Posted on

Informativo balear, ¿sin artículo balear?

Les escribo esta carta para declarar abiertamente mi repulsa por la vuelta, en los informativos de IB3, y en general a la televisión autonómica, la cual todos pagamos, a una lengua y forma de hablar que dista mucho ser la usada en las islas Baleares. Las modalidades insulares, protegidas en el artículo 35 de nuestro estatuto, ya declara que deberán protegerse, promoverse y usarse, en particular, el artículo Balear, nuestro gentilicio milenario, es un elemento de unión entre las islas Baleares. No entiendo que una característica tan genuina y que forma parte de nuestra identidad, como pueblo, se desprecie de esta manera.  Pienso que la vuelta a esta estandarización de la lengua catalana, (yo diría forma Barceloní), deja a un lado el sentimiento de identidad de todo un pueblo, aparte de mostrar, por parte de nuestras instituciones, un desprecio a esa identidad llamada Islas Baleares. NO es posible que desde este Govern se permita la extinción de una forma de hablar tan singular y tan significante para un pueblo milenario. Xerrar, rallar, formas tan insignes son despreciadas por IB3, que no es más que un mandato de los responsables de este Govern. ¿Quiénes son ustedes para quitar a nuestro hijos la herencia lingüística de estas islas? ¿Quiénes son ustedes para imponernos una lengua, lengua catalana,  (la cual nunca se hizo un referéndum al pueblo de estas islas), la cual  nunca la hemos sentido como nuestra?

El uso del artículo Balear en registros formales está plenamente aceptado por la mayoría de las personas de Baleares, como así demuestran muchas encuestas de opinión. El articulo Balear, o sea, la combinación des “salat” y “lalat” , incorpora un registro natural que es fruto de siglos de evolución lingüística. Es “SALAT”, lo usamos para cosas corrientes, “Sa mà”, en cambio Es “Lalat” lo usamos para cosas superiores, y únicas, “LA mar”. Nostros los Baleares, no necesitamos ninguna forma académica para distinguir plenamente cuando usar uno u otro. Esta es la herencia que como padres/madres, hombres/mujeres/ gobernates y políticos, tenemos como  obligación preservar y dejar como herencia. Sino, ¿qué tipo de pueblo seremos en un futuro? ¿Sabremos cuál es nuestra identidad? ¿De dónde venimos? ¿Quienes eran nuestros antepasados? Y los honderos?  Es una acto de responsabilidad, por parte de nuestros políticos, entender esta idiosincrasia, respetarla y promoverla. Por desgracia, con mandatos como este, la eliminación de las formas Baleáricas,  lo único que hacen es fracturar una sociedad que no desea, no quiere la lengua catalana, y que no identifica una televisión, IB3 como suya. Parece ser que estos gobernantes actuales tienen  una mayor  preocupación por la unidad de la lengua catalana, que el orgullo de un pueblo y la preservación de su identidad.

__________

Carta al director publicada a mallorcadiario, El Mundo/El Día de Baleares i Diario de Mallorca.

Posted on

Es cristians d’Al-Mayûrqa: S’origen paleocristià de Lluch abans de sa conquista (Part II de IV)

Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, sa realitat és que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb aquest nou assaig, Es cristians d’Al-Mayûrqa, que presentàrem ahir, s’autor grata més endins i s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o mossàrabs) dins es món musulmà. Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest assaig en quatre parts, que anirem publicant aquesta setmana i sa pròxima. Ahir publicàrem sa primera part. Avui, sa segona.

S’origen paleocristià de Lluch abans de sa conquista (II de IV)

Es cas de Lluch és interessantíssim. Amb ses seves virtuts de relativa inaccessibilitat geogràfica, aquell entorn gairebé despoblat hagués estat molt propici com a lloc de congregació de cristians, amb un més que possible ús de ses coves pes cult i d’un més que probable destí de peregrinació per part des parlants des natural balearium eloquio o romanç mallorquí, extraordinàriament convergent amb so romanç de la resta d’illes. Avala aquesta tesi (compartida pes cronista des santuari, s’historiador Josep Barceló) d’un origen extraordinàriament antic de Lluch (‘Lucus’) es registre escrit que revela un origen anterior an es de sa llegenda hagiogràfica (en poques paraules, convenientment ‘inventada’) de sa primitiva capella mariana. Existeix un ample consens entre ets experts que s’indret era considerat com un lloc sagrat des de feia molt de temps, que situa sa miraculosa troballa 19 anys després de sa conquista, però és que sabem que sa talla original era paleocristiana, de fusta, i que poc després un tal Valentí Ses Torres (sí, en es segle XIII ja surt documentat s’article sibilant o ‘salat’) fa objecte de llegat testamentari a sa capella mariana, i poc després, en Guillem de Sa Coma, cansat de ses molèsties que li ocasionaven es numerosos peregrins que acudien per ses seves vigílies, torna es bocí de terra que enrevoltava s’original capelleta a son antic propietari. No és possible que des de sa desocupació sarraïna de Lluch el 1231 per gràcia del Temple fins a 19 anys després, en es context d’una Mallorca encara per colonisar, aparegui de forma sobtada un contingent tan important de peregrins amb destí a un lloc concret de tan difícil accés, vinculat amb restes de rituals molt anteriors, sense que hi hagués una tradició cristiana prèvia, tal com indica sa naturalesa de sa talla paleocristiana original.

