá con la aplicación del TIL usando tres idiomas de base en las escuelas: español, catalán, inglés. Aun así, gran parte del profesorado y de los sindicatos docentes se opusieran con todas las armas posibles y las imposibles, demócratas o no. Por cierto, el Constitucional dictó sentencia: el TIL era legal y constitucional. A buenas horas mangas verdes. Yo suelo decir que el único defecto de Bauzá fue no soportar el tirón de los totalitarios, echados a la calle, manipulando menores de edad, vaciando las aulas y con mil artimañas más para dificultar la vida normal del alumnado y en suma, de la sociedad balear.

Nada que celebrar, escribió Gari Durán, y parece cierto. La celebración fue sobria y exenta de concurrencia. A los isleños nos cuesta mostrar los caninos y solemos responder con el desprecio del silencio y la lejanía. ¿Celebrar la persecución del idioma español y de las modalidades de Baleares, por mucho que estén en la Constitución y en el Estatut? En Cataluña tampoco consiguen entusiasmar, más bien lo contrario: la desafección de los alumnos que, al dejar las aulas usan otros idiomas, como explicaba de forma divertida Carlos Pastor, en el artículo ´Follar en catalán´: por muchos intentos de sustituir el español por el catalán no conseguirán que folle en catalán. Por mucho que se ha presionado a los alumnos en el patio y en los recreos, optan en general y libremente por usar otros idiomas que no son el catalán. Es un tema que me entristece, cuando pienso que el bilingüismo era una solución práctica, cordial y democrática. La inmersión es puro despotismo y un derroche inútil.
__________
Publicat a Diario de Ibiza, 21/5/2016.

El intenso debate que se ha generado en torno a la apertura de la facultad de Medicina ha dejado bien a las claras el recelo de una parte de la sociedad hacia la UIB. Algunos de estos sectores, en cambio, están encantados de que se viertan ingentes sumas en la educación no universitaria, un sistema que, como atestiguan todos los informes externos uno tras otro, es una auténtica calamidad. Este resquemor hacia la UIB no surge sólo por el coste económico de los nuevos estudios. Hay mar de fondo porque no están claros sus beneficios sociales. Las razones aportadas por el Govern apenas han convencido a nadie, no porque no sean verdad o tengan parte de razón, sino porque a estas alturas, con una ciudadanía harta de la clase política y exhausta de pagar impuestos, la mejor de las intenciones pronunciada con el tono solemne y la voz engolada que le caracteriza suena a pura hipocresía.

No siempre fue así. Después de leer Historia de la universidad en Mallorca (Ed. Lleonard Muntaner, 2015) del catedrático Román Piña Homs, uno se percata de que hace cuarenta años aquella sociedad civil mallorquina próspera, dinámica y liberal sí creía en los valores de la universidad y estaba convencida de que su llegada redundaría en el fomento de la cultura, la educación, la democracia y el despegue económico. Nuestros padres vivían todavía en la edad de la inocencia.

Cuenta Piña Homs que el impulso de la sociedad civil y de las fuerzas económicas fue clave para traer la universidad a la isla, hito que se logró en 1978. Un éxito colectivo de la sociedad civil en la que todos, políticos, empresarios, periodistas y fuerzas sociales, arrimaron el hombro al unísono. La creación del Patronato Económico en 1972 fue fundamental para financiar los pocos estudios universitarios que ya se estaban realizando en Palma y abonar el terreno para que llegara la universidad seis años después. A estos fines no sólo colaborarán con munificencia la Diputación Provincial, el Ayuntamiento de Palma y Sa Nostra con Carlos Blanes a la cabeza, sino muchísimos particulares y empresarios mediante generosas aportaciones voluntarias. Fernando Salas aportará un millón de pesetas de aquel entonces. Doña María Susany, en nombre de su difunto marido Don José Mádico, donará a la futura universidad un solar de diez mil metros cuadrados en la calle General Riera. A cambio, sólo exigirá una placa conmemorativa. El regreso de la universidad no será una «obsesión aislada de políticos con ganas de ponerse medallas», puntualiza Piña Homs, que vivió todo el proceso en primera fila, sino un sueño colectivo, una demanda de una sociedad en desarrollo. El Patronato Económico verá aumentado su presupuesto año tras año para hacer frente a los estudios que ya se ofrecen en Palma a modo de avanzadilla, apenas «dos facultades y media», dependientes de la Universidad de Barcelona y de la Autónoma.

