L’any 1986 se va aprovar sa Llei de Normalisació Lingüística. L’any passat, es món oficial i es catalanisme oficial varen celebrar es seu trentè aniversari amb una partida d’actes de caire institucionals on hi va acudir molt poc públic enmig d’un ambient fred i trist. No interessava a ningú, només an es catalanisme. Sa ciutadania no tenia res a celebrar.
Amb el temps, es catalanisme s’ha anat apropiant d’aquesta Llei de Normalisació Lingüística. Però quan se va aprovar, el 1986, aquesta llei no agradava gens an es catalanisme perquè consideraven que feia massa menció a ses modalitats insulars. S’al·lusió a ses modalitats insulars des català els posava frenètics. Damià Pons, per exemple, arribà a batiar-lo com “un projecte polític d’intencions genocides”. En Janer Manila, un any més tard, associava ses modalitats balears protegides per sa nova llei a una mescla de “mediocritat, provincianisme i covardia”. Quan un llegeix documents corresponents an ets anys vuitanta observa coses curioses. Aliança Popular i sa dreta balear, que havien admès de mala gana es nom de sa llengua catalana aprovat per s’Estatut tres anys enrere, creia que era una bona llei que potenciaria sa nostra manera de xerrar. Ses modalitats havien d’esser preeminents. “Unitat no vol dir de cap manera uniformisme, sinó pluralitat de modalitats lingüístiques”, assegurà es conseller de cultura, Xisco Gilet, quan hagué de defensar es projecte de llei a sa trona des parlament balear. Sa llei va néixer, en aquest sentit, gràcies a ses bones intencions des populars que volien d’aquesta manera tancar una polèmica que dividia sa societat balear. I per això, volgueren fer equilibris: unitat sí, uniformitat no. Aquest era es sentit majoritari de la major part de sa societat.
Sa Llei de Normalisació se va aprovar es mateix dia que s’inaugurava es II Congrés de sa Llengua Catalana a s’Auditòrium de Palma. A un article publicat aquest mateix dia a Diario de Mallorca, Gabriel Alomar Esteve, prestigiós historiador i arquitecte, descrivia lo que ell entenia per normalisar sa llengua.
“En el cas de les nostres Illes Balears, no basta protegir la nostra llengua bàsica que ès la catalana: ès necessari també protegir amb tots els medis i amb els instruments de la moderna dialectologia científica les nostres nobilíssimes parles genuines insulars, purificades amb criteris mesurats de tot barbarisme discordant. Els insulars que ens sentim faels a la nostra terra estam sempre hipersensibilitzats en la qüestió de l’amor a unes formes d’expressió que ens surten del cor: els dialectes mallorquí, menorquí i eivissenc, units sense cap dubte entre ells dins un superdialecte balear”.
No hi havia mala intenció. Hi havia bona voluntat, fins i tot diríem una certa ingenuïtat. S’admetia una llengua comuna, sa catalana, però tothom entenia, excepte es catalanisme, que s’havien de fomentar es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc units en un superdialecte balear. Aquest era es vertader esperit dets impulsors de sa llei de normalisació lingüística, aquest i no cap altre.
Continuava Gabriel Alomar Esteve, “la forma parlada dels nostros dialectes no pot esser objecte de normalització com no sia per netetjar-la dels barbarismes castellans relativament moderns, però també dels ultrapurismes catalans, generalment recents, inusuals i a vegades malsonants a les nostres illes. Normalitzar una forma correcta i culta pel dialecte balear escrit vol dir simplement acceptar oficialment l’ús de nombroses paraules i locucions usades pels pobles insulars desde temps immemorials i que no són actualment acceptades pels catalans”.
Un discurs, es d’en Gilet, es de n’Alomar, que subscriuria sa Fundació Jaume III, però que ja llavors era vilinpediat pes catalanisme que mai va acceptar cap referència a ses modalitats balears.
Es gran error va esser que ets únics preparats per aplicar sa llei, per dur-la a la práctica, eren es filòlegs i mestres catalanistes, ets únics experts i entesos en sa matèria. Una minoria que s’ha acabada fent seva una llei que en principi refuava, que l’ha interpretada an es seu gust agranant cap a ca seva, traïcionant s’esperit originari de sa llei de normalisació del 1986. I així mos ha anat.