Lluch és un altre argument de força per defensar sa tesi de sa presència a sa Mallorca islamita des cristians. També ho és es testimoni des savi moro del Regne taifa d’Al Mayûrqa que en es segle XI testimonia sa presència d’una majoria de gents cristianes, parlant en es seu romanç mallorquí. Aquest valuosíssim testimoni, a més, fa referència directa a sa llengo, de modo que el deixam pes capítol dedicat as balearicum eloquio.

Es fet és que, després de sa dominació vàndala i bizantina, entre es segles VIII i IX a Mallorca governa un nét de Carles Magne, el Rei Bernat, que durà s’occità amb sa seva cort i regna fins sa seva mort l’any 814. Aquest fet fou conseqüència de sa petició d’auxili des balears as mateix Carles Magne l’any 709, quedant baix sa seva protecció, tal com certifica es biògraf de s’emperador a ‘Annales Reine Francorum’. Es balears cristians, combatran durant tot aquest temps ses diverses ‘ràzzies’ musulmanes que fan incursions a ses illes. Ets Omeies d’Al-Andalus no s’establiran fins que passi gairebé un segle, quan després de 1000 anys d’evolució des llatí s’inicia un domini sarraí, que mentres a sa península dura fins a sis segles aquí ho farà només tres-cents anys, un lapsus dins sa nostra mil•lenària història que inclou es 25 anys d’influència almohade. Sa crònica de Al-Zuhri de s’invasió musulmana duita a terme pes general Issam al-Khawlan esmenta es cristians -diu que s’illa està molt poblada per rums (‘romans antics’, cristians)- i no fa pensar, contràriament a sa conquista aragonesa, en cap episodi apocalíptic, genocida, repressiu o de persecució sistemàtica cap a sa població nativa.

Però és que, per afegitó, coneixem bé sa societat d’Al Andalus, des qual Balears se converteixen imageen ses seves illes orientals. Aquesta societat inclou es sarraïns (que es divideixen en àrabs i berbers), un contingent important de cristians que esdevenen mossàrabs (disfrutant en ocasions d’un estatus social ben important i reconegut), es col•lectiu jueu (que, gràcies an es seu auxili financer, seran protegits pes reis cristians, com havien estat consentits pes sarraïns) i ets esclaus a sa base jeràrquica. Sa presència de tots aquests grups socials després dets episodis iniciats el 1229 és un fet, passant ets oprimits a ser alliberats i es lliures (es sarraïns) a ser esclavisats fins a sa seva conversió, maldament molts d’ells (com és es cas des col•laboradors i es que s’entreguen com a fruit de certes capitulacions pactades) adquireixen inclús es permís de conservar ses seves possessions. Amb so temps sa majoria adquirirà nom cristià, però, com hem vist en es primer assaig d’aquest treball, hem esmentat un bon enfilall de llinatges semítics que, encara que se n’hagin perdut molts al llarg des segles, encara avui en dia en conservam una bona grapada. Des jueus, que a Ciutat de Mallorca seguiran ocupant es Call, tots acabaren adquirint nom i llinatge cristià, lo qual contribueix a s’equívoc que molts de llinatges actuals són de descendents catalans, quan tenen es seu origen en sa conversió d’un natiu. Tenim s’exemple de s’anomenat Mestre Jaume de Mallorques, més conegut com Jafuda Cresques, que hagué de convertir-se per mor de sa pressió sobre es col•lectiu jueu agafant es nom de Jaume Riba.

Però ets esclaus d’Al Mayûrqa, es més desafavorits dins sa jerarquia social d’Al Andalus, són d’una importància cabdal. És lògic inferir que sa majoria d’esclaus serien també natius cristians, donat que a s’illa invadida ja n’hi havia i així no s’havien d’importar d’altres bandes, amb lo qual, tot sumat, donaria un percentatge de cristians molt elevat, i encara més de natius de totes ses castes.

Posted on

Es cristians d’Al-Mayûrqa: Romanalles des cristians durant sa dominació sarraïna (I de IV)

Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, sa realitat és que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb aquest nou assaig que presentam avui, s’autor grata més endins i s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o mossàrabs) dins es món musulmà. Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest segon assaig en quatre parts, que anirem publicant aquesta setmana i sa pròxima.