A diferencia de lo que ocurría en Cataluña, cuyas universidades sí estaban bien financiadas por el Ministerio franquista, serán nuestras instituciones -que todavía tenían capacidad para invertir pese a recaudar muchísimo menos que ahora- y la sociedad civil las que correrán con los gastos para el mantenimiento de las cátedras abiertas. Es importante subrayarlo: fue la propia sociedad, con colaboraciones generosas de empresas y corporaciones como ASIMA, de todas las entidades bancarias y de casi un millar de donantes privados, la que se movilizó para traer la Universidad de Palma de Mallorca, denominada UIB pocos años después. Como subraya Piña Homs, pocas veces los mallorquines aunarán sus voluntades en una causa común, «algo insólito y creemos que hasta hoy irrepetible».

Hay dos momentos de la historia de la universidad balear que describe con pelos y señales Piña Homs que a mí me parecen capitales. El regreso de la «Universidad de Palma de Mallorca» en 1978 y, en contraposición, el cierre de la «Universidad luliana de Mallorca» en 1829. Entretanto, un siglo y medio sin universidad cuyas consecuencias habrá que estudiar algún día. La crisis de la Universidad luliana -que también se llamará «literaria»- venía de lejos sin que los vientos de fronda que soplaban por Europa ayudaran a su consolidación, amén de las dificultades económicas habituales que siempre ha sufrido nuestra universidad debido al corto número de estudiantes de la isla. El cerrozajo de 1829 responde a su incapacidad de adaptarse a los nuevos tiempos y a su inmovilismo en aceptar unos nuevos planes de estudios más acordes con los tiempos que corren. Según Piña Homs, nuestra universidad luliana es una de las más conservadoras ideológicamente de España. Estamos en el XIX cuando las ideas de la Ilustración alumbran las primeras democracias liberales, más inclinadas a alentar conocimientos más técnicos y prácticos que los meramente especulativos, propios de las universidades vinculadas a la Iglesia como la luliana. Sólo decir que la Sociedad Económica Mallorquina de Amigos del País, foco del progresismo liberal de entonces, se declarará a favor de su cierre ya que «no adelantan la industria, la agricultura y las artes, únicos elementos de la prosperidad pública».

La opinión de las fuerzas más dinámicas, liberales, abiertas y pujantes de la sociedad mallorquina fue clave en el devenir de nuestra universidad. No movieron un dedo para salvarla en 1829 y se movilizaron como nunca para traerla en 1978. La cuestión es, casi cuarenta años después de la vuelta de la universidad, qué papel -el de 1829 o el de 1978- jugarían ahora estos mismos actores si de ellos dependiera -y no estrictamente de los fondos públicos- el futuro de la UIB. Una pregunta inquietante.

Enésima claudicación. El desnortamiento del PP se ha vuelto a poner de manifiesto con la última claudicación del ministro de Educación, Íñigo Méndez de Vigo. El Gobierno ha decidido enterrar una de las medidas estrella de la LOMCE: las evaluaciones externas (3º y 6º de primaria) y las reválidas (4º de ESO y 2º Bachillerato) que debían correr a cargo del Estado. Al final, entre el boicot del Govern y el achantamiento de Méndez de Vigo, la reforma educativa se habrá quedado en agua de borrajas. Una vez más el PP recula después de haber pagado un alto coste político por una medida que era de cajón: permitir a los padres conocer el nivel educativo del centro al que llevan a sus hijos para así poder matricularlos con pleno conocimiento de causa. Sin información, la libertad de elección es un brindis al sol. Además, la publicación de los resultados terminaba con la impunidad de los docentes que se negaban a aceptar cualquier responsabilidad en el fracaso escolar de sus alumnos. Salimos perdiendo todos. El sistema educativo seguirá tan ineficaz como siempre. Y a la par se envía un mensaje demoledor a cualquier político con tentaciones reformistas: la enseñanza pagada con fondos públicos es un coto privado que no admite reforma alguna salvo las que cuenten con la anuencia de los sindicatos y los docentes más politizados que son, como sabemos, los que controlan los resortes de la enseñanza y los máximos responsables del cataclismo. Una tragedia.
_________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 14/5/2016.

Una polèmica sense nom no és una polèmica, recordin sa polèmica d’en Pep Gonella a ses pàgines des Diario de Mallorca l’any 1972, una brega dialèctica entre en Francesc de Borja Moll i un misteriós Pep Gonella i que amb el temps s’ha coneguda, com sabrà es lector de “Sa Norma Sagrada”, més pes seu nom que pes seu contengut real.