Es cristians d’Al-Mayûrqa

Toni Cantarellas

Romanalles des cristians durant sa dominació sarraïna (I de IV)

A s’assaig publicat fa un parell de mesos en aquesta tribuna (Es mite de sa tabula rasa) vàrem parlar de sa continuïtat des llegat d’un importantíssim col•lectiu musulmà que roman a Balears i que se convertí a sa fe catòlica després de sa conquista aragonesa, campanya que s’ha d’avaluar dins es context general de sa Reconquista hispànica, de sa qual en Jaume I d’Aragó manifestà vàries vegades que volia significar-se com un gran protagonista. També vaig parlar de s’antiga comunitat jueva i des mossàrabs, així com des meus dubtes sobre sa possibilitat d’un repoblament gairebé exclusivament ‘català’, terme que d’altra part, apareix documentat per primera vegada només un segle abans a una crònica mallorquina: ‘llibre mallorquí de ses gestes il•lustres dels pisans’. Però és arribada s’hora de parlar des cristians, de sa més que plausible possibilitat de sa seva romanalla amb sos seus cultes, es seus costums i es sa seva natural llengo romanç, un llatí que, haguent evolucionat paral•lelament an es romanços des continent a partir des segle I aC hauria sofrit, dins un context aïllat, un recorregut de molt més d’un mil•lenni. Deixarem pes pròxim assaig es tema des Balearicum Eloquio(sa parla) per passar a tractar ara es des cristians d’Al Mayûrqa (es parlants).

Abans d’entrar en matèria, vull puntualisar que sa línia que separa es mossàrab des cristià pròpiament dit és molt fina i relativa. Es terme ‘mossàrab’, de ‘must’arab’ (casi àrab o arabisat) designa es cristians que romangueren dins territori musulmà sense convertir-se però adoptant aspectes de sa cultura andalusí, inclosa sa llengo àrab, mantenguent, però, an es mateix temps, es seu romanç i ses seves creences religioses. Si s’haguessin convertit a l’Islam, ja no serien estrictament mossàrabs sinó ‘muladí’, o sigui, apòstates des cristianisme.image

Tot apunta que es cristians, en sentit rigorós o bé mossabirisats, foren consentits sa major part des temps de sa nostra època musulmana fins a s’arribada dets almohades, quan amb molta probabilitat molts s’amagaren i sa majoria se convertí per guardar ses aparences, professant es culte catòlic d’amagat. Un d’aquests indrets de reunió seria es santuari de Lluch, des llatí Lucus, en sa seva accepció de ‘bosc sagrat’. Sa talla original de la Mare de Déu de Lluch, en fusta, era paleocristiana, un dets icons de cult marià (juntament amb senzills crucifixos) anteriors a l’any 1229, amb el nin Jesús amb un ocell en lloc d’un llibre, essent substituïda per sa de pedra (morena –una autèntica Verge templària-) en es segle XV i restaurada el 1884. Sa llegenda hagiogràfica de s’invenció de la Mare de Déu de Lluc és un mite que presenta una concepció simbòlica i convenient de s’història promoguda en es segle XVII per exaltar sa seva devoció (Dr. Gabriel Seguí i Dr. Gabriel Camps); també apareix en ‘El Llibre del Repartiment’ sa Cova de Sant Martí, cova/santuari on immediatament se va instal•lar una capella. Sa tradició assenyala que va servir de catacumba pes cristians de sa Pollentia paleo-romana, i és ben probable que a s’època de sa Taifa balear pogués fer es mateix servici. No hi ha cap dubte des seu ús per s’evidència d’algunes senyals de s’antiquíssima escala que condueix a s’interior, on s’aprecien gravats d’estil romànic, estil que comprèn es segle X fins es segle XII, just es període sarraí a Balears. Sa cova està al descobert, en es centre hi ha es pou i sa capella se troba a l’esquerra de sa cova. Moltíssimes coves, com ses d’en Galileu -Selva- pogueren ser lloc de culte cristià durant aquest període, així com qualcuna de ses basíliques paleocristianes que romanien en peu. As cap i a la fi, sa fase almohade només va del 1203 al 1229: vint-i-sis anys d’intolerància que difícilment pogueren acabar amb sos mossàrabs i es cult cristià.

Com veurem, es propi ‘Llibre des Fets’ testimonia sa presència de mossàrabs, però a més tenim un caramull d’informació sobre esglésies, ermites i basíliques algunes de ses quals s’utilisaren fins entrada sa dominació àrab. Damunt moltes d’elles, es musulmans aixecaren mesquites que llavors foren reemplaçades per temples cristians. Damunt altres, en canvi, es propis nouvenguts aixecaren esglésies en aquell mateix segle XIII de ses quals en queden moltes de distribuïdes per tota sa geografia balear en diversos estats de conservació. Gairebé totes daten des període bizantí (a partir des segle V), promogudes per s’Emperador Justinià, a qui esmentarem a s’article dedicat as ‘balearicum eloquio’. Lo interessant d’aquests temples cristians és sa característica observada com a constant a quasi totes aquestes edificacions: es seu vincle amb assentaments pretalaiòtics s’antigor des quals se remunta de vegades an es primers habitants balears, amb presència de pintures rupestres des període neolític aceràmic (5000 aC), talaiòtics (1500 aC), romans, musulmans i medievals. Aquest tret mos sembla altament interessant perquè demostra un continuum històric pes qual sa població nativa va anar evolucionat dins ets assentaments originaris i s’ha anat adaptant a ses circumstàncies des de s’alba des temps fins a s’actualitat.

Com apunten alguns estudiosos, es culte cristià, a ses darreries des període islàmic, se va desplaçar d’aquests llocs de cult a indrets clandestins (molts d’ells coves), alguns des quals donaren origen a ermites i santuaris molt tempranencs com es cas de Lluch. Per citar només algunes d’aquestes basíliques paleocristianes, totes relacionades amb ses nord-africanes, tenim ses de Son Peretó, Son Fadrinet, Cas Frares (on trobam un testimoni des ‘balearicum eloquio’ que més envant examinarem), Sa Carrotja, Son Bou (Menorca), es Fornàs de Torelló (Menorca), el Cap del Port de Fornells (Menorca), illa d’en Colom (Menorca), etc.

Posted on

Més de 400 persones ja han confirmat sa seva assistència an es sopar d’afirmació mallorquinista de sa Jaume III

Sa tradicional ofrena floral serà avui dissabte dia 24 a les dotze, a sa Creu des Camp de sa Batalla (Llucmajor) – En es sopar de s’Hipòdrom de Son Pardo han confirmat sa seva assistència Gari Durán, Xavier Pericay, Olga Ballester, Fernando Navarro, Toni Deudero, Aina Aguiló i Fernando Gilet.

Més de quatre-centes persones han confirmat sa seva assistència an es sopar d’afirmació mallorquinista que, amb motiu des II aniversari de sa Fundació Jaume III, tendrà lloc dissabte vespre a les 20:30h a s’Hipòdrom de Son Pardo. Han confirmat sa seva assistència sa senadora Gari Durán, es diputats Xavier Pericay i Olga Ballester, es canditat de C’s a ses eleccions generals, Fernando Navarro, així com militants significatius des Partit Popular com Toni Deudero, Aina Aguiló i Fernando Gilet. Es sopar conclourà amb s’interpretació de s’himne Pàtria. Abans de sopar, se vendran tiquets a s’entrada des restaurant.

Abans, a les dotze des migdia d’avui dissabte 24 d’octubre, se celebrarà sa tradicional ofrena floral al Rei Jaume III. S’acte commemora sa data en què va morir Jaume III -un 25 d’octubre de 1349, a mans de ses tropes aragoneses de Pere IV el Cerimoniós- i tendrà lloc en es Camp de sa Batalla de Llucmajor, on va perdre sa vida es darrer rei privatiu de Mallorques.

Posted on

Sa Fundació Jaume III deplora que IB3 renunciï a sa formalitat de s’article salat quan se dirigeix a un públic balear

S’ha posat en marxa una recollida de firmes a sa plataforma change.org “Volem IB3 en mallorquí, menorquí i eivissenc” que ha conseguit més de mil firmes en tres dies 

Sa Fundació Jaume III deplora que sa direcció d’IB3 hagi reculat en s’ús de s’article baleàric en ets informatius de sa televisió autonòmica. Una vertadera llàstima per sis motius: 

a) s’ús de s’article baleàric a registres formals i a un àmbit balear està plenament acceptat per part de sa majoria de balears, com donen fe totes ses enquestes s’opinió. Adjuntam retall d’una enquesta publicada a Ultima Hora (6-10-2014). Volem recordar que és es poble qui fa sa llengua, no ets acadèmics.
b) s’ha demostrat durant aquest darrer any i mig que s’article baleàric (i ses modalitats insulars en general) són perfectament aptes per usos formals i així ho demostren polítics, professors, periodistes i representants de sa societat civil quan l’utilisen de forma majoritària per dirigir-se an es públic balear a ses seves declaracions públiques. No entenem que lo que es vàlid, per exemple, en es Parlament balear, no ho sigui pes locutors de sa televisió i ràdio autonòmiques.
c) s’article baleàric, com indica es seu nom, és un element de cohesió de ses quatre illes balears. No entenem que una característica tan genuïna que forma part de s’identitat balear se despreciï d’aquesta manera. Una televisió balear i un Govern balear dignes d’aquest gentilici mil·lenari s’haurien d’esforçar per dignificar aquest element, no empegueir-se d’utilisar-lo.
d) es sistema de s’article baleàric, o sigui, sa combinació des salat i es lalat, incorpora un registre natural que és fruit de segles d’evolució lingüística. Es salat s’usa per ses coses corrents (sa mà); es lalat, per ses coses superiors i úniques (la mar). Es balears no hem de menester cap norma acadèmica per sebre quin article hem d’utilisar a cada context (que en això, i no en cap altra cosa, consisteixen es registres). Ho feim de forma natural. 
e) es sistema de s’article baleàric, o sigui sa suma des salat i es lalat, permet uns matisos que no permet s’article lalat tot sol. No és lo mateix “sa pobra nina” o “la pobra nina”. Lo primer vol dir que sa nina no és rica, lo segon que fa llàstima.
f) es sistema baleàric (salat-lalat) està en perill de desaparició perquè s’ha deixat d’ensenyar a s’escola.  Basta escoltar sa jovenea de Palma per temer-se’n: sala quan ha de lalar i lala quan ha de salar. Ses autoritats balears tenen s’obligació de promoure s’ús correcte des sistema baleàric perquè és una part essencial de ses modalitats insulars reconegudes per s’Estatut d’Autonomia.