Fa dues setmanes, en Jordi Caldentey, president de s’OCB de Manacor, encetava ses hostilitats amb un article publicat a Diario de Mallorca titulat “Consagrem la norma”. Des des títol mateix, Caldentey se referia implícitament –no anomenava peça, no fos cosa que en fes publicitat indirecta– a “Sa norma sagrada”, llibre editat per sa Fundació Jaume III. As cap de tres dies i, en exercici des seu dret a rèplica, Joantoni Horrach, coautor des llibre, contestava Caldentey a ses pàgines des mateix rotatiu. Però en Caldentey no se donava per vençut: envestia n’Horrach un parell de dies més tard. Horrach, emperò, no volia quedar enrera i el tornava a replicar. De moment, aquesta “polèmica de s’andalús” s’ha allargada dues setmanes amb quatre cartes a Diario de Mallorca. És ver que sa controvèrsia ha tengut altres derivacions, com s’article que firmava Ramon Aguiló a Diario de Mallorca i que ja vàrem publicar en aquesta web.

Hem anomenada aquesta polèmica com “sa polèmica de s’andalús” per mor de ses sistemàtiques comparacions que ha fet Caldentey i que fa es catalanisme en general (recordem en Tòfol Soler fa unes setmanes a IB3 on va tornar identificar es mallorquí amb s’andalús per justificar que no l’havíem d’usar a àmbits formals, encara que ell faci lo contrari) entre s’andalús i es mallorquí, donant a entendre que només és lícit utilisar-los de manera col·loquial però mai a àmbits més formals, una idea que Moll va explotar fa quaranta anys i que encara es seus deixebles repeteixen fil per randa. Una mostra més de sa fossilisació mental des catalanisme.

Ahir reproduíem es dos primers articles d’aquesta interessant polèmica. Avui, es dos darrers. Es debat ha començat.

 

CONSAGREM LA NORMA, Jordi Caldentey

REFLEXIONEM SOBRE SA NORMA, Joantoni Horrach

 

EL DOBLE CANTET DE L’ESPANYOLISME LINGÜÍSTIC, Jordi Caldentey

En Juan Antonio Horrach dia 6 replica el meu article de dia 3 remolest perquè no vol que comparem “ses modalitats balears amb s’andalús com si fossin català degradat”. L’exemple andalús és massa gràfic. Li cou. Si mira, per exemple, la Dialectología española, de n’Alonso Zamora, aprendrà la riquesa lèxica, fonètica, morfològica i sintàctica de l’andalús i de tots els dialectes castellans i no el rebaixarà a simple castellà degradat.

Com que n’Horrach no pot dir res de la política estandarditzadora que Espanya fa amb els seus dialectes peninsulars, no té altre remei més que recórrer a l’argentí, situat deu mil quilometres lluny dels dominis de l’estat espanyol. Això explica per què Madrid no piula, com bé diu ell, amb els dialectes d’ultramar. L’excepció que confirma la regla és el canari.

L’espanyolisme vol donar rang internacional, fins i tot intercontinental a les fronteres internes del bloc d'”autonomías” de llengua catalana. I, alhora, mantenir totalment esborrades i sense el més mínim efecte diferenciador lingüístic les fronteres del bloc d’autonomies de llengua castellana. Disgregació en un cas i integració en l’altre. Amb aquests dos cantets diametralment oposats, on és la “igualdad de todos los españoles” que prediquen?

Estan obstinats en anul·lar artificialment el veïnatge geogràfic natural que hi ha entre les Balears, el Principat i València imposant-hi una multiplicació d’estàndards que superi la que hi ha allà on Espanya ha perdut “el mando”, que és a les seves excolònies escampades pels cinc continents. Així de decantats i d’espargits mentalment, socialment i geopolíticament vol l’espanyolisme que estiguem la gent i les terres catalanoparlants. No volen que tinguem altre lligam en comú més que el castellà estàndard. Qüestió de funcions, com vaig dir a l’article. Per què no aixecau igualment tanques lingüístiques disgregadores entre les autonomies castellanoparlants? Divide et impera, deien els colonitzadors romans!

Els gonelles “independentistes” regionals de Barcelona com en Pla Nualart, són els més perillosos perquè, en lloc de predicar “barcelonín”, com feis els del “valenciano”, “mallorquín” o “lapao”, ells són més mals de detectar perquè segresten i s’apropien del nom unitari “català” per degradar-ne el significat, regionalitzar-lo i identificar-lo amb el dialecte catanyol de Barcelona, un híbrid que és l’estadi previ a la castellanització del Principat. Com que allà la substitució directa pel castellà, que cercau a València i a Mallorca, no funcionaria, hi fan com a Galícia, on han tramudat el gallec de dialecte portuguès en dialecte castellà. Si us pensau embullar-me gens amb en Nualart, anau ben errat. A bon sant comanau el miracle, don Juan Antonio!
__________
Publicat a Diario de Mallorca, es 10/5/2016.

 

PENSAR SENSE EMBULLS, Joantoni Horrach

No puc dir que me sorprengui gens ni mica que el senyor Jordi Caldentey, vicari de s’OCB a Manacor, contesti sa meva rèplica amb falsedats o amb coses que ja li vaig explicar a sa carta anterior. O no llegeix, o vol manipular. En cap cas pot treure pit.