Recollida de firmes a change.org

Sa Fundació Jaume III i Foment Cultural hem posat en marxa una campanya de recollida de firmes a sa plataforma change.org on demanam que s’article baleàric se continuï usant en ets informatius. Sa campanyadu per títol “Volem IB3 en mallorquí, menorquí i eivissenc”. Sa campanya ha conseguit més de mil firmes en tres dies.

Posted on

Catalanada a Sant Joan de Déu

Vet aquí un cartell que hem trobat a s’Hospital de Sant Joan de Déu de Palma però que podríem trobar a la Vall d’Hebron o a s’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Talment. Està escrit en un barceloní estricte, sense cap concessió a ses modalitats insulars que defensen es nostro Estatut i sa Llei de Normalisació lingüística (1986). Cap ni una. Barceloní de cap a peus. Efectivament, es lèxic es ben continental (portes en lloc de dus) i s’estructura sintàctica també: cal que se podria adaptar com és necessari que (o convé que). I encara que “treure-se” i “llevar-se” una peça de roba són equivalents, a Mallorca solem dir “llevar-se es guants”, no “treure-se es guants”. Morfològicament, veim també que s’empra es pronom feble “et” i sa combinació pronominal “te’ls” quan en mallorquí mos estimam més dir “te” i “els te”, es canvi d’orde des complement directe i indirecte que només feim a Mallorca i que està en desús perquè s’està perdent entre sa jovenea. Finalment, clar, s’article salat no compareix per enlloc.

 

Aquest mateix cartell, en bon mallorquí, seria: 

Fins i tot si dus guants, 

Quan els te llevis, és necessari que te rentis o te desinfectis ses mans

No és tant mal de fer, ¿a què no?

Posted on

El catallorquín

Fernando Fortuny

No sé si habrán escuchado cómo hablan los jóvenes de hoy. Yo sí lo he hecho y ya hace varios años, concretamente desde que se instauró la enseñanza en catalán. Cuando estudiaba el bachillerato, allá por los años 60, todo se hacía en castellano, pero cuando salíamos al patio todos hablábamos en mallorquín y que yo recuerde nadie nos llamó nunca la atención por ello. Ahora, según me cuenta un sobrino, en clase se habla catalán y en el patio castellano. Y es lógico, cuando uno juega uno no piensa en el modo de decir las cosas, salen espontáneamente, por eso los chicos no hablan en el recreo en el modelo estándar artificioso que se aprende en clase pero que no se habla en su casa. En casa se habla mallorquín o castellano pero no catalán, con un fonética, muchas palabras y un artículo determinado distintos.

Todavía recuerdo como en el colegio de Montesión, venía un señor llamado Francisco de Borja Moll, ¿un don nadie, verdad?, y nos daba clases gratuitas de mallorquín, con nuestros artículos, nuestras expresiones, nuestra fonética y nuestras palabras. Sus descendientes, en cambio, no le han honrado siguiendo sus enseñanzas. Una pena.

Posteriormente, realicé mis estudios universitarios en Barcelona. Al principio lo pasé mal porque a los catalanes les encanta escuchar nuestro catalán y querían que hablara en mallorquín, pero el problema era que no me entendían y tenía que decírselo en castellano hasta que aprendí sus variantes. Recuerdo que una vez en Andorra, quise hablar por teléfono y fui a las clásicas centralitas con cabinas, aquellas que la telefonista conectaba y desconectaba cables y te decía cabina número 12. ¿Qué pasaba? Como la comunicación era deficiente tenías que hablar en voz alta y se enteraba todo el mundo de lo que decías. Pues bien, cuando acabé, salgo de la cabina y la telefonista me preguntó en qué idioma hablaba. La expresión suya fue: “ ¡¡Qué diferenteeeee!!”

La simpatía que tienen los catalanes con los mallorquines es pública y notoria, encuentran que nuestro catalán es más agradable y no tan seco como el suyo. Uno de mis mejores amigos es catalán, tengo familia directa catalana y nunca se me ha ocurrido decirles que en Mallorca tenían que utilizar el artículo salado ni ellos nunca me han insinuado que utilice el artículo lalado. Allí donde fueres haz lo vieres, por eso cuando voy a Barcelona hago un esfuerzo y hablo con su artículo y fonética tan característicos, pero aún así enseguida me dicen “Tu ets de ses illes”, pero lo hacen con una sonrisa y de una forma cariñosa.

Yo veo a menudo la televisión catalana porque es buena y además los presentadores no hacen ningún esfuerzo para hablar su catalán, en cambio escuchar IB3 TV y radio es un auténtico esperpento. A veces utilizan nuestro artículo, otras no, palabras catalanas mezcladas con las mallorquinas y sobre todo la fonética, daña los oídos, por eso casi nunca la veo excepto aquellos programas típicamente mallorquines. La pronunciación de los informativos es algo muy serio. No es ni catalán ni mallorquín es catallorquín.

Los que vivimos en un ambiente rural nos resulta muy desagradable escuchar a nuestros políticos hablar el catallorquín porque se está perdiendo nuestro vocabulario y al final estamos perdiendo nuestra identidad, y no se habla bien ni el mallorquín ni el catalán ni el castellano. Cuando un político mallorquín habla en público en catalán estándar, debe saber ue no nos representa y que además hace el ridículo. ”Això no fa cult, fa curt”.

A los eruditos de la UIB les recuerdo que estas siglas quieren decir Universitat de SES ILLES BALEARS. ¿O es que son una sucursal de la Pompeu Fabra o del IEC? Y OCB quiere decir Obra Cultural BALEAR, deberían cambiar la B por una C y sabríamos por fin a qué atenernos. Qué poca personalidad, qué poco amor a esta tierra y qué mercantilismo hacia los catalanistas, que, por cierto, no son lo mismo que los catalanes.

Y lo peor de todo eso es que así como van las cosas es posible que el catalán se convierta en una lengua extranjera. Sería intolerable. Los españoles de Mallorca hablamos en un catalán que tiene un nombre MALLORQUIN, y al que no le guste o no quiera aceptarlo lo mejor es que lo haga en castellano.

Así lo pienso, así lo digo.

_____________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 4-9-2015.

Posted on

Sa Fundació Jaume III demanarà a José Hila que Cort usi un estàndar molt més acostat a lo que xerren es ciutadans de Palma

Cort, una institució gens respectuosa amb sa modalitat insular de Mallorca– Demà dilluns, 31 d’agost, a les 12:00h, a Cort

Una delegació de sa Fundació Jaume III se reunirà demà dilluns a les 12:00h a Cort amb José Hila, batle de s’Ajuntament de Palma. Aquesta reunió forma part de sa ronda de reunions que sa nostra fundació té previstes fer amb sos nous representants de ses principals institucions balears sortits des resultats electorals des passat 24 de maig.

Sa nostra fundació creu que s’Ajuntament de Palma té tendència a no respectar ses nostres modalitats insulars reconegudes a s’Estatut en tot lo que se refereix a ses comunicacions visuals (cartelleria, noms des carrers…) i escrites (models de sol·licitud, instàncies…) dirigides an es ciutadans. També demanarem a José Hila que faci passes perquè a s’aeroport de Palma se balearisin es cartells que avui en dia estan en barceloní

No parlam només d’usar s’article baleàric –al qual se sol reduir erròniament i interessadament sa nostra proposta lingüística– sinó de lèxic, morfologia verbal i estructures sintàctiques barcelonines que suplanten lèxic, morfologia verbal i sintaxi ben mallorquins i totalment admesos per sa normativa. En resum, es català de Cort que podem trobar a Palma és exactament es mateix que podem trobar a Manresa. Ni més ni pus.

___________

Els adjuntam abaix també una sèrie d’exemples d’aquesta falta de sensibilitat cap a sa modalitat mallorquina.

Els posam una sèrie d’exemples (ses imatges en format jpeg les poden trobar a sa nostra web a Filologia>Catalanades) que posen en evidència com es tècnics lingüístics de Cort adesiara s’estimen més usar lèxici morfologia bacelonins que mallorquins, encara que aquests darrers siguin totalment admesos pes diccionari normatiu de s’Institut d’Estudis Catalans.

 image

Exemples:

1. Espereu. Premeu [el botó]. En mallorquí hauria de ser: Esperau. Pitjau (Semàfors)

2. Paper i cartró. En mallorquí hauria de ser: Paper i cartó (EMAYA)

3. Si us plau, introdueixi el tiquet. Hauria de ser: Per favor, introduesqui es tiquet (aparcaments de sa Plaça Major)

4. Estem millorant la nostra ciutat. Disculpin les molèsties. Hauria de ser: Milloram sa nostra ciutat. Disculpin ses molèsties. (EMAYA)

5. Espanya, el país que portes dins. Vine de vacances al país que creus conèixer. Hauria de ser: Espanya, es país que dus dedins. Vine de vacacions en es país que te penses que coneixes(AENA. Aeroport de Son Sant Joan)

Posted on

Las diadas

Supongo que todos los pueblos han de tener (quizá por inercia o mercantilismo, por suscripción popular o sólo por presumir de afinidades) sus propias celebraciones y efemérides, su íntima dosis de autoafirmación más o menos orgiástica, oficial y hasta histórica, su personal e intransferible catarsis, su colmena enmarañada de símbolos, su colección atmosférica de himnos triunfales, sus refulgentes joyas de la corona, su teatro medieval (o postmoderno) del horror y su libro abierto de las vanidades.