Deia jo que és una mica malaltís això de treure a passejar sempre es cas de s’andalús per lo que evidencia de xenofòbia poc dissimulada amb sos ciutadans d’aquella terra, objectiu prioritari ja enfilat per Jordi Pujol el 1976 (s’andalús “és un home poc fet que viu en un estat d’ignorància”). També perquè és un exemple que automàtica i equívocament se posa en circulació des dets anys 70. ¿Vol dir que a Canal Sur xerren exactament igual que a Telemadrid? ¿Fonèticament? ¿Lèxicament? Gens ni mica. Tampoc a sa televisió asturiana. Això de divide et impera també és un altre trist recurs d’un repertori fossilisat que no s’ha renovat en 40 anys. Poca feina veig en quant a pensament renovat dins es think tankscatalanistes…

Bastant insolvent també és s’acusació feta contra es sobiranista Pla Nualart de defensar es “catanyol”, quan precisament el senyor Caldentey, si s’hagués pres sa molèstia de llegir mitja pàgina de Pla Nualart, sabria que és un des seus gran adversaris. Estigui tranquil, Caldentey, no el vull embullar, però, per si no ho sap, se pot combatre es catanyol, esser independentista (o no) i també tenir una idea plural de sa llengua, defensant sa legitimitat d’estàndars regionals, sense que això vagi en contra d’un estàndar general d’ús en certes situacions, no a totes. I aquestes situacions no inclouen lògicament es medis de comunicació de Balears, això seria absurd. A València ja tenen es seu estàndar. A Catalunya també, perquè a TV3 no empren ni una paraula procedent de terres valencianes o balears. Però Balears encara no té un estàndar, gràcies sobretot an es boicot de s’OCB, Més o es Departament de Filologia Catalana de s’UIB.

Mos hem de posar al dia. Sortir de sa cova i aprendre què passa amb so castellà, amb s’anglès o inclús amb s’alemany. Pluralitat lingüística, igual que pluralitat mental, coses que ja sé que són anatema per segons qui; és molt còmodo viure dins sa tribu i que t’ho donin tot roegat. Però abans d’esser toca pensar. Aracil, pare de sa sociolingüística catalana, ja alertava d’aquesta tendència unanimista i acrítica a finals dels 70 però, com Alcover, el varen arraconar quan ja no convenia que s’escampàs sa seva ruptura amb Sa Norma.
___________
Publicat a Diario de Mallorca, es 13/5/2016.

La setmana passada es complia es 30è aniversari d’ençà de s’aprovació de sa Llei de Normalisació Lingüística. Una fita que ses nostres autoritats van voler celebrar si com si aquesta LNL hagués estat un ou de dos vermells per ses nostres illes. Tancats hermèticament dins sa seua bimbolla, com de costum, ets actes d’aquest 30è aniversari de sa LNL mos va deixar una imatge insòlita: més cadires que assistents a una espècie d’autocelebració narcicista i megalòmana de sa classe política catalanista que mos governa, completament desconnectada de sa realitat des carrer.

En efecte, a Armengol i es seus socis de MÉS els hi ha sortit es tir per sa culata. Ningú va assistir an ets actes per celebrar una llei que no ha servit absolutament per res més enllà de dividir a sa societat balear. Bono, ningú llevat de Miquel Vidal, president des Partit Popular de Balears, completament desnortat i encara convençut de què a ses darreres eleccions autonòmiques el PP va perdre per defensar, precisament, allò que va fer que quatre anys enrera José Ramón Bauzá guanyàs amb sa majoria absoluta més àmplia de s’història de Balears: defensar s’ús de ses modalitats insulars reconegudes a s’Estatut d’Autonomia davant s’imposició des català estàndar, sa llibertat lingüística a ses escoles i a s’Administració, i es trilingüisme educatiu.

Una reflexió molt magra sa des malnomenats “regionalistes”, ja que, per sa mateixa regla de tres, es Partit Popular va perdre sa majoria absoluta a moltes altres comunitats com sa Valenciana, Castella i Lleó, Castella-La Manxa, Madrid, La Rioja, Múrcia i Cantàbria; comunitats on, que jo sapi, no hi va haver cap conflicte educatiu. Bona diagnosis, bona curatio. Emperò per curar-se, sr. Vidal, abans hi ha que tenir clar de què s’està malalt. I és que ara mateix es populars balears, enfora d’aplicar un bon diagnòstic per recuperar-se de sa galeta de ses darreres eleccions, demostren que, amb actuacions com sa de Miquel Vidal assistint com un patrici més a sa celebració de sa Llei de Normalisació Lingüística, estan més a prop de sa dita d’aquell qui “tenia mal an es clotell i li curaven es turmell”, que d’altra cosa.

Dos han estats ets errors històrics de sa dreta balear. Ho analisen a la perfecció Joan Font Rosselló i Joantoni Horrach an es seu assaig “Sa norma sagrada”, es llibre an es que Maite Salord i Francina Armengol deneguen qualsevol ajuda, a pesar d’estar escrit en sa nostra llengua. Es primer i més trist de tots va esser l’any 1983, reculant en sa seua proposta estatutària per denominar oficialment an es nostro idioma “llengua de ses Balears”, claudicant així davant es nacionalistes amb sa tendenciosa demoninació de “llengua catalana”. Una denominació que, com s’ha demostrat, amagava intencions polítiques i ha acabat essent s’excusa perfecte per impulsar s’entelèquia des Països Catalans i desplaçar ses nostres modalitats per un estàndar d’arrel barcelonina. Sa segona cadufada va tenir lloc tres anys més tard, el 1986 amb sa Llei de Normalisació Lingüística. Una normativa aprovada amb tota sa bona fe del món —l’infern n’és ple de bones intencions—, i que es catalanisme ha acabat tergiversant i moldejant an es seu interès. Sa LNL no va néixer amb s’intenció inquisidora amb que es Pacte l’està aplicant. Basta veure ses declaracions de fa uns dies de Xisco Gilet, conseller de Cultura des primer Govern de Gabriel Cañellas, quan s’aprovà sa Llei de Normalisació Lingüística (1896): “El arranque de aquel proyecto legal se sustentaba en unas premisas: la igualdad de tratamiento del castellano y el catalán, el reconocimiento, promoción y defensa de las modalidades insulares propias, la libertad de elección de lengua por parte del ciudadano y el intocable futuro diferenciado de nuestro “poble”. Es mateix Cañellas rompia es seu silenci l’any passat a una entrevista on posava en qüestió es procés d’estandarisació aplicat a Balears: “Fins ara hem funcionat amb so català estàndar, patrocinat per sa mateixa Universitat i que està esborrant sa manera de parlar de cadascuna de ses Illes, sa manera com parlaven es nostros pares. S’ha sacrificat sa parla genuïna a favor de sa “perfecció”, i en quant as nom de sa llengua, Cañellas també reconeix es famós debat de sa coma i que “Aliança Popular no haguera posat català, però aquesta fórmula va guanyar perquè dets onze membres de sa comissió redactora de s’Estatut balear, AP només en tenia un”.

Sa realitat no és sa que mos volen fer creure es nostros patricis des Pacte de progrés, sinó que es Govern amb minoria d’AP i Unió Mallorquina va acceptar —de mala gana— s’unitat des català i es balear a canvi des reconeixement oficial des mallorquí, menorquí i eivissenc. S’error va esser, idò, deixar en mans des nacionalistes deslleials una llei que anava encaminada a dignificar ses nostres modalitats. El PP de Miquel Vidal, Marga Prohens i companyia hauria de pendre nota dets errors des passat. Regionalisme no significa claudicar davant es catalanisme, sinó plantar batalla i defensar s’autonomia lingüística, política, històrica i cultural de Balears davant qualsevol intent d’usurpació o annexió. Mentres no despertin, es ciutadans d’aquestes illes demostrarem lo mateix que es va demostrar as Baluard; que no tenim res a celebrar.
___________
Publicat as Diari MENORCA, 16/5/2016.

RAMON AGUILÓ MUNAR.

Estos días ha sido noticia una nueva polémica, una más, conjeturo, que en el futuro más lejano seguirá produciéndose, sobre la cuestión por excelencia que por sí sola es capaz de generar división encarnizada entre los mallorquines, no el paro en el que están sumidos más de cien mil, ni la indigencia a la que se han visto sometidos tantos de ellos obligados a acudir a la beneficencia, ni la descomunal deuda que tenemos que soportar, ni la corrupción que ha afectado de forma vergonzosa a nuestras instituciones de gobierno, ni la deplorable situación de nuestro sistema educativo, ni nuestros graves problemas ambientales, ni las insuficiencias de nuestro sistema de salud que obliga a tantos a suscribirse a seguros privados, no, la cuestión por excelencia que nos divide es la lengua. Algunos de los hitos de la polémica han sido, por una parte, al hilo del aniversario de la ley de normalización lingüística, la publicación del libro de Joan Font Rosselló i Joan Antoni Horrach Miralles Sa norma sagrada, publicación que ha sido ignorada por parte de los medios encuadrados en la ortodoxia, especialmente los oficiales, que han negado cualquier tipo de subvención al mismo. Por otra parte, la discusión en sede parlamentaria protagonizada por Xavier Pericay y la presidenta Armengol, a propósito de la reclamación por parte del primero de la atención a las modalidades insulares del catalán.

Creo poder opinar sobre la cuestión aunque no sea filólogo. La filología no es ninguna ciencia exacta ni goza de capacidad normativa indiscutible. Según la Wikipedia consiste en el estudio de los textos escritos, a través de los que se intenta reconstruir, lo más fielmente el sentido original de los mismos con el respaldo de la cultura que en ellos subyace. La palabra “lengua” está intrínsecamente ligada a la palabra “habla”. La lengua no existe por sí misma, es de los hablantes. Y otra cosa es la lengua escrita. Aunque me parecen muy interesantes las aportaciones de Font y Horrach desde el punto de vista histórico, especialmente la pugna Fabra-Alcover y las vicisitudes de Moll, discrepo respecto a que la lengua formal, escrita, deba atenerse a las formas de la lengua hablada. No sé de ninguna lengua que conozca un poco donde se cumpla este requisito. Ni el castellano, ni el francés, ni el inglés ni el alemán. En este sentido y hasta que alguien me convenza de lo contrario, soy partidario del catalán estándar, aunque, tal como dice el Estatuto en su artículo 14, con la protección de las modalidades insulares, sin perjuicio de la unidad del idioma. No existe un habla idéntica entre un hablante de Palma, uno de Binisalem, uno de Pollensa, uno de Sóller, etc., aunque podamos, a pesar de salar unos y no otros, decir que hablamos en mallorquín. Podríamos decir lo mismo respecto al catalán hablado en Menorca, Eivissa y Formentera. Aunque yo no me siento balear, sino mallorquín. Con más diferencias, con el catalán de Cataluña o el de Valencia. Creo necesario el consenso sobre la lengua escrita, la lengua formal o de “trona” que fortalezca y refuerce la unidad del idioma.

Pero lo que no puedo aceptar es que en un debate parlamentario, la presidenta Armengol que, en palabras de su padre, “se siente muy catalana”, responda a las peticiones de Pericay en pos de las modalidades insulares espetándole que es un ultraderechista. Armengol, no puede equipararse con los fanáticos nacionalistas catalanes que en una universidad catalana impidieron hablar a Fernando Savater al grito de fascista. Causa sonrojo que nuestra primera autoridad civil, trate de contrarrestar la argumentación de la oposición, no con otra argumentación, sino con la descalificación y el insulto. Esto no puede sino significar que carece de argumentos y se guarece en el viejo y sectario silogismo nacionalista: si no eres nacionalista (catalán o vasco o gallego) eres fascista. Queda sin explicar el porqué un nacionalista español es fascista y los otros no. El nacionalismo vive en la fantasía autojustificativa de que eres nacionalista de un signo o de otro. No puedes no ser nacionalista. Porque si no vives en esta fantasía se cae el edificio de la construcción nacionalista. Es una concepción pueril del mundo. Que llevó en el siglo XX a la mayor escabechina de la historia.

 

En un debate televisivo en el que dije que la ley de normalización, después del decreto de mínimos, se había convertido en una ley de imposición con el objetivo de transformar una comunidad bilingüe con dos idiomas oficiales, catalán y castellano, en una comunidad monolingüe catalana al servicio de un objetivo político pancatalanista (la postura de Més ha dejado de ser ya ambigua, apuestan por el referéndum de autodeterminación y los Països Catalans; uno de sus conspicuos dirigentes me tachó hace un año de judío traidor), sin respetar las modalidades insulares, Cristòfol Soler argumentó que tal posición (la de defender las modalidades) era como argumentar el uso en Andalucía del andaluz como lengua formal en lugar del castellano estándar. Es la misma argumentación de los dirigentes de la Obra Cultural Balear (OCB). Yo discrepo. El andaluz hablado no es sino una forma dialectal del castellano estándar. Antes del castellano, durante ocho siglos, en Andalucía predominaba el árabe. No entiendo la comparación. El mallorquín, o el catalán de Mallorca no es ningún dialecto del catalán estándar. Por dos razones. La primera es que no ha existido catalán estándar hasta avanzado el siglo XX. La segunda es que por el hecho de darse en una isla, el catalán de Mallorca se ha conservado mucho más puro y menos contaminado por otras lenguas, como el castellano o el francés, que el catalán de Cataluña. De ahí que nos rechine a algunos, no sé si muchos, que cuando vamos en un autobús de la EMT una máquina nos anuncie las paradas en un catalán del barrio de Gràcia de Barcelona y que cuando lo hace en castellano no pronuncie adecuadamente los topónimos y nos diga Son Moics en lugar de Son Moix.

Un dirigente de la OCB arremetía en una tribuna de este diario contra los que clamaban por las modalidades insulares (a los que calificaba como poseedores de obstinaciones enfermizas) y callaban contra la imposición supremacista del español en cines, etiquetado de productos, megafonía de superficies comerciales, diarios y emisoras de radio, consultas médicas, etc. Creo que confunden los valores y absolutizan sus creencias. Les convendría leer a Montaigne que dice que “la mejor ley es la que consagra la costumbre” y, con los antiguos, que “nada podemos conocer, nada percibir, nada saber; que nuestros sentidos son limitados, nuestras almas débiles, nuestras vidas breves”. Desaparecerá el catalán como desaparecerá el castellano, y el inglés, como desapareció el latín, el idioma del imperio más grandioso del historia. Estos asuntos a los que se refiere la OCB no son fruto de ninguna imposición españolista. Tienen que ver con algo que está para el hombre mucho más sacralizado que la lengua: la libertad.
__________
Publicat a Diario de Mallorca, es 6/5/2016.

La derecha sociológica balear está de enhorabuena con el nacimiento del Centro de Estudios Estratégicos de las Islas Baleares (CEEIB), un laboratorio de ideas que pretende analizar la realidad balear desde una óptica liberal. El mayor riesgo que corre este tipo de think tanks es el riesgo a ser instrumentalizados -incluso canibalizados- por el partido. Sería una lástima que así sucediera, máxime en Baleares, donde nos encontramos con un PP ayuno de ideas y que, históricamente, apenas se ha preocupado en reactualizar y profundizar en unos principios, los liberales, que son los responsables de lo mejor que ha ocurrido a la humanidad en los dos últimos siglos. Nunca entendí, cuando era diputado de este partido, cómo una formación cuyos postulados representan lo mejor de Occidente no los defendiera con más energía ni los aplicara con mayor determinación.

El CEEIB debería ocupar este vacío intelectual y esta secular falta de análisis a largo plazo que atenaza a los partidos, superados por el día a día, las luchas cainitas y el cortoplacismo, incapaces de sembrar para luego recoger. La inversión en ideas es fundamental si se quiere ganar una batalla política a largo plazo. Las ideas liberales ya están presentes en una sociedad tan dinámica como la balear y sólo hace falta que alguien las intelectualice y les dé concreción para así prestigiarlas primero y popularizarlas después. El CEEIB debe proporcionar munición a la sociedad y sobre todo a unos políticos que, en la mayoría de casos, desconocen lo mejor del pensamiento liberal. Es una magnífica ocasión para analizar temas de interés autonómico con profundidad como pueda ser el agua, el suelo, el territorio, la energía, la lengua, el peso de la administración, la agricultura o la financiación autonómica desde un enfoque liberal. A cambio, los políticos sólo deben cumplir con un requisito: dejar al CEEIB en paz. Como decía Huerta de Soto, «no hay mejor inversión que una buena idea».

Políticos o juristas. Una de las cosas que más me sorprendió después de asistir a cientos de debates en el Parlament de les Illes Balears fue la adhesión reverencial de los diputados del PP a la ley positiva vigente. Más que políticos, parecían juristas. Recientemente, hemos asistido a una muestra de esta mentalidad que sacraliza la letra impresa del BOE y las sentencias judiciales: militantes y dirigentes del PP han dado finalmente la razón a José Ramón Bauzá en el proyecto del trilingüismo sólo después de recibir el espaldarazo al proyecto de un alto tribunal. Esta mentalidad legalista tiene un lado positivo: la observancia de la ley y del Estado de Derecho, con el ejemplo que ello supone para el ciudadano.

Sin embargo, este apego a la única verdad del BOE y al statu quo legal se convierte en un inconveniente si uno quiere ganar un debate donde hay que convencer al ciudadano. El ciudadano medio no es un jurista pero sí es capaz de entender perfectamente ideas y principios generales si se explican bien. Las leyes son las resultantes finales del previo debate de ideas. Una argumentación basada en que yo tengo razón porque lo dice el artículo tal en el apartado enésimo de la ley X, como si la ley X fuera la última palabra en el tema, puede ser válida para un abogado, un funcionario o un secretario municipal. Es más, es la única válida para un abogado, un funcionario o un secretario municipal porque ellos no están en disposición de promulgar leyes, sólo de cumplirlas. Pero no lo es, en cambio, para los diputados, que tienen la obligación de trascender las leyes y la potestad de cambiarlas si lo consideran necesario.

En efecto, resulta exasperante que el único argumento de algunos sea que la ley actual (o los jueces) dice esto o lo otro, como si la ley en vigor fuera la verdad absoluta que zanjara toda discusión. O como si, por el mero hecho de ser ley, se defendiera ella sola. Por ejemplo, últimamente el PP se ha mostrado partidario de mantener el catalán como mérito porque así lo han decidido los tribunales. Y si los tribunales hubieran dicho lo contrario, ¿qué posición sobre el tema tendría el PP balear? ¿Tiene alguna opinión el PP del tema a parte de lo que digan los tribunales? Esto no es hacer política. La política consiste en defender principios, ideas generales y valores para ganar la batalla de la opinión pública y luego hacer o deshacer las leyes en base a estas ideas ganadoras. Lo primordial es el debate de ideas, no lo que dice la letra de la ley, aquí y ahora. La ley positiva votada por una cámara, igual que una sentencia judicial, debe acatarse, por supuesto, pero no certifica ninguna verdad, simplemente constata un apoyo coyuntural de una mayoría que, naturalmente, puede cambiar cada cuatro años. Mientras las leyes cambian, los principios generales se mantienen vigentes.

Nada que celebrar. No quiero dejar pasar la ocasión para referirme a los festejos que, con motivo de los 30 años de la aprobación de la Ley de Normalización Lingüística, se están celebrando por parte del Govern. Soy de la opinión de que no hay nada que celebrar. Tampoco creo que los sabios de la UIB que acaban de firmar el manifiesto Koiné donde denuncian el alarmante retroceso del catalán y la degradación estructural y cualitativa del idioma (su pérdida de genuinidad al ser sustituido por un catalán ortopédico, inexpresivo, insípido y castellanizado que nos ha llegado de Barcelona con el aplauso de nuestros políticos) tengan motivos de celebración alguna. La otrora directora del AraBalears, Cristina Ros, reconocía con amargura esta semana que los sobrehumanos esfuerzos que se habían hecho en inmersión lingüística habían dado unos míseros resultados. Tampoco parece que el número de lectores haya aumentado ni la creación literaria en catalán pase por sus mejores momentos. La editorial Moll cerró, el AraBalears (subvencionado por Cataluña) ya sólo se edita en papel los fines de semana y los últimos premios Ciutat de Palma han puesto de relieve el pobre nivel de producción en esta lengua. Es cierto que hay más personas que leen en catalán, que saben escribirlo (con muchas limitaciones, la figura del «corrector» sigue siendo necesaria), que lo entienden. Mientras tanto, se oye cada vez menos en los centros urbanos.

Los últimos estudios constatan que en los últimos diez años su uso ha disminuido en diez puntos porcentuales. Este proceso de latinización puede encararse de dos modos. O bien, admitimos que nos hemos equivocado y hay que cambiar radicalmente el enfoque de treinta años de políticas lingüísticas basadas en la coacción, la inmersión, la imposición y la falta de identificación de la población con un estándar formal contraintuitivo y demasiado alejado de la lengua viva de la calle. O, como dicen los que viven de la lengua y que, como vemos, más que salvarla, la están matando («la maté porque era mía»), la solución pasa por dar otra vuelta de tuerca más y redoblar los esfuerzos en la misma dirección que nos ha llevado, tras treinta años, a estos resultados.
_____________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 30/4/2016.

JAUME OLIVER SALVÀ.

He acabat de llegir SA NORMA SAGRADA, un assaig escrit per D. Joantoni Horrach, i D. Joan Font, tots dos doctors de s’UIB, referent a s’imposició des català “estàndar” a ses Illes Balears. Excel·lent llibre.

Després de llegir-ho, no entenc sa forma en què varen actuar qualcuns des nostros polítics, uns per comoditat, uns altres per desidia, que varen consentir deixar en mans d’uns personatges sinistres sa nostra llengua, sa nostra cultura i part de sa nostra identitat.

Tant quan els va tocar governar an aquests fanàtics amb sos seus pactes, o com avui en dia, es seus únics esforços van dedicats a ideologisar i posar ses bases pes seu projecte pagat en una gran part amb doblers venguts de fora.

¿A qui he de demanar explicacions? Per tenir-me enganat durant trenta anys, fins an es punt de fer-me sentir culpable per no xerrar sa meva llengua materna correctament segons ells, vegent-me amb sa tessitura d’esser corregit per persones intel·lectualment no sé si més o manco preparades que jo, però si molt més ideologisades que lo únic que pretenen és una acció política.

Ah, ¿era això? S’unitat de sa llengua és una mera excusa per conseguir objectius polítics tal com varen fer es nazis amb so seu lema “ein Reich, ein Volk, ein Führer’ (Un Imperi, un poble, un líder).

He comprès que de lo únic que se tracta és arribar per mediació de sa llengua a uns quimèrics “Països Catalans” amb un lema clar “ein Land, eine Sprache, eine Kultur“ (Un país, una llengua, una cultura). Acabem.