Toda esta sucesión de síntomas no debe alarmarnos, porque no deja de ser un apunte del natural, una inocente extrapolación de lo que sucede cada año, el 12 de septiembre o el 31 de diciembre, cuando a unos o a otros les da por acordarse de Jaume II, su carta de franquicias y privilegios del Reino de Mallorca, en el primer caso, y la hiperbólica introducción de la lengua catalana y sus infecciones colaterales, en el segundo caso. La isla, al fondo, sigue palpitando su calma o bullicio ancestral, su apatía o discreción, su mirar de cerca como si fuera de lejos. O viceversa.

Se trata, pues, de ajustar la mirada sobre las razones que mueven al econacionalista (o así) Miquel Ensenyat, presidente del CIM, a impulsar campañas ciudadanas como Repensar Mallorca en pro de la diada catalanista y del propio Consell. Como era de prever, las consultas formalmente asamblearias acaban convirtiéndose, siempre, en el mejor cauce de la manipulación ideológica. Hace siglos que no celebro diada alguna y así va a seguir siendo.

___________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 18-8-2015.

Posted on

Es fracàs de s’estàndar de sa UIB

Fa estona que es concepte de llengua estàndar va deixar de ser equivalent a llengua literària (escrita, de “littera”: lletra). Amb s’irrupció des medis audiovisuals de masses, es paradigma de sa formalitat va deixar de ser sa literatura per deixar pas a s’oralitat. Com ha dit Màrius Serra, es medis de comunicació s’han convertit en “el primer aparador d’una llengua” que “ha arrabassat la centralitat social a la literatura”, un àmbit on se percep millor que des des cenacles acadèmics i de ses capelletes literàries quina és sa salut real de sa llengua i si es parlant se sent part o no des seu ús. Una evolució conceptual, emperò, que molts encara no han digerit. Per posar un exemple que mos toca de ben a prop, amb s’intenció de rebutjar s’ús de s’article baleàric en ets informatius d’IB3, encara l’any passat es nostros filòlegs de sa UIB mos entimaven sa “tradició literària” de s’arxipèlag com a principal motiu per oposar-s’hi. Com recorda Albert Pla Nualart, es cap des correctors des diari Ara, “sembla que alguns quan parlen d’estàndar encara estan pensant en la llengua literària. L’estàndar és avui sobretot oral i hi dominen els continguts informals i espontanis”

¿Què volem dir quan deim que s’estàndar de sa UIB ha fracassat? Volem dir que es model lingüístic que va proposar fa uns anys sa UIB relatiu a s’oralitat espontània per usos formals ha fracassat totalment. Senzillament, ningú l’usa, llevat que se reciti un text escrit en català estàndar. O sigui, que ningú l’utilisa quan ha d’improvisar. Hi ha diputats autonòmics que, quan reciten un text que duen preparat, ho fan en estàndar i amb s’article literari. Però a sa rèplica i a sa contrarèplica, quan no poden recórrer a cap text escrit, o sigui, quan no poden llegir i han d’improvisar, xerren en mallorquí i usen s’article salat. Lo mateix passa a missa: quan es capellà llegeix sa litúrgia ho fa en estàndar, però quan fa es sermó el fa en bon mallorquí… ¡i salant, clar! Lo mateix fan es professors quan fan classe, es periodistes quan participen a una conferència, a una taula redona o a una tertúlia. En una paraula, se sol respectar s’estàndar escrit però no s’oral. ¿Per què? Perquè lo natural és lo que acaba sortint quan xerram de forma espontània, perquè tothom sap que s’ús des mallorquí (menorquí i eivissenc) és perfectament apte dins un àmbit com són ses Illes Balears i perquè ningú veu sa necessitat de xerrar un estàndar que sa majoria veu com a postís, pedant i artificial.

Que hagi fracassat s’estàndar oral se constata de ses expectatives que tenien es filòlegs de sa UIB. L’any 1999 publicaren dos llibres de referència relatius an es model de llengua culta que, segons ells, s’havia d’utilisar a Balears: La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic (Antoni I. Alomar, G. Bibiloni, J. Corbera, J. Melià) i Proposta de model de llengua per a l’escola de les Illes Balears (Antoni I. Alomar, J. Melià). Es dos llibres deixaven ben clar a qui anava dirigida sa seva proposta: “Els destinataris principals [de La llengua catalana…] són les persones que per la seva professió o activitat fan habitualment actes de parla en àmbits públics, com mitjans de comunicació, tribunes parlamentàries, aules universitàries, conferències i taules rodones, etc.”; i “la situació exemplificada [a Proposta de model... ] amb els ensenyants pot fer-se extensiva a la majoria d’activitats professionals de la societat actual (metges, polítics, representants, periodistes, etc.)”. Llavors, ets autors ja assenyalaven que es problemes que afectaven sa llengua escrita i sa llengua oral formal no eren es mateixos: “la llengua escrita encara no pateix tan greument les conseqüències de la anormalitat dels models lingüístics, perquè sol estar controlada per la figura del corrector. On el problema es més punyent és en el cas de la llengua espontània oral formal, massa allunyada de la llengua escrita, massa confosa amb els parlars casolans i massa interferida pel castellà”. Convé aturar-s’hi una mica: es problema de bon de veres residia, segons es nostros filòlegs, en sa “llengua espontània oral formal”, no en s’estàndar escrit, que sempre pot passar pes sedàs des correctors. Aquesta situació feia que, entre ses necessitats més urgents i prioritàries per sa normalisació de sa llengua catalana, aquests quatre professors considerassin prioritari i fonamental “vehicular models de llengua oral formal que (..) superin el col•loquialisme dels usos majoritaris actuals i acostin la llengua oral formal a la llengua escrita que avui és d’ús general (per exemple, amb la utilització de l’article estàndard, de les formes verbals i pronominals normatives o d’una sintaxi ajustada a les normes de la gramàtica)”. Era l’any 1999.

As cap de setze anys, no creim que aquests professors puguin estar gaire satisfets. Basta acostar-se qualsevol dimarts en es Parlament, o pegar un bot a sa UIB, a un institut de secundària o a un col•legi de primària, parar s’orella i treure conclusions. Sa pregunta és: ¿seguirà sa UIB aclucant ets ulls davant aquesta realitat i enganant-se ella mateixa? ¿No li convendria fer autocrítica i reconèixer que han volgut anar massa enfora, que han estat massa exigents amb tots noltros i que pentura s’haurien de plantejar s’elaboració d’un estàndar molt més pròxim a sa llengua viva des carrer amb el qual tots es balears mos poguem sentim més a pler i més identificats? ¿No és una norma una simple convenció que ha de servir per fer ses coses més funcionals i bones de fer?

Una llengua és un conjunt d’elements simbòlics i funcionals. Expressa una identitat però això no basta: ha de ser també una eina de comunicació eficaç. Un estàndar que no ha passat ni de bon tros s’examen de s’oralitat no pot ser considerat “funcional”. I si no funciona, hem de revisar-lo. Si sa majoria de balears no tenen problemes en xerrar es castellà, mos hauríem de demanar per què se neguen a xerrar en es seus usos més formals s’estàndar continental que aprenen a llegir i senten a TV3, C33 o IB3, i això quan aquesta resistència passiva, segons es nostros savis universitaris, els hauria de penalisar socialment. Senzillament, no el volem xerrar perquè no mos hi sentim còmodos, ni reconeguts, ni identificats.

Fa uns dies, va sortir una enquesta d’usos lingüístics que apuntava que només un 37% des balears tenen es català com a “llengua habitual” quan fa deu anys hi havia un 45%. Es catalanisme ho atribueix en exclusiva a s’immigració. Tanmateix, sabem que molts de pares catalanoparlants han desertat de sa seva llengua i xerren an es seus fills en castellà. Però es catalanisme no se demana per què, ni tan sols se planteja sa possibilitat que sa falta d’identificació de molts de parlants amb un estàndar que se veu imposat i impostat hi pugui haver contribuït de qualque manera. No hi ha cap fanàtic, però, que vulgui rectificar: si el món real no s’adapta a sa norma, serà que no els hi hem donat norma a bastament. ¿No volies norma? ¡Idò, tassa i mitja! Persistir en aquesta actitud seria un error. Però, alerta, no un error des savis que viuen dins ses seves torres de marfil –absolutament impotents per capgirar sa realitat, per molt bona voluntat que hi posin– sinó sobretot des nostros polítics que s’estimen més blindar sa seva autoritat per por de ser tatxats d’ignorants, com si aquest model fracassat fos sagrat i intocable. Es nostros polítics no han entès que triar un (o qualsevol) model de llengua (a Catalunya, a València o a Singapur) és una decisió política, no filològica. Si valencians i catalans tenen un estàndar autònom regional basat en sa seva llengua natural, ¿per què es balears no n’hem de tenir un d’adaptat a sa nostra manera de xerrar? Conservar una llengua implica sebre conjugar lo identitari i lo funcional. S’estàndar postís i estufat de sa UIB no ha conseguit ni una cosa ni s’altra.

_____________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 31-7-2